Activitat registral número 15

rjib15

ACTIVITAT REGISTRAL

Resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat

(gener 2016-desembre 2016)

Antoni Canals Prats

Registrador de la Propietat

1. RESOLUCIÓ DE 14 DE DESEMBRE DE 2016. FINALITZACIÓ DEL CONCURS DE CREDITORS PER INSUFICIÈNCIA DE MASSA ACTIVA I ANOTACIÓ D’EMBARGAMENT.

Resums dels fets: una vegada presentat manament expedit el 21 de juny de 2016 en el registre competent, en el procediment d’execució de títols judicials núm. 57/2016, sobre la finca registral 9364, el titular de la qual és la societat mercantil «C.S.A., SA» no es practica la inscripció, ja que mentre està en concurs de creditors i un cop s’ha declarat la conclusió del mateix en fase de liquidació per insuficiència de la massa activa del deutor, és procedent la reobertura del concurs, d’acord amb l’art. 179 de la Llei concursal (LC) per la qual cosa ha de constar la conformitat del jutge del mateix concurs per a la pràctica de l’anotació preventiva d’embargament.

Fonamentació jurídica: es tracta d’esbrinar, en aquest cas, si un cop hi hagi constància en el Registre Mercantil de la declaració de concurs de la societat titular de la finca i la posterior conclusió del mateix per insuficiència de la massa activa, resulta procedent, mitjançant acte ferm de 6 d’abril de 2016, practicar l’anotació preventiva d’embargament ordenada o s’ha de procedir a la reobertura del concurs i, per tant, autoritzar-se aquesta anotació pel jutge que tengui coneixement de l’expedient concursal.

L’art. 176.3 LC disposa que, en qualsevol estat del procediment, quan es comprovi la insuficiència de la massa activa per satisfer els crèdits contra la massa, procedirà la conclusió del concurs i l’arxivament de les actuacions i l’art. 176 bis.4 preveu que en la interlocutòria de declaració s’acordi la seva conclusió per aquesta insuficiència, quan el jutge apreciï de manera evident que el patrimoni del concursat no és presumiblement suficient per a la satisfacció dels previsibles crèdits, ni és previsible l’exercici d’acció de reintegració, d’impugnació o de responsabilitat de tercers.

Per aplicació de l’art. 178.3 LC, la conclusió del concurs per liquidació o per insuficiència de la massa activa suposa l’extinció de la persona jurídica i la cancel·lació de la inscripció registral. Però com també ha assenyalat la doctrina i la jurisprudència, això no suposa una extinció per la via de la condonació dels deutes de la societat, ni que els béns que romanguin al seu nom passin a ser res nullius.

L’extinció de la personalitat que disposa l’art. 178 citat, ha d’entendre’s com una presumpció d’extinció de la societat a favor o en garantia de tercers de bona fe, evitant així que la societat deutora i insolvent pugui seguir operant en el tràfic. Però resulta inoperant en relació amb els creditors subsistents, ja que aquests, segons l’apartat segon del mateix precepte podran iniciar execucions singulars contra el deutor persona jurídica, per la qual cosa aquesta ha de conservar la seva personalitat jurídica i capacitat processal per suportar el costat passiu d’aquestes possibles reclamacions.

Aquesta postura ha estat seguida per aquest Centre Directiu, en múltiples resolucions, mantenint que fins i tot després de la cancel·lació persisteix encara la personalitat jurídica de la societat extingida com a centre residual d’imputació en tant no s’esgotin totalment les relacions jurídiques de què la societat era titular, de manera que la cancel·lació dels seus assentaments no perjudica els creditors, atès que es manté l’aptitud de la societat per ser titular de drets i obligacions, mentre no s’hagin esgotat totes les relacions jurídiques de la mateixa. La cancel·lació dels assentaments registrals d’una societat no és sinó una fórmula de mecànica registral per consignar una vicissitud, que en cas de liquidació és que es consideri acabada. Això no impedirà la responsabilitat de la societat si després de formalitzar-se i inscriure’s l’escriptura pública d’extinció apareguessin béns socials no tinguts en compte en la liquidació (cf. art. 398 de la Llei de societats de capital).

Pel que fa al Tribunal Suprem, ha manifestat que en aquestes situacions hi ha una situació de personalitat controlada. Així ho fan les sentències de 4 de juny de 2000 i de 27 de desembre de 2011, que disposen que, en no haver-se conclòs el procés de liquidació en sentit substancial, encara que sí formal, els liquidadors continuaran com a tals i hauran de seguir representant a la societat mentre sorgeixin obligacions pendents o sobrevingudes, més encara quan la cancel·lació en el Registre Mercantil no té efecte constitutiu, sinó merament declaratiu.

La Sentència de 25 de juliol de 2012 sembla mantenir una tesi contrària quan assenyala que, si bé la cancel·lació no té caràcter sanatori dels possibles defectes de la liquidació i que la definitiva desaparició de la societat només es produirà quan hagi estat liquidada en forma i no hagi deixat creditors insatisfets, socis sense pagar ni patrimoni sense repartir, els socis podran demanar la nul·litat de la cancel·lació i la reobertura de la liquidació. I això atès que la cancel·lació dels assentaments registrals determina l’extinció de la personalitat social.

Pel que fa a la qüestió de si cal instar la reobertura del concurs i per això recaptar l’autorització del jutge concursal per prosseguir l’execució del crèdit i practicar la corresponent anotació preventiva, l’art. 178 LC admet que en els casos de conclusió del concurs els creditors podran iniciar execucions singulars, mentre no s’acordi la reobertura del concurs o no es declari un de nou.

La competència exclusiva i excloent del Jutjat Mercantil per conèixer de les accions executives contra el patrimoni de l’executat, és de caràcter excepcional i només es justifica mentre s’està tramitant el concurs. Un cop finalitzat, si l’acte o sentència de conclusió no disposa res sobre aquesta qüestió, el jutge del concurs perd la seva competència en matèria d’execucions sobre els béns del concursat que no hagin estat objecte de liquidació i no es pot impedir els creditors promoure la reclamació dels seus deutes davant la jurisdicció civil ordinària o social. Si després de la conclusió del concurs per liquidació o insuficiència de massa apareguessin nous béns, o fossin viables accions de reintegració de la massa o la possible qualificació de culpabilitat del concurs, procedirà la reobertura del mateix, per apreciació del jutge mercantil.

Per això, perquè es pugui practicar una anotació d’embargament en execució singular una vegada conclòs el concurs per insuficiència de la massa activa, cal que s’acrediti que la finca no ha estat objecte de liquidació en seu concursal, o en cas contrari, no s’ha acordat la reobertura del concurs.

El Centre Directiu indica que l’anotació o inscripció del concurs no té caràcter constitutiu, ja que els seus efectes es produeixen des del mateix moment en què es dicta la interlocutòria que ho declara segons l’art. 21.2 LC. El reflex en el Registre de la Propietat de la situació de concurs no implica una càrrega o gravamen de la finca, sinó una situació subjectiva del seu titular que afecta a la lliure disposició dels seus béns, la publicitat dels quals evita l’accés al Registre d’actes anul·lables o claudicants (art. 40 LC), i evita igualment l’aparició d’un tercer hipotecari protegit (art. 32 i 34 de la Llei hipotecària (LH)). Per això, per a la resolució d’aquest cas, el jutge concursal, mitjançant resolució, haurà d’acreditar si la finca en qüestió es va incloure en la massa activa de la societat concursada i si es va veure o no afectada per les operacions aprovades en el pla de liquidació, més encara si, com afirma el mateix recurrent, es va dirimir en seu concursal sobre la seva inclusió en la unitat productiva de la societat.

Comentari: el concurs de creditors consisteix en un procediment judicial que participa d’una naturalesa jurídica dual: d’una banda es tracta d’una execució col·lectiva, a favor d’un conjunt de creditors denominat massa passiva, i per una altra consisteix en una execució universal, en referir-se a tot el patrimoni del concursat, que conforma la denominada massa activa objecte d’execució.

En relació amb aquest últim aspecte, es qüestiona què succeeix quan conclou aquest procediment per resolució judicial motivada per la insuficiència de la massa activa. En concret, si una vegada esdevé aquest fet, procedeix practicar anotacions preventives d’embargament ordenades per una autoritat diferent del jutge mercantil que estigui coneixent aquest procediment.

Cal tenir en compte que, segons l’art. 55 LC, «Declarat el concurs, no es poden iniciar execucions singulars, judicials o extrajudicials, ni seguir-se constrenyiments administratius o tributaris contra el patrimoni del deutor».

No obstant això, com indica la Direcció General en aquest recurs, si bé cal reconèixer la competència exclusiva i excloent del Jutjat Mercantil per conèixer de les accions executives contra el concursat, aquesta facultat té caràcter excepcional i es justifica mentre s’està tramitant el concurs. Un cop finalitzat aquest, si l’acte o sentència de conclusió no disposa res sobre aquest tema, el Jutjat perd la competència en matèria d’execucions sobre els béns del concursat que no hagin estat objecte de liquidació i no es pot impedir els creditors promoure la reclamació dels seus deutes davant la jurisdicció competent.

Ara bé, també destaca que perquè es pugui practicar una anotació d’embargament en execució singular, una vegada conclòs el procediment de concurs per insuficiència de la massa activa, cal que s’acrediti que la finca no va ser objecte de liquidació en seu concursal o, en cas contrari, no s’ha acordat la reobertura del concurs.

D’aquesta manera, per a aquest cas concret, conclou que haurà d’acreditar-se, per resolució del Jutge concursal, si la finca en qüestió es va incloure en la massa activa de la societat concursada i si es va veure o no afectada per les operacions aprovades en el pla de liquidació.

No obstant això, tenint en compte que en aquest cas l’anotació de concurs no s’havia practicat sobre la finca en qüestió, i que va ser coneguda per consulta directa al Registre Mercantil, cal plantejar si les acreditacions que exigeix la resolució es poden fer valer enfront del que pretén l’anotació, tenint en compte el principi de inoposabilitat dels títols no inscrits recollit en l’art. 606 Cc i en l’art. 32 LH.

2. RESOLUCIÓ DE 22 DE DESEMBRE DE 2016: TERCERIA DE DOMINI. ABAST I EFECTES.

Resum dels fets: la interlocutòria dictada el 9 d’abril de 2007, en un procediment de terceria de domini pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 d’Aranda de Duero, va estimar íntegrament la terceria de domini interposada per A.M.V., es va declarar que la finca registral núm. 20.463 del Registre de la Propietat d’Ordes és propietat de l’actor, i es va acordar l’alçament de l’embargament efectuat sobre la mateixa.

Una vegada presentat aquest document en el Registre, no es practica la inscripció, perquè l’objecte de la terceria de domini es limita a discutir sobre la procedència o no de l’embargament per raó de la pertinença del bé travat al patrimoni del tercerista i no de l’executat. La súplica de la demanda de terceria s’ha de limitar a la petició de l’alçament de la trava i és improcedent qualsevol altra petició, inclosa la declaració de domini a favor del tercerista.

Fonamentació jurídica: amb la regulació anterior de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, art. 1532 i s., no resultava clar, al contrari del que ara succeeix, si la declaració de domini, que és pressupòsit de la decisió d’alçament de l’embargament, implicava una resolució susceptible d’inscripció per resoldre’s qüestions relatives a la titularitat de la finca, o si per contra es tractava d’alçar un embargament erròniament ordenat. Hi ha nombrosa jurisprudència que s’inclina per una o una altra postura, però si bé inicialment s’havia mantingut que la terceria de domini era una acció reivindicatòria en què se substituïa la recuperació de la possessió, per l’alçament de l’embargament, la més recent establia que, realment, la veritable naturalesa de la terceria de domini té per objecte la declaració de propietat a favor del demandant tercerista i l’aixecament de l’embargament.

La jurisprudència insisteix en una idea: l’acció de terceria de domini, que no pot identificar-se amb la reivindicatòria, encara que presenti certes analogies, no té per finalitat principal la recuperació del bé, que generalment posseeix el mateix tercerista, sinó l’aixecament de l’embargament travat sobre el mateix. I aquesta línia jurisprudencial s’ha vist ratificada després de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil (LEC) l’exposició de motius de la qual disposa que «La terceria de domini no es concep ja com un procés ordinari definitori del domini i amb l’efecte secundari de l’aixecament de l’embargament del bé objecte de la terceria, sinó com un incident, en sentit estricte, de l’execució, encaminat directament i exclusivament a decidir si és procedent la desafecció o el manteniment de l’embargament».

A més de l’anterior, en el cas concret que ens ocupa no es pot al·legar que la decisió de la Sentència reculli una declaració de domini que sigui susceptible d’inscripció. La decisió només recull la declaració de propietat de la recurrent com a requisit previ i indispensable per decidir l’aixecament de l’embargament, atès que en un altre cas seria improcedent, ja que només pot prosperar la terceria quan el tercerista provi el seu títol de domini i que és anterior a la data de l’embargament, en els termes de l’art. 595.1 LEC, que disposa que «Pot interposar terceria de domini, en forma de demanda, qui, sense ser part en l’execució, afirmi que és propietari d’un bé embargat com a pertanyent a l’executat i que no l’ha adquirit d’aquest una vegada travat l’embargament».

Així ho ha ratificat la jurisprudència, en concret la STS núm. 806/2005, de 18 d’octubre de 2005, que afirma: «Como declaran las sentencias de esta Sala de 18 de diciembre de 2000 y 10 de diciembre de 2002, «la tercería, que es un proceso intercalado dentro del juicio ejecutivo, que es el principal, no tiende, en puridad técnica, a un pronunciamiento autónomo o por completo desgajado de lo hasta entonces acontecido en aquel proceso, sino que, al contrario, aspira a la consecución de una decisión judicial que, conectada con el trámite del principal, de tal forma le afecte que convulsione, lo hasta entonces en él resuelto. Así, si es de mejor dominio, la decisión supondrá el mantenimiento o alzamiento de la medida cautelar del embargo decretado de la cosa en el juicio ejecutivo, según que el título de tercerista, no preceda o sí a la fecha del embargo”».

Comentari: amb la terceria de domini el propietari d’un bé embargat exerceix una acció dirigida a evitar la seva pèrdua, com a conseqüència de l’embargament d’un tercer amb la corresponent adjudicació al més-dient o adjudicatari en subhasta. Així, l’art. 594.1 LEC, estableix que «L’embargament travat sobre béns que no pertanyin a l’executat és, no obstant això, eficaç. Si el vertader titular no fa valer els seus drets per mitjà de la terceria de domini, no pot impugnar l’alienació dels béns embargats, si el més-dient o adjudicatari els ha adquirit de manera irreivindicable, d’acord amb el que estableix la legislació substantiva».

Aquest incident processal planteja dues qüestions a efectes hipotecaris:

  • La primera és la relativa a la inscripció del domini a favor del tercerista: el que suposa analitzar la naturalesa jurídica de l’acció que s’exercita i la facultat de ser inscriptible.

L’evolució de la doctrina jurisprudencial sobre la naturalesa d’aquesta acció es troba resumida en la STS núm. 666/1996, de 22 de juliol, que manifesta que aquest tribunal ha seguit «una evolución progresiva un tanto vacilante, que va desde la primitiva posición de equiparación absoluta con la acción reivindicatoria (Sentencia 11-4-72; 26-4-78; 26-3-84, etc.), pasando después por una postura intermedia , en la que solo a modo de “obiter dicta” se indica la simple analogía, sin posibilidad de identificación entre ambas acciones (Sentencia 8-2-88, 13-4-82, etc.) hasta llegar a la concepción reciente, en la que el objeto de la acción de tercería de dominio ha quedado delimitado y dirigido a liberar del embargo bienes que se encontraban indebidamente trabados, coincidiendo su ámbito de actuación con el de los bienes susceptibles de ser embargados según el art. 1.447 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, afectando tanto a los bienes materiales como a los inmateriales, con la sola condición de que no sean de propiedad del deudor apremiado (sentencias de 29-10-1984; 11-4-1988; 20-5-1988, 25-10-1988; 1-2-1990, etc.)».

Ara bé, si es considera una acció reivindicatòria quant a la seva naturalesa no té gaire recorregut registral, ja que es tracta d’una acció per recuperar la possessió perduda, i la possessió està exclosa de la publicitat registral per efecte de l’art. 5 LH; tret que es consideri que aquesta acció implica una implícita acció declarativa de propietat.

Però, quant a la mecànica registral, encara té un inconvenient major, i són els principis de legitimació i de tracte successiu dels art. 38 i 20 LH, atès que l’acció del tercerista no va contra el titular registral del domini sinó contra l’embargant, per la qual cosa no compliran les exigències d’aquells principis hipotecaris, que exigeixen perquè es puguin inscriure accions contradictòries del domini que s’interposin contra el titular registral d’aquests drets i demandant la cancel·lació dels assentaments contradictoris.

  • La segona qüestió que es planteja són els efectes cancel·latoris que l’estimació de la terceria tengui sobre l’anotació de l’embargament de l’executant:

Si ni l’embargament de l’executant ni el dret de domini del tercerista estan inscrits es regiran per les normes generals de la LEC, en el sentit que si venç el tercerista s’alçarà l’embargament i en cas contrari no.

Si el dret del tercerista està inscrit i l’embargament es dicta contra ell, mai no serà tercerista sinó executat com a deutor principal o subsidiari, i per això part principal del procés d’execució, i no podrà exercir l’acció de terceria.

Si l’embargament del creditor executant està inscrit i el dret del tercerista no, s’apliquen els art. 606 Cc i 32 LH que estableixen el principi de inoponibilitat dels actes o títols no inscrits enfront dels inscrits, per la qual cosa resultarà inoperant l’acció del tercerista enfront de l’embargament anotat.

I si en aquest mateix cas el dret del tercerista està inscrit, com a assentament posterior a l’anotació d’embargament del creditor executant, entra en aplicació, a més dels principis hipotecaris citats, el règim de liquidació de càrregues posteriors establert en l’art. 175 del Reglament hipotecari, en disposar que «Cuando, en virtud del procedimiento de apremio contra bienes inmuebles se enajene judicialmente la finca o derecho embargado, se cancelarán las inscripciones y anotaciones posteriores a la correspondiente anotación de embargo aunque se refieran a enajenaciones o gravámenes anteriores y siempre que no estén basadas en derechos inscritos o anotados con anterioridad a la anotación del embargo y no afectados por ésta.

La cancelación se practicará a instancia del que resulte ser dueño de la finca o derecho, con sólo presentar mandamiento ordenando la cancelación, expedido de acuerdo con lo previsto en el artículo 1518 de la Ley de Enjuiciamiento Civil». És a dir, pels mateixos principis d’inoponibilitat abans citats o pel règim de cancel·lació de càrregues posteriors que és aplicació d’aquells en l’àmbit de l’execució i del procediment de constrenyiment, no sembla viable l’acció del tercerista contra el creditor executant preferent.

Quan el domini del tercerista està inscrit i el del creditor executant no i va contra persona diferent del titular registral, és el cas de l’anomenada terceria registral, del paràgraf 3r de l’art. 38 LH que imposa el sobreseïment del procés d’execució quant als immobles inscrits a favor del tercerista. Així disposa, que «En caso de embargo preventivo, juicio ejecutivo o vía de apremio contra bienes inmuebles o derechos reales determinados, se sobreseerá todo procedimiento de apremio respecto de los mismos o de sus frutos, productos o rentas en el instante en que conste en autos, por certificación del Registro de la Propiedad, que dichos bienes o derechos constan inscritos a favor de persona distinta de aquella contra la cual se decretó el embargo o se sigue el procedimiento […]». Això suposa l’aixecament immediat de l’embargament, quan es justifiqui en el procediment d’execució aquests extrems.

I, finalment, el cas del domini del tercerista inscrit anteriorment a l’anotació d’embargament que s’executa no es tracta d’un supòsit de terceria sinó del cas ordinari d’embargament de béns o drets inscrits, on el titular del domini embargat necessàriament ha de ser part del procediment d’execució i no tercer, és a dir, deutor principal o subsidiari, ja que si s’ha anotat l’embargament contra ell és perquè s’ha emplenat prèviament el requisit del principi de tracte successiu de l’art. 20 LH.

La doctrina tradicional del Tribunal Suprem estableix que és la data de l’embargament i no la de la inscripció la que determina el domini anterior o posterior sobre el bé embargat (STS de 23 d’abril de 1992). Posteriorment, la STS de 30 de novembre de 2004 assenta la mateixa doctrina encara que amb específica referència a la publicitat registral.

Hi ha jurisprudència que nega la terceria a qui va adquirir el bé amb posterioritat a l’embargament però abans de la seva inscripció, com la STS de 14 de juny de 2007; i al contrari que empara al tercerista el domini del qual és anterior a l’embargament encara que el mateix embargament hagués estat inscrit abans que l’adquisició del domini (STS de 19 de maig de 1997).

Etiquetado con: ,