Jurisprudència de Dret Civil Balear Número 13

II. Dret civil balear
A. Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears
1. SENTÈNCIA NÚM. 2/2014, DE 5 DE JUNY. Ponent: Sr. Monserrat Quintana. ATRIBUCIÓ DE LLEGÍTIMA AL CÒNJUGE VIUDO SEPARAT JUDICIALMENT SI LA CAUSA DE LA SEPARACIÓ ÉS IMPUTABLE AL CÒNJUGE PREMORT. INTRANSCENDÈNCIA DEL FET QUE A LA PART DISPOSITIVA DE LA SENTÈNCIA DE SEPARACIÓ NO HI HAGI CAP REFERÈNCIA A LA CAUSA DETERMINANT DE LA MATEIXA SI DELS FONAMENTS DE DRET RESULTAVA QUE ERA IMPUTABLE AL CÒNJUGE PREMORT. APLICACIÓ PREFERENT DE L’ARTICLE 45 CDCIB SOBRE L’ARTICLE 834 Cc.
Resum dels fets: la senyora M va interposar demanda contra les hereves testamentàries del que va ser el seu marit, en segones núpcies, senyor S. Reclama el seu dret a llegítima dins la successió d’aquest, consistent en l’usdefruit de la meitat de la herència i sol•licita també la declaració judicial d’haver estat preterida en el darrer testament del que va ser el seu espòs. En aquest testament, atorgat el 15 de maig de 1997, es deia literalment que «nada deja a su esposa en concepto de legítima por hallarse actualmente en trámite de separación». El procediment de separació havia acabat en sentència ferma, amb la particularitat que, a la seva part dispositiva, no constava la causa de la separació, encara que en els fonaments de dret que la precedien es raonava que la separació va ser deguda al comportament del marit. Aquest va morir el 24 de febrer de 2004 havent atorgat el darrer testament al que s’ha fet referència, en el que es designa hereves a dues filles d’un anterior matrimoni i es conté la indicació relativa a la tramitació del procediment de separació judicial.
La demanda de la senyora M va ser substancialment estimada a primera i segona instància. Contra la Sentència 395/2013, de 15 d’octubre, dictada per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial, la representació de les filles del cònjuge premort designades hereves en el testament interposaren recurs de cassació en base als motius que seran examinats a continuació. La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia, en Sentència 2/2014, de 5 de juny, desestimà el recurs.
Fonamentació jurídica: són quatre els motius en què es fonamenta el recurs de cassació, com s’anirà exposat de seguida.
El primer motiu denúncia infracció de l’art. 45 de la Compilació de dret civil de les Illes Balears (CDCIB), per considerar que la viuda no té dret a llegítima, donada l’existència d’una sentència ferma de separació judicial que no fa cap referència a la causa de la separació en la seva part dispositiva, sense considerar correcte la integració que s’ha fet de la part dispositiva amb els fonaments jurídics que la precedeixen en les sentències del Jutjat i de l’Audiència.
Contesta a aquest motiu la Sentència que és objecte del present comentari assenyalant que, del text de l’art. 45 CDCIB, es dedueix que el que importa per a l’acreditació de llegítima per part del cònjuge viudo és si la separació va ser o no imputable al premort, sense cap exigència relativa al fet de constar tal consideració en la part dispositiva de la sentència de separació. Raona en aquest punt la Sentència que, en el cas de la separació de fet, no hi ha, òbviament, cap resolució, i, per a poder atribuir llegítima al sobrevivent serà necessari examinar si hi ha o no possibilitat d’imputar la separació al premort. En definitiva, l’atribució de llegítima, en els casos de separació judicial o de fet, dependrà de si el cònjuge premort és o no culpable de la separació, sense cap altre exigència.
Dintre d’aquest mateix motiu es diu en el recurs que el Tribunal Cassacional hauria de fer una interpretació de l’art. 45 CDCIB adequada a la realitat social, segons resulta de la reforma de l’art. 834 Cc per la Llei 15/2005, de 8 de juliol, al disposar que la mera separació judicial o de fet determina la inexistència de llegítima pel cònjuge vidu, conseqüència de la configuració de la separació —i el divorci— com una mera facultat de cada un dels esposos, sense determinar si hi ha o no un culpable de tal situació.
La Sentència contesta tot dient que l’art. 1 CDCIB resol clarament la qüestió al disposar que el dret civil de les Illes Balears regeix amb preferència al Codi civil i demés lleis estatals, pel que, lògicament, el text de l’art. 45 CDCIB ha de tenir preferència sobre l’art. 834 Cc. I, en aquest sentit —segueix dient la Sentència— s’ha de tenir en compte que des de la Llei 8/1990, de 28 de juny, del Parlament balear, que va donar nova redacció a aquell precepte, aquest òrgan legislatiu no ha dictat altra llei que contempli la llegítima vidual, a diferència del que ha fet en altres matèries civils. I, a més, difícilment es podrien derivar drets de l’actual text de l’art. 834 Cc si es té en compte que la reforma d’aquest precepte va tenir lloc, com s’ha dit, per la Llei 15/2005, de 8 de juliol, mentre que l’espòs separat va morir el 24 de febrer de 2004, per la qual cosa la seva successió s’ha de regir per la normativa vigent en el moment de la seva mort.
El segon motiu de cassació denuncia la suposada infracció dels art. 222 i 207 LEC, i, per tant, del principi de «sacralitat» de la cosa jutjada, a més de la de l’art. 24 CE. Ha encertat la part recurrent al denunciar la infracció processal com a motiu de cassació, en lloc d’acudir al recurs d’infracció processal, respecte del qual la Sala Civil i Penal del TSJ no té competència per a a la seva resolució, segons la reiterada doctrina establerta pel nostre Tribunal de Cassació. El motiu es fonamenta raonant que la infracció dels art. 207 i 222 LEC es dóna pel fet que la sentència de separació judicial no feia, en la seva part dispositiva, atribució o imputació de la causa de la separació al marit, el que porta la conseqüència que els tribunals no poden alterar aquesta situació sense suposar infracció de la «sacralitat» de la cosa jutjada.
La Sentència de cassació rebutja el motiu tot assenyalant que «como se ha entendido siempre desde la doctrina y la jurisprudencia, el fallo tiene que ir precedido de un conjunto de razonamientos o juicios lógicos. Como se ha dicho sintéticamente, el fallo es la conclusión de un razonamiento, el cual constituye la motivación de la sentencia y por ello ha de recogerse en el apartado correspondiente de fundamentos jurídicos, donde se produce la subsunción de los hechos en la norma aplicable. No sólo esto: el fallo ha de ser congruente, tanto con los pedimentos y pruebas de las partes (congruencia externa o principio iuxta allegata et probata), como con los propios razonamientos que le preceden (congruencia interna). Es por este motivo estructural de la sentencia que ambos elementos son inescindibles, con la sola excepción de los llamados obiter dicta que, según la doctrina jurisprudencial —de la que es muestra la STS 16 de mayo de 2003 Pon. Auger Liñán— son aquellos que no han sido utilizados como razón básica para adoptar la decisión (ratio decidendi). En consecuencia, en absoluto cabe tachar de infracción la labor desarrollada por los tribunales de instancia que procedieron, tanto en la primera como en la segunda, a integrar el fallo de la sentencia de separación con sus fundamentos de derecho, para concluir, como no podía ser de otra manera, que dicha separación tuvo como motivo la causa imputable al marido que se recogía en el derogado artículo 82.1 del Código civil».
Quant a la suposada infracció de l’art. 24 CE es derivaria, segons el recurs, de la infracció del deure d’execució de les sentències tal com venen expressades, com a manifestació del dret a la tutela judicial efectiva, ja que, en aquest cas, s’hauria executat la sentència de separació amb unes conseqüències no previstes en la seva part dispositiva. El motiu de cassació, però, no té en compte que les sentències dictades en primera i segona instància de cap manera han executat la sentència de separació, ja que el tema litigiós n’és un altre: la reclamació de la llegítima per part de la viuda separada judicialment, «para lo cual era imprescindible que se aclarara, en aplicación del art. 45 de la Compilación, si la separación había tenido lugar por causa imputable al difunto, ejercicio en el que tuvo que ponderarse, como prueba documental, la mencionada sentencia, en interpretación integradora de su fallo y de los fundamentos que lo motivaron. Esta función integradora es justamente la que han realizado las sentencias de primera instancia y la de apelación, llegando a la inexcusable conclusión de que la separación judicial fue determinada por causa imputable al marido, luego causante, con lo que la viuda continuaba teniendo incólume su derecho a la legítima correspondiente».
El tercer motiu denuncia la suposada infracció dels art. 657, 851 i 849 Cc, relatius aquests dos darrers al desheretament. La part recurrent comença el seu raonament partint de la clàusula abans esmentada del darrer testament del causant («Que nada deja a su esposa en concepto de legítima por hallarse actualmente en trámite de separación»), la qual, per a la part recurrent, constitueix un vertader desheretament, i, com sigui que la viuda no ha impugnat en cap moment aquest desheretament, considera que no pot reclamar la llegítima.
La Sentència del Tribunal de Cassació ratifica la doctrina de la Sentència de l’Audiència Provincial objecte del recurs segons la qual no s’està al davant d’un desheretament, ja que aquest exigeix la concurrència d’una causa de les legalment previstes i, òbviament, no ho és el fet d’estar en tràmit la separació. I, en tot cas, seria d’aplicació l’art. 46, paràgraf final, de la Compilació, segons el qual si la causa del desheretament no és alguna de les previstes en el Codi civil (actualment, en la Llei 3/2009, de 27 d’abril, sobre causes de indignitat successòria i desheretament), tan sols es produiran els efectes del paràgraf primer del mateix precepte, la qual cosa suposa que el preterit pot reclamar allò que per llegítima li correspongui. Consideraren tant el Tribunal de Cassació com els òrgans judicial que conegueren de la primera i segona instància del litigi que «la voluntad del testador no fue desheredar a su esposa, sino que su intención fue justificar que en principio no se le dejaba nada en concepto de legítima porque estaba en trámites de separación matrimonial». I el Tribunal de Cassació apunta que aquesta intenció està relacionada amb el paràgraf segon de l’art. 45 CDCIB, el qual remet a l’art. 835 Cc que, en la redacció aleshores vigent, assenyalava que «cuando estuvieren los cónyuges separados en virtud de demanda se esperará al resultado del pleito, lo que estaba en conexión con el artículo 834 del mismo Código, que preveía la separación causal culpable». A més de tot això, no es pot oblidar que el testament del cònjuge causant conté una clàusula que diu «que se dejan a salvo los derechos especialmente legitimarios que pudieren corresponder a cualquier persona que hubiese sido omitida en este testamento, o que, mencionada, no se le atribuya bien alguno», i que l’esposa està precisament en aquesta darrera situació —nominada en el testament però sense atribució de béns—, pel que ha de produir els seus efectes la salvaguarda de drets legitimaris disposada pel testador.
El quart, i darrer, motiu al•lega infracció dels art. 216 i 218 LEC així com de l’art. 24 CE, per existir incongruència «al haberse denegado que hubiera preterición y, en cambio, haber concedido a la actora la condición de legitimaria sin tampoco haber discutido la desheredación». Motiu que és absolutament desestimat donada la congruència total de la Sentència de l’Audiència amb les peticions de la demanda, en la que es reclamava la llegítima vidual i el seu abast dins del causal relicte.
Comentari: no hi ha cap dubte que, de lege data, la Sentència és absolutament correcta. El text actual del paràgraf primer de l’art. 45 CDCIB ens diu ben clar que el cònjuge separat —tan se val si ho és judicialment o de fet— seguirà tenint la condició de legitimari si la separació s’ha produït «per causa imputable al difunt». I en el cas que ha donat lloc a la Sentència que es comenta així va ser, segons es desprèn dels fonaments de dret de la pròpia sentència de separació, encara que no de la seva part dispositiva; qüestió aquesta totalment intranscendent, segons els encertats arguments donats per la Sentència que es comenta. I, en tot cas, la preferència de la nostra Compilació sobre el Codi civil —declarada per l’art. 1 CDCIB— suposa, sens cap dubte, l’aplicació de l’art. 45 CDCIB i no de l’art. 834 Cc, que elimina els drets legitimaris en els supòsits de separació judicial o de fet sense altre precisió.
Però són molts els juristes que considerem que l’atribució de llegítima s’ha de deslligar de la qüestió de si la crisi matrimonial va ser culpa d’un o d’altre cònjuge, per arribar a la conclusió que no pot ser més que una conseqüència de la convivència; i, per tant, procedeix la seva eliminació quan aquesta —per la raó que sigui— ha deixat d’existir. Així ho expressa clarament la Sentència de la Sala Civil i Penal del TSJ de les Illes Balears 2/2009, de 27 de juliol, quan diu que «el reconocimiento de la legítima vidual —en el inicio histórico sólo a favor de la viuda— busca el objetivo de proporcionar al supérstite recursos con que atender a su subsistencia y preservar el nivel de vida del que disfrutó en compañía del premuerto. La legítima del cónyuge viudo también retribuye la mutua prestación cotidiana de apoyos y ayudas de toda índole, materiales o intangibles, consustancial a cualquier vida de pareja. Si, pues, no existe convivencia, el derecho de legítima queda sin justificación». Sense cap dubte, aquesta consideració està més d’acord amb la modificació legislativa operada, en seu de matrimoni, per la Llei estatal 15/2005, de 8 de juliol, que l’ha configurat com una situació provisional, sotmesa a la voluntat de continuar per part de qualsevol dels cònjuges —divorci exprés— amb l’única exigència d’haver superat els tres mesos de convivència.
No se’ns oculta que el criteri culpabilístic se sostindria sobre raons de justícia material en els casos més greus, en els que el causant va tenir un comportament absolutament censurable amb el seu cònjuge (violència, infidelitats, …); però no s’ha de mesclar la necessària protecció del cònjuge que ha patit aquesta conducta vexatòria per part de l’altre amb els drets successoris, que mai han de tenir un caràcter punitiu, ja que, contràriament, venen orientats cap a la prevalença de la voluntat del causant.
Recentment, un partit polític ha presentat en el nostre Parlament una proposta de modificació del paràgraf primer de l’art. 45 CDCIB i ha propugnat l’exclusió dels drets legitimaris del cònjuge viudo en els casos de separació judicial o de fet, sense més precisions; i, en el sí de la Comissió Assessora de Dret Civil de les Illes Balears, possiblement bastants del seus membres som partidaris d’aquesta modificació, particularment, els notaris, ja que en ocasions els apareix aquesta qüestió en l’autorització escriptures de declaració d’hereus abintestato, i certament no n’és adient que el notari jutgi si la separació dels cònjuges va ser motivada per l’un o per l’altre. El que resulta evident és que, si donem una ullada al dret comparat, tant pel que fa als drets estrangers com als drets autonòmics, una disposició com la de l’actual paràgraf primer de l’art. 45, que subordina els drets legitimaris del cònjuge separat a la conducta del difunt, se’ns presenta bastant insòlita.

B. Secció Quarta de l’Audiència Provincial
1. SENTÈNCIA NÚM. 368/2014, DE 30 DE SETEMBRE. Ponent: Sr. Artola Fernández. «ACORD MARC» ENTRE ELS DOS FILLS QUE PACTEN EL FUTUR REPARTIMENT D’ALGUNS BÉNS CONCRETS DE LA SEVA MARE, PEL CAS QUE DISPOSI DE MANERA DIFERENT A LA PREVISTA. SIGNATURA DE L’ACORD PER PART DE LA MARE FUTURA CAUSANT. CONSIDERACIONS SOBRE LA POSSIBLE VALIDESA DE L’ACORD. DEFINICIÓ. PRIVACIÓ D’UN DELS BÉNS DONAT COM A CONTRAPRESTACIÓ A LA RENÚNCIA.
Resum dels fets: els germans senyor P i senyora M varen signar, juntament amb la seva mare senyora B, en data 1 de maig de 2004, un acord marc relatiu a uns béns concrets de la senyora B, que estipula, en síntesi, que el senyor P seria hereu de la resta de les participacions socials que no posseïa de la societat MM, SL, mentre que la senyora M ho seria de la resta de les accions de les que no n’era titular de la societat BB, SA; el tenor literal del pacte, que porta la rúbrica Herencia Futura, és el següent: «En este acto M y P acuerdan, con el consentimiento de B, lo siguiente respecto a la futura herencia de los bienes de su madre B: Que P sea heredero del resto de las participaciones que no posea de MM, SL. Que M sea heredera del resto de las acciones que no posea de BB, SA. Que M sea heredera del resto del patrimonio de B según detalla estipulación cuarta. Y en el caso de que la futura herencia dictamine otro tipo de reparto distinto de los bienes aquí especificado y que el heredero sea el otro hermano, éstos se comprometen a repartirse el montante de la herencia según lo expuesto en este ACUERDO MARCO».
Posteriorment, el 3 de juny de 2010, la mare senyora B va atorgar, juntament amb la filla senyora M, escriptura de definició limitada a la legítima, en la qual, com a compensació a la renúncia als drets legitimaris, li fa donació d’uns béns, entre els quals hi ha les participacions de l’entitat MM, S.L. que, segons l’acord marc, havien de ser pel fill senyor P. I, el mateix dia, atorga testament designant hereva a la filla senyora M, sens perjudici dels drets legitimaris del fill senyor P. En el testament es va protocol•litzar l’acord marc abans esmentat.
El senyor P va interposar demanda en la qual, de manera resumida, postula la realització de les operacions societàries necessàries per tenir la titularitat de la totalitat de participacions socials de l’entitat MM, SL, que deixa sense efecte la donació de les mateixes efectuada a la filla en l’escriptura de donació i definició. Se sol•licitava també la indemnització de danys i perjudicis i, de manera subsidiària, l’acompliment per equivalència en el cas de no ser possible escripturar al seu favor les abans esmentades participacions socials.
La demanda va ser substancialment estimada en primera instància i l’Audiència Provincial (Secció Quarta) va desestimar el recurs d’apel•lació interposat per la demandada senyora M.
Fonamentació jurídica: evidentment, la primera qüestió que es plantegen els jutjadors és la de la validesa de l’acord marc abans referit, el qual el Jutjat de Primera Instància havia qualificat com a pacte successori. D’entrada es descarta que s’estigui al davant d’un simple acord d’intencions pendent d’ulterior desenvolupament, ja que es detallen amb precisió les obligacions assumides per cada part contractant. I es proclama la validesa del pacte, donant com a arguments que l’art. 1271 Cc, a la vegada que descarta els pactes relatius a la universalitat de l’herència futura, admet els pactes que es limiten a contemplar béns concrets de la mateixa, existents, en el moment d’atorgar-se el pacte, en el patrimoni del causant (STS de 22 de juliol de 1997, la qual segueix el criteri jurisprudencial de moltes altres, com les de 2 d’octubre de 1926, de 16 de maig de 1940 i de 25 d’abril de 1951). Com a argument de reforç es parla també del principi de conservació dels actes i negocis jurídics i dels criteris d’amplitud del contingut del contracte que es desprenen de l’art. 1255 Cc.
La validesa de l’acord marc no queda desvirtuada per la ulterior definició de llegítima en la qual, entre els béns donats a canvi de la renúncia, s’inclouen les participacions socials de l’entitat MM, SL. En aquest sentit, la Sentència assenyala que el que es va pactar en l’acord marc no va quedar afectat per la definició, donada la seva validesa, raonant que precisament l’acord marc es va atorgar en previsió al cas que la mare disposés dels béns de manera distinta a com en ell es preveu, ja que quan el pacte adquireix importància és quan el que ha disposat el causant no coincideix amb el que varen acordar les parts que varen intervenir en el pacte. És evident que, de no existir tal discordança, bastaria complir la voluntat del causant.
De manera prèvia, la Sentència s’ha referit a la naturalesa de la definició, tal com resulta de les sentències del TSJIB de 20 de desembre de 2001 i de la Sentència de l’Audiència Provincial de les Illes Balears de 31 de maig de 2000.
Comentari: la primera qüestió que se suscita és la de la possible validesa, en el dret successori de Mallorca, basat en uns principis distints als del Codi civil, de l’acord marc contemplat en el litigi. Particularment si es té en compte que, en el dret de Mallorca, l’únic pacte successori admès és la donació universal de béns presents i futurs, que és un pacte d’institució d’hereu, ja que en tal queda convertit el donatari universal. Com se sap, distint és el criteri que impera en el dret català i en el d’Eivissa i Formentera, ja que s’admet de manera generalitzada el pacte successori d’atribució de llegat, referit a béns concrets i determinats.
Examinat l’acord marc, i tenint en compte que el va signar la futura causant senyora B —com es recull en la Sentència—, hi trobem: uns llegats referits a las participacions socials i accions d’ambdues societats a favor d’un i altre germà i una institució d’hereu a favor de la filla M al disposar expressament que «sea heredera del resto del patrimonio de B». Però, curiosament en el propi acord marc es preveu la possibilitat que la causant disposi dels seus béns d’una altra forma, com així va succeir al donar les participacions socials que havien de ser pel senyor P a la filla senyora M al efectuar l’atorgament de la definició limitada a la legítima. En definitiva, ens trobem al davant d’un pacte successori que no és una donació universal, en el qual s’exclou de manera expressa la irrevocabilitat —característica essencial dels pactes successoris—, i que no està atorgat en escriptura pública, que és requisit ad solemnitatem d’aquest negoci jurídic. Aleshores és fàcil arribar a la conclusió, d’entrada, que aquestes circumstàncies determinarien la seva nul•litat, amb la conseqüència que el fill senyor P no podria reclamar les participacions socials de MM, SL, encara que sí podria reclamar la llegítima o el seu complement.
Distinta podria ser la contemplació del curiós tema si la mare senyora B no hagués intervingut en l’acord marc, ja que aleshores no s’estaria al davant d’un pacte successori, sinó d’un contracte creador d’obligacions de futur entre els possibles hereus, assumint entre ells diverses conductes segons quina sigui la disposició de darrera voluntat de la causant, però sense vincular-la de cap manera. En aquest cas no entrarien en joc els condicionaments que s’han vist abans, que resulten essencials quan en el negoci jurídic hi intervé el futur causant. A més, aquests pactes podrien tenir el suport concret del paràgraf segon de l’art. 1271 Cc —com diu la Sentència—, que podria ser aplicable en el nostre dret a falta de norma específicament foral.
De totes maneres són comprensibles les raons de justícia material que han determinat que, en el cas contemplat, s’hagi estimat la demanda, ja que resulta plausible que cada un dels fills siguin titulars de totes les participacions socials o accions d’una o altra societat, sense interferències de l’altre. I el pronunciament favorable al fill senyor P pot tenir un innegable fonament jurídic, a més de l’art. 1271 Cc, com és el que en el darrer testament de la senyora B —en el que fa hereva a la filla— es protocol•litza el desgraciat «Acuerdo Marco», cosa que suposa una voluntat de la causant que aquest acord tingués compliment, a pesar de la contradictio in terminis que suposa haver donat el mateix dia a la filla les participacions socials que, segons l’acord marc, havien de ser pel fill. Inclús es podria considerar que la nul•litat de l’«Acuerdo Marco» és una nul•litat parcial, que no afectaria a les obligacions de futur assumides per un i altre germà, ja que són obligacions establertes entre ells, sense que la causant vingui vinculada de cap manera.
En definitiva hi ha dues coses en aquest estrany cas que no es comprenen: les contradiccions de la causant, que el mateix dia dona a la filla les participacions socials que havien de ser pel fill segons l’«Acuerdo Marco», a pesar del qual el protocol•litza en el seu darrer testament, atorgat el mateix dia; i menys es comprèn que —segons ens diu la Sentència— el complex i delicat «Acuerdo Marco» es va fer sense el més mínim assessorament jurídic.
El comentari d’aquest curiós cas podria referir-se també a l’existència d’una definició en la qual uns dels béns lliurats al renunciant en el seu atorgament consisteix en unes participacions socials que, segons els pronunciaments de la Sentència, s’han d’atribuir a una altra persona en virtut del tantes vegades denominat «Acuerdo Marco». En el cas contemplat la qüestió no té transcendència ja que la filla que va renunciar als seus drets legitimaris va ser nomenada hereva en el darrer testament. Però, de no donar-se aquesta coincidència, podria el definit reclamar a l’hereu per ser privat d’un dels béns, en compensació del qual, va definir?
La doctrina ha tractat, dins de la definició, del tema de la possible revocació per part del donant de les donacions efectuades en compensació de la renúncia, per concurrència de les causes revocatòries de les donacions; i, en aquest punt, ha assenyalat el caràcter irrevocable de la definició —conseqüència de la seva consideració com a pacte successori— i la seva onerositat, posada de relleu per sentències de la Sala Civil i Penal del TSJ (1/1992, de 28 de maig i 1 i 3/2001, de 28 de setembre i de 20 de desembre, respectivament), que fan difícil l’entrada en joc de les causes revocatòries generals de les donacions, que no s’estenen a les donacions oneroses.
En realitat, el supòsit hipotètic que es planteja entraria dins del tema de l’evicció, ja que el donatari quedaria privat de la cosa donada en virtut d’un dret anterior; i, en aquest cas, podria ser d’aplicació l’art. 638 Cc —a falta de norma específicament foral— segons el qual, en el cas de ser la donació onerosa, el donatari podria reclamar el sanejament «hasta la concurrencia del gravamen», comparant, d’una part, les donacions rebudes en compensació de la llegítima i, d’altra part, el seu import. Tot això no resulta aplicable al cas contemplat, en què la renunciant i la hereva són la mateixa persona.

Etiquetado con: