ACTIVITAT REGISTRAL
>
>
ACTIVITAT REGISTRAL

ACTIVITAT REGISTRAL

Resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat (octubre 2006 – setembre 2007)

Antoni Canals Prats Registrador de la Propietat

  1. RESOLUCIÓ DE 19 DE GENER DE 2007. ANOTACIONS PREVENTIVES D’EM­BARGAMENT. RÈGIM ECONÒMIC MATRIMONIAL ESTRANGER.

Resum dels fets: Mitjançant manament dictat el 19 de juny de 2006, corresponent a l’expedient administratiu de constrenyiment seguit per la Unitat de Recaptació de l’Ajun­tament de Jàvea contra B. B., s’ordenà l’anotació preventiva d’embargament sobre la finca de la seva propietat (registral número 36.720). En aquest manament consta que la dili­gència de constrenyiment ha estat notificada al deutor i a la seva cònjuge.

En el foli registral consta la finca inscrita a nom dels cònjuges de nacionalitat holan­desa, el senyor B. B. i la senyora E. C. C. V. D. K., casats en règim legal supletori de primer grau de comunitat absoluta de béns.

Presentat el manament de constrenyiment en el Registre de la Propietat amb data 22 de juny de 2006, no es practica anotació perquè no consta en l’expedient que s’hagi diri­git contra la persona del subjecte passiu, no sent suficient la mera notificació a aquesta de la diligència d’embargament als efectes només de l’art. 144 del Reglament hipotecari, aplicable exclusivament al règim de guanys regulat pel Codi civil. Tot això per aplicació de l’art. 20 de la Llei hipotecària i de les resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 10 de març de 1978, 3 de juliol de 1998 i 23 de novembre de 2002.

Fonamentació jurídica: És indiferent dilucidar si la finca està inscrita en copropietat per meitats indivises o en comunitat germànica, la qual és el règim matrimonial que hi figura en la inscripció.

En conseqüència, hauran d’aplicar-se les normes de la legislació aplicable al règim en qüestió, i en aquest cas el previst per als béns comuns del matrimoni (cfr. arts. 9.2 i 3 del Codi civil). Si no s’acrediten aquestes normes, com ocorre en el cas present, pot solucio­nar-se el problema dirigint la demanda contra ambdós cònjuges, únic supòsit en el que, si l’anotació conclogués amb la venda forçosa de la finca, el funcionari corresponent podria actuar en representació d’ambdós titulars en cas de rebel·lia. En aquest supòsit l’entitat embargant es veurà beneficiada, perquè es podrà estendre l’embargament a la totalitat de la finca.

Comentari: La inscripció d’adquisicions d’immobles per part dels estrangeres casats, es regula en l’art. 92 del Reglament hipotecari, que disposa que quan «el règim econo- micomatrimonial d’adquirent o adquirents casats estigués sotmès a la legislació estran­gera, la inscripció es practicarà a favor d’aquell o aquells, fent-s’hi constar que es verifica amb subjecció al seu règim matrimonial, amb indicació d’aquest, si constés».

Aquesta norma, de gran aplicació a Balears, requereix per a la seva intel·ligència distin­gir distintes possibilitats:

  1. Si en el títol d’adquisició consta el règim matrimonial deis esposos, aleshores s’ins­criurà tal com disposa aquest, sempre i quan s’ajusti a les normes de Dret interna­cional privat que siguin d’aplicació.

És el cas plantejat en la resolució, on consta inscrita la finca a favor d’ambdós espo­sos sota el règim de comunitat absoluta de béns. O sigui que la finca pertany per comunitat a ambdós com a cotitulars d’aquella, independentment del tipus de comunitat de la qual es tracti, ja sigui germànica o romana. Per tant, per aplicació de l’art. 20 de la Llei hipotecària, els actes dispositius voluntaris dels cònjuges s’han d’atorgar per ambdós cònjuges i els actes dictats contra ells, en aquest cas una dili­gència d’embargament, s’han de decretar contra ambdós, sense que la mera noti­ficació a l’altre sigui suficient, llevat de disposició legal expressa com és el cas de béns a guanys.

  1. Si no constàs el règim econòmic matrimonial dels cònjuges en el títol propi d’ad­quisició, l’article 92 esmentat determina que la inscripció s’ha de verificar a favor dels cònjuges amb subjecció al seu règim matrimonial legal del país del qual es tracti sense més especificacions. En aquest supòsit, en cas d’atorgament de títols dispositius futurs serà necessari, per a la seva inscripció, l’acreditació en aquests títols del règim econòmic del matrimoni que no es va acreditar en el moment d’atorgament del títol adquisitiu, per a la deguda aplicació dels efectes d’aquest règim, en especial les seves normes d’administració i disposició. En cas de que no s’acrediti el règim esmentat en aquests títols dispositius, serà necessari el consen­timent d’ambdós cònjuges, encara que no fos necessari segons el dit règim per al cas que no s’hagués acreditat. És una solució de protecció i tutela dels interessos d’ambdós cònjuges.
  2. RESOLUCIÓ DE 24 DE GENER DE 2007. ANOTACIÓ PREVENTIVA D’EMBAR­GAMENT. QUALIFICACIÓ REGISTRAL DE DOCUMENTS ADMINISTRATIUS.

Resum dels fets: Mitjançant manament dictat el 25 de maig de 2006 del cap de Recaptació de l’Ajuntament de Mijas, en virtut de providència de constrenyiment de data 23 de novembre de 2004, dictada pel tresorer contra la senyora L. F., es va ordenar anota­ció preventiva d’embargament sobre la finca registral número 9.359 del terme municipal de Fuengirola.

Presentat el manament indicat en el Registre de la Propietat, fou denegada la inscrip­ció, de conformitat amb els art. 6 i 8.3 del Reial decret legislatiu de 5 de març de 2004 pel qual s’aprovà el text refós de la Llei reguladora de las hisendes locals, i amb l’art. 99 del Reglament hipotecari, perquè no procedeix anotar l’embargament directe del cap de Recaptació de l’Ajuntament sobre un bé que radica fora del territori de l’entitat local

respectiva, essent aquesta qualificació conforme amb la resolució de 9 de març de 2006 de la Direcció General de Registres i del Notariat.

Fonamentació jurídica: Aquest centre directiu ha dit anteriorment, en resolucions de 9 de març, 14 d’abril, 29 de novembre i 22 de desembre, que l’art. 8 de la Llei reguladora de las hisendes locals recull expressament que les actuacions en matèria d’inspecció o recaptació executiva que s’hagin d’efectuar fora del territori de l’entitat local respectiva en relació amb els ingressos de dret públic propis d’aquesta, hauran d’ésser practicats pels òrgans competents de la comunitat autònoma corresponent o de l’Estat, segons els casos, prèvia sol·licitud del president de la corporació.

Posat que la qualificació dels documents administratius té un abast limitat, no obstant això s’estén a la competència de l’òrgan administratiu i en aquest cas és correcta l’actua­ció del registrador, encara que les administracions tributàries de l’Estat, les comunitats autònomes i les entitats locals tenguin el deure de col·laboració entre si en els òrgans de gestió, liquidació, inspecció i recaptació del recurs de l’impost.

Comentari: Amb caràcter general, l’art. 6 de la Llei reguladora de les hisendes locals, estableix un límit substantiu, material o de fons a l’activitat normativa de les entitats locals, que consisteix en què els tributs que estableixin les entitats locals no podran sotmetre a gravamen béns situats, activitats desenvolupades, rendiments originats ni despeses realit­zades fora del territori de l’entitat respectiva. I com a conseqüència obligada d’aquesta norma, l’art. 8.3 d’aquesta Llei estableix un límit formal o procedimental a l’activitat de gestió i recaptació en disposar que les actuacions en matèria d’inspecció o recaptació executiva, que hagin d’efectuar-se fora del territori de l’entitat local respectiva, en relació amb els ingressos de dret públic propis d’aquesta, seran practicades pels òrgans compe­tents de la comunitat autònoma corresponent quan hagin de realitzar-se en l’àmbit terri­torial d’aquesta, i pels òrgans competents de l’Estat en un altre cas, prèvia sol·licitud del president de la corporació. Per tant, aquestes normes preveuen, front a la incompetència territorial de l’entitat en qüestió per seguir procediment executiu de recaptació fora del seu territori, una espècie d’«auxili administratiu», que recorda un poc l’auxili jurisdiccio­nal, que es presta a través de l’entitat pública que tengui una competència territorial supe­rior a l’àmbit territorial de totes les actuacions.

Doncs bé, en el cas plantejat en aquesta resolució, el primer que s’ha de ressaltar és que indubtablement un manament d’embargament és activitat executiva de recaptació, a efectes de l’art. 8 esmentat de la Llei reguladora de les hisendes locals.

La Direcció General resol aquest cas confirmant la negativa a inscriure el manament en qüestió, ja que les actuacions recaptatòries fora del territori de l’entitat local, en virtut de la normativa esmentada, incorrerien en una espècie d’incompètencia territorial i les qües-

tions de competència administrativa entren dins l’àmbit de qualificació registral per l’art. 99 del Reglament hipotecari. Ara bé, no s’ha d’oblidar que per a que el cas es doni, s’ha d’examinar si el deute que va causar l’execució era un deute per ingressos de dret públic o no, circumstància que no queda clara totalment en aquest recurs, ja que si fos una acti­vitat executiva per deutes de dret privat no seria d’aplicació el precepte esmentat.

  1. RESOLUCIÓ DE 2¡ DE FEBRER DE 2007. PRINCIPI DE TRACTE SUCCESSIU HERENCIA ]ACENT QUALIFICACIÓ DE DOCUMENTS JUDICIALS. CIRCUMS­TÀNCIES DEL TÍTOL INSCRLRTIBLE. REBEL·LIA.

Resum dels fets: Per Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 5 de Santa Cruz de Tenerife, essent part demandant la senyora C. A. M., i part demandada hereus desconeguts del senyor S. S. L. i Fundació «F. L. M.», es va declarar que l’actora és propietària de la finca inscrita en el Registre de la Propietat número 1 de Santa Cruz de Tenerife, amb el número 31.366.

Presentada la indicada Sentència al Registre de la Propietat, no es va practicar inscrip­ció perquè:

  1. En els actes presents el procediment va dirigit contra hereus desconeguts del senyor S. S. i la Fundació «F. L. M,», sense que això suposi l’emplaçament de la massa hereditària encara no acceptada del titular registral ja mort, per no constar que s’hagi seguit el procediment legalment establert que preveu a aquest efecte l’adopció pel jutge de les disposicions procedents sobre la seguretat i administra­ció de l’herència, en espera d’un hereu definitiu, designant un administrador que el representi amb qui substanciar mentrestant el procediment. El registrador ha de comprovar sempre que el titular registral afectat per l’acte inscriptible, quan no consti el seu consentiment autèntic, hagi estat part, o si no hagi tengut almenys legalment la possibilitat d’intervenció en el procediment determinant de l’assenta­ment. En no tractar-se d’una eventual tramitació defectuosa, que no compet al registrador qualificar, sinó d’una inadequació entre la resolució recaiguda i el procediment previst legalment, incongruència entre resolució i procediment que sí és matèria a la qual arriba la potestat de qualificació registral segons l’art. 100 del Reglamento hipotecari, són aplicables els art. 6.4, 7.5, 540, 790.1, 791.2.2, 797 i 798 de la Llei d’enjudiciament civil, Resolució de 27 d’octubre de 2003 de la Direc­ció General dels Registres i del Notariat.
  2. En trobar-se declarats en rebel·lia processal, és precís que s’acrediti que s’han respectat els terminis assenyalats en l’art. 520.2 de la Llei d’enjudiciament civil, sense que s’hagi exercitat cap acció de rescissió.

Fonamentació jurídica: La qüestió a dilucidar, per consegüent, és si la demanda interposada contra l’herència jacent i els hereus desconeguts i incerts, equival a l’empla­çament de la massa hereditària encara no acceptada del titular registral mort. No s’ha d’entendre, no obstant això, que en aquest cas l’herència, tot ignorant-se els anomenats a acceptar-la, com a massa patrimonial mancada transitòriament de titular, hagi estat part en el procés, en haver-se omès el procediment establert legalment a l’efecte. Aquest preveu l’adopció pel jutge de les disposicions procedents sobre la seguretat i administra­ció de l’herència, en espera d’un hereu definitiu, designant-se un administrador que la representi (art. 6.4, 7.5, 540, 791, 797 y 798 de la Llei d’enjudiciament civil), amb qui substanciar entretant el procediment, sense que la falta d’aquest càrrec que assumeixi la defensa jurídica de l’herència pugui entendre’s suplida simplement per la demanda i cita­ció genèriques dels causahavents desconeguts del causant. I això amb independència de la manera o garantia de les citacions practicades en els actes, ja que no es tracta aquí d’una eventual tramitació defectuosa, sinó d’una inadequació, en aquest cas, entre la resolució recaiguda i el procediment legalment previst.

Com va dir la Resolució de 24 de febrer de 2006, la demanda dirigida contra els hereus desconeguts d’una persona morta no garanteix una adequada defensa dels interessos de l’herència encara no acceptada, ni per tant, els de l’hereu definitiu, si no s’adopten les mesures oportunes d’administració i garantia d’aquest patrimoni de titular transitòriament indeterminat.

Quant a la rebel·lia, la qüestió a dilucidar és si una sentència dictada en rebel·lia del titu­lar registral és inscriptible. La Llei d’enjudiciament civil (cfr. art. 502) assenyala tres terminis a comptar des de la notificació de la sentència: un primer de vint dies, per al cas que aquesta sentència s’hagués notificat personalment (que no és el cas); un segon termini de quatre mesos, per al cas que la notificació no hagués estat personal, i un tercer termini extraordinari i màxim de setze mesos per al supòsit que el demandat no hagués pogut exercitar l’acció de rescissió de la sentència per continuar subsistint la causa de força major que hagués impedit la compareixença al rebel. Com que, en cas d’existir la força major que justifiqui la falta de compareixença, pot continuar durant tot el procediment i fins i tot després de dictada la sentència, una lectura lògica de la norma, que no condueixi a l’absurd, exigeix interpretar-la en el sentit que, per poder practicar la inscripció, és precís que transcorri el tercer termini de setze mesos, tot això sens perjudici que pugui prendre’s anotació preventiva a la qual es refe­reix l’art. 524 de la Llei d’enjudiciament civil (cfr. Resolució de 15 de febrer de 2005).

Comentari: La Direcció General, separant-se del criteri seguit tradicionalment en aquesta matèria, estableix una doctrina nova, que consisteix en què, en seguir-se el proce­diment contra hereus desconeguts és precís que el jutge proveeixi el que sigui procedent sobre la seguretat i administració de l’herència.

El supòsit de fet és el següent: quan s’exercitin accions reals o personals contra l’he­rència per un tercer, quan li consta que el titular registral ha mort però no sap si s’ha acceptat o no l’herència ni si s’ha procedit a la inscripció, és pràctica tradicional la d’in­terposar la demanda contra l’herència jacent o contra hereus indeterminats del titular registral esmentat. D’aquesta manera s’engloben les dues situacions possibles en les quals pot trobar-se l’herència: o està en situació d’herència jacent si no existeix acceptació pels hereus, o contra hereus indeterminats en cas que hi hagués acceptació. Normalment ambdues circumstàncies són desconegudes per l’actor, ja que si no consten en el foli regis­tral de la finca existeix normalment molta dificultat per esbrinar-les.

Aquesta manera de demandar s’ha entès fins aleshores com que l’herència és part del procés i per tant es compleix l’exigència del principi de tracte successiu de l’art. 20 de la Llei hipotecària.

La resolució en qüestió pareix negar que aquesta manera de demandar l’herència sigui vàlida per ser considerada com a part en el procés, i per tant, que es compleixi el principi de tracte successiu, perquè segons ella no s’ha seguit el procediment legalment establert a l’efecte, que preveu l’adopció pel jutge de les disposicions procedents sobre la segure­tat i administració de l’herència, en espera d’un hereu definitiu, designant un administra­dor que la representi, amb qui pareix que s’ha d’entendre i substanciar el procediment. Afegeix que la falta d’aquest càrrec no pot suplir-se mitjançant la demanda i la citació genèriques dels causahavents desconeguts del causant.

No obstant això, aquesta argumentació contradiu primer l’art. 16.3 de la Llei d’enju­diciament civil, que, en seu de successió processal per mort, estableix que «cuando el liti­gante fallecido sea el demandado y las demás partes no conocieren a los sucesores o éstos no pudieren ser localizados o no quisieren comparecer, el proceso seguirá adelante decla­rándose la rebeldía de la parte demandada». Encara que es refereix a un plet començat, la identitat de raó amb el supòsit plantejat en la resolució és absoluta. En segon lloc, també contradiu l’art. 166.1 del Reglament hipotecari en disposar que si «se pidiese anotación preventiva de embargo en procedimientos seguidos contra herederos indeter­minados del deudor, por responsabilidades del mismo, se expresará la fecha del falleci­miento de éste. Cuando el procedimiento se hubiere dirigido contra herederos ciertos y determinados del deudor, también por obligaciones de éste, se consignarán además, las circunstancias personales de aquéllos». Com assenyala José Manuel GARCÍA GARCÍA, el fonament reglamentari de la possibilitat de demandar els hereus indeterminats i l’herèn­cia jacent és la ¡dea doctrinal i jurisprudència segons la qual els creditors no poden depen­dre de que els hereus acceptin l’herència, ni poden tenir la càrrega d’acreditar qui són. Així, la doctrina d’aquesta resolució contradiu la pràctica processal immemorial en despla­çar la càrrega d’erigir un administrador de l’herència o investigar la identitat dels hereus i forçar-los a una acceptació, el que fa quasi inviable o molt onerós l’exercici d’accions

contra l’herència. En tercer lloc, l’art. 782 de la Llei d’enjudiciament civil només dóna als hereus i als cònjuges la possibilitat d’incoació d’un judici de divisió de patrimonis, amb exclusió fins i tot dels creditors, i no parlem de tercers, que és el cas plantejat. En quart lloc, la resolució parteix que l’herència està acceptada, circumstància que no pareix que consti en l’expedient, ja que el supòsit és refereix a un actor que no coneix ni qui són els hereus, ni si han acceptat o no l’herència.

  1. RESOLUCIÓ DE 9 JULIOL 2007. DACIÓ EN PAGAMENT DE DEUTES. PRIN­CIPI D’ESPECIALITAT. QUALIFICACIÓ REGISTRAL: REQUISITS FISCALS.

Resum dels fets: En escrit de 19 de desembre de 2006, la senyora A. D. G., subsecre- tària del Ministeri de Treball i Assumptes Socials va sol·licitar al Registre de la Propietat d’Écija, en compliment d’allò convingut en la disposició addicional quarta, apartat 1, de la Llei 4/1986, de 8 de gener, de cessió de béns del patrimoni sindical acumulat, la inscripció a nom de l’Institut de Crèdit Oficial, d’un immoble determinat que es troba inscrit a nom de l’Estat als efectes de la Llei esmentada, segons consta a l’inventari que obra en el Ministeri.

En aquest escrit, la sol·licitant expressa que el títol d’adquisició de l’immoble és l’Acord del Consell de Ministres de 24 de novembre de 2006, pel qual es resolen les sol·licituds de reintegració i de compensació de béns i drets presentades per la Unió General de Treba­lladors, a l’empara de l’establert en la disposició addicional esmentada.

La UGT va obtenir un préstec de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) que es va proto- col·litzar en escriptura pública el dia 6 de febrer de 1996. Mitjançant carta de la UGT diri­gida a TICO el dia 6 de febrer de 2006, l’organització sindical va assenyalar que la seva reivindicació es referia a un conjunt d’immobles i altres béns i drets que, conforme a l’es­tipulació «desena primera» del contracte de préstec, garanteixen especialment aquest contracte i la quantia del qual permetria rescabalar-les totalment de la responsabilitat que tenien assumida.

El Consell de Ministres, en la seva reunió de dia 24 de novembre de 2006, va adoptar un acord en el qual va resoldre «reintegrar a la UGT en pleno dominio los inmuebles que se relacionan en el anexo I del presente Acuerdo, de conformidad con lo establecido en la disposición adicional cuarta de la Ley 4/1986, de 8 de enero, en la redacción dada a la misma por el Real Decreto-ley 13/2005, de 28 de octubre». Entre ells es traba l’lmmoble objecte d’aquest recurs.

En el fonament de dret sisè de l’acord esmentat del Consell de Ministres s’expressa el següent: «En lo que respecta a la reintegración y compensación de bienes y derechos, UGT ha informado al Ministerio de Trabajo del contrato de préstamo que tiene suscrito con el Instituto de Crédito Oficial. En el citado contrato se establece que la organización sindical garantiza el cumplimiento de las obligaciones derivadas de aquél, con todos los bienes y

derechos, cualquiera que sea su naturaleza jurídica, derivados de la devolución del patri­monio histórico. En este sentido la cláusula quinta prevé expresamente la amortización del préstamo si se produjera la obtención de bienes y derechos, derivados de la devolución del patrimonio histórico».

El fonament de dret sisè de l’Acord del Consell de Ministres, en el seu paràgraf segon, diu «… en consecuencia, conocido dicho contrato de préstamo, así como la voluntad de las partes procede aplicar los bienes y derechos que se reintegran o, en su caso se compensan a UGT, a la liquidación del citado préstamo».

Presentada al Registre de la Propietat se suspèn la inscripció pels motius següents: primer, perquè dels documents presentats resulta clarament l’adquisició per ministeri de la llei (art. 609 Cc), de la finca en qüestió a favor de la UGT, que es podrà inscriure a la vista del que es disposa en l’art. 16 de la Llei hipotecària. No obstant això, l’adquisició a favor de l’ICO no pot practicar-se, ja que requereix l’aportació del document públic correspo­nent -art. 3 de la Llei hipotecària-, en el qual es plasmi el contracte nou pel qual es trans­meti la propietat en pagament a favor del creditor, és a dir, l’ICO. Es tracta d’una adquisi­ció independent i distinta de la feta per la UGT, que no es produeix per ministeri de la llei sinó per contracte, i que per això haurà de reunir els requisits de l’art. 1261 del Codi civil. Segon motiu: en l’assentament que es practiqui haurà de recollir-se l’import de la part del crèdit pagat amb l’adjudicació de la finca, circumstància que no s’especifica en la titulació presentada (art. 10 de la Llei hipotecària).

Fonamentació jurídica: Com ha posat en relleu aquest centre directiu, la dació en pagament és un contracte per virtut del qual es transmeten al creditor determinats béns o drets distints dels deguts i que aquest accepta voluntàriament com a pagament del seu crèdit (art. 1116 del Codi civil), transmissió que, quant a forma de pagament, pot realit­zar tant el deutor com a un tercer. Si té per objecte béns immobles o drets reials sobre els mateixos, s’està davant d’un dels títols translaticis la inscripció del qual empara l’art. 2.1 de la Llei hipotecària.

Per ser la dació en pagament una transmissió amb finalitat solutòria, l’existència i titu- laritat d’aquells deutes opera com a causa de la transmissió i no ofereix dubtes que aquest element essencial, als efectes dels art. 1261.3 i 1276 del Codi civil, ha de ser expressat degudament en els títols inscriptibles, sens que pugui jugar en l’àmbit registral la presumpció de l’art. 1277 d’aquest Codi.

En aquest cas, analitzats els documents presentats i la qualificació impugnada, s’ha de concloure que existeix un títol material adequat perquè aquesta transmissió es produeixi -adjudicació en pagament de deute realitzada per un tercer- i un document públic que serveix de fonament immediat al dret de l’entitat en favor de la qual s’ha de practicar la inscripció. Per això, respecte d’aquests extrems no pot confirmar-se la qualificació impugnada.

Ara bé, ha d’estimar-se fundada l’exigència expressada pel registrador sobre la neces­sitat de constància de l’import del deute pagat amb l’adjudicació de la finca. En efecte, el deute que mitjançant l’adjudicació s’extingeix ha de quedar perfectament identificat en la seva quantia que en aquest cas no es dóna, ja que ni en el títol presentat ni en la còpia de l’acord esmentat del Consell de Ministres no hi figura aquest valor.

Comentari: El cas que es planteja en aquesta resolució té certa complexitat per la pluralitat de transmissions que encobreix.

Efectivament, en primer lloc apareix una transmissió per part de l’Estat a favor de la UGT, en concepte de devolució del patrimoni sindical acumulat i en compliment, i per apli­cació directa, de la llei que el regula. Però existeix una altra transmissió, no emparada en aquesta ni en cap llei especial, que és el lliurament per dació de pagament de la UGT a l’ICO, en concepte de pagament o liquidació de part d’un préstec, concertat entre ambdues entitats. El que no pareix correcte és que es confongui i englobi la segona trans­missió en la primera, en una espècie d’«absorció» jurídica.

La dació en pagament d’un préstec és un contracte civil que no té cap suport ni està previst en la llei de devolució del patrimoni sindical acumulat. No té res a veure amb el domini de l’Estat sobre els béns objecte de devolució, ni amb la devolució pròpiament esmentada. Parteix d’un fet anecdòtic i circumstancial que són els deutes d’UGT amb l’ICO. Això exigeix, en primer lloc, l’adquisició prèvia per part de la UGT del domini del bé o béns retornats; en segon lloc, la pressa de decisió de l’acte solutori i la seva aprovació per aquesta sindical a través dels òrgans legitimats segons els seus estatuts; en tercer lloc, l’atorgament pels òrgans de representació tant d’UGT com de l’ICO, i en el títol formal corresponent, de l’acte o negoci de dació en pagament, amb tots els requisits propis d’un negoci jurídic, en especial, per formar part de l’element causal d’aquest acte, la identificació i descripció dels béns adjudicats en pagament, i del crèdit i import d’aquest que queda extingit.

Doncs bé, no succeeix res d’això en aquest cas. La resolució diu que existeix títol mate­rial de la dació en pagament, però no s’observa per cap banda. Llavors assenyala que, això sí, ha d’assenyalar-se l’import del deute pagat amb la dació que no hi consta. Efectiva­ment, no hi consta perquè la documentació aportada no és el títol formal idoni per a una negociació com la que implica una dació en pagament. Les cartes d’intencions i avisos tant d’UGT com de l’ICO, que consten en l’expedient, no són un acte de dació en paga­ment, sinó antecedents simples que servirien per a la interpretació a «posteriori» del negoci en qüestió com a interpretació autèntica d’aquestes parts.

En tot cas, no hi ha cap dubte que un tercer, com diu la resolució, pot atorgar una dació en pagament per compte i interès del deutor. En aquest cas, l’Estat o el Ministeri podria haver-la atorgat a favor de l’ICO, però no per acord del Consell de Ministres, ja que no s’està complint una llei d’aplicació directa pel Govern, sinó un acte o negoci voluntari

de dret privat, subjecte en particular a les disposicions del Codi civil en matèria de paga­ment de les obligacions, per la qual cosa hauria d’haver-se atorgat en l’instrument públic corresponent amb la compareixença dels representants legítims de les parts.

 

Start typing and press Enter to search

Shopping Cart