Els perills de la designació d’advocat
en el procediment laboral
Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem (recurs de cassació
per a la unificació de la doctrina núm. 2120/2021) núm. 534/2022,
de 8 de juny (ponent: Sr. Molins García-Atance).
La pluralitat i diversitat dels mecanismes de postulació a favor de la persona física en el procediment laboral
Vagin per davant dos aclariments oportuns:
– Es tractarà sempre de la postulació a favor de persona física, i més assíduament, a favor de la part demandant, normalment un treballador o un beneficiari de la Seguretat Social.
– Tot aquest comentari és de fet extensible a la funció representativa o postulant dels graduats socials en el procediment laboral, amb la sola limitació que els afecta per subscriure la formalització del recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, tot i estant facultats per intervenir en la preparació del recurs «ordinari» de cassació (art. 208 LRJS), però no en la preparació del recurs «extraordinari» per a la unificació de la doctrina (RCUD) (art. 221). Per simplificar, cada vegada que em referiré a l’«advocat», cal entendre que també es troba implicat regularment el «graduat social». La meva qüestió es presenta amb un interrogant: és que presenta riscs previsibles la intervenció d’aquests professionals en l’àmbit de la postulació juridicolaboral, descomptat com s’ha de creure que resulta pràcticament necessària i avantatjosa en termes generals? Em suggereix l’interrogant l’estudi de la Sentència que passam a comentar.
La postulació en l’àmbit de la jurisdicció social guarda un sistema d’allò més divers. Són cinc els models de postulació de les parts, fins i tot sis quan parlem del treballador individual (o plural) afiliat a un sindicat. Tot i que l’article 18 LRJS enuncia que «les parts» podran comparèixer de cinc formes diferents, és del tot manifest que la postulació de l’empresa regular, societat per accions o en tot cas empresa «professionalitzada», roda per models molt més estandarditzats de faiçó mercantil. El litigant singular, tant si és demandant com demandat pot comparèixer d’acord amb la Llei: a) per si mateix; b) conferint la representació a advocat; c) o procurador; d) o graduat social, i e) o a «qualsevol persona que es trobi en el ple exercici de llurs drets civils». Si es tracta d’un treballador sindicalitzat, a més a més, es podrà optar per la fórmula «a través del sindicat autoritzat» que faria ús de l’especialitat de l’article 20 LRJS. Deixant de banda que la facilitat d’atorgar la representació a qualsevol persona civilment conforme ha suposat a voltes episodis còmics de segons quins «intervinents professionals/aficionats» de la representació (vorejant l’intrusisme), ens trobem confrontats normalment amb la postulació «professional pura» de l’advocat o del graduat social. Atès que en el procediment laboral el treballador (per simplificar) no necessita segons la Llei assistència lletrada, i ja que la representació involucra normalment la «defensa tècnica», ens trobarem a voltes que els defensors tècnics de la pretensió, no sols els postulants o procuradors estrictes, no són altres que el mateix interessat en persona, o qualsevol altra persona «en possessió dels seus drets civils» que el representi, o tal volta un sindicalista llec (per ser més justs i tolerants un sindicalista en segones matèries no és pròpiament un «llec»).
No és això el que ens preocupa, sinó el cas ordinari en què el treballador (demandant o demandat), o bé l’empresari demandant o demandat confien a un professional (advocat, graduat social, tant me fa) no merament la postulació formal estricta sinó la defensa tècnica complexa. I és aquí on es presenten variants que mereix tenir en compte, per sotjar els perills que es poden presentar:
A) L’advocat es presenta davant l’òrgan judicial recolzat per un poder bastant, avinent per assolir tant la representació com la defensa, en plenitud.
B) «La part» es presenta davant el jutge o tribunal, representada per procurador i després —o d’immediat— nomena un advocat que la defensarà. Per «altressí» de la demanda designa l’advocat, o bé ho fa en un moment processal posterior, o tranquil·lament es presenta al judici oral «acompanyada» d’advocat sense cap anunci previ.
C) «La part» es presenta davant el jutge o tribunal per si mateixa, sense procurador ni cap altre intermediari i —com en el cas anterior— nomena un advocat per «altressí» de la demanda, o bé en un moment posterior, o senzillament acudint a la vista acompanyada d’advocat. Tot això sense que el gabinet professional vengui identificat en la demanda, als efectes de notificació.
D) El gabinet professional és expressament esmentat de tal forma que sigui deduïble [o francament dubtosa] la voluntat de la part, amb implicació explícita de la facultat de postulació, o en el seu cas la postulació i la defensa, i també amb implicació explícita del domicili professional als efectes de notificacions.
E) «La part» també es pot presentar comptant amb el nomenament d’advocat, però no fa constar el domicili professional com element identificador als efectes de notificacions.
F) Es fa constar el domicili només per casualitat o a l’atzar, deixant en fosca penombra si el designa formalment com a domicili de notificacions.
Com a remat final, la situació es torna francament caòtica —per a la distinció entre «representació» i «defensa»—, quan la designació d’advocat recau damunt un advocat del torn d’ofici. Aquí la complicació es manifesta tan kafkiana que —algun dia, si arriba el cas— mereixerà un comentari exclusiu, sencer i específicament dedicat a la matèria.
En la situació «tòpica» que descrivim en la lletra D), amb notes indicatives de la situació de «foscúria» que descriu la lletra F), es podrà presentar el problema temàtic de la Sentència comentada. I encara es presenta una complicació addicional si tenim en compte una competència soft law que l’article 80.e) de la Llei de ritus reconeix d’una forma obscura capacitats processals al «lletrat, graduat social col·legiat o procurador», freqüentment menystingudes com a efectives pels lletrats de l’Administració de justícia (LAJ’S) (que reclamen sovint l’abocament taxatiu a un «poder apud acta» sense més embuts), quan diu l’article esmentat que si un professional d’aquesta variada condició és designat a la demanda «[…] se entenderá (que) asume su representación con plenas facultades procesales». No planteja dubtes que la mera designació en un escrit de demanda no pot atorgar «plenes facultats processals» tan sòlides i definitòries del dret material com serien les de desistir, conciliar o presentar-se en judici oral sense la cobertura elemental del demandant en persona. De manera que no se sap realment que vol dir aquesta atribució en el text d’un article que es troba desgavellat del nucli de facultats processals tractades amb caràcter compacte en el capítol II del títol II de la LRJS, i només s’encomana a un conferiment de potestats encaixada en el marc d’una actuació processal important, com és la demanda, però en tot cas una particularitat del procés que retrata un «moment» individualitzat del mateix procés entès com un conjunt unitari.
Els maldecaps d’un litigant que designa un advocat en els temps moderns de les comunicacions electròniques
Vegem ara el cas concret que analitza la Sala Quarta del Tribunal Suprem. El debat cassacional se centra en determinar si és vàlida la citació a judici de la part demandant efectuada per via telemàtica a la direcció electrònica d’un lletrat «de confiança», partint de la valoració —punt central del litigi— que el lletrat resulta designat si en l’escrit de demanda merament s’ha fet constar el domicili del professional als efectes de notificacions. En els antecedents i fonaments de la Sentència de cassació es fa constar expressament que l’escrit de demanda venia signat únicament pel treballador demandant, designant «com a domicili a efectes de notificacions el despatx professional del seu advocat, X, tot indicant carrer i departament en què estava situat». El dubte essencial que s’haurà de resoldre rau en esbrinar si aquesta identificació del domicili del professional també vol dir «designa del professional». Cal dir que en la praxis judicial del ram social tot això sovinteja, amb variants més o menys aleatòries. Que fa el jutjat? Demana un aclariment al respecte? Reclamarà a la part que constata «defectes o omissions» en la demanda? (art. 81.1 LRJS, en relació amb l’art. 53.1, indicació del lloc de les comunicacions). No ho fa: d’altra banda, a qui l’hauria d’adreçar si no compta amb cap altre domicili en l’escrit de demanda? Així que el jutjat va trametre la citació de l’actor, per a conciliació i judici, a la direcció electrònica de l’advocat. Amb LexNET hem topat, amic Sanç, donat que la comunicació fou «enviada» per LexNET però no consta «efectuada», és a dir, que no consta «llegida» pel destinatari.
El demandant no va comparèixer a la primera citació intentada. El jutjat, tot diligent, va trametre nova citació, també electrònica, que també va constar «enviada» i «no efectuada» [«llegida»]. Quant a aquesta segona vegada, el demandant no compareix, el jutjat ordena l’arxiu per no comparèixer a judici la part actora. Ja tenim que l’atribolat litigant va recórrer en suplicació. No consta si dirigit pel mateix advocat o per un nou intervinent. La Sentència del Tribunal Superior li atorga la raó, tot argumentant que el treballador en puritat no havia designat advocat: l’escrit de demanda signat únicament per ell mateix no aporta signatura de lletrat; i que d’aquesta manera entén el tribunal que no s’havia atorgat representació al susdit lletrat. Que la designació del domicili als efectes de notificacions, ressenyant una adreça postal física, sense indicació de la direcció electrònica, només implica la designació d’un domicili estrictament fisicogeogràfic per a notificacions, i no el conferiment de cap representació. Que per carència de la representació a càrrec d’un professional del for no era obligat fer servir mitjans electrònics per rebre la citació a judici. Que, per tot això, la tramesa de comunicació electrònica per LexNET no era correcta, amb lesió de l’article 24 de la Constitució.
L’empresa qüestionada recorre en cassació per a unificació de la doctrina al Tribunal Suprem, que confirmarà la Sentència de Suplicació, després de superar amb criteri favorable el requisit de contradicció. El Tribunal Suprem avalarà el criteri de la Sala de Suplicació. Raona que segons l’article 80.1.e) LRJS per configurar la designació d’advocat s’exigeix que en tal cas el professional també signi l’escrit de demanda (aquesta interpretació del Tribunal Suprem l’entenem «exegètica», car la lectura estreta del text legal no ho diu així taxativament, no diu en concret que «haurà de signar» el professional). També confirma que, havent signat la demanda únicament el treballador, que es limitava a nomenar un domicili als sols efectes de notificacions, no cal entendre que s’havia conferit la representació a cap advocat. En conclusió, que el jutjat estava obligat a trametre les citacions (la primera, com a mínim, cal afegir) al domicili físic i no a un «lloc» telemàtic. En el cas examinat, les citacions telemàtiques vulneraven els articles 18, 53.2 i 80.1.e) LRJS i, en conseqüència, incidien en conculcació de l’article 24 de la Constitució.