DOCUMENTS

José Angel Torres Lana Catedràtic de dret civil Universitat de les Illes Balears

EL DRET PRÒXIM: UNA REFLEXIÓ SOBRE L’ENTORN JURÍDIC^[1]

1. L’honor que la rectora m’ha conferit amb l’encàrrec de pronunciar la lliçó inaugural d’aquest curs acadèmic s’havia de veure correspost en la mesura que es pogués, al meu parer, amb la tria per part meva d’un tema d’interès general. Però en aquests temps paradoxals, en els quals es barregen la torbació i la crisi amb el vivificant triomf de la Roja, el dret interessa? Desperta un interès generalitzat? 0, amb altres paraules, es pot esperar res d’interessant del dret? Sembla evident que la meva resposta serà clarament afirmativa. I és clar, també és evident que l’afirmativa prové de l’existència no d’un, sinó de molts temes jurídics d’interès actual, per a aquest concret hic et nunc. Existeix, en efecte, una àmplia i temptadora panòplia temàtica molt propera a nosaltres, els balears: el turisme i la seva ordenació, la protecció dels interessos del turista, que també són els nostres, l’atenció als consumidors o la reflexió, cada vegada més necessària, sobre el dret propi de les Illes Balears.

He preferit, tanmateix, abordar un tema que crec més proper encara. Per això l’he batejat com «el dret pròxim». Pròxim no en el sentit del que vindrà en un futur immediat, sinó en aquest altre ja apuntat: el que és a prop; o, més ben dit, el que és més a prop. El dret que ens envolta, que ens embolcalla, el que, de vegades, fins i tot estreny massa. Podem viure la vida sense contacte amb branques de la ciència essencials i atractives. Però del dret i de l’activitat quotidiana dels que l’apliquen no ens en deslliurem. I, potser, fins i tot és bo que no ens en deslliurem.

Perquè, en efecte, gràcies al dret ens trobem avui aquí tots nosaltres, juntament amb el president del Govern balear i sota la presidència de la nostra rectora, que són aquí precisament com a resultat d’una activitat jurídica, d’una elecció legalment establerta, legalment prevista i legalment celebrada.

I hi ha més, força més, com de seguida veureu.

1. Però de moment convé aproximar-se a la idea mateixa de dret. Què és el dret? I respecte a això, ens diuen que el dret és una ciència social, la qual cosa significa que, perquè el dret sorgeixi, tingui sentit o raó de ser, fa falta la societat, és a dir, almenys dues persones. Per això, a l’illa de Robinson Crusoe no existia el dret. Senzillament, no feia falta. Fins que va aparèixer Divendres i va sorgir, almenys en principi, aquest mínim teixit social, la relació entre dos. Però, va sorgir de veritat? La resta de la història ens de­mostra que no. El que va néixer va ser una relació de senyoria, de poder, que contestava una pregunta ben simple: aquí, qui mana? Cal fer notar que la pregunta s’enquadrava, no en el marc d’una relació interpersonal, sinó en el d’una relació entre un home i un semovent, un ésser viu, que es movia per si sol, sí, però que no era ni de bon tros una persona, sinó un salvatge, potser un animal; per descomptat, un esclau. Per això, entre Robinson i Divendres mai no va arribar a néixer una relació social; i encara menys jurí­dica. El que sí que va néixer va ser una relació de dominació, perquè als animals també

cal domar-los, ensenyar-los i deixar-los ben clar qui mana. Però el dret continuava sent innecessari, perquè l’esclau no és pròpiament una persona, sinó un objecte, sobre el qual l’amo té un poder omnímode de disposició; fins i tot sobre la seva pròpia vida. Però l’òbvia resposta a la qüestió formulada —aquí, qui mana?— resolia alhora altres qües­tions enllaçades amb aquesta, com l’atribució dels fruits de la terra o dels productes de la caça o de la pesca. Tot per a l’amo; res per a l’esclau.

Però entre iguals —o entre més o menys iguals— la solució no és tan simple. Robin­son sí que va necessitar el dret respecte de la tripulació del navili que, en definitiva, el va rescatar i el va conduir de tornada a Anglaterra. I davant de la tripulació es va autopro- clamar rei i amo de l’illa, és a dir, es va atribuir les dues relacions bàsiques de dominació: la política i la patrimonial. Com a rei, la resta de les persones eren els seus súbdits a l’illa; com a amo, els altres no tenien la facultat d’ús i gaudi dels béns de l’illa. Dues regles ben senzilles, però decisives, perquè dissenyaven les dues situacions bàsiques de poder: la de comandament i la d’assignació dels recursos econòmics.

Això és, en definitiva, el dret: una manera d’organitzar la convivència entre persones. I, de la mateixa manera que el dret necessita almenys dues persones per tenir sentit, les persones també necessiten el dret per organitzar-se. Com? Perquè el dret consisteix i es manifesta en regles de conducta, en normes que s’imposen de manera coactiva.

En aquest punt convé aturar-se a reflexionar un moment sobre l’abast de l’eficàcia de la norma. Les normes jurídiques no són com les lleis físiques, universals i inexora­bles: universals perquè són iguals en qualsevol temps i lloc; inexorables perquè mai no s’incompleixen. Sé que fins i tot aquest axioma està ara mateix en revisió, però permeteu- me que l’adopti com a punt de partida. En canvi, les normes jurídiques són mutables i contingents. Mutables perquè canvien amb les èpoques i canvien al si dels grups socials que regulen. Un exemple de la primera qüestió és que el reconeixement de la condició de persona a cada ésser humà pel sol fet de ser-ho no ha estat un flaix instantani, sinó el resultat d’un procés lent, difícil i, de vegades, violent, i encara avui l’esclavitud adopta altres formes més subtils, més sinuoses i, per tant, més perilloses. Una mostra de la se­gona qüestió és la diversitat de formes d’organitzar jurídicament el model familiar: des de societats que admeten la poligàmia -entre les quals Espanya figurava fins a temps ben recents- o el matrimoni entre persones del mateix sexe, fins a les que rebutgen l’una i l’altre radicalment. Però, a més, les normes jurídiques poden ser trencades, incomplertes. Les normes són mandats que imposen als destinataris —nosaltres, les persones— unes determinades conductes. Però com que l’ésser humà és lliure, pot decidir actuar de la manera que la norma li ordeni o d’una altra de diferent. Hi ha milions d’exemples diaris que acrediten aquesta asserció.

Tornem al tema. Com és natural, l’organització jurídica no es redueix a establir només qui mana i qui és l’amo d’alguna cosa. A mesura que les comunitats socials han

anat augmentant en nombre, també en nombre d’integrants, així com en complexitat, l’organització jurídica s’ha anat complicant en la mateixa proporció o més, i el nombre de regles ha anat augmentant també i s’ha fet més complex. Al principi, aquest augment continuava focalitzat en qüestions pròximes a les persones, com ara la pròpia identitat, l’agrupació en unitats de procreació o l’articulació del procés d’intercanvi de béns i ser­veis. Però després la complexitat va traspassar la seva pròpia naturalesa instrumental i, en una mena de perniciós feedback, va semblar que es transformava en un fi en si mateix. Les normes es van anar fent cada vegada més tècniques i, cosa que és pitjor, cada vegada més tecnològiques. I, en aquesta mateixa mesura, el dret anava fent-se cada vegada més llunyà als seus destinataris, cada vegada més incomprensible, cada vegada més boirós…

És veritat, sí, que cada bri de dret que s’agita, per més que sigui lleument, incideix sobre els membres del grup social que organitza. Però també ho és que, moltes ve­gades, aquesta incidència constitueix més un exemple de la teoria del caos —l’efecte papallona— que un influx perceptible. Dit d’una altra manera, ens beneficiem de l’electrònica, però ni coneixem les regles que en regulen l’aplicació social ni possiblement arribarem a conèixer mai un enginyer electrònic; circulem per carreteres, però ignorem les exigències tècniques requerides per executar-les i potser mai no coneixerem un enginyer de camins. Són mostres d’aquest dret llunyà, que ens influeix, però que no ens afecta.

1. Perquè el dret és això, però no només això; sinó molt més. El dret també és dret pròxim. Són dret pròxim aquest conjunt de normes que ens embolcallen, que ens envol­ten; el conjunt de normes de què no ens deslliurem ni que vulguem. Perquè són aquestes regles que incideixen directament en les nostres vides, que les modifiquen i que, a més, ens subministren informació patent d’aquesta influència, de vegades de manera quoti­diana; altres vegades, en canvi, amb periodicitat i, algun cop, amb la pretensió duplicar­se només una vegada a la vida.

I ja és hora d’esmentar alguna d’aquestes manifestacions, perquè pugueu apreciar la veritat del que us acabo d’explicar.

Comencem pel marc bàsic de la nostra convivència, la Constitució, que ofereix un caràcter híbrid: de vegades molt proper; de vegades, més llunyà. Molt proper quan ex­pressa les nocions nuclears del país, el defineix i n’enumera els símbols i, encara més, quan declara els nostres drets fonamentals i les nostres llibertats essencials; més llunyà quan s’atura en aspectes organitzatius, molt importants, però de percepció popular més discutible. Llei de lleis, l’anomenen. Per això ocupa la cúspide d’una piràmide normativa ideal. S’hi han d’ajustar totes les altres lleis, la qual cosa no sempre succeeix, com és ben sabut.

Continuem per una cosa, ara sí, molt propera, per les nostres relacions amb l’Administració. L’Administració és un òrgan informe, gairebé gairebé monstruós, amb el qual ensopeguem amb una quotidianitat sorprenent. Les seves regles són les que ens obliguen a conduir per la banda dreta de les vies públiques, amb excepcions: alguns bo­rratxos i gairebé tots els anglesos i els sotmesos encara a la seva zona d’influx. Però també és l’Administració la que ens dóna la targeta de la Seguretat Social, i la que organitza el sistema de matrícula en aquesta universitat o en qualsevol altra universitat pública i expedeix el títol habilitant —ara anomenat de grau— quan s’acaben victoriosament els estudis. I també és l’Administració la que gentilment ens ha reduït, a molts dels que som aquí, el salari en un 5% —de mitjana!— perquè som funcionaris, treballem per a ella mitjançant un estatut específic de regles que només ens són aplicables a nosaltres, els funcionaris.

Així mateix, un dret molt pròxim és el que es refereix als delictes i les penes. D’aquesta branca del dret se n’han predicat coses estupendes. Per exemple, que el delinqüent que comet un delicte no infringeix el Codi penal, sinó que el compleix. Potser es podria parlar d’una mena de «transgressió legal». També s’ha dit que si el dret en general és el mínimum ètic, aquest dret, anomenat penal, és el mínimum d’aquest mínimum ètic, perquè prevé, reprimeix i sanciona les conductes que de manera més grollera desbara­ten la convivència: les de qui mata, les de qui roba, les de qui viola o atempta contra la llibertat sexual o les de qui s’apropia de béns que no són seus o els malversa, tant si són privats com si són públics. Però cap missatge millor que el que va llançar fa temps —tot i que encara conserva tota la força, tot el vigor expressiu— Concepción ARENAL: «Odia el delicte i compadeix el delinqüent». Aquest dret de les penes i dels delictes és, a més, un excel·lent termòmetre del nivell ètic d’una societat. Termòmetre, sí, tot i que peculiar, perquè funciona en proporció inversa: com més s’hagi d’aplicar, més baix és el nivell ètic del grup.

I molt connectat a aquest —encara que no només a aquest— hi ha el que articula les garanties de la discussió jurídica, perquè aquesta sigui igualitària i entre iguals. I quan es desvia d’aquesta igualtat sol fer-ho pensant sempre en el benefici de la persona, encara que sigui un delinqüent: aquí hi ha la presumpció d’innocència per demostrar- ho, inclinant el debat a favor de la persona enjudiciada i imposant al Ministeri Públic la càrrega d’acreditar-ne complidament la culpa. És cert, sí, que hi ha zones processals amb desviacions no justificades que, afortunadament, cada vegada estan més en qüestió. La discussió amb l’Administració pública no és entre iguals. Potser no ho ha de ser, però el privilegi, encara que gaudeixi d’una relativa raó de ser, no pot reforçar-se amb la prepo­tència. I en aquesta cau l’Administració, amb freqüència alarmant, en els tractes amb els particulars; en aquesta i en la seva particular concepció de l’anàlisi econòmica del dret, que la porta a considerar rendible, amb raó des del punt de vista de I eficiència, perdre un nombre clamorós de processos només perquè el percentatge és mínim respecte als que es podrien haver plantejat amb raonable fonament.

La solidaritat social es manifesta en un sector del dret que no gaudeix d’excessiva popularitat, però que és altament necessari perquè és el que proporciona els recursos per a la gestió i el repartiment. El tenim també molt proper a nosaltres; tant, que de vegades més que embolcallar, estreny o, més que envoltar, asfixia. És —ho deveu haver endevinat— el dret de les finances i dels tributs. La vostra cara és ara el millor testimoni de la seva proximitat a tots nosaltres. La Hisenda Pública la suportem; o la patim; però no I adorem. Un mimetisme maltusià ens la definiria com un mal necessari. Igual com el col·legi per als infants. Però s’ha de dir una cosa, sobre això. Les regles del repartiment han de ser respectades: són decisions polítiques votades per tots. Però les formes i mane­res de fer-ne la gestió són, de vegades, manifestament millorables. La gestió dels tributs reitera clàssiques deficiències de la manera d’actuar de l’Administració pública; al cap 1 a la fi, en forma part. I en té de pròpies, entre d’altres, un automatisme sancionador poc d’acord amb la societat garantista en què es mou.

I què podem dir de la proximitat de les normes que regulen les relacions amb els nos­tres ocupadors privats, empreses i patrons? Com a mínim es pot dir d’aquestes que són presents en almenys un terç de les nostres vides, des que comencem la nostra activitat laboral fins que ens n’acomiadem quan arribem a la jubilació; en la salut i en la malaltia, gairebé gairebé com el dret que disciplina el matrimoni, situació, per cert, molt menys estable i indissoluble que la laboral, almenys fins a l’adveniment de la crisi. Perquè fins i tot després de l’esperada jubilació, el sistema de prestacions socials continua permetent- nos, a través de les pensions, atendre les nostres necessitats més bàsiques; de vegades, amb un caràcter també excessivament bàsic.

Certament, hi ha més branques del dret que aclareixen, enriqueixen 0 complemen­ten les que he seleccionat per a vosaltres. No es pot desconèixer la importància de la història en la formació del dret 1 de les seves categories i els seus conceptes; ni negar la del pensament, en la creació de la reflexió, del concepte i del sistema. Gràcies al dret dels comerciants ha augmentat exponencialment la qualitat 1 la quantitat dels béns i serveis de què podem gaudir. I les relacions entre Estats o el dret dels estrangers faciliten la circulació i l’establiment nostre en altres comunitats i d’altres en la nostra. Tots aquests sectors constitueixen una argamassa essencial del sistema. Potser són menys visibles, però no per això deixen de ser importants.

1. Però hi ha una branca propera a nosaltres per excel·lència; per antonomàsia. És la que se centra en la persona, només pel fet de ser persona, la que organitza les relacions entre les persones sense cap etiqueta: ni com a administrats, ni com a empleats, ni com a enjudiciats, ni com a contribuents. És la que manté convencionalment el nom de dret civil, que li van donar els romans, encara que amb una accepció decisivament més àmplia, més concorde amb els temps actuals. Perquè ja no és el dret d’uns privilegiats, els cives,

els ciutadans romans; és un dret universal, que, com acabo de dir, s’aplica a tothom, virtualitzant així primàriament molts principis constitucionals.

Em direu que, amb el que acabo de dir, faig anar l’aigua cap al meu molí. I és veritat; però crec que amb raó.

I, si no, deixeu-m’ho explicar.

Més que embolcallar-nos; més que envoltar-nos, el dret que anomenem civil ens abriga; gairebé gairebé ens bressa. Perquè ens cuida i s’ocupa de nosaltres des d’abans que naixem i fins després que morim. «El concebut —diu l’article 29 del Codi civil— és tingut per nascut per a tots els efectes que li siguin favorables.» I, més endavant, a l’article 667, afegeix: «L’acte pel qual una persona disposa pera després de la mort de tots els seus béns o d’una part d’ells, s’anomena testament.» Aquestes no són regles bui­des de contingut: donen joc a la realitat. L’aplicació de la primera va fer que el fill pòstum del baró assassinat a s’Aranjassa juntament amb el seu altre fill, no fa gaires anys, nas­qués ric, mentre la mare, la vídua, no heretava res. No es va poder determinar quin dels dos difunts havia mort abans i es va aplicar l’anomenada presumpció de commoriència, que preveu l’article 33 del Codi civil, una regla amb dos mil anys de vida que impedeix la transmissió de drets entre els morts, que va canalitzar tota l’herència del pare cap al fill encara no nascut. I el respecte a la voluntat d’un deliciós i ric testador menorqui, oblidant uns parents no legitimaris, va conduir la seva herència cap a nombrosos membres de la família reial. Cal reconèixer que l’acatament de la voluntat del testador, la reina sobirana que regeix la successió, en paraules del Tribunal Suprem, de vegades, porta a resultats no volguts ni cercats. Hi ha testadors, en efecte, que sembla que volen regnar després de morir. Uns, perquè en els testaments organitzen cada galimaties que l’únic efecte que té el testament és la guerra a mort produïda entre els successors; d’altres, perquè establei­xen a les clàusules una quantitat de condicions i càrregues tan elevades i tan complexes que, més que una herència, el que imposen als soferts successors són unes forques cau- dines, que els subjuguen de vegades durant molt de temps. I, tanmateix, se surten amb la seva: la voluntat els sobreviu i és tenaçment protegida pels tribunals.

El dret que anomenem civil ordena també l’intercanvi de béns i de serveis entre els particulars, la contractació. No entre els comerciants; no quan hi intervé l’Administració; tampoc quan es tracta d’una relació de treball. I ho fa partint de tres regles tan essencials com simples: la llibertat de pacte, el respecte a la paraula donada, encara que no estigui escrita, i la igualtat de les parts. Per això, quan la igualtat es trenca —pensem en qui fa un contracte amb una gran empresa— el dret civil intenta reequilibrar la situació, tractant desigualment els desiguals, que en això consisteix el principi d’igualtat. I així, considera consumidor o usuari aquest particular i el protegeix d’una manera especial, amb lleis i interpretacions de lleis beneficioses per a ell, facilitant la prova de les seves exigències dins d’un procés o presumint que qui l’ha danyat ha actuat amb culpa. Hi ha hagut casos

simpàtics o entranyables, resolts pels tribunals, que mereixen ser narrats. Per exemple, la història d’uns jubilats de Badajoz que van adquirir un viatge combinat fins a la Xina, en què s’incloïa expressament l’assistència a la Xina d’un guia que parlés espanyol. El guia no va aparèixer ni un sol dia i els pobres jubilats van quedar-se reclosos a l’hotel tot el viatge perquè, segons van dir en el judici, allà hi havia bufet i almenys sabien el que men­javen. El tribunal va condemnar l’agència de viatges espanyola a indemnitzar per dany moral tots els viatgers amb un import igual al preu del viatge. 0 aquell altre cas —un entre molts altres d’Iguals o molt semblants— en el qual les maletes d’una parella en ple viatge de nuvis van fer tenaçment el mateix recorregut que els seus amos…, només que quaranta-vuit hores després que aquests. Dany moral altra vegada, perquè, com va dir el tribunal, la lluna de mel és un viatge especial, que té lloc una vegada a la vida, encara que previsorament la sentència va afegir: «almenys, així era abans».

Els exemples es podrien multiplicar, però convé continuar avançant.

El dret civil organitza també l’atribució de les coses a les persones, perquè aquestes les aprofitin, les usin i en gaudeixin. Sens dubte, respon amb això a un anhel pràcticament universal. Basta observar el vocabulari incipient d’un infant de pocs anys. Les seves tres primeres paraules són «mare», «pare» i «no!». La quarta és «meu!». Tota una afirmació del monopoli excloent de l’ús i del gaudi d’una cosa; de la propietat, en fi. Realment, el dret de coses és un excel·lent mostrari de la proximitat de! dret civil. Un dels seus punts capitals és que ningú no faci justícia pel seu compte, regla que en prolonga, per a aquest concret àmbit jurídic, una altra de més general, la que prohibeix la realització arbitrària del propi dret. La regla es fa efectiva mitjançant el manteniment de Ystatu quo preexistent, és a dir, deixant les coses com estaven, la qual cosa fa decisiva l’aparença que socialment crea el contacte directe amb aquestes coses. És el que es denomina possessió. Un concepte ambigu, gens fàcil d’entendre, producte una vegada més de la subtilesa jurídica dels romans. Però els Infants també el tenen molt clar. Només cal recordar la freqüentissima situació en la qual un infant petit —n’hi ha prou que tingui uns tres anys— és privat per un altre de la joguina que tenia. El drama està servit: plors, crits, baralles i, al final, la necessària intervenció de l’adult pacificador. L’infant usurpador es defensa, protegint la joguina: «És que és meva!»; i l’altre, també: «Però la tenia jo!». Finíssima intuïció possessòria, que obliga l’adult pacificador a reintegrar la joguina a qui la tenia —mantenir la situació anterior; respectar l’aparença— i investigar després qui té millor dret a utilitzar-la a partir d’aleshores.

Pot semblar mentida, però la disciplina del dret de coses sembla que es presta espe­cialment a exercicis imaginatius o a jocs de picaresca, un parell dels quals —un parell de dos— no em puc resistir a explicar. D’aquest primer puc donar-ne fe per coneixement directe i personal. En nombroses escriptures notarials de final del XIX I principis del XX la descripció de les finques costaneres de la Galícia occidental concloïen amb la fórmula

següent o semblant: «La finca linda, por el oeste, con América del Norte, mar por medio»; o en altres casos «océano Atlántico mediante», si el notari autoritzant era més primmirat o més culte.

El segon és més dubtós i es diu de MONTERO RÍOS, notable jurista i actiu participant en la confecció del Codi civil. Doncs bé; s’explica que un bon dia va anar a veure’l al des­patx de la capital —crec que era Santiago— un pagès amb la consulta següent:

• Sr. Xosé, o meu vecino ten unha árbore e as súas raíces asoman polo chan da miña ¡eirá e non me deixan traballala (Senyor Xosé, el meu veí té un arbre amb unes arrels molt grosses que m’entren entren a la finca i no em deixen treballar-la).

MONTERO RÍOS li va donar la resposta correcta:

• Pots tallar-les tu mateix. Ho permet l’article 592 del Codi civil.
• Mais, Sr. Xosé, si eu as curto, a árbore cáese (Però senyor Xosé, si les tallo, l’arbre caurà).
• No hi fa res. El Codi civil t’ho permet. La llei t’empara.
• E, Sr. Xosé, podería facerme unha notita con isto que me di? Para mellor com­préndelo. Eu non teño moitas luces… (I, senyor Xosé, podria escriure-m’ho en un paper, això? Per entendre-ho millor. És que sóc una mica curt…).

L’il·lustre advocat així ho va fer en un tros de paper, que va lliurar al pagès. I, quan aquell dissabte va anar a la casa de camp al poble, va poder contemplar horroritzat el seu millor carballo, gairebé centenari, a terra, però no a causa d’un llamp, sinó per un informe signat per ell mateix.

El dret que anomenem civil també regula el matrimoni, institució que es resisteix a caure en desús, però que va sent substituïda de manera gradual i sense pietat per l’anomenada parella de fet, fenomen que mereix una certa reflexió. El matrimoni amb papers reemplaçat pel matrimoni sense papers? No del tot. Es dóna el cas que hi ha més d’una dotzena de lleis autonòmiques que reglamenten la parella de fet, amb la qual cosa s’incorre en una contradicció paradoxal, perquè aquesta parella sotmesa a una llei passa a ser parella de dret. Potser per això, la majoria de les lleis les denominen ja parelles estables. Es dóna el cas també que aquestes lleis solen exigir tal quantitat de requisits que moltes parelles en queden fora, de manera que mancarien de tota cobertura legislativa, com abans de l’eclosió de lleis, i serien parelles de fet «de fet»; vaja, com el toro-toro o el cafè-cafè, d’abans de Nespresso. I es dóna el cas, finalment, que s’han qüestionat postulats essencials de la relació interpersonal, com el sexe o, millor, l’heterosexualitat, però cap llei no s’ha atrevit amb el nombre —malgrat la tradició històrica espanyola—, raó per la qual una alegre i agosarada «parella de tres», dues noies i un noi, no es va poder inscriure en un registre municipal de parelles de

fet. Això va passar a Galícia, és clar; a Cambre, concretament, un municipi molt a prop de la Corunya.

L’anecdotari podria prosseguir, i amb aquest la diversió. Però l’anècdota no ha de tancar el pas a la categoria. I la categoria és que és la relació entre persones —dones i homes i només pel fet de ser homes i dones— la que, en aquest punt, ocupa i preocupa el dret civil. Per això el veiem tan proper; per això el veiem tan pròxim.

1. Però el dret civil va encara més enllà. S’hi contenen una sèrie de ressorts, de validesa general, és a dir, aplicables en totes les altres branques jurídiques. Per això s’anomena dret general, perquè en cas de dubte o llacuna s’hi acudeix. Els romans ja deien: sum­mum ius, summa iniurla. Eren ben conscients que l’aplicació rígida, automàtica, mate­màtica (amb perdó) del dret l’allunya del seu objectiu màxim, la justícia, encara que segles després aquesta rigidesa gairebé tirànica servís per salvar la vida d’Antonio, el mercader de Venècia. Però aleshores, el dret dit civil ja havia generat o acollit variats correctors del perniciós automatisme juridic: la bona fe, l’equitat, l’analogia o la proscripció dels actes d’emulació, antecedent directe de la prohibició de l’abús del dret. També la jurisprudèn­cia, de la qual de broma es diu que va ser inventada per Moisès per apaivagar les pro­testes del poble de Déu davant de l’enunciat literal del sisè dels manaments —setè, per cert, al llibre de l’Èxode—: «Hi haurà jurisprudència!», es diu que va dir, tot i que no s’ha trobat evidència documental o testifical que ho corrobori. Aquesta és, en efecte, la funció de la jurisprudència, de les decisions dels tribunals: complementar, interpretar, flexibilit- zar i, sobretot, actualitzar la llei, adequant-ne el contingut al temps i la realitat social en què s’aplica. Això és així perquè la llei, per molt perfecta que sigui —i les modernes són bastant lluny de ser perfectes—, no passa de ser una foto fixa, que cinc minuts després de la promulgació queda inevitablement desfasada.

Per això, perquè aquest dret més pròxim a nosaltres, el que ho és i ho ha estat, ho continuï sent, les lleis han d’estar ben fetes. El faedor de lleis ha de ser conscient que el seu poder no és il·limitat, encara que ens agradi la paraula sobirania. I s’ha d’ajustar, ell també, a unes regles en l’ofici de legislar. La primera, l’ús correcte del llenguatge. Una llei clara sempre és més pròxima que una llei inintel·ligible. Té, a més, l’avantatge que el dret manca de lèxic propi: utilitza el llenguatge comú, encara que conservi arcaismes, però li costa admetre neologismes; fins que van arribar les TIC. Tanmateix, és tanta la seva importància que —com va dir HERNÁNDEZ GIL fa un temps— el llenguatge és per al dret alguna cosa més que un valor estètic; és un valor moral. La segona regla és que la llei s’ha de limitar a organitzar el necessari, des d’un sa minimalisme, sense estrènyer, sense asfixiar. Els àmbits de llibertat només s’han de reduir per raons àmpliament justificades; mai per modes, tendències o frivolités. La tercera regla és més de fons. El d’Aquino va de­finir la llei de manera perdurable com a ordinatio rationis adbonum commune. Aquestes

dues notes constitueixen alhora límits i fins de l’ofici de legislar. Límits per proscriure la llei irracional o la contrària al bé comú. Fins perquè la raonabilitat de la llei i la consecució del bé comú han de ser alguna cosa més que uns mers desiderata utòpics; al contrari, han de constituir un objectiu al qual simplement no s’ha de tendir, sinó que cal aconseguir.

És hora ja d’acabar, però voldria encara fer-vos una darrera reflexió.

El legislador no ha de perdre de vista aquestes regles i aquestes notes. Les ha de tenir molt presents, col·locar-les ben visibles al quadern de bitàcola perquè li facin de guia al llarg del procés de fabricació de la llei, com una bona brúixola, com l’estel polar. Només així es podrà aconseguir que el dret que encara ens envolta i ens embolcalla no es trans­formi també en una cosa cada vegada més llunyana, cada vegada més incomprensible, cada vegada més inexplicable, cada vegada més boirosa…

1. Text de la Lliçó inaugural pronunciada en l’acte d’obertura del curs acadèmic 2010-2011 de la Universitat de les Illes Balears. ↑