Jurisprudència Laboral Número 13
>
>
Jurisprudència Laboral Número 13

VI. Laboral
A. Tribunal Suprem
1. SENTÈNCIA DE 8 DE JULIOL DE 2014, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE LA DOCTRINA NÚM. 2693/2013. Ponent: Sr. Sempere Navarro. EXTINCIÓ DEL CONTRACTE INDEFINIT NO FIXO DE PLANTILLA PER AMORTITZACIÓ DEL LLOC DE TREBALL EN QUÈ PRESTAVA SERVEIS UN TREBALLADOR D’UNA CORPORACIÓ LOCAL, SENSE HAVER SUPERAT UN PROCEDIMENT REGULAR DE SELECCIÓ. LA DENÚNCIA EXTINTIVA DE L’EMPLEADOR PÚBLIC JA NO POT BASAR-SE EN AQUEST FET (AMORTITZACIÓ), SINÓ QUE ES FA NECESSARI RECÓRRER A LA VIA DE L’ACOMIADAMENT OBJECTIU O COL•LECTIU. SENSE VOTS PARTICULARS.
Resum dels fets: l’actor en la demanda prestava serveis en el sector públic (un ajuntament de València) des de 2006. Per comunicació escrita de 28 de juny de 2012, l’ajuntament disposa l’extinció del contracte de treball, sense dret a percebre cap tipus d’indemnització. Es fonamenta la via extintiva en la doctrina judicial vigent en el moment d’adoptar la decisió, donat el fet que la seva contractació era irregular i abusiva des del punt de vista de les modalitats ortodoxes de contractació a temps precari, i així estava considerat «indefinit no fixo». El treballador va interposar demanda en discussió d’aquesta situació d’irregularitat i va obtenir sentència del Jutjat Social competent favorable a la seva pretensió, però la corporació local va interposar recurs de suplicació, a resultes del qual la Sala Social del TSJ de València va revocar la Sentència i va declarar conforme a dret l’extinció del contracte de treball per «amortització de plaça», que no qualifica com a «acomiadament» il•lícit, ans al contrari, considera que l’extinció era gratuïta, sense dret a cap tipus d’indemnització. El TS reconsidera la seva pròpia doctrina, expressada en la Sentència canònica de 23 de juliol de 2013 (ponent Sr. Desdentado Bonete), i ratifica la nova interpretació encetada en la Sentència immediata anterior, de 24 de juny de 2014 (ponent Sr. López García de la Serrana). Amb la nova doctrina, que serà objecte de reiteració en múltiples sentències posteriors, el treballador «indefinit no fixo» no pot ser expulsat gratuïtament del seu lloc de treball per una simple decisió administrativa d’«amortització» de la plaça. Caldrà acudir a les vies extintives («objectives») dels art. 51 i 52 de l’Estatut dels treballadors.
Fonamentació jurídica: «SÉPTIMO. Incidencia de la Disposición Adicional 20ª ET (RCL 1995, 997), en sus dos versiones.
Si se examina con detenimiento los Fundamentos de la, tan reiterada, STS de 24 de junio de 2014 (RJ 2014, 4380) que han conducido al nuevo rumbo doctrinal se comprobará cómo el papel que en ellos juega el tenor de la DA 20ª ET es bien modesto.
Lo que allí se hace es reconsiderar la tradicional identificación de los contratos de interinidad por vacante como sujetos a condición resolutoria, rechazando que realmente sea así y postulando, con decisión, que nos encontramos ante un contrato temporal de duración indeterminada pero en el que consta que el término pactado llegará; no estamos ante un contrato sujeto a condición resolutoria, sino ante un contrato cuya duración está sujeta a un plazo indeterminado cuyo advenimiento ha de producirse. La existencia de una condición, se sigue diciendo, requiere que el hecho del que depende sea incierto, incertidumbre que no se da cuando se fija un plazo indeterminado que llegará (art. 1125 C.C.). Además, esa condición resolutoria sería nula, conforme a los artículos 1115 y 1256 CC (LEG 1889, 27), pues su validez equivaldría a dejar al arbitrio de una de las partes la terminación del contrato, lo que no es correcto, según esos preceptos.
Por tanto, como se observa, el criterio acogido por la STS de 24 junio 2014 (RJ 2014, 4380) no ha dependido del juego de la DA 20ª ET, sino que este precepto ha servido como mero detonante para propiciar la transición reseñada.
Así las cosas, carece de relevancia que al caso ahora resuelto (Ayuntamiento de Albal) no resultara aplicable aún el párrafo 3º que a la DA 20ª ET añadió finalmente la Ley 3/2012 (RCL 2012, 945). Este pasaje normativo […] propicia una interpretación de sentido inverso: si los trabajadores fijos poseen prioridad de permanencia en el marco del despido colectivo es que los demás (los que no son fijos) también pueden ser afectados por tal causa extintiva. Pero, examinado desde la óptica que aquí interesa, es claro que no viene a abrir la puerta del despido por causas empresariales a los trabajadores temporales (lo que sí sería significativo) sino, sencillamente, a fijar un criterio de prioridad en orden a la permanencia; es la regla sobre el orden en los despidos la novedad y no la apertura de la posibilidad de que sean despedidos quienes carecen de prioridad para mantener su vinculación.
En consecuencia, el segundo argumento que, prima facie, podría obstaculizar la resolución del caso con arreglo a la nueva doctrina también ha de decaer.
OCTAVO. Necesidad de acudir al despido objetivo para extinguir el contrato como consecuencia de haber modificado la RPT.
De cuanto antecede deriva la consecuencia de que los contratos de los trabajadores indefinidos no fijos en modo alguno están sujetos a una condición resolutoria tácita más allá de la constituida por la provisión del puesto desempeñado con arreglo a los procedimientos pertinentes, garantizando los principios constitucionales y legales de igualdad, mérito, capacidad y publicidad.
El artículo 49.1.b) ET (RC 1995, 997) permite que el contrato de trabajo incorpore “causas” que actúen al modo de las condiciones resolutorias, pero ello no significa que toda la construcción civilista sobre esa figura sea directamente trasladable al ámbito laboral, sino que deben realizarse muy serias adaptaciones. Por cuanto aquí interesa, ha de resaltarse la imposibilidad de reconducir a esta categoría de extinciones los hechos que posean un encaje más claro en otras aperturas del artículo 49.1 ET. Ejemplificativamente, no valdría la previsión extintiva para el caso de que la empresa sufriera pérdidas importantes, o la anudada a la desaparición de la persona jurídica empleadora, o la referida a la ineptitud del trabajador; en todos esos casos, y otros muchos, prevalece una tipicidad prioritaria, de modo que los acontecimientos de la realidad han de subsumirse en el apartado legal en que poseen un encaje más pertinente.»
Comentari: la STS que fixava doctrina contrària a la que emergeix en qualitat de —volem presumir— «definitiva» resolució d’aquest debat que fa molts d’anys que dura, STS de 23 de juliol de 2013, fou objecte del nostre comentari en aquesta mateixa Revista Jurídica, Jurisprudència laboral de l’any 2013. Dèiem, en el comentari de l’any passat que «com a premissa fonamental de tot el raonament esbrinat per l’Alt Tribunal, que és obligat entendre l’enunciat literal “treballadora indefinida” en el sentit de “treballadora indefinida no fixa”», que —segons la doctrina feliçment superada— «aquest cessament es presenta com una amortització lliure, a voluntat de l’ens públic, pura i dura, gratuïta», i també que «No hi ha acomiadament, segons el Tribunal, hi ha un supòsit, singularíssim, d’extinció gratuïta deguda a l’amortització lliure d’una plaça no obtinguda en concurs regular acreditatiu d’una oferta pública d’ocupació en deguda forma».
De passada comentàvem l’any passat que «La Sentència no ha convençut en absolut a la càtedra, dominada per una anàlisi jurídica que repugna l’absoluta discrecionalitat atribuïda al sector públic per expulsar a voluntat a certs irregulars; però també per retenir de forma descontrolada i a voluntat als també irregulars “preferits” per raons d’oportunisme polític, no menys que dominada per un sentiment d’injustícia material innegable respecte de persones que han servit als interessos espuris de mantenir places “irregulars” a manta, i per un cert sentiment de pietat cap als perjudicats innocents.» Doncs bé, la més aguda de les censures doctrinals a la posició defenestrada —que en direm «doctrina Desdentado»— procedia del catedràtic de dret del treball D. Antonio Vicente Sempere Navarro, qui ha accedit a magistrat de la Sala Quarta del TS. La doctrina arrumbada havia estat votada per sis vots positius contra cinc dissidents, i això ens feia vaticinar que la controvèrsia es manifestava resistent a la seva liquidació, a les envistes de la nova regulació introduïda en la matèria pel RDL 3/2012, de 10 de febrer i per la Llei 3/2012, de 6 de juliol. No sols és impenetrable de moment què decidirà el TS en els supòsits incardinats temporalment en la nova regulació, sinó que també resten altres punts obscurs que la jurisprudència del tribunals superiors ha d’afrontar sense una sòlida àncora conceptual, que el TS no ha afonat; per exemple, què passa amb les entitats que materialment són del sector públic, però que són societats mercantils de règim estatutari privat controlades al 100% per les administracions públiques.
El resultat està a la vista: el canvi de parer de la Sala Social del Tribunal Suprem va molt més enllà de l’empriu que cal atorgar a la innovació normativa del RDL 3/2012 i de la Llei 3/2012. Diu ara la nova doctrina judicial que la modificació normativa només ha servit com a «detonant» per a esbucar la construcció teòrica precedent. El que predomina en les sentències que —amb sobrada reiteració— conformen el nou constructe doctrinal és una concepció diametralment oposada a la precedent sobre el valor que cal conferir al contracte «indefinit no fixo», com a tal impregnat d’una condició resolutòria que segons l’art. 1256 Cc no pot quedar a l’arbitri d’una part contractant, encara que sigui una administració pública o entitat instrumental depenent. La doctrina «definitiva» s’adopta ara per unanimitat: no compta amb vots particulars.

2. SENTÈNCIA DE 27 DE GENER DE 2014, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE LA DOCTRINA NÚM. 3179/2012. Ponent: Sr. Salinas Molina. RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE DOCTRINA. ACCIDENT DE TREBALL. REQUISITS. TREBALLADOR QUE RESULTA MORT PER QUEDAR EMPRESONAT PER UN CARRETÓ EN EL CENTRE DE TREBALL DURANT LA PAUSA DE MIGDIA, QUAN JA HAVIA FINIT PER LA SEVA PART EL DESCANS-MENJAR I ABANS QUE ES PRODUÍS EL COMENÇAMENT DEL TORN DE TARDA, PERÒ CONSTA QUE ESTAVA AUTORITZAT A MENJAR I PERNOCTAR A L’EMPRESA, I NO ÉS APRECIABLE EN LA SEVA CONDUCTA IMPRUDÈNCIA TEMERÀRIA. ACCIDENT DE TREBALL PROTEGIBLE PER LA CONTINGÈNCIA TRAUMÀTICA.
Resum dels fets: la qüestió unificadora que es planteja en el recurs de cassació consisteix en determinar el contingut i l’abast dels termes topològics «lloc de treball» i «temps de treball», especialment aquest últim, així com dels relatius a «amb ocasió» o «per conseqüència», com a delimitadors de la relació de causalitat entre el treball i la lesió. Com es fa referència en la presentació de la Sentència, el treballador es trobava en el centre de treball durant una pausa de migdia, donant-se la circumstància que el període de treball imputable a descans-menjar ja havia finit del tot i s’estava a l’espera de reiniciar, absents els seus companys de colla, el torn de treball de tarda. En aquest precís lapse de temps el treballador queda empresonat per una màquina i el troben difunt, atrapat, sense constància d’haver intervingut imprudència temerària de part seva. D’altra banda, consta l’autorització a romandre en el centre de treball per menjar i pernoctar. La Mútua d’accidents havia obtingut pronunciament favorable als seus interessos a la Sala de Suplicació, que desestimà la concurrència d’accident de treball suportat per la Mútua, però el TS revoca el pronunciament i —unificant doctrina— declara que es produeixen en els fets tots els requisits topològics de la contingència traumàtica.
Fonamentació jurídica: «CUARTO. 1 y 2. 1.- En el supuesto ahora enjuiciado —como destaca el Ministerio Fiscal en su detallado informe, favorable a la estimación del recurso—, entre otros extremos, es dable destacar sobre las circunstancias que concurren en el accidente, y que posibilitan su calificación como laboral, que el mismo se produce después del descanso y antes que sus compañeros llegaran al centro de trabajo para incorporarse a la jornada de tarde; que el accidentado finalizó el tiempo de descanso-comida antes que sus otros compañeros que realizaban tal descanso fuera del centro de trabajo; que estaba iniciando su actividad laboral, como lo acredita la vestimenta que portaba en dicho momento; que no se acredita que existiera un lugar de acceso a la nave, en la que estaba pendiente de continuar en su labor de limpieza antes del referido descanso, sin que tuvieran que moverse las furgonetas que sus compañeros de trabajo habían dejado al marcharse en el interior de la nave; que la falta de sorpresa, reflejada en hechos probados, por parte de la compañera de trabajo que tras el descanso-comida regresó al centro y vio las furgonetas fuera de la nave y al trabajador de pie (antes de que constatara con posterioridad, que estaba aprisionado entre las furgonetas y el pilón de acero del silo), evidencia que no resultaba extraño al modo habitual que el accidentado pudiera estar trabajando en dichos momentos antes de que llegaran sus compañeros y hubiera movido con tal fin las furgonetas; y, finalmente, que no se deduce de los hechos probados, que consintieron los deudores de seguridad demandados, y, en posible contraste con el informe de la Inspección de Trabajo, que por éstos se hubieran adoptado “las medidas necesarias para prevenir o evitar el riesgo” (arg. ex STS/IV 30-junio-2010, 6775), reflejado ahora en el art. 96.2 LRJS (RCL 2011, 1845), en especial sobre el funcionamiento de las furgonetas, su correcto frenado y las distancias de seguridad respecto a los elementos fijos de la nave, que pudieran haber concurrido en la producción del accidente o en el agravamiento de sus consecuencias.
2.- En definitiva, cabe entender que el accidente se produjo no sólo en el lugar de trabajo, sino también en tiempo de trabajo, y que no se ha desvirtuado la presunción de laboralidad ex art. 115.3 LGSS (RCL 1944, 1825), debiendo ser calificado el accidente como de trabajo.»
Comentari: el que crida l’atenció d’aquesta Sentència no és la doctrina, que no és de nova factura (subratllem així i tot que l’argumentari per l’enfortiment de la presumpció de laboralitat quan cobra major densitat a recer de la novetat processal de l’art. 96.2 de la Llei reguladora de la jurisdicció social (LRJS) sí que és una incorporació d’estudi recomanable), sinó que desperta interès pel fet que —una mostra més del que venim subratllant sovint— el TS fa filigranes quan vol superar el judici comparatiu de substancial identitat en el fets, subjectes, fonaments i pretensions, i no fa filigranes si no li escau massa bé la confrontació dels casos diversos. En aquest cas, la identitat de fet respecte d’altres situacions era —al nostre parer— de màxima dificultat per la raó que un treballador apareix mort en el centre de treball, sense poder donar explicacions de la motivació que hagi tingut per moure unes furgonetes del lloc on estaven, quan encara no havia començat el torn de treball de tarda. La qual cosa hauria causat estranyesa al Tribunal de Suplicació, i d’aquesta manera havia construït una sentència contrària al treballador mort per suposar una conducta temerària, i així havia desestimat la pretensió. Si tot anava de suposicions, és francament mal de trobar un supòsit de fet amb una maniobra letal que fos parangonable. De manera que el recurrent es va confrontar a la demostració de dues identitats substancials: una, la referida als fets esdevinguts, que només es podia abocar i obtenir en el pur fet de «trobar un treballador mort, empresonat per una màquina automotora» (d’ací l’especulació —innegable— que executa la Sentència sobre l’extrema càrrega que pesava sobre els debitors de seguretat de demostrar «també» que havien adoptat totes les mesures per assegurar-se del funcionament del sistema de frenada, art. 96.2 LRJS, cautela extrema que no consta del tot demostrada). Però també resulta que el recurrent havia de trobar substancial «identitat» en demostrar, amb l’aportació de segona Sentència com ho va fer, que havia existit un cas emparentat en l’ordre de les deduccions exigibles a la presència o absència de conducta temerària. El TS va apreciar contradicció —ergo, substancial identitat— en les dues matèries, i d’aquesta manera entra a conèixer del fons de la qüestió.
El comentarista no s’ha mostrat mai d’acord en els trets essencials del disseny vigent de la modalitat de recurs de cassació «per a la unificació de doctrina», per la seva impredictibilitat en la fase d’admissió del recurs.

B. Tribunal Superior de Justícia de Balears
1. SENTÈNCIA NÚM. 172/2014, DE 14 DE MAIG, DICTADA EN EL RECURS DE SUPLICACIÓ NÚM. 342/2013. Ponent: Sr. Wilhelmi Lizaur. RECURS DE SUPLICACIÓ INTERPOSAT EN MATÈRIA DE DRETS FONAMENTALS. INCOMPETÈNCIA DE JURISDICCIÓ. LA DEMANDA D’UN FUNCIONARI PÚBLIC EN VINDICACIÓ D’UN «ASSETJAMENT MORAL», QUALIFICAT EN LA PRÒPIA DEMANDA COM UN ATEMPTAT A LA INTEGRITAT MORAL DE L’ARTICLE 15 DE LA CONSTITUCIÓ, NO ES COMPETÈNCIA DE LA JURISDICCIÓ SOCIAL, NI SOLAMENT EN EL CAS QUE ES PLANTEGI L’ASSETJAMENT MORAL COM UNA VIOLACIÓ DELS DEURES DE PREVENCIÓ DE RISCS LABORALS DELS QUALS ÉS TRIBUTÀRIA LA PRÒPIA ADMINISTRACIÓ.
Resum dels fets: la part demandant, un funcionari públic, formula acció en reclamació per tutela de drets fonamentals (dret fonamental a la integritat física i moral). Hem de suposar que construeix la demanda en tutela del dret fonamental il•lusionat pel tenor literal de l’art. 177.1 LRJS («cuando la pretensión se suscite en el ámbito de las relaciones jurídicas atribuidas al conocimiento del orden jurisdiccional social o en conexión directa con las mismas, incluidas las que se formulen contra terceros vinculados al empresario por cualquier título, cuando la vulneración alegada tenga conexión directa con la prestación de servicios»). Alertat per l’Advocacia de la Comunitat Autònoma, el jutge d’instància inadmet la demanda per Interlocutòria que fou denunciada en recurs de suplicació, tot al•legant (FJ 1 de la Sentència de Suplicació) «la infracció dels articles 2e), 2f) y 3c) de la LRJS, en la mesura que des de la seva vigència s’ha produït una ampliació de l’àmbit de l’ordre de la jurisdicció social, sobretot en temes d’assetjament laboral quan resulti un incompliment de la Llei de Prevenció de Riscs Laborals per part de l’Administració, com es determina en el Preàmbul de la LRJS i en el seu apartat c) de l’article 2, per considerar que tot assetjament laboral és una conseqüència d’una manca de diligència per part de l’Administració, en qualitat d’empleadora tot i que la relació jurídica d’especial subordinació sigui funcionarial».
Fonamentació jurídica: «SEGUNDO. Pues bien, como se razona en el auto impugnado, el actor ejercita una acción especial de tutela de los derechos fundamentales […] Lo que dada su condición de funcionario no está contemplado en ninguno de los supuestos del art. 2 de la LRJS, sin que se pueda reconducir a lo previsto en su apartado e), en el que se contempla como competencia material el supuesto (aquí es reprodueix l’article 2.e), del qual s’ha transcrit l’essència nuclear en el Resum dels fets).
Debe tenerse en cuenta, además, que el art. 3 de la LRJS, en su apartado c), excluye expresamente de la jurisdicción social “La tutela de los derechos de libertad sindical y del derecho de huelga relativo a los funcionarios públicos, personal estatutario de los servicios de salud y al personal a que se refiere la letra a) del apartado 3 del artículo 1 del Texto Refundido del ET”, por lo que con mayor razón, deben excluirse las pretensiones basadas en la vulneración de derechos fundamentales.»
Comentari: aquesta declaració d’incompetència de la jurisdicció social no deixa de presentar arestes que mereixen glosa, per breu que sigui. Si el demandant considerava lesionats els seus drets derivats del «compliment de les obligacions legals, i convencionals, en matèria de prevenció de riscs laborals front a l’empresari», i aturem en aquest precís punt l’estudi de l’art. 2.e) LRJS, queda palesa la incompetència: l’Administració pública tècnicament no és un «empresari». Però l’art. 2.e) continua dient «[…] i també per conèixer de la impugnació de les actuacions de les Administracions Públiques en aquesta matèria respecte de tots els seus empleats, bé que siguin funcionaris etc. […]. que podran exercir les seves accions, a tals finalitats, en igualtat de condicions amb els treballadors per compte aliena, inclosa la reclamació de responsabilitat derivada dels danys soferts com a conseqüència de l’incompliment de la normativa de prevenció de riscs que forma part de la relació funcionarial […].
De manera que, per aquest segon cantó, la Jurisdicció Social resulta competent, car no hi ha dubte raonable del fet que la confecció, manifestació i exigent observació dels protocols que es proposen la descripció, prevenció i repudi consecutiu de les actuacions humanes representatives d’assetjament moral és una obligació de l’Administració empleadora, també respecte dels funcionaris.
Així que, la Sentència de la Sala no ho diu, però cal entendre que si el funcionari hagués interposat una senzilla reclamació de «responsabilitat derivada dels danys soferts com a conseqüència de l’incompliment de la normativa de previsió […]», la seva demanda no era rebutjable en cap concepte.
L’escull s’ha fet valer per l’especialitat de la demanda de tutela, que no és una senzilla demanda de «responsabilitat derivada», sinó una demanda que reclama un pronunciament previ, oracular, que ha existit la lesió del dret fonamental (art. 182.1.a) LRJS, que reclama una declaració explícita de «nul•litat radical de la conducta, que ordenarà el cessament immediat de tal conducta, disposarà el restabliment del demandant en la seva integritat; i —màximament— en el capítol indemnitzatori tant podrà fixar les indemnitzacions per danys i perjudicis estrictament atenent l’incompliment de les mesures de prevenció, com una indemnització nuclear derivada de «dany moral» vinculat a la vulneració del dret fonamental. Tot això podria escapar —de fet escapa segons la tesi del Tribunal sentenciador— a la competència de l’ordre social, amb una lectura estricta de la matèria circumscrita que —per excepció a la norma general— estira la competència que atribueix per als funcionaris públics un «clausus» de coneixement material que no va més enllà d’aquella demanda de «responsabilitat derivada». Cal tenir en compte que per lectura conjunta dels art. 178 i 184 també existeix un numerus clausus d’accions acumulables a la pura declaració de violació del dret fonamental, declaració que obre i també limita el coneixement de la matèria «Drets fonamentals». Són aquestes accions acumulables: acomiadament i altres causes d’extinció, modificacions substancials, vacances, matèria electoral, impugnació d’estatus sindicals, mobilitat geogràfica, conciliació familiar, impugnació de convenis col•lectius i sancions imposades pels empresaris als treballadors que impliquin transgressió de drets fonamentals. En altres paraules: totes les sotmeses a termini de caducitat.
Queda, emperò, una rèmora final per donar la qüestió per resolta sense majors dubtes: l’art. 177 LRJS admet que «qualsevol treballador» pot invocar, també pel procediment de drets fonamentals la tutela del dret a la integritat moral i repudi de l’assetjament. Solució a l’embolic de normes sobre competència aparentment contradictòries: l’art. 177 ara diu «qualsevol treballador», no «qualsevol persona lligada per una relació de servei». El demandant és funcionari, no treballador.

C. Jutjats socials
1. SENTÈNCIA NÚM. 156/2014, DE 16 DE MAIG, DICTADA EN EL PROCEDIMENT D’ACOMIADAMENT-EXTINCIÓ DE LA RELACIÓ LABORAL 605/2013 I 878/2013. Ponent: Sra. Aniorte Conesa. EFECTES DE TRANSMISSIÓ PARCIAL DE SERVEIS DE TELEASSISTÈNCIA, MOTIVADA PER CANVI D’ADJUDICATARI DE LES CONCESSIONS CONSECUTIVES QUE DIMANEN DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES. SENSE TRACTAR-SE D’UN TÍPIC CAS DE SUBROGACIÓ PATRONAL, PER MANCA DE TRANSMISSIÓ DELS ELEMENTS PATRIMONIALS, LES OBLIGACIONS DE LA EMPRESA NOVA ADJUDICATÀRIA SÓN CONSTITUTIVES D’ACCEPTAR LES RELACIONS LABORALS PRÒPIES DE L’ADJUDICATÀRIA AMB CESSIÓ EN ELS TERMES FIXATS PELS PLECS DE CONDICIONS O, SECUNDÀRIAMENT, PER APLICACIÓ DEL CONVENI MARC DE CARÀCTER ESTATAL D’EMPRESES DEL SECTOR, QUAN EL FENOMEN TRANSMISSOR NO ESTÀ CONTEMPLAT EN CONVENI D’EMPRESA.
Resum dels fets: els antecedents i desenvolupament material de la qüestió litigiosa són perfectament visibles amb l’exposició de la fonamentació jurídica.
Fonamentació jurídica: «TERCERO y CUARTO. TERCERO.- Entrando ya a valorar el fondo del asunto, encontramos que la principal cuestión a determinar en el presente procedimiento será si existía o no la obligación de subrogación para Cruz Roja Española en relación a las actoras […].
Para determinar la existencia o no de dicha obligación de subrogación será necesario tener en cuenta la normativa aplicable, siendo éste el punto en que las partes centraron la controversia, esto es: si procede aplicar el VI Convenio Marco Estatal de servicios de atención a las personas dependientes, o por el contrario éste no resulta de aplicación al existir un Convenio Colectivo propio de la empresa Cruz Roja Española para Baleares […].
Por la parte actora —también por la codemandada empresa Servicios de Teleasistencia— se alega que existe obligación de la empresa adjudicataria (Cruz Roja Española) de subrogar al personal de la anterior empresa concesionaria (Servicios de Teleasistencia S.A.) […].
La empresa Cruz Roja Española, por su parte, rechaza la subrogación pretendida.
CUARTO.- Debemos partir de la base de que en el presente caso no nos encontramos ante una sucesión de empresas dado que no existe transmisión de unidad productiva ni de medios materiales. Se trata, sin embargo, de una sucesión de contratas […].
En tal supuesto, para saber si existe obligación o no de subrogar al personal de la empresa saliente habrá que atender, en primer lugar, a lo que se establezca en el pliego de condiciones que regula la contratación administrativa. En el presente caso, es cierto que ni en el pliego de condiciones administrativas fijadas por el Ayuntamiento ni en el convenio de colaboración suscrito con el Consell Insular se mencionó nada acerca de la obligación de Cruz Roja como empresa entrante de acoger o subrogar a los trabajadores de la empresa saliente.
En segundo lugar, habrá que estar a lo dispuesto en el Convenio Colectivo aplicable […].
El Convenio Colectivo de la Asamblea de Cruz Roja en las Illes Balears contempla en su artículo 33 y bajo el epígrafe “Subrogación de personal” el supuesto de que exista una nueva empresa adjudicataria de un servicio que hasta entonces haya desarrollado Cruz Roja en virtud de concurso, convenio o contrato administrativo. En este supuesto establece que, tan pronto como tenga conocimiento oficial de la nueva adjudicataria, comunicará a los trabajadores afectados y sus representantes la nueva entidad adjudicataria indicando su identificación y el resto de circunstancias que se estimen oportunas. No se establece ninguna previsión, sin embargo, respecto del supuesto inverso, es decir, el caso en que la nueva adjudicataria fuese la propia Cruz Roja.
Respecto de la naturaleza y efectos de los convenios colectivos, y para los casos de concurrencia, el artículo 84 del Estatuto de los Trabajadores en la redacción dada por la Ley 3/2012 […] sostiene que: “La regulación de las condiciones establecidas en un convenio de empresa, que podrá negociarse en cualquier momento de la vigencia de convenios colectivos de ámbito superior, tendrá prioridad aplicativa respecto del convenio sectorial, estatal, autonómico o de ámbito inferior en las siguientes materias: [siguen siete materias enunciadas por sus letras a) hasta g)].
Igual prioridad aplicativa tendrán en estas materias los convenios colectivos para un grupo de empresas o una pluralidad de empresas vinculadas por razones organizativas o productivas y nominativamente identificadas a que se refiere el artículo 87.1.
Los acuerdos y convenios colectivos a que se refiere el artículo 83.2 no podrán disponer de la prioridad aplicativa prevista en este apartado.”
Por tanto, el caso de sucesión de empresas, sucesión de contratas, sucesión de plantillas o subrogación de personal no se encuentra recogido entre las materias que enumera el artículo 84, y respecto de las cuales el convenio colectivo propio de Cruz Roja de Baleares sería preferente respecto del Convenio Marco Estatal.
Es por ello que, en virtud de lo anteriormente expuesto, procede la aplicación del VI Convenio Marco Estatal, y del mecanismo de subrogación que en él se contempla, y ello a pesar de que la Cruz Roja Española no fuere una de las entidades participantes en la negociación del mismo, y ello es así precisamente porque la aplicación de un convenio marco estatal que regula de forma general todo un sector de actividad tiene como finalidad lograr una estabilidad de los trabajadores que prestan sus servicios en el sector de que se trate, evitando así que la situación de los trabajadores varíe en función de convenios colectivos empresariales».
Comentari: els conflictes típics de la successió de contractacions administratives han desplegat, en el cas estudiat, tota la seva virulència. La defensa dels treballadors rebutjats, tant per la antiga contractista (que demostra la inactualitat de la prestació laboral sostinguda, quan ha perdut la contracta) com per la nova (que al•lega no exigència legal que hagi d’assolir els treballadors acomiadats), ha de ser una defensa acurada, atès que es troben imbricats problemes del procediment a triar, de la configuració de la relació processal, i de caducitats. Una passa en fals i els treballadors queden fora de combat, encara que el veritable combat l’haurien de gestionar obligadament els dos empresaris concernits. No és així, emperò, el sistema processal fa recaure damunt els treballadors totes les iniciatives de defensa del lloc de treball (això implica la paradoxa del congost: es barallen dos exèrcits, però les granades incendiàries cauen sempre damunt els civils). El FJ 4 és molt més llarg i hem hagut de comprimir-ne els seus trets més definitoris. Principalment, no hi ha espai per comentar les dues sentències canòniques del TS, Sala Quarta (de 19 de setembre de 2012 i de 4 d’octubre de 2011) que la Sentència detalla molt acuradament. La Sentència coincideix amb les conclusions d’un dictamen elaborat a instància de «Servicios de Teleasistència, SA» pel catedràtic de dret del treball de la Universitat de València-Estudi General, D. Àngel Blasco Pellicer. Cal consignar que la Sentència no és ferma: s’ha preparat recurs de suplicació per part de la Creu Roja.

Start typing and press Enter to search

Shopping Cart