Actividad registral

 

Resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat (octubre 2005 – setembre 2006)

Antoni Canals Prats Registrador de la Propietat

310 ijibOB ACTIVITAT REGISTRAL

Antoni Canals Prats

1. RESOLUCIÓ DE 17 DE MAIG DE 2006. DONACIÓ: PERFECCIÓ, REVOCACIÓ I EFICÀCIA.

Resum dels fets: Per escriptura de donació atorgada el 25 de juliol de 2005, la senyora A. M. va donar a distints grups de néts, per terceres parts indivises, la nua propie­tat de la finca registral núm. 1941. Una part d’ells no arriba a acceptar la donació perquè abans coneixen la revocació de la mateixa per la donant; mentre que en les dues terceres parts restants, els donataris arriben a acceptar-la, però la donant, abans de tenir coneixe­ment d’aquesta acceptació, revoca la donació fonamentant-se, precisament, en que aquesta no ha estat perfeccionada ja que no ha tengut coneixement de l’acceptació dels donataris.

Presentada l’escriptura en el Registre de la Propietat fou qualificada negativament, basant-se en que la transmissió de la propietat no ha tengut lloc quant a una tercera part indivisa perquè no s’ha produït l’acceptació, i la tercera part restant, per haver estat revo­cada per la donant en escriptura de 26 de juliol de 2005, abans, per tant, de la diligència de notificació a la donant de les acceptacions realitzades; i això, per considerar que o bé les donacions es perfeccionen des que el donant coneix l’acceptació realitzada pel dona- tari i, per tant, fou revocada abans de la perfecció esmentada, o bé per considerar que, si bé les donacions conclouen o existeixen des que són acceptades i des de llavors són obli­gatòries i eficaces per al donant conforme estableix l’art. 629 CC, són revocables mentre el donant no tengui coneixement de l’acceptació, moment en el qual, i conforme a l’art. 623 del mateix cos legal, assoleixen la irrevocabilitat.

Fonamentació jurídica: La doctrina científica i la jurisprudència del Tribunal Suprem s’han plantejat, des de fa temps, la coordinació entre els articles 623 i 629 del CC, és a dir, sobre si la donació es perfecciona des del moment que el donatari l’accepta o en el moment que el donant té coneixement de la mateixa. Una part de la doctrina i de la jurisprudència del Tribunal Suprem (cfr. Sentències de 8 d’abril de 1962, 22 de gener de 1930, 7 de març de 1932, 1 de desembre de 1948 i 13 de novembre de 1962), estimen que és necessari el coneixement per part del donant per a la perfecció de l’acte, sense el propòsit de decidir sobre si la donació existeix des que és acceptada o des que el donant coneix l’acceptació i, en aquest sentit, es pronuncia la Resolució de 16 d’abril de 1910. Una altra part de la doctrina i de la jurisprudència (cfr. Sentències de 12 d’abril de 1896, 1 de desembre de 1964 i 16 d’abril de 1979) estimen que basta amb que hagi estat realitzada l’acceptació i, en aquest sentit, es pronuncià aquest Centre directiu en la seva Resolució de 5 d’agost de 1907.

No obstant això, la doctrina i la jurisprudència més modernes (cfr. Sentència del Tribu­nal Suprem de 17 d’abril de 1998) entenen que basta l’acceptació, ja que, tant els antece­dents del Dret romà com l’Avantprojecte del Codi Civil, el projecte de 1851 i la primera edició del Codi, refereixen que la donació resultava irrevocable des que es produïa l’accep­tació del donatari i es participava al donant. Fou en la segona edició del Codi quan es produí el canvi de redacció, en substituir-se l’adjectiu «irrevocable» pel verb «perfecciona», amb el qual s’ha d’interpretar que la donació es perfecciona per l’acceptació (art. 629 CC), però pot ser revocada fins que el donant no conegui l’acceptació del donatari (art. 623 CC).

En conseqüència, en el cas objecte de recurs, la donado s’ha d’entendre perfeccionada quant a les participacions corresponents dels donataris que arribaren a acceptar-la, més encara quan la donació ha estat revocada abans de haver estat notificada a la donant, en forma auténtica, l’acceptació deis donataris (cfr. art. 633.3 CC). Per això, s’ha d’entendre que aquella ha esdevingut ineficaç i, en conseqüència, no procedeix la seva inscripció en el Registre de la Propietat.

Comentari: Aquest cas és un tema clàssic per als autors civils. No obstant això, és ben poc freqüent en la pràctica perquè, el supòsit de fet parteix d’una persona que atorga en soli­tari la donació davant notari sense el concurs dels donataris. Això és possible atesa la natu­ralesa d’acte de disposició i no de contracte que té la donació en el Codi Civil. La solució que adopta la Resolució és la clàssica dins de les dues postures enfrontades i en coherència amb la línia jurisprudencial del Tribunal Suprem: supedita la inscripció de la donació a la seva eficà­cia motivada pel coneixement del donant de l’acceptació per part dels donataris.

2. RESOLUCIÓ DE 23 DE MAIG DE2006. DRET INTERNACIONAL PRIVAT: PRIN­CIPI D’EQUIVALÈNCIA DEFORMES. TÍTOL FORMAL INSCRIVIBLE.

Resum dels fets: Es debat en aquest recurs sobre la inscripció de la compravenda d’un immoble en el Registre de la Propietat, atès que, en nom de la venedora, hi actua un apode­rat que justifica les seves facultats representatives amb sengles documents mecanografiats, signats per qui diu ser president director general. En concret s’aporta certificat expedit pel Sr. M. B., president director general de la Companyia Nacional Royal Air Maroc, expedit a Casablanca l’onze de maig de 2005, pel qual es confirma la decisió del Consell d’adminis­tració de l’esmentada companyia, de 30 de novembre de 1998, en virtut de la qual es va autoritzar al Sr. M. H. per vendre un local comercial de vuitanta-sis metres quadrats, situat a Torremolinos; i delegant aquest senyor les seves facultats a favor del Sr. H. A. en virtut de document privat expedit a Casablanca, el 25 d’abril de 2000. Aquests documents queden incorporats a l’escriptura de venda autoritzada el 30 de gener de 2001.

Fonamentació jurídica: La determinació sobre quan un document espanyol reuneix les condicions necessàries per ser qualificat com a públic o autèntic no presenta dificultats a la vista de l’art. 1216 CC.

312 rjib05 ACTIVITAT REGISTRAL

Antoni Canals Prats

La qüestió, no obstant això, es complica extraordinàriament quan es tracta d’un docu­ment estranger. És clar que aquest document haurà de tenir a Espanya força d’acord amb les lleis (cfr. arts. 4 de la Llei hipotecària i 36 del Reglament hipotecari) per haver-se obser­vat en el seu atorgament les formes i solemnitats establertes en el país corresponent. Però, aquesta primera aproximació no resol totalment el problema plantejat perquè aquí es tracta de determinar, en funció de l’exigència de documentació pública o per a la inscrip­ció en el Registre de la Propietat espanyol, quan un document estranger pot ser qualificat com a títol públic i pugui així tenir accés al Registre.

No és oportú per a la resolució d’aquest tema l’art. 11 CC, respecte de la forma dels actes i contractes, perquè resol únicament qüestions en torn a la validesa de les distintes formes a l’àmbit del Dret internacional privat. Pel contrari, l’art. 12.1 CC és el que s’ha de tenir present, doncs, només quan el document estranger reuneixi els requisits mínims imprescindibles que caracteritzen el document públic espanyol, és quan es podrà afirmar que aquell sigui apropiat per ser inscrit en el Registre de la Propietat, d’acord amb el que la doctrina ha vingut a denominar com a principi d’equivalència de formes.

Des d’aquest punt de vista s’ha d’afirmar que el document públic espanyol assoleix aquest valor quan hi concorren les exigències bàsiques següents: a) que hagi estat atorgat per «un notari o empleat públic competent» (art. 1216 CC), és a dir, que el funcionari autoritzant sigui el titular de la funció pública de donar fe, bé en l’esfera judicial, bé en la extrajudicial; b) que s’hagin observat «les solemnitats requerides per la llei» (art. 1216 CC), el que es tradueix en el compliment de les formalitats exigides per a cada categoria de document públic, les quals són, substancialment, quan es tracta de documentar un acte extrajudicial, la necessitat d’identificació suficient dels atorgants de l’acte (fe de coneixe­ment o judici d’identitat).

Si es comparen, doncs, els requisits bàsics esmentats del document estranger qualifi­cat, s’observarà que aquest ha de ser rebutjat, com encertadament assenyala el registra­dor, per tractar-se d’una simple autorització amb firma legitimada, sense que s’hagi provat al funcionari qualificador que els documents aportats siguin equivalents a una escriptura espanyola de poder notarial.

Comentari: La força o valor dels documents estrangers a Espanya és un problema que s’arrossega des de fa temps. En aquest cas pareix que es tracta de dos documents entre­llaçats: per un costat, un certificat de confirmació d’una autorització del consell d’admi­nistració d’una empresa per vendre un local, estès pel seu president director general i, per un altre, una delegació, per document privat, a favor d’una persona determinada.

En el nostre país, l’art. 4 de la Llei hipotecària permet la inscripció dels títols atorgats en país estranger que hi tenguin força a Espanya de conformitat amb les lleis. I l’article 36 del Reglament hipotecari condiciona la seva inscripció a que reuneixin els requisits exigits pel Dret internacional privat, sempre que contenguin la legalització i altres requisits neces­saris per a la seva autenticitat a Espanya. I afegeix que l’observança de les formes i solem­nitats estrangeres podrà acreditar-se, entre d’altres mitjans, per asseveració o informe d’un notari o cònsol espanyol o de diplomàtic, cònsol o funcionari competent del país de la legislació que sigui aplicable.

La clau està en l’article 4 de la Llei hipotecària en disposar que s’inscriuran els títols atorgats en país estranger que tenguin força a Espanya de conformitat amb les lleis. Per força ha d’entendre’s com a equivalent la que té un document inscrivible atorgat a Espanya. En aquest cas la documentació presentada és de caràcter o naturalesa privada i, la manca de certificació de la seva validesa o conformitat amb el Dret del país en el qual fou atorgada, impedeix la seva inscripció.