ESTUDIS

CONTINGUT I CONSEQÜÈNCIES JURÍDIQUES DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL 31/2010, DE 28 DE JUNY, EN RELACIÓ AMB LES

LLENGÜES OFICIALS Antoni Milian i Massana

Catedràtic de dret administratiu Universitat Autònoma de Barcelona

1. Introducció. II. El català com a llengua pròpia de Catalunya: la inconstituciona- litat de l’incís «y preferente» de l’article 6.1 EAC i la interpretació de l’expressió «uso normal». III. El deure de conèixer el català de l’article 6.2 EAC. IV. L’exigència d’haver d’acreditar un coneixement adequat i suficient de les llengües oficials per al personal al servei de l’Administració de l’Estat i de l’Administració de justícia a Catalunya, i per als jutges, magistrats, fiscals, notaris, registradors de la propietat, mercantils i de béns mobles, i encarregats del Registre Civil que hi ocupin una plaça. V. Els drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament no universitari i, en particular, la qüestió de la determinació de la llengua docent. VI. El deure de disponibilitat lingüística. VII. Consideracions finals.

RESUM

En el treball s’analitza la doctrina en matèria lingüística del TC expressada en la STC 31/2010, que resol el primer dels recursos d’inconstitucionalitat interposats contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006. En concret, s’hi tracten el règim de la cooíicialitat; el deure de conèixer les llengües oficials; els requisits lingüístics en l’ocupació pública; la determinació de la llengua vehicular a l’ensenyament no universitari, i, finalment, les exigències lingüístiques en les activi­tats socioeconòmiques. Com a conclusions s’assenyala que el TC, amb alguna excepció, tanca la porta a una territorialització lingüística favorable al català a Catalunya, a la vegada que hi alçaprema el castellà. D’aquesta manera, el català hi esdevé una llengua innecessària, tret pràc­ticament només de l’àmbit escolar.

Paraules clau: dret lingüístic, llengua oficial, cooficialitat, requisits lingüístics, llengua do­cent, multilingüisme.

RESUMEN

En el trabajo se analiza la doctrina que, en materia lingüística, el TC ha expresado en la STC 31/2010, que es la que resuelve el primero de los recursos de inconstitudonalidad interpuestos contra el Estatuto de Autonomía de Cataluña de 2006. En concreto, se estudian el régimen de la cooficialidad; el deber de conocer las lenguas oficiales; los requisitos lingüísticos en el empleo público; la determinación de la lengua docente en la enseñanza no universitaria, y, finalmente, las exigencias lingüísticas en las actividades socioeconómicas. En las conclusiones se destaca que el TC, con alguna excepción, cierra la puerta a una territorialización lingüística favorable al catalán en Cataluña, a la vez que alzaprima el castellano. De esta manera, el catalán se convierte allí en una lengua innecesaria, salvo prácticamente en el ámbito escolar.

Palabras clave: derecho lingüístico, lengua oficial, cooficialidad, requisitos lingüísticos, len­gua docente, multilingüismo.

ABSTRACT

In this work case law of the Constitutional Court in linguistic matters held in the Constitutional Court Judgment 31/2010 which resolves the first of the unconstitutional appeals against the Autonomous Statute of Catalonia of 2006 is hereby analyzed. What is studied is specifically the regime of co-officiality; the duty to know the official languages; the linguistic requiriments in public employment; the determinaron of the language in which non-university education is given and, finally, the linguistic requiriments in social-economic activities. In the conclusions it is emphasized that the Constitutional Tribunal, with some exceptions, closes the door to a linguistic territorialization to the advantage of the Catalan language in Catalonia, at the same time strengthening the Castilian language. In this way, Catalan becomes an unnecessary language, except practically in schooling.

Key words: Linguistic law, official language, co-officiality, linguistic requiriments, language in education, multilingualism.

I. Introducció

En aquest treball em proposo analitzar el contingut de la Sentència del Tribunal Cons­titucional 31/2010, de 28 de juny, i descabdellar algunes de les conseqüències jurídiques que en deriven, respecte a la regulació de les llengües oficials. Com és sabut, en la STC 31/2010 l’Alt Tribunal resol el recurs d’inconstitucionalitat que van promoure més de cin­quanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés dels Diputats contra diversos preceptes de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.^[1] Entre els preceptes impugnáis hi havia un nombre considerable dels que contenen normes relatives al règim jurídic de les llengües oficials o que regulen el fet plu­rilingüe. Es tracta dels següents: art. 6, apartats 1, 2, 3 i 5; art. 11,2; art. 33; art. 34; art. 35; art. 36; art. 50, apartats 4 i 5; art. 101, apartat 3; art. 102, apartats 1,3 i 4, i art. 147, apartat 1, lletra a. De tots aquests preceptes, només un, concretament l’apartat 1 de l’art. 6 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (d’ara endavant, EAC), i, en concret, una sola expressió de l’apartat, l’incís «y preferente», ha estat declarat inconstitucional. Dels altres, n’hi ha sis que, a través d’una interpretació conforme amb la Constitució, el Tribunal en salva la constitucionalitat. Es tracta, per tant, de preceptes que no són inconstitucionals, tal com ho recorda la part dispositiva de la Sentència, sempre i quan s’interpretin en els termes establerts en el fonament jurídic corresponent. Els preceptes i els fonaments jurí­dics corresponents són aquests: l’apartat 2 de l’art. 6 [FJ 14, lletra òj; l’apartat 5 de l’art. 33 [FJ 21]; l’art. 34 [FJ 22]; l’apartat 1 i el primer enunciat de l’apartat 2 de l’art. 35 [FJ 24], i l’apartat 5 de l’art. 50 [FJ 23]. De la resta de preceptes impugnats que pertoquen a la matèria lingüística, n’hi ha dos que el Tribunal no examina per l’absència d’una fona- mentació impugnadora expressa (apartats 3 i 5 de l’art. 6 EAC) i la resta són considerats constitucionals, si bé en alguns casos el Tribunal en fonamenta la constitucionalitat sobre la base de consideracions interpretatives que no trasllada a la decisió.

Si ens limitàvem a considerar les dades numèriques exposades, podríem fàcilment caure en l’engany i creure que la repercussió i els efectes de la Sentència són de poca sig­nificació. Tanmateix, aquesta no ha estat la realitat, com veurem tot seguit. La incidència en la manera d’entendre el règim constitucional del multilingüisme és considerable, ja que el recurs obliga el Tribunal a haver de pronunciar-se sobre aspectes nuclears d’aquest règim. Atès que les qüestions tractades per l’intèrpret suprem de la Constitució són nom­broses, limitaré les reflexions als aspectes més cabdals i que arrosseguen les conseqüèn­cies jurídiques de més envergadura. Per fer-ho, abordaré els temes següents: en primer lloc, el significat i l’abast de «llengua pròpia» i de l’expressió «ús normal» (apartat II); en segon lloc, el deure de conèixer el català (apartat III); a continuació, l’exigència d’haver

d’acreditar un coneixement adequat i suficient de les llengües oficials per al personal al servei del poder públic, singularment estatal, a Catalunya (apartat IV); en quart lloc, els drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament no universitari, i, en particular, la qüestió de la determinació de la llengua docent (apartat V), i, finalment, el deure de disponibilitat lingüística (apartat VI). Unes consideracions finals clouen el treball (apartat VII).²

^ Fins a la data de tancament del treball (el 3 de marc de 2011), els articles acadèmics publicats que examinen i comenten estrictament la STC 31/2010 en la part relativa als preceptes lingüístics impugnáis de l’Estatut, o que estudien com ha quedat dibuixat el marc constitucional del multilingüisme després de la Sentència, són molt escassos. És lògica aquesta circumstància, atès que en el moment d’escriure aquestes línies no hi ha hagut massa temps material per a la seva aparició. Pel que conec, puc esmentar les quatre col·laboracions breus que comenten la Sentència en aquest punt, publicades en format electrònic en el número «Especial STC sobre l’Estatut», que, amb aquest format, va editar la Revista Catalana de Dret Públic amb motiu de la Sentència. Vegeu, MURO BAS, X. «Valoració dels aspectes relatius a la llengua en la Sentència de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya», <http://www10.gencat.net/eapc_revistadret/recursos_interes/ especial%20estatut/documents%20especial%20estatut/catala/06_Muro_ca.pdf>; PLA BOIX, A. M. «El règim lingüístic en la STC 31/2010, de 28 de juny», <http://www10.gencat.net/eapc_revistadret/

recursos_interes/especial%20estatut/documents%20especial%20estatut/catala/06_Pla_ca.pdf>;

PONS PARERA, E. «La llengua (en la Sentència de 28 de juny de 2010)», <http://www10.gencat.net/

eapc_revistadret/recursos_interes/especial%20estatut/documents%20especial%20estatut/catala/06.

Pons_ca.pdf>; MILIAN I MASSANA, A. «El règim de les llengües oficials. Comentari a la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny», <http://www10.gencat.net/eapc_revistadret/ recursos_interes/especial%20estatut/documents%20espedal%20estatut/catala/06_Milian_ca.pdf>. En aquests moments està en marxa l’edició, en format paper, d’aquest número especial. Els autors han tingut l’oportunitat de revisar els treballs. Per tant, és molt probable que no hi hagi una coincidència completa entre la versió original fins ara penjada a la xarxa i la versió que es publicarà en paper. De tota manera, una vegada que estigui publicada, les versions d’aquesta edició passaran, en format electrònic, a substituir les versions electròniques originals.

A les quatre col·laboracions esmentades cal afegir els dos comentaris següents: TIRADO ESTRADA, J. J. «Derechos y deberes lingüísticos: el derecho de opción lingüística y consecuencias inherentes a la cooficialidad, uso y régimen lingüístico para la Administración y los particulares». Diario La Ley, núm. 7.489 (15 d’octubre de 2010); TIRADO ESTRADA, J. J. «Modelo lingüístico: el catalán como «lengua propia» y oficial en Cataluña. Normalidad versus preferencia. Deber de conocimiento». Diario La Ley, núm. 7.489 (15 d’octubre de 2010). Així mateix, convé tenir presents els treballs fins ara publicats que comenten o analitzen el conjunt de la Sentència, en la mesura que la majoria d’ells fan referència a l’opinió expressada pel Tribunal en matèria lingüística. Vegeu, per exemple, BLANCO VALDÉS, R. L. «El Estatuto catalán y la Sentencia de nunca acabar». Claves de razón práctica, núm. 205 (2010), 4-18, p. 11 i 12; DE CARRERAS, F. «¿Es constitucional el Estatuto de Cataluña?». Claves de razón práctica, núm. 206 (2010), 10-19, p. 17-18; TUR AUSINA, R. i ÁLVAREZ CONDE. E. Las Consecuencias Jurídicas de la Sentencia 31/20W, de 28 de junio del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Cataluña. La Sentencia de la perfecta libertad. Cizur Menor: Thomson Reuters Aranzadi, 2010, p. 159-167 i 264-266; CARRILLO, M. «Después de la Sentencia, un Estatuto desactivado». El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho, núm. 15 (2010), 26-37, p. 32 i 33;

Després que més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Con­grés interposessin el recurs d’inconstitucionalitat contra diversos preceptes de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, el Defensor del Poble també en va promoure un altre contra nombrosos preceptes del text estatutari, alguns dels quals regulen el fet lin­güístic. Aquest recurs posterior ha estat resolt més recentment en la STC 137/2010, de 16 de desembre. Pel que fa als preceptes impugnáis que regulen la cooficialitat i el règim lingüístic, el Tribunal es limita a reiterar algunes de les consideracions contingudes en la STC 31/2010 i, sobretot, a remetre-s’hi (vegeu-ne, particularment, el FJ 6 i la declaració tercera de la decisió). Per aquest motiu, en no haver-hi cap consideració nova, l’estudi que segueix el limito a considerar la Sentència 31/2010.

1. El català com a llengua pròpia de Catalunya: la inconstitucionalitat de l’incís «y preferente» de l’article 6.1 EAC i la interpretació de l’expressió «uso normal»

Segons el TC, la conseqüència jurídica que comporta la condició del català com a llengua pròpia de Catalunya consisteix que sigui aquesta llengua, i no una altra llengua espanyola, la que hagi d’esdevenir efectivament oficial a Catalunya, al costat del castellà, com a conseqüència del mandat contingut en l’art. 3.2 de la Constitució espanyola (d’ara endavant, CE). En paraules del Tribunal:

«El carácter propio de una lengua española distinta del castellano es, por tanto, la condición inexcusable para su reconocimiento como lengua oficial por un Estatuto de Autonomía» (FJ 14, lletra a).

Ara bé, segons el Tribunal, del caràcter de llengua propia del català no és possible deduir que aquesta llengua pugui tenir una posició prioritària respecte del castellà en les activitats públiques o oficials. Un tracte prioritari o preferent d’una de les llengües oficials aniria «en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales», les quals «en ningún caso pueden tener un trato privilegiado» (FJ 14, lletra a). Dit altrament: les administracions públiques catala­nes i el poder públic estatal a Catalunya «no pueden tener preferencia por ninguna de las dos lenguas oficiales» (FJ 14, lletra a). D’aquí que declari la inconstitucionalitat i nul·litat de l’incís «y preferente» de l’art. 6.1 EAC,³ que no admetria una interpretado conforme amb la Constitució:

ELÍAS MÉNDEZ, C. «Aproximación a la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña: nación, lengua, derechos y competencias» Revista General de Derecho Constitucional, núm. 10(2010), 1-32, p. 14-19.

1. L’incís «y preferente» es troba en la segona oració de l’art. 6.1 EAC. Disposa l’apartat 1 de l’art. 6 que: «1. La lengua propia de Cataluña es el catalán. Como tal, el catalán es la lengua de uso normal y preferente de las administraciones públicas y de los medios de comunicación públicos de Cataluña, y es también la lengua normalmente utilizada como vehicular y de aprendizaje en la enseñanza».

«No admitiendo, por tanto, el inciso «y preferente» del art. 6.1 EAC una inter­pretación conforme co la Constitución, ha de ser declarado inconstitucional y nulo» (FJ 14, lletra a).

A través de la reducció dràstica dels possibles efectes jurídics que podrien derivar de la condició d’una llengua com a llengua pròpia, l’intèrpret suprem de la Constitució con­tradiu la doctrina que ha estat pràcticament unànime a Catalunya i majoritària en altres latituds, que, precisament a partir del caràcter de llengua pròpia, admet un ús majoritari del català sempre que respecti escrupolosament els drets a utilitzar l’altra llengua oficial, o sigui el castellà, i a rebre les comunicacions i notificacions en aquesta llengua, i, alhora, respecti també el deure d’haver de traduir al castellà els documents, els expedients o les parts d’aquests que hagin de tenir efecte en el territori de les comunitats autònomes en les quals el català no és llengua pròpia oficial.⁴

1. La doctrina majoritària, ara contradita pel TC, la trobem, per exemple, en els treballs següents: JOU I MIRABENT, L. «Els principis de llengua pròpia i llengües oficials en l’articulat de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 29(1998), 7-22, p. 9 i 10, i 12-18; LEGUINA VILLA, J. «Principios constitucionales y estatutarios en materia lingüística: su aplicación en la actividad de los órganos judiciales», en AGIRREAZKUENAGA ZIGORRAGA, I. (dir.). La administración de justicia en un estado plurilingüe. Madrid: Consejo General del Poder Judicial, 1999, 255-272, p. 269-271; FERRET I JACAS, J. «El catalán como «lengua propia» de las Administraciones públicas de Cataluña», en AUTORS DIVERSOS. Estudios jurídicos sobre la Ley de Política Lingüística. Barcelona- Madrid: Institut d’Estudis Autonòmics-Marcial Pons, 1999, 107-141, en particular p. 123-139; LÓPEZ GUERRA, L. «Reflexiones desde la Constitución: Política lingüística y derechos individuales», en SAUCA, J. M.^a (ed.). Lenguas, política, derechos. Madrid: Universidad Carlos III de Madrid-Boletín Oficial del Estado, 2000, 397-412, p. 407-410; VERNET, J. (coord.); PONS, E.; POU, A.; SOLÉ, J. R., i PLA, A. M. Dret lingüistic. Valls: Cossetània, 2003, p. 167 i 168 i 126-130, MILIAN I MASSANA, A. «L’ordenació lingüística: Estudi jurídic de vint-i-cinc anys de normalització del català a partir de l’article 3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Virtuts i dèficits d’aquest precepte», en AUTORS DIVERSOS. Vint-i-cinc anys d’Estatut d’autonomia de Catalunya: balanç i perspectives. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 2005, 321-359, p. 329-331; aquest treball ha estat publicat de nou, amb alguna addició i amb el títol modificat, en: MILIAN I MASSANA, A. «El règim jurídic de la llengua catalana amb l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1979: balanç i perspectives». Revista de Llengua i Dret, núm. 47 (2007), 307-351, p. 317 i 318; aquesta versió ha estat reproduïda en MILIAN I MASSANA, A. Drets lingüístics per a tothom. Estudis de dret lingüístic. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2010, 95-140, p. 105-107; MILIAN I MASSANA, A. «El marc constitucional espanyol relatiu al plurilingüisme. Model reeixit o regulació obsoleta?», en MILIAN I MASSANA, A. (coord.). El plurilingüisme a la Constitució espanyola. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 2009, 209-258, p. 218-228. En aquest treball arribo a plantejar (p. 247-253) la possibilitat d’atribuir a la llengua catalana una posició fins i tot més prioritzada que la posició preferent comunament acceptada en la doctrina ara esmentada. En relació amb l’èuscar, AGIRREAZKUENAGA, I. Diversidad y convivencia lingüística. Dimensión europea, nacional y claves jurídicas para la normalización del Euskara. Donostia- San Sebastián: Gipuzkoako Foru Aldundia-Diputación Foral de Gipuzkoa, 2003, p. 88-89. En la p. 89, l’autor hi diu condusivament el següent: «Por consiguiente, en síntesis, la doble oficialidad lingüística

El mateix motiu —el tractament equilibrat que han de tenir les dues llengües ofi­cials— que al Tribunal fa concloure la inconstitucionalitat de l’incís «y preferente», el porta a afirmar que l’«uso normal» que l’art. 6.1 EAC predica per al català també ha de predicar-se per al castellà, cosa que posa en qüestió el sentit que s’havia atribuït a l’expressió «uso normal» consistent a fer-la equivalent a la d’ús habitual o majoritari. Davant d’aquesta circumstància, cal arribar a la conclusió, aleshores, que les adminis­tracions i els poders públics concernits han d’utilitzar simultàniament ambdues llengües oficials en la seva activitat interna i en les relacions entre si, i fins i tot en les relacions amb els ciutadans? El Tribunal, crec que amb bon criteri, no arriba a aquest grau de concreció. És una cosa sabuda que els règims cooficials no impliquen necessàriament haver d’utilitzar simultàniament, en tots els casos, les dues llengües oficials. L’ús simul­tani tan sols es fa imprescindible, i no sempre, en algunes activitats o procediments. En aquest sentit, el règim lingüístic constitucional espanyol no és una excepció. Sembla admetre-ho, d’altra banda, el mateix TC, quan verifica, més tard, la constitucionalitat de l’art. 50.5 EAC.⁵

En relació amb l’apartat 5 de l’art. 50 EAC, l’Alt Tribunal, després d’afirmar que «[s] ólo los particulares, en tanto que titulares del derecho de opción lingüística garantizado por el propio art. 33.1 EAC, pueden preferir una u otra de ambas lenguas en sus rela­ciones con el poder público radicado en Cataluña» (FJ 23), fa la interpretació següent:

«El precepto, sin embargo, es conforme con la Constitución ya que puede inter­pretarse en el sentido de que, en el marco de la política de fomento y difusión del catalán, las entidades públicas, instituciones y empresas a que el precepto se refiere, pueden utilizar la lengua catalana con normalidad, sin perjuicio de poder utilizar también con normalidad el castellano, en sus relaciones internas, en las relaciones entre ellas y en sus comunicaciones con los particulares, siempre que se arbitren los mecanismos pertinentes para que el derecho de los ciudadanos a recibir tales comu­nicaciones en castellano pueda hacerse efectivo sin formalidades ni condiciones que redunden para ellos en una carga u obligación que les constituya en la posición de su­jeto activo en sus relaciones con la Administración pública» (FJ 23. La cursiva és meva).

protege en todo caso el derecho a elegir la lengua por parte de los ciudadanos, mientras que el principio de lengua propia permitirá su uso preferente en las relaciones internas de la Administración, y su uso exclusivo —si así se desea— como lengua de trabajo».

1. L’apartat 5 de l’art. 50 EAC estableix el següent: «5. La Generalitat,’ la Administración local y las demás corporaciones públicas de Cataluña, las instituciones y las empresas que dependen de las mismas y los concesionarios de sus servicios deben utilizar el catalán en sus actuaciones internas y en la relación entre ellos. También deben utilizarlo en las comunicaciones y las notificaciones dirigidas a personas físicas o jurídicas residentes en Cataluña, sin perjuicio del derecho de los ciudadanos a recibirlas en castellano si lo piden».

L’afirmació del Tribunal que «pueden utilizar la lengua catalana con normalidad, sin perjuicio de poder utilizar también con normalidad el castellano» permet inferir que no és imprescindible l’ús simultani de les dues llengües oficials i que és vàlid l’ús indistint, si més no en determinats supòsits; ús indistint, però, que, segons l’òrgan jurisdiccional, com hem vist abans, no ha de donar preferència a una de les dues llengües. Tanmateix, el Tribunal admet, fins i tot, que en les actuacions internes de les administracions i corporacions públiques catalanes i de les empreses que en depenen i dels concessio­naris de llurs serveis, i en les relacions entre ells, l’ús del català pugui ser superior al del castellà si ho justifica «el marco de la política de fomento y difusión del catalán», incís que, d’una altra manera, no tindria sentit. I aquest incís convé posar-lo en relació amb la reserva feta pel Tribunal, en el FJ 14, a la impossibilitat d’imposar l’ús preferent del català, reserva que consisteix en «la procedencia de que el legislador pueda adoptar, en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a corregir, de existir, situaciones históricas de desequilibrio» (FJ 14, lletra a). Respecte d’aquesta opinió del Tribunal, em permeto discrepar-ne i considerar-hi situacions de desequilibri en general, sense l’adjectivació d’«históricas», perquè n’hi ha d’altres que no en són, d’històriques, que poden perfectament justificar la previsió d’un ús més extens de la llengua catalana.

En suma, el Tribunal tendeix a restringir el sentit que majoritàriament la doctrina havia atribuït a l’expressió «ús normal», si bé admet un ús superior del català, si més no en el supòsit de situacions històriques de desequilibri. Per consegüent, segons l’intèrpret su­prem de la Constitució, podria ser lícit un ús majoritari de la llengua catalana en els usos interns de les administracions i corporacions públiques catalanes, de les empreses que en depenen i dels concessionaris de llurs serveis quan els exploten, i en la relació entre ells.

Un ús superior del català que, en principi, també podria ser legítim en les activitats externes no procedimentalitzades. Si hipotèticament mancaven, per trobar-se ja corregi­des, les situacions històriques de desequilibri, considero que l’ús majoritari de la llengua catalana podria ser constitucional igualment, mentre respectés també les exigències lin­güístiques contingudes en l’art. 36.3 de la Llei estatal 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (d’ara endavant, LRJPAC)^[2] i no impliqués un ús exclusiu del català en les altres activitats que impedís sempre l’ús del castellà en una activitat institucional. Aquesta opinió personal que exposo ja no és del tot evident que la comparteixi el TC, i s’aproximaria a la que havia sostingut fins ara la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de

Catalunya.^[3] De tota manera, l’aclaparador ús de la llengua castellana a l’Administració perifèrica de l’Estat a Catalunya, emparat pel silenci que l’art. 36.1 LRJPAC guarda res­pecte de les llengües de les actuacions internes, i que es troba radicalment allunyat d’un ús similar de les dues llengües que hi són oficials, abonaria o, millor, confirmaria, llevat que el precepte fos inconstitucional, no tan sols que l’«equilibrio inexcusable entre [las] dos lenguas igualmente oficiales» que el Tribunal reclama no comporta necessàriament un ús paritari, sinó també que no cal cercar només en «situaciones históricas de desequi­librio» la justificació d’un ús major d’una llengua oficial respecte de l’altra.

Pel que fa a les comunicacions i a les notificacions dirigides a les persones físiques o jurídiques residents a Catalunya, el Tribunal, en canvi, qüestiona directament la regulació continguda en l’art. 50.5 EAC, que, recordem-ho, disposa que s’hi ha d’emprar el català, «sin perjuicio del derecho de los ciudadanos a recibirlas en castellano si lo piden». No en declara la inconstitucionalitat, però, com hem llegit en el fragment transcrit més amunt, reclama que «se arbitren los mecanismos pertinentes para que el derecho de los ciudada­nos a recibir tales comunicaciones en castellano pueda hacerse efectivo sin formalidades ni condiciones que redunden para ellos en una carga u obligación que les constituya en la posición de sujeto activo en sus relaciones con la Administración pública». En definitiva, el Tribunal exclou que, com podria resultar d’una interpretació literal de l’apartat 5 de l’art. 50 EAC, «quienes prefieran que su lengua de comunicación con las Administracio­nes sea el castellano hayan de pedirlo expresamente». La causa de l’exclusió es troba, segons el TC, en el dret d’opció lingüística previst en l’art. 33.1 EAC, que garanteix que qualsevol particular pugui preferir l’una o l’altra llengua oficial en les relacions amb el poder públic radicat a Catalunya, i això «en perfecta igualdad de condiciones por cuanto hace a las formalidades y requisitos de su ejercicio» (FJ 23).

Com és sabut, l’apartat 5 de l’art. 50 EAC transcriu pràcticament, i, per tant, n’eleva el rang, l’apartat 1 de l’art. 9 de la Llei del Parlament de Catalunya 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (d’ara endavant, LPL). L’opinió del Tribunal obliga, per consegüent, a reinterpretar també l’esmentat precepte de la LPL i l’art. 10.1 de la mateixa Llei en la mesura que fixa una regla idéntica per a les notificacions derivades dels procediments administratius tramitats per l’Administració de la Generalitat, per les administracions locals i per les altres corporacions de Catalunya,^[4] i, fins i tot, en la mesura que hi està connectada, la primera frase de l’apartat 2 de l’art. 10. De l’art. 10.1 LPL cal notar, així mateix, que mana que sigui el català la llengua dels procediments, manament que haurà d’interpretar-se, a la vegada, de manera anàloga a com el Tribunal obliga a interpretar la prescripció que estableix que ha d’emprar-se el català en les actuacions internes i les relacions interadministratives de les administracions catalanes.

La qüestió de la llengua dels procediments demana una atenció singularitzada, ja que constitueix un tema envitricollat pel fet que hi concorren sovint una pluralitat d’interessats, mereixedors tots ells de garanties, amb drets i interessos contraposats. Aquesta complexitat més gran fa que, en aquest punt, la solució a les objeccions del TC —objeccions que, com dic més avall, no comparteixo— esdevingui més compli­cada. D’antuvi, pot semblar que el rebuig pel Tribunal de la càrrega d’haver de de­manar la traducció que pesa per als que vulguin les notificacions i les comunicacions en castellà, porta indefectiblement a haver de tramitar els procediments de manera simultània en les dues llengües oficials quan els interessats discrepin entre ells sobre la llengua del procediment, i això perquè en aquest supòsit, de no fer una tramitació bi­lingüe, sempre hi haurà uns o altres interessats que n’hauran de demanar la traducció. Tanmateix, és molt probable que el Tribunal admeti altres solucions, ja que segurament allò que el Tribunal vol no és que mai no hi hagi la càrrega d’haver de demanar la traducció, cosa que en cas de discrepància en la llengua exigiria, com s’acaba de dir, haver de tramitar sempre el procediment en les dues llengües oficials, sinó que la dita càrrega sigui equitativa i no recaigui ex lege sempre en els parlants d’una de les dues llengües oficials.

En definitiva, l’opinió del Tribunal obliga a reinterpretar les previsions de l’art. 10.1 LPL, i la segona frase de l’art. 9.1 de la mateixa Llei, i aconsella modificar el primer d’aquests dos articles, que és el que es refereix explícitament al procediment administra­tiu.^[5] Si se n’acordava la modificació, cal tenir en compte que caben nombroses opcions possibles, a banda de disciplinar un ús simultani de les dues llengües oficials. Des de la prevista en els apartats 1 i 2 de l’art. 10 de la Llei del Parlament de les Illes Balears 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística, precepte derogat en l’actualitat,^[6] que l’intèrpret suprem de la Constitució havia avalat expressament en la STC 123/1988, de 23 de juny (FJ 4), fins a la solució arbitrada en el segon paràgraf de l’apartat primer de l’art. 36 LRJPAC, invertint, en aquest cas, la llengua residual, bo i substituint la regla favorable al castellà per la mateixa regla a favor del català, sempre, és clar, que l’ús no equilibrat de les llengües del precepte esmentat sigui constitucional.^[7]

No comparteixo la interpretació restrictiva del concepte de llengua pròpia feta pel Tribunal i la consegüent declaració d’inconstitucionalitat de l’incís «y preferente» de l’art. 6.1 EAC, ni la interpretació que fa de l’expressió «uso normal» ni la consideració que fa respecte a la càrrega d’haver de demanar la traducció al castellà. En treballs anteriors, als quals em remeto, ja he tingut ocasió d’expressar de manera detallada la meva opi­nió sobre aquestes qüestions.^[8] Tan sols vull apuntar aquí la contradicció que suposa que el Tribunal qüestioni la càrrega d’haver de demanar la traducció al castellà quan resulta que aquest òrgan jurisdiccional ha admès, no ja la càrrega, sinó el fet que ni tan sols es pugui exigir la traducció (en aquest cas, a les llengües oficials altres que el castellà). Això darrer es desprèn, per a l’àmbit de l’Administració de Justícia, de la STC 56/1990, de 29 de març, FJ 41, que declara la constitucionalitat de l’art. 231 de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial (d’ara endavant, LOPJ) i, en bona mesura, de la Interlocutòria del TC 166/2005, de 19 d’abril, FJ 4 i 5. Més avall tornaré, breument, sobre l’esmentat art. 231 LOPJ, vist que aquest precepte, decla­rat constitucional de manera expressa, conté una regulació manifestament lesiva de l’equilibri inexcusable que hi ha d’haver, segons ens recorda ara el TC, entre les dues llengües igualment oficials.

Per acabar aquest apartat recordem que a la decisió de la Sentència es declara que l’art. 50.5 EAC no és inconstitucional si se l’interpreta en els termes del FJ 23. En canvi, el TC no trasllada a la declaració de la decisió la interpretació sobre l’art. 6.1 EAC, con­tinguda en el FJ 14, lletra a, que afecta al sentit de l’expressió «uso normal». Tanmateix, aquest fet no té cap transcendència, perquè el FJ 23 ja recull el sentit de l’expressió «uso normal» tal com l’interpreta el FJ 14 en la lletra a.

1. El deure de conèixer el català de l’article 6.2 EAC

Per comprendre millor el pronunciament sobre el deure de conèixer el català que consagra l’art. 6.2 EAC,¹³ convé recordar el sentit del deure de conèixer el castellà, pres­crit en l’art. 3.1 CE. El significat, la naturalesa i l’abast d’aquest deure, que s’inspirava en l’art. 4 de la Constitució de la Segona República espanyola del 1931 i que resulta insòlit en el dret comparat, no resultaven massa clars en el moment de l’entrada en vigor del text constitucional.¹⁴ Va ser en la STC 82/1986, de 26 de juny (FJ 2 i 3), que el TC va

1. El deure de conèixer el català el trobem formulat en l’apartat 2 de l’art. 6 EAC en els termes següents: «2. El catalán es la lengua oficial de Cataluña. También lo es el castellano, que es la lengua oficial del Estado español. Todas las personas tienen derecho a utilizar las dos lenguas oficiales y los ciudadanos de Cataluña el derecho y el deber de conocerlas. Los poderes públicos de Cataluña deben establecer las medidas necesarias para facilitar el ejercicio de estos derechos y el cumplimiento de este deber./ De acuerdo con lo dispuesto en el artículo 32, no puede haber discriminación por el uso de una u otra lengua».
2. Per copsar les opinions inicials sobre la naturalesa i els efectes jurídics del deure de conèixer el castellà establert en l’art. 3.1 CE podeu consultar una bibliografia extensa que posa en relleu la varietat de parers i la peculiaritat d’aquell deure. Vegeu, per exemple: ENTRENA CUESTA, R. «Artículo 3», en GARRIDO FALLA, F. (dir.). Comentarios a la Constitución. Madrid: Civitas, 1980, 50-55, p. 52-55; VARELA DÍAZ, S. «La idea de deber constitucional». Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 4 (1982), 69-96, p. 81-86; MILIAN I MASSANA, A. «La ordenación estatutaria de las lenguas españolas distintas del castellano». Revista Vasca de Administración Pública, núm. 6 (1983), 237-246, p. 243- 246; MILIAN MASSANA, A. «La regulación constitucional del multilingüismo». Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 10 (1984), 123-154, p. 133 i 134. En la nota 51 de la p. 142, feia èmfasi en que «para nosotros la imposibilidad de alegar incomprensión no se deriva del deber de conocer una lengua sino de su oficialidad». SEGURA GINARD, L. J. «Comentario sobre el régimen jurídico lingüístico del Estatuto de Autonomía de las Islas Baleares». Revista Vasca de Administración Pública, núm. 8 (1984), 235-250, p. 238-240; PUIG SALELLAS, J. M. «La doble oficialitat lingüística a l’Estat espanyol», en AUTORS DIVERSOS. Llengua i Dret. Treballs de l’àrea 5 del segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona-Andorra 1986. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 1987, 29- 109, p. 44-50; aquest treball ha estat reproduït no fa gaire en el llibre Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori. Textos de Josep M. Puig Salellas, volum editat a cura de FRANQUESA, E. i JOU, L. Madrid: Marcial Pons, 2009, 81-152, p. 92-98; TOLIVAR ALAS, L. Las libertades lingüisticas. La cooficialidad en el acceso a la Función Pública y en el Estatuto de los Funcionarios. Alcalá de Henares-Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública, 1987, p. 133-142; COLOM I PASTOR, B. «Els principis de la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears». Revista Jurídica de Catalunya, Vol. LXXXVI, núm. 1 (1987), 47-78, p. 52-55; LÓPEZ BASAGUREN, A. «El pluralisme lingüístic dins l’Estat autonòmic». Autonomies. Revista Catalana de Dret Públic, núm. 9 (1988), 43-74, p. 43-47; COBREROS MENDAZONA, E. El régimen jurídico de la oficialidad del euskara. Oñati: Instituto Vasco de Administración Pública—Herri-Arduralaritzaren Euskal Erakundea, 1989, p. 36-43. Per cert, aquest autor, si bé ja com a qüestió marginal, apunta per primer cop la possibilitat hipotètica d’enllaçar l’art. 3.1 CE amb l’establiment del requisit del coneixement del castellà per als qui adquireixen la nacionalitat espanyola, connexió que, de fer-se, li semblaria desmesurada (p. 43). Recordem que en el moment que l’autor fa aquesta apreciació el nombre d’estrangers que adquirien la nacionalitat

determinar, després de definir de manera impecable el concepte de «llengua oficial», el sentit del deure; i ho va fer amb l’atribució al deure de conèixer el castellà d’un efecte —la presumpció del seu coneixement, en les comunicacions oficials— que, en realitat, està en la base d’un dels efectes de l’oficialitat: la impossibilitat d’al·legar el desconei­xement o la incomprensió d’una llengua oficial, impossibilitat que cedeix, és clar, en els supòsits d’indefensió, i que pot cedir en alguna altra circumstància. Val la pena recordar en aquest moment que la impossibilitat d’al·legar el desconeixement o la incomprensió d’una llengua oficial només pot explicar-se a partir d’una presumpció del seu coneixe­ment, o, dit d’una altra manera, la presumpció de coneixement d’una llengua és la que justifica la impossibilitat d’al·legar-ne el desconeixement o la incomprensió.¹⁵ En defini- espanyola era molt reduït. PRIETO DE PEDRO, J. Lenguas, lenguaje y derecho. Madrid: Civitas, 1991, p. 38-48; AGIRREAZKUENAGA, I. «Reflexiones jurídicas sobre la oficialidad y el deber de conocimiento de las lenguas», en MARTlN-RETORTILLO, S. (coord.). Estudios sobre la Constitución Española. Homenaje al profesor Eduardo Garda de Enterría. Madrid: Civitas, T. II, 1991, 675-696, p. 684-690; VERNET I LLOBET, J. Normalització lingüística i accés a la fundó pública. Barcelona: Fundació Jaume Callis, 1992, p. 35-43. La recerca del sentit del deure i el debat han continuat, amb posterioritat. Destaco ara només cinc treballs, tres del període que va del final de la década dels noranta del segle passat als inicis del segle actual, i dos treballs més recents: ALBERTÍ ROVIRA, E. «El règim de doble oficialitat i els drets i deures lingüístics», en AUTORS DIVERSOS. Estudis jurídics sobre la Llei de política lingüística. Madrid-Barcelona: Marcial Pons-lnstitut d’Estudis Autonòmics, 1999, 77-105, p. 84-88; RUBIO LLORENTE, F. «La Ley de política lingüística (1/1998, de 7 enero ) de la Generalitat de Cataluña. Contribución al debate acerca de su legitimidad constitucional», en SAUCA, J. M. (ed.). Lenguas, política,…, cit., 413-424, p. 416-419; POGGESCHI, G. Le naziom linguistiche della Spagna autonómica. Universalitá della lingua castigliana e vitalitá delle tingue regional!. Padova: CEDAM, 2002, p. 65-76; PLA BOIX, A. M. «El deber de conocimiento del castellano del artículo 3.1 de la Constitución», en AUTORS DIVERSOS. Constitución y democracia. 25 años de Constitución democrática en España. Madrid—Bilbao: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales-Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco, Vol. I, 2005, p. 397-407; PÉREZ FERNÁNDEZ, J. M. «Principios del régimen juridicolingüístico: En especial, el estatuto de oficialidad», en PÉREZ FERNÁNDEZ, J. M. (coord.). Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España. Barcelona: Atelier, 2006, 23-64, p. 41 i 49-53. Darrerament, més enllà del significat del deure, la discussió, auspiciada pel contingut de l’art. 6.2 EAC, ha girat a l’entorn de la constitucionalitat d’establir el deure de conèixer una llengua espanyola oficial altre que el castellà. Per citar dos treballs recents sobre aquesta qüestió, vegeu, per exemple: LÓPEZ BASAGUREN, A. «La lenguas oficiales entre Constitución y Comunidades Autónomas: ¿Desarrollo o transformación del modelo constitucional?». Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 79 (2007), 83-112, p. 87-89; MUÑOZ MACHADO, S. «Los derechos lingüísticos», en MARTÍN REBOLLO, L. (dir.). Derechos fundamentales y otros estudios en homenaje al prof. Dr. Lorenzo Martín-Retortillo. Zaragoza: El Justicia de Aragón-Gobierno de Aragón-Cortes de Aragón-Caja Inmaculada-lbercaja-Facultad de Derecho de la Universidad de Zaragoza, Vol. I, 2008, 663-678, p. 665 i 666.

1. Al lligam entre la presumpció de coneixement i la impossibilitat d’al·legar desconeixement o incomprensió, s’hi refereix, amb claredat, ALBERTÍ ROVIRA, E. «El règim de doble oficialitat…», c/f., p. 87. En paraules de la STC 82/1986, només del castellà s’estableix constitucionalment el deure de conèixer-lo i, amb ell, «la presunción de que todos los españoles lo conocen» (FJ 3). Per això, els

tiva, amb l’atorgament al deure d’un efecte comprès en l’oficialitat, el Tribunal buidava parcialment aquesta condició, i afavoria així que les llengües pròpies oficials gaudissin d’un status inferior al del castellà, a desgrat que aquelles havien de ser, segons la Consti­tució, «también oficiales» (art. 3.2 CE), o sigui igualment oficials que el castellà, vist que el «también oficiales» no va acompanyat de cap restricció.¹⁶

Precisament per equiparar efectivament el català i el castellà a Catalunya, on les dues llengües hi són igualment oficials, l’art. 6.2 EAC va incorporar el deure dels ciuta­dans de Catalunya de conèixer-les. Aquesta pretensió correctora no ha merescut, però, l’assentiment del Tribunal, el qual, d’altra banda, en lloc d’esmenar el contingut que havia atribuït al deure de conèixer el castellà —contingut del que discrepo, perquè con­sidero que no havia de consistir en una de les conseqüències que arreu pertanyen a l’oficialitat—, l’intensifica, fins al punt de concloure que aquell deure

«[••-I es en realidad el contrapunto de la facultad del poder público de utilizarla como medio de comunicación normal con los ciudadanos sin que éstos puedan exi­girle la utilización de otra […] para que los actos de imperium que son objeto de comunicación desplieguen de manera regular sus efectos jurídicos». (FJ 14, lletra b).

D’aquesta faisó, el Tribunal tendeix a buidar, encara més, l’oficialitat de les altres llen­gües espanyoles. Per exemple, de l’afirmació tan categòrica («sin que éstos [els ciutadans] puedan exigirle la utilización de otra») podria entendre’s, si no teníem en compte altres consideracions, que, quan en una comunitat autónoma amb llengua oficial propia, els poders públics utilitzen el castellà, els ciutadans no disposen del dret a rebre les comuni­cacions, les notificacions i les actuacions en la llengua pròpia, cosa que voldria dir que de l’oficialitat d’una llengua no es desprèn el dret a rebre les comunicacions, les notificacions i les actuacions en l’esmentada llengua i que, per consegüent, aquest dret no sorgeix de l’oficialitat, sinó que es tracta d’un dret que s’ha de reconèixer legalment.

interessats poden només al·legar vàlidament el desconeixement de la llengua utilitzada, «respecto de lengua distinta del castellano» (FJ 9). En el cas del castellà, doncs, no és possible al·legar-ne el desconeixement, llevat de supòsits d’indefensió (STC 74/1987, de 25 de maig).

1. PUIG I SALELLAS, J. M. «El marc general de l’ús de les llengües a l’Administració, a Catalunya», en DUARTE, C. i ALAMANY, R. Llengua i Administració. Actes del Col·loqui sobre Llengua i Administració. Barcelona: Escola d’Administració Pública, 1984, 11-50, p. 12; FONT I RIBAS, A., MIRAMBELL I ABANCÓ, A. i BADOSA I COLL, F. «Els conceptes jurídics fonamentals en matèria de dret lingüístic de Catalunya», en AUTORS DIVERSOS. Llengua i Dret. Treballs de l’àrea 5 del segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona-Andorra 1986. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 1987, 111-145, p. 119; MILIAN I MASSANA, A. «Ordenament lingüístic», en AUTORS DIVERSOS. Comentaris sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, Vol. I, 1988, 169-190, p. 176.

Quant a la falta de relació entre l’oficialitat i aquell dret, jo mateix havia sostingut aquesta possibilitat (amb l’excepció dels documents públics) per a, viceversa, enfortir la presència del català a Catalunya, i això en vista de la constitucionalitat declarada de l’art. 231 LOPJ (STC 56/1990, FJ 41), precepte que ignora que els ciutadans puguin tenir el dret a rebre les resolucions judicials en la llengua oficial de la seva elecció. Però potser no sigui un significat tan extrem el que, en relació amb qualsevol poder públic amb activitat circumscrita en una comunitat autònoma dotada de règim de cooficialitat, corres­pongui a la frase que destaco del fragment de l’apartat b del FJ 14, perquè el mateix Tribunal, més endavant, en el paràgraf sisè del FJ 21, sembla apuntar que el dret lingüístic passiu també forma part de les conseqüències de l’oficialitat. En tot cas, encara que això no fos així, aprofito ara per destacar que la manca de dret passiu en l’elecció de la llengua oficial a l’Administració de justícia de l’art. 231 LOPJ, que va tractar de resoldre la Llei de política lingüística i que reparava l’entrada en vigor de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (si bé el TC va desnaturalitzar les exigències de la Carta amb la doctrina de la Interlocutòria 166/2005, FJ 4 i 5),^[9] s’ha de corregir de manera expressa o, almenys, l’art. 231 LOPJ s’ha d’interpretar en el sentit que inclou el vessant passiu, perquè hi obliga inexorablement el dret d’opció lingüística que reconeix als ciutadans l’art. 33.1 EAC, en la mesura que el TC li atribueix l’esmentat vessant (STC 31/2010, FJ 23); vessant passiu que, a més, disposa expressament, i, per tant, garanteix, l’art. 33.2 EAC.^[10]

Encara una altra observació sobre el fragment contundent del Tribunal que ara co­mento: tindran efectes les comunicacions, notificacions, documents o actuacions redac­tades en castellà, malgrat que el destinatari les hagués demanades en llengua catalana? L’afirmació del Tribunal suggereix el dubte, però no n’haurien de tenir, d’efectes, perquè, si fos així, resultaria una cosa tan greu com que els poders públics estarien capacitats per

lesionar, sense capacitat reactiva efectiva dels interessats, una part dels drets lingüístics que aquests tenen reconeguts; en altres paraules, el dret a rebre les comunicacions, no­tificacions, documents o actuacions en la llengua oficial escollida podria esvair-se quan la llengua triada fos una de les llengües oficials altres que el castellà.

Ja en relació amb el deure concret de conèixer el català, el Tribunal considera que «[…] seria inconstitucional y nulo en su pretensión de imponer un deber de co­nocimiento del catalán equivalente en su sentido al que se desprende del deber constitucional de conocimiento del castellano» (FJ 14, lletra b).

A aquesta conclusió hi arriba després d’haver afirmat que «tampoco puede presu­mirse en éstos [es refereix als ciutadans] su conocimiento [el de la llengua catalana] y, por tanto, formalizar esa presunción como un deber de los ciudadanos catalanes». Pre­sumpció que, com he dit, considero que també pertany a l’oficialitat, però que el Tribunal vincula únicament al deure.

És veritat que la presumpció de coneixement del català no es pot suposar de tots els ciutadans de Catalunya. Ja vaig advertir fa anys que la circumstància que el català gaudís de l’oficialitat en un àmbit territorial limitat —o sigui, que no abastés tot el territori de l’Estat— obligava a introduir modulacions a l’efecte de l’oficialitat de la impossibilitat d’al·legar desconeixement o incomprensió en el sentit, pel que ara ens interessa, que la dita impossibilitat havia de cedir per a les persones que no tinguessin el veïnatge admi­nistratiu en un municipi de Catalunya i, durant un període de temps raonable, per a les persones que, provinents d’un municipi radicat fora de Catalunya, haguessin adquirit el veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya.^[11] Però aquesta particularitat no justifica desposseir, cosa que fa el Tribunal, l’oficialitat d’aquell efecte que li és propi i atribuir-lo al deure, com tampoc no justifica, si atribuïm finalment l’efecte al deure, negar el reconeixement del deure al català, perquè una modulado o cautela anàlogues podria, aleshores, predicar-se del deure de conèixer aquesta llengua. Precisament per això, da­vant de l’eventual opció d’incorporar el deure de conèixer el català en un futur Estatut d’autonomia, havia aconsellat fer-ho amb la fórmula següent, que té present aquell límit, o modulació, necessari: «Totes les persones amb més d’un any de veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya tenen el deure de conèixer el català». (La cursiva l’he afegida ara).^[12] D’altra banda, aquesta fórmula, en sotmetre el deure a una condició temporal vinculada al veïnatge, tenia, a més, l’avantatge de ser respectuosa amb una de les consi­deracions que, en relació amb el deure de conèixer una llengua, el TC havia formulat en la STC 84/1986, de 26 de juny, FJ 2.^[13]

De tota manera, el Tribunal no dubta de la constitucionalitat de la consagració es­tatutària del deure de conèixer el català pel fet que l’art. 6.2 de l’Estatut d’autonomia no prevegi una limitació sobre la base de la residència o del veïnatge, mancança que constituiria el punt feble si aplicàvem la doctrina de l’esmentada STC 84/1986, però que considero que es podria haver salvat a través d’un pronunciament additiu,^[14] sinó que, dit categòricament, el Tribunal, en la Sentència que comentem, ja parteix, de manera preconcebuda, o prejutja, sense entrar a discutir-ho, que només hi cap l’obligació — constitucional— de conèixer el castellà i que no és possible establir un deure de conèixer el català exigible amb caràcter generalitzat a Catalunya, ni que sigui amb la condició temporal indicada.

Ara bé, el Tribunal no vol declarar la inconstitucionalitat de l’art. 6.2 EAC en el punt controvertit i, per evitar-ho, adopta el dubtós camí expeditiu de desnaturalitzar-ne el contingut amb el buidatge complert del sentit de la norma. En salva la constitucionalitat mitjançant la remissió del deure de l’art. 6.2 EAC, que per al Tribunal no pot consistir en un deure general per a tots els ciutadans de Catalunya, als deures individualitzats i exigibles de coneixement consagrats en els àmbits de l’educació i de la funció pública. Aquest seria el contingut i el sentit del deure de conèixer el català de l’art. 6.2 EAC. Ho raona i ho expressa textualment d’aquesta manera:

«Ello no obstante, el precepto admite con naturalidad una interpretación distinta y conforme con la Constitución, toda vez que, dirigiendo el precepto un mandato a los poderes públicos de Cataluña para que adopten «las medidas necesarias para facilitar… el cumplimiento de este deber», es evidente que sólo puede tratarse de un deber «individualizado y exigible» de conocimiento del catalán, es decir, de un deber de naturaleza distinta al que tiene por objeto al castellano de acuerdo con el art. 3.1 CE (STC 82/1986, FJ 2)» (FJ 14, lletra b).

I afegeix dues línies més avall que:

«[…] se trata, aquí sí, no de un deber generalizado para todos ios ciudadanos de Cataluña, sino de la imposición de un deber individual y de obligado cumplimiento

que tiene su lugar específico y propio en el ámbito de la educación, según resulta del art. 35.2 EAC, y en el de las relaciones de sujeción especial que vinculan a la Admi­nistración catalana con sus funcionarios, obligados a dar satisfacción al derecho de opción lingüística reconocido en el art. 33.1 EAC» (FJ 14, lletra b).

Peí que he dit abans, no estem davant d’una interpretació del precepte, sinó d’una veritable mutació. A la decisió de la Sentència es declara expressament que l’art. 6.2 EAC no és inconstitucional en la mesura que se l’interpreti en els termes establerts en el FJ 14, lletra b.

1. L’exigència d’haver d’acreditar un coneixement adequat i suficient de les llengües oficials per al personal al servei de l’Administració de l’Estat i de l’Administració de justícia a Catalunya, i per als jutges, magistrats, fiscals, notaris, registradors de la propietat, mercantils i de béns mobles, i encarregats del Registre Civil que hi ocupin una plaça

Poca cosa podem dir pel que fa a les exigències lingüístiques previstes per al personal al servei de l’Administració de l’Estat a Catalunya (art. 33.4 EAC) i per als jutges, magis­trats, fiscals, notaris, registradors de la propietat, mercantils i de béns mobles, encarregats del Registre Civil, i personal al servei de l’Administració de justícia a Catalunya (art. 33.3, 102.1, 3 i 4, i 147.1 EAC), contra les quals també s’havia formulat el recurs.

El Tribunal en declara la constitucionalitat, decisió previsible en part després d’haver establert una doctrina rodona i ben travada en la STC 46/1991, de 28 de febrer, refe­rida, però, al personal al servei de l’Administració de la Generalitat, i continuada més recentment en la STC 253/2005, d’11 d’octubre, FJ 10, amb expressa referència a la STC 46/1991, per als funcionaris al servei de l’Administració de justícia. Allò que sorprèn en part, no obstant això, és el raonament que segueix el Tribunal, i que en aquesta ocasió consisteix a afirmar que aquelles exigències són inherents a l’oficialitat: «mera formali- zación de una consecuencia inherente a la declaración de cooficialidad»; «consecuencia constitucionalmente inherente a la cooficialidad», etc. (FJ 21). He dit que sorprèn per­qué, si bé és cert que ho exigeix el dret dels ciutadans a utilitzar la llengua oficial que prefereixin,^{[15] [16] [17]} que és un dret inherent a l’oficialitat, i ho demana l’eficàcia en l’activitat interna de les administracions públiques i de l’Administració de justicia, resulta també que aquestes, i molt en particular les administracions públiques, podrien haver adoptat un model organitzatiu sobre la base del «bilingüisme dels serveis i d’unilingüisme dels agents», model que no requeriria llavors que tot el personal al servei de les adminis­tracions hagués de conèixer les dues llengües oficials, ja que el dit model implica un sistema de dues administracions paral·leles, cada una actuant amb una de les llengües oficials. 0 sigui, que és veritat que les exigències lingüístiques tal com estan previstes en l’Estatut d’autonomia són una conseqüència inherent a la oficialitat, però ho són, i és una precisió que val la pena introduir, en la mesura que el poder públic estatal a Catalunya adopta legítimament, com també ho ha fet el poder públic català, el model denominat «bilingüisme dels serveis i bilingüisme dels agents», model que no fa necessari desdoblar les administracions i que evita, per consegüent, el risc de la pèrdua de la unitat d’acció.

L’acreditació del coneixement cal fer-la en la forma que estableixin o determinin les lleis (art. 33.3, 102.1, i 147.1 .a i 3 EAC), lleis que el TC recorda que han de ser estatals. Per tant, l’efectivitat de l’exigència requereix, per exemple, en el cas dels jutges, magis­trats i fiscals, la intervenció del legislador estatal, qui, d’acord amb l’art. 102.1 EAC, ha de determinar «la forma» i «el alcance» de l’acreditació del «conocimiento adecuado y suficiente del catalán para hacer efectivos los derechos lingüísticos de los ciudadanos». En la mesura que, segons hem vist, l’exigència és inherent a l’oficialitat, el legislador es­tatal està constitucionalment obligat a modificar la legislació vigent, per tal d’incorporar- hi aquella exigència i la forma d’acreditar-la. En el cas dels jutges i magistrats, aquesta legislació la constitueix la Llei orgànica del poder judicial. Tanmateix, transcorreguts més de quatre anys des de l’entrada en vigor de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, encara no s’ha procedit a adaptar la Llei orgànica en l’aspecte ara considerat, i això malgrat que l’esmentada Llei s’ha modificat recentment en profunditat, mitjançant la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre.

La inaplicació dels requisits lingüístics relacionats amb l’Administració de justícia pre­vistos als estatuts d’autonomia no és, tanmateix, una novetat. Així ha succeït, per exem­ple, amb l’art. 35.1 de l’Estatut d’autonomia per al País Basc, en desconèixer el Tribunal Suprem (d’ara endavant, TS) la doctrina continguda en el FJ 46 de la STC 56/1990, doc­trina segons la qual resulta que, en el punt de les exigències lingüístiques, la Llei orgànica del poder judicial i els estatuts d’autonomia «configuran una normación compuesta que, lejos de excluirse recíprocamente, se complementan», opinió que, per cert, no s’esmenta en la STC 31/2010.

1. Els drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament no universitari i, en particular, la qüestió de la determinació de la llengua docent

Un altre àmbit en el qual la doctrina del TC té una repercussió considerable el cons­titueix l’ensenyament no universitari. L’opinió de l’òrgan jurisdiccional la trobem desen­volupada en els FJ 14, lletra a, últim paràgraf, i, sobretot, en el 24. Mentre en el primer d’aquests dos fonaments jurídics el Tribunal es limita a fer unes consideracions generals a partir de la previsió de l’art. 6.1 EAC que estableix que el català «es también la lengua normalmente utilizada como vehicular y de aprendizaje en la enseñanza», en el segon replica ja amb fermesa al desafortunat silenci que, en relació amb el castellà, guarden els apartats 1 i 2, primer incís, de l’art. 35 EAC.^[18] Ho fa en els termes següents:

«[…] nada permite, sin embargo, que el castellano no sea objeto de idéntico derecho ni disfrute, con la catalana, de la condición de lengua vehicular en la ense­ñanza» (FJ 24).

Amb aquestes paraules respon al reconeixement estatutari limitat al dret a rebre l’ensenyament en català i a la determinació que aquesta llengua s’ha d’utilitzar nor­malment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament. El Tribunal, com tindrem ocasió de veure, acaba amb una interpretació conforme amb la Constitució, després d’un raonament una mica embolicat i tortuós, que conté, a més, un error greu: la qualificació de l’ensenyament en les llengües oficials de conseqüència inherent de la cooficialitat, mitjançant remissió a la STC 87/1983, de 27 d’octubre, FJ 5, quan resulta, en canvi, que l’esmentada Sentència atribueix aquella qualificació només a l’ensenyament de les llengües oficials, que era la matèria que s’hi tractava.

Segons el Tribunal, l’apartat 1 i el primer incís de l’apartat 2 de l’art. 35 EAC cal interpretar-los en el sentit que «no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñaza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza» (FJ 24). Davant d’aquesta interpretació, s’ha d’inferir, doncs, que el model lingüístic esco­lar català ha de consagrar el dret a rebre tot l’ensenyament en castellà?

Aquesta no és la voluntat del Tribunal, encara que una lectura descontextualitzada del fragment reproduït ho pogués fer suposar. Amb la citació d’un passatge de la STC 337/1994, de 23 de desembre, FJ 10, l’intèrpret suprem de la Constitució recorda que «corresponde a los poderes públicos competentes […] organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra lengua […]; y ello al objeto de garantizar el derecho de los ciudadanos a recibir […] enseñanza en catalán y en castellano»; és a dir, que «como te­nemos repetido [aquest fragment ja és originari de la STC 31/2010], no cabe pretender legítimamente que la misma se imparta única y exclusivamente en una de las dos lenguas cooficiales». No hi ha, per consegüent, un dret constitucional a rebre tot l’ensenyament en una de les llengües oficials. Acceptada la intervenció dels poders públics en la deter-

minació de la llengua docent, sorgeix un nou dubte, que el Tribunal també resol. Es tracta de respondre si, a l’hora de determinar la llengua docent, els poders públics han de donar un tracte exactament equivalent a les dues llengües oficials. La lectura de la Sentència permet concloure que això no és imprescindible. El Tribunal reprèn un altre fragment de la STC 337/1994, FJ 10, que hi dóna una resposta clara: «resulta perfectamente «legítimo que el catalán, en atención al objetivo de la normalización lingüística en Cataluña, sea el centro de gravedad de este modelo de bilingüismo»»; és a dir, hi cap disciplinar una presència més intensa del català, amb el límit, això sí, i aquí torna a reproduir un passatge de la STC 337/1994, FJ 10, que «ello no determine la exclusión del castellano como len­gua docente de forma que quede garantizado su conocimiento y uso en el territorio de la Comunidad Autónoma». Aleshores, vista l’assumpció de la doctrina de la STC 337/1994, incorpora la STC 31/2010 alguna novetat?

La novetat del nou pronunciament rau en les precisions sobre l’extensió que ha de tenir l’ensenyament del castellà. La STC 337/1994 ja havia assenyalat que, en tot cas, el model havia de preveure ensenyament en castellà («enseñanza en catalán y en caste­llano», FJ 10) amb l’extensió, com a mínim, que fes possible garantir-ne el coneixement i l’ús; i, encara, si resultava que el coneixement i l’ús es garantien amb l’ensenyament del castellà, també s’havia d’impartir ensenyament en castellà. El que és veritablement nou de la STC 31/2010 és l’èmfasi i la claredat —en aquest punt sí— amb qué el Tribunal puntualitza l’obligació d’haver d’estatuir ensenyament en castellà, amb independència que n’hi pugui haver prou amb l’ensenyament d’aquesta llengua per garantir-ne el conei­xement i l’ús —dos exemples: «el castellano no puede dejar de ser también lengua vehi­cular y de aprendizaje en la enseñanza» (FJ 14, lletra a); «es constitucionalmente obligado que las dos lenguas cooficiales sean reconocidas por los poderes públicos competentes como vehiculares» (FJ 24)—. Respecte al quantum mínim necessari d’ensenyament en castellà, el Tribunal no el fixa, i és que la quantitat mínima necessària només es pot con­cretar en funció de cada model i el seu context, i és una decisió eminentment política. El Tribunal, però, imposa un criteri que consisteix en el següent: que l’ensenyament en castellà no s’ha de circumscriure als estudis bàsics, sinó que «ha de generalizarse […] para el conjunto del proceso educativo» (FJ 24). Aquesta precisió també és nova.

Quant a l’ensenyament en castellà, la STC 337/1994, com he indicat, s’havia limitat a establir que havia d’haver-n’hi, amb independència, per tant, que el coneixement i l’ús del castellà poguessin adquirir-se a través de l’ensenyament d’aquesta llengua. De fet, en el model examinat llavors pel Tribunal i declarat constitucional, ja n’hi havia, d’ensenyament en castellà, vist que s’hi garantia l’ensenyament en castellà durant el primer ensenyament en els termes següents: «Els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui el català o el castellà» [art. 14.2 de la Llei del Parlament de Catalunya 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya (d’ara endavant, LNQj, i vist que la Llei no impedia l’ús del

castellà en els nivells posteriors al primer ensenyament. És possible que en la STC 337/1994, el TC no en tingués prou amb la presència del castellà en el primer ensenyament, en els termes de l’art. 14.2 LNL, perquè el model lingüístic escolar pogués ser considerat constitucional. Ho fa pensar el fet que al final de l’enumeració dels motius que justifiquen la constitucionalitat de l’art. 14.2 LNL, s’hi digui que «[fjinalmente, porque el precepto autonómico cuestionado de ningún modo entraña la exclusión de una de las dos lenguas cooficiales en los niveles poste­riores a la «primera enseñanza” como lengua docente» (FJ 10).^[19] En tot cas, el Tribunal exigia que el model de la Llei no l’exclogués dels altres nivells. Sigui com sigui, i deixant ara de banda si amb la previsió del primer ensenyament hi ha prou ensenyament en castellà en els estudis bàsics perquè el model sigui respectuós amb la Constitució, la STC 31/2010 afirma, com a cosa nova, que la presència d’ensenyament en castellà no s’ha de circumscriure als estudis bàsics, sinó que s’ha de generalitzar per al conjunt del procés educatiu.

La interpretació feta pel Tribunal de l’apartat 1 i del primer enunciat de l’apartat 2 de l’art. 35 EAC, que he sintetitzat, és recollida en la decisió de la Sentència on es declara que aquests preceptes no són inconstitucionals interpretats en els termes establerts en el FJ 24.

La STC 31/2010 ja ha tingut repercussió a través de tres sentències de la Sala Con­tenciosa Administrativa del TS (Secció Quarta), que n’apliquen la doctrina.^[20] Pel que fa a l’extensió que ha de tenir l’ensenyament en castellà en el model lingüístic de conjunció lingüística que s’aplica a Catalunya,^[21] el TS declara, en la decisió de la primera de les sentències, el següent:

«[…] declaramos el derecho del recurrente a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cata­luña, y en consecuencia y para ello la Generalidad deberá adoptar cuantas medidas sean precisas para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán».^[22]

El sistema o model d’ensenyament al qual es refereix el TS correspon a una evolució del de la Llei de normalització lingüística a Catalunya, contingut en la posterior Llei de política lingüística. Aquesta variant manté el dret a rebre el «primer ensenyament» en la llengua oficial habitual de l’infant consagrat en el model inicial, però, pel que fa ais nivells posteriors de l’ensenyament no universitari, disciplina que el català és la llengua que «s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge» (art. 21.1 i 2 LPL), norma que des del poder públic català s’ha interpretat sovint, encara que no es correspongui força vegades amb l’aplicació que se’n fa de facto, en el sentit que la resta de l’ensenyament s’havia d’impartir en llengua catalana. Amb les sentències del TS queda ciar que l’expressió «normalment» no pot voler dir exclusivament i que, per tant, hi haurà d’haver ensenyament en castellà després del «primer ensenyament», i no només en els ensenyaments no bàsics —és a dir, els ensenyaments de l’educació secundària postobligatòria, com, per exemple, el batxillerat o la formació professional de grau mig, cosa que seria una exigència de la STC 31/2010—,^[23] sinó fins i tot en cursos dels ense­nyaments bàsics i obligatoris posteriors al «primer ensenyament». Això darrer, encara que no es digui expressament en les sentències del TS, sembla deduïble a la vista dels cursos (tercer, quart i cinquè d’educació primària, i segon d’educació secundària obligatòria) en què estaven matriculats els fills de les persones recurrents.

Tanmateix, sobre aquesta qüestió, no crec que sigui una exigència constitucional que hi hagi d’haver ensenyament en castellà en tots els cursos del cicle d’ensenyament obligatori, cosa que sol·licitaven els recurrents en dues de les tres sentències. I no crec que aquest hagi de ser necessàriament el sentit de l’expressió «ha de generalizarse aquí para el conjunto del proceso educativo» de la STC 31/2010, que, en el context en qué es troba, es contraposa, com acabo d’indicar, als estudis bàsics en el seu conjunt (vegeu supra la nota 29). De fet, la Sala Contenciosa Administrativa del TS no recull de manera expressa en la declarado de la decisió la sol·licitud dels recurrents en aquest punt, com pot observar-se en el fragment que he transcrit més amunt. Ara bé, allò que el TS sí que exigeix és una utilització efectiva del castellà com a llengua docent i vehicular i en una proporció raonable, la qual ha de determinar la Generalitat en funció del grau d’assoliment de l’objectiu de normalització lingüística, de tal manera que, una vegada s’hagi acomplert aquest objectiu, «ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción» (Fonament de dret setè). Per tant, la proporció d’ensenyament en castellà dependrà, segons el TS, del grau de normalització lingüística aconseguit, i, en conseqüència, sembla que ha de ser en funció de la proporció que en resulti que el castellà haurà d’estar present en més o menys cursos i, dins d’aquests, en més o menys assignatures o àrees de coneixement. Voldria subratllar que en tota aquesta construcció el TS parteix d’una premissa que no comparteixo i que no sembla sorgir ineludiblement de la doctrina del TC. Aquesta premissa consisteix a creure que la Constitució només admet, en una situació de cooficialitat equilibrada, el model de conjunció lingüística que tracta de manera paritària les dues llengües oficials. És veritat que una situació d’equilibri fa més difícil la justificació de la intervenció dels poders públics en el sentit de prioritzar una llengua. Però, a més de la circumstància de la normalització lingüística, poden haver- hi altres motius que justifiquin un determinat tracte diferenciat, com poden ser motius pedagògics i didàctics, factors derivats de l’entorn, etc.

El TC ha de pronunciar-se sobre el recurs interposat contra la Llei del Parlament de Catalunya 12/2009, de 10 de juliol, d’educació (d’ara endavant, LE). Aquesta Llei, comparada amb la legislació precedent (art. 21.1 i 2 LPL) i especialment amb la nor­mativa examinada pel TC en la STC 337/1994, que era la de la Llei de normalització lingüística a Catalunya, tendeix a restringir més les possibilitats de rebre ensenya­ment en castellà (art. 11 LE),^[24] circumstància que, a la llum de la doctrina de la STC

337/1994, ja permetia dubtar de la constitucionalitat d’algun dels seus punts quan es va aprovar.³¹ De tota manera, i matiso el que havia avançat en alguna altra ocasió, no està prou clar que el Tribunal tingui ocasió de precisar gaire més la seva doctrina i d’esvair alguns dels dubtes quan resolgui el recurs.³² La raó descansa, en efecte, en el fet que, en el recurs d’inconstitucionalitat promogut per més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés dels Diputats, només s’impugnen, pel que fa a l’aspecte lingüístic, preceptes que afecten lateralment el cor del règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya —exactament el paràgraf 22 del preàmbul i els art. 9.2 i 10.2 i 4— i que el TC ha de regir-se pel principi dispositiu i no pel principi inquisitiu, com és sabut. En definitiva, que el Tribunal introdueixi més matisos a la doctrina establerta dependrà en bona part del grau de connexió que estimi que exis­teix entre els preceptes impugnáis i els preceptes nuclears del model lingüístic escolar bastit per la Llei.

Quant al model català, sóc del parer que no cal una presència equitativa, ni una presència en tots els cursos, de la llengua castellana com a llengua vehicular, perquè el model lingüístic català sigui constitucional. Fins i tot, vista, d’una banda, la situació sociolingüística, i, de l’altra, els bons resultats acadèmics del model pel que fa al nivell de llengua castellana que s’hi adquireix, la presència del castellà pot ser reduïda; limitada, per exemple, al marge d’allò previst per al primer ensenyament, a algunes activitats o a alguns continguts curriculars, o a alguna àrea o a alguna assignatura, dins de l’educació primària posterior al «primer ensenyament», dins de l’educació secundària obligatòria i dins de l’educació secundària postobligatòria, de manera que l’expressió «normalment en català» de la previsió de la Llei d’educació que disposa que «[l]es activitats educatives més contundent tenia l’origen —que no estava especificat en el treball, donada la brevetat a què estava sotmès— en una interpretació esbiaixada de l’apartat 4 de l’art. 11 LE, causada per la redacció amfibològica del precepte. Aquesta interpretació consistia a entendre que els pares o els tutors dels alumnes la llengua habitual dels quals fos el castellà només podrien instar l’ensenyament en aquesta llengua per als seus fills per al primer curs en què es matriculessin dins del primer ensenyament. En la versió electrònica, i en la versió posterior en paper, d’aquell treball original, la frase ha estat substituïda per la següent: «tendeix a restringir una mica més l’ensenyament en castellà». He fet tota aquesta explicació carregosa, per si algun lector havia llegit la versió electrònica originària i li’n sorprenia la qualificació ara realitzada.

1. Per cert, convé retenir que la normativa catalana que regula el model lingüístic escolar català s’ha de complementar, per a la llengua docent, amb el que preveuen l’art. 3 del RD 480/1981, de 6 de març, i el darrer paràgraf de l’annex III del RD 1513/2006, de 7 de desembre. De tota manera, aquestes normes estatals no alteren el model.
2. En el treball «El règim de les llengües oficials. Comentari a la Sentència…», cit., afirmava que «[e]l Tribunal tindrà ocasió de precisar-ho», sense fer cap puntualització. La veritat és que no és segur, per les raons que explico a continuació, que el Tribunal aporti noves precisions.

[…] han d’ésser normalment en català» (art. 11.2 LE) no suposi l’exclusió de la llengua castellana. Aquest desplegament de l’expressió «normalment en català» no cal que la Llei el contingui —de fet no hi és en la Llei—; n’hi ha prou que la Llei no l’impedeixi. Allò que, en canvi, considero que la Llei d’educació hauria de contenir, cosa que tampoc no preveia la Llei de política lingüística, és una norma que assegurés la incorporació d’ensenyament en castellà per als supòsits hipotètics i rars en què, atesa la peculiaritat sociolingüística, pogués arribar a succeir que els alumnes d’algun centre escolar no arribessin a adquirir el nivell de castellà que la legislació estableix. Justament per salvar això darrer, em vaig permetre suggerir incloure en la Llei una clàusula que establís el següent: «Si en algun centre escolar resulta que, excepcionalment, els alumnes no adquireixen el nivell de castellà que la legislació estableix, l’Administració l’autoritzarà perquè s’hi imparteixin classes en castellà en el nombre d’hores que sigui necessari per a l’adquisició d’aquell nivell, i que respecti, alhora, l’adquisició del nivell de coneixement de la llengua catalana que estigui prescrit».^[25] Es tracta d’una previsió gairebé sobrera a la llum dels resultats satisfactoris del model, però esdevindria una norma de tancament del model, el qual quedaria així revestit d’una garantia definitiva. És obvi, si llegim el text de la Llei, que la proposta no va tenir ressò.

Ja he apuntat que no és un fet clar que el TC pugui i arribi a examinar el cor del model lingüístic escolar català quan es pronunciï sobre la constitucionalitat dels preceptes impugnáis de la Llei d’educació. En qualsevol cas, independentment de quin sigui l’abast del seu escrutini, l’intèrpret suprem de la Constitució hauria de decidir amb contenció i evitar un activisme excessiu en un camp com aquest en què les decisions no depenen només de criteris jurídics. En aquesta línia, faria bé de tenir present els efectes favorables del model català, que avalen diferents estudis i informes. Que els tribunals tinguin en compte els efectes és una circumstància cabdal, i en aquest sentit val la pena recordar, per exemple, la Sentència Lau v. Nichols, de 21 de gener de 1974,^[26] en què el Tribunal Suprem nord-americà es va pronunciar, fent ús d’un effects test, sobre un assumpte que tractava, precisament, de la llengua vehicular.

1. El deure de disponibilitat lingüística

Pel que fa al deure de disponibilitat lingüística, també objecte d’impugnació, con­sagrat in abstracto per l’art. 34 EAC,^[27] el Tribunal es limita a assenyalar que el deure

de disponibilitat lingüística de les entitats privades, empreses o establiments oberts al públic

«[…] no puede significar la imposición a éstas, a su titular o a su personal de obligaciones individuales de uso de cualquiera de las dos lenguas oficiales de modo general, inmediato y directo en las relaciones privadas […] Por ello, en este ámbito de las relaciones entre privados no cabe entender que el Estatuto imponga de modo inmediato y directo tal obligación a los ciudadanos» (FJ 22).

Caldrà veure com el Tribunal, en eventuals pronunciaments posteriors, concreta aquesta precisió genèrica. En tot cas, i en la mesura que es refereixi als usos orals, podria coincidir pràcticament amb allò quejo mateix havia manifestat en una altra ocasió. En relació amb els usos orals, ja vaig expressar la impossibilitat legal d’estatuir una corres­pondència obligada oral i directa en la llengua del consumidor, usuari o client per part de qualsevol venedor.³⁶ Aniria en contra de la llibertat d’empresa, lesionaria la llibertat d’expressió i infringiria el principi d’igualtat i no discriminació. Ara bé, l’opinió que vaig expressar inclou, així mateix, que, en canvi, potser fora admissible restringir aquestes llibertats, i no s’infringiria el principi de no discriminació, si s’establia normativament aquella correspondència obligada amb caràcter extraordinari, estigués justificada i es fes de manera proporcionada i més matisada, afectant un percentatge reduït del personal destinat a atendre els usuaris o els consumidors, i s’adrecés únicament a determina­des empreses o establiments que en la plantilla comptessin amb un nombre elevat de treballadors destinats a l’atenció del públic.³⁷ Només una normativa ponderada com l’aquí apuntada seria compatible amb les exigències del dret de la Unió Europea i, més concretament, amb la previsió lingüística continguda en l’art. 3.1, paràgraf darrer, del Reglament (CEE) 1612/68 del Consell, de 15 d’octubre de 1968, relatiu a la lliure circu­lació dels treballadors a la Comunitat.³⁸

Dins del fragment del FJ 22 que he reproduït hi ha una frase que he omès volguda­ment, perquè podia prestar-se a confusió. Diu així: «toda vez que el derecho a ser aten- ai público en Cataluña quedan sujetos al deber de disponibilidad lingüística en los términos establecidos por ley».

1. MILIAN I MASSANA, A. «Algunes reflexions sobre les intervencions lingüístiques públiques constrictives en el sector privat a propòsit del capítol V de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 31 (1999), 35, p. 50 i 51. Treball reproduït en MILIAN I MASSANA, A. Drets lingüístics per a tothom…, cit., p. 160 i 161.
2. MILIAN I MASSANA, A. Drets lingüístics per a tothom…, cit., p. 161, nota 17.
3. Sobre aquesta previsió lingüística del Reglament (CEE) 1612/68 del Consell, vegeu MILIAN I MASSANA, A. Globalización y requisitos lingüísticos: una perspectiva jurídica. Supraestatalidad, libre circulación, inmigración y requisitos lingüísticos. Barcelona: Atelier, 2008, p. 42-45.

dido en cualquiera de dichas lenguas sólo puede ser exigible en las relaciones entre los poderes públicos y los ciudadanos». Quan el Tribunal fa aquesta afirmació, cal pensar que s’està referint a un dret a ser atès complert i acabat, altrament ja no tindrien cap mena de sentit les observacions de l’esmentat fonament jurídic que he comentat.

En la decisió de la Sentència es declara que l’art. 34 EAC no és inconstitucional si se l’interpreta en els termes del FJ 22.

Vil. Consideracions finals

La doctrina continguda en la STC 31/2010, de 28 de juny, té una incidència notable en la legislació lingüística dictada a Catalunya. Ho he explicat més detalladament per al règim jurídic de l’ús de les llengües oficials per part de les administracions públiques, singularment les catalanes, i respecte al model lingüístic escolar de conjunció lingüística que vigeix a Catalunya. Però en aquests dos supòsits no fineix l’impacte de la Sentència. Un impacte el contorn del qual, d’altra banda, no sabem amb exactitud, ateses les adés volgudes i adés inevitables ambigüitats i obscuritats de la pròpia Sentència. Els tribunals ordinaris han d’acudir a la doctrina constitucional quan interpreten i apliquen les lleis i els reglaments (art. 5.1 LOPJ), com ho ha fet la Sala Contenciosa Administrativa del TS en el cas de les tres sentències ressenyades relatives a la llengua vehicular a l’ensenyament no universitari, o com ha succeït en dues interlocutòries de la Sala Contenciosa Administra­tiva del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Secció Cinquena), de data 25 d’octu­bre de 2010. De tota manera, en el supòsit de les interlocutòries, per bé que la doctrina del TC coadjuva a fonamentar la decisió de suspendre cautelarment l’executivitat de determinats preceptes de sengles reglaments d’ús de la llengua catalana adoptats per en­titats locals, en el cas de la majoria de preceptes la mesura cautelar s’adopta, per sobre de tot, atesa la seva identitat substancial amb preceptes declarats nuls de ple dret amb ante­rioritat, preceptes, aquests, que, al seu torn, també havien estat suspesos cautelarment. Així mateix, el Tribunal fonamenta l’adopció de la mesura cautelar en el convenciment que el manteniment de la vigència dels preceptes que decideix suspendre «comportaria un perjuicio de difícil o imposible reparación». En el vot particular que acompanya cada una de les dues interlocutòries es discrepa del parer majoritari del Tribunal en considerar que el manteniment de l’executivitat no té perquè fer perdre la finalitat legítima del re­curs en el supòsit hipotètic que es dicti una sentència estimatória al final del procés. En una de les interlocutòries es diu que, en tot cas, la suspensió s’hauria d’haver circumscrit a l’incís «i preferent» que conté l’art. 2 del Reglament de la Diputació de Lleida.^[28]

A la tasca aplicadora que puguin fer els tribunals ordinaris, cal afegir-hi les precisions que més endavant pugui incorporar el propi TC en resoldre recursos o qüestions d’incons- titucionalitat que estiguin fonamentats precisament en la doctrina de la STC 31/2010. Justament esperonats per aquesta doctrina, el Defensor del Poble i/o més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés dels Diputats han interposat recursos d’inconstitucionalitat contra preceptes de contingut lingüístic de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya els darrers mesos. Concretament, han estat impugnats davant del TC preceptes de contingut lingüístic de la Llei del Parlament de Catalunya 10/2010, de 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya; de la Llei 20/2010, de 7 de juliol, de cinema de Catalunya, i de la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya.

Per acabar, i com a conclusió general, vull assenyalar que, amb la Sentència 31/2010, de 28 de juny, el TC tanca la porta a una territorialització lingüística —em refereixo aquí a l’accepció sociolingüística del principi de territorialitat— limitada, però significativa, a favor de la llengua catalana a Catalunya, amb l’excepció, en principi, de l’àmbit de l’en­senyament, si bé està per veure si només mentre hi hagi un dèficit en la normalització del català (que seria la interpretació que en fa el TS), i amb l’excepció també de determinats usos interns de les administracions públiques. D’altra banda, el Tribunal destrueix a Ca­talunya, mitjançant el contingut particular que dóna al deure de conèixer el castellà i la conversió del deure de conèixer el català en quelcom insubstancial, l’equilibri inexcusable entre les dues llengües oficials que ell mateix proclama, alçapremant el castellà o, dit en altres termes, subordinant el català a aquella llengua.

Resulta, doncs, que en el marc constitucional espanyol, el català, com a conseqüència de la seva exclusió generalitzada de les institucions i els organismes centrals de l’Estat —una cosa que ja coneixíem— és una llengua inútil a escala estatal, però resulta a la vegada, i ho descobrim ara perquè crèiem que eren possibles altres interpretacions, que el català és a Catalunya, fruit també del règim constitucional espanyol, una llengua inne­cessària, tret pràcticament de l’àmbit escolar. Es tracta, aleshores, òbviament, i amb això concloc, d’un marc inapropiat per garantir la plena pervivència del català en el complex món actual; d’un marc tremendament desigual que propicia i propiciarà encara més l’assimilació lingüística a Catalunya en benefici del castellà.

1. Es tracta del Recurs d’inconstitucionalitat núm. 8045-2006, interposat, exactament, per noranta-nou diputats del grup parlamentari esmentat. ↑
2. Aquestes exigències consisteixen en haver de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests que hagin de tenir efectes en un territori en el qual el català no hi tingui la condició de llengua oficial, i els documents adreçats als interessats, quan ho sol·licitin expressament. ↑
3. Vegeu-ne un resum en MILIAN I MASSANA, A. «El marc constitucional espanyol relatiu al plurilingüisme…», c/t., p. 225 i 226. ↑
4. Segons l’art. 10.1 LPL: «1. En els procediments administratius tramitats per l’Administració de la Generalitat, per les administracions locals i per les altres corporacions de Catalunya s’ha d’emprar el català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a presentar documents, a fer manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre notificacions en castellà». ↑
5. També els preceptes equivalents que hi pugui haver en les normes dictades en virtut dels mandats continguts en els apartats 2 i 3 de l’art. 9 LPL. ↑
6. Els apartats 1 i 2 de l’art. 10 de la Llei del Parlament de les Illes Balears 3/1986, van ser derogats expressament per la disposició derogatòria única de la Llei del mateix Parlament 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’administració de la Comunitat Autònoma. Els art. 43 i 44 d’aquesta Llei són els que estableixen en l’actualitat el règim lingüístic de l’Administració balear. Val la pena recordar ara que aquests dos articles adopten justament les mateixes regles que les contingudes en els art. 9 i 10 LPL. Per tant, la doctrina emesa pel TC hi incidiria. ↑
7. El paràgraf segon de l’apartat primer de l’art. 36 LRJPAC diu el següent: «En este caso, el procedimiento se tramitará en la lengua elegida por el interesado. Si concurrieran varios interesados en el procedimiento, y existiera discrepancia en cuanto a la lengua, el procedimiento se tramitará en castellano, si bien los documentos o testimonios que requieran los interesados se expedirán en la lengua elegida por los mismos». Fins ara no ha estat qüestionada la constitucionalitat del segon paràgraf de l’art. 36.1 LRJPAC. Observeu, d’altra banda, com en aquest paràgraf s’estableix expressament la càrrega d’haver de demanar la traducció a l’altra llengua oficial quan el procediment es tramita en castellà («si bien los documentos o testimonios que requieran los interesados se expedirán en la lengua elegida por los mismos»), circumstància que no ha estat, ara com ara, considerada inconstitucional. Aquest precepte ajudaria a corroborar que probablement la bilingualització del procediment no sigui l’única solució possible ni l’única solució volguda pel TC. ↑
8. Es tracta, principalment, dels treballs ja citats, supra, en la nota 4. ↑
9. Atesa aquesta desnaturalizado, no vaig recollir les possibilitats obertes per la Carta Europea en el treball «El marc constitucional espanyol relatiu al plurilingüisme…», c/f., i hi afirmava que «ff]ins a l’entrada en vigor de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, en l’àmbit judicial no hi ha hagut, doncs, el dret d’opció lingüística passiu» (p. 233), alhora que hi precisava que «[l]a manca del dret a ser correspost en la llengua oficial escollida per part dels òrgans jurisdiccionals a Catalunya, el va voler corregir […] la Llei de política lingüística (art. 13.3), amb èxit escàs pels dubtes competencials, entre altres raons, que la Llei genera en aquest camp […]» (p. 234). ↑
10. La contundent afirmació del TC que és objecte de comentari pot ajudar a sostenir, encara que tampoc no em semblaria una argumentació adequada, l’argument flac que contenia la STC 56/1990 a l’hora de fonamentar la constitucionalitat de la preferència per l’ús del castellà; argument feble al meu parer, el de la STC 56/1990, ja que el dret constitucional a no sofrir indefensió es pot satisfer plenament sense necessitat de nuar-lo, com feia aquesta Sentència, «a la obligación de conocimiento del castellano». En efecte, i en qualsevol cas, el dret constitucional a no sofrir indefensió pot quedar preservat amb la previsió simple de l’assistència gratuita d’intèrpret i de traduccions si s’utilitza la llengua oficial pròpia i no se la comprèn. ↑
11. MILIAN I MASSANA, A. «Ordenament lingüístic», c/f., p. 177 i 178. ↑
12. MILIAN I MASSANA, A. «L’ordenació lingüística: Estudi jurídic…», c/f, p. 333-335, p. 334 per a la fórmula proposada; MILIAN I MASSANA, A. «El règim jurídic de la llengua catalana amb l’Estatut…», c/f, p. 320-322, p. 321 per a la fórmula proposada; MILIAN I MASSANA, A Drets lingüístics per a tothom…, c/t., p. 109-111, p. 110 per a la fórmula proposada. ↑
13. Vegeu MILIAN I MASSANA, A. «L’ordenació lingüística: Estudi jurídic…», c/f., p. 334-335; del mateix autor, «El règim jurídic de la llengua catalana amb l’Estatut…», cit., p. 321-322; i. encara, Drets lingüístics per a tothom…, cit., p. 111. ↑
14. Vegeu MUIAN I MASSANA, A. «El marc constitucional espanyol relatiu al plurilingüisme…», cit., p. 234-238, on exposava i raonava detingudament la necessitat d’una sentència additiva per salvar la constitucionalitat del deure de conèixer el català tal com estava formulat en I art. 6.2 EAC, i la possibilitat tècnica de dictar-la. ↑
15. «Para garantizar el derecho de opción lingüística» comencen dient els apartats 3 i 4 de ↑
16. l’art. 33 EAC, dret d’opció que comprèn, òbviament, el dret dels ciutadans a emprar la llengua oficial ↑
17. que prefereixin. ↑
18. L’apartat 1 de l’art. 35 diu aixi: «1. Todas las personas tienen derecho a recibir la enseñanza en catalán, de acuerdo con lo establecido por el presente Estatuto. El catalán debe utilizarse normalmente como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza universitaria y en la no universitaria». El primer enunciat de l’apartat 2 de l’art. 35 disposa el següent: «2. Los alumnos tienen derecho a recibir la enseñanza en catalán en la enseñanza no universitaria». ↑
19. Aquesta precisió del Tribunal ha passat desapercebuda i jo mateix no la vaig recollir en el treball MILIAN I MASSANA, A. «Los límites jurídicos existentes para la configuración del sistema lingüístico escolar del País Vasco y vías para la reforma del sistema vigente». Revista Vasca de Administración Pública, núm. 79 (2007), p 71-103. Encara que l’omissió no afecti el molí del que deia en el treball, em sembla oportú deixar-ne constancia. ↑
20. Es tracta de les sentencies de la Sala Contenciosa Administrativa del TS (Secció Quarta), encara no publicades, de 9 de desembre de 2010 (corresponent al Recurs de cassació núm. 793/2009), de 13 de desembre de 2010 (Recurs de cassació núm. 796/2009) i de 16 de desembre de 2010 (Recurs de cassació núm. 1839/2009). ↑
21. En les tres sentències ara esmentades s’hi debaten altres qüestions, a més de la relativa a la presència i extensió que ha de tenir la llengua castellana com a llengua vehicular en el model lingüístic català de conjunció lingüística. Els altres assumptes que s’hi discuteixen consisteixen en la llengua de les comunicacions, circulars i qualsevol altra documentació remesa pels centres escolars (en les sentències de 9 i 13 de desembre de 2010), la Insuficiència del sistema d’atenció individualitzada per satisfer el dret a rebre el primer ensenyament en la llengua oficial habitual (Sentència de 16 de desembre de 2010, si bé hi ha també una important consideració sobre aquesta qüestió en la Sentència de 9 de desembre de 2010, Fonament de dret sisè) i la necessitat que en el model oficial de preinscripció en l’educació infantil es pregunti per la llengua habitual dels pares o tutors (Sentència de 16 de desembre de 2010). Malgrat l’interès de totes elles, no escau en aquest moment entrar-hi, ja que escapen de l’objecte del treball. ↑
22. Fragment de la decisió de la Sentència de 9 de desembre de 2010. Les altres dues sentències també contenen aquest fragment en la decisió, amb una única modificació lèxica en la de 13 de desembre de 2010 —«necesarias» en lloc de «precisas»—, que en res no en modifica el sentit, i amb una adaptació per raons de gènere, tant en la de 13 de desembre com en la de 16 de desembre de 2010: «de la recurrente» en lloc de «del recurrente». ↑
23. Com sembla deduir-se del FJ 24 de la STC 31/2010, vista la ubicació de l’expressió «ha de generalizarse aquí para el conjunto del proceso educativo», on es contraposa als estudis bàsics en el seu conjunt. ↑
24. En la versió electrònica original del treball «El règim de les llengües oficials. Comentari a la Sentència…», cit., hi deia que la Llei d’educació «restringeix en gran manera l’àmbit garantit a l’ensenyament en castellà», cosa que, pel que fa a la intensitat, no coincideix amb allò que afirmo ara: «tendeix a restringir més les possibilitats de rebre ensenyament en castellà». Encara que sigui cert que la Llei d’educació afegeixi elements restrictius [per exemple, la delimitació al curs escolar en què els alumnes inicien el primer ensenyament per instar l’ensenyament en castellà; l’elevació de rang de l’atenció lingüística individualitzada; o la possibilitat, que sembla tenir-hi cabuda amb una interpretació sistemàtica de la Llei, que l’expressió «normalment en català» només permet vehicular, com a excepció, ensenyaments en una llengua estrangera, a part de les matèries de llengua I literatura castellanes i de llengua estrangera (art. 11.2, 12 i 14 LE)], aquestes novetats no justifiquen probablement la qualificació que hi feia en la versió original. De fet, aquella qualificació ↑
25. MILIAN I MASSANA, A. «El marc constitucional espanyol relatiu al plurilingüisme…», c/f., p 222, nota 20 ↑
26. ^3¿ 414 U.S. 563 (1974); 94 S.Ct. 786 (1974). ↑
27. ³³ L’art. 34 EAC estableix el següent: «Todas las personas tienen derecho a ser atendidas oralmente y por escrito en la lengua oficial que elijan en su condición de usuarias o consumidoras de bieties, productos y servicios. Las entidades, las empresas y los establecimientos abiertos ↑
28. Els reglaments examinats en les interlocutòries són el Reglament d’us de la llengua catalana de l’Ajuntament de Barcelona i el Reglament per a l’ús de les llengües catalana i occitana aranesa a la Diputació de Lleida. ↑