1. Lleis i decrets llei

D’entre el conjunt de normes que s’han aprovat durant el temps a què es refereix aquesta crònica, n’hem de destacar, en primer lloc, aquelles que principalment neixen amb la voluntat de fer front a la greu crisi econòmica i financera que pateixen les Illes Balears. Així, en primer lloc, el Decret llei 6/2011, de 2 de desembre, de mesures tributàries urgents (BOIB núm. 183; correcció d’errors BOIB núm. 190; validació BOIB núm. 6), que fou tramitat com a projecte de llei i es concretà en la Llei 3/2012, de 30 d’abril, de mesures tributàries urgents (BOIB núm. 68). Aquesta normativa justifica la seva aprovació en la necessitat d’augmentar els ingressos de la comunitat autònoma per la via indirecta de reactivar l’activitat econòmica balear, bàsicament mitjançant la introducció de beneficis fiscals a les activitats empresarials afavoridores de la inversió i del manteniment o l’increment de l’ocupació. Sota aquesta premissa, la normativa incideix sobre diversos tributs. Pel que fa a l’IRPF, estableix una nova regulació del tram autonòmic de la deducció per inversió en habitatge habitual, una nova regulació de la deducció autonòmica per al foment de l’autoocupació i la introducció d’una nova deducció en concepte d’inversió, adreçada als anomenats àngels inversors, per adquirir accions o participacions socials d’entitats noves o de creació recent. Pel que fa a l’Impost sobre el patrimoni, s’estableix una bonificació autonòmica del 100% a favor dels subjectes passius per obligació personal de contribuir que resideixin habitualment a Balears, per als exercicis 2011 i 2012. Pel que fa a l’Impost de successions i donacions, es regula de bell nou la reducció relativa a les donacions dineràries entre determinats parents per constituir una empresa, quan es creïn nous llocs de treball. Així mateix, es crea una nova reducció per la creació d’empreses i ocupació en les adquisicions de diners per causa de mort. Pel que fa a l’ITP i l’AJD, com a principals novetats podem destacar-ne l’establiment d’un nou tipus de gravamen reduït aplicable a les transmissions oneroses d’immobles a empreses de nova creació i, d’altra banda, una reducció del tipus aplicable a la transmissió d’immobles inclosos en la transmissió de la totalitat del patrimoni empresarial a empreses individuals o negocis professionals. Pel que fa a la taxa fiscal sobre el joc, es refonen i sistematitzen mesures ja existents disperses en diverses lleis i s’hi inclouen modificacions diverses que afecten, entre d’altres, qüestions com la reducció del tipus de gravamen pel que fa al joc del bingo, la no-meritació de la taxa en cas de substitució de màquines de joc, etc. Pel que fa al cànon de sanejament d’aigües, se suprimeixen els premis de recaptació, s’estableix l’obligatorietat del substitut del contribuent d’ingressar el 100% del cànon repercutit i una regulació més detallada dels saldos de cobrament dubtós. Per últim, és de destacar que es modifiquen algunes taxes de les previstes a la Llei 11/1998, de 14 de desembre, sobre règim específic de taxes de la CAIB. En segon lloc, la Llei 8/2011, de 14 de novembre, sobre autoritzacions financeres durant el període de pròrroga pressupostària iniciat l’1 de gener de 2011 (BOIB núm. 176), té per objecte bàsicament les autoritzacions que el Parlament ha de concedir al Govern amb relació a determinades operacions financeres, mentre no s’hagin aprovat uns pressuposts generals. Les esmentades autoritzacions fan referència a operacions de tresoreria a curt termini fins a una quantia determinada a la mateixa norma, com operacions d’endeutament amb un termini de reemborsament superior a l’any. La disposició transitòria única empara l’endeutament autoritzat pel Consell de Govern al llarg de l’exercici de 2011, prèviament a l’entrada en vigor de la norma que comentam. Hem d’esmentar també la Llei 9/2011, de 23 de desembre, de pressuposts generals de la comunitat autònoma de les Illes Balears per a l’any 2012 (BOIB núm. 195 ext; correcció d’errades BOIB núm. 33), la qual s’ordena en sis títols, relatius a l’aprovació dels pressuposts i de les seves modificacions, la gestió del pressupost de despeses, les despeses de personal, la gestió del pressupost d’ingressos, el tancament del pressupost i les relacions institucionals. La Llei es completa amb tot un seguit de disposicions que abasten matèries diverses, com ara la racionalització del sector públic instrumental, el control de la despesa del sector públic autonòmic, la suspensió de normes i acords en matèria de funció pública i una extensa modificació de la Llei 11/1998, de 14 de desembre, sobre règim específic de les taxes de la comunitat autònoma de les Illes Balears, entre d’altres qüestions. El Decret llei 4/2012, de 30 de març, de mesures tributàries per a la reducció del dèficit de la comunitat autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 47; correcció d’errors BOIB núm. 57; validació BOIB núm. 59), fou també tramitat com a projecte de llei al Parlament i donà lloc a la Llei 12/2012, de 26 de setembre, de mesures tributàries per a la reducció del dèficit de la comunitat autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 146). Aquesta normativa, que s’examinarà conjuntament, s’aprova “amb la finalitat d’augmentar els ingressos públics” i incideix sobre les següents figures tributàries: l’IRPF, establint-ne una deducció per a despeses en primes d’assegurances individuals de salut; l’ITP i l’AJD, incrementant-ne el tipus de gravamen sobre les transmissions oneroses de determinats vehicles de turisme i tot terreny d’elevada potència i també augmentant-ne el tipus de gravamen de les transmissions oneroses de béns immobles, de forma progressiva, en funció del seu major valor; l’impost sobre la venda minorista de determinats hidrocarburs, regulant per primera vegada a Balears un tipus de gravamen autonòmic sobre determinats combustibles i afectant-ne la recaptació a les actuacions sanitàries de la comunitat (cèntim sanitari); l’impost especial de determinats mitjans de transport, regulant també per primera vegada un tipus de gravamen autonòmic, però només per als vehicles més contaminants. La normativa crea així mateix dues noves taxes i es completa amb l’establiment de noves regles pel que fa a la taxació pericial contradictòria a l’impost sobre successions i donacions i a la presentació d’escriptures de cancel·lació hipotecària. El Decret llei 5/2012, d’1 de juny, de mesures urgents en matèria de personal i administratives per a la reducció del dèficit públic del sector públic de la comunitat autònoma de les Illes Balears i d’altres institucions autonòmiques (BOIB núm. 79 ext; validació BOIB núm. 91), fou modificat poc temps després de la seva entrada en vigor pel Decret llei 10/2012, de 31 d’agost, pel qual es modifica el Decret llei 5/2012, d’1 de juny, de mesures urgents en matèria de personal i administratives per a la reducció del dèficit públic del sector públic de la comunitat autònoma de les Illes Balears i d’altres institucions autonòmiques, i s’estableixen mesures addicionals per garantir l’estabilitat pressupostària i fomentar la competitivitat (BOIB núm. 129; validació BOIB núm. 140). D’ambdós decrets llei es donarà notícia conjuntament. Entre un i altre decret llei, es va dictar el Reial decret llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, la qual cosa suposava la necessitat d’adaptar la normativa autonòmica vigent en tot allò que contradigués l’establert a l’esmentat reial decret llei. Els decrets autonòmics es justifiquen en la greu i complicada situació econòmica general i en la fixació d’uns objectius de dèficit públic molt estrictes, que requereixen adoptar mesures addicionals de control de la desp
esa pública per aconseguir l’estabilitat pressupostària exigida per la normativa vigent, en el marc constitucional i estatutari. Les mesures de reducció de despesa en matèria de personal afecten tots els empleats públics de l’Administració de la comunitat autònoma i dels seus ens instrumentals i han de tenir un impacte equivalent a les altres institucions autonòmiques, als consells insulars i a l’administració local. La matèria regulada s’ordena en diversos capítols. En primer lloc, les mesures generals aplicables a tots els empleats públics, que afecten qüestions com la jornada de treball (que es fixa en trenta set hores i mitja setmanals), els horaris generals i especials de treball, les mesures de control del compliment de la jornada de treball, la suspensió de la concessió de determinats complements retributius i també, com a regla general, la suspensió parcial del complement econòmic de la prestació per incapacitat laboral.

Així mateix, se suspenen la majoria de les prestacions d’acció social i la possibilitat de prolongar la permanència en el servei actiu, alhora que es du a terme una nova regulació respecte de les vacances i el règim de permisos dels empleats públics. En segon lloc, els decrets autonòmics estableixen un conjunt de mesures específiques per al personal funcionari i laboral de serveis generals relatives a la reducció voluntària de la jornada, a la suspensió dels conceptes retributius lligats a la seva carrera professional i a l’homogeneïtzació dels complements específics, a l’excedència voluntària especial i a una llicència especial per assumptes propis. Un tercer conjunt de mesures són específiques per al personal docent no universitari i abasten, entre d’altres, qüestions com la suspensió temporal del pagament de determinats complements retributius, la jornada del personal docent dels centres públics, les ràtios d’alumnes per aula i la substitució del personal docent. Així mateix, el personal estatutari al servei de la sanitat pública de les Illes Balears també és objecte de l’atenció dels decrets llei i s’estableix una reducció temporal de la quantia dels conceptes retributius, se suspenen els acords relatius a la carrera professional i s’adopten mesures relatives a la plantilla del personal estatutari i a la seva vinculació pressupostària. Un altre conjunt de mesures són específiques per al personal dels ens del sector públic instrumental de la comunitat autònoma: es fixen nous límits retributius i noves condicions de treball de l’estatut personal, s’estableixen normes aplicables als òrgans unipersonals i al personal directiu professional, es regula la Comissió Paritària del Sector Públic Instrumental i s’ordena que abans de 31 de desembre de 2012 els ens del sector públic instrumental aprovin les corresponents relacions de llocs de treball. Sota la denominació de “mesures addicionals per garantir l’estabilitat pressupostària”, s’adopten mesures encaminades a la supressió de la paga extraordinària del mes de desembre de 2012 del personal del sector públic i dels alts càrrecs i al no finançament públic de l’esmentada paga extraordinària en l’àmbit de l’ensenyament privat sostingut totalment o parcialment amb fons públics. En fi, a més de les mesures esmentades, els decrets llei autonòmics contenen d’altres mesures diverses entre les quals hem d’assenyalar l’extinció del Consell de la Joventut de les Illes Balears, una nova modificació  de l’estructura i l’organització del Servei de Salut de les Illes Balears i les relatives a la Llei de funció pública (canvi d’adscripció del lloc de treball i de mobilitat interadministrativa). La Llei 10/2012, d’1 d’agost, de concessió d’un crèdit extraordinari per poder atendre despeses inajornables amb càrrec als pressuposts generals de la comunitat autònoma de les Illes Balears de l’exercici de 2012 (BOIB núm. 115), té com antecedent el Reial Decret llei 7/2012, de 9 de març, que va crear el Fons per al finançament dels pagaments a proveïdors. Aquesta norma estableix les condicions que han de permetre obtenir recursos financers suficients per poder finançar les operacions d’endeutament que puguin concertar-se per atendre el pagament de les obligacions pendents, i evitar així el perjudici causat per les demores en els pagaments a favor de les petites empreses per part de les administracions que s’adhereixin a aquest mecanisme. Sense perjudici de l’existència d’altres possibilitats, la Llei 10/2012 tria el mecanisme de l’autorització d’un crèdit extraordinari (per un import de 842.508.644,56 euros) per dotar un fons de finançament addicional que permeti atendre despeses inajornables de diferent naturalesa econòmica i, d’altra banda, determina quin és el recurs que queda afectat al seu finançament.

Un altre conjunt de normes justifiquen la seva aprovació en la necessitat de remoure determinats obstacles d’índole diversa a fi d’afavorir l’activitat econòmica per fer front a la crisi. El Decret llei 2/2012, de 17 de febrer, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible (BOIB núm. 26 ext.; validació BOIB núm. 36), fou també tramitat com a projecte de llei i donà lloc a la Llei 7/2012, de 13 de juny, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible (BOIB núm. 91), per la qual cosa s’examinaran conjuntament. La voluntat declarada d’aquests textos és garantir el principi de seguretat jurídica en la matèria regulada i, per això, intenten fixar una nova regulació del sòl urbà i urbanitzable, definint clarament ambdues classes de sòl i fixant un nou règim de càrregues a partir de la normativa estatal. Així mateix, contenen un conjunt de disposicions que fan referència a mesures dirigides a facilitar les innovacions en l’ordenació urbanística i a aquelles que han de permetre una millora en l’eficàcia de les administracions competents i una millor utilització del sòl. La llei s’estructura en quatre capítols. El primer, sota la denominació de “sòl urbà i urbanitzable”, estableix els conceptes de sòl urbà, serveis urbanístics bàsics, assentaments de medi rural, sòl urbanitzable i solar, a més de definir el que s’ha d’entendre per actuacions de transformació urbanística. El capítol segon, anomenat “deures relatius a les actuacions de transformació urbanística”, regula el règim general del compliment d’aquests deures i determinades especialitats que afecten els deures de la promoció de les actuacions de transformació urbanística en sòl urbà i en sòl urbanitzable, les reduccions i els increments dels deures de la promoció de les actuacions de transformació urbanística en sòl urbà i en sòl urbanitzable i, finalment, les que afecten la reserva per a habitatges protegits. El capítol tercer, “mesures d’agilitació en matèria de tramitació de planejament urbanístic, gestió i disciplina”, modifica diverses lleis, com ara, la Llei 14/2000, d’ordenació territorial, la Llei 12/1998, de patrimoni històric, la Llei 11/2001, d’ordenació de l’activitat comercial de les Illes Balears, la Llei 10/1990, de disciplina urbanística, la Llei 4/2010, de mesures urgents per a l’impuls de la inversió a les Illes Balears i, d’altra banda,  incideix en matèries com la delimitació dels àmbits de les actuacions de transformació urbanística i la modificació d’usos detallats d’equipament i dels sistemes de gestió. El capítol quart i últim, sobre “mesures relatives a usos i activitats en sòl rústic”, regula la prestació compensatòria per usos i aprofitaments excepcionals. La normativa es completa amb un conjunt de disposicions que pretenen donar solució a problemes molt concrets que impedien un correcte desenvolupament de la política territorial i urbanística. En segon lloc, ens referirem a la Llei 2/2012, de 4 d’abril, de suport als emprenedors i les emprenedores i a la micro, petita i mitjana empresa (BOIB núm. 53), que té el seu origen en el Decret llei 5/2011, de 29 d’agost, del mateix nom, tota vegada que un cop aquest fou validat, el Parlament n’acordà també la  tramitació com a projecte de llei pel procediment d’urgència. El fet cert és que entre un i altre text pràcticament no hi ha diferències, per la qual cosa ens remetem a la notícia que ja vàrem donar a l’anterior número d’aquesta revista. Les úniques novetats ressenyables fan referència a l’establiment d’un dret a la formació i a la readaptació professional permanent dels destinataris de la llei, mitjançant el seu accés a programes de formació professional, d’una banda, i a l’obligació del Govern d’elaborar quadriennalment un pla d’accions per donar suport als dits destinataris, d’una altra. En tercer lloc, el Decret llei 7/2012, de 15 de juny, de mesures urgents per a l’activació econòmica en matèria d’indústria i energia, i altres activitats (BOIB núm. 90; validació BOIB núm. 107), conté, per una part, un conjunt de normes adreçades a aconseguir l’eficiència energètica en els sectors primari, industrial, residencial i terciari, a més de possibilitar la implantació d’energies renovables i autòctones. A aquests efectes, es regula la declaració d’utilitat pública d’energies renovables i el règim jurídic aplicable a la gestió de l’extracció i al tractament de la biomassa vegetal, tot identificant els gestors, els punts de recollida i tractament i els punts d’emmagatzematge i transferència de l’esmentada biomassa. Per una altra part, el decret llei estableix un conjunt de mesures per tal de simplificar els procediments administratius amb la finalitat d’impulsar i facilitar l’activitat privada, en especial la implantació de noves empreses. Així, la norma reserva la necessitat del permís d’instal·lació únicament per a les activitats permanents majors, les quals es delimiten de bell nou, de la mateixa manera que les menors i les innòcues, l’exercici de les quals només requereix la presentació d’una declaració responsable. La norma es completa amb fins a 15 disposicions que deroguen o modifiquen diverses lleis en vigor. El Decret llei 8/2012, de 13 de juliol, de mesures urgents per a la Platja de Palma (BOIB núm. 101; validació BOIB núm. 111), té per objecte impulsar de forma urgent l’activitat econòmica, la desestacionalització de l’oferta turística, el foment de la qualitat i la millora general de l’àmbit de la Platja de Palma, entenent per tal el delimitat en el plànol annex de la Llei 8/2010, de 27 de juliol, de mesures per a la revalorització integral de la Platja de Palma. Amb aquesta finalitat, la norma estableix i aclareix les competències i facultats que corresponen al Consorci Urbanístic per a la Millora i l’Embelliment de la Platja de Palma, atribuint-li totes les facultats urbanístiques de planejament, gestió i execució que no tenguin caràcter d’intransferibles, com també la possibilitat de signar convenis urbanístics amb els particulars. El decret llei també introdueix una nova disposició transitòria a la Llei 8/2010, per permetre les modificacions de planejament a la Platja de Palma mentre no sigui aprovat inicialment el Pla per a la Revalorització Integral. Així mateix, s’hi estableixen incentius que es consideren necessaris (adquisició de places turístiques) per estimular la inversió privada a la zona esmentada. La norma es completa amb una sèrie de disposicions sobre aspectes molt concrets de la realitat, entre els quals hem d’esmentar les que estableixen un nou marc regulador per a la zona de Ses Fontanelles. El Decret llei 11/2012, de 19 d’octubre, pel qual es modifica la Llei 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears (BOIB núm. 155; validació BOIB núm. 171), es tracta d’una norma de gran simplicitat que, no obstant això, ha de tenir gran incidència a l’activitat quotidiana dels comerciants de les nostres illes. Així, el Decret llei 11/2012 té per objecte adaptar la normativa autonòmica en tot allò que contradigui el que estableix el Reial Decret llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, com també desplegar legislativament els aspectes que siguin imprescindibles per aplicar les previsions legals estatals. Les matèries que resulten modificades són les relatives als horaris comercials en dies laborables (màxim de 90 hores setmanals), l’activitat en diumenges i festius i la determinació de zones de gran afluència turística, i el comerç al detall (particularment, la venda de productes en promoció i les vendes en rebaixes).

El transport públic discrecional, particularment els problemes que es pateixen a l’illa d’Eivissa, ha estat objecte de dues normes. El Decret llei 1/2012, de 10 de febrer, sobre mesures orientades a la prevenció de l’oferta il·legal en matèria de transports a l’illa d’Eivissa (BOIB núm. 22; validació BOIB núm. 36), habilita de manera urgent i transitòria (és a dir, fins que la comunitat autònoma de les Illes Balears no legisli en matèria de transports urbans) els ajuntaments de l’illa d’Eivissa per concedir autoritzacions estacionals de taxi. A aquests efectes, els ajuntaments atorgants han d’adoptar un acte administratiu per aprovar un pla regulador que determini les condicions de prestació del servei i el nombre màxim d’autoritzacions que es poden atorgar; les condicions a les quals s’ha de subjectar, els drets i les obligacions i la quantia de la taxa, si escau, que comporten per als adjudicataris; i els supòsits de revocació i el termini de durada, que no pot ser inferior a una temporada estival ni superior a dues, i que ha de donar dret a l’explotació del servei durant un termini no inferior a dos mesos ni superior a quatre cada temporada estival. I per tal que els vehicles autoritzats pels ajuntaments puguin prestar servei fora del municipi en què tenen domiciliada l’autorització han d’obtenir l’autorització habilitant del Consell Insular d’Eivissa. El Decret llei 6/2012, de 8 de juny, de mesures urgents sobre el règim sancionador en matèria de transport públic discrecional de viatgers en vehicles de turisme en l’àmbit territorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 83; validació BOIB núm. 91), es justifica en el fet que durant les temporades estivals dels darrers anys s’ha assistit a les Illes Balears (particularment a Eivissa) a un fenomen creixent de l’oferta il·legal de transport de viatgers que suposa un perjudici directe al sector del transport de viatgers en taxi i, a més, afecta seriosament la imatge turística de les Illes i produeix altres distorsions, com ara l’afectació de la seguretat viària. Per fer front a aquesta situació, el decret llei regula autònomament com a infracció l’exercici de l’oferta il·legal de taxis. En aquest sentit, el decret llei, després de definir el que s’entén per transport públic discrecional de viatgers en vehicles de turisme i qui té la consideració de comercialitzador o intermediari d’aquests serveis, adverteix que tant per a la prestació dels serveis, com per a la comercialització és necessari disposar d’un títol habilitant atorgat per l’autoritat competent. El règim sancionador que s’estableix regula, lògicament, la tipificació de les infraccions, les sancions i les persones responsables, la prescripció i el procediment, tot fent especial esment a reforçar els supòsits d’aplicació de la mesura cautelar i a la vegada dissuasòria de la immobilització del vehicle infractor fins que es constitueixi un dipòsit o una caució suficients.

Altres normes es refereixen a la sanitat i a les persones que la presten i la gestionen. El Decret llei 3/2012, de 9 de març, de mesures urgents per a la reestructuració del Servei de Salut de les Illes Balears (BOIB núm. 37; validació BOIB núm. 48), modifica la Llei 5/2003, de 4 d’abril, de salut de les Illes Balears, pel que fa a l’estructura i l’organització del Servei de Salut. Això no obstant, aquesta modificació va resultar molt efímera, atès que fou novament substituïda pel Decret llei 9/2012, raó per la qual no en donarem notícia. Així mateix, el Decret llei 3/2012 modifica la Llei 7/2010, del sector públic instrumental de la comunitat autònoma de les Illes Balears, pel que fa al límit de la quantia total de les retribucions que han de percebre els titulars de la gerència i dels altres òrgans de direcció dels esmentats ens, amb l’objecte d’exceptuar-ne el Servei de Salut de les Illes Balears. Per últim, el Decret llei 3/2012 deroga el Decret 83/2006, de garanties del temps màxim de resposta a l’atenció sanitària especialitzada programada i no urgent en el Servei de Salut de les Illes Balears, alhora que ordena al Govern que elabori una normativa que s’adapti a les previsions del Reial Decret 1039/2011, que conté les directrius bàsiques estatals en la matèria. El Decret llei 9/2012, de 20 de juliol, de mesures per a la reorganització del Servei de Salut de les Illes Balears (BOIB núm. 106; validació  BOIB núm. 111), justifica al seu preàmbul aquesta nova reorganització tot dient que “si bé es pot considerar que una gestió amb més implicació directa de l’òrgan administratiu al qual s’adscriu el Servei de Salut, com s’ha fet fins ara, pot donar més congruència a la seva acció gestora, no és menys cert que l’existència d’uns òrgans especialitzats de gestió del Servei és allò que és més escaient amb l’especialitat funcional que li és pròpia, i residenciar dins del mateix Servei la presa de decisions organitzatives i de gestió de l’ens és també el més adient amb l’autonomia funcional i organitzativa esmentada”. Ara bé, aquesta no és la darrera reorganització del Servei de Salut de les Illes Balears duta a terme dins el temps que abasta aquesta crònica, sinó que la disposició final segona del Decret llei 10/2012, de 31 d’agost, torna a regular-la d’una manera distinta, de bell nou. La Llei 11/2012, d’1 d’agost, de determinació de les quanties i d’habilitació per a la negociació de determinats complements salarials del personal facultatiu del subgrup A1 d’atenció especialitzada i d’atenció primària i personal facultatiu amb relació especial de residència per a la formació com a especialistes del Servei de Salut de les Illes Balears i dels ens que en depenen (BOIB núm. 115), fou aprovada atesa la necessitat de donar seguretat jurídica a la vigència del règim retributiu del personal esmentat, particularment del sistema de complements retributius que aquest personal havia anat percebent, respecte del qual i com a conseqüència d’una sentència judicial dictada, se’n dubtava de la legalitat i fins i tot es plantejava l’obligació de reintegrar-ne l’import. Amb aquesta finalitat s’estableix a tots els efectes i amb caràcter retroactiu, fins a l’entrada en vigor de la dita llei, la vigència de les quanties dels complements retributius i també el seu manteniment fins al previsible començament del procés negociador amb les organitzacions sindicals, respecte del qual la llei estableix mesures específiques, procés que ha de desembocar en la reforma o l’actualització dels dits complements.

Les normes amb major repercussió social i mediàtica han estat les següents. En primer lloc, la Llei 8/2012, de 19 de juliol, de turisme de les Illes Balears (BOIB núm. 106), la qual suposa un vertader intent de regular d’una manera sistemàtica i ordenada la principal font de riquesa de la nostra comunitat. En aquest sentit, du a terme una reforma més profunda que la mera adaptació de la Llei 2/1999, de 24 de març, general turística de les Illes Balears (a la qual deroga), i una integració de la normativa reguladora del sector. Es tracta d’una llei molt extensa (115 articles, 19 disposicions addicionals, 5 transitòries, 1 derogatòria i 5 finals), que abasta gairebé tots els aspectes del fenomen turístic. La llei s’estructura en un títol preliminar i cinc títols més. El títol preliminar defineix l’objecte i la finalitat de la llei, l’àmbit d’aplicació i els principis i criteris d’actuació administrativa, alhora que fixa els conceptes i les definicions de determinats termes que s’utilitzen al llarg del text; així mateix, conté una norma sobre l’ordenació de l’oferta turística des del punt de vista de l’ordenació territorial (PIAT i PTI). El títol I de la llei està dedicat a determinar les competències de les diferents administracions de les Illes en turisme (Administració de la comunitat autònoma, consells insulars i municipis) i l’organització administrativa, a la qual hi destaca com a novetat la Mesa municipal del turisme. El títol II té per objecte la regulació dels drets i deures dels usuaris dels serveis turístics i de les empreses turístiques. Específicament es regulen en aquest títol els efectes i les conseqüències de la sobrecontractació. El títol III, el més extens de la llei, inclou tot un seguit de normes relatives a l’ordenació de l’activitat turística i s’estructura en capítols. Del primer, sota la denominació de “disposicions generals”, s’ha de destacar la consolidació del règim de declaració responsable d’inici d’activitat turística en comptes del sistema d’autorització prèvia, l’establiment d’un règim excepcional de dispenses del compliment de la normativa turística quan es consideri convenient per a l’interès general i la creació a cada illa de l’Oficina única de l’administració turística. El capítol segon regula les empreses turístiques d’allotjament sota els principis d’ús exclusiu i d’unitat d’explotació, tot i que introdueix regles que els flexibilitzen per tal de permetre determinats usos complementaris o secundaris que puguin ser convenients. Així mateix, la norma flexibilitza les classes i formes en què les empreses turístiques d’allotjament poden desenvolupar la seva activitat. En aquest sentit, es regulen les diferents classes d’empreses turístiques d’allotjament (establiment d’allotjament hoteler, apartaments turístics, allotjaments de turisme rural en les diferents classes, albergs i refugis, hostatgeries i qualsevol altre que es determini reglamentàriament) i el règim d’aprofitament per torns, l’explotació d’establiments d’allotjament turístic sota la modalitat de pensió completa integral, d’establiments coparticipats o compartits, etc. El capítol tercer regula les empreses turísticoresidencials, entenent per tals aquelles empreses turístiques d’allotjament que poden prestar també els mateixos serveis que presten als seus establiments d’allotjament, en determinades circumstàncies, a unitats d’allotjament residencial. El capítol quart regula, mitjançant la incorporació de la normativa anterior (Llei 2/2005) amb petites modificacions, les empreses comercialitzadores d’estades turístiques en habitatges. La resta de capítols es destinen a les empreses turístiques de restauració, les empreses d’intermediació turística, les empreses d’activitats turístiques d’entreteniment, esbarjo, esportives, culturals, lúdiques i de turisme actiu i les empreses d’activitats d’informació, orientació i assistència turística. El títol IV regula el foment i la promoció del turisme, i entre els principis generals es tracten matèries com la planificació turística, el foment de la desestacionalització, la formació i la innovació en turisme, la qualitat turística, etc. També dins aquest títol es regulen la inversió, la reconversió i la rehabilitació de les zones turístiques, amb la finalitat d’afavorir-ne la regeneració i la modernització, tot permetent-ne, si escau, els canvis d’ús. Aquest títol es completa amb la regulació dels plans de millora de les infraestructures i dels establiments turístics i el règim de les baixes dels establiments d’allotjament turístic. Sota la denominació de “control de qualitat turística” el títol V es refereix al règim de la inspecció turística i al règim sancionador en la matèria.  La Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 106), és, sens dubte, la norma que major contestació popular i política ha tengut de totes les referides en aquesta crònica. Actualment es troba pendent de la sentència que haurà de dictar el Tribunal Constitucional un cop resolt el recurs d’inconstitucionalitat interposat per cinquanta senadors. L’exposició de motius de la Llei argumenta que del que es tracta és “d’assegurar la satisfacció correcta dels drets lingüístics que es reconeixen als ciutadans en l’àmbit territorial de les Illes Balears, mitjançant la capacitació lingüística del personal de l’Administració, en els supòsits en què les funcions que s’han de desenvolupar o la relació directa amb la ciutadania ho exigeixin, de manera que s’asseguri que el dret de lliure elecció lingüística pot exercir-se sense obstacles raonables davant els òrgans i les unitats de l’Administració”; que l’actual “procés educatiu de les Illes Balears garanteix un elevat nombre d’aspirants potencials a l’Administració que pot assegurar que el dret de lliure elecció de llengua cooficial per part de la ciutadania podrà ser garantit, de manera que ja no és imprescindible exigir, com a requisit, tenir un determinat nivell de català”; i que resulta necessari adaptar la nostra normativa al règim jurídic de les llengües oficials, establert per diverses sentències del Tribunal Constitucional, especialment la Sentència 31/2010, de 28 de juny. Sota aquestes premisses, la Llei 9/2012 modifica la Llei 3/2007 per eliminar l’exigència general d’un determinat nivell de coneixement de català com a requisit per accedir a l’Administració o per ocupar-hi qualsevol lloc de treball, raó per la qual es modifiquen també les lleis que regulen l’ús de la llengua en l’Administració (la Llei 3/1986, de normalització lingüística, i la Llei 3/2003, de règim jurídic de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears) en els aspectes que fan referència a aquesta qüestió. Sense perjudici d’aquesta supressió general del coneixement del català com a requisit, la llei imposa l’acreditació esmentada com a requisit de determinats llocs de feina per garantir el dret dels ciutadans a usar el català, en els supòsits en què les funcions que s’han de desenvolupar o la relació directa amb la ciutadania ho exigeixin. En el mateix sentit, la llei estableix que els procediments de provisió valoraran com a mèrit els diferents nivells de coneixement del català, que no es podran exigir com a requisit més que en els casos que la mateixa llei determina. Al marge d’aquestes qüestions, la llei addiciona una modificació de la Llei de normalització lingüística, per possibilitar que juntament amb la forma catalana també pugui ser oficial el topònim en la seva forma castellana. En certa mesura també podem incloure entre les normes més mediàtiques la Llei 6/2012, de 6 de juny, de modificació de la Llei 23/2006, de 20 de desembre, de capitalitat de Palma de Mallorca (BOIB
núm. 85), que té per objecte, bàsicament, deixar sense efecte la modificació introduïda a la Llei de capitalitat mitjançant la Llei 8/2008. Així, s’ordena substituir la denominació de Palma per la de Palma de Mallorca, en primer lloc. En segon lloc, estableix el retorn de les competències per a l’aprovació definitiva del planejament general, així com d’altres instruments a l’esmentat municipi, tot tenint present que el tràmit d’audiència del Consell Insular de Mallorca, preceptiu per a l’aprovació inicial del planejament, s’ha de substanciar mitjançant un informe no vinculant que s’ha de cenyir a les consideracions oportunes per motius d’interès supramunicipal i de legalitat. En tercer lloc, s’estableix que correspon a l’Ajuntament de Palma de Mallorca la declaració d’urgent ocupació dels béns i dels drets afectats en els supòsits d’expropiació per raons urbanístiques d’iniciativa municipal previstes a la legislació urbanística o d’expropiació forçosa i recollides a les determinacions dels plans.

La resta de normes aprovades són les següents. El Decret llei 7/2011, de 23 de desembre, pel qual s’estableix el règim sancionador en diverses matèries en l’àmbit de la comunitat autònoma de les Illes Balears i es fixen mesures administratives urgents en matèria de joc (BOIB núm. 194; validació BOIB núm. 21), fou, a més, tramitat com a projecte de llei pel procediment d’urgència al Parlament de les Illes Balears, i en resultà aprovada la Llei 4/2012, de 30 d’abril, del mateix nom (BOIB núm. 68). El conjunt d’ambdues normes és pràcticament idèntic i s’examinarà conjuntament. D’una banda, la norma suposa una adaptació a la Llei estatal 21/1992, d’indústria, tot introduint dues noves infraccions de caràcter lleu relatives a determinades conductes constitutives d’incompliments normatius de naturalesa merament formal o procedimental o que no comporten perill o dany greu per a les persones, les coses o el medi ambient. D’altra banda, atès que la Llei estatal 13/2011, reguladora del joc, ha derogat la Llei 34/1987, de potestat sancionadora de l’Administració pública en matèria de jocs de sort, envit o atzar, la qual s’aplicava supletòriament al territori de les Illes Balears, el legislador autonòmic ha establert un règim sancionador propi en l’àmbit de les seves competències. Aquest abasta les infraccions previstes per a distintes activitats relacionades amb el joc, les sancions imposables i la prescripció d’unes i d’altres. Així mateix, en matèria de consum s’introdueix una norma en virtut de la qual s’estableix la possibilitat d’incrementar la quantia de la sanció fins a arribar al quíntuple del valor dels productes o serveis objecte de la infracció. Per últim, i pel que fa a les mesures administratives urgents en matèria de joc, s’estableix un règim jurídic propi que doni cobertura al règim d’autoritzacions de les activitats reservades en els locals d’hostaleria i a l’exercici de les activitats no reservades pel que fa a l’obertura d’establiments presencials específics. La norma es completa amb la introducció d’un règim d’explotació provisional d’apostes hípiques. La Llei 1/2012, de 15 de març, de crèdit extraordinari per a subvencions electorals (BOIB núm. 46), es tracta d’una norma de gran simplicitat que concedeix un crèdit extraordinari per atendre les subvencions que s’han d’adjudicar a partits, federacions i coalicions que concorregueren a les eleccions al Parlament de les Illes Balears i als consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa de 22 de maig de 2011, que hi tenen dret conforme a la normativa electoral. Així, tenint en compte les bestretes ja atorgades, l’import del crèdit concedit fou d’1.719.096,56 euros. La Llei 5/2012, de 23 de maig, de mesures urbanístiques per a l’execució del Centre Internacional de Tennis Rafel Nadal (BOIB núm. 81), té per objecte remoure determinats obstacles d’ordre urbanístic que dificultaven la ràpida execució d’un protocol general de col·laboració signat entre el Govern de les Illes Balears, l’Ajuntament de Manacor, el Consell Insular de Mallorca i el senyor Rafael Nadal Parera en relació amb el projecte per posar en marxa un centre de referència internacional de tennis a la comarca de Manacor. L’exposició de motius de la llei recorda que el Consell de Govern va declarar d’interès autonòmic la inversió per a la posada en marxa de l’esmentat centre per tota una sèrie de raons justificades en l’interès general i, d’altra banda, que el protocol signat preveia els terrenys situats al voltant de la Torre dels Enagistes de Manacor, com a espai on ubicar-hi el Centre. Recorda així mateix l’exposició de motius que en el dit protocol es preveia com a instrument per fer efectiva la transformació urbanística d’aquests terrenys “la tramitació per part de l’Ajuntament de Manacor d’una modificació puntual del Pla Urbanístic General que no ha obtingut encara l’aprovació inicial i no hi ha previsions que aquest instrument pugui restar operatiu a curt termini”. Justifica l’exposició de motius l’aprovació urgent de la llei que comentam com la “forma més efectiva per oferir un impuls decisiu al projecte”. Així, la llei, mitjançant un article únic i un annex, fixa els usos i els paràmetres urbanístics dels esmentats terrenys, a més de declarar determinades exempcions o dispenses legals amb relació a la tramitació del projecte.

2. Decrets

L’activitat reglamentària del Govern ha incidit sobre matèries ben diverses i amb una intensitat desigual. En matèria de contractació administrativa, s’ha realitzat un considerable esforç que es concreta en el Decret 44/2012, de 25 de maig, pel qual es regula el procediment per acreditar la solvència tècnica i professional a l’efecte de mantenir la classificació empresarial (BOIB núm. 75); el Decret 48/2012, de 8 de juny, de modificació del Decret 20/1997, de 7 de febrer, pel qual es creen la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la CAIB, el Registre de Contractes i el Registre de Contractistes; el Decret 147/2000, de 10 de novembre, sobre contractació de la CAIB (BOIB núm. 85); el Decret 51/2012, de 29 de juny, pel qual es regulen la Plataforma de Contractació i els perfils de contractant de la CAIB (BOIB núm. 98); i, finalment, el Decret 56/2012, de 13 de juliol, pel qual es crea la Central de Contractació, es regula la contractació centralitzada i es distribueixen competències en aquesta matèria en l’àmbit de l’Administració de la CAIB i dels ens que integren el sector públic autonòmic (BOIB núm. 101). El català també ha estat objecte de l’atenció del Govern: Decret 6/2012, de 3 de febrer, d’avaluació i certificació de coneixements de llengua catalana (BOIB núm. 19), i el Decret 83/2012, de 19 d’octubre, de mesures transitòries d’avaluació i certificació de coneixements de llengua catalana per part de l’Escola Balear d’Administració Pública per a l’any 2012 (BOIB núm. 155). D’altra banda, i per la seva pròpia substantivitat, no podem deixar sense consignar l’aprovació dels següents reglaments: el Decret 43/2012, de 25 de maig, pel qual es regulen diversos aspectes relacionats amb les màquines recreatives de joc i les sales de bingo (BOIB núm. 75); el Decret 77/2012, de 21 de setembre, de simplificació administrativa i de modificació de diverses disposicions reglamentàries per a la transposició a les Illes Balears de la Directiva 2006/123/CE, de 12 de desembre de 2006, de serveis en el mercat interior (BOIB núm. 140); i el Decret 109/2011, de 18 de novembre, pel qual es modifiquen el Decret 92/1989, de 19 d’octubre, de regulació d’òrgans rectors de les caixes d’estalvis amb domicili social a les Balears, i el Decret 43/1986, de 15 de maig, d’òrgans rectors i control de gestió de les caixes d’estalvis (BOIB núm. 181). Queden sense consignar, per falta d’espai, altres normes reglamentàries, però en cap cas no pot deixar-se d’esmentar el Decret 68/2012, de 27 de juliol, pel qual es regula el Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB núm. 111), i l’ordre que regula el procediment de tramesa telemàtica dels documents que s’hagin d’inserir en el Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB núm. 11).

La greu situació econòmica i financera que pateix el nostre país ha centrat l’atenció del legislador quasi en exclusiva. Així, hem de consignar, en primer lloc, un grup de normes que mitjançant mecanismes diversos han intentat redreçar l’economia de les administracions públiques espanyoles i, particularment, el galop estès del seu dèficit. El RDL 20/2011, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit (BOE núm. 315); el RDL 12/2012, pel qual s’introdueixen diverses mesures tributàries i administratives dirigides a la reducció del dèficit públic (BOE núm. 78); el RDL 14/2012, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu (BOE núm. 96); el RDL 16/2012, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions (BOE núm. 98); la Llei Orgànica 2/2012, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (BOE núm. 103), modificada mitjançant la LO 4/2012 (BOE núm. 235); el RDL 20/2012, de mesures per a garantir l’estabilitat pressupostària i el foment de la competitivitat (BOE núm. 168); i el RDL 21/2012, de mesures de liquiditat de les administracions públiques i en l’àmbit financer (BOE núm. 168), en són alguns dels exemples més destacats.

D’altra banda, el sector financer també ha estat objecte de la regulació d’urgència mitjançant normes diverses, entre les quals esmentam les següents. El RDL 2/2012, de sanejament del sector financer (BOE núm. 30); el RDL 6/2012, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos (BOE núm. 60); el RDL 24/2012, de reestructuració i resolució d’entitats de crèdit (BOE núm. 210); i la Llei 8/2012, sobre sanejament i venda dels actius immobiliaris del sector financer (BOE núm. 262).

La crisi econòmica també ha justificat l’aprovació d’altres normes: la Llei 3/2012, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral (BOE núm. 162); i la Llei 7/2012, de modificació de la normativa tributària i pressupostària i d’adequació de la normativa financera per a la intensificació de les actuacions en la prevenció i lluita contra el frau (BOE núm. 267).

Al marge de la crisi econòmica i financera, és necessari consignar l’aprovació de les següents normes. El RD Legislatiu 3/2011, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de contractes del sector públic; la Llei 4/2012, de contractes d’aprofitament per torns de béns d’ús turístic, d’adquisició de productes de vacances de llarga durada, de revenda i d’intercanvi i normes tributàries (BOE núm. 162); la Llei 5/2012, de mediació en assumptes civils i mercantils (BOE núm. 162); el RDL 15/2012, de modificació del règim d’administració de la Corporació de RTVE (BOE núm. 96); la Llei 6/2012, de flexibilització de les formes de gestió dels serveis públics de comunicació audiovisual autonòmics (BOE núm. 184); i, per últim, la Llei Orgànica 5/2012, de reforma de la Llei de finançament dels partits polítics (BOE núm. 255).