I. Illes Balears
1. Lleis i decrets legislatius
A diferència d’aquests darrers anys, crida l’atenció que durant els mesos que abasta aquesta crònica no s’ha aprovat cap decret llei. Nogensmenys, l’activitat legislativa ha estat prou intensa. Cronològicament, i sense oblidar l’aprovació d’un decret legislatiu del Govern, ens hem de referir a les lleis següents del Parlament de les Illes Balears.
En primer lloc, la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal•lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears (BOIB núm. 166), la qual fou aprovada sobre la base de la regulació continguda a la Llei 16/2006, de 17 d’octubre, de règim jurídic de les llicències integrades d’activitats de les Illes Balears i altres normes que la modificaren o complementaren, atès que es considerà que la dita normativa suposà en el seu dia un gran avenç. Emperò, l’experiència acumulada des de llavors, l’entrada en vigor del nou Estatut d’autonomia de les Illes Balears i de la Directiva 2006/123/CE, de 12 de desembre, del Parlament Europeu i del Consell, relativa als serveis en el mercat interior i de les seves normes de transposició, feien aconsellable la seva reforma parcial, la qual es concretà amb la redacció d’un nou text complet per facilitar-ne la seva consulta. La Llei 7/2013 s’estructura de la següent manera: el títol I, de les disposicions generals, conté un conjunt de disposicions comunes que fan referència a l’objecte de la llei i el seu àmbit d’aplicació, als principis que la fonamenten i a la classificació de les activitats regulades i a les competències d’intervenció de les distintes administracions de les Illes Balears sobre les activitats esmentades. També s’hi estableixen normes sobre les condicions generals de funcionament de les activitats i instal•lacions i d’execució de projectes, sobre la concurrència d’autoritzacions, d’acords i/o informes, sobre l’obligatorietat del titular de l’activitat de contractar una assegurança de responsabilitat civil, sobre l’obligació del titular del títol habilitant d’una activitat no subjecta al règim d’autorització ambiental integrada de tramitar qualsevol modificació substancial de les condicions que emparen el títol habilitant, sobre la caducitat del títol habilitant i es declara que el permís d’instal•lació o la comunicació prèvia d’inici d’instal•lació i obres tenen caràcter real i objectiu, és a dir, ateses les condicions de l’establiment físic. D’altra banda, també es regula la vinculació d’obres i activitats en les activitats permanents. El títol II, de les disposicions relatives a les activitats d’espectacles públics i recreatius, i establiments públics, fa referència a qüestions com el dret d’admissió, les obligacions que corresponen als titulars d’aquestes activitats, els artistes i executants, els drets i les obligacions dels espectadors i públic en general, la protecció de menors, l’horari general de les activitats permanents d’espectacles públics, activitats recreatives i establiments públics, la informació que ha de contenir la publicitat d’aquestes activitats i també la informació mínima exigible a les entrades d’aquestes activitats. El títol III, d’actuacions de les administracions públiques, regula, d’una banda, la cooperació entre aquestes, especificant-ne els supòsits en els quals n’és procedent, les sol•licituds i el procediment de cooperació interadministrativa; d’altra banda, es regulen els registres administratius en la matèria (Registre autonòmic d’activitats, Registre d’acreditació del personal dels serveis d’admissió i control d’ambient intern dels espectacles públics i les activitats recreatives i el Registre autonòmic d’activitats subjectes al règim d’autoritzacions ambientals integrades), com també la Junta Autonòmica d’Activitats de les Illes Balears, òrgan consultiu, d’estudi, de coordinació i d’assessorament. El títol IV, relatiu al procediment aplicable a les activitats permanents i a les seves modificacions, s’ordena en diversos capítols relatius a procediments concrets: el procediment d’inici d’instal•lació i execució d’obres, si escau, en activitats que requereixen permís d’instal•lació; el procediment per a l’inici d’instal•lació i execució d’obres, si escau, que requereixen permís d’instal•lació o permís d’instal•lació i obres, i el procediment per a l’inici i l’exercici de l’activitat en activitats que han requerit permís d’instal•lació. El títol V estableix un conjunt de disposicions específiques i de procediment aplicables a les activitats itinerants. El títol VI fa el mateix respecte de les activitats no permanents, l’autorització de les quals té un caràcter discrecional, singular i puntual; s’estableix una regulació específica segons l’activitat no permanent sigui classificada com a major o menor. Les activitats subjectes a autorització ambiental integrada són objecte de regulació en el títol VII. El règim d’inspecció i el règim sancionador troben la seva regulació en els dos darrers títols de la Llei.
En segon lloc, la Llei 8/2013, de 23 de desembre, de pressuposts generals de la comunitat autònoma de les Illes Balears per a l’any 2014 (BOIB núm. 181; correcció d’errades BOIB núm. 21 de 2014), que, a més de regular les tradicionals matèries relatives a l’aprovació dels pressuposts i les seves modificacions, la gestió del pressupost de despeses, les despeses del personal, la gestió del pressupost d’ingressos i altres normes en matèria tributària, normes relatives als ens instrumentals, el tancament dels pressuposts i la informació que el Govern ha de trametre al Parlament de les Illes Balears, conté altres disposicions que constitueixen un complement indispensable per a l’execució de la política econòmica i financera inherent a l’aprovació dels pressuposts esmentats, entre les quals s’han de destacar aquelles que restringeixen les condicions per a la tramitació d’expedients de despesa susceptibles de generar dèficit i altres que modifiquen lleis tributàries com la Llei de taxes de la comunitat autònoma, el cànon de sanejament d’aigües, l’impost d’hidrocarburs i la taxa fiscal sobre el joc. Per últim, cal destacar tot un seguit de modificacions del Decret llei 5/2012, d’1 de juny, de mesures urgents en matèria de personal i administratives per a la reducció del dèficit públic del sector públic de la comunitat autònoma de les Illes Balears i d’altres institucions autonòmiques.
En tercer lloc, ens hem de referir a la Llei 9/2013, de 23 de desembre, sobre l’ús dels símbols institucionals de les Illes Balears (BOIB núm. 181). Aquesta norma fou aprovada en plena mobilització d’una gran part del sector educatiu contra el sistema del tractament integrat de llengües (TIL) i fou objecte d’una gran contestació, tant al si del Parlament, com fora d’aquest. Segons manifesta la pròpia exposició de motius, la Llei pretén objectivar l’ús dels símbols en els mobles o immobles afectes a serveis públics de la comunitat autònoma per tal de garantir el desenvolupament ple de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i a les llibertats fonamentals, sense interferències ideològiques de cap mena. S’excusa la mateixa exposició de motius advertint que «No es tracta d’impedir la llibertat d’expressió, sinó que aquesta no es desenvolupi en espais que, per se, no han de tenir cap connotació ideològica». Per aconseguir aquests objectius, la Llei, un cop determinats els símbols oficials de les Illes Balears i, en particular, la bandera de les Illes Balears, disposa en el seu art. 4, pedra angular de la norma, que només aquests símbols oficials, juntament amb els símbols oficials de la Unió Europea i d’Espanya, i d’altres permesos expressament per la pròpia Llei 9/2013 (com ara, els símbols representatius de dol declarat oficialment, els representatius d’actes commemoratius de caràcter oficial, etc.), poden ser utilitzats o col•locats als immobles o mobles afectes als serveis públics de la comunitat autònoma de les Illes Balears. Tota la resta de símbols requeriran de l’autorització de la conselleria competent per a la seva utilització o col•locació. És de destacar que la Llei, en una matèria tan sensible com aquesta, no aclareixi si aquesta autorització ha de ser prèvia a la utilització dels símbols, o és suficient que l’autorització governativa s’obtengui a posteriori. Tot i aquesta indefinició de la norma, la Llei es completa amb un exhaustiu règim sancionador, el qual suposa més de la meitat de l’extensió del text de la norma.
La darrera de les lleis aprovades el 2013 fou la Llei 10/2013, de 23 de desembre, de modificació de la Llei 4/2009, d’11 de juny, de serveis socials de les Illes Balears (BOIB núm. 181), la qual té el seu origen en una iniciativa conjunta de la totalitat dels diputats del Parlament de les Illes Balears. Efectivament, atesa la problemàtica generada per l’aplicació de l’art. 89.3 de la Llei 4/2009, que es limita a una remissió general a la Llei de contractes del sector públic, sense establir cap especificitat vinculada a la singularitat dels serveis socials, es considerà convenient establir un règim de concert diferenciat de la modalitat contractual recollida en la Llei de contractes del sector públic, mitjançant el qual es donàs resposta a les necessitats dels col•lectius més desafavorits, assegurant la participació i la col•laboració de les entitats d’iniciativa social sense ànim de lucre de les Illes Balears en aquesta tasca, atès que històricament, a la nostra comunitat autònoma, molts dels serveis i prestacions dirigits a persones amb discapacitats i a altres col•lectius, com ara menors, immigrants i persones amb risc d’exclusió social, s’han prestat per entitats socials sense ànim de lucre. Amb aquesta finalitat i, sens perjudici de garantir el compliment dels principis informadors de la normativa estatal i europea en matèria de concertació entre la iniciativa pública i la privada, la Llei regula el règim de la concertació, entenent per tal la prestació de serveis socials de responsabilitat pública a través de tercers, el finançament, l’accés i el control dels quals siguin públics, tot caracteritzant-lo com a diferenciat de la modalitat contractual de concert que regula la normativa de contractació del sector públic. En aquest sentit, la Llei regula l’objecte dels concerts i els seus efectes, els requisits exigibles per accedir al règim de concert, la durada, la modificació, la renovació i l’extinció dels concerts i la seva formalització.
Ja dins l’any 2014, en primer lloc, ens hem de referir a la Llei 1/2014, de 21 de febrer, de cans d’assistència (BOIB núm. 29). Aquesta Llei té per objecte reconèixer i garantir el dret d’accedir, circular i romandre d’aquelles persones que, per qualsevol tipus de discapacitat, són auxiliades per cans d’assistència, tot establint-ne els drets i obligacions dels usuaris, la regulació de les activitats i control d’aquests animals i la fixació de les condicions mínimes que ha de tenir un centre d’ensinistrament. Suposa la superació de la normativa existent fins a les hores, la Llei 5/1999, de 31 de març, de cans de guia, a la qual deroga, atès que aquesta darrera només limitava la protecció a les persones afectades per disfuncions visuals. Efectivament, l’evolució de la tècnica d’ensinistrament dels cans permet ara que aquests animals siguin utilitzats per persones que pateixen altres tipus de disfuncions (per exemple, persones amb problemes de mobilitat), per la qual cosa la Llei inclou dins el concepte de cans d’assistència no només el ca de guia, sinó també el ca de senyalització de sons i el ca de servei. Queden exclosos, no obstant, el cans utilitzats en l’activitat de teràpia assistida. Sota l’epígraf de «Drets i obligacions», queden establerts aquells que afecten els usuaris, els propietaris, els ensinistradors i els agents de socialització dels cans d’assistència i, així mateix, es regulen qüestions com ara el dret d’accés a l’entorn, la determinació dels llocs públics o d’ús públic en què es pot exercir aquest dret, les limitacions del dret esmentat i, fins i tot, determinades prohibicions (zones de manipulació d’aliments, quiròfans, etc.), el dret d’accés a llocs i espais privats d’ús col•lectiu i el dret d’accés de les persones usuàries al món laboral. D’altra banda, es regulen els centres d’ensinistrament i el procediment de reconeixement, de suspensió i de pèrdua de la condició de ca d’assistència. En fi, com a protecció dels drets reconeguts en la Llei, aquesta incorpora un règim sancionador.
En segon lloc, la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl (BOIB núm. 43; correcció d’errades BOIB núm. 80), omple una de les llacunes més clares de l’ordenament jurídic balear, com és la regulació integral de l’activitat urbanística a les nostres illes. Efectivament, a banda d’algunes excepcions com la Llei 10/1990, de 23 d’octubre, de disciplina urbanística, la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic, i la Llei 7/2012, de 13 de juny, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible, la normativa fins a les hores aprovada en la matèria tenia un fort vessant mediambiental (com, per exemple, la Llei d’espais naturals, etc.) o palesava preocupació per aspectes concrets (com ara, la Llei de camps de golf). Ara, en canvi, la Llei 2/2014 té per objecte establir el règim jurídic general regulador de l’activitat administrativa en matèria d’urbanisme a les Illes Balears i definir el règim jurídic urbanístic de la propietat del sòl d’acord amb la seva funció social (art. 1). Conformement a aquest ambiciós objecte, la Llei és molt extensa (193 articles) i enormement tècnica: ambdues raons fan que no sigui possible donar una notícia completa, ni tan sols sintètica, en una crònica normativa com aquesta. Sí que, emperò, podem dir que la Llei configura el principi de desenvolupament sostenible com l’eix estructural de la política territorial. D’altra banda, s’ha de destacar que la Llei és poc reglamentària, a fi de permetre un desplegament normatiu diferenciat a cada illa, respectant així les competències reglamentàries que corresponen als consells insulars en la matèria, d’acord amb l’Estatut d’autonomia. Un altre element definidor de la Llei és la voluntat d’excloure-hi la regulació d’usos i activitats al sòl rústic, per als quals es remet a la legislació específica. D’altra banda, no es fixa un model territorial concret, ans al contrari, es pretén la creació d’un marc normatiu estable per a la fixació, mitjançant els instruments d’ordenació territorial i el planejament urbanístic de models territorials diferents i, fins i tot, divergents, malgrat que sotmesos tots ells als principis bàsics que la pròpia Llei conté. Una brevíssima descripció del seu contingut es pot fer seguint la pròpia exposició de motius dient que en el títol preliminar es preveu l’objecte de la norma, l’activitat urbanística i les finalitats que persegueix. A més, es fa esment de la integració del planejament en el marc de l’ordenació territorial, del sistema jeràrquic i dels criteris d’interpretació de les seves determinacions. Es regulen la participació ciutadana, l’acció política i el paper de la iniciativa privada en la gestió de l’activitat urbanística; les competències de les diferents administracions públiques i les relacions interadministratives i, també, els convenis urbanístics. El títol I, que regula el règim urbanístic del sòl, manté l’actual divisió en tres classes: urbà, urbanitzable i rústic; defineix les actuacions urbanístiques en el marc de la legislació estatal, i fixa el règim general del compliment dels deures que comporten aquestes actuacions, com també els casos en què aquests deures poden ser objecte de modulació. El títol II, que regula els instruments de planejament urbanístic, fixa el pla general com a instrument de planejament integral del municipi, que es desenvolupa a través de plans parcials, plans especials i estudis de detall. Així mateix, s’hi regula la tramitació dels instruments de planejament i, amb caràcter general, la competència dels consells insulars en l’aprovació definitiva d’aquests, amb l’excepció de Palma de Mallorca i, de manera limitada, dels municipis de més de 10.000 habitants. El títol III, que regula l’execució del planejament, fixa com a sistemes d’actuació la reparcel•lació, en què diferencia les modalitats de compensació i cooperació i l’expropiació. S’hi regula la reparcel•lació econòmica i s’hi fixen mecanismes per facilitar aquestes operacions quan es tracti d’actuacions en sòls ja transformats. Els mecanismes d’intervenció en el mercat del sòl es regulen en el títol IV, tant pel que fa a la regulació dels patrimonis públics de sòl, com als drets de tempteig i retracte. El títol V regula l’obligació d’edificar i els deures dels propietaris respecte de l’execució i la conservació de les obres i construccions. S’hi regula també la situació de ruïna. En el títol VI es regula l’expropiació forçosa per raons d’urbanisme. Els títols VII i VIII contenen les normes relatives a la disciplina urbanística i a les infraccions urbanístiques i les sancions, respectivament.
Com advertíem a l’inici, el Decret legislatiu 1/2014, de 6 de juny, pel qual s’aprova el text refós de les disposicions legals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en matèria de tributs cedits per l’Estat (BOIB núm. 77), és l’única norma amb rang de llei aprovada pel Govern durant els mesos que abasta aquesta crònica. L’aprovació del text refós té com a principal virtut la de dotar de més claredat la normativa autonòmica en matèria de tributs cedits per l’Estat, per mitjà de la integració en un únic cos normatiu de les disposicions que afecten aquesta matèria, i contribuir així a augmentar la seguretat jurídica dels contribuents i de l’Administració tributària. Tot i que el Decret legislatiu no incorpora cap novetat normativa, ha de ser també objecte de lloança la sistemàtica utilitzada. Així, els preceptes en matèria de tributs cedits s’han dividit en dos títols: un dedicat a les normes substantives de cada tribut (és a dir, l’IRPF, l’impost sobre el patrimoni, l’impost sobre transmissions patrimonials i AJD, l’impost sobre successions i donacions, la taxa fiscal sobre els jocs de sort, envit o atzar i els imposts sobre hidrocarburs i sobre determinats mitjans de transport), i un altre en què s’ubiquen les normes formals i de gestió que afecten els diferents tributs. Atès que, com ja hem dit, aquest Decret legislatiu no introdueix novetats normatives, es considera convenient no donar-ne notícia del seu contingut. No obstant això, és de justícia insistir en l’encertada sistemàtica utilitzada en la seva redacció que en facilitarà extraordinàriament la seva utilització pels diversos operadors jurídics. La Llei 3/2014, de 17 de juny, del sistema de finançament definitiu dels consells insulars (BOIB núm. 87), deroga la Llei 2/2002, de 3 d’abril, del mateix nom, de la qual es diferencia en que ja no preveu la necessitat d’una revisió quinquennal del sistema, atès que, ara, el sistema de finançament definitiu té caràcter indefinit. Convé advertir que és una norma d’una gran complexitat tècnica, redactada sobre els següents paràmetres principals: en primer lloc, les necessitats globals de finançament l’any base (suficiència estàtica), per a la qual cosa s’han de delimitar la massa homogènia de finançament, d’una banda, i la massa no homogènia de finançament, de l’altra; en segon lloc, i per tal de distribuir la massa homogènia de finançament, els criteris que han de permetre quantificar les necessitats de despesa i, amb això, de finançament de cada consell insular l’any base, i, finalment, les regles d’evolució del sistema (suficiència dinàmica), amb la creació d’un fons de convergència, el qual constitueix la principal novetat del nou sistema. Conformement amb això, la Llei s’estructura en quatre capítols. El primer, sota la rúbrica de «Disposicions generals», regula que el sistema s’articula en tres fons de finançament de les competències homogènies, això és, de les competències autonòmiques assumides per tots els consells insulars l’any base 2012, i que són el fons interinsular de finançament de serveis, el fons de compensació interinsular i el fons de convergència. El capítol II conté les normes relatives al finançament de les competències homogènies, tot diferenciant-ne entre les normes sobre la suficiència estàtica del sistema (on mitjançant les corresponents fórmules polinòmiques es regula el repartiment del fons interinsular de finançament de serveis i dels fons de compensació interinsular) i les normes sobre la suficiència dinàmica del sistema (on es regula el fons de convergència). El capítol III estableix les normes específiques de finançament de les competències no homogènies i el capítol IV regula les normes específiques de finançament de noves competències que els consells insulars puguin assumir a partir del primer de gener de 2014. La gran complexitat tècnica i l’enorme especificitat de la matèria regulada ens alliberen d’intentar donar una notícia més detallada d’aquesta Llei.
La següent norma aprovada fou la Llei 4/2014, de 20 de juny, de transports terrestres i mobilitat sostenible de les Illes Balears (BOIB núm. 88). Aquesta Llei té per objecte la regulació del transport públic de viatgers i l’ordenació de la mobilitat, i deixa fora del seu abast el desplegament de la normativa relativa al transport privat complementari de viatgers i la relativa a l’arrendament de vehicles amb conductor, prou regulada per la legislació estatal. La Llei s’estructura en un títol preliminar i tres títols. Del títol preliminar, s’ha de destacar particularment la delimitació de competències entre les diferents administracions de les nostres illes sobre la matèria de transports terrestres, és a dir, el Govern, els consells insulars i els ajuntaments. El títol I, per la seva banda, estableix la regulació del transport públic de viatgers, que classifica en urbà o interurbà, segons que el transport es presti íntegrament dins un sol municipi o transiti per més d’un. Un i altre poden classificar-se també com a regulars (els que es presten amb sujecció a un itinerari, un calendari i un horari predeterminats) o discrecionals. Així mateix, es regulen els transports públics per ferrocarril, que es poden prestar en mode d’explotació ferroviària o combinada. S’estableix detalladament el conjunt de drets i deures dels usuaris i prestadors del servei públic i s’imposa al Govern l’obligació d’aprovar els corresponents reglaments de viatgers, sens perjudici del desplegament reglamentari que aprovin els consells insulars. Establertes aquestes disposicions generals, el títol I regula específicament distints tipus de transport. Així, el transport públic regular de viatgers per carretera, distingint el transport públic regular de viatgers d’ús general, el d’ús especial (dirigit a grups específics d’usuaris, com ara escolars) i altres tipus de transport (que atenen únicament una demanda puntual). D’altra banda, es preveu també el transport públic urbà de viatgers, del qual és competent el municipi; les qüestions que es regulen al respecte fan referència al servei urbà de transport regular de viatgers, la coordinació dels serveis urbans i interurbans, el transport públic regular d’ús especial, el transport metropolità, els minitrens i els vehicles de menys de quatre rodes. Mereix també una especial atenció per part de la Llei el transport públic urbà de viatgers amb vehicles de turisme (autotaxis), respecte del qual es regulen les condicions generals del servei, el règim tarifari, els títols per prestar el servei d’autotaxi, els vehicles i el règim econòmic i els drets i les obligacions dels usuaris. Per últim, la Llei preveu també un conjunt de normes relatives al transport públic discrecional de viatgers, bé es tracti del que es presta amb autobús, amb vehicles de turisme o del transport turístic. El títol I es completa amb un extens règim sancionador i de control. El títol II, del transport ferroviari, conté una triple regulació. En primer lloc, respecte del transport amb ferrocarril, un cop declarat el seu caràcter de servei públic de titularitat de l’administració, preveu normes sobre la possibilitat d’establir nous serveis, distints del que a hores d’ara explota Servei Ferroviaris de Mallorca, i les modalitats de gestió, especialment de la gestió indirecta. S’estableixen així mateix normes que afecten a les limitacions a la propietat, a la seguretat en el transport ferroviari, al personal ferroviari, als drets i deures dels usuaris i a la inspecció i règim sancionador. En segon lloc, respecte del transport amb tramvia, la Llei concreta un conjunt de normes que atenen a la seva particularitat i permet l’explotació combinada, és a dir, la que es presta mitjançant explotació ferroviària en els trams interurbans i explotació tramviària en els trajectes urbans. En tercer lloc, per la seva especificitat, el títol II estableix tota una regulació pròpia del Ferrocarril de Sóller. El títol III de la Llei regula l’ordenació de la mobilitat i ho fa establint els seus principis generals, els instruments de planificació (Pla director sectorial de mobilitat de les Illes Balears, els plans insulars de serveis de transport regular de viatgers per carretera i els plans de mobilitat urbana sostenible) i, per últim, els instruments d’avaluació i millora (estudis de mobilitat de grans centres generadors de mobilitat i estudis de viabilitat de grans infraestructures de transports).
La Llei 5/2014, de 18 de juliol, per la qual es modifica la Llei 3/2006, de 30 de març, de gestió d’emergències de les Illes Balears (BOIB núm. 101), és una norma de gran simplicitat, que en el seu article únic estableix l’obligatorietat de la integració dels diversos serveis d’emergències de les Illes Balears dins el sistema de comunicacions únic del Govern, d’acord amb la forma que s’estableixi reglamentàriament. Aquesta integració és obligatòria per a tots els organismes i les entitats de les Illes Balears, tot respectant les competències de cada administració. L’exposició de motius adverteix que el Govern ha treballat en la creació d’una xarxa digital de comunicacions mòbils, anomenada «Tetra IB», basada en un sistema mòbil digital de ràdio.
Una altra de les normes aprovades fou la Llei 6/2014, de 18 de juliol, de modificació de la Llei 10/2005, de 21 de juny, de ports de les Illes Balears (BOIB núm. 101), que té com a principals novetats les següents. En primer lloc, es crea la figura del Pla general de ports de les Illes Balears, entès com el document que recull la ubicació i la classificació de totes les instal•lacions portuàries de la nostra comunitat autònoma amb criteris de sostenibilitat mediambiental i d’equilibri territorial entre totes les zones del territori de les Illes Balears, té cura de les interrelacions de les zones costaneres amb les d’interior, coordina aquestes instal•lacions amb les xarxes de transport terrestre i dóna resposta a les necessitats comercials, industrials, pesqueres i esportives del sistema portuari de les Illes Balears. És, doncs, un nou instrument de planificació territorial estratègica portuària, inexistent fins llavors en la nostra legislació. La Llei en regula la seva naturalesa i objectius, la seva composició, les categories de ports previstes, el contingut mínim i el seu procediment d’aprovació i modificació, que correspon al Consell de Govern, mitjançant decret. En segon lloc, la Llei substitueix la figura dels plans directors dels ports, pels anomenats plans d’ús i gestió dels ports. El contingut d’aquests plans queda circumscrit a l’ordenació interna de les instal•lacions portuàries i a tots els extrems concernents a l’ús i la gestió d’aquestes. Se’n regula, a més de la seva naturalesa i contingut, el procediment d’aprovació i la tramitació i l’aprovació dels esmentats plans. La tercera modificació afecta l’estructura organitzativa de l’ens públic Ports de les Illes Balears, concretament, la vicepresidència executiva, que desapareix perquè n’assumeix les funcions la direcció general del Govern de les Illes Balears competent en la matèria. Desapareixen també les delegacions territorials com a òrgans de gestió, assumint-ne les funcions la gerència de Ports de les Illes Balears. Així mateix, la Llei adapta el règim de personal de l’ens públic a la Llei 7/2010, de 17 de juny, del sector públic instrumental de les Illes Balears. La quarta modificació se centra en el procediment de tramitació de concessions a nous ports i en ampliacions substancials, així com en els procediments de concessions en general, eliminant el requisit de presentació del projecte d’execució prèviament a la celebració del concurs i incloent un nou document que han de presentar els promotors privats juntament amb el projecte bàsic, que és el nou pla d’ús i gestió de la instal•lació a què optin. Finalment, s’aborden un seguit de modificacions diverses, com ara la creació d’una taxa que gravi les cessions d’amarradors, la necessitat que l’administració portuària aprofiti el temps de no utilització d’un amarrador als ports de gestió directa als efectes d’engrossir l’oferta i garantir amarratges per embarcacions transeünts o l’equiparació del dret de tempteig establert per a la figura de prolongació d’explotació en els supòsits d’ampliacions substancials de ports existents.
Després de més de quinze anys de vigència de l’Estatut dels consumidors i usuaris de les Illes Balears (aprovat mitjançant la Llei 1/1998, de 10 de març), els canvis produïts en l’oferta, la venda i la prestació de béns i serveis en el mercat i la seva contractació, així com la nova regulació en l’àmbit estatal (Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre i la Llei 3/2014, de 27 de març) i de la Unió Europea, feien necessari a les Illes Balears un canvi normatiu que protegís més adequadament els consumidors i usuaris en un mercat que els situa en desavantatge i indefensió per enfrontar-se a les empreses i protegir els seus drets. Amb aquesta finalitat s’aprovà la Llei 7/2014, de 23 de juliol, de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears (BOIB núm. 103), la qual es fonamenta en un nou concepte de consumidor, és a dir, no només el destinatari final dels béns i serveis, sinó qualsevol persona que actuï amb un propòsit aliè a la seva activitat professional. Amb la intenció d’aprofundir en la defensa dels drets dels consumidors i usuaris, la Llei abasta un ampli ventall de matèries. Així, el títol I, sota la rúbrica de «Disposicions generals», concreta l’objecte de la Llei, estableix un conjunt de definicions per aclarir el sentit de determinades expressions i defineix els béns jurídics protegits a través de les relacions de consum. El títol II, el de major importància substantiva, estableix una relació de caràcter general dels drets dels consumidors, prescriu la seva irrenunciabilitat i la necessitat de fer interpretacions a favor del consumidor, el deure de diligència de les empreses i determinades situacions de protecció especial. A més, regula, en concret, les matèries següents: el dret a la protecció de la salut i a la seguretat dels consumidors i usuaris, el dret a la protecció dels interessos econòmics i socials, el dret a la informació del consumidor i l’usuari, el dret a la protecció jurídica i a la reparació de danys i perjudicis soferts, el dret a l’educació i a la formació dels consumidors i usuaris, les associacions de consumidors i usuaris i, finalment, el Consell de Consum de les Illes Balears. El títol III, anomenat «Actuació administrativa per a la protecció dels consumidors i usuaris», regula les intervencions administratives relatives a la informació als consumidors, la resolució extrajudicial de conflictes, les de l’educació i formació dels consumidors i usuaris, el control i inspecció dels productes, béns i serveis i les mesures cautelars aplicables. Atès el caràcter protector de la Llei, aquesta dedica un extens títol, el IV, a regular el règim sancionador. El darrer dels seus títols ordena les competències de les administracions públiques de les Illes Balears en matèria de defensa dels consumidors.
La Llei a què ens hem de referir a continuació omple una llacuna històrica a la nostra Comunitat. Efectivament, tot i que des de l’any 1995 la comunitat autònoma de les Illes Balears venia exercint les competències en matèria de casinos, jocs i apostes, fins a la Llei 8/2014, d’1 d’agost, del joc i les apostes a les Illes Balears (BOIB núm. 106), aquesta matèria era regulada només per un conjunt heterogeni de decrets i ordres, malgrat que l’aprovació d’una norma de rang legal havia estat reclamada pels diversos agents intervinents en l’activitat del joc i, fins i tot, pel propi Consell Consultiu de les Illes Balears que, a diversos dictàmens, manifestà la seva preocupació en relació amb la reserva de llei en matèria de joc. Aquesta Llei constitueix el marc de referència que regula els principis i els aspectes bàsics del joc i les apostes a les Illes Balears, adaptat a les noves disposicions europees en relació amb determinades màquines recreatives i altres modalitats de joc i que dóna un mínim suport normatiu a la nova realitat imposada pels avenços electrònics i telemàtics en aquest sector. Queden exclosos de l’àmbit d’aplicació de la Llei, els jocs i les competicions de mer passatemps, les màquines recreatives (és a dir, les que no donen cap tipus de premi en metàl•lic) i les apostes mútues esportivobenèfiques i els jocs i les apostes d’àmbit estatal. Aquesta Llei ordena el sector del joc sota la premissa fonamental que la realització de qualsevol activitat inclosa dins el seu àmbit d’aplicació requereix l’autorització administrativa prèvia, com a mitjà per garantir l’ordre públic, la salut pública, la protecció dels drets, seguretat i salut dels consumidors, així com per lluitar contra el frau. Aquestes mateixes raons justifiquen els efectes desestimatoris del silenci administratiu que estableix la Llei referent al règim de les autoritzacions en matèria de jocs i apostes. Per tal de fer possible aquest estricte règim d’intervenció administrativa, la Llei regula el Catàleg de jocs i apostes, que conté l’inventari d’aquells jocs de sort, envit i atzar la pràctica dels quals pot ser autoritzada, i el Registre General del joc de les Illes Balears, la inscripció al qual és requisit indispensable per al desenvolupament de qualsevol activitat de joc o aposta. D’altra banda, estableix una completa regulació d’aquells establiments als quals s’hi pot autoritzar la pràctica del joc i les apostes (casino, sales de bingo, salons de joc, locals d’apostes, determinats establiments d’hoteleria i, quan ho autoritzi un reglament, altres establiments oberts al públic). Igualment, defineix les distintes modalitats de jocs i apostes permeses: màquines de joc, apostes, loteries i rifes i tómboles. En un altre sentit, també estableix una regulació en relació amb les persones usuàries, reconeixent-los un conjunt de drets, establint una sèrie de limitacions a la participació en els jocs i les apostes i, com és lògic, també determinades prohibicions pel que fa a l’accés a casinos, bingos, locals o establiments dedicats exclusivament al joc i les apostes (menors d’edat, persones impossibilitades judicialment o que es trobin sota els efectes de l’alcohol, etc.). Les empreses del joc també són regulades en la Llei, que distingeix entre les titulars de casinos, les titulars de salons de joc, les titulars de sales de bingo i les empreses operadores de màquines. Evidentment, una llei que estableix un règim intens d’intervenció administrativa en un sector com és el joc i les apostes, es completa amb una exhaustiva regulació d’un règim d’inspecció i control i amb un règim sancionador ben detallat. Per últim, entre les disposicions addicionals, és destacable particularment la que conté el règim aplicable a les activitats desenvolupades a través de mitjans informàtics, telemàtics, interactius o de comunicació a distància.
Seguidament, i amb un camp d’actuació ben allunyat del joc, es va aprovar la Llei 9/2014, de 29 de setembre, per la qual s’estableix i regula la protecció a la maternitat (BOIB núm. 138). Es tracta d’una norma programàtica que, segons la seva pròpia exposició de motius, té com a objectiu bàsic la protecció integral de la dona embarassada que es trobi especialment en risc social o en situació de desemparament, per la qual cosa li reconeix el dret a ser assessorada sobre com superar qualsevol conflicte que l’embaràs li pugui suposar i a ser informada, de forma personalitzada, sobre les ajudes i els suports que pot rebre, a la llum de les seves circumstàncies particulars, per culminar el seu embaràs i superar amb èxit la criança del seu fill. És per això que la Llei proposa potenciar el Centre d’Informació de la Dona, integrat a l’Institut Balear de la Dona, a més de fomentar la col•laboració amb les entitats privades sense ànim de lucre que contribueixin al compliment dels objectius de la Llei i la col•laboració entre administracions, siguin entitats locals, siguin consells insulars. Així mateix, ordena al Govern que elabori un pla integral que inclogui accions i objectius per fer realitat l’existència d’una eficaç xarxa de suport. En definitiva, la informació a la dona embarassada és l’eina fonamental que fa servir la Llei per aconseguir el seu objectiu i, en aquest sentit, regula específicament el dret a la informació i el foment de la informació. A banda d’això, reconeix a les dones embarassades menors de 30 anys en situació de desprotecció i/o risc d’exclusió social el dret a una assistència específica que inclogui, al menys, determinades prestacions, com ara, l’educació per a la maternitat, el suport psicològic abans i després del part, la formació afectiva sexual i l’assistència singular en el centre per adequar el seu pla d’estudis a l’embaràs i la maternitat.
La penúltima norma aprovada fou la Llei 10/2014, d’1 d’octubre, d’ordenació minera de les Illes Balears (BOIB núm. 138), que neix, segons expressa la seva exposició de motius, com una regulació integral, moderna i eficaç del sector miner balear, amb la voluntat de conciliar la protecció del medi ambient, d’una banda, i el desenvolupament econòmic, la creació de riquesa i l’ocupació, de l’altra. La norma aplicada fins aleshores a les nostres illes en la matèria era una norma preconstitucional, la Llei 22/1973, de 21 de juliol, de mines. Aquesta Llei tan antiga patia d’una sèrie de defectes: no tenia en compte la quantitat ingent de normes de tipus ambiental i territorial d’àmbit europeu, estatal i autonòmic ara vigents, resultava desfasada des del punt de vista organitzatiu, no responia a les necessitats de planificació estratègica del sector, desconeixia el repartiment competencial entre l’Estat i les comunitats autònomes, les competències dels consells insulars i no dibuixava un marc d’intervenció administrativa àgil i modern. La Llei 10/2014 s’ordena en sis títols. El títol I, «Disposicions generals», estableix l’objecte, l’àmbit d’aplicació i els principis orientadors de la Llei i una sèrie de definicions que faciliten la seva comprensió. Queden fora de l’àmbit d’aplicació de la Llei l’exploració, investigació i emmagatzematge subterrani d’hidrocarburs líquids i gasosos, i l’extracció ocasional i d’escassa importància de recursos minerals. El títol II, «Competències administratives», defineix les que sobre la matèria corresponen al Consell de Govern, a la conselleria competent en matèria de mines i als consells insulars. A més, crea el Consell de la Mineria de les Illes Balears, com a òrgan de consulta i assessorament de la comunitat autònoma en relació amb la mineria; en destaca la seva importància amb relació a l’àrea de restauració de pedreres i, particularment, que els seus informes són preceptius quan es tracta d’una possible modificació del Pla director sectorial de pedreres, de l’elaboració o modificació dels plans directors insulars d’àmbit miner, o si es tracta d’autoritzacions de les seccions C i D. Així mateix, es crea el Registre Miner de les Illes Balears, com a òrgan de publicitat de tots els drets miners autoritzats o concedits a les Illes Balears, i de les seves modificacions. El títol III regula els drets miners i s’estructura en diversos capítols: el primer defineix els drets miners i regula el procediment per atorgar-los, fent especial incidència en l’explotació de pedreres, principal activitat minera balear; el segon regula el contingut dels drets miners i preveu la possibilitat de pròrrogues i ampliacions; el tercer es refereix a les garanties financeres que els titulars del dret miner han de constituir, com també l’obligació d’actualitzar-les. El títol IV, sota la rúbrica de «Contingut i transmissió dels drets miners i de la restauració», regula els drets i les obligacions del titular del dret miner, amb una atenció especial a l’obligació de restaurar els terrenys explotats. Respecte de la transmissió dels drets miners, s’estableix, amb caràcter general, que qualsevol modificació en la titularitat s’ha de comunicar a l’òrgan miner competent. El títol V, «Coordinació amb altres legislacions aplicables», regula mecanismes de coordinació administrativa i de coordinació amb el règim d’aplicació en matèria de llicències urbanístiques i activitats i de coordinació amb el procediment d’avaluació ambiental. El títol VI regula la disciplina minera, des de la triple perspectiva de la inspecció, el règim sancionador i les infraccions, les sancions i les mesures accessòries.
La última de les lleis aprovades és la Llei 11/2014, de 15 d’octubre, de comerç de les Illes Balears (BOIB núm. 143), que, a més de derogar la Llei 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears, recull l’adaptació successiva que el legislador estatal ha anat fent de les directives europees sobre la matèria i, sobretot, de la Directiva 2006/123/CE, de 12 de desembre, del Parlament Europeu i del Consell, relativa als serveis al mercat interior. La Llei 11/2014, d’acord amb la seva exposició de motius, desenvolupa en el seu articulat quatre línies d’actuació. La primera és la regulació dels conceptes bàsics relatius a l’ordenació i la millora de l’activitat comercial a les Illes Balears, per aconseguir-ne una regulació clara i sistemàtica. La segona línia d’actuació és la necessària simplificació administrativa. La tercera es refereix a la instal•lació dels establiments comercials; efectivament, respectant el principi general de llibertat que en la seva instal•lació imposa la legislació europea, la Llei fixa un límit general d’impacte territorial per condicionar la determinació dels grans establiments comercials. Amb aquesta finalitat, es regula el concepte i les categories dels establiments comercials, es manté un règim d’autorització autonòmica per als grans establiments comercials, tot establint-ne el règim de silenci administratiu desestimatori, el qual, a més, s’estén al procediment de declaració de zona de gran afluència turística. La quarta i última línia d’actuació de la Llei és la limitació del seu àmbit d’aplicació a l’activitat comercial en sentit estricte, deixant per a altres àmbits normatius qüestions que no es refereixen a aquesta activitat directament, (per exemple, l’ordenació territorial de l’activitat comercial). El títol I de la Llei, relatiu a les disposicions generals, delimita el seu objecte i àmbit d’aplicació i les activitats excloses, defineix l’activitat comercial, les prohibicions i restriccions al comerç, els principis d’actuació dels poders públics, a més de crear la Comissió Interinsular Assessora de Comerç com a òrgan de participació. Els establiments comercials són objecte del títol II de la Llei, que els regula des d’una doble perspectiva. D’una banda, determina el concepte d’establiment comercial i les seves categories (individuals o col•lectives, botigues de conveniència, gran establiment comercial i centres comercials urbans). De l’altra, regula els horaris comercials (horari general en dies feiners, diumenges i altres festius d’obertura comercial autoritzada, establiments amb règim especial d’horaris i les zones de gran afluència turística). El títol III, sobre activitats de vendes, regula, amb caràcter general, matèries com la llibertat de preus i la consignació de preus, la venda amb pèrdua, les vendes promocionals, els articles promocionats i la prohibició de la venda en piràmide. En concret, conté unes regulacions més específiques pel que fa a les activitats de promoció de vendes (vendes en oferta, vendes amb obsequi, vendes en rebaixes, vendes en liquidació, vendes de saldos i vendes d’excedents de producció) i determinades vendes especials (com ara, la venda automàtica, a distància, a domicili i el comerç electrònic). Així mateix, es regula detalladament la venda ambulant. L’articulat de la Llei es completa amb un títol, el IV, que conté un exhaustiu règim inspector i sancionador. D’entre les disposicions addicionals, s’ha de destacar la relativa a la prohibició de venda de begudes alcohòliques en establiments comercials als menors de 18 anys, com també la regulació de la potestat dels ajuntaments per prohibir la venda de begudes alcohòliques en establiments comercials en un horari determinat.
2. Decrets
L’activitat reglamentària del Govern de les Illes Balears durant el temps a què es refereix aquesta crònica no ha estat molt intensa, però ha abastat matèries ben diverses.
Així, el català fou objecte del Decret 1/2014, de 10 de gener, d’avaluació i certificació de coneixements de llengua catalana (BOIB núm. 5) i, incidentalment, de l’Ordre de la consellera d’Educació, Cultura i Universitats de 9 de març de 2014, per la qual es desenvolupen determinats aspectes del tractament integrat de llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears (BOIB núm. 64).
La funció pública fou objecte del Decret 35/2014, d’1 d’agost, mitjançant el qual es regulen la jornada i els horaris general i especials del personal funcionari al servei de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears representat a la Mesa Sectorial de Serveis Generals (BOIB núm. 104).
El busseig recreatiu i la pesca recreativa i esportiva han estat regulats, respectivament, pel Decret 14/2014, de 14 de març, pel qual s’estableixen els principis generals en matèria de busseig recreatiu a la comunitat autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 36) i pel Decret 34/2014, d’1 d’agost, pel qual es fixen els principis generals de la pesca recreativa i esportiva a les aigües interiors de les Illes Balears (BOIB núm. 104; correcció d’errades BOIB núm. 127).
Altres decrets que mereixen ser ressenyats són el Decret 31/2014, de 18 de juliol, pel qual es fixen els principis generals en matèria de plantacions i replantacions de vinya, del Registre Vitícola i sobre les declaracions obligatòries en el sector vitivinícola (BOIB núm. 97); el Decret 3/2014, de 10 de gener, pel qual es regula el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (BOIB núm. 5); el Decret 22/2014, de 16 de maig, pel qual es determina el règim aplicable a la sol•licitud i concessió de la prestació per adquirir productes de primera necessitat (BOIB núm. 69), i el Decret 37/2014, de 8 d’agost, regulador del sistema de compensació econòmica destinat als ajuntaments i a les entitats locals menors de les Illes Balears que abonin als seus membres electes retribucions per exercir els càrrecs en règim de dedicació exclusiva o parcial al servei de la gestió pública local (BOIB núm. 107).
II. Estat
És lògic pensar que dins aquest apartat no es pot donar notícia, ni tan sols indiciària, de totes les normes d’àmbit estatal aprovades. S’han de destacar, però, algunes que, malgrat el seu rang normatiu inferior, tenen una especial incidència a les Illes Balears. Així, la Resolució de la Secretaria General de Transports mitjançant la qual es publiquen determinades modificacions que afecten a la declaració d’obligació de servei públic en la ruta Menorca-Madrid (BOE núm. 63); el RD 416/2014, de 6 de juny, pel qual s’aprova el Pla sectorial de turisme de naturalesa i biodiversitat 2014-2020 (BOE núm. 147); el RD 674/2014, d’1 d’agost, sobre ampliació dels mitjans adscrits als serveis traspassats a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per diversos reials decrets de traspàs de funcions i serveis en matèria de sanitat, cultura i turisme (BOE núm. 191), i el RD 876/2014, de 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament General de Costes (BOE núm. 247).
D’altra banda, s’ha de deixar constància també d’una sèrie de normes centrades en la reforma de l’administració pública i en el seu control: la LO 6/2013, de 14 de novembre, de creació de l’autoritat independent de responsabilitat fiscal (BOE núm. 274); la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (BOE núm. 295); la LO 9/2013, de 20 de desembre, de control del deute comercial en el sector públic (BOE núm. 305; correcció d’errades BOE núm. 310); la Llei 25/2013, de 27 de desembre, d’impuls de la factura electrònica i creació del registre contable de factures del sector públic (BOE núm. 311); la LO 4/2014, d’11 de juliol, complementària de la Llei de racionalització del sector públic i altres mesures de reforma administrativa per la qual es modifica la LOPJ (BOE núm. 169); Llei 13/2014, de 14 de juliol, de transformació del Fons per al Finançament dels Pagaments a Proveïdors (BOE núm. 171) i la Llei 15/2014, de 16 de setembre, de racionalització del Sector Públic i altres mesures de reforma administrativa (BOE núm. 226).
Tot i la necessitat d’obviar altres normes estatals per falta d’espai, s’ha de recordar l’aprovació de les lleis següents, bé per la seva importància, bé per la seva vocació de permanència: Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat (BOE núm. 295); LO 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (BOE núm. 295); Llei 24/2013, de 26 de desembre, del sector elèctric (BOE núm. 310); Llei 26/2013, de 27 de desembre, de caixes d’estalvis i fundacions bancàries (BOE núm. 311, correcció d’errades BOE núm. 58 de 2014); Llei 5/2014, de 4 d’abril, de seguretat privada (BOE núm. 83); Llei 4/2014, d’1 d’abril, bàsica de les cambres oficials de comerç, indústria, serveis i navegació (BOE núm. 80); Llei 9/2014, de 9 de maig, general de telecomunicacions (BOE núm. 114; correcció d’errades BOE núm. 120); Llei 10/2014, de 26 de juny, d’ordenació, supervisió i solvència d’entitats de crèdit (BOE núm. 156; correcció d’errades BOE núm. 157), i la Llei 14/2014, de 24 de juliol, de navegació marítima (BOE núm. 180).