Jurisprudencia Civil número 13
>
>
Jurisprudencia Civil número 13

III. Civil
Audiència Provincial
1. RESOLUTÒRIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 180/2013, D’11 DE DESEMBRE. Ponent: Sr. Gómez Martínez. RECÀLCUL D’INTERESSOS DE LA DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA SEGONA DE LA LLEI 1/2013, DE 14 DE MAIG.
Resum dels fets: la Resolutòria de primera instancia considera abusius els interessos moratoris pactats en l’escriptura de préstec garantit amb hipoteca objecte d’execució i rebutja la petició de l’entitat bancària executant que li concedeixi un termini per tornar calcular els interessos tal com es preveu en la disposició transitòria segona de la Llei 1/2013, de 14 de maig.
L’entitat bancària executant interposa recurs tot argumentat que resulta d’aplicació l’esmentat precepte segons el qual la limitació del nou art. 114.2 de la Llei hipotecària, tres vegades l’interès legal dels diners quant l’hipoteca es constitueix sobre l’habitatge habitual en garantia del pagament del préstec o crèdit concedit per l’adquisició d’un habitual «será de aplicación a los intereses de demora previstos en los préstamos con garantía de hipoteca sobre vivienda habitual, constituidos antes de la fecha indicada, que se devenguen con posterioridad a la misma, así como a los que habiéndose devengado en dicha fecha no hubieran sido satisfechos. En los procedimientos de ejecución o venta extrajudicial iniciados y no concluidos, y en los que se haya fijado ya la cantidad por la que se solicita que se despache ejecución o la venta extrajudicial, el Secretario judicial o el Notario dará al ejecutante un plazo de 10 días para que recalcule aquella cantidad».
La jutgessa de primera instància considera que si s’aplica aquest precepte es faria una reintegració del contingut de la clàusula abusiva que és, precisament, el que no vol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tal com ho expressa en la seva Sentència de 14 de juny de 2012 que considera que aquesta possibilitat de reintegració de la clàusula declarada abusiva, prevista en l’art. 83 del Text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris, és contraria a l’art. 6, apartat 1, de la Directiva 93/13/CEE sobre clàusules abusives en els contractes concertats amb els consumidors.
L’apel•lant sosté en el seu recurs que el jutge no pot obviar l’aplicació d’un precepte, com ho és aquest, que preveu el recàlcul d’interessos, promulgat amb posterioritat a que el TJUE fixés la seva posició en relació amb la reintegració de las clàusules declarades abusives en contractes de consumidors, i recorda que el jutge està primàriament sotmès a la llei.
Fonamentació jurídica: l’Audiència entén que, en efecte, existeix una contradicció entre la doctrina del TJUE prohibitiva de les clàusules abusives, i disposició transitòria segona de la Llei 1/2013, de 14 de maig, que estableix un mecanisme de reintegració de la clàusula d’interessos moratoris quan aquests són declarats abusius.
En aquests casos, quan hi ha una contradicció entre el dret de la Unió Europea i el dret nacional, tan sols hi caben dues solucions. La primera és plantejar la qüestió prejudicial tot demanant al TJUE si la disposició transitòria segona de la Llei 1/2013 és contraria o no a la Directiva 93/13/CEE, tal com ho han fet distints òrgans jurisdiccionals del país.
L’altra és la interpretació de la disposició transitòria segona de la Llei 1/2013, de 14 de maig, de conformitat amb la Directiva, solució per la qual opta el tribunal que fa la següent interpretació del precepte: la disposició transitòria segona de la Llei 1/2013 serà aplicable quan els interessos de demora prevists en els préstecs amb garantia hipotecaria de l’habitatge habitual, constituïts abans de l’entrada en vigor de la nova limitació de l’art. 114.3 de la Llei hipotecària, no siguin abusius. Per exemple, en l’actualitat, uns interessos moratoris del 13% es podrien trobar en aquesta situació. Però aquesta norma no serà d’aplicació en els casos en els quals les interessos són abusius, tal com succeeix en el supòsit analitzat.
Comentari: la interpretació adoptada pel tribunal d’apel•lació sembla que s’adequa millor a l’ordenament jurídic contemplat en el seu conjunt ja que si el préstec amb el consumidor no es va contreure per l’adquisició d’habitatge habitual i la garantia hipotecària no recau sobre ell, la clàusula moratòria serà nul•la i no hi cap reintegració. En resulta contradictori que, en canvi, quan el préstec recau sobre l’habitatge habitual, sí sigui possible el recàlcul.
En qualsevol cas, es tracta d’un tema debatut sobre el qual no hi ha solució uniforme en les distintes audiències.
Aquesta resolució és un exemple de com el jutge nacional, vinculant-se directament al dret comunitari i a la doctrina del TJUE, s’ha enfrontat a alguns dels efectes més devastadors de la crisi econòmica.

2. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 106/2014, DE 4 D’ABRIL. Ponent: Sr. Ramón Homar. RÈGIM LEGAL DE LES UNIONS TEMPORALS D’EMPRESES.
Resumen dels fets: un cop finalitzada l’obra per la construcció de la qual es va constituir una UTE entre dues empreses, una d’elles és declarada en concurs voluntari. L’altra pretén que se li reconegui el seu crèdit en el concurs, crèdit derivat de la liquidació de la UTE i que seria preferent als altres de la societat concursada, i tot això en base a l’aplicació analògica de les normes sobre partició d’herència.
Fonamentació jurídica: es considera que les normes específicament pactades entre els membres de la UTE han de prevaldre en la denominada fase interna de liquidació de la UTE sobre el principi concursal de la par conditio creditorum. La concursada, a través de la seva administració concursal ha de ser part en el procediment de liquidació de la UTE, amb capacitat processal per impugnar les seves operacions. Però l’únic actiu que pot percebre és el que en resulti al seu favor del saldo final de la liquidació.
El que no es pot fer és que l’actiu de la UTE s’incorpori directament al concurs. Fins al moment de la liquidació no neix l’hipotètic deute. Si el saldo és positiu a favor del membre de la UTE declarat en concurs, els seus creditors per relacions jurídiques concertades i consumades abans de la declaració del concurs, gaudeixen d’un dret preferent en relació amb els creditors del membres de la UTE.
Comentari: el tribunal estableix criteri en un tema no expressament previst en la Llei concursal ni tampoc, segons es diu en la Sentència comentada, a la jurisprudència.
El tribunal es mostra contrari a la solució que havia adoptat la sentència de primera instància, que va concloure que l’actiu resultant de la liquidació de la UTE es devia incorporar al concurs i que el membre de la UTE no declarat en concurs seria creditor de la concursada, situació que es considera improcedent ja que fins que no es fa la liquidació final no neix cap deute.
La Sentència recorda quelcom de bàsic però important per la resolució del litigi, com és que les UTE no poden ser declarades en concurs, però si ho poden ser les societats que les integren. I recorda també que una UTE és un ens sense personalitat jurídica i amb responsabilitat solidària de les empreses que la constitueixen. Fa una referència a les distintes opinions doctrinals i a la jurisprudència sobre el règim legal que s’adapta millor a aquesta figura, el contractual o el societari o fins i tot la comunitat de béns. La Sentència s’inclina pel règim de la societat externa col•lectiva.

3. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 143/2014, DE 12 DE MAIG. Ponent: Sr. Ramón Homar. NUL•LITAT DE LA CLÀUSULA DE L’ESCRIPTURA D’HIPOTECA EN LA QUAL LES PARTS PACTEN LA VENDA DEL BÉ IMMOBLE PER VIA NOTARIAL.
Resum dels fets: s’exercita acció de declaració individual de nul•litat de l’estipulació del contracte de préstec amb garantia hipotecària celebrat l’any 2005, en la qual les parts es remeten al procediment extrajudicial d’execució hipotecària en el cas de no pagament. L’execució extrajudicial s’havia seguit fins al moment immediatament anterior al llançament. El jutjat mercantil declara la nul•litat, per abusiva, de la clàusula. L’Audiència en confirma l’esmentada resolució.
Fonamentació jurídica: el tribunal d’apel•lació efectua el judici de transparència a partir de la consideració de clàusula predisposada de l’estipulació del contracte de remissió expressa a l’execució hipotecària i conclou que els consumidors no varen ser degudament informats de la importància d’aquesta clàusula ni de les característiques essencials del procediment d’execució extrajudicial ni de les escasses garanties que preveu per al consumidor.
A més a més, l’òrgan jurisdiccional ad quem efectua el control de contingut, però no com ho fa el jutge a quo per comparació al règim de l’execució hipotecària judicial, si no des del punt de vista del desequilibri que el procediment extrajudicial anterior a la reforma de 2013 suposava per al deutor consumidor per quant no podia oposar-se a l’execució en base a l’existència de clàusules abusives.
Comentari: la Sentència deixa clar que l’execució hipotecària extrajudicial és de naturalesa processal, que la prova que una clàusula ha estat negociada individualment correspon al professional, no al consumidor, i que el fet que el procediment de venda extrajudicial estigui permès i regulat legalment no impedeix que hagi de ser sotmès al judici de transparència i de contingut exigits per la jurisprudència comunitària.
En qualsevol cas s’ha de tenir en compte que la Sentència fa referència al procediment de venda extrajudicial vigent abans de la reforma de la Llei 1/2013, de 14 març, que ha permès el control notarial de les clàusules abusives amb remissió al que disposa l’art. 695 LEC per a les execucions hipotecàries judicials.

4. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 171/2014, DE 27 DE MAIG. Ponent: Sr. Gómez Martínez. LA INTERVENCIÓ PROVOCADA NO PERMET LA CONDEMNA DEL CRIDAT AL PROCÉS SI LA PART ACTORA NO HA DIRIGIT LA DEMANDA CONTRA ELL. LES COSTES SÓN A CÀRREC DEL DEMANDAT QUE HA INSTAT LA INTERVENCIÓ SI EL CRIDAT EN RESULTA ABSOLT.
Resum dels fets: a un litigi per defectes constructius, l’arquitecte tècnic va provocar la intervenció de les hereves de l’arquitecte en el procés. Aquestes varen resultar absoltes, raó per la qual la sentència de primera instància imposa les seves costes a l’arquitecte tècnic que les va cridar al litigi. L’arquitecte tècnic apel•la la sentència en l’extrem relatiu a les costes i sosté que no pot ser condemnat al seu pagament ja que la jurisprudència ha establert que no es pot condemnar ni absoldre a les persones cridades al procés si l’actor no ha dirigit contra ells la seva acció i, si no són part, tampoc poder ser condemnades en costes.
Fonamentació jurídica: la Sentència del ple del TS de 26 de setembre de 2012 va establir que la intervenció d’un tercer en el procés en virtut de les previsions de l’art. 14 LEC atorga a l’actora la possibilitat de dirigir acció contra ell. Però si el demandant no ho fa, el tercer no adquireix la condició de part ja que la intervenció provocada no pot ser considerada com a una ampliació forçosa de la demanda. En aquests casos, doncs, el tercer contra el qual no s’ha dirigit la demanda no pot ser condemnat ni absolt.
Ara bé, una cosa és que el cridat no sigui part i una altra és el règim de costes. L’art. 14.2.5 LEC, després de la reforma operada per la Llei 13/2009, de 3 de novembre, assenyala que «Caso de que en la sentencia resultase absuelto el tercero, las costas se podrán imponer a quien solicitó su intervención con arreglo a los criterios generales del artículo 394 de esta ley». El precepte ha de ser interpretat en el sentit que, en aquest cas, «absolució» inclou tots aquest supòsits en els quals no triomfi cap pretensió contra el que és cridat en garantia, tant els casos en els quals l’actor no formuli demanda contra ell com aquelles altres en què, ampliada la demanda contra el tercer, la demanda es desestimi.
Comentari: la jurisprudència del TS entorn a la figura de la intervenció provocada, fixada per la Sentència del Ple de 26 de setembre de 2012, planteja una situació difícil ja que la resolució final, dictada en el litigi al qual es cridat el tercer contra el qual l’actor no amplia la seva demanda, pot contenir una sèrie de fets i raonaments jurídics que conduirien a la seva condemna o la seva absolució, però en canvi, aquest tercer no pot ser condemnat ni absolt. Així mateix aquesta doctrina jurisprudencial planteja el problema de la seva compatibilitat amb el règim de costes previst en l’art. 14.2.5 LEC, que preveu que el que crida a un tercer al procés sigui condemnat al pagament de les costes si aquest tercer és absolt, la qual cosa resulta impossible en aplicació de l’esmentada jurisprudència.
Per això, la Sentència que comentem s’acull a una interpretació integradora de la doctrina jurisprudencial i de la previsió legal sobre costes: la paraula «absolució» utilitzada en l’art. 14.2.5 LEC inclou tots els supòsits en els quals el tercer no en resulti condemnat.

5. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 236/2014, DE 25 DE JULIOL. Ponent: Sra. Moragues Vidal. APLICACIÓ DE LA DOCTRINA DE LA CLÀUSULA «REBUS SIC STANTIBUS» A HIPOTEQUES SOBRE HABITATGE PROPI QUAN EL DEUTOR NO POT ASSUMIR EL PAGAMENT DE LES QUOTES A CAUSA DE LA CRISI ECONÒMICA.
Resum dels fets: l’actora havia concertat un préstec hipotecari el 26 de febrer de 2004 i desprès, i a conseqüència de la crisi econòmica, va quedar en l’atur i li va resultar impossible pagar les quotes hipotecàries.
El banc inicia l’execució hipotecària i la deutora, per la seva banda, interposa demanda de judici ordinari en la qual sol•licita que es modifiqui el contingut obligacional del préstec amb hipoteca per aplicació de la doctrina de la clàusula rebus sic stantibus, de manera que s’estableixi un interès remuneratori inferior a l’inicialment pactat amb la corresponent reducció de la quota mensual.
La jutgessa de l’execució hipotecaria interromp aquest procés per prejudicialitat civil.
La sentència de primera instancia dictada en el procés ordinari considera provada «la situación dramática en que se encuentra la demandante y su familia al igual que, por desgracia, tantos hogares en España ante la grave crisis que atraviesa el país», però la jutge a quo entén que això no basta per modificar el contracte ja que el fet de quedar sense feina no és imprevisible.
L’Audiència Provincial revoca la sentència i s’hi fa aplicació de la doctrina de la clàusula rebus sis stantibus.
Fonamentació jurídica: la clàusula rebus sic stantibus tracta de donar solució als problemes derivats d’una alteració sobrevinguda de la situació existent en el moment de la celebració del contracte, quan aquesta alteració sigui tan important que incrementi extraordinàriament el cost de les prestacions per a una de les parts o acabi frustrant la pròpia finalitat del contracte. La jurisprudència n’ha fet un ús molt restringit i, en general, ha rebutjat la seva aplicació al supòsits de dificultats de finançament. El nostre ordenament jurídic no regula l’alteració de les bases del negoci. Sí ho fan altres països i també els principis del dret europeu dels contractes. El tribunal considera que la crisi econòmica és un fet notori que ha alterat les bases del negoci de préstec hipotecari i, en aplicació del que preveuen el principis de dret europeu dels contractes, dóna a les parts un termini de 30 dies per tal que renegociïn el préstec.
Comentari: la jurisprudència espanyola va acollir la doctrina de la clàusula rebus sic stantibus a partir dels anys quaranta del segle passat per tal de donar solució a la situació de desequilibri en les prestacions de contractes celebrats abans de la guerra civil, les bases dels quals havien quedat substancialment alterats per la conflagració. Aquest origen «bèl•lic» i dramàtic ha llastrat el desenvolupament d’aquesta doctrina que constitueix una important excepció al principi pacta sunt servanda i ha impedit que en la crisi econòmica es pogués considerar com a fet imprevisible.
Les sentències del TS de 17 i 18 de gener de 2013 semblen canviar aquesta postura rígida i admeten que la crisi econòmica pot justificar la modificació del contingut obligacional del contracte per aplicació de la doctrina de la clàusula rebus sic stantibus.
Darrerament, la STS de 30 de juny de 2014 admet obertament l’aplicació de l’esmentada doctrina per considerar la crisi econòmica com a circumstància sobrevinguda que altera la base del negoci en un contracte de publicitat.

Start typing and press Enter to search

Shopping Cart