EL DRET SUCCESSORI BALEAR: DE CONJUNT INORGÀNIC A UNITAT VITAL, SI EL LLEGIM A LA LLUM DELS SEUS PRINCIPIS✴

rjib14

ESTUDIS

EL DRET SUCCESSORI BALEAR: DE CONJUNT INORGÀNIC A UNITAT VITAL, SI EL LLEGIM A LA LLUM DELS SEUS PRINCIPIS

Francesca Llodrà Grimalt

Professora titular de dret civil

Universitat de les Illes Balears

 

I. Introducció. El dret successori balear: un dret de principis? II. L’explicació sobre els principis successoris en l’exposició de motius de la Compilació. III. La llista de principis successoris i les seves plasmacions normatives. 1. La universalitat de la institució d’hereu («successio in universum ius»). A. Subprincipi: la incompatibilitat de títols successoris o la unitat de títol successori («nemo pro parte testatus pro parte intestatus decedere potest»). B. Subprinci: l’essencialitat o necessitat de la institució d’hereu en la successió voluntària («lucius heres esto»). C. Subprincipi: el predomini del nomen sobre l’assignatio (prohibició d’«heredis institutio ex re certa»). La seva interpretació. D. Subprincipi: la perdurabilitat del títol successori d’hereu («semel heres sempre heres»). 2. Primacia de la delació voluntària sobre la intestada («favor testamendi»). IV. Panoràmica de plasmacions normatives que semblen contradir principis successoris. Una oportunitat per a la reflexió i millora futura. 1. La definició amb el supòsit de delació intestada a l’estirp del definit: contradiu el principi «nemo pro parte» entre d’altres? 2. Casos d’acceptació normativa de testament sense hereu: contradiuen el principi d’essencialitat de la institució d’hereu? 3. La problemàtica de la llegítima del cònjuge vidu en cas de separació matrimonial: qüestió en vies de solució. Valoració des del principi de «favor testamenti». 4. Llibertat de testar «versus» la compatibilitat de títols en el Llibre III de la Compilació. 5. La successió intestada en el Llibre III: remissions al Codi civil interpretades d’acord amb els principis successoris.

Dedicat al professor i mestre Miquel Coca Payeras, amb motiu de la seva propera jubilació de la càtedra.RESUM

La carència de normativa és important en el dret successori balear i, per tant, el dret successori resulta ser un dret només de principis.

Així mateix, plantejam que potser el dret successori balear no sigui ni tant sols un dret de principis perquè tractarem regulacions normatives concretes de la Compilació on sembla que la llei consagri solucions jurídiques contràries, o resoltes contràriament, al que, inicialment, sembla que es desprendria de l’existència i aplicació del principi jurídic subjacent a les mateixes.

Paraules clau: dret civil balear, successions, principis generals del dret. Compilació.


RESUMEN

La carencia de normativa es importante en el derecho sucesorio balear y, por tanto, el derecho sucesorio resulta ser un derecho solo de principios.

Asimismo, planteamos que quizás el derecho sucesorio balear no sea ni siquiera un derecho de principios pues trataremos regulaciones normativas concretas de la Compilación donde parece que la ley positiviza soluciones jurídicas contrarias, o resueltas contrariamente, a lo que, inicialmente, parece que se desprendería de la existencia y aplicación del principio jurídico subyacente a las mismas.

Palabras clave: Derecho Civil balear. Sucesiones. Principios generales del Derecho. Compilación.


ABSTRACT

We point out that the lack of rules is common in the Balearic inheritance law and therefore succession law turns out to be only a law of principles.

We also consider that perhaps the Balearic inheritance law is not even a law of principles and we discuss specific policy Compilation of regulations where it seems that the statutes (written rules) set up legal solutions contrary to what initially seem requirements resulting from the existence of the general principle underlying them.

Key words: Balearic private law. Succession. The nature of statutes. Sources of law. General principles of law.


 

I. Introducció. El dret successori balear: un dret de principis?

El dret successori balear és un dret de principis. Amb això volem dir que està assentat damunt una base sòlida, uns valors de la comunitat, uns principis que venen d’antic, elaborats per la pràctica, constatats per la seva vigència ininterrompuda. També que aquests principis inspiren la regulació legal de les figures successòries tractades en la Compilació i autointegren els buits de llei. Així mateix, amb l’autointegració, perfilen un sistema jurídic complet que atura el recurs a la heterointegració amb la norma civil estatal.

Ara bé, per altra banda, dient que el dret successori balear és un dret de principis, també volem posar èmfasi en el sentit literal de l’expressió, és a dir, en el fet que la carència de normativa és important en el dret successori balear, que els buits de llei són habituals i, per tant, que el dret successori és només un dret de principis perquè, a dia d’avui, és un dret que es nodreix, que s’origina, en la tercera font del dret, en l’aplicació dels principis generals del dret successori propi, per manca, per poc desenvolupament i per carència d’adaptació a la realitat social, de la font primera, la llei.

Finalment, amb l’interrogant sobre si el dret successori balear és un dret de principis, es pretén plantejar si el dret successori balear no és, potser, ni tant sols un dret de principis perquè, com s’exposa al llarg d’aquest treball, existeixen regulacions normatives concretes de la Compilació on sembla que la primera font del dret civil balear, la llei, positivitza solucions jurídiques contràries, o resoltes contràriament al que inicialment sembla que es desprendria de l’existència i aplicació del principi jurídic (successori) subjacent a les mateixes.

 

II. L’explicació sobre els principis successoris en l’exposició de motius de la Compilació

La Llei 8/1990, de 28 de juny, sobre la Compilació del Dret Civil de Balears, en l’exposició de motius disposa que els principis successoris romans, tradicionals en el dret civil balear, compilats ja en la Compilació de 1961, varen ser plenament acceptats en la Compilació de 1990.

D’aquests principis es deriva un sistema successori «indubtablement lògic d’ordenar la successió per causa de mort», el qual respon «degudament a les necessitats i exigències pràctiques actuals». Per això, aquest sistema «funciona bé i amb normalitat […], i no genera, en la realització diària, problemes que en puguin aconsellar la modificació».

Els principis successoris tenen, en primer lloc, seguint l’exposició de motius, una funció integradora, en els casos de buits normatius, ja que, en «La matèria relativa a la normativa aplicable davant els supòsits d’absència, omissió o insuficiència d’una norma compilada […] s’ha partit del pressupòsit fonamental d’entendre prioritàriament aplicable el principi d’autointegració, ja que no sempre és possible d’aplicar directament de manera supletòria el text del Codi civil en els supòsits de llacuna legal per la raó òbvia que, o bé el mateix Codi no té cap norma sobre la matèria […] o bé, si en té, hi apareix com una formulació substancialment diversa»; i, en segon lloc, una funció d’interpretació analògica o extensiva.

Ambdues funcions queden paleses en l’art. 1 del títol preliminar on diu que el nostre dret «no tan sols s’ha d’interpretar, sinó que s’ha d’integrar prenent en consideració els principis que l’informen», perquè l’aplicació supletòria del Codi civil i de les altres lleis civils estatals, en cas de llacuna de llei o buit normatiu, solament pot tenir lloc quan el contingut d’aquest no topi amb els principis de l’ordenament jurídic balear.[1]

Finalment, quan parlam dels principis del dret, hem de saber que, en el dret civil balear, juntament amb la llei pròpia, el legislador utilitza la tècnica de legislar per remissió al Cc o a una norma estatal (per exemple, trobam en l’exposició de motius: «l’article 53 projectat fa seu l’ordre successori intestat establert al Codi Civil esmentat»), i també de remissió entre llibres dins de la Compilació (per exemple, diu l’exposició de motius: «el Capítol II es refereix a la successió testamentaria, amb una remissió normativa a la regulació del Llibre I per a Mallorca»), de manera que, en aquestes remissions, les normes del Cc (o les de la Compilació en les remissions entre llibres) s’apliquen sense poder fer, per part de l’aplicador, el judici sobre la no contravenció dels principis propis.[2]

Respecte d’aquesta tècnica legislativa, i en relació amb el tema que estam tractant, cal posar de manifest que aquesta tècnica, a la pràctica, pot generar contradiccions entre els continguts remesos (és a dir, els del Cc o altra norma estatal) i els principis successoris propis, pel fet que, si, com veurem més endavant, a la legislació genuïna del legislador balear (la Compilació) hi trobam possibles contravencions a principis successoris, no és inimaginable que en les remissions fetes pel legislador balear a la norma estatal es pugui incórrer també en contradiccions amb principis propis, malgrat siguin contradiccions subtils.

Per acabar, exemples de remissió com a tècnica legislativa expressa, o implícita perquè no hi ha regulació pròpia (malgrat podria haver-la, ja que no es tracta de figures de competència de l’Estat), en trobam, en la Compilació de 1990, en l’art. 8: «La donació universal de béns presents i futurs […] hi serà d’aplicació l’article 1342 del Codi civil»; en l’art. 24: «[…] el dret d’acréixer es regirà pels preceptes del Codi civil»; en l’art. 38: «[…] l’hereu haurà de practicar inventari»; en l’art. 65: «A l’illa de Menorca regeix el disposat al Llibre I d’aquesta Compilació», i en l’art. 70: «Tot allò que es refereix a la successió testamentària es regirà pel Codi civil».

En els casos de remissió implícita poden plantejar-se problemes en la delimitació entre remissió i supletorietat [la qual suposa l’aplicació de la norma de l’Estat en la redacció vigent en el moment de l’aplicació i, per tant, la necessitat d’aplicar el filtre dels principis propis que disposa el 3r paràgraf de l’art. 1 («[…] sempre que les normes d’aquestes no s’oposin als principis del seu Ordenament jurídic»).

Així mateix, en alguna remissió expressa (per exemple, l’art. 77: «En allò que no hagi estat convingut per les parts serà d’aplicació la regulació de la definició mallorquina, en la mesura que sigui compatible amb la funció i el significat usuals a Eivissa i Formentera») sembla que es requereixi un judici de valor de l’aplicador, la qual cosa no és desitjable perquè desvirtua la fiabilitat de la tècnica de la remissió, i fa pensar més en la supletorietat que en la remissió.

 

III. La llista de principis successoris i les seves plasmacions normatives

L’exposició de motius de la Llei 8/1990, sobre la Compilació del dret civil de Balears, ens anticipa els principis que haurem de saber que existeixen i saber trobar en l’articulat del Decret legislatiu 79/1990, de 6 de setembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Compilació del Dret Civil de les Illes Balears (en endavant, CDCIB).

1. La universalitat de la institució d’hereu («successio in universum ius»)

L’existència històrica[3] d’aquest principi és afirmada per l’exposició de motius de la Llei 8/1990 que disposa que és un principi acceptat per la pràctica constant i per la llei, en referència a causants amb veïnatge civil mallorquí o menorquí.

Per contra, l’art. 69.2 CDCIB deixa ben clar que, en el veïnatge eivissenc-formenterenc, no té vigència la universalitat del títol d’hereu en els negocis successoris, indicant que «El testament i el pacte successori seran vàlids encara que […] no comprengui la totalitat dels béns».

La universalitat o caràcter universal del nomenament d’hereu suposa el caràcter expansiu del títol d’hereu, que du a un mecanisme d’incrementar la quota hereditària rebuda a títol d’hereu, mecanisme que entra en diferents supòsits (estableix l’exposició de motius de la Llei 8/1990): existència de «porcions vacants causades pels hereus que no puguin o no vulguin acceptar-la i també amb les parts de què el testador no hagi disposat, generalment per error o per inadvertència».

En la Compilació, la formulació del principi es troba en l’article 15 CDCIB quan diu que l’hereu o hereus instituïts sense assignació concreta tendran el caràcter d’hereus universals i també es troba en l’art. 24 CDCIB quan disposa que les quotes hereditàries vacants incrementaran, necessàriament i proporcionalment, les dels altres hereus instituïts que arribin a ser-ho.

Com a manifestacions de l’existència d’aquest principi trobam:

  1. Que la donació universal de béns presents i futurs transmet els béns presents que s’hi inclouen (art. 8 CDCIB) i, per la força expansiva del títol d’hereu, els béns obtinguts pel donant després de l’atorgament de la donació, que es conservin en el seu patrimoni al temps de la seva mort, sense haver-ne disposat mortis causa. Aquests seran adquirits en aquest moment pel donatari, en tant que n’és l’hereu (art. 9 CDCIB).
  2. Que l’hereu instituït en usdefruit serà hereu universal, pur i lliure, si l’hereu (nomenat fideïcomissari), que s’hagués instituït per després de la seva mort, no arriba a ser-ho (paràgraf 3r de l’art. 15 CDCIB).
  3. Que en la definició d’un descendent no limitada a la llegítima, les disposicions testamentàries a favor del descendent definit quedaran sense efecte si el testament és de data anterior a la definició, tret que es tracti d’una substitució vulgar a favor dels descendents del descendent definit quan aquest és fill únic (art. 51 CDCIB). Observam, com la motivació d’aquesta norma és evitar la compatibilitat de títols successoris, és a dir, l’obertura de la intestada; incompatibilitat de títols que és un subprincipi d’aquest de la universalitat de la institució d’hereu que, en aquest cas, fonamenta l’atorgament de la possibilitat de «plenitud» de la institució d’hereu (en part definit) per substitució vulgar (hi tornarem més endavant).

Ara bé, la solució de l’art. 51 CDCIB vulnera el principi d’universalitat perquè qui ha estat definit per la totalitat de drets successoris ho ha estat, fent el símil, o com a hereu o com a legatari (evocant l’hereu ex re certa —paràgraf 1r de l’art. 15 CDCIB), i per això, en el supòsit que crea l’art. 51 CDCIB s’hauria de permetre la crida al descendent definit i aplicar la incrementació forçosa del 3r paràgraf de l’art. 24 CDCIB, per tal de no vulnerar el principi d’universalitat (ni tampoc no haver de desnaturalitzar la figura de la substitució vulgar tal com fa l’art. 51 CDCIB).

A. Subprincipi: la incompatibilitat de títols successoris o la unitat de títol successori («nemo pro parte testatus pro parte intestatus decedere potest»)

L’exposició de motius de la Llei 8/1990 disposa que el caràcter universal duu com a conseqüència, és a dir, té com a subprincipi, el caràcter excloent del títol d’hereu o hereus testamentaris; el principi que no es pot obrir la successió intestada, si hi ha hereu o hereus instituïts pel causant que acceptin l’herència,[4] en referència a successions de persones amb veïnatge civil mallorquí o menorquí.

En relació amb el Llibre de Menorca, l’exposició de motius remarca la vigència d’aquest principi en el dret civil menorquí perquè «s’ha esmenat l’error que contenia la redacció definitiva en excloure l’aplicació a Menorca del principi d’incompatibilitat entre la successió testada i la intestada. Atès que aquest principi és un factor comú de la temàtica hereditària de l’Arxipèlag Balear».

Per contra, i com ja s’ha indicat abans, l’art. 69.2 CDCIB deixa ben clar que per al veïnatge eivissenc-formenterenc no té vigència la incompatibilitat de títols ja que no la té la universalitat del títol d’hereu en els negocis successoris perquè «El testament i el pacte successori seran vàlids encara que […] no comprengui la totalitat dels béns».[5] Ara bé, malgrat la literalitat de l’art. 69.2 CDCIB, l’exposició de motius de la Llei 8/1990 deixa palès que la vigència o no d’aquest subprincipi successori (la incompatibilitat de títols) en el Llibre III (en el dret civil pitiús) no ha estat una qüestió del tot pacífica: «Dins el Títol de les Successions (arts. 69 a 84): el Capítol I tracta dels modes de delació hereditària i dels principis successoris i procura d’acabar amb la desorientació pràctica actual quant a la compatibilitat entre els distints tipus de successions».

La formulació expressa del principi, per a Mallorca i Menorca, es troba en l’art. 7 CDCIB: «La successió intestada […] és incompatible amb la testada i la contractual». Però la conversió, ex lege, automàtica, del testament ineficaç en codicil (art. 17 CDCIB) i la possibilitat que, «Mitjançant codicil, l’atorgant pot addicionar o reformar la seva institució d’hereu dictant disposicions sobre la seva successió a càrrec dels hereus ab intestato» són factors que fan qüestionar la vigència del principi d’unitat de títol en sentit rigorós o pur.

Procedeix plantejar si la previsió del 1r paràgraf de l’art. 17 CDCIB podria ser contrària al principi d’unitat de títol, des d’una lectura literal del precepte, ja que el codicil és un acte de disposició voluntària del testador o causant i el fet de poder imposar, mitjançant codicil, disposicions derivades de la voluntat del causant als hereus intestats sembla que compatibilitza ambdós títols successoris, fent que el principi d’unitat de títol o incompatibilitat de successions sigui merament declaratiu o il·lusori.

Per altra banda, en el supòsit descrit pel 3r paràgraf de l’art. 17 CDCIB ens trobam un cas on entrarà la successió intestada o legal, a causa de la nul·litat del testament, però alhora aquest testament nul viurà, eficaçment, sota la forma de codicil, amb la finalitat de mantenir la voluntat del testador. Per aquest motiu, sembla que es compatibilitzen disposicions derivades de títols universals provinents de fonts diferents: disposicions de la voluntat del causant plasmada en el testament, ara codicil, i prescripcions successòries intestades.

Des d’aquesta òptica, ambdues regles poden semblar contràries al principi d’incompatibilitat de títols successoris ja que, en la pràctica, els hereus intestats hauran de complir les disposicions contingudes en un codicil o en un testament convertit en codicil.

Ara bé, més enllà de la mera interpretació literal dels paràgrafs 1r i 3r de l’art. 17 CDCIB, seguint doctrina autoritzada —per exemple, ROCA TRÍAS en relació amb el dret català—, es conclou que la prohibició de compatibilitat de títols només té lloc entre títols universals provinents de fonts diferents, i no entre títols particulars (codicil) i títols universals (la successió intestada), malgrat provenguin de fonts diferents.

De totes maneres, té sentit mantenir el dubte sobre la possible contradicció del principi d’incompatibilitat de títols per part de la previsió legal del paràgraf 3r de l’art. 17 CDCIB, en la mesura que aquesta regla de conversió (la clàusula codicil·lar) era, originàriament, una clàusula d’estil que només el testador podia introduir en el seu testament, i no una previsió general convertida en norma legal, al marge de la voluntat del testador. Per tant, és una regla moderna en relació amb el principi d’incompatibilitat de títols que és un principi provinent del dret romà.

Com a manifestacions de l’existència d’aquest principi a les institucions de la Compilació trobam:

  1. La consideració que la substitució vulgar està implícita o és tàcita en la resta de substitucions (en la pupil·lar i l’exemplar, segons el paràgraf 3r de l’art. 14 CDCIB; i en la fideïcomissària segons l’art. 26 CDCIB). Tècnica obligada per al compliment estricte del principi d’unitat de títol successori.
  2. En la mateixa línia de preveure una substitució vulgar, no ex lege, sinó aconsellant-la en la norma (però desnaturalitzada), trobam, en matèria de definició, l’art. 51 CDCIB: «[…] en la no limitada, quedarà sense efecte qualsevol disposició de caràcter patrimonial continguda en testament de data anterior a la definició, sense que entri en joc la substitució vulgar, tret de la que es disposi a favor de descendents del renunciant si era fill únic […]».

Aquest article proposa una solució (quan diu: «tret de la que es disposi a favor de descendents del renunciant si era fill únic») per evitar, en el futur, l’obertura de la intestada.

Aquesta solució sembla que és per preservar el «favor testamenti»; però, en realitat, intenta procurar la unitat de títol ja que, en un negoci successori voluntari com és la definició, on s’ha atorgat la mateixa (per part del descendent definit fill únic), per a la totalitat dels drets successoris; el que la previsió de l’art. 51 CDCIB fa és seguir apostant pel títol voluntari, com a únic títol de la successió del causant definidor.

Com ja hem exposat, l’art. 51 CDCIB, d’acord amb el principi d’universalitat, hauria de permetre la crida al descendent definit i la incrementació forçosa regulada en el paràgraf 3r de l’art. 24 CDCIB, per tal de no desnaturalitzar, tal com fa l’art. 51 CDCIB, la figura de la substitució vulgar (proposant un ús impropi de la substitució vulgar regulada en l’art. 774 Cc en relació amb els art. 766 i 924 Cc, que es completa amb els art. 761, 857 i 929 Cc).

  1. El fet que l’únic element accidental del negoci jurídic que s’admet en un testament sigui la condició suspensiva (art. 16 CDCIB) també procura l’efectivitat del principi d’unitat de títol perquè, una vegada fixat l’hereu testamentari, no es podrà obrir d’altre títol successori. Coherentment, també estableix la CDCIB que «el terme incert implica condició» i que l’incompliment del mode «mai no podrà donar lloc a la seva resolució».

B. Subprincipi: l’essencialitat o necessitat de la institució d’hereu en la successió voluntària («lucius heres esto»)

La rellevància del principi d’essencialitat de la institució d’hereu és afirmada per l’exposició de motius de la Llei 8/1990 quan disposa que «el nostre Dret successori […] gira a l’entorn dels dos principis bàsics ja enumerats que no són al dret supletori: la necessitat de la institució d’hereu per a la validesa del testament i la incompatibilitat de la successió testada i la intestada».

Així mateix, l’existència històrica[6] d’aquest principi també és afirmada per l’exposició de motius quan diu que és un principi acceptat per la pràctica constant i per la llei, en referència a la successió de persones amb veïnatge civil mallorquí o menorquí. Per contra, l’art. 69.2 CDCIB diu ben clar que per al veïnatge eivissenc-formenterenc no té vigència l’essencialitat de l’hereu en els negocis successoris ja que «El testament i el pacte successori seran vàlids encara que no contenguin institució d’hereu».

En la CDCIB trobam l’establiment d’aquest principi en l’art. 14 que diu, literalment, que: «La institució d’hereu és requisit essencial per a la validesa del testament». En conseqüència, l’art. 7 CDCIB estableix que la successió voluntària sense hereu no és possible i, per això, en defecte d’hereu instituït, tendrà lloc la successió intestada. Així mateix, la manca d’hereu és supòsit de testament ineficaç que no pot ser subsanat (art. 17 CDCIB).

Com a manifestacions de l’existència d’aquest principi a la regulació de la Compilació trobam:

  1. La declaració de l’art. 16 CDCIB en relació amb el fet que «qui és hereu ho és sempre»; la de l’art. 27 CDCIB en relació amb que «El fideïcomissari que mori abans que es compleixi la condició, no transmet cap dret als seus successors», i la de l’art. 24 CDCIB que ressalta l’expansió del títol d’hereu en referència als «hereus instituïts que arribin a ser-ho efectivament».
  2. El recurs constant al mecanisme de l’hereu fiduciari implícit, en figures o supòsits successoris que posarien en dubte la validesa del testament perquè no hi trobam un hereu, en sentit estricte.

Així, per a salvar la validesa del testament amb un hereu instituït només en usdefruit (paràgrafs 2n i 3r de l’art. 15 CDCIB) se’l considera hereu fiduciari (encara que no rep de manera definitiva cap assignació patrimonial d’hereu —paràgraf 1r de l’art. 29 CDCIB).

També per a salvar el fet que l’hereu distribuïdor no és hereu, en sentit estricte, es dóna cabuda a l’hereu distribuïdor dins aquesta figura de l’hereu no pur, no definitiu, que és l’hereu fiduciari (art. 23 CDCIB: «El distribuïdor tendrà els drets i les obligacions que li corresponguin com a hereu fiduciari»).

  1. El fet que el distribuïdor d’una herència ostenti, normalment, el títol d’hereu (art. 18 CDCIB: «El testador podrà encomanar a l’instituït hereu, encara que solament fos en l’usdefruit de tots els béns de l’herència o d’una part d’aquests»), sabent que la finalitat pràctica d’aquesta figura és que el vertader hereu sigui una altra persona (art. 18 CDCIB: «L’encàrrec comprendrà les facultats de distribució i d’elecció»; i art. 19 CDCIB: «Si l’hereu distribuïdor tenia l’encàrrec limitat, exclusivament, a la distribució dels béns entre els parents»), i que el distribuïdor és només algú obligat a distribuir, és mostra també del principi d’essencialitat de l’hereu. Per això, té lògica el costum de nomenar el distribuïdor com a hereu, des de la consideració de l’hereu com a essencial en la successió (malgrat que, en relació amb altres normes, veurem, després, que la manca del nomen no és invalidant del testament).
  2. La institució de la quarta falcídia (art. 38 a 40 CDCIB) que, com diu l’exposició de motius de la Llei 8/1990, «constitueix una conseqüència necessària del principi d’essencialitat de la institució d’hereu».

Així, en l’art. 38 CDCIB observam com aquell qui és nominalment hereu, però que no rebrà una assignació real perquè hi ha moltes assignacions a títol de llegat, pot reclamar la quarta part de l’actiu hereditari líquid, perquè és necessari, és a dir, és essencial, que hi hagi un hereu. Per tant, el fer predominar, en la institució de la quarta falcídia, el nomen d’hereu (de qui no té assignació garantida) es deu a la consideració de l’hereu com a essencial en la successió.

C. Subprincipi: el predomini del nomen sobre l’assignatio (prohibició d’«heredis institutio ex re certa»). La seva interpretació

L’essencialitat de l’hereu es tradueix en la necessitat del seu nomenament; però no exclusivament, sinó que també es compleix quan així resulta interpretable des de la voluntat del testador. Per tant, observam més bé la no necessitat formal del nomen, quan l’assignació real evidencia que es compleix l’essencialitat de l’hereu i, per tant, es respecta la prohibició romana que no es pot ser hereu amb només una atribució concreta.

Així ho diu l’exposició de motius de la Llei 8/1990: «[…] encara que el testador no empri materialment la paraula hereu, sempre que resulti clara la voluntat de conferir a qui s’hagi nomenat la qualitat de successor universal». I així, per tant, es resol «l’especial contradicció resultant de la confluència del nomenament universal, inherent al títol d’hereu, i el nomenament singular referit solament a una cosa certa, concreta».

En la Compilació, per a Mallorca i Menorca,[7] trobam l’establiment d’aquest principi en l’art 14 CDCIB: «Encara que no s’utilitzi la paraula hereu, qualsevol disposició del testador que atribueixi clarament a l’afavorit aquesta qualitat, valdrà com a feta a títol universal». En conseqüència, es fixa en l’art. 15 CDCIB la irrellevància del nomen quan l’assignació evidencia que el títol no és universal («L’hereu o hereus instituïts només en cosa certa […] seran considerats com a simples legataris» / «L’hereu instituït només en usdefruit s’equipararà a l’instituït en cosa certa») i, per tant, el simple nomen no equival al compliment del principi de l’essencialitat del títol l’hereu (i, per això, la Compilació respecta el principi romà de prohibició heredis institutio ex re certa). En canvi, el compliment del principi de l’essencialitat del títol l’hereu sí que equival a l’assignació no limitada a cosa certa, és a dir, a l’assignació universal, malgrat no hi hagi el nomen («[…] quan concorrin amb hereu o hereus instituïts sense aquesta assignació […] si l’hereu únic o tots els hereus instituïts ho són en cosa certa […] tendran el caràcter d’hereus universals»).

Observam, a més, la tensió entre nomen i assignatio, sense poder extreure una teoria general al respecte, així com la no necessitat del nomen, si l’assignatio evidencia que es compleix l’essencialitat de l’hereu i, per altra banda, constatam el predomini del nomen quan l’assignatio és irrellevant per desvetllar la voluntat del causant, ja que són casos en què la naturalesa de la figura successòria en qüestió està basada en el nomen:

  1. A l’hereu distribuïdor predomina el nomen perquè és aquest el que dóna evidència de l’essencialitat de la institució d’hereu, ja que no hi ha encara hereu «genuí», per això, l’assignació és indiferent (art. 18 CDCIB: «El testador podrà encomanar a l’instituït hereu, encara que solament fos en l’usdefruit de tots els béns de l’herència o d’una part d’aquests, així com al legatari cridat a l’usdefruit universal […] que elegeixi […] hereu o hereus»; i art. 19 CDCIB: «Si tenia facultats d’elecció […]»). Per tant, el distribuïdor té el nomen d’hereu per salvar l’exigència formal d’essencialitat de l’hereu, però no ho és (art. 23 CDCIB: «[…] no en podrà detreure la quarta trebel·liànica si no era expressament facultat pel testador») i, així, l’assignatio (en realitat, la seva inexistència) és irrellevant.
  2. També predomina el nomen però l’assignatio evidencia que no és hereu, en el sentit estricte de ser aquell qui rep una universalitat, l’hereu gravat en llegats, o sigui, aquell a qui «no quedi lliure la quarta part de l’actiu hereditari líquid» (art. 38 CDCIB).
  3. La donació universal no transmet, necessàriament, una universalitat, sinó només els béns presents que s’hi incloguin (art. 11 CDCIB: «L’exclusió de determinats béns presents no afectarà la universalitat de la donació»; i art. 13 CDCIB que parla dels «supòsits d’ajornament»). Malgrat això, aquesta assignació no priva el donatari de la qualitat d’hereu, és a dir, del nomen (art. 8 CDCIB: «La donació universal de béns presents i futurs confereix al donatari la qualitat d’hereu contractual del donant i li transmet els béns presents que s’hi inclouen») i, per aquest fet, el donatari, si premor al donant-causant, transmet als seus hereus (no als del donant), tots els drets adquirits en virtut de la donació universal.

D. Subprincipi: la perdurabilitat del títol successori d’hereu («semel heres sempre heres»)

L’exposició de motius de la Llei 8/1990 assenyala[8] que «l’expansió o universalitat de la titularitat universal de l’hereu no tan sols es produeix a l’espai, sinó també en el temps, ja que qui és hereu ho és sempre (art. 16), per la qual cosa es consideren contradictoris i no posats els termes suspensius i resolutoris, així com també la condició i el mode resolutoris, sens perjudici, per altra banda, d’acceptar plenament el joc de l’herència successiva mitjançant la substitució fideïcomissària».

Per a Eivissa i Formentera, l’art. 70 CDCIB, en matèria de successió testada, remet al Cc (entenem que als art. 790 i 805). Ara bé, els fideïcomisos i les substitucions fideïcomissàries, que són institucions relacionades amb la possibilitat d’establir condicions, s’interpretaran d’acord amb la tradició jurídica insular, d’acord amb el 2n paràgraf de l’art. 78 CDCIB.

Pel que fa a la successió voluntària paccionada del Llibre III, l’art. 72.2 CDCIB permet gran amplitud de contingut i no sembla que impedeixi la imposició de condicions, ni de terminis («Els pactes successoris poden contenir qualssevol disposicions mortis causa […] modalitats […] càrregues i obligacions que els atorgants hi estableixin»). L’art. 75 CDCIB permet revocar, per premoriència de l’instituït, la qualitat personalíssima d’hereu contractual (per tant, l’instituït no l’ha transmesa als seus hereus), únic element que confereix el pacte successori sense transmissió de béns. Fora del cas de premoriència, sembla que podríem defensar que no es pot revocar aquesta qualitat d’hereu i, per això, l’instituent està obligat a no disposar dels béns en frau de l’heretament (de manera similar al frau de creditors). També podríem dir que, en aquest punt, s’observaria, en el Llibre III, una subtil essència del principi de perdurabilitat de la condició d’hereu.

La formulació del principi, per a Mallorca i Menorca, la trobam en l’art. 16 CDCIB quan diu que «qui és hereu ho és sempre» i, per això, no es pot admetre cap element accidental del negoci jurídic que pugui vulnerar aquest principi. Això suposa una limitació en l’autonomia de la voluntat del causant perquè es tendran per no posats, en la seva institució d’hereu, la condició resolutòria i els termes suspensiu i resolutori; perquè l’incompliment del mode posat a la institució d’hereu mai no podrà donar lloc a la seva resolució; i perquè l’establiment d’un terme incert es convertirà en condició suspensiva.

Així, d’acord amb l’exposició de motius, en Dret successori el certus an incertus quando, element bàsic de la substitució fideïcomissària, té tradicionalment el tractament de condició.

Manifestacions de l’existència d’aquest principi en trobam a:

  1. La donació universal de béns presents i futurs és irrevocable perquè confereix al donatari la qualitat d’hereu contractual del donant (art. 8 CDCIB) i, part tant, la perdurabilitat, en el temps, d’aquesta qualitat d’hereu. Per això mateix, mort el donant, el donatari en serà l’hereu i no en podrà repudiar l’herència (art. 9 CDCIB), perquè es retrotreu l’acceptació de la qualitat d’hereu a la acceptació de la donació.
  2. També, en coherència amb aquest principi, observam que l’hereu fiduciari només és hereu pel nomen, ja que l’assignatio revela que no és hereu, en la mesura que està sotmès a condició suspensiva la qual, si es compleix, farà que l’herència faci trànsit cap als hereus finals, els fideïcomissaris. Per això, l’art. 29 CDCIB diu que el fiduciari podrà detreure la quarta trebel·liànica, sempre que compleixi uns requisits, perquè, amb el compliment de la condició, ha quedat palès que el nomen del fiduciari era una formalitat, que no era en puritat un hereu «genuí», sinó només era un «posseïdor» (no era un propietari, no ho ha arribat a ser-ho).
  3. Una contradicció d’aquest principi de la perdurabilitat de la condició d’hereu, podríem veure-la en la solució normativa de l’art. 51 CDCIB, en el supòsit d’una definició no limitada a la legítima (sinó per la totalitat dels drets successoris), quan concorre amb una successió intestada del donant (l’ascendent definidor). En aquest cas, l’art. 51 CDCIB estableix que el descendent que hagués atorgat definició per la totalitat dels seus drets successoris no serà cridat mai a la successió intestada.

Aquesta solució suggereix una contradicció amb el principi de la perdurabilitat del títol d’hereu. Entenem, en aquest punt, que així com el definit en una definició limitada a la legítima és cridat com a hereu a la intestada, perquè s’entén que amb la definició no era hereu (serà com un donatari que ha de computar la donació rebuda); amb més motiu, s’hauria de cridar com a hereu a la intestada aquell qui va ser definit per més de la legítima, perquè hauríem d’entendre que, en aquest cas, va ser definit com a hereu (per exclusió, ja que si no és un simple legitimari, és perquè és hereu) i, per tant, hauria de perdurar en aquest nomenament i ser cridat com a hereu a la intestada, computant (per al càlcul de la llegítima global) i col·lacionant (per la formació dels lots hereditaris) allò que li pertoqui.

2. Primacia de la delació voluntària sobre la intestada («favor testamenti»)

Assenyala l’exposició de motius de la Llei 8/1990 que és «plenament assumida, fins i tot socialment, la preponderància de la voluntat manifestada pel testador sobre les normes generals i abstractes reguladores de la successió “ab intestato”», que aquesta primacia de la delació voluntària sobre la intestada deriva en «el criteri “favor testamenti”, exigit pel respecte a la llibertat civil i a l’autonomia de la voluntat del testador».

Per altra banda, la formulació del principi es troba en l’art. 7 CDCIB que disposa que la successió intestada solament podrà tenir lloc en defecte de successió voluntària (testamentària o contractual). En virtut de l’art. 65 CDCIB, a l’illa de Menorca regeix el que disposa el Llibre I d’aquesta Compilació, excepció feta dels art. 6 i 7 CDCIB, en allò que es refereix a la donació universal de béns presents i futurs; per tant, l’autonomia de la voluntat en matèria successòria és més limitada per al causant menorquí, ja que no pot utilitzar la successió voluntària contractual.

El Llibre III, en l’art. 69.1 CDCIB («La successió es defereix per testament, per pacte o per disposició de la llei»), també opta pel respecte a la autonomia de la voluntat i per afavorir-la, podent-se usar el negoci testamentari i també la successió voluntària contractual.

El principal límit a l’autonomia de la voluntat en l’àmbit successori és el respecte a les llegítimes[9] [art. 41 CDCIB; art. 18 CDCIB («Les llegítimes es defereixen, també en aquests supòsits, des de la mort del testador»); art. 30 CDCIB («El fiduciari tendrà […] l’obligació de satisfer les llegítimes»), i art. 81.2 CDCIB («[…] haurà de suportar l’afecció real legitimària sobre tots els béns que li hagin estat adjudicats»)].

Al llarg de la Compilació trobam manifestacions de l’existència d’aquest principi d’afavoriment de la voluntat del causant:

  1. La previsió de les substitucions pupil·lar i exemplar (art. 14 CDCIB) són mostra de la preferència de la successió voluntària, fins i tot quan no es té capacitat per poder testar.

El fet que les substitucions hereditàries (la pupil·lar i l’exemplar, segons el 3r paràgraf de l’art. 14 CDCIB; la vulgar a favor dels parents, en el cas del distribuïdor, segons l’art. 22 CDCIB, i la fideïcomissària segons l’art. 26 CDCIB) impliquin la vulgar tàcita és un mecanisme per salvar, al màxim, la voluntat del causant quan no pot operar la substitució específicament prevista.

La mateixa finalitat es contempla en el Llibre III, en l’art. 78 CDCIB: «El disponent pot ordenar substitucions en tots els seus béns o en part d’aquests mitjançant qualsevol acte de liberalitat inter vivos o mortis causa».

  1. En seu d’hereu distribuïdor, quan el distribuïdor no compleix l’encàrrec (o mor sense haver-ho pogut dur a terme), l’art. 20 CDCIB preveu unes regles d’elecció d’hereu entre els qui, sobrevivint al distribuïdor, «haguessin estat determinats individualment pel seu nom o circumstàncies» pel causant o, en defecte d’aquesta individualització, entre «els parents més pròxims en grau entre els genèricament indicats pel testador». En aquests casos, si els parents són fills o nebots del causant (ordenant de la distribució) o del distribuïdor, s’opera una substitució vulgar ex lege a favor de l’estirp del beneficiari elegit i premort, encara que dit beneficiari que ha premort al distribuïdor hagués sobreviscut a l’ordenant. Pel fet de sobreviure a l’ordenant, els beneficiaris de la distribució no obtenen encara dret algun i, per això, no poden, si premoren al distribuïdor, transmetre res als seus hereus, fins al moment de la distribució efectiva. En aquest moment, precisament perquè no havien pogut transmetre res, és quan s’opera aquesta substitució vulgar ex lege.

El fet que s’operi una substitució vulgar ex lege [que tendria la finalitat del dret de representació si estiguéssim en matèria legitimària, que no és el cas (paràgraf 4t de l’art. 18: «Les llegítimes es defereixen, també en aquests supòsits, des de la mort del testador»)], quan la substitució vulgar és una figura sotmesa a l’autonomia de la voluntat del testador, s’utilitza per respondre al «favor testamenti» i fer possible, al màxim, el compliment de la voluntat de l’ordenant en relació amb els parents que hauria pensat afavorir en el seu testament, encara que fos en darrer lloc.

  1. La donació universal no quedarà sense efecte per preterició (art. 8 CDCIB), ni tampoc l’heretament (art. 74 CDCIB).
  2. La voluntat del testador desplaça la norma legal: a) L’hereu instituït en usdefruit tendrà, «sempre que la voluntat del testador no fos una altra», el caràcter d’hereu fiduciari (art. 15 CDCIB); b) «L’hereu a qui, per raó dels llegats, no quedi lliure la quarta part de l’actiu hereditari líquid, podrà, tret de disposició contrària del testador, reclamar aquesta part» (art. 38 CDCIB).
  3. L’opció de la sanció de la inexistència de l’element accidental enfront de la sanció de la invalidesa del testament (art. 16 CDCIB): «es tendran per no posats en la seva institució la condició resolutòria i els termes suspensiu i resolutori»; «el terme incert implica condició»; «L’incompliment de la forma [del mode] […] mai no podrà donar lloc a la seva resolució».
  4. La previsió de la figura del codicil i el fet que el testament ineficaç valgui com codicil (art. 17 CDCIB).
  5. El dret d’acréixer legal (art. 24 CDCIB: «Instituïts conjuntament […] l’acreixement es produirà preferentment»).[10]
  6. El no acreixement legal entre legitimaris (art. 42 CDCIB): «En tots els supòsits en què la llegítima individual no s’hagi de satisfer, passarà a incrementar la part de lliure disposició sense acréixer als col·legitimaris».

Per altra banda, en el Llibre III, l’art. 83.1 CDCIB també assenyala que: «[…] en tots aquests supòsits la llegítima acreixerà l’herència».

  1. Els pactes successoris poden contenir qualssevol disposicions mortis causa, a títol universal o singular, amb les substitucions, modalitats, reserves, renúncies, clàusules de reversió, càrregues i obligacions que els atorgants hi estableixin (art. 72 CDCIB).
  2. La possibilitat de fer pactes sobre la llegítima, com la definició (art. 50 CDCIB) i el finiment (art. 77 CDCIB: «Pel finiment de llegítima el descendent legitimari major d’edat pot renunciar a la llegítima»).

IV. Panoràmica de plasmacions normatives que semblen contradir principis successoris. Una oportunitat per a la reflexió i millora futura

1. La definició amb el supòsit de delació intestada a l’estirp del definit: contradiu el principi «nemo pro parte» entre d’altres?

En primer lloc, cal plantejar si és coherent la regulació de la definició (art. 50 i 51 CDCIB) amb el principi d’incompatibilitat de títols i amb el de la universalitat del títol d’hereu (en particular, amb el subprincipi de la no vigència del predomini del nomen sobre l’assignatio).

La definició, ex art. 50 CDCIB, aplicable únicament a l’illa de Mallorca (art. 65 CDCIB), és un pacte pel qual els descendents legitimaris poden renunciar a la seva llegítima futura, o/i a qualsevol altre dret successori que els pogués correspondre en l’herència de l’ascendent (el «donant» en el negoci de definició), en contraprestació d’alguna donació que es rebi o s’hagi rebut.

Quan un descendent legitimari ha atorgat definició, la regla del 1r paràgraf de l’art. 51 CDCIB disposa quins efectes produirà això en l’obertura de la successió futura, respecte de la qual el descendent és un donatari definit (i es computa la seva atribució per al càlcul de la base legitimària global —2n paràgraf de l’art. 42 CDCIB). En concret, ens interessa el supòsit en el qual la definició no s’ha limitat a la llegítima, sinó que el descendent s’ha donat per definit en més de la llegítima, en qualsevol altre dret successori, o sigui, en tots els drets successoris que li poguessin haver correspost en l’herència futura del seu ascendent; i el causant mor intestat (3r paràgraf de l’art. 51 CDCIB: «Si el causant moria intestat i si la definició […] no era limitada [a la llegítima], qui l’hagués atorgada no serà cridat mai; sí que ho seran els seus descendents, excepció feta que del pacte resulti expressament el contrari o que hi hagi altres descendents no renunciants o estirps d’aquests»).

Observam que si la successió de l’ascendent definidor és intestada, la CDCIB diu que el descendent definit (donatari) no serà cridat mai, és a dir, vendria a quedar desheretat ex lege, i, en el seu lloc, seran cridats els seus descendents, si n’hi ha, sempre que siguin els únics descendents en línia recta que tengui el causant (o que hi hagi d’altres descendents que no volen o no poden succeir) o que tots els descendents que tengui el causant siguin estirps de definits.

Aquesta solució és paradoxal ja que sabem que la renúncia (com és la definició) als drets successoris perjudica, com a regla general, al renunciant i a tota la seva estirp (per supletorietat dels art. 766 i 929 Cc). No obstant això, aquesta regla, com hem dit paradoxal d’acord amb les regles generals sobre renúncia als drets successoris del Codi civil, es presenta com a necessària o obligada en la CDCIB; pel fet que, si es donés el supòsit de manca de descendents, a excepció de l’estirp del definit o definits, i no es cridés dita l’estirp, entrarien com a hereus intestats els ascendents (o els col·laterals si avançam crides).

Així mateix, aquesta solució, que com hem dit excepciona la regla general dels efectes de la renúncia successòria en el Cc, ens permet reflexionar sobre si la mateixa no contradiu, a més, dins l’àmbit de la Compilació, en primer lloc, el principi nemo pro parte, pel fet que s’obre la intestada perquè el causant definidor no té testament, però no es té en compte que té un definit en concepte d’hereu (com a mínim ex re certa); és a dir, un donatari que va rebre més que la llegítima. I, en segon lloc, sobre si la mateixa no contradiu també el caràcter universal del títol d’hereu, que podríem entendre que ve implícit en l’assignació feta al definit (per a la totalitat dels seus drets successoris). Cosa que ens hauria de dur a la solució de la incrementació forçosa (art. 24 CDCIB), enlloc de a l’obertura de la intestada.

Hem elaborat aquesta reflexió a partir de la resposta a aquestes dues preguntes que creiem que focalitzen bé el nucli de l’argument:

  • En primer lloc, a què són cridats, via intestada, els descendents de qui va ser definit per més de la llegítima? La resposta podria ser que són cridats a la resta de l’herència, és a dir, a les quotes vacants; precisament, quotes sobre les que podria operar la incrementació forçosa a favor de qui va ser definit per la totalitat dels drets successoris, en un negoci que és una manifestació clara d’autonomia de la voluntat mortis causa.
  • En segon lloc, amb quin «nom» (és a dir, títol successori) són cridats els descendents de qui va ser definit per més de la llegítima? Podem dir que són cridats, via intestada, a títol d’hereu. Per tant, creiem que és lògic, en aplicació dels tant reiterats principis successoris de la Compilació —nemo pro parte, favor testamenti i universalitat—, entendre que el descendent únic, definit per més de la llegítima, hauria d’ostentar, per negoci successori inter vivos (definició), la qualitat d’hereu evitant així, en el supòsit tractat, haver d’obrir la successió intestada (malgrat s’òbriga a favor de la seva estirp).

2. Casos d’acceptació normativa de testament sense hereu: contradiuen el principi d’essencialitat de la institució d’hereu?

Ens trobam dos casos en què la CDCIB permet un testament sense hereu.

El primer cas, s’observa a partir de l’art. 15 CDCIB, quan estableix que l’hereu instituït en usdefruit tendrà el caràcter d’hereu fiduciari si, per a desprès de la mort d’aquest, s’hagués instituït un altre hereu, el qual es considerarà hereu fideïcomissari. Si aquest hereu fideïcomissari no arribés a ser-ho, l’instituït en usdefruit serà hereu universal, pur i lliure. D’aquest article es pot derivar, implícitament, un cas on es nomeni un hereu usufructuari (que no concorri amb hereu o hereus no instituïts en cosa certa), sense que hi hagi instituït altre hereu per a desprès de la mort de dit hereu usufructuari. Des d’aquest punt de vista, podríem estar davant d’un cas de testament sense institució d’hereu perquè l’hereu usufructuari no seria considerat fiduciari, ja que no hi ha ningú fixat per a desprès de la seva mort.

La pregunta és si això és salvable i si és o no una vulneració del principi d’essencialitat de l’hereu. La resposta a aquest interrogant hem de buscar-la en el paràgraf 2n de l’art. 15 CDCIB, pel qual l’usufructuari «s’equipararà a l’instituït en cosa certa» (legatari), de manera que, en no concórrer amb altres hereus, l’usufructuari serà considerat legatari de la cosa certa (l’usdefruit) i hereu universal de la nua propietat. En aquest supòsit, no es produeix un fideïcomís especial tàcit (previst en el paràgraf 1r de l’art. 15 CDCIB) perquè no hi ha nomenats fideïcomissaris i la solució és entendre que l’usufructuari és considerat hereu ex re certa en relació amb l’usdefruit i simpliciter pel que fa a l’herència (d’acord amb el paràgraf 3r de l’art. 15 CDCIB). Per tant, si la seva institució és d’usufructuari universal amb facultat de disposar, passa a aquest la nua propietat i no als hereus intestats del causant, ja que l’usufructuari universal adquireix la nua propietat, per ser hereu en cosa certa.

Així, la Compilació salva el testament i l’essencialitat de l’hereu entenent que el nomen (hereu) predomina sobre l’assignació (usdefruit).

En segon lloc, trobam el cas de nomenar un hereu distribuïdor en la modalitat de legatari usufructuari distribuïdor que tengui, perquè la Compilació així ho permet, la facultat d’elecció (art. 18 CDCIB: «El testador podrà encomanar […] al legatari cridat a l’usdefruit universal […] que […] els assigni a un o els distribueixi […] o que elegeixi, entre tots ells, hereu o hereus […]»).

En aquest cas, el legatari de l’usdefruit sobre tots els béns de l’herència no pot ser considerat hereu fiduciari,[11] sinó legatari fiduciari distribuïdor. A més, no s’aplica a aquest supòsit la institució ex re certa de l’art. 15 CDCIB de manera que, si el legatari usufructuari distribuïdor és l’únic successor instituït (encara que obligat a distribuir), no es pot entendre que sigui legatari respecte de l’usdefruit i hereu universal per a la resta.

Per això, en aquest supòsit de legatari fiduciari distribuïdor amb facultat d’elecció, encara que premorissin totes les persones a favor de les quals el distribuïdor hagués de disposar d’acord amb la voluntat del testador, el distribuïdor mai no podria adquirir cap dret a la nua propietat de l’herència, la qual passarà als hereus legítims o intestats del causant (ordenant) i de cap manera als del distribuïdor; perquè amb la mort d’aquest s’extingeixen tots els seus drets (ja que l’usdefruit i les facultats dispositives acaben amb la mort de qui les tenia, per ser personalíssim el caràcter d’ambdues institucions).

Per exemple, l’elecció d’hereu/s, per part del legatari fiduciari distribuïdor, no seria possible per manca de beneficiaris; perquè tots hagin premort al distribuïdor, encara que hi hagués hagut hereus dels beneficiaris premorts que haguessin sobreviscut al causant (a l’ordenant). Això és així, perquè de l’art. 20 CDCIB se’n deriva que dits beneficiaris premorts no tenen drets successoris (perquè no hi ha delació a favor dels premorts al distribuïdor) i no transmeten res als seus hereus.

En definitiva, si es nomena un legatari usufructuari distribuïdor amb la facultat d’elegir (i distribuir lògicament) i l’elecció no és possible, com el legatari usufructuari distribuïdor no és hereu, perquè no té la propietat dels béns, i no pot purificar la figura, haurem de concloure que hi ha un testament vàlid que no té hereu o entendre que, per premoriència de tots els beneficiaris, entra la successió intestada per no haver hereus i l’atribució del dret d’usdefruit al legatari distribuïdor es salva com a codicil.

Davant aquesta qüestió, cal reflexionar sobre el fet que és freqüent deixar l’usdefruit sobre tots els béns a títol de llegat, per ser el caràcter particular del títol de llegat més adequat amb l’atribució del dret d’usdefruit; i que la finalitat d’aquesta institució és la mateixa que la de l’hereu usufructuari (que condueix a l’aplicació de la institució ex re certa —art. 15 CDCIB). Per tant, en ser les conseqüències per al cas de premoriència dels segons nomenats molt diferents, en ambdós supòsits, cal valorar fins a quin punt no s’hauria d’estar a la voluntat del testador i, en atenció al «favor testamenti», aplicar al cas del legatari usufructuari distribuïdor la mateixa solució que a l’hereu usufructuari.

3. La problemàtica de la llegítima del cònjuge vidu en cas de separació matrimonial: qüestió en vies de solució. Valoració des del principi de «favor testamenti»

L’art. 45 CDCIB, per a Mallorca i Menorca, manté la llegítima del cònjuge vidu quan aquest està separat, sempre que la causa de la separació s’hagués imputat al cònjuge difunt: «El cònjuge que en morir el consort no es trobàs separat de fet ni en virtut de sentencia ferma, tret que en ambdós casos s’hi trobàs per causa imputable al difunt, serà legitimari en la successió d’aquest».

En matèria de llegítima, la regla general del 1r paràgraf de l’art. 45 CDCIB és que la separació fa perdre la llegítima, amb l’excepció que no la perd el supervivent no imputat (no culpable) en la separació (causal). Per això, l’opció legislativa coherent amb el sistema de separació, on ara no hi ha culpables ni responsables jurídics en les ruptures, seria eliminar aquesta referència a la imputació i, per tant, tota possibilitat de llegítima en cas de separació (o prendre la decisió de política legislativa de mantenir-la en tot cas quan la separació és de fet, o en tota separació, per tant, fins al divorci que és l’únic que suposa la ruptura del vincle —art. 85 i 88 (paràgraf 2n) Cc).

En aquesta qüestió, el legislador civil del veïnatge civil comú modificà, conseqüentment amb la Llei 15/2005, els art. 834 i 945 Cc.

El legislador balear no ha fet la modificació del 1r paràgraf de l’art. 45 CDCIB, donant lloc a pensar, des de 2005 que, si s’esdevé que, difunt un dels dos cònjuges separats, el cònjuge separat supervivent pot demostrar que la separació va ser imputada al difunt; és a dir, si s’esdevé que, a partir de 2005, ens trobàssim davant d’una separació causal, produïda abans de 2005 (declarada per sentència aplicant el règim anterior a 2005), haurem de concloure que el cònjuge separat supervivent, no imputat per la causa de la separació, conserva el dret a la llegítima.

Per altra banda, per a les separacions posteriors a la Llei 15/2005, aquest 1r paràgraf de l’art. 45 CDCIB hauria quedat inaplicable, perquè no hi haurà ja constància de cap causa de separació, ni de la seva imputació.[12]

La STSJIB 2/2014, de 5 de juny, ha resolt un cas, declarant el dret a llegítima de la vídua separada perquè, en els fonaments de la sentència de separació, s’imputava la causa de la mateixa al ex-marit difunt.

Aquesta Sentència és coherent amb el supòsit de fet (perquè es tracta d’una separació anterior a 2005 i també d’una obertura de la successió anterior a 2005), però no deixa de generar una certa incomoditat, per mala política legislativa, el fet que l’any 2014 (10 anys desprès d’una reforma estructural de la separació matrimonial) s’hagin d’atribuir conseqüències a la causa de la separació.

La crida que la Compilació fa a la causa de la separació (que es regulava fins al 2005 en el Cc i que va desaparèixer sense deixar cap transitorietat) no és una matèria que el legislador balear pugui regular. La referència a la imputació de la causa que fa el 1r paràgraf de l’art. 45 CDCIB no és una remissió estàtica, és a dir, una crida a una norma del Cc enlloc de regular, directament, la qüestió des de la Compilació; no és tampoc una supletorietat, perquè el Dret civil balear no és el competent en separació i divorci. Per tant, en definitiva, és una referència a una regulació d’una qüestió que és competència directa de l’Estat (si poguéssim fer el símil amb el negoci jurídic parlaríem d’una conseqüència jurídica que va adquirir eficàcia «per relationem»), que ha estat modificada per l’ordenament competent, el de l’Estat, i el nostre dubte és: el legislador balear pot seguir derivant efectes d’una institució regulada, per competència exclusiva, per l’Estat, la qual ara ja no està vigent?

La STSJIB 2/2014, de 5 de juny, diu que el legislador balear pot seguir volent aplicar la virtualitat de la causa de la separació si constava en la sentència, tractant-se, evidentment, de separacions causals, o sigui, anteriors a 2005. També va dir, entre d’altres coses, que la norma (paràgraf 1r de l’art. 45 CDCIB) és constitucional i que, a més, si el legislador no l’ha modificada, havent-hi hagut possibilitat per fer-ho, és perquè la vol mantenir.[13]

En la nostra opinió, la remissió que sobre la causa de la separació fa el 1r paràgraf de l’art. 45 CDCIB al Cc és una remissió al dret civil estatal, en matèria de competència directa del legislador estatal, de manera que quan aquest modifica la seva legislació s’hauria d’entendre modificada qualsevol norma que reculli aquesta matèria «per relació».

Així entenem que es deriva de l’exposició de motius de la Llei 8/1990, llegint, en sentit contrari, la següent reflexió sobre la tècnica legislativa de les remissions regulada en la DF 2a: «[…] les remissions a les disposicions del Codi civil s’han d’entendre fetes a la seva redacció actual. Qualsevol modificació d’aquestes, per tant, haurà de ser assumida per la nostra Comunitat Autònoma. Si no ho feia així, comportaria, en conseqüència, que a Balears continuarien regint els preceptes del Codi en la seva actual redacció. Mantenir el contrari suposaria escapçar, anticonstitucionalment i antiestatutàriament, la pròpia potestat legislativa ja esmentada, sempre que la remissió no es faci a matèries que siguin de la competència exclusiva de l’Estat».

Per tant, entenem que, si la remissió es fa a matèries que són competència exclusiva de l’Estat, la remissió és dinàmica perquè el competent és l’Estat i la mateixa hauria de fer-se al text vigent en el moment de l’aplicació.

Per acabar, mentre es prepara per a la seva publicació aquest treball, és ben possible que el Govern de les Illes Balears hagi aprovat un projecte de llei (o ja la llei mateixa) de modificació de la Compilació en alguns preceptes, com és aquest paràgraf de l’art. 45 CDCIB, per establir que la separació legal o judicial (ex art. 83 Cc) fa perdre el dret a la llegítima.

Al respecte, el Govern podria decidir que només el divorci fes perdre el dret a la llegítima, perquè és quan es dissol el vincle matrimonial (art. 85 Cc) i no anticipar efectes sancionadors a la suspensió de la convivència matrimonial per separació legal o judicial als que no han decidit, cap dels dos, sol·licitar el divorci.

La llegítima no es basa en la convivència, sinó en el vincle matrimonial que la separació no dissol per si, per això es fa la norma que disposa que la llegítima es perd per separació perquè, en cas contrari, només es perdria per ruptura del vincle, la qual es produeix amb el divorci. Si la convivència matrimonial no és exigible com a element essencial del matrimoni, i és només un deure (que no té sanció), crec que no pot usar-se per penalitzar la llegítima. La llegítima es basa també en els pactes (tàcits) de compartir durant anys vida en comú, lliurement organitzada i, per tant, qui no usa el sistema legal per declarar-se separat és que no vol sancionar d’aquesta manera el seu cònjuge separat.

També, en cas d’optar per vincular la pèrdua de llegítima a la separació matrimonial, el Govern haurà de decidir si la fa extensiva a la separació de fet, intervenint, així, de manera sancionadora,[14] en la vida dels casats que no han optat per formalitzar la seva separació.

Així, es pot pensar que la conseqüència que la separació de fet, la qual no succeeix en el món jurídic, tengui un efecte jurídic tan devastador, com la pèrdua de drets successoris, no té sentit.

A més, les bases del nostre sistema en matèria de convivència de fet s’estableixen sobre la formalitat de la inscripció,[15] i no només la mera convivència (l’exposició de motius de la Llei 18/2001, de 19 de desembre, de parelles estables (LPE), diu que respecta «l’autonomia de la voluntat de les parts per constituir-se voluntàriament com a tal o de mantenir-se al marge del règim que s’hi preveu») per la qual cosa, si el nostre sistema va decidir ignorar la mera convivència de fet per atribuir drets, també ha d’ignorar la mera separació de fet per privar de drets.

Incidint en aquest argument observam com l’art. 8.1.c) LPE, sobre l’extinció de la parella estable, estableix que aquesta s’extingeix, no pel simple cessament efectiu de la convivència, sinó que per un cessament de la convivència durant un període superior a un any; i l’art. 8.2 LPE diu que els dos membres de la parella estan obligats, encara que sigui de manera separada, a deixar sense efecte la declaració formal que s’hagin atorgat.

Així mateix, l’art. 174.4 del RDLEG 1/1994, de 20 de juny, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general de la Seguretat Social, assenyala que el supervivent d’una parella de fet (constituïda segons els requisits de l’art. 174.3 TRLGSSo) tendrà dret a pensió de viudetat, el qual «s’extingeix quan el beneficiari contregui matrimoni o constitueixi una parella de fet en els termes que regula l’apartat anterior». Per tant, no té tampoc gaire coherència el fet que la sanció de la pèrdua de la llegítima es vinculi a la mera separació de fet matrimonial; mentre que conseqüències (similars) com la pèrdua de pensió de viudetat no esdevenguin fins que es produeixi un fet jurídic, com és la nova formalització d’un matrimoni o d’una parella estable.

4. Llibertat de testar «versus» la compatibilitat de títols en el Llibre III de la Compilació

En el Llibre III no regeix el principi nemo pro parte o sigui «d’unitat de títol successori», però sí que té gran importància i amplitud el principi de llibertat de testar (que té com a conseqüència el «favor testament»).

A partir d’aquí, surt la reflexió de si el fet de no tenir vigència, en el Llibre III, el principi d’unitat de títol, de manera que es recorre a obrir, sense més, la intestada, no qüestiona o, al manco, no limita, l’expansió o l’autèntic significat de la llibertat de testar, en el sentit del respecte i la preeminència de la voluntat del causant, que ha escollit un negoci successori i, per tant, ha prescindit de la intestada.

Per això caldria aprofundir, en el Llibre III, en la recerca de possibilitats d’expansió del títol voluntari (com a Mallorca, que hi ha la incrementació forçosa —art. 24 CDCIB), per tal d’evitar el recurs a la intestada per a completar la successió voluntària.

Una opció podria ser proposar que una regla com la de l’art. 78 CDCIB («Els fideïcomisos i les substitucions fideïcomissàries s’interpretaran d’acord amb la tradició jurídica insular»), que apel·la a la interpretació (extensiva) de les pròpies figures, d’acord amb la pròpia tradició jurídica, s’entenés com a regla interpretativa de tot el dret successori del Llibre III; especialment, quan no pot entrar la regla general d’autointegració del DCB amb els principis propis (regla que atura la supletorietat del Codi civil d’acord amb el paràgraf 3r de l’art. 1 CDCIB), per no tractar-se de supòsits de supletorietat del Cc, sinó de remissions del Llibre III al Cc.

Si fos possible, com a regla general, la interpretació de conformitat amb la tradició jurídica insular, es podria fonamentar que un principi bàsic del dret successori eivissenc, com és l’ampla llibertat de testar i el «favor testamenti», justifiqui el manteniment, al màxim, de la unitat de títol successori voluntari, en el sentit de fer-lo expansiu. És a dir, es podria fonamentar una interpretació expansiva de la llibertat de testar; enlloc d’una de restrictiva, com sembla que es fa quan es dóna més èmfasi a la possibilitat de compatibilitzar títols successoris (i es recorre al Codi civil), que a l’essència del dret eivissenc significada en l’ampla autonomia de la voluntat mortis causa (art. 69.2 CDCIB: «El testament i el pacte successori seran vàlids encara que no contenguin institució d’hereu o que aquesta no comprengui la totalitat dels béns»).

D’aquesta manera, recórrer a l’essència de l’art. 78 CDCIB, que obliga a la interpretació analògica d’acord amb la tradició jurídica illenca, aturaria la remissió al Codi civil de l’art. 70 CDCIB («Tot allò que es refereix a la successió testamentària es regirà pel Codi Civil, amb les excepcions contingudes en aquest Llibre») quan el resultat de la remissió sigui, per exemple, l’aplicació de l’art. 785.1 Cc[16] (article que no està sotmès al filtre dels principis del dret civil balear del 3r paràgraf de l’art. 1 CDCIB, pel fet que no entra com a regla supletòria, ja què l’art. 70 CDCIB no fixa una supletorietat del Cc, sinó una remissió al Codi civil; i l’aplicació del qual tampoc no pot ser aturada per cap excepció concreta (positivitzada) en el Llibre III). Així, en aquest exemple, s’evitaria que s’apliqués la regla establerta per l’art. 785.1 Cc, que és contrària a la regla de l’art. 78 CDCIB perquè suposa la regla de «en el dubte, contra fideïcomís» i no sembla que això encaixi amb la tradició jurídica de la fidúcia successòria eivissenca.

Així mateix, potser l’apel·lació a la tradició jurídica insular d’Eivissa (ex art. 78 CDCIB) podria també matisar l’obertura de la intestada, en lloc de semblar que està sempre disponible com a recurs per cercar l’hereu.

Com exemple, podem parlar també del cas de la fidúcia successòria (art. 71 CDCIB) en relació amb la posició jurídica dels descendents beneficiaris (art. 70 CDCIB, esmentat abans).

En primer lloc, quan el fiduciari no accepta la fidúcia o hi ha premoriència al causant, si la delació dels beneficiaris no està sotmesa a condició, pot operar-se la substitució vulgar (art. 784 Cc). En canvi, si la delació dels beneficiaris està sotmesa a condició i aquesta no s’ha complert, no pot haver-hi substitució vulgar i entra la successió intestada (art. 759 Cc).

En segon lloc, quan els descendents beneficiaris premoren al fiduciari es planteja si aquells transmeten quelcom als seus hereus. Si la fidúcia no està sotmesa a condició, sinó que el trànsit dels béns s’ha de produir, necessàriament, quan arribi un determinat moment, els descendents adquireixen drets des de la mort de l’ordenant i els transmeten als seus hereus, encara que no sobrevisquin al fiduciari (art. 784 Cc). En canvi, si la fidúcia està sotmesa a condició (ser elegit o sobreviure), els descendents que premoren al compliment de la condició, no transmeten res encara que sobrevisquessin al causant (art. 759 Cc) i s’haurà d’obrir la intestada.

En relació amb aquests dos supòsits exposats que condueixen a l’obertura de la intestada per remissió al Cc, resulta que la no vigència a Eivissa del principi nemo pro parte i, per tant, la possibilitat d’obrir la intestada (a vegades com a recurs fàcil per part de qui no coneix bé l’essència del dret eivissenc) pot estar en contradicció amb el pilar del dret eivissenc que és la potenciació i el respecte a l’autonomia de la voluntat successòria, com mostra la importància històrica de la successió paccionada (art. 70 CDCIB: «[…] es regirà pel Codi Civil, amb les excepcions contingudes en aquest Llibre»).

5. La successió intestada en el Llibre III: remissions al Codi civil interpretades d’acord amb els principis successoris

Ens situam en el cas de la llegítima dels pares del causant per manca de descendents (recordant que, segons l’art. 79 CDCIB, el vidu no és legitimari en la successió del causant en el Llibre III de la Compilació).

La llegítima dels pares es fixa per remissió al Cc (art. 809 i 810.1 Cc) i es planteja un desajust de contingut.

En el Llibre III de la Compilació, el cònjuge no és legitimari, però la remissió de la Compilació a l’art. 809 Cc du a operar una reducció de la llegítima dels pares en funció que hi hagi o no cònjuge. Per això, la previsió de l’art. 809 Cc, que la llegítima dels pares és la tercera part de l’haver hereditari dels fills o descendents, si els pares concorren amb el cònjuge viudo del descendent, pot ser una norma que no encaixa amb la tradició jurídica pitiüsa.

En aquest sentit, diu CARDONA GUASCH[17] que la remissió de l’art. 79 CDCIB a l’art. 809 Cc genera un sense sentit, ja que la reducció de la quota legitimària global dels pares a un terç de l’herència, pel fet de concórrer amb el vidu o la parella estable (art. 13 LPE), no té sentit en el dret d’Eivissa i Formentera, ja que el vidu o parella estable no té dret a llegítima. Davant tal sense sentit, assenyala CARDONA GUASCH que aquesta remissió només es fa en allò que no contradigui el que estableix la Compilació (art. 79 in fine CDCIB). Per tant, caldrà entendre, d’acord amb una interpretació lògica i sistemàtica, que, traslladat aquest article del Cc a la successió d’un causant pitiús, si aquest causant no deixa fills ni descendents, però sí pares i cònjuge, els pares tendran, en tot cas, dret a la meitat de l’herència i no a un terç. En cas contrari, diu l’autora mencionada, s’estaria admetent implícitament la condició legitimària del vidu o de la parella estable.

Discrepant de la solució exposada, plantejam si mantenir l’amplitud de la llegítima dels pares, en el cas d’existir el cònjuge o parella estable, pot ser contrari al principi vertebrador del dret pitiús que és el respecte i l’afavoriment de l’autonomia de la voluntat en el camp successori. Mentre que, si per la remissió de la Compilació a l’art. 809 Cc, aquest s’aplica tal qual, cosa que és la voluntat del legislador balear (ja que, no oblidem, que les remissions s’entenen respectuoses amb els principis propis i no s’han de sotmetre a cap filtre), la quota legitimaria dels pares es reduirà a una tercera part, en el cas que concorrin amb el cònjuge o parella estable (art. 79 CDCIB) i, així, la llibertat de testar del convivent o cònjuge causant a favor del seu convivent o cònjuge es veurà ampliada.

Des d’antic, investigadors del dret civil eivissenc[18] acostumen a mantenir que el no reconeixement del cònjuge com a legitimari en l’art. 79 CDCIB és conseqüent amb la tradició jurídica insular, atès que ha estat pràctica habitual a les Pitiüses atribuir al cònjuge l’usdefruit universal dels béns a l’atorgar testament, heretament o donació. Per tant, d’acord amb aquesta idea, diríem que el cònjuge serà beneficiari del costum eivissenc de rebre atribucions voluntàries. Si aquest és l’esperit històric que justifica que no hi hagi llegítima per al cònjuge, és raonable pensar que s’han de potenciar totes les interpretacions favorables a l’amplitud de la llibertat dispositiva, a l’amplitud de quota de lliure disposició, perquè, així, el causant pugui testar a favor del seu cònjuge o parella estable.

  1. Paràgraf 3r de l’art. 1 CDCIB: «[…] sempre que les normes d’aquestes no s’oposin als principis del seu ordenament jurídic».
  2. Sobre aquesta tècnica legislativa cal recordar que, d’acord amb la DF 2a CDCIB, «Les remissions que fa aquesta Compilació a les disposicions del Codi civil s’entenen fetes a la redacció vigent» i, per això, qualsevol modificació d’aquestes disposicions del Codi civil haurà de ser assumida pel legislador balear; de manera que, si no ho assumeix expressament, recorda l’exposició de motius de la Llei 8/1990, continuaran regint, en el dret civil balear, els preceptes del Codi en la redacció actual del moment de la remissió legislativa. Això, sempre que la remissió no es faci a matèries que siguin de la competència exclusiva de l’Estat, afegeix l’exposició de motius de la Llei 8/1990. Aquesta excepció és evident ja que la llei estatal s’ha d’aplicar en la redacció que pertoqui en el moment de l’aplicació perquè es tracta d’una aplicació directa d’una matèria regulada, de manera exclusiva, per l’Estat. No es refereix, per tant, aquesta excepció, a la remissió com a tècnica legislativa del legislador balear, entenent que aquest legisla quan és i en allò que és competent (i que és, en aquests casos, quan pot remetre a un altre ordenament, enlloc de fer la legislació que li competeix fer).
  3. Digest 29,2,37 i 28,2,2 (en sentit contrari: Filius meus exheres esto).
  4. Digest 50,17,7.
  5. Vid., també, per remissió de l’art. 70 CDCIB, els art. 658.3, 763, 764 i 912.2 Cc.
  6. Instituta 2,20,34; 2,23,2.
  7. Per a Eivissa i Formentera, l’art. 70 CDCIB ens remet als art. 660, 668.2, 768, 891 Cc.
  8. Digest 4,4,7-10; Codi 4,31,4.
  9. L’exposició de motius de la Llei 8/1990 disposa: «Són especialment importants les modificacions que s’introdueixen en el sistema legitimari […] les orientacions i tendències, legals i doctrinals, actuals […] impulsà algun membre de la Comissió a proposar la supressió de totes les llegítimes o a mantenir-ne, com a màxim, la del cònjuge viudo. […] Es redueix la legítima dels pares a una quarta part d’aquest haver (article 43), amb la qual cosa es facilita la llibertat dispositiva del testador. […] a fi de tractar de respectar tant com fos possible la voluntat del testador […] es regulen els efectes i les conseqüències del desheretament injust i de la preterició, distingint segons que aquesta sigui errònia o intencional. Vid. LLODRÀ GRIMALT, F. «La legítima en las Islas Baleares», en GETE ALONSO CALERA, C. (dir.). Tratado de Derecho de Sucesiones. Tom II. Cizur Menor: Civitas, 2011, p. 2081.
  10. L’exposició de motius de la Llei 8/1990 indica: «L’increment […] fora del camp del dret d’acréixer normal o ordinari, sembla més lògic que es produeixi a favor de les persones instituïdes com a hereus pel testador i que han acceptat l’herència, que no a favor d’altres persones anomenades per la llei, per la via indirecta de successió intestada, a les quals el testador ni tan sols va voler nomenar en l’acte de darrera voluntat».
  11. A diferència de quan el distribuïdor és nomenat a títol d’hereu universal, on la facultat d’elecció constitueix un veritable fideïcomís. Igualment, quan el distribuïdor és nomenat hereu usufructuari universal també és un fiduciari, en la mesura que el paràgraf 3r de l’art. 15 CDCIB assenyala que, quan aquest no concorre amb altres hereus, té la consideració d’hereu fiduciari respecte de la nua propietat i d’hereu universal si els parents indicats pel testador no existeixen o renuncien tots a l’herència. En aquest supòsit, es produeix un fideïcomís especial tàcit i, en conseqüència, l’usufructuari, en assumir la posició de l’hereu fiduciari, té l’oportunitat de purificar l’herència en la seva pròpia persona, convertint-se en hereu lliure i ple per premoriència al mateix de tots els parents o per renúncia de tots ells a l’herència. Vid. LLODRÀ GRIMALT, F. «La regulación del heredero distribuidor en la Compilación de Derecho Civil Balear». Revista Jurídica de les Illes Balears, núm. 7 (2009), p. 35.
  12. Està justificat posar de manifest la letargia del legislador balear en adequar la normativa per procurar complir el mandat de la Constitució (art. 149.1.8a) i de l’EAIB (art. 30.27) de fer la conservació (amb l’actualització necessària per donar seguretat jurídica als intèrprets jurídics) del Dret civil balear. Vid. LLODRÀ GRIMALT, F. «Pensar l’actualització del dret civil balear des dels seus pous». Revista Jurídica de les Illes Balears, núm.13 (2015), p. 133.
  13. La STSJIB 2/2014, de 5 de juny, afirma obiter dicta que: «[…] hay razones de justicia que pueden explicar la redacción del artículo 45 de nuestra Compilación, porque, a modo de simple ejemplo, en el supuesto hipotético de un matrimonio de larga duración, en el que un cónyuge con importantes bienes en su patrimonio —potencial caudal hereditario—, tras muchos años de convivencia, decidiera separarse de hecho —para verlo más claro— al morir dicho cónyuge en situación de separación fáctica, el cónyuge viudo, de no ser causal la separación, quedaría sin legítima. De otra parte no se atisba obstáculo alguno a la decisión del legislador balear en este punto desde la perspectiva constitucional.»
  14. En la STSJIB 2/2014, de 5 de juny, es posa de manifest, en un exemple hipotètic, la injustícia que pot suposar l’efecte jurídic de pèrdua de llegítima, atribuït a la mera separació de fet, en un matrimoni de llarga duració: «[…] en el supuesto hipotético de un matrimonio de larga duración, en el que un cónyuge con importantes bienes en su patrimonio —potencial caudal hereditario, tras muchos años de convivencia, decidiera separarse de hecho —para verlo más claro— al morir dicho cónyuge en situación de separación fáctica, el cónyuge viudo, de no ser causal la separación, quedaría sin legítima.»
  15. Vid. art. 1.2 LPE i art. 174.3 del RDLEG 1/1994, de 20 de juny, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general de la Seguretat Social.
  16. L’art. 785 Cc disposa: «No surtirán efecto: 1.º Las sustituciones fideicomisarias que no se hagan de una manera expresa […]».
  17. Vid. Diversos autors. Lecciones de derecho civil balear. Palma: Edicions UIB, 2004, p. 448 i 449.
  18. Vid. COSTA RAMÓN, J. «Derecho Foral ibicenco. De las sucesiones». Ibiza 1ª època, núm. 25 (1947), p. 427.
Etiquetado con: ,