El Tribunal de Justícia de la Unió Europea
declara la incompatibilitat del procediment de compte manifestat d’honoraris de misser amb
el dret europeu de consum
Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Sala Novena) de 22 de setembre. Assumpte C-335/21 (ponent: Sra. Spineanu-Matei).
La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que comentam respon a una qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat de Primera Instància núm. 10 bis de Sevilla, i té per objecte la interpretació de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes subscrits amb consumidors, a la llum de l’article 47 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, posada en relació amb l’article 35 LEC espanyola que, com és sabut, estableix el procediment de «compte jurat» per a la reclamació d’honoraris de misser o, en expressió més laica el «procediment de compte manifestat d’honoraris».
La dificultat de fer compatible aquest procediment especial i sumari amb la legislació europea de consum radica en els obstacles que presenta la regulació nacional d’aquest procés civil, que se’n deriva de la cognició limitada que hi té el jutge, per fer efectiu el control de l’eventual caràcter abusiu de les clàusules incloses en un contracte o «fulla d’encàrrec» signat entre un professional del dret, com és el misser, i un consumidor, i sobre el que es fixa la quantitat reclamada en concepte d’honoraris de misser.
Els fets en què es basa el plantejament de la qüestió prejudicial
Els fets de la Sentència són, en resum, els següents. Una consumidora, d’una part, i dos advocats, de l’altra, varen subscriure una fulla d’encàrrec per a la interposició d’un litigi que tenia per objecte la declaració d’abusivitat d’una clàusula sòl i la restitució de la quantitat indegudament abonada al banc. La fulla d’encàrrec incloïa una clàusula redactada en el termes següents:
«Con la firma de la hoja de encargo el cliente se compromete a seguir las instrucciones del despacho y si se desiste por cualquier causa antes de la finalización del procedimiento judicial o alcanza acuerdo con la entidad bancaria, sin conocimiento o contra el consejo del despacho, habrá de abonar la suma que resulte de aplicar el Baremo del Ilustre Colegio de Abogados de Sevilla para tasación de Costas respecto de la demanda presentada declarativa de nulidad y acumulada de cantidad».
Abans d’interposar la demanda, el misser va remetre a l’entitat bancària una reclamació extrajudicial. Després de la interposició de la demanda, la consumidora, contra el parer del seu misser, va acceptar l’oferiment del banc de cobrar 870,67 euros i, conseqüentment, el seu procurador va desistir de la demanda per satisfacció extra processal de la pretensió, tot indicant que el criteri del misser havia estat contrari a la transacció.
En compliment de la clàusula sobre desistiment que abans hem transcrit, el misser va presentar compte manifestat d’honoraris davant el lletrat de l’Administració de Justícia del Jutjat per import de 2.211 euros, quantitat que, segons es deia en la demanda, s’havia establert per remissió a les Normes orientadores del Col·legi d’Advocats de Sevilla.
La consumidora, assistida pel seu misser d’ofici, va impugnar els honoraris per indeguts, tot al·legant que no havia estat informada de la clàusula de desistiment. La lletrada de l’Administració de Justícia va fixar en 1.337,65 euros l’import dels honoraris, sense examinar el caràcter abusiu de la clàusula de desistiment.
La consumidora va interposar recurs de revisió directe contra aquesta decisió, recurs que va ser impugnat pel misser i va ser, precisament, en el moment previ a la decisió del recurs de revisió, quan el jutge va plantejar la qüestió prejudicial.
La part dispositiva de la Sentència
La conclusió del TJUE sobre aquesta qüestió és, ja s’avança, la següent:
«La Directiva 93/13/CEE del Consejo, de 5 de abril de 1993, sobre las cláusulas abusivas en los contratos celebrados con consumidores, en su versión modificada por la Directiva 2011/83/UE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 25 de octubre de 2011, a la luz del principio de efectividad y del artículo 47 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea, debe interpretarse en el sentido de que se opone a una normativa nacional relativa a un procedimiento sumario de pago de honorarios de abogado en virtud de la cual la demanda presentada contra el cliente consumidor es objeto de una resolución dictada por una autoridad no jurisdiccional y solamente se prevé la intervención de un órgano jurisdiccional en la fase del eventual recurso contra dicha resolución, sin que el órgano jurisdiccional ante el que este se interpone pueda controlar ―de oficio si es necesario― si las cláusulas contenidas en el contrato del que traen causa los honorarios reclamados tienen carácter abusivo y sin admitir que las partes aporten pruebas distintas de las documentales ya presentadas ante la autoridad no jurisdiccional».
Els arguments del TJUE
La Sentència es basa, en essència, en els arguments següents:
a) El contracte signat entre un misser i el seu client és un contracte de consum
El paràgraf 36 de la Sentència qualifica la fulla d’encàrrec com a contracte de consum, qualificació que cap de les parts havia qüestionat, i, per tant, el considera inclòs en l’àmbit d’aplicació de la Directiva 93/13/CEE.
Per altra banda, la clàusula de desistiment no es pot considerar com a «objecte principal del contracte» inclosa en l’excepció de l’article 4, apartat 2 de la Directiva 93/13/CEE i, per això, és susceptible de ser controlada pel seu eventual caràcter abusiu i no solament sotmesa a un control de transparència com ho seria si efectivament fos «objecte principal del contracte».
b) Intervenció d’ofici del jutge
La legislació processal nacional ha de permetre l’examen d’ofici, per part del jutge, del caràcter abusiu de les clàusules d’un contracte subscrit per consumidor i, en el cas del procediment de compte manifestat d’honoraris, la possibilitat que un òrgan jurisdiccional pugui dur a terme aquest control està condicionada al fet que s’interposi un recurs de revisió contra el decret del lletrat de l’Administració de Justícia ja que aquest és una autoritat no investida de funció jurisdiccional i, per tant, no és competent per efectuar el control de les clàusules contractuals i per poder declarar-ne el seu caràcter abusiu. D’altra banda, assenyala el TJUE, el recurs de revisió no produeix efecte suspensiu.
El Tribunal es planteja si l’examen judicial de la clàusula eventualment abusiva es podria produir en el judici declaratiu que pot seguir al procediment de compte manifestat d’honoraris, ja que aquest és sumari i no produeix efecte de cosa jutjada; i, també, si podria intervenir el jutge en fase d’execució del decret fixant els honoraris, donada la jurisprudència del TJUE que permet l’examen d’abusivitat de les clàusules quan hi ha elements de fet i de dret suficients, encara que això està clar atesa la limitació de les causes d’oposició que estableix l’article 556 LEC.
El TJUE valora aquestes possibilitats processals a la llum del principi d’efectivitat proclamat en l’article 47 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Recorda que aquest principi, d’origen jurisprudencial i avui incorporat en la Carta, és aquell en virtut del qual no es pot fer impossible en la pràctica o excessivament difícil l’exercici dels drets conferits per l’ordenament jurídic de la Unió Europea.
Doncs bé, en aplicació d’aquest principi, el TJUE considera especialment rellevant el fet que, en cap dels casos esmentats (recurs de revisió, procediment ordinari, oposició a l’execució), es produiria la suspensió del decret, i conclou que la legislació processal espanyola no conjura el risc que, davant una reclamació d’honoraris de misser per la via de l’article 35 LEC, el consumidor no pugui fer valer els drets que li atorga la Directiva 93/13/CEE.
c) Aplicació de la Directiva 2005/29/CE
La Sentència també entén aplicable a la clàusula de desistiment la Directiva 2005/29/CE, ja que aquesta clàusula no es va mencionar ni a l’oferta comercial ni a la informació prèvia a la celebració del contracte i ha de ser qualificada com a «enganyosa» als efectes de l’article 7 de la Directiva, la qual cosa vol dir que està prohibida. Es tracta d’un argument de reforç que la Sentència utilitza perquè aquesta Directiva va ser expressament invocada en la qüestió prejudicial però no és essencial com a fonamentació de la resolució que comentem.
Possible interpretació conforme
Tant el Govern espanyol com la Comissió Europea varen mantenir la postura que és possible una interpretació conforme a la legislació espanyola que permeti al jutge que coneix del recurs de revisió interposat contra el decret del lletrat de l’Administració de Justícia examinar el caràcter eventualment abusiu del contracte en què es basa la reclamació d’honoraris.
Aquesta possibilitat s’ajusta al nou paper que té el jutge en els processos de consum en què efectivament té una possibilitat d’intervenir d’ofici més enllà o per damunt del que diguin les normes processals nacionals, ja que així ho ha vingut reconeixent el TJUE en la seva ja nombrosa jurisprudència dictada en aquesta matèria.
Aquesta possibilitat d’«interpretació conforme» és rebutjada en la Sentència del TJUE que comentem amb l’argument que, encara que considerem que el jutge que coneix del recurs de revisió pot examinar d’ofici el caràcter eventualment abusiu de la clàusula en la qual es basa la seva reclamació d’honoraris, el jutge «debería disfrutar correlativamente de la posibilidad de acordar de oficio diligencias de prueba» (apartat 73).
Tan sols dues observacions a aquesta consideració del TJUE:
– És reiterada la jurisprudència de l’Alt Tribunal en el sentit que el control d’abusivitat s’ha de fer en el moment en què el jutge disposa dels «elements de fet i de dret» suficients per fer-ho, la qual cosa vol dir que moltes vegades no es necessita prova per poder verificar aquest control, especialment quan és d’abusivitat (com és el cas) i no de transparència.
– En el procediment de compte manifestat d’honoraris és difícil que hi hagi una altra prova que no sigui la documental, documental que el jutge té en tot moment al seu abast. De fet, l’article 34.2, paràgraf 2n, LEC, al qual es remet l’article 35, estableix que «el lletrat de l’Administració de Justícia ha d’examinar el compte i les actuacions processals, així com la documentació aportada, i ha de dictar, en el termini de deu dies, un decret que determini la quantitat que s’hagi de satisfer […]». És a dir, que la impugnació dels honoraris per indeguts es resol a la vista de la documentació que ja està incorporada al procés sense necessitat d’altres mitjans de prova.