El canvi climàtic com a punta de llança
de la redefinició de les obligacions de l’Estat
en matèria ambiental^[1]*

Pau de Vílchez Moragues

Professor contractat doctor interí de Dret Internacional Públic

Universitat de les Illes Balears

RESUM

El canvi climàtic suposa una amenaça existencial per a la humanitat tal i com la coneixem. Recentment s’ha començat a identificar l’obligació dels Estats de donar-li una resposta adequada, especialment a través de la feina de la doctrina i de la jurisprudència. Aquesta obligació de diligència deriva de la interacció de diverses fonts legals, entre les quals destaquen els drets humans, els principis de Dret internacional del medi ambient o els tractats internacionals sobre canvi climàtic. Ara bé, la crisi climàtica no és sinó una manifestació d’una crisi més profunda, que deriva d’un sistema de producció i consum totalment insostenible i que posa en perill nombrosos sistemes naturals imprescindibles per a una vida humana amb dignitat. En aquest sentit, sembla imprescindible ampliar aquesta obligació de diligència dels Estats, que s’està identificant per part dels tribunals en matèria de canvi climàtic, a la resta de límits planetaris per tal d’assegurar la protecció dels béns essencials que haurien de ser l’objecte de la protecció prioritària del sistema jurídic.

Paraules clau: canvi climàtic, drets humans, Acord de París, principis de Dret internacional del medi ambient, precaució, prevenció, litigi climàtic, mites planetaris.

RESUMEN

El cambio climático supone una amenaza existencial para la humanidad tal y como la conocemos. Recientemente ha empezado a identificarse la obligación de los Estados de darle una respuesta adecuada, especialmente a través de la labor de la doctrina y de la jurisprudencia. Esta obligación de diligencia deriva de la interacción de diversas fuentes legales, entre las que destacan los derechos humanos, los principios de Derecho Internacional del medio ambiente o los tratados internacionales sobre cambio climático. Sin embargo, la crisis climática no es sino una manifestación de una crisis más profunda, que deriva de un sistema de producción y consumo totalmente insostenible y que pone en peligro numerosos sistemas naturales imprescindibles para una vida humana con dignidad. En este sentido, parece imprescindible ampliar esta obligación de diligencia de los Estados, que se está identificando por parte de los tribunales en materia de cambio climático, al resto de límites planetarios para asegurar la protección de los bienes esenciales que deberían ser el objeto de la protección prioritaria del sistema jurídico.

Palabras clave: cambio climático, derechos humanos, Acuerdo de París, principios de Derecho Internacional del medio ambiente, precaución, prevención, litigio climático, mitos planetarios.

ABSTRACT

Climate change is an existential threat to humanity as we know it. Recently there have been efforts to identify the obligation of States to provide an adequate response to that threat, especially through the works of both scholars and courts. This obligation of due diligence derives from the interaction of different legal sources, among which human rights, international environmental law principles and international treaties on climate change. However, the climate crisis is but another manifestation of a deeper crisis, one which derives from a system of production and consumption, and which is completely unsustainable while posing a severe risk to numerous natural systems which are essential to ensure a human life in dignity. Therefore, it seems necessary to broaden this obligation of diligence of States regarding climate change to other planetary boundaries to ensure the protection of essential legal goods the protection of which should be the primary object of the legal system.

Key words: climate change, human rights, Paris Agreement, international environmental law principles, precaution, prevention, climate litigation, planetary myths.

SUMARI

I. Introducció. II. L’emergència climàtica. III. La identificació de les obligacions estatals en matèria de canvi climàtic. 1. Les fonts d’aquestes obligacions. A. Els tractats internacionals del clima. B. Els drets humans. C. Els principis del Dret internacional del medi ambient. 2. La identificació d’aquestes fonts. A. La doctrina. B. La jurisprudència: el litigi climàtic. IV. Conclusió.

«Incremental change is no longer an option: broad-based

economy-wide transformations are required to avoid closing

the window of opportunity to limit global warming to well below 2°C,

preferably 1.5°C. Every fraction of a degree matters».

(UNEP, Emmissions Gap Report 2022)

I. Introducció

La humanitat està posant en perill les condiciones mateixes que permeten la vida humana a la terra. Aquesta podria ser la primera frase d’un llibre de ciència-ficció però, malauradament, és la conclusió a què ha arribat la comunitat científica respecte de la nostra situació actual. A través d’un sistema productiu i de consum totalment irracional, que empra i destrueix recursos naturals a major velocitat que la mateixa capacitat del planeta per generar-los,^[2] l’ésser humà està traspassant allò que s’anomenen els «límits planetaris»,^[3] és a dir, els límits naturals dintre dels quals l’ésser humà pot viure i prosperar i més enllà dels quals es poden provocar canvis ambientals abruptes o irreversibles que posen en perill les condicions que han permès el desenvolupament de l’espècie humana. Aquests nous límits són: el canvi climàtic, la integritat de la biosfera, l’ús del sòl, el consum i la modificació dels cicles de l’aigua dolça, la contaminació química, els fluxos biogeoquímics de nitrogen i fòsfor, l’acidificació dels oceans, la càrrega d’aerosols a l’atmosfera i la pèrdua de la capa d’ozó. L’any 2015 les dades mostraven que ja s’havien superat quatre d’aquests límits. L’any 2022 nous estudis van mostrar que els sis primers límits mencionats ja s’han transgredit.

En aquesta delicada i perillosa situació és important recordar que el Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC, en les seves sigles en anglès) ha assenyalat fa poc que encara som a temps de prendre les mesures que ens permetin limitar la gravetat dels canvis que estam provocant sobre el sistema climàtic.^[4] Ara bé, l’IPCC també recordava que la finestra d’oportunitat per prendre aquestes mesures s’està tancant. De fet, els propers set a deu anys seran clau i cal que reduïm al menys al 50 % les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle per tenir possibilitats reals de contenir l’escalfament global a 1,5°C aquest segle. Allò que acabam d’assenyalar sobre el canvi climàtic és àmpliament extrapolable a la resta de límits planetaris.

Davant aquesta situació crítica, els sistemes legals han donat una resposta que, en el millor dels casos, ha estat insuficient i, en el pitjor, ha donat cobertura als procediments i activitats que estan precisament posant en risc la viabilitat del planeta per a l’espècie humana. És per aquest motiu que ha arribat el moment de formular-nos una pregunta que, des de l’àmbit jurídic, s’ha obviat durant massa temps: per a què serveix el Dret? I, sobretot, per a què ha de servir? De la resposta a aquestes preguntes dependrà la identificació dels béns jurídics que cal protegir, i la seva jerarquia, així com els mecanismes més adequats per aconseguir-ho.

La intenció d’aquest article és proporcionar alguns elements necessaris per a donar una resposta satisfactòria, útil, a aquesta pregunta, a partir de l’anàlisi de l’evolució de la jurisprudència recent en matèria de responsabilitat dels Estats pel que fa al canvi climàtic.

II. L’emergència climàtica

El canvi climàtic actual és inequívoc, com també ho és el seu origen antropogènic. La contundència del llenguatge emprat en aquestes dues afirmacions no és habitual en l’àmbit científic, en què sol primar la probabilitat, els distints graus de certesa. Però aquest és precisament el llenguatge emprat per la ciència en relació amb l’escalfament global actual. Després de 35 anys d’existència, sis informes globals i nombrosos informes sectorials, en els quals s’ha analitzat tota la producció científica mundial sobre la matèria, l’IPCC incloïa en el seu darrer informe (AR6), aquesta expressió «inequívoc»: «Les activitats humanes, principalment a través de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, han causat de manera inequívoca l’escalfament global, amb la temperatura mitjana global assolint 1,1°C per sobre de la mitjana de 1850-1900 entre 2011 i 2020».^[5]

No hi ha dubte, doncs, que s’està escalfant l’atmosfera (i la mar),^[6] i que aquest escalfament és conseqüència de la combustió desenfrenada de combustibles fòssils. En els darrers 10.000 anys, fins a la revolució industrial, la concentració de CO₂ a l’atmosfera s’ha mantingut estable al voltant de 280 ppm, permetent l’aparició de l’agricultura, l’escriptura i la civilització humana tal i com la coneixem. A dia d’avui, la concentració de CO₂ és de més de 415 ppm. Una concentració tan elevada de CO₂ no s’havia donat des de fa com a mínim 2 milions d’anys.^[7] Si tenim en compte que l’homo sapiens va sorgir fa uns 200.000 anys, ens adonarem que estam en terra ignota. Hem portat el planeta a un punt que la humanitat no havia vist mai.

Això ha afectat ràpidament i profundament l’atmosfera, els oceans i la biosfera, provocant ja actualment impactes greus sobre les persones i la natura, a través de fenòmens atmosfèrics extrems (sequeres, pluges torrencials, onades de calor…), incendis, l’acidificació dels oceans, la desaparició progressiva de les glaceres o l’augment del nivell de la mar.^[8] De cara al futur, les conseqüències dependran del nivell de concentració de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera. Quants més GEH emetem, molt més greus seran aquestes conseqüències.

Per tal de tenir possibilitats reals de contenir l’escalfament global a 1,5°C, hauríem de reduir les emissions de GEH a la meitat el 2030 i a zero net el 2050.^[9] Un escalfament per sobre d’aquesta temperatura comportaria un augment considerable en la gravetat de les conseqüències.^[10] A tall d’exemple, amb un escalfament d’1,5°C la quantitat de persones afectades per les dificultats d’accés a l’aigua potable es redueixen a la meitat en comparació amb un escalfament de 2°C.^[11] Amb aquesta temperatura, el rendiment d’alguns cereals, com el blat de les índies, podria caure un 50 %,^[12] i molts Estats insulars del pacífic esdevindrien difícilment habitables.^[13]

El nivell de concentració de GEH compatibles amb limitar l’escalfament a una determinada temperatura es coneix com a «pressupost de carboni». Doncs bé, al ritme actual d’emissions, haurem exhaurit el pressupost de carboni per limitar l’escalfament a 1,5°C d’aquí a 2030. Per tenir una idea del que impliquen els distints escenaris d’augment de temperatura, resulta molt il·lustratiu el darrer informe de l’IPCC. Segons l’AR6, amb un augment de la temperatura mitjana global d’1,5°C, un 14 % de les espècies vives estarien greument amenaçades d’extinció; amb un escalfament de 2°C, serien un 18 %; si la temperatura puja a 3°C per sobre de la mitjana, les espècies greument amenaçades serien el 29 %, i aquesta xifra augmentaria al 49 % (una de cada dues espècies) en el cas que la temperatura s’escalfi 5°C d’aquí a finals del s. XXI.^[14]

Finalment, cal tenir en compte que l’escalfament global pot provocar que es creuin punts de no retorn en els sistemes naturals que provoquin un efecte de retro-alimentació, escalfant encara més el planeta i agreujant de manera significativa la crisi climàtica: els anomenats tipping points. Es tracta, per exemple, de la desaparició de les capes de gel polars, la modificació de les corrents oceàniques o la degradació dels grans boscos tropicals. Aquests fenòmens tendrien entre d’altres conseqüències, respectivament, l’augment significatiu del nivell de la mar, el trasbals profund del patrons climàtics arreu del món o el fet que els boscos deixin de ser embornals de carboni i passin a ser emissors nets de GEH. Segons estudis recents, es podrien creuar sis punts de no retorn en el cas que la temperatura mitjana global s’escalfés per sobre d’1,5°C i fins a 2°C. Entre 2°C i 4°C se’n podrien creuar deu, i se’n creuarien 16 en cas de superar els 4°C aquest segle.^[15]

III. La identificació de les obligacions estatals en matèria de canvi climàtic

Davant d’aquesta situació, que suposa un dels majors riscos per a la supervivència de la humanitat tal i com la coneixem,^[16] tenen els Estats alguna obligació de donar-li resposta? Més enllà de la dimensió ètica o política, allò rellevant per a aquest article és la dimensió legal d’aquesta possible o possibles obligacions. L’examen superficial de les distintes fonts del dret podria portar-nos erròniament a pensar que no existeix una obligació en aquest sentit o que, com a màxim, es tracta simplement de l’obligació d’intentar fer alguna cosa al respecte, deixant la definició de la intensitat o el contingut d’aquesta intervenció totalment a expenses de la voluntat estatal. Ara bé, un examen més minuciós i sistemàtic del marc legal ens permet identificar que, en realitat, els Estats estan obligats a actuar amb un determinat nivell de responsabilitat a l’hora de donar resposta a l’escalfament global. Així, la interacció del marc legal internacional relatiu al canvi climàtic, el règim internacional de protecció dels drets fonamentals, els principis del Dret internacional del medi ambient i les obligacions de diligència incloses en els textos constitucionals estatals, juntament amb altres figures del Dret, com la responsabilitat civil extracontractual, permeten identificar l’existència d’una obligació real, tangible i exigible en justícia, davant els tribunals, de donar una resposta adequada al canvi climàtic que permeti limitar l’escalfament global a un nivell que sigui coherent amb el menor risc possible segons el consens científic internacional en la matèria.

La font d’aquesta obligació és complexa, perquè el seu origen és múltiple, però no per això és menys sòlida sinó que, ans el contrari, la intervenció de múltiples fonts jurídiques ajuda precisament a consolidar la seva força legal. En les pàgines següents examinarem, per una banda, les fonts principals que intervenen més sovint en la identificació d’aquestes obligacions i, per l’altra, els mecanismes que han permès identificar-les.

1. Les fonts d’aquestes obligacions

A. Els tractats internacionals del clima

El marc internacional relatiu al canvi climàtic té com a peça fonamental la Convenció marc de Nacions Unides sobre el canvi climàtic (CMUNCC). Aquesta es va adoptar el 1992, gairebé al mateix temps que el Conveni sobre diversitat biològica (CBD) o la Convenció per combatre la desertificació (CCD), els dos instruments que, juntament amb la CMNUCC, formen les anomenades Convencions de Rio.^[17]

La primera de les convencions esmentades establia com a objectiu fonamental de la mateixa «la estabilización de las concentraciones de gases de efecto invernadero en la atmósfera a un nivel que impida interferencias antropógenas peligrosas en el sistema climático».^[18]

La CMNUCC reconeix en el seu preàmbul que el canvi climàtic és una preocupació comú de tota la humanitat i estableix els principis que han de guiar els Estats en la seva acció climàtica: el principi de justícia intergeneracional, el principi de responsabilitats comuns però diferenciades, el principi de precaució o el principi de desenvolupament sostenible.^[19] A banda, la Convenció defineix una sèrie d’obligacions que són més intenses en funció del nivell d’industrialització assolit. Així, mentre tots els països han d’elaborar inventaris d’emissions i d’embornals de carboni, els Estats industrialitzats també han d’establir polítiques nacionals i mesures de reducció d’aquestes emissions i els membres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) han d’aportar, a més, ajuda financera i tecnològica als països empobrits.^[20] L’òrgan suprem de govern de la CMNUCC és la Conferència de les Parts (COP), que s’encarrega de fer el seguiment del compliment de la Convenció i d’adoptar els instruments que la completin i desenvolupin. Precisament, els esmentats principis, així com l’objectiu de la Convenció, són aplicables a tots els instruments jurídics connexos en aquesta, inclosos els dos més importants aprovats en els darrers 25 anys: el Protocol de Kyoto i l’Acord de París.

El Protocol de Kyoto,^[21] adoptat l’any 1997, va suposar un avenç important en la mesura que incorporava, per primer cop, objectius quantificats de reducció d’emissions per a cada país industrialitzat que n’era Estat part. Malauradament, el principal país emissor de GEH d’aquell moment, Estats Units, no va mai ratificar l’Acord, i alguns altres el van incomplir (com Canadà) o en van sortir (com Rússia). Ara bé, el Protocol va tenir un impacte innegable en la reducció d’emissions de la Unió Europea (UE). Per altra banda, els països emergents, com ara Xina o la Índia, no tenien obligacions de reducció d’emissions en el marc de Kyoto.

La insuficiència del Protocol de Kyoto a l’hora de donar una resposta adequada al canvi climàtic va fer necessària l’elaboració d’un nou instrument que s’hauria d’haver adoptat a la COP15, a Copenhaguen, el 2009, però que va acabat veient la llum el desembre de 2015, a la COP21 de París. L’Acord de París^[22] va suposar un canvi substancial respecte del Protocol de Kyoto per diversos motius. Per una banda, definia per primer cop què vol dir una «interferència perillosa» en el sistema climàtic, establint com a objectiu la contenció de l’escalfament global ben per sota de 2°C, i fent tots els esforços per limitar l’escalfament a 1,5°C.^[23] En segon lloc, l’Acord no definia en el seu text les reduccions a efectuar per cada país (a diferència del Protocol de Kyoto), sinó que establia la obligació per als Estats de definir i comunicar de manera periòdica els seus objectius de reducció d’emissions (anomenats contribucions determinades a nivell nacional, o NDCs, en anglès), amb un sistema que obligava totes les parts a revisar a l’alça els seus compromisos cada cinc anys, de manera que aquests reflecteixin la màxima ambició possible de cada Estat part.^[24] Finalment, i no menys important, en el marc de l’Acord de París tots els Estats part estan obligats a reduir les seves emissions i a presentar de manera periòdica els seus respectius NDCs, encara que tenint en compte el principi de les responsabilitats comunes però diferenciades a la llum de les diferents circumstàncies nacionals.

L’Acord de París va entrar en vigor a una velocitat extraordinària, menys d’un any després de la seva adopció, i avui en dia ha estat ratificat per 195 països, incloent tots els principals emissors de GEH,^[25] dels quals 194 han presentat els seus NDCs. Ara bé, els compromisos presentats pels Estats fins aquest moment són àmpliament insuficients per aconseguir l’objectiu fixat en l’Acord. Segons destaca el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), les polítiques actuals porten a un escalfament global durant aquest segle del voltant de 3°C. Si es complissin tots els NDCs incondicionals (no dependents de la provisió de suport financer o tecnològic per part de tercers Estats), l’augment de temperatura seria de 2,6°C.^[26]

Existeix, doncs, una discrepància important entre l’objectiu de temperatura a assolir i els compromisos definits pels Estats. Aquest any, a la COP28, s’efectuarà el primer inventari global (Global Stocktake) previst per l’Acord de París, que permetrà determinar amb el major nivell de detall l’estat d’execució per part de cada Estat part de les obligacions i compromisos assumits amb aquest Acord. En base a aquest inventari global, els Estats hauran de revisar a l’alça els seus compromisos d’aquí a 2025.

B. Els drets humans

L’aparició dels drets humans com a bé fonamental a protegir per la comunitat internacional suposa un abans i un després en l’evolució del Dret, intern i internacional. Des de la Declaració universal dels drets humans aprovada a Nova York el 1948, els drets humans han constituït un dels elements essencials en la limitació de l’antigament inexpugnable principi de la sobirania dels Estats. Actualment, existeixen nombrosos tractats tant a l’àmbit universal com regional que recullen, desenvolupen i protegeixen aquests drets; tractats subscrits per la majoria de països del planeta.^[27] A més, s’han desenvolupat règims regionals de protecció dels drets humans que compten amb mecanismes judicials avançats, com ara el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), la Cort Interamericana de Drets Humans (CIADH) o la Cort Africana de Drets Humans i dels Pobles (CAfDHP). Per últim, la majoria de països han incorporat la protecció dels drets fonamentals en els seus textos constitucionals, donant-los una protecció particular i qualificada. La interacció dels tractats internacionals, les normes estatals i els òrgans judicials o quasi judicials, tant de natura internacional com interna, ha permès la consolidació dels drets humans com a bé jurídic fonamental. Avui en dia és objecte de consens entre tota la comunitat internacional que l’obligació legal des Estats respecte dels drets humans és triple: respectar, protegir i implementar (és a dir, crear les condicions perquè el seu gaudi pugui ser efectiu).^[28]

Quina relació tenen els drets humans i el canvi climàtic? Per respondre a aquesta pregunta és important tenir en compte la triple obligació dels Estats a què acabam de fer referència. Els governs no només estan obligats a no infringir directament els drets fonamentals de la ciutadania (per exemple, abstenint-se de matar algú, o de sotmetre’l a tortura), sinó que estan obligats a evitar que d’altres (per exemple, actors privats) ho facin i, de manera crucial, a establir i desenvolupar un sistema normatiu i a posar en marxa els mitjans perquè aquests drets siguin efectius. La dependència de l’ésser humà d’un medi ambient sà per poder tenir una vida digna ha estat subratllada per nombrosos instruments internacionals de drets humans i, en aquest sentit, cal destacar la jurisprudència del TEDH.^[29] La Cort d’Estrasburg, ja des del cas López Ostra,^[30] a l’any 1994, va establir que els impactes sobre la salut de la demandant com a conseqüència de les emissions contaminants, les olors i el renou d’una planta de tractament de residus vulneraven el seu dret a la vida privada i familiar, i va considerar l’Estat espanyol responsable d’aquesta violació per no haver pres les mesures adequades per evitar-ho. Des de llavors, són nombroses les sentències condemnatòries a Estats europeus per les violacions de drets humans derivades de nombroses actuacions o omissions en matèria ambiental, des de la contaminació industrial fins a la gestió de residus.^[31] En aquest sentit, cal subratllar que el TEDH ha identificat la responsabilitat de l’Estat en la violació dels drets humans dels demandants fins i tot en casos relatius a desastres naturals, derivant aquesta responsabilitat de la manca d’una planificació efectiva que eviti la producció d’aquests danys en el cas de situacions perilloses.^[32]

A l’altra banda de l’Atlàntic, la CIADH ha desenvolupat igualment una significativa tasca jurisprudencial en què ha identificat de manera clara els vincles entre el medi ambient i els drets humans, així com les obligacions que en deriven de respectar el primer per tal de salvaguardar els segons. Particularment rellevant en aquest sentit resulta l’opinió consultiva emesa l’any 2017 per la CIADH en resposta a una sol·licitud presentada per Colòmbia, en què desenvolupa una anàlisi detallada de la qüestió i defineix de manera inequívoca les obligacions dels Estats en matèria ambiental per tal de respectar les obligacions derivades del sistema interamericà de drets humans.^[33]

Si ens referim al canvi climàtic i a les seves conseqüències, resulta evident que els impactes que tindrà sobre els drets humans seran nombrosos, greus i generalitzats. Les onades de calor, per exemple, afecten greument la salut, especialment dels infants, les persones majors i les persones amb malalties respiratòries o cardiovasculars, podent provocar fins i tot la mort. A tall d’exemple, l’onada de calor de 2003 a Europa es calcula que va provocar prop de 70.000 morts prematures,^[34] i la de 2022, 20.000,^[35] tot i que ja es comptava amb molts més mitjans i protocols per afrontar aquestes situacions. Els incendis, que van assolir una xifra rècord el 2022 a Europa,^[36] són també una font de risc per a la vida, la salut i la propietat de les persones, a l‘igual que els fenòmens atmosfèrics extrems. Per altra banda, l’augment de l’estrès hídric i l’augment del nivell de la mar provoquen també impactes greus pel que fa a la producció d’aliments i l’accés a l’aigua potable, mentre que l’extensió a la resta del món de malalties fins ara limitades a algunes zones geogràfiques, com el zika, o el dengue, suposa una amenaça greu per a la salut.^[37] Fins i tot el dret humà a la lliure determinació, el dret col·lectiu per antonomàsia, es troba greument amenaçat per l’augment del nivell de la mar derivat de l’escalfament global, que afecta directament a l’habitabilitat de països com Tuvalu, Kiribati o Vanuatu, alguns dels quals han contemplat fins i tot la compra de terrenys a d’altres Estats per poder reallotjar els seus habitants (sempre que les normes migratòries o d’asil d’aquells Estats així ho permetin).^[38]

El vincle entre canvi climàtic i drets humans ha estat identificat a l’àmbit internacional com a mínim des de la primera dècada del s. XXI. Així, a l’any 2008, el Consell de Drets Humans de l’ONU va adoptar la Resolució 7/23, en la qual reconeixia que: «el canvi climàtic suposa una amenaça immediata i de llarg abast a les persones i les comunitats d’arreu del món i té implicacions per al gaudi efectiu dels drets humans».^[39]

Des de llavors, el Consell de Drets Humans ha adoptat nombroses resolucions i l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Drets Humans ha publicat nombrosos informes sobre els riscos i impactes del canvi climàtic sobre els drets fonamentals, gairebé amb una periodicitat anual, incloent temes com els drets dels infants, el dret a la salut, el dret a l’alimentació o els drets de les dones.^[40] A més, el relator especial de Nacions Unides sobre medi ambient i drets humans, John Knox, va publicar el 2016 un informe dirigit al Consell de Drets Humans en què analitzava les greus amenaces per als drets humans derivades de l’escalfament global. Advertia el relator especial que: «[a] mesura que les temperatures mitjanes globals augmenten, s’incrementen les morts, les ferides i el desplaçament de persones com a conseqüència de desastres relacionats amb el clima, com ara l’augment dels ciclons tropicals, així com la mortalitat i la malaltia derivada de les onades de calor, la sequera, les malalties i la malnutrició. En termes generals, quant major sigui l’increment de la temperatura mitjana, majors seran els efectes sobre el dret a la vida i a la salut, així com sobre altres drets humans. Les conseqüències previsibles fins i tot amb un augment de 2°C de la temperatura mitjana global són dramàtiques».^[41]

Tres anys després, el nou relator especial, el professor David R. Boyd, va publicar un nou informe sobre aquesta qüestió en què destacava dues conclusions: per una banda, els drets humans estan amenaçats pel canvi climàtic i els seus efectes i, per l’altra, els Estats i les empreses tenen, com a conseqüència de la primera, «extenses obligacions i responsabilitats en matèria de drets humans».^[42]

Finalment, resulta important recordar que, el Consell de Drets Humans, a l’octubre de 2021, va decidir nomenar un relator especial sobre la protecció dels drets humans en el context del canvi climàtic.^[43] A la mateixa sessió, el Consell de Drets Humans va igualment reconèixer, per primer cop en la seva història i en l’àmbit internacional, l’existència d’un dret humà a un medi ambient sa i segur, com a dret fonamental per a la salvaguarda i gaudi de la resta de drets humans.^[44] Pocs mesos després, l’Assemblea General de l’ONU va reconèixer també, per primer cop en la història, l’existència i rellevància d’aquest dret.^[45]

C. Els principis del Dret internacional del medi ambient

El tercer gran pilar de cara a identificar la obligació dels Estats de donar una resposta adequada a la crisi climàtica està compost pels principis de Dret internacional del medi ambient. Els principis de prevenció, precaució, desenvolupament sostenible, equitat intergeneracional, equitat intrageneracional o el principi d’estudi d’impacte ambiental constitueixen una xarxa sòlida de què deriven, en conjunt o separadament, tota una sèrie d’obligacions de diligència de l’Estat en relació amb el medi ambient que tenen una aplicació directa en el canvi climàtic.

Així, el principi de prevenció, evolucionat a partir del principi de no-harm, estableix la obligació dels Estats d’evitar que qualsevol activitat duta a terme sota la seva jurisdicció causi un dany al medi natural d’un altre Estat o en zones més enllà de la sobirania estatal. Aquest principi va ser reconegut en la seva forma inicial (no-harm) ja durant la primera meitat del s. XX en el laude arbitral internacional relatiu al cas de la Fundició de Trail,^[46] i des de llavors ha estat recollit en nombroses declaracions, convenis i decisions de tribunals internacionals. Per exemple, la Declaració d’Estocolm de 1972^[47] i la Declaració de Rio de 1992^[48] afirmen, amb 20 anys de diferència, aquesta obligació, que també és recollida, entre d’altres, en la Convenció de Nacions Unides sobre Dret de la Mar de 1982.^[49] El caràcter consuetudinari d’aquesta norma ha estat posat de manifest per la Cort Internacional de Justícia en diverses ocasions, com ara en l’opinió consultiva sobre la legalitat de l’ús o l’amenaça de les armes nuclears de 1996^[50] o en la Sentència del cas de les plantes de cel·lulosa al riu Uruguai de 2010.^[51]

La rellevància d’aquest principi en la lluita contra el canvi climàtic no deixa lloc a dubtes, no només perquè estigui recollit en el preàmbul de la CMNUCC i perquè la dimensió transfronterera del dany sigui evident, sinó també perquè es donen amb claredat els dos elements bàsics per a la seva aplicació: la transcendència del dany i la seva previsibilitat. En aquest sentit, cal destacar que no basta qualsevol dany perquè sigui d’aplicació el principi de prevenció, sinó que cal que aquest sigui significatiu, d’una especial rellevància. Tal i com hem explicat a l’inici de l’article, és científicament incontestable la gravetat dels danys lligats a l’escalfament global, el potencial destructiu dels quals augmenta amb cada dècima de grau. Per altra banda, la previsibilitat del dany és evident fins al punt que no es tracta, com podia ser a principis dels anys 90 del s. XX, d’una possibilitat en un futur a més o menys llarg termini, sinó d’una realitat que ja s’està donant avui en dia.

Conclusions similars es poden extreure en relació amb l’aplicació de la resta de principis de Dret internacional mencionats ut supra. El principi de precaució, per exemple, està formulat en la Declaració de Rio de 1992, i recollit en tractats com el Conveni de Viena per a la protecció de la capa d’ozó o el Tractat de la Unió Europea. El Tribunal Internacional sobre el Dret de la Mar ha reconegut igualment la seva natura consuetudinària. El principi de precaució estableix que, davant la possibilitat que es derivin danys especialment greus d’una determinada activitat, no és necessari esperar a tenir una certesa científica al respecte abans d’impedir aquella activitat o d’adoptar mesures que evitin aquells danys. En aquest sentit, la possibilitat de creuar punts de no retorn a partir d’un determinat nivell d’escalfament, i que això provoqui una retroalimentació natural i un agreujament encara major del canvi climàtic, sembla constituir un element suficient com per aplicar el principi de precaució, encara que no es tengui la certesa de si aquests punts es creuaran amb un augment d’1,4°C, 1,6°C o 1,8°C.

El principi de desenvolupament sostenible, el de solidaritat intergeneracional i el d’equitat intrageneracional estan íntimament vinculats. Mentre el primer estableix la necessitat de respectar els sistemes naturals necessaris per a la vida humana a l’hora de planificar o dur a terme mesures de caire econòmic o social,^[52] el segon requereix que les actuacions de les generacions actuals no han de posar en perill la capacitat de les generacions futures de viure amb dignitat i obtenir els recursos que necessiten.^[53] Per la seva banda, el tercer exigeix que aquells Estats que més han contribuït a l’escalfament global (principalment, els industrialitzats) siguin els que més contribueixin a afrontar aquesta amenaça a nivell global i, per exemple, més i amb major celeritat redueixin les seves emissions.^[54] Un sisè principi rellevant en aquesta matèria és el d’estudi d’impacte ambiental, que obliga els Estats a analitzar les conseqüències negatives que podrien derivar de l’autorització d’un projecte o d’una activitat.

Per concloure aquest apartat, és important destacar tres coses. En primer lloc, aquests principis, a més de definir tota una sèrie d’obligacions en matèria ambiental per als Estats, tenen entre ells tota una sèrie de vincles que permeten enfortir aquestes obligacions. Per exemple, la Cort Internacional de Justícia ha establert que l’obligació de dur a terme un estudi d’impacte ambiental és un dels elements imprescindibles per complir amb l’obligació de prevenció.^[55] Per altra banda, molts autors subratllen la proximitat entre els principis de prevenció i precaució,^[56] que fins i tot podrien considerar-se com a part d’un mateix continuum preventiu.^[57] De manera similar, el principi de desenvolupament sostenible apareix sovint lligat, no només als principis de justícia intergeneracional i d’equitat intrageneracional, amb els que comparteix algunes característiques, sinó també als principis de precaució^[58] o de prevenció.^[59]

En segon lloc, resulta particularment interessant comprovar com aquests principis també estan profundament lligats als drets humans. Un exemple paradigmàtic d’això el podem trobar en l’Opinió consultiva de 2017 emesa per la CIADH sobre els vincles entre el medi ambient i els drets humans. En aquesta opinió, després d’analitzar de manera detallada totes les possibles vulneracions dels drets fonamentals com a conseqüència de la degradació ambiental, la Cort conclou que els Estats tenen vuit obligacions essencials per garantir el respecte a la vida i la dignitat de les persones. Les cinc primeres, estan inextricablement vinculades a principis de dret internacional del medi ambient: prevenció, precaució, estudi d’impacte ambiental i cooperació.

Concretament, aquestes obligacions són:

«a. Los Estados tienen la obligación de prevenir daños ambientales significativos, dentro o fuera de su territorio, de conformidad con los párrafos 127 a 174 de esta Opinión.

b. Con el propósito de cumplir la obligación de prevención los Estados deben regular, supervisar y fiscalizar las actividades bajo su jurisdicción que puedan producir un daño significativo al medio ambiente; realizar estudios de impacto ambiental cuando exista riesgo de daño significativo al medio ambiente; establecer un plan de contingencia, a efecto de tener medidas de seguridad y procedimientos para minimizar la posibilidad de grandes accidentes ambientales; y mitigar el daño ambiental significativo que se hubiere producido, aún cuando hubiera ocurrido a pesar de acciones preventivas del Estado, de conformidad con los párrafos 141 a 174 de esta Opinión.

c. Los Estados deben actuar conforme al principio de precaución, a efectos de la protección del derecho a la vida y a la integridad personal, frente a posibles daños graves o irreversibles al medio ambiente, aún en ausencia de certeza científica, de conformidad con el párrafo 180 de esta Opinión.

d. Los Estados tienen la obligación de cooperar, de buena fe, para la protección contra daños al medio ambiente, de conformidad con los párrafos 181 a 210 de esta Opinión.

e. Con el propósito de cumplir la obligación de cooperación, los Estados deben notificar a los demás Estados potencialmente afectados cuando tengan conocimiento que una actividad planificada bajo su jurisdicción podría generar un riesgo de daños significativos transfronterizos y en casos de emergencias ambientales, así como consultar y negociar, de buena fe, con los Estados potencialmente afectados por daños transfronterizos significativos, de conformidad con los párrafos 187 a 210 de esta Opinión».^[60]

Finalment, és important destacar que la majoria d’aquests principis estan recollits en els principals textos del règim internacional del canvi climàtic, com ara la CMNUCC o l’Acord de París: els principis de prevenció, precaució, desenvolupament sostenible, justícia intergeneracional, o d’equitat intrageneracional (el principi de responsabilitats comuns però diferenciades).

Així, lligant amb tot allò que hem explicat fins ara, es pot afirmar, per exemple, que el nivell de diligència requerit dels Estats a l’hora de definir la seva reducció d’emissions és aquella que sigui compatible amb un nivell d’escalfament global que permeti evitar danys desproporcionats i irreversibles, que impactin de manera considerable sobre els drets humans i que, a més, puguin desencadenar processos naturals de retroalimentació de l’escalfament com a conseqüència d’haver superat punts de no retorn. Això vol dir, si ens atenim al coneixement científic actual, que cal limitar l’escalfament global a 1,5°C, i que les reduccions de cada país dependran igualment del seu nivell de riquesa i de la seva contribució històrica al canvi climàtic actual, havent de representar el nivell màxim d’ambició possible.

2. La identificació d’aquestes fonts

A l’hora d’identificar els fonaments legals que permeten concretar el nivell de diligència requerida per part dels Estats per donar una resposta adequada a la crisi climàtica, és important destacar dues fonts que, segons l’article 38 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia són fonts auxiliars del dret: la doctrina i la jurisprudència. Totes dues han jugat un paper rellevant en la definició d’aquest deure de diligència, com veurem a continuació.

A. La doctrina

Pel que fa a la doctrina, cal destacar el treball de nombroses associacions i organitzacions de juristes que, des de la dècada dels 80 del s. XX, han desenvolupat diferents propostes que han anat nodrint el debat jurídic i jurisprudencial. En un principi, la majoria d’aquestes propostes tractaven de la necessitat de protegir el medi ambient, i en aquest sentit podem destacar: la Proposta de convenció internacional sobre medi ambient i desenvolupament presentada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura l’any 1995;^[61] la Resolució sobre la responsabilitat en Dret internacional per dany ambiental, adoptada per l’Institut de Droit International el 1997;^[62] la Carta de la Terra, elaborada per la UNESCO per la Comissió de la Carta de la Terra l’any 2000,^[63] o la Declaració de Nova Delhi sobre els principis de Dret internacional relatius al desenvolupament sostenible, adoptada per l’Associació Internacional de Dret el 2002.^[64]

La contínua degradació del medi natural ha portat recentment a un ressorgiment d’aquestes propostes doctrinals amb la peculiaritat que sovint el canvi climàtic hi ocupa un lloc destacat i que el seu raonament enllaça amb el de nombrosos demandants i diversos tribunals en litigis climàtics recents. A més, així com les primeres propostes se centraven més en els principis del Dret internacional, aquestes propostes més recents incorporen altres fonts, com els drets humans o la responsabilitat extracontractual. Així, podem citar: la Declaració dels principis legals en relació amb el canvi climàtic, adoptada per l’Associació Internacional de Dret el 2014;^[65] els Principis d’Oslo sobre les obligacions relatives al clima global;^[66] la Declaració mundial sobre l’Estat de Dret ambiental;^[67] la Proposta de convenció sobre el dret humà al medi ambient,^[68] o la Proposta de pacte global pel medi ambient.^[69]

Una menció especial requereix la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides (CDI), la qual va incloure en el seu pla de treball el tema de la «Protecció de l’atmosfera» a l’any 2013. Des de llavors, el relator especial designat per la Comissió, el professor Shinya Murase, ha elaborat sis informes sobre la qüestió, que van concloure amb l’adopció per part de la CDI, l’any 2021, d’un esborrany de Directrius sobre la protecció de l’atmosfera. El 9 de desembre d’aquell mateix any, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar una resolució que acollia i donava la benvinguda a aquestes directrius i les traslladava als Estats per al seu coneixement.^[70] Cal destacar que, si bé aquestes Directrius exclouen expressament de la seva anàlisi qüestions importants, com ara el principi de precaució o el de responsabilitats comuns però diferenciades, sí que reconeixen de manera clara que «la contaminación atmosférica y la degradación atmosférica son una preocupación común de la humanidad»,^[71] que els Estats han de realitzar estudis d’impacte ambiental en relació amb l’atmosfera,^[72] que aquesta s’ha d’emprar de manera sostenible^[73] així com de manera equitativa i raonable tant en relació amb les generacions presents com futures^[74] i que, a més, els Estats tenen l’obligació de «proteger la atmósfera ejerciendo la debida diligencia en la adopción de medidas apropiadas, de conformidad con las normas de derecho internacional aplicables, para prevenir, reducir o controlar la contaminación atmosférica y la degradación atmosférica».^[75]

B. La jurisprudència: el litigi climàtic

A l’hora d’identificar les obligacions estatals en matèria de canvi climàtic és imprescindible referir-se al litigi climàtic. Des de principis dels anys 90 del s. XX, persones i organitzacions d’arreu del món han intentat denunciar les autoritats del seu país per les catastròfiques conseqüències que es derivaran de la seva manca de polítiques climàtiques responsables. Fins a l’any 2015, pràcticament cap d’aquestes iniciatives va tenir èxit, però aquell any el Tribunal de Districte de la Haia va condemnar l’Estat holandès a revisar a l’alça els seus compromisos de reducció d’emissions. Era el cas Urgenda c. Països Baixos, i des de llavors hi ha més de deu casos arreu del món en què els tribunals estatals han condemnat les seves principals institucions polítiques per la seva acció insuficient davant el canvi climàtic.^[76] A Holanda, Pakistan, Irlanda, Colòmbia, Sudàfrica, França o Alemanya, els tribunals han reconegut, en primer lloc, que les polítiques climàtiques no estan excloses de l’escrutini dels tribunals, superant així una visió reduccionista de la divisió de poders que permetia la vulneració flagrant dels drets fonamentals dels ciutadans d’aquests Estats. En segon lloc, aquests tribunals han considerat que la crisi climàtica és un fenomen greu, tal i com demostra la ciència, i que la interacció de les fonts legals analitzades en aquest article (el marc internacional del canvi climàtic, els drets humans i els principis internacionals del dret ambiental) així com, segons la jurisdicció, algunes consideracions addicionals (com ara, el deure de cura reconegut a les constitucions nacionals o la responsabilitat extracontractual), permeten identificar un nivell de diligència qualificat dels Estats que aquests han de respectar per tal de donar una resposta dintre del marc de la legalitat al canvi climàtic.^[77]

Resulta particularment rellevant comprovar com la majoria d’aquests tribunals identifiquen la responsabilitat dels Estats a partir d’una anàlisi complexa que mobilitza distintes fonts legals, tal i com hem assenyalat al llarg de l’article. Per altra banda, també cal ressenyar com molts d’aquests casos han arribat a les instàncies judicials més elevades dels seus respectius països, donant una major validesa jurídica a la identificació d’aquestes obligacions, en el cas d’una decisió positiva, i obrint les portes a instàncies judicials o quasi judicials d’àmbit internacional. En aquest sentit, cal destacar que s’han presentat 12 litigis climàtics davant el TEDH, el qual n’ha prioritzat tres, la vista oral dels quals tindrà lloc durant el 2023.^[78]

També s’han presentat diverses denúncies davant els mecanismes especials de protecció de drets humans, com ara el Comitè de Drets Humans o el Comitè dels Drets dels Infants. En aquest sentit, el Comitè de Drets Humans ja ha analitzat dos casos sobre canvi climàtic i, mentre que al primer va considerar que l’amenaça del canvi climàtic encara no tenia entitat suficient com per garantir el dret d’asil al sol·licitant,^[79] al segon ja va afirmar que Austràlia estava violant les seves obligacions en matèria d’adaptació al canvi climàtic.^[80] En el cas del Comitè dels Drets dels Infants, el Comitè, tot i desestimar la denúncia per no haver exhaurit totes les vies de recurs intern, va concloure que els demandants estaven afectats particularment pel canvi climàtic i que els Estats tenen una responsabilitat individualitzada pels seus actes i omissions en relació amb el canvi climàtic. Resulta també destacable que el Comitè, fent seves les conclusions de la Cort Interamericana de Drets Humans en l’Opinió Consultiva 23/17, reconeix que els infants estan sota la jurisdicció dels Estats des del qual s’originen les emissions de GEH i que aquests Estats tenen un control efectiu sobre aquestes emissions a través del seu poder normatiu.^[81]

Finalment, cal tenir en compte que s’han presentat recentment tres sol·licituds d’opinió consultiva davant tres instàncies judicials internacionals pel que fa a les obligacions dels Estats en matèria de canvi climàtic. Per una banda, el 12 de desembre de 2022, la Comissió de Petits Estats Insulars sobre Canvi Climàtic i Dret Internacional va sol·licitar una opinió consultiva al Tribunal Internacional sobre el Dret de la Mar. Per altra banda, Colòmbia i Xile la van sol·licitar a la Cort Interamericana de Drets Humans el 9 de gener de 2023. La darrera opinió consultiva, adreçada a la Cort Internacional de Justícia, l’ha impulsat Vanuatu i va ser aprovada per 105 Estats membres de l’Assemblea General de l’ONU el 29 de març de 2023. El potencial d’aquestes opinions consultives per consolidar les obligacions dels Estats en matèria climàtica és considerable. Vista l’evolució recent de les diverses jurisdiccions nacionals i internacionals en la matèria, cal esperar que aquestes tres Corts arribin a conclusions similars i, especialment, coherents entre elles.

IV. Conclusió

En aquest article hem exposat l’evolució recent del Dret internacional en matèria ambiental, destacant com, des de diverses fonts, s’ha anat consolidant aquestes darreres dècades una obligació de diligència dels Estats en matèria ambiental, que es manifesta i concreta a través de diversos fonaments legals, com ara els drets humans, els principis de Dret internacional del medi ambient o el règim internacional del canvi climàtic. Si tenim en compte les desastroses conseqüències que ja està tenint el canvi climàtic i el potencial destructiu que pot tenir, en el cas de no prendre les mesures adequades a temps, és evident que la protecció del sistema climàtic entra en aquesta obligació de respecte i protecció del medi ambient. De fet, nombroses instàncies judicials arreu del món estan arribant a aquesta mateixa conclusió i definint el nivell de diligència requerit de l’Estat per afrontar dintre de la legalitat aquesta emergència.

Ara bé, la crisi climàtica no és la única de les crisis ambientals causada per un model de producció i consum que sembla haver perdut tota referència a les possibilitats materials i biofísiques reals del planeta Terra. En aquest sentit, el Centre de Resiliència de la Universitat d’Estocolm ha elaborat el concepte de límits planetaris, a través del qual identifica nou sistemes essencials per garantir un espai segur per a l’espècie humana tal i com la coneixem.^[82] Entre aquests límits planetaris, a banda del canvi climàtic, hi ha la biodiversitat, la capa d’ozó, l’acidificació de la mar o la disponibilitat d’aigua potable, entre d’altres. Molts d’aquests límits disposen d’una regulació a nivell internacional i estan interrelacionats entre ells. Com exemple, basti mencionar que la tercera caIusa principal de la pèrdua de biodiversitat és el canvi climàtic.^[83] De fet, tal i com assenyala la Plataforma Intergovernamental de Ciència i Polítiques sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES), «[l]a naturaleza es esencial para la existencia humana y la buena calidad de vida. La mayoría de las aportaciones de la naturaleza a las personas no se pueden sustituir por completo y algunas son irremplazables».^[84]

Si tenim en compte que alguns d’aquests límits planetaris, com la biodiversitat, la capa d’ozó o la contaminació per plàstics estan regulats i protegits (encara que sigui de manera incompleta) per convenis internacionals, si tenim en compte la interrelació entre aquests límits, i si tenim en compte que s’estan començant a plantejar litigis davant els tribunals sobre aquestes qüestions,^[85] podem concloure que és plausible que, en la mesura que es reconeguin límits i obligacions jurídics per als Estats en matèria de canvi climàtic per tal de salvaguardar béns essencials per als sistemes jurídics (com ara la vida de les persones), aquestes obligacions de diligència dels Estats s’ampliïn per abastar altres dimensions del medi ambient que són igualment fonamentals per a la nostra supervivència.

Sembla, en tot cas, una evolució necessària si és que el Dret ha de ser un instrument adequat per protegir allò que hauria de ser la raó de ser de la seva existència: la protecció de les persones i l’establiment de les regles bàsiques per a la seva convivència.

1. * Article sotmès a avaluació cega: 03.05.2023. Acceptació final: 14.06.2023.

   El present estudi s’ha dut a terme en el marc del projecte d’I+D+I PID2019-1082253RB-C32 finançat per MCIN/AEI/10.13039/501100011033 i el FEDER «Una manera de fer Europa». ↑

2. La petjada ecològica actual implica que caldrien 1,75 planetes per generar de manera sostenible allò que consumim en un any a la Terra [https://www.overshootday.org/ newsroom/press-release-june-2022-english/]. Aquest indicador és molt pitjor en els països enriquits. Per exemple, a nivell de l’Estat espanyol, caldrien 3 Espanyes. Per comprendre millor el concepte de «petjada ecològica» i accedir a les dades i els anàlisis al respecte, la millor font és el Global Footprint Network [https://www.footprintnetwork.org/]. ↑
3. El concepte de Planetary Boundaries ha estat desenvolupat per Johan Rockström i l’equip del Centre de Resiliència de la Universitat d’Estocolm. Per accedir a les publicacions principals sobre l’estat dels límits planetaris i la seva fonamentació científica, es pot consultar la plana web del Centre dedicada a la qüestió: https://www.stockholmresilience.org/ research/planetary-boundaries.html. ↑
4. IPCC, Synthesis Report of the IPCC Sixth Assessment Report (AR6), Summary for Policymakers (SPM), 2023 [disponible a https://www.ipcc.ch/report/ar6/syr/]. ↑
5. Ibid., p. 4 [traducció de l’autor]. ↑
6. De fet, els oceans estan absorbint el 90 % de l’escalfament actual [https://climate.nasa.gov/en-espanol/signos-vitales/calentamiento-del-oceano/]. ↑
7. IPCC, 2021: Summary for Policymakers. In: Climate Change 2021: The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Sixth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, A.2.1, p. 10. ↑
8. IPCC, Synthesis Report of the IPCC Sixth Assessment Report, ut supra, nota 3. ↑
9. United Nations Environment Programme (2022). Emissions Gap Report 2022: The Closing Window — Climate crisis calls for rapid transformation of societies. Nairobi, p. 32-35 [https://www.unep.org/emissions-gap-report-2022]. ↑
10. IPCC, 2018: Summary for Policymakers. In: Global warming of 1.5°C. An IPCC Special Report on the impacts of global warming of 1.5°C above pre-industrial levels and related global greenhouse gas emission pathways, in the context of strengthening the global response to the threat of climate change, sustainable development, and efforts to eradicate poverty. World Meteorological Organization. Geneva, Switzerland, 32 pp. ↑
11. IPCC, 2018: Summary for Policymakers. In: Global warming of 1.5°C. An IPCC Special Report on the impacts of global warming of 1.5°C above pre-industrial levels and related global greenhouse gas emission pathways, in the context of strengthening the global response to the threat of climate change, sustainable development, and efforts to eradicate poverty. World Meteorological Organization, Geneva, Switzerland, p. 11. ↑
12. IPCC, 2022: Climate Change 2022: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II to the Sixth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge University Press, p. 736, doi:10.1017/9781009325844. ↑
13. IPCC, 2022: Climate Change 2022: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II to the Sixth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge University Press, pp. 2062-2063, doi:10.1017/9781009325844. ↑
14. Ibid. p. 14. ↑
15. ARMSTRONG MCKAY, D. I. [et al.]. «Exceeding 1.5°C global warming could trigger multiple climate tipping points». Science 377, eabn 7950 (2022). DOI: 10.1126/ science.abn7950. ↑
16. El canvi climàtic és, per exemple, una de les amenaces existencials per a la humanitat analitzades pel Centre for the Study of Existential Risk (CSER) de la Universitat de Cambridge [https://www.cser.ac.uk/research/extreme-risks-and-global-environment/]. ↑
17. Aquestes tres convencions es van adoptar entre 1992 i 1994, en el marc de la Cimera de Rio, i cercaven, cadascuna d’elles, cobrir un dels aspectes fonamentals de la sostenibilitat ambiental [https://unfccc.int/es/proceso-y-reuniones/las-convenciones-de-rio]. ↑
18. Art. 2 CMNUCC. ↑
19. Ibid. art. 3. ↑
20. Ibid. art. 4. ↑
21. Protocol de la Convenció marc de Nacions Unides sobre el canvi climàtic (Kyoto, 11 de desembre de 1997, 2303 UNTS 148). ↑
22. Decisió 1/CP.21, Adoption of the Paris Agreement, 12 December 2015, FCCC/CP/2015/10/ Add.1 (opened for signature on 22 April 2016, entered into force 4 November 2016). ↑
23. Art. 2.1(a). ↑
24. Art. 4. ↑
25. United Nations Treaty Colletion: https://treaties.un.org/Pages/ViewDetails.aspx?src= TREATY&mtdsg_no=XXVII-7-d&chapter=27&clang=_en. ↑
26. United Nations Environment Programme (2022). Emissions Gap Report 2022: The Closing Window — Climate crisis calls for rapid transformation of societies — Executive Summary. Nairobi, p. IV [https://www.unep.org/emissions-gap-report-2022]. ↑
27. El Pacte internacional de drets civils i polítics té 173 Estats part, i el Pacte internacional de drets econòmics socials i culturals, 171. El Conveni sobre els drets de l’infant té, per la seva banda, 196 Estats part. ↑
28. Veure, per exemple, els comentaris generals 12, 13 i 14 del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals [https://tbinternet.ohchr.org/_layouts/15/treatybodyexternal/TBSearch.aspx? Lang=sp&TreatyID=9&DocTypeID=11]. ↑
29. Un llistat exhaustiu d’aquestes decisions judicials i la seva rellevància s’elabora de manera periòdica pel mateix Consell d’Europa i el TEDH: Factsheet – Environment and the ECHR [la darrera versió es pot trobar a https://www.echr.coe.int/documents/fs_environment_eng.pdf]. ↑
30. López Ostra v. Spain, ECtHR Application No. 16798/90, Judgment (9 December 1994). ↑
31. Öneryıldız v. Turkey [GC], ECtHR Application No. 48939/99, Judgment (30 November 2004). ↑
32. Budayeva and Others v. Russia, ECtHR Application No. 15339/02, Judgment (20 March 2008). ↑
33. Corte Interamericana de Derechos Humanos, Opinión Consultiva OC-23/17 de 15 de noviembre de 2017. Series A No. 23. ↑
34. ROBINE, J. M. [et al.]. «Death toll exceeded 70,000 in Europe during the summer of 2003». Comptes Rendus Biologies, Volume 331, Issue 2 (2008), p. 171-178 [https://doi.org/10.1016/ j.crvi.2007.12.001]. ↑
35. «Over 20,000 died in western Europe’s summer heatwaves, figures show». The Guardian, 24 November 2022 [https://www.theguardian.com/environment/2022/nov/24/over-20000-died-western-europe-heatwaves-figures-climate-crisis]. ↑
36. Copernicus Climate Change Service, European State of the Climate 2022 (2023) [https://doi.org/10.24381/gvaf-h066]. ↑
37. Una anàlisi detallada dels impactes sobre la salut del canvi climàtic es pot trobar en VAN DAALEN, K. R. [et al.]. «The 2022 Europe report of the Lancet Countdown on health and climate change: towards a climate resilient future». The Lancet Public Health, vol. 7, núm. 11 (2022) [https://doi.org/10.1016/S2468-2667(22)00197-9]. ↑
38. KUPFERBERG, J. S. «Migration and dignity – relocation and adaptation in the face of climate change displacement in the Pacific – a human rights perspective». The International Journal of Human Rights (2021), 25:10, 1793-1818 [DOI: 10.1080/13642987.2021.1889515]. Per una anàlisi en profunditat de l’impacte de l’augment de la mar sobre un dels elements constitutius de l’Estat, el territori, veure TORRES CAMPRUBÍ, A. Statehood under Water: Challenges of Sea-Level Rise to the Continuity of Pacific Island States (Brill, Leiden, 2016) [DOI: 10.1163/9789004321618]. ↑
39. A/HRC/RES/7/23, 28 de març de 2008 [traducció de l’autor]. ↑
40. Veure, entre d’altres: Analytical study on the relationship between climate change and the fitll and effective enjoyment of the rights of the child, A/HRC/35/13, 4 May 2017; Analytical study on the relationship between climate change and the human right of everyone to the enjoyment of the highest attainable standard of physical and mental health, A/HRC/32/23, 6 May 2016; Analytical study on gender-responsive climate action for the full and effective enjoyment of the rights of women, A/HRC/41/26, 1 May 2019. ↑
41. A/HRC/31/52, 1 de febrer de 2016, §24 [traducció de l’autor]. ↑
42. A/74/161, 15 de juliol de 2019 [traducció de l’autor]. ↑
43. A/HRC/48/14. ↑
44. A/HRC/48/13. En el període de sessions de març de 2023, el Consell de Drets Humans ha tornat a afirmar la importància d’aquest dret, per unanimitat, exhortant els Estats que: «Establezcan, mantengan y refuercen marcos jurídicos e institucionales eficaces para regular las actividades de los agentes públicos y privados a fin de prevenir, reducir y remediar los daños a la biodiversidad y los ecosistemas, teniendo en cuenta las obligaciones y compromisos de derechos humanos relativos al disfrute del derecho humano a un medio ambiente limpio, saludable y sostenible» [A/HRC/52/L.7, art. 4.g)]. ↑
45. A/76/L.75. ↑
46. Trail Smelter (US v. Canada), 3 UN RIAA 1905-1082 (1938 i 1941). ↑
47. United Nations Environment Programme, Declaration of the United Nations Conference on the Human Environment, UN Doc A/Conf.48/14/Rev.1, 16 de juny de 1972 (1972) 11 ILM 1416. ↑
48. «Rio Declaration on Environment and Development», 13 de juny de 1992, UN Doc. A/CONF.151/26.Rev.1. ↑
49. United Nations Convention on the Law of the Sea (Montego Bay), 10 de desembre de 1982, en vigor des del 16 de novembre de 1994, 21 ILM 1261 (1982). ↑
50. Legality of the Threat or Use of Nuclear Weapons (Advisory Opinion), 1996 ICJ Reports 226. ↑
51. Case concerning Pulp Mills on the River Uruguay (Argentina v. Uruguay), 2010 ICJ Reports 14. ↑
52. Per a una anàlisi en profunditat d’aquest principi, veure, entre d’altres, VOIGT, C. Sustainable Development as a Principle of International Law. Resolving Conflicts between Climate Measures and WTO Law (Brill Nijhoff, 2009). ↑
53. Sobre aquest principi, veure, per exemple, BROWN-WEISS, E. In Fairness to Future Generations: International Law, Common Patrimony and Intergenerational Equity (The United Nations University, Tokyo, and Transnational Publishers, New York, 1989). ↑
54. SHELTON, D. «Equity», en BODANSKY, D.; BRUNNEE, J.; HEY, E. (ed.). The Oxford Handbook of International Environmental Law (Oxford University Press, 2007). ↑
55. Pulp Mills (Argentina v. Uruguay), ut supra, nota 50. ↑
56. KISS, D.; SHELTON, D. International Environmental Law (Transnational Publishers, Ardsley, 2004). ↑
57. DUVIC-PAOLI, L-A. The Prevention Principle in International Environmental Law (Cambridge University Press, 2018). ↑
58. VOIGT, ut supra, nota 51. ↑
59. ILA, Resolution 2/2014, Declaration of Legal Principles Relating to Climate Change, adopted during the 76^th Conference, 7-11 d’abril de 2014. ↑
60. Ut supra, nota 32. ↑
61. IUCN Environmental Law Programme, Draft International Covenant on Environment and Development-Implementing Sustainability (Gland,Switzerland, 2015, Fifth edition, updated text in 2017). ↑
62. Institut de Droit International, Eighth Commission, Resolution on Responsibility and Liability under InternationalLaw for EnvironmentalDamage, adopted by unanimity at the session held in Strasbourg on 4 September1997 (Rapporteur F. Orrego-Vicuña). ↑
63. The Earth Charter Initiative, The Earth Charter, 2000 [http://www.earthcharterinaction.org]. ↑
64. ILA, Resolution 3/2002, New Delhi Declaration of Principles of International Law Relating to Sustainable Development, adopted during the 70th Conference, 2-6 d’abril de 2002. ↑
65. ILA, Resolution 2/2014, Declaration of Legal Principles Relating to Climate Change, adopted during the 76th Conference, 7-11 d’abril de 2014. ↑
66. Expert Group on Global Climate Obligations, Oslo Principles on Global Climate Change The Hague: Eleven International Publishing, 2015. Pel que fa a la responsabilitat de les empreses, veure també Expert Group on Global Climate Obligations of Enterprises, Principles on Climate Obligations of Enterprises. The Hague: Eleven International Publishing, 2018. ↑
67. IUCN World Declaration on the Environmental Rule of Law, adopted during the IUCN World Congress on Environmental Law held in Rio de Janeiro, 26-29 April 2016. ↑
68. Centre Compare de Droit International de l’Environnement (CIDCE), Draft International Covenant on the Human Right to the Environment, 2017. ↑
69. Club des Juristes, Draft Global Pact for the Environment, 2017. ↑
70. A/RES/76/112. ↑
71. Ibid., preàmbul. ↑
72. Directriu 4. ↑
73. Directriu 5. ↑
74. Directriu 6. ↑
75. Directriu 3. ↑
76. Entre d’altres, podem mencionar: Urgenda c. Paísos Baixos; Leghari c. Pakistan; Klimaatzaak c. Bèlgica; Salamanca Mancera c. Colòmbia; Neubauer c. Alemània; Friends of the Irish Environment c. Irlanda; Notre Affaire à Tous c. França; Foster c. Washington; Thomson c. Nova Zelanda; PSB et al. c. Brasil (Fons Clima); Friends of the Earth et al. c. the UK Secretary of State for Business Energy and Industrial Strategy, i Klimatická žaloba c. República Txeca, així com les decisions de la Cort del Districte d’Oregon en Juliana c. els Estats Units. ↑
77. Per una anàlisi detallada del litigi climàtic contra Estats, veure DE VÍLCHEZ MORAGUES, P. Climate in Court. Defining State Obligations on Global Warming Through Domestic Climate Litigation. Cheltenham: Edward Elgar, 2022. El Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient ha publicat diversos informes sobre la qüestió [https://www.unep.org/news-and-stories/press-release/surge-court-cases-over-climate-change-shows-increasing-role], així com el Grantham Research Institute on Climate Change and the Environment [https://www.lse.ac.uk/grantham institute/research-areas/climate-change-governance-legislation-and-litigation/]. Les dues bases de dades principals en la matèria són les elaborades pel Sabin Centre for Climate Change Law de la Universitat de Colúmbia [http://climatecasechart.com] i pel Grantham Research Institute [https://climate-laws.org/]. ↑
78. Carême c. França, KlimaSeniorinnen c. Suïssa i Duarte Agostinho et al. c. Portugal et al. La vista oral dels dos primers va tenir lloc el 29 de març de 2023. ↑
79. Teitiota c. Nova Zealanda, CCPR/C/127/D/2728/2016, 7 de gener de 2020. ↑
80. Torres Strait Islanders c. Australia, CCPR/C/135/D/3624/2019, 21 de juliol de 2022. ↑
81. Sacchi et al. c. Argentina et al., CRC/C/88/D/105/2019. ↑
82. ROCKSTRÖM, J.; STEFFEN, W.; NOONE, K.; PERSSON, Å. [et al.], 2009. «A safe operating space for humanity». Nature 461: 472-475 [DOI 10.1038/461472a]. Per a més informació sobre els límits planetaris, es pot visitar la web del Centre de Resiliència de la Universitat d’Estocolm [https://www.stockholmresilience.org/research/planetary-boundaries.html]. ↑
83. IPBES (2019): Summary for policymakers of the global assessment report on biodiversity and ecosystem services of the Intergovernmental Science-Policy Platform on Biodiversity and Ecosystem Services. DÍAZ, S. [et al.] (ed.). Bonn (Germany): IPBES secretariat, p. 12. ↑
84. Ibid., p. 10. ↑
85. Veure, per exemple, Notre Affaire à Tous et Pollinis c. França, a França, o Survival International Italia c. Conceria Pasubio S.p.A, a Itàlia. ↑