El pilotatge conscient de la governança pública
és clau per a la protecció ambiental^[1]*

Miquela Grimalt Vigo

Advocada especialitzada en Dret ambiental

RESUM

Per a una efectiva protecció ambiental és necessària la implementació adequada, certa i decidida del conjunt de previsions contingudes a les normes de protecció ambiental, tant internacionals, com de la Unió Europea, estatals o autonòmiques, amb les quals ja comptam. Això no obstant, bona part del mandat legal relatiu a la conservació del medi ambient no ha estat encara desplegada. En aquest context, aquest treball apunta formes susceptibles de millorar la falta d’implementació del Dret ambiental, a partir de la reflexió de la funció que hauria de tenir, a aquest efecte, l’administració pública, d’acord, tant amb els principis de funcionament i actuació del sector públic, com amb la dinàmica pròpia del procediment administratiu.

Paraules clau: Dret ambiental, gestió pública, treballadors públics, governança pública.

RESUMEN

Para una efectiva protección ambiental es necesaria la adecuada implementación, cierta y decidida del conjunto de previsiones contenidas en las normas de protección ambiental, tanto internacionales, como de la Unión Europea, estatales o autonómicas, con las que ya contamos. Sin embargo, buena parte del mandato legal relativo a la conservación del medio ambiente no ha sido todavía desarrollada. En este contexto, este trabajo apunta formas susceptibles de mejorar la falta de implementación del derecho ambiental, a partir de la reflexión de la función que debería tener, a tal efecto, la administración pública, de acuerdo, tanto con los principios de funcionamiento y actuación del sector público, como con la dinámica propia del procedimiento administrativo.

Palabras clave: Derecho ambiental, gestión pública, trabajadores públicos, gobernanza pública.

ABSTRACT

A proper implementation, firm and determined, of the current international, European, state-wide and regional environmental law is actually needed in order to achieve effective protection of the environment. However, a substantial part of the legal mandate relating to environmental conservation has not yet been implemented. This text explores, within this context, how environmental law lack of implementation can be improved based on reflections about what the role of the public administration should be, in accordance with its managerial behaviour and administrative procedure.

Key words: Environmental law, public management, civil servants, public governance.

SUMARI

I. Introducció. II. L’assumpció de la dimensió de la pròpia responsabilitat pel que fa a la urgència d’actuar per protegir el medi ambient. III. L’exclusió de tota interpretació restrictiva per part dels qui han d’aplicar les normes ambientals. IV. L’especial rellevància de la inacció. V. L’adequació dels recursos humans i materials. VI. Els efectes positius de la transparència. VII. Conclusions. VIII. Bibliografia.

I. Introducció

En fer balanç sobre el marc jurídic de protecció del dret ambiental són recurrents les reflexions o les afirmacions que en destaquen l’amplitud, la concreció, la qualitat tècnica, la fermesa, i que lamenten, en paral·lel, que la seva implementació no sigui suficient o que el desplegament administratiu no sigui l’adequat. En aquesta línia, les Nacions Unides^[2] fan palès que, sovint, la implementació del Dret ambiental està encara lluny de poder donar resposta als reptes que presenta la bona conservació del medi ambient. Tot i que les normes ambientals siguin moltes, progressin i, arreu del món, s’hagin incrementat de forma notable els darrers anys, l’estat del medi ambient és insatisfactori, tant pel que fa a la contaminació de l’aire, la qualitat i la quantitat de recursos hídrics com la gestió de residus o la protecció de la natura.^[3]

Les previsions contingudes en la normativa ambiental no es compleixen de la manera que preveu el legislador. En referència al cas particular del Dret ambiental internacional, però, en una reflexió que bé podríem traslladar al cas estatal o autonòmic, s’afirma^[4] que la falta d’implementació del Dret ambiental és el problema més gran a què s’han d’enfrontar els juristes que es dediquen a aquest camp.

A fi de conèixer millor el perquè d’aquesta realitat, i circumscrit a l’avaluació de la implementació de la Convenció de les Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica de l’any 1992, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN, en les sigles en anglès) va articular un mètode en 2015 per avaluar-ne el grau d’implementació.^[5] Es tenien en compte quatre aspectes: (1) com s’han traslladat els principis internacionals a les normes estatals, als reglaments tècnics que estableixen estàndards de producció industrial i a les polítiques; (2) com es defineixen les responsabilitats, les accions i els pressupostos en els plans d’implementació; (3) com es comporten les persones que tenen responsabilitat en la implementació i els seus col·laboradors (persones sota supervisió i intermediaris), i (4) evidències sobre els resultats, tant ambientals com socials.

La reflexió d’aquest treball se centra en el tercer aspecte destacat com a rellevant: el comportament de les persones que tenen al seu abast implementar el Dret ambiental. S’ha considerat —en paral·lel i a aquest efecte— que, en gran mesura, són les persones que treballen a les administracions públiques les responsables de fer aquest exercici d’execució de les previsions normatives i és un dels àmbits on es podrien cercar respostes al perquè no les desplegam com caldria.

Els treballadors públics, des dels responsables polítics fins als gestors tècnics, en la mesura que tenen la capacitat d’aplicar el Dret ambiental, en la seva vessant, tan important, de governança pública i de gestió administrativa, són responsables, en major o menor mesura, de la seva implementació.

És oportú precisar que les referències que aquí es fan a la protecció ambiental engloben un significat ampli del concepte, i es vinculen tant a la pèrdua de biodiversitat, com al canvi climàtic, com a la protecció dels espais naturals terrestres o marins, els seus ecosistemes i els éssers vius que els habiten.

Es desgranen, tot seguit, cinc vies d’acció, articulades sobre la base dels aspectes que s’han considerat susceptibles de ser causa de fre en la implementació de la normativa ambiental, centrades, totes elles, en el rol de desplegador principal de les previsions de protecció ambiental que exerceix l’Administració pública.

II. L’assumpció de la dimensió de la pròpia responsabilitat pel que fa a la urgència d’actuar per protegir el medi ambient

La centralitat de l’assumpció de la dimensió de la pròpia responsabilitat per part de cadascuna de les persones que intervenen en el desplegament de les previsions de la normativa de protecció ambiental, i en el camí per a la consecució dels objectius que s’hi estableixen, resulta indispensable i decisiva per revertir la implementació tardana o la demora sine die de la concreció, en iniciatives tangibles, del que la societat ha consensuat, per mitjà d’una llei, que hauríem de tirar endavant i l’assoliment de les fites que han estat marcades.

Amb tot, la pràctica administrativa segueix, en general, deslligada de la urgència en la reversió dels efectes adversos que el comportament humà ha tengut sobre el clima o sobre la biodiversitat. Una necessitat d’actuació urgent que, d’altra banda, sí que ha estat assumida en declaracions institucionals, en diferents instàncies,^[6] i que hauria d’anar acompanyada d’una activitat frenètica, que ja no admet retards. Així, agilitzar els tràmits, avançar tan aviat com ho permetin els procediments i les garanties administratives, o armar i convenir les fórmules perquè tot progressi una mica més ràpid del que és habitual, hauria de ser la dinàmica general. Aquesta lògica no és encara una realitat i, en general, les xifres que evidencien la falta de consecució dels objectius relacionats amb la generació de residus, o l’avaluació de la qualitat de l’aire, o l’ús del transport públic, per citar només alguns casos, donen poques senyals que ens estem apressant.

Una de les causes d’aquest distanciament entre la declaració política que malda per l’acció i la concreció de l’actuació administrativa podria ser que part dels actors que intervenen en la gestió publica no interioritzen la rellevància de la diligència en el tràmit del qual es responsabilitzen o que els cal liderar, o executar, per a la protecció ambiental, i la rapidesa que la conjuntura a què hem arribat fa necessàries. Una necessitat d’acció que, d’altra banda, sol estar formalment reconeguda en les exposicions de motius de les lleis.

Aquesta desvinculació podria emparar-se en la responsabilitat difusa que queda diluïda dins un engranatge col·lectiu, en què, tanmateix, les responsabilitats són compartides però diferenciables alhora. Podria ser, també, que hi contribuís la magnitud del punt d’inflexió socioambiental en el qual ens trobam avui,^[7] amb un dret ambiental molt centrat en el paper i menys en la pràctica, emmarcat en conceptes d’un abast immens, glorious terms, que podrien semblar, a l’actor individual, llunyans de la mateixa pràctica. Així, grans conceptes com el desenvolupament sostenible, el patrimoni comú de la humanitat, la protecció de les generacions presents i futures, la conservació dels ecosistemes, dels hàbitats i de la vida salvatge, la petjada ecològica, la precaució, la prevenció, els elevats estàndards de protecció que necessita el medi ambient, o els drets de la natura, són termes que, per si mateixos, no ajuden massa, atès que la clau de la protecció del medi ambiental està en el detall.^[8] I és en aquest detall on els gestors públics són els grans protagonistes i hi tenen una notable capacitat d’incidència.

Que els objectius, principis vertebradors i orientadors del dret de protecció ambiental siguin efectius i reverteixin en la contenció del dany ambiental passa perquè les persones que tenen responsabilitat en la gestió pública els assignin un rol director clar sobre qualsevol acció, en cada tramitació procedimental, en cada despatx, en cada negociació, en cada política, en la resolució de totes i cadascuna de les qüestions que els servidors públics gestionen en el seu dia a dia. És imprescindible la consciència generalitzada de la transcendència de la l’acció individual i de la seva dimensió col·lectiva, i de les conseqüències de la pròpia inacció, de la demora o del dubte.

III. L’exclusió de tota interpretació restrictiva per part dels qui han d’aplicar les normes ambientals

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha armat una doctrina^[9] que defensa que la protecció del Dret ambiental que volen emparar les directives dites procedimentals (això és, aquelles que es preocupen de l’establiment de procediments adequats d’avaluació ambiental i d’accés a la informació ambiental) fa necessària una interpretació àmplia, fins a les darreres conseqüències, i exclou tota interpretació restrictiva. Així, aquest Tribunal ha declarat, en diverses ocasions, que l’àmbit d’aplicació de la Directiva d’avaluació de l’impacte ambiental és extens i el seu objectiu ampli i adopta un enfocament finalista a l’hora d’interpretar-la.^[10]

Podríem, si estiram aquest fil, posar en valor la necessitat d‘interpretar, des del prisma més ampli possible, la potencial contravenció de la normativa ambiental per part de qualsevol actuació administrativa.

Més enllà dels casos emparats per la normativa d’avaluació ambiental, aquest sedàs interpretatiu de les previsions de protecció ambiental podria ser més afinat, més present i més efectiu, si es despleguessin fórmules corals d’avaluació. En aquesta línia, la Iniciativa legislativa popular per a les generacions presents i futures de les Illes Balears, que s’ha concretat en la Llei 10/2023, de 5 d’abril, dissenyà l’articulació d’un filtre d’expertesa que, de manera àgil, valorarà la possible afectació sobre el benestar socioambiental de les generacions futures de l’acció pública impulsada a cada moment. Aquesta aproximació col·lectiva per part de persones coneixedores de diferents matèries rellevants i interconnectades podria contribuir a contenir, així mateix, el pes de la immediatesa que, tanmateix, incideix en els gestors públics a l’hora de dictar un acte administratiu i respondre enfront dels qui en seran els afectats més immediats, atès que els efectes socioeconòmics més pròxims són susceptibles d’enterbolir la visió a llarg termini i d’afavorir interpretacions restrictives de les normes ambientals.

L’adequada interpretació de les previsions de la normativa de protecció ambiental, a l’hora de portar-la a la pràctica, hauria de tenir present i integrar, també, les directrius donades pel principi de precaució. Aquest principi, en general, s’entén com «una norma que permet o obliga els poders públics a adoptar mesures de diversa índole davant de la possibilitat, discutida o no del tot provada en l’àmbit científic, d’un risc inacceptable per a determinats béns i valors jurídics».^[11] En el Dret ambiental, en particular, podem titllar de vertebral aquest principi i s’hauria d’interpretar, d’acord amb la Declaració de Rio sobre el medi ambient i el desenvolupament de les Nacions Unides, de 1992 (principi 15), com l’obligació dels Estats, per tal de protegir el medi ambient, d’aplicar àmpliament el criteri de precaució d’acord amb les seves capacitats. Quan hi hagi perill de dany greu o irreversible, la manca de certesa científica absoluta no s’ha d’utilitzar com a raó per postergar l’adopció de mesures eficaces en funció dels costos per impedir la degradació del medi ambient.

La seva aplicació en la governança pública hauria de ser coherent i constant. El gestor públic que no té en compte el principi de precaució pot contribuir^[12] a la incorrecta aplicació de les previsions del Dret ambiental o fins i tot a la seva no aplicació i, de retruc, a la falta de protecció del medi ambient. El grau de risc d’afectació ambiental hauria de ser pres en consideració tothora en l’acció pública per part de tots els gestors públics,^[13] d’acord amb les reflexions específiques sobre protecció de la biodiversitat. La precaució en tota actuació pública hauria de calibrar-ne la potencial afectació sobre la biodiversitat.

IV. L’especial rellevància de la inacció

En ocasions, el dany ambiental és causat^[14] per una actuació administrativa culposa o negligent que radica en l’omissió del propi deure d’actuar en defensa del medi ambient i infringeix, per tant, el deure de protecció imposat legalment. També es contravé, d’aquesta manera, la finalitat de persecució de l’interès general, que es concretaria en el manteniment de la qualitat ambiental de l’entorn.

La responsabilitat en la inacció governamental pel que fa a la responsabilitat ambiental dels executius passius ha estat reconeguda per la jurisprudència en múltiples ocasions. Escau recordar, en aquest sentit, la rellevant Sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que, l’any 1994, considerava que l’Estat espanyol era responsable, per no haver fet res per evitar-ho o corregir-ho, de l’afectació sobre les persones que veien alterada la seva vida privada, dins ca seva, pel renou derivat d’una planta de tractament de residus.^[15] Anys més tard, el Tribunal Suprem neerlandès feia palesa l’obligació de diligència i de bona governança per part de l’Estat neerlandès que estava obligat a actuar per reduir les emissions d’efecte hivernacle.^[16]

Així doncs, els responsables d’aplicar la normativa ambiental erren tant quan l’apliquen malament, com quan no l’apliquen i l’haurien d’aplicar, o quan no actuen sobre comportaments d’altri que els correspon vetllar o supervisar. I l’espai per a l’equivocació, en deixar sense aplicar previsions de protecció ambiental, pot afectar múltiples potestats atribuïdes a la funció pública, això és, entre d’altres, el rigor i la restricció en l’autorització de l’activitat privada, el disseny d’iniciatives de la mateixa activitat pública orientades a la consecució dels objectius de conservació ambiental que fan curt, la distribució dels fons públics (què se subvenciona, perquè, i com es garanteix i valida que aquests fons tenguin els efectes volguts) i, finalment, el control de tot plegat, això és, l’exercici de les funcions inspectora i sancionadora.

D’altra banda, més enllà que una omissió en gestió pública susceptible de causar danys al medi ambient sigui sotmesa a un procediment de responsabilitat patrimonial o a un de responsabilitat penal, aquells no-actes que ni tan sols han estat detectats es podrien considerar com un element rellevant més en l’entramat de motius que podria explicar la falta d’aplicació del Dret ambiental.

V. L’adequació dels recursos humans i materials

L’any 2008, les institucions de la Unió Europea identificaven tres problemes en la falta d’aplicació de la legislació ambiental europea: la manca de capacitat administrativa, la inversió insuficient i la falta de coneixements.^[17]

Certament, la responsabilitat en la implementació del Dret ambiental interpel·la els treballadors públics amb comeses de gestió en l’organització del personal i la dotació pressupostària. Caldria qüestionar-se, de manera particular, si els recursos atribuïts a cada servei són els suficients per atendre totes les actuacions que s’haurien de desplegar per concretar, com cal, les obligacions de protecció ambiental.

En particular, la força inspectora de l’Administració en protecció ambiental hauria de constituir un exèrcit de vetlladors amb la capacitat tècnica i d’efectius suficients per garantir la detecció de les infraccions ambientals. La inspecció ambiental és considerada com un element essencial per garantir l’aplicació i el compliment de la legislació ambiental (COM (2007) 707 final). En efecte, tant la funció preventiva com la de supervisió en reforcen el compliment. El Tribunal Constitucional espanyol, per exemple, en la Sentència 214/2015, de 22 d’octubre, reconeix el paper preponderant de la policia administrativa forestal en la protecció i la conservació de les muntanyes.

Així mateix, hauria de ser nombrosa i suficient la dotació de personal responsable de totes les altres tasques públiques necessàries per a l’adequada implementació del Dret ambiental i la seva monitorització.

És rellevant tenir present, en aquest context, que tot i que el dret a un medi ambient net, saludable i sostenible estigui subjecte a una realització progressiva, els Estats estan obligats a dedicar-hi el màxim dels recursos disponibles.^[18]

D’altra banda, la feina dels treballadors públics podria també revisar-se i orientar-se a la consecució de resultats. Modernitzar-se, en definitiva. Per això, caldria que es normalitzessin i es fessin habituals processos de revisió de la forma d’accés a la funció pública i de la formació continuada dels empleats públics. En aquest sentit, l’Avantprojecte de llei de la funció pública de l’Administració de l’Estat posa sobre la taula línies d’actuació per avançar en aquesta direcció: la vinculació de la selecció del personal amb els objectius estratègics, l’establiment de fórmules d’avaluació de l’execució de la feina o la creació d’itineraris de formació especialitzada.

VI. Els efectes positius de la transparència

El marc normatiu, pel que fa a l’accés a la informació ambiental, és clar i robust i fa dècades que s’ha articulat. Destaca, entre d’altres instruments, el Conveni d’Aarhus, de 25 de juny de 1998, sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient. En qualsevol cas, com en la resta de la normativa ambiental, la seva implementació és millorable i l’esperit d’aquest Conveni dista de ser una realitat en el dia a dia de la defensa ambiental.^[19] La Unió Europea també va voler harmonitzar l’accés del públic a la informació ambiental per mitjà de la Directiva 2003/4/CE, que l’Estat espanyol transposà amb la Llei 27/2006, de 18 de juliol, per la qual es regulen els drets d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia en matèria de medi ambient.

No s’ha d’oblidar que l’accés a la informació, la participació en la presa de decisions i l’accés a la justícia són crucials i ajudarien a aconseguir un desenvolupament sostenible just i viable.^[20]

En aquesta línia, un dret d’accés el més ampli possible a la informació ambiental té un paper essencial en la conscienciació i la sensibilització de la societat en qüestions ambientals. Així, la materialització del principi general de transparència, que l’orienta, requereix tres factors: una regulació adequada, disposar dels mitjans necessaris (organitzatius, personals i materials) i la seva aplicació efectiva gràcies a un tarannà transparent i obert de les autoritats públiques.^[21] Aquest tercer factor, l’encert i la bona disposició en la manera de procedir, torna a apuntar a la decisiva força de cadascuna de les persones que configuren l’autoritat pública. No està de més precisar que el concepte d’autoritat pública, definit de manera equivalent tant en la norma internacional, com en la de la Unió Europea i l’estatal de referència, s’ancora en tots el casos en el sintagma «funcions públiques».^[22]

En qualsevol cas, tant la generalització de les bones dinàmiques en facilitar l’accés a la informació ambiental als ciutadans, com el seguiment i la publicitat dels efectes de l’aplicació de les previsions de protecció ambiental, estan cridades a traduir-se en la seva millor implementació.

VII. Conclusions

Els gestors públics, aquelles persones que en la seva pràctica professional des de l’Administració pública implementen les normes de protecció ambiental, són actors clau en la consecució dels objectius establerts pel Dret ambiental.

Per això, haurien de ser conscients, tothora, de la rellevància del detall en l’aplicació que els correspon, en les seves parcel·les de treball, de les previsions del Dret ambiental. L’abast de la seva responsabilitat és gran. L’actuació administrativa que lideren és una baula més, essencial com totes, del procés de transformació col·lectiva vers una societat que protegeixi millor l’entorn natural.

El desplegament de mesures preventives, la precaució, es podria revisar de forma continuada a fi de garantir-ne la centralitat en la governança pública. Es podria evitar, a l’empara d’aquest prisma interpretatiu, que la falta de certesa científica fos un motiu per posposar-ne l’adopció. De manera complementària, actuar, quan cal, per evitar qualsevol dany ambiental, no hauria de ser mai una opció per als responsables públics. Així, la diligència, la puntualitat, l’adequació als fets, la previsió… esdevenen pautes de comportament ineludibles per a tot actor públic cridat a vetllar per la preservació del medi ambient. En paral·lel, l’adequació dels recursos destinats a aquest fi haurien de ser revisats i ajustats sempre que sigui necessari, de la mateixa manera que la informació a la ciutadania; tant una com l’altra haurien de constituir sòlids pilars de la governança ambiental.

Amb tot això, possiblement, els grans conceptes que encapçalen les reflexions tant científiques com polítiques sobre la conservació del medi ambient (el desenvolupament sostenible, la protecció de les generacions presents i futures, els drets de la natura…) s’encabirien millor, com a cosa pròpia, en la governança pública i infondrien una renovada força a l’actuació administrativa pel que fa al seu decisiu poder de concreció i eficàcia en el desplegament de les previsions legals i reglamentàries de protecció ambiental.

VIII. Bibliografia

ALDAZ CASANOVA, A. «La defensa de los particulares frente a la contaminación acústica en el sistema jurídico de la Unión Europea. Las graves consecuencias del incumplimiento de las directivas procedimentales». Medio Ambiente & Derecho. Revista electrónica de derecho ambiental, núm. 36 (2020).

COMISSIÓ EUROPEA. «Comunicació relativa a la revisió de la Recomanació 2001/331/CE sobre criteris mínims de les inspeccions mediambientals als Estats membres»

[https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:52007DC0707].

CONDE ANTEQUERA, J. «La responsabilidad de la Administración por daños al medio ambiente». Medio Ambiente & Derecho. Revista electrónica de derecho ambiental, núm. 11 (2004).

DE LA VARGA PASTOR, A. «Estudio de la publicidad activa de la información pública. Especial referencia a la información ambiental y a la aplicación de la Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno». Revista catalana de dret ambiental, vol. VI, núm. 1 (2015), p. 1-52.

JORDANO FRAGA, J. «El futuro del derecho ambiental». Medio Ambiente & Derecho. Revista electrónica de derecho ambiental, núm. 24 (2013).

KRÄMER, L. «The time for lofty speeches is over – It is time for implementation: the problems of 50 years of application of international environmental law». Revista catalana de dret ambiental, vol. XIII, núm. 2 (2022), p. 1-25.

MARTIN, P. [et al.]. «An independent multi-country examination of the implementation of the United Nations 1992 Convention on Biological Diversity». IUCN Academy of Environmental Law, 2022.

RAZQUIN LIZARRA, J. A. «El acceso a la información en materia de medio ambiente en España: balance y retos de futuro». Revista catalana de dret ambiental, vol. IX, núm. 1 (2018), p. 1-58.

SALAZAR ORTUÑO, E. «El Convenio de Aarhus. ¿Una oportunidad perdida?» Blog de Derecho ambiental. Consejo General de la Abogacía, 2017.

SÁNCHEZ BARROSO, B. «El principio de precaución en España. Precisiones sobre el papel de los poderes públicos frente al riesgo en un Estado constitucional». Colección Monografías. Madrid: Congreso de los Diputados, 2021.

SECRETARIAT OF THE CONVENTION ON BIOLOGICAL DIVERSITY (2004). Addis Ababa Principles and Guidelines for the Sustainable Use of Biodiversity (CBD Guidelines). Montreal: Secretariat of the Convention on Biological Diversity, 21 p.

SOLÉ PONCE, J. «Una histórica sentencia del Tribunal Supremo holandés de 20 de diciembre de 2019 obliga al Estado a reducir las emisiones de gases invernadero en un 20 % a partir de 2020. Lecciones para el caso español: calentamiento global y derecho a una buena administración». Estudios y comentarios. Instituto Nacional de Administración Pública, 2020.

UN (NACIONES UNIDAS). «Informe del Relator Especial de la Naciones Unidas sobre la cuestión de las obligaciones de derechos humanos relacionadas con el disfrute de un medio ambiente sin riesgos, limpio, saludable y sostenible». Consejo de Derechos Humanos, 49.º período de sesiones, 2022.

UNEP (United Nations Environment Programme). «Environmental Rule of Law: First Global Report. United Nations Environment Programme». Nairobi, 2019.

UNEP – PLAN BLUE (United Nations Environment Programme/Mediterranean Action Plan and Plan Bleu. «State of the Environment and Development in the Mediterranean». Nairobi, 2020.

1. * Article sotmès a avaluació cega: 03.05.2023. Acceptació final: 14.06.2023. ↑
2. UNEP (United Nations Environment Programme). «Environmental Rule of Law: First Global Report. United Nations Environment Programme». Nairobi, 2019. ↑
3. En el cas concret de la regió mediterrània, vegeu: UNEP – PLAN BLUE (United Nations Environment Programme/Mediterranean Action Plan and Plan Bleu. «State of the Environment and Development in the Mediterranean». Nairobi, 2020. ↑
4. KRÄMER, L. «The time for lofty speeches is over – It is time for implementation: the problems of 50 years of application of international environmental law». Revista catalana de dret ambiental, vol. XIII, núm. 2 (2022), p. 1-25. ↑
5. MARTIN, P. [et al.]. «An independent multi-country examination of the implementation of the United Nations 1992 Convention on Biological Diversity». IUCN Academy of Environmental Law, 2022. ↑
6. Pel que fa només al canvi climàtic, l’alarma, concretada en el reconeixement del caràcter crític de la situació i la manifestació de la voluntat d’actuar amb urgència, ha sonat i ha estat formalitzada per mitjà d’una declaració a diverses instàncies. Per exemple, en l’objectiu núm. 13 dels Objectius per al Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides (Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, 2015) o les declaracions d’emergència climàtica efectuades pel Parlament Europeu (Resolució de 28 de novembre de 2019), el Consell de Ministres del Govern espanyol (Acord de 21 de gener de 2020) o el Consell de Govern de les Illes Balears (8 de novembre de 2019). ↑
7. KRÄMER, L. «The time for lofty speeches is over – It is time for implementation: the problems of 50 years of application of international environmental law», cit. ↑
8. Ibidem. ↑
9. ALDAZ CASANOVA, A. «La defensa de los particulares frente a la contaminación acústica en el sistema jurídico de la Unión Europea. Las graves consecuencias del incumplimiento de las directivas procedimentales». Medio Ambiente & Derecho. Revista electrónica de derecho ambiental, núm. 36 (2020). ↑
10. Sentència Abraham i Altres, C-2/07 i Conclusions de l’Advocat General, Assumpte Comissió contra Espanya, C-461/14. ↑
11. SÁNCHEZ BARROSO, B. «El principio de precaución en España. Precisiones sobre el papel de los poderes públicos frente al riesgo en un Estado constitucional». Colección Monografías. Madrid: Congreso de los Diputados, 2021. ↑
12. MARTIN, P. [et al.]. «An independent multi-country examination of the implementation of the United Nations 1992 Convention on Biological Diversity», cit. ↑
13. Addis Ababa principles and guidelines for suitable use of biodiversity, 2004. ↑
14. CONDE ANTEQUERA, J. «La responsabilidad de la Administración por daños al medio ambiente». Medio Ambiente & Derecho. Revista electrónica de derecho ambiental, núm. 11 (2004). ↑
15. Cas López-Ostra vs. Espanya (Tribunal Europeu dels Drets Humans, 9 de desembre de 1994. ↑
16. Cas Urgenda vs. Països Baixos (Tribunal Suprem neerlandès, 20 de desembre de 2019). Vegeu SOLÉ PONCE, J. «Una histórica sentencia del Tribunal Supremo holandés de 20 de diciembre de 2019 obliga al Estado a reducir las emisiones de gases invernadero en un 20 % a partir de 2020. Lecciones para el caso español: calentamiento global y derecho a una buena administración». Estudios y comentarios. Instituto Nacional de Administración Pública, 2020. ↑
17. JORDANO FRAGA, J. «El futuro del derecho ambiental». Medio Ambiente & Derecho. Revista electrónica de derecho ambiental, núm. 24 (2013). ↑
18. UN (NACIONES UNIDAS). «Informe del Relator Especial de la Naciones Unidas sobre la cuestión de las obligaciones de derechos humanos relacionadas con el disfrute de un medio ambiente sin riesgos, limpio, saludable y sostenible». Consejo de Derechos Humanos, 49.º período de sesiones, 2022. ↑
19. SALAZAR ORTUÑO, E. «El Convenio de Aarhus. ¿Una oportunidad perdida?». Blog de Derecho ambiental. Consejo General de la Abogacía, 2017. ↑
20. Resolució de 24 de setembre de 2018, de la Comissió d’Assumptes Socials, Salut i Desenvolupament Sostenible del Consell d’Europa. ↑
21. RAZQUIN LIZARRA, J. A. «El acceso a la información en materia de medio ambiente en España: balance y retos de futuro». Revista catalana de dret ambiental, vol. IX, núm. 1 (2018), p. 1-58. ↑
22. DE LA VARGA PASTOR, A. «Estudio de la publicidad activa de la información pública. Especial referencia a la información ambiental y a la aplicación de la Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno». Revista catalana de dret ambiental, vol. VI, núm. 1 (2015), p. 1-52. ↑