La Senyora A, vídua del Senyor B, del que estava separada de fet, interposa demanda contra els germans i nebots del difunt Senyor B –el qual era de veïnatge civil pitiús- sol·licitant: 1er) la nul·litat de la interlocutòria de 31 de juliol de 2007 per la que es declaren hereus del Sr. B els seus germans i nebots; 2n) la declaració del seu dret a la herència del Senyor B donat el fet d’haver mort intestat; i 3r) de manera subsidiària, pel cas de no estimar-se l’anterior petició, el dret a l’usdefruit dels dos terços de la indicada herència, en virtut de la remissió que l’article 84 de la Compilació fa al Codi Civil.

El Jutjat de Primera Instància 2 d’Eivissa va dictar sentència estimant parcialment la demanda i va donar lloc a la tercera de les peticions efectuades, declarant el dret de la Senyora A a la llegítima vidual, consistent en l’usdefruit de les dues terceres parts de l’herència sobre la base de l’article  838 del Codi Civil.  Apel·lada la sentència per les dues parts del litigi, l’Audiència Provincial  (Secció 3ª)  va dictar la sentència 93/2012 de 23 de febrer, en la que estimava el recurs de la Senyora A i desestimava el dels parents col·laterals del difunt Senyor B, declarant el dret d’aquella de succeir en l’herència del causant amb preferència als col·laterals.

La part demandada va interposar contra aquesta sentència els recursos següents: el que denomina extraordinari per infracció processal, sobre la base de l’article  469.1.4ª de la Llei d’Enjudiciament Civil, per vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva, atesa la valoració –segons el seu parer- irracional, arbitrària i il·lògica de la prova testifical i documental; i recurs de cassació fonamentat en els motius següents: 1er) per la concurrència d’interès  cassacional  -per no existir doctrina del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears sobre la successió intestada a l’illa d’Eivissa-, atacant la sentència recorreguda en consideració a què les proves del litigi  havien acreditat que els cònjuges estaven separats de fet  per mutu acord fefaent, cas en el que el cònjuge vidu no succeïa intestat, per aplicació de l’article 945 del Codi Civil, en la redacció anterior a la Llei 15/2005 de 8 de juliol, precepte aplicable al cas, atesa la remissió al Codi Civil de l’article  84 de la Compilació i la disposició final 2ª de la mateixa, segons la qual las remissions al Codi Civil s’han d’entendre fetes a la redacció vigent a l’entrada en vigor de la Compilació; i  2n) també per la via del interès cassacional  -per la mateixa circumstància indicada-, demanant la integració del art. 84 de la Compilació amb la disposició de l’article 45 de la mateixa, omplint d’aquesta manera la llacuna que presenta el primer dels indicats preceptes, ja que, en el marc de la successió intestada, concedeix una quota usufructuària al cònjuge vidu que concorre a l’herència amb descendents o ascendents del mateix, però no conté cap disposició pel cas de concurrència amb col·laterals.

Per interlocutòria de 4 de juliol de 2012, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia va resoldre admetre els dos motius de cassació formulats per la via del interès cassacional i no admetre el denominat per la part recurs extraordinari d’infracció processal, tot recordant la doctrina consolidada de la Sala segons la qual la seva competència no s’estén a l’indicat recurs, sinó tan sols a la possibilitat que, en els recursos de cassació per infracció de norma foral, es puguin conèixer els motius d’infracció processals continguts en l’article 469 de la Llei d’Enjudiciament Civil i, essent ratio decidendi per a la inadmissió del recurs el fet de proposar una nova valoració de la prova testifical i documental, en contra de la doctrina tantes vegades expressada pels Tribunals  d’intangibilitat en la cassació dels fets provats.

Per la seva part, el recurs de cassació va ser desestimat en els seus dos motius.

  El causant Senyor B –de veïnatge civil pitiús, com s’ha dit-  va morir el 15 de març de 2012 sense haver atorgat testament, raó per la qual era aplicable l’article  84 de la Compilació,  segons el qual la successió intestada a Eivissa i Formentera es regeix per les normes del Codi civil, que disposava –en el seu article 945, abans de la modificació del precepte per la Llei 15/2005 de 8 de juliol- que no tindrà lloc la crida a la successió intestada al cònjuge “si estuviere separado por sentencia firme o separado de hecho por mutuo acuerdo que conste fehacientemente.”

La sentència de l’Audiència Provincial va considerar que no existia una separació de fet amb aquestes característiques, ja que “el artículo 945 Cc no otorga eficacia a toda separación de hecho, quedando excluida la unilateral, aun siendo consentida, y debiendo constar fehacientemente dicho acuerdo de separación, ya que lo exigido por el precepto es la exclusión de la voluntad presunta de la vida separada de los cónyuges o su unilateralidad, con la consecuencia de que tal separación de hecho, de mutuo acuerdo, se revele como algo inequívocamente querido y llevado a cabo por los cónyuges.” Ja examinant el supòsit contemplat, ens diu la mateixa sentència que “en el caso de autos no se ha probado que se diesen las condiciones para poder apreciar que los cónyuges estuviesen separados de hecho de mutuo acuerdo. En efecto, no ha quedado acreditada la voluntad definitiva de los cónyuges de no reanudar la vida en común. Se ha demostrado que ambos eran heroinómanos y que fue ésta la causa del deterioro de la relación hasta el punto de que el Sr. B llegó a maltratar a su mujer, que hubo de pedir auxilio al Institut de la Dona y refugiarse en una casa de acogida, pasando después a vivir con una amiga unos dos años.” Després, i una vegada examinada la prova, la sentència arriba a la conclusió que  “la separación no fue en origen consentida, sino provocada por los malos tratos inferidos a la Sra. A. En consecuencia, nos hallaríamos ante una separación de hecho que no reúne las condiciones para que el cónyuge viudo quede exceptuado de la sucesión intestada. Como más arriba se ha dicho, el concepto de “separación de hecho por mutuo acuerdo que conste fehacientemente” que utiliza el art. 945 Cc excluye la separación unilateral aun siendo consentida. Por otro lado, la fehaciencia exigida en dicho precepto para el mutuo acuerdo, si bien no es equiparable a la constancia documental, sí excluye la voluntad presunta de la vida separada de los cónyuges o su unilateralidad, que es, como mucho, lo que se habría dado en el caso de autos.”

El motiu primer del recurs de cassació s’estavella contra aquestes conclusions provatòries de la sentència recorreguda per ignorar –com diu la sentència del Tribunal de Cassació- “el principio de la intangibilidad en casación de los hechos probados proclamado por la jurisprudencia del Tribunal Supremo, que enseña que la casación no es una tercera instancia que permita revisar la cuestión fàctica, sino que se concreta al control de la correcta aplicación del ordenamiento jurídico (STS de 27 de febrero de 2012 y las múltiples en ella citadas) y que reitera que es función de este recurso contrastar la correcta aplicación del ordenamiento sustantivo a la cuestión de hecho, pero no a la que interesadamente pueda querer presentar la parte recurrente, sino a la que hubiera declarado probado la sentencia recurrida como consecuencia de la valoración, por el Tribunal que la dictó, de los medios de prueba practicados en el proceso (STS de 14 de febrero de 2012 y las que cita).”

El segon motiu del recurs de cassació propugna integrar l’article 84 de la Compilació mitjançant l’aplicació analògica del article 45, atorgant així a la vídua l’usdefruit de la totalitat de l’herència –com diu el segon dels indicats preceptes-, per la seva concurrència amb col·laterals, que serien nuus propietaris de la mateixa. La sentència de cassació desestima aquesta pretensió, certament curiosa, per ser una qüestió nova i resultar contrària a la postura processal adoptada pels recurrents.

En efecte: a la demanda la Senyora A sol·licita primerament el dret a succeir ab intestato a qui va ser el seu marit Senyor B, i, subsidiàriament, el dret a percebre la llegítima contemplada en el Codi Civil; i, per la seva part, els col·laterals demandats tan sols varen sol·licitar la desestimació de la demanda sense formular reconvenció ni adduir  pretensió de cap mena.  En aquestes circumstàncies, el Tribunal de Cassació considera que el que pretenen els recurrents “es antitético con las afirmaciones fácticas de dicha parte en ambas instancias. Y, por otro lado, jamás se planteó la posibilidad de llenar la laguna que, ahora, sostiene que existe en el art. 84. II de la Compilación, aplicable a Eivissa y Formentera, que en la sucesión abintestato del cónyuge difunto no otorga derecho alguno a los colaterales que concurran con el cónyuge viudo, mediante la auto integración del Derecho civil de Baleares por la vía del artículo 1. II de la Compilación y la aplicación analógica de su artículo 45.III que… solo rige en la isla de Mallorca, por estar situado en el libro Primero, y en la de Menorca, en virtud del artículo 65.”

La sentència comentada fa després una anàlisi sobre les diverses categories de qüestions noves, i així, hi hauria un primer grup format  per les que “no fueron suscitadas por la parte recurrente en primera instancia (STS de 30 de abril de 2012)” i un segon grup constituït per “las cuestiones que sí fueron suscitadas por la recurrente en primera instancia pero no integraron el objeto del debate en apelación, y, por tanto, quedaron fuera de la razón decisoria mencionada en la sentencia de la Audiencia Provincial, pues el recurso extraordinario de casación tiene por finalidad corregir las posibles infraciones legales en que hubiera podido incurrir la sentencia impugnada al tratar sobre las cuestiones que se haya pronunciado (STS de 13 de junio de 2012).”

En definitiva, considera el Tribunal que aquesta qüestió introduïda per la part recurrent en el recurs de cassació de cap manera pot ser apreciada, ja que “su examen ex novo (por vez primera) produciría indefensión a la parte contraria, que no ha dispuesto en la instancia de los argumentos y medios de prueba adecuados para combatir la cuestión que se plantea por primera vez en casación, y se vería afectado el derecho de defensa y los principios de preclusión, audiencia bilateral, igualdad de partes y congruencia.”

Com sigui que els motius de caràcter processal que provoquen la desestimació del recurs de cassació són totalment clars i suficientment coneguts, el comentari es centrarà en la qüestió de fons del litigi.

La  Llei general del Estat 15/2005 de 8 de juliol, va donar una nova configuració a la institució del matrimoni, que passa a estar fonamentat exclusivament en la voluntat dels cònjuges de mantenir-lo. A l’exposició de motius d’aquesta llei es diu que “la reforma que se acomete pretende que la libertad, como valor superior de nuestro ordenamiento jurídico, tenga su más adecuado reflejo en el matrimonio.” Com a primera manifestació d’aquest principi es va introduir el divorci no causal, ja que el pot demanar qualsevol dels cònjuges sense altre condicionament que el fet d’haver transcorregut tres mesos de matrimoni, i, per tant, sense que els tribunals puguin fer declaracions sobre la suposada culpabilitat d’un o altre cònjuge com a causant d’aquesta situació.

Lògicament, aquesta nova conceptuació del matrimoni havia de produir també els seus efectes dintre del àmbit successori. I així, la mateixa llei modifica els articles 834 i 945 del Codi Civil, assenyalant que el cònjuge vidu tindrà dret a la llegítima i a succeir ab intestato si no està separat judicialment o de fet, sense cap altre precisió, mentre que, abans de la reforma, es conservava el dret a la llegítima si la separació havia estat per culpa del difunt, i l’exclusió del cònjuge viudo de la successió intestada exigia la separació per sentència ferma o per mutu acord que consti fefaentment.

Com es sabut, aquestes modificacions legislatives de caràcter successori varen ser inoperants dintre del nostre Dret, perquè tant l’article 51 –aplicable a Mallorca i Menorca- com l’article 84 –per a Eivissa i Formentera-  assenyalen que la successió intestada es regirà pel Codi Civil –sense perjudici de les particularitats  que un i altre precepte contemplen-, i aquesta  remissió té caràcter estàtic, com diu la Disposició final 2ª de la Compilació, i, per tant, es considera feta al text del Codi Civil que estava en vigor quan es va aprovar la Compilació de 1990.

La conseqüència és que, dintre del nostre Dret, el cònjuge vidu separat de fet segueix tenint dret a succeir ab intestato, a no ser que la separació s’hagi produït per mutu acord que consti fefaentment. Sense que aquesta darrera expressió suposi l’exigència d’una constància documental determinada, però –segons la sentència de l’Audiència Provincial recorreguda en el present cas- quedant exclosa  la separació unilateral  encara que sigui consentida.
És obvi que l’actual regulació del Codi Civil és més congruent amb la consideració actual del matrimoni, com també  ho és amb la doctrina del nostre Tribunal de Cassació, segons la qual les atribucions successòries legals al cònjuge vidu no tenen altre fonament que la convivència, i així, la sentència de la Sala Civil i Penal 2/2009 de 27 de juliol ens diu que “la legítima del cónyuge viudo también retribuye la mutua prestación cotidiana de apoyos y ayudas de toda índole, materiales o intangibles, consustancial a cualquier vida de pareja. Si, pues, no existe convivencia, el derecho de legítima queda sin justificación.” I si bé la sentència es refereix  a la llegítima,  el mateix es podria dir, i possiblement amb moltes més raons, pel que fa a la successió intestada.

Però, com ens diu el refrany castellà, “Dios escribe a veces con renglones torcidos”,  i, en el present cas, l’aplicació del text del article 945 del Codi Civil anterior a la reforma de 8 de juliol de 2005, permet adjudicar l’herència intestada al  cònjuge separat de fet, que havia fins i tot sofert violència de gènere per part del causant. És veritat que anant a determinar culpabilitats es complirien –en casos extrems com el que aquí es contempla- les exigències de la justícia material, però també pareix que no són aquestes, avui en dia, les funcions del Tribunals en el supòsits de crisi matrimonial. De totes maneres no es pot oblidar que l’article 45 de la Compilació –aplicable a Mallorca i Menorca- concedeix llegítima al cònjuge separat de fet que es trobi en aquesta situació per causa imputable al difunt.

I per acabar, tres breus  consideracions:

1) La tècnica de les remissions és absolutament desencertada i encara ho resulta més una remissió en bloc al Codi Civil. S’ha de dir que no trobem ja  remissions d’aquest tipus dintre de les lleis autonòmiques més recents.

2) El cas contemplat és una mostra més de la necessitat de donar el més aviat possible un desenvolupament lògic a la Compilació mitjançant lleis sectorials que regulin amb profunditat les nostres institucions. La regulació de la successió intestada a les nostres Illes demanda una especial regulació a fi de tenir en compte, entre altres extrems, el condicionament que suposa, a Mallorca i Menorca, el principi nemo pro parte  pel que fa a la procedència de la successió intestada, la torturant qüestió de si l’exclusió del cònjuge vidu de la successió tan sols l’ha  de determinar la separació judicial o de fet, sense necessitat de ponderar si una o altra son degudes a culpa del difunt,  així com la problemàtica presentada pel paràgraf segon del article 84 de la Compilació, que concedeix al cònjuge vidu, dintre de la successió intestada pitiusa, una llegítima que no té dintre de la testada.  A més seria molt oportú, en aquest temps de crisi econòmica, establir la crida  a l’herència de la Comunitat Autònoma, en lloc del Estat, davant la manca de parents en dret a heretar ab intestato, com s’ha disposat a Galícia, Navarra, País Basc, Aragó i Catalunya.

3) I per finalitzar, una especial recomanació  a les persones separades de fet que  no hagin atorgat testament: que el facin el més aviat possible.

La Senyora A va interposar demanda de divorci contra el seu marit, sol·licitant, entre altres mesures, una pensió compensatòria temporal durant cinc anys i una compensació pel treball realitzat per a la família per un import de 150.000 euros. El Jutjat de Primera Instància 20 de Palma va dictar sentència desestimant aquestes pretensions. Interposat recurs d’apel·lació, la secció quarta de l’Audiència Provincial va dictar la sentència 66/2012 de 14 de febrer, la qual, fent una nova valoració de les proves, concedeix  a la recurrent la pensió compensatòria per cinc anys de 350 euros mensuals, així com una compensació pel treball realitzat per a la família, la qual redueix a la quantitat de 30.000 euros, en virtut de la ponderació a la qual es refereix l’article 10.5 de la Llei autonòmica 18/2001, de 19 de desembre de parelles estables, fent expressa referència a la sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia  de 24 de març de 2010.

Contra aquesta sentència el marit va interposar recurs de cassació per la via del interès cassacional de l’article 477.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil, sobre la base dels dos motius següents: 1er) per infracció dels articles 1 i 4 de la Compilació, en no establir el segon d’ells una especial compensació del treball realitzat per a la família –a diferència de l’article 1438 del Codi Civil- i no resultar correcte introduir, per la via analògica, l’article 9 de la Llei de Parelles Estables, atès que els articles 3, 4 i 5 de la Compilació constitueixen un ordenament jurídic complet per regular el règim econòmic matrimonial, com va establir la sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia 1/1998 de 3 de setembre; i 2n) infracció de l’article 9 de la Llei de Parelles Estables, en relació amb l’article  4.1 de la Compilació,  per no concórrer els requisits legals per a la aplicació del primer dels indicats preceptes, en no donar-se una situació de desigualtat patrimonial entre els cònjuges.

La Sala Civil i Penal va dictar providència el 14 de juny de 2012 donant a les parts deu dies per a formular al·legacions donat el fet de poder no existir interès cassacional, ja que, quant el primer motiu, la Sala –integrada per tots els seus membres-  ja va establir doctrina mitjançant la sentència 2/2010 de 24 de març en resolució d’un recurs d’interès cassacional; i per que fa al segon motiu, pel qual  es denuncia infracció de l’article 9 de la Llei de Parelles Estables en relació amb l’article 4.1 de la Compilació,  per les mateixes raons, a més del fet de portar els indicats preceptes més de cinc anys en vigor. Posteriorment, el 11 de juliol de 2012 es va dictar la interlocutòria 3/2012 decretant la inadmissió del recurs.

A la indicada interlocutòria la Sala Civil i Penal  reitera que la sentència 2/2010 de 24 de març ja va establir l’oportuna doctrina sobre la qüestió debatuda, pel que resulta innecessària una nova sentència que no seria sinó una repetició de l’anterior doctrina.  Com sigui que la part recurrent havia formulat l’al·legació que una sola sentència  no forma jurisprudència, en mancar la reiteració establida per l’article 1.6 del Codi Civil, contesta la Sala de la següent manera: “Como quiera que la parte recurrente intenta ampararse en el Acuerdo de la Sala Primera del Tribunal Supremo de 30 de diciembre de 2011 –con independencia de que esta Sala, en Sentencia de 20 de diciembre de 2001, en relació a un anterior Acuerdo de aquella, dijera que vincula, en su caso, unicamente a la Sala que lo dictó- conviene reproducir un extremo del mismo trascendental, que aquella silencia y que le quitaría la razón, pues luego de afirmar que “El concepto de jurisprudencia comporta, en principio, reiteración en la doctrina de la Sala Primera del TS”, formula una primera excepción que, mutatis mutandi, se acomodaría totalmente a nuestro caso del siguiente tenor literal: “Cuando se trate de sentencias del Pleno de la Sala Primera del TS o de sentencias fijando doctrina por razón de interés casacional. En estos casos basta la cita de una sola sentencia invocando su jurisprudencia, siempre que no exista ninguna sentencia posterior que haya modificado el criterio seguido”.

Pel que fa a la suposada discrepància entre les sentències de 24 de març de 2010 i 3 de setembre de 1998 –denunciada en el motiu primer del recurs- diu la Sala que, entre una i altra havia canviat la realitat del nostre ordenament jurídic, a conseqüència de la Llei de Parelles Estables i que “aun en el caso de que hipoteticamente existiera tal cambio de criterio se impondria el de la sentencia de 24 de marzo al ser posterior, como se reconoce en el referido  Acuerdo del Tribunall Supremo en el que se lee … que “la doctrina mantenida en las sentencias de la Sala Primera del TS invocadas en el escrito de interposición del recurso de casación no tiene caràcter jurisprudencial cuando exista otra formulada en sentencias más recientes que se alejen de ella”.

Pel que fa al  motiu segon, es reiteren les causes d’inadmissió indicades a la providència anterior, i es posa de relleu que l’article 9 de la Llei de Parelles Estables LPE porta més de cinc anys en vigor, pel que exclou la concurrència d’interès cassacional.

Pareix deduir-se d’aquesta interlocutòria –i també de la 4/2012 de 16 de novembre, de contingut similar- que el nostre Tribunal de cassació ha canviat el criteri d’admissió dels recursos. Així com a resolucions anteriors es posava de manifest una major amplitud, amb congruència amb l’idea que, en definitiva, són els recursos de cassació els que fan possible que els Tribunals puguin establir la doctrina legal, de la qual tan necessitat  està el nostre ordenament jurídic privat, a  la interlocutòria que es comenta  la Sala Civil i Penal oposa al raonament del recurrent –que deriva la inexistència de doctrina legal que demostra l’interès cassacional del fet d’existir una sola sentència (la 2/2010 de 24 de març), faltant per tant la reiteració que exigeix l’article 1.6 del Codi Civil- el contingut dels acords de la Sala Primera  del Tribunal Suprem  de 30 de desembre de 2011, tot i reconèixer clarament la interlocutòria que es comenta l’existència de doctrina del nostre Tribunal de Cassació segons la qual aquests acords vinculen tan sols al propi Tribunal que els ha adoptat i no als altres. Per això, tal vegada hagués estat més oportú admetre el recurs i dictar la corresponent sentència  reiterant la doctrina de la  indicada sentència  2/2010 de 24 de març,  ja que aleshores ja es podria dir, sense cap tipus de dubte, que s’està al davant d’una doctrina jurisprudencial reiterada.

Segons els indicats acords de la Sala Primera del Tribunal Suprem, no és necessària la reiteració quan es tracta d’una sentència del Ple de la Sala Primera, situació que, per una altre part,  no pareix assimilable al fet d’haver dictat la sentència 2/2010 de 24 de març els quatre Magistrats que aleshores formaven la Sala, donat el considerablement major nombre de Magistrats de la Sala Primera, que actua normalment en seccions separades, a diferència de la Sala Civil i Penal del nostre  Tribunal Superior de Justícia.

En un dels motius de cassació es posava de manifest la contradicció entre la doctrina de la sentència 2/2010 de 24 de març, que establia l’aplicació analògica al règim econòmic matrimonial del article 9 de la Llei de Parelles Estables sobre compensació econòmica del treball realitzar per a la família, amb l’anterior sentència 1/1998 de 3 de setembre, segons la qual el Títol I del Llibre I de la Compilació estableix una regulació completa dels efectes del matrimoni, que impedeix l’entrada d’altres preceptes, com va ser el cas del article 1320 del Codi Civil; per la mateixa raó considera el recurrent que no hauria de ser possible l’entrada, per via d’analogia legis,  del article 9 de la Llei de Parelles Estables. Creiem realment que els dos preceptes no són assimilables, ja que és diversa la seva procedència normativa i, en aquest sentit, és evident que l’article 9 de la llei de Parelles Estables, a diferència de l’article 1320 de, Codi Civil,  forma part integrant del ordenament jurídic civil balear.

I també s’ha d’assenyalar –com ja  deia en el comentari de la sentència 2/2010 de 24 de març que va sortir en el  número 9 d’aquesta Revista- que la disposició del art. 9 de la Llei de Parelles Estables establint la compensació pel treball realitzat per a la família no és més que una conseqüència que, dintre del règim econòmic del matrimoni,  es podria deduir  del propi article 4.1 de la Compilació, en la mesura que estableix l’obligació dels cònjuges de contribuir en proporció als seus recursos  i la consideració com a contribució del treball per a la família. En realitat, d’aquest precepte ja es pot derivar la conclusió que quan hi ha hagut una contribució molt generosa en treball per a la família per part d’un dels cònjuges –permetent a l’altre dedicar-se més lliurament als seus treballs i negocis-, combinat amb el fet objectiu d’un flagrant desequilibri patrimonial entre l’un i l’altre, pot el cònjuge perjudicat demanar la indemnització compensatòria quan té lloc la liquidació del règim econòmic matrimonial. És per això que, en el cas contemplat per la sentència 2/2010 de 24 de març, la indemnització es podia donar sense necessitat d’acudir a la -d’altra banda intel·ligent- idea de l’aplicació analògica del article 9 de la Llei de Parelles Estables, ja que la contribució dels dos cònjuges a l’aixecament de les càrregues no s’hauria realitzat en la forma indicada per l’article 4.1 de la Compilació.

Pel que fa a la qüestió de fons, crida l’atenció la diferent valoració  que els dos òrgans judicials d’instància han fet del material provatori, ja que la Secció quarta de l’Audiència Provincial concedeix a la demandant la pensió compensatòria de 350 euros mensuals i la indemnització pel treball realitzat per a la família, si bé reduint a 30.000 euros la quantitat sol·licitada de 150.000 euros,  revocant la decisió del Jutjat de Primera Instància que havia desestimat ambdues peticions.

Com sigui que el article 97 apartats 4 i 5 del Codi Civil estableix que per determinar la pensió compensatòria s’ha de tenir en compte “la dedicación pasada y futura a la familia” i “la colaboración con su trabajo en las actividades mercantiles, industriales o profesionales del otro cónyuge”, és necessari delimitar nítidament els dos conceptes –pensió compensatòria i indemnització per treball realitzat per a la família-, a fi d’evitar que unes mateixes circumstàncies puguin donar lloc a dos pagaments distints, i això explica la necessitat de reclamar-les conjuntament perquè es pugui fer la adequada  ponderació de les mateixes, segons estableix l’article 10.5 de la Llei de Parelles Estables.

I la realitat és que, conceptualment, es poden separar les dues figures, ja que la indemnització pel treball realitzat per a la família es centraria en la dedicació a aquesta i la col·laboració en les activitats professionals del altre cònjuge, mentre que la pensió compensatòria tindria en compte l’edat i estat de salut, la qualificació professional i la probabilitat de trobar feina del cònjuge que la reclama. És a dir: la pensió compensatòria miraria cap el futur, mentre que la indemnització es basaria en fets passats.  Això explicaria també el divers tractament d’una i altre a la Llei de Parelles Estables, ja que a la indemnització pel treball realitzat per a la família no l’afecten les causes d’extinció previstes pel article 10.2 de la Llei de Parelles Estables  per a la pensió periòdica (causes generals d’extinció del dret d’aliments i el fet que el receptor de la pensió  contregui matrimoni, constitueixi una parella estable o convisqui amb una altre persona en una relació afectiva anàloga a la conjugal).

El que és clar és la necessitat de no donar lloc a duplicitat de pagaments per unes mateixes causes, i per això les legislacions que estableixen les dues figures imposen la necessitat de la seva reclamació conjunta i adequada ponderació, com fa el article 10.5 de la Llei de Parelles Estables. Però com sigui que no es dóna cap regla sobre la manera de realitzar aquesta ponderació, la qüestió desemboca en l’aplicació del arbitri judicial. La doctrina ha considerat que, en cas de concurrència de pensió i compensació pel treball, pareix que resultaria més lògic calcular en primer terme la compensació, i, segons  la seva entitat, fer variar el muntant de la pensió, ja que aquesta contempla les expectatives econòmiques futures de qui la rep, i aquestes varien pel fet d’haver rebut la indemnització compensatòria del treball per a la família.  Però pareix que no ha estat aquest el raciocini que ha emprat la sentència de l’Audiència Provincial,  donat que en ella llegim “…en el supuesto de autos, teniendo en cuentas que ya se ha concedido a la hoy apelante el derecho a percibir una pensión compensatoria en cuantía de 350 euros mensuales durante el plazo de cinco años y que ya se ha valorado para ello la dedicación pasada de dicha apelante  a la familia, esta Sala considera proporcionado y adecuado fijar en 30.000 euros la cantidad que debe percibir la misma en concepto de compensación por su “sobre aportación” a los trabajos para la familia”.