Insularity in the European Union / La insularitat a la Unió
Europea / La insularidad en la Unión Europea. A. VICENS i VICENS; C. MANERA ERBINA; F. NAVINÉS BADAL; J. VALERO GONZÁLEZ; P. DUEÑAS JOLLARD. Palma: Institut d’Estudis Autonòmics – Direcció General de Relacions Exteriors (Govern de les Illes Balears), 2023.
I
La insularitat, també la plurinsularitat, no és únicament un fet físic, també és un fet idiosincràtic i cultural. Els límits geogràfics s’uneixen als límits sobre la disponibilitat dels recursos sobre els quals se sostenen els models econòmics continentals, generant-se greuges comparatius en relació amb el territori continental.
L’important Dictamen del Comitè Europeu de les Regions Cap a un ús sostenible dels recursos naturals en el context insular mediterrani, en què s’analitzen els reptes específics de les illes mediterrànies, ha proporcionat l’oportunitat d’exposar diverses anàlisis sobre aquesta qüestió en el llibre que comentam, una obra on s’examinen la situació actual i les perspectives pel que fa al tractament de la insularitat a la Unió Europea.
La discontinuïtat obstaculitza el lliure flux de persones, mà d’obra, béns i serveis, inclosos els essencials com l’educació, la salut, l’aigua, l’energia i les deixalles. Les economies insulars solen dependre d’un nombre limitat de sectors, sovint amb una alta estacionalitat, la qual requereix més despesa per inversió en els sectors per fer front a la demanda flotant de la població. Depenen del transport marítim i aeri, amb costos addicionals de consums, béns de capital i mercaderies. L’accés limitat a les tecnologies de la informació i la comunicació també dificulta l’avenç cap a un desenvolupament inclusiu.
Doncs bé, les iniciatives de la Unió Europea produeixen, de vegades, efectes contradictoris en aplicar-se a les illes a causa dels desavantatges geogràfics. El volum Insularity in the European Union aborda aquesta combinació de factors que mostren la necessitat de sensibilització de les institucions de la UE i dels Estats membres per tal d’avançar cap a unes illes més sostenibles i una economia al servei de la ciutadania.
II
L’obra s’estructura en quatre capítols i cinc annexes on s’aborda, des de diverses perspectives, el fet insular en tres idiomes: anglès, català i castellà.
En el capítol primer, «El llarg camí cap a un reconeixement del fet insular a la Unió Europea», VICENS i VICENS analitza la condició insular en la UE marcada per la manca d’atenció a la discontinuïtat territorial de manera global amb el continent europeu i la confecció primigènia de les estratègies i polítiques europees centrades en la realitat territorial continental d’Europa. Proposa iniciatives per avançar en l’objectiu final per al complet reconeixement dels territoris insulars, des de les feines de la Comissió de les Illes de la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes (CRPM) fins a l’impuls per part del Govern de les Illes Balears d’un nou espai de cooperació anomenat Illes de la Mediterrània i la plataforma Medinsulae, que suposen la consolidació del treball mancomunat insular a la Mediterrània i una passa fonamental per avançar en la estratègia unitària que s’ha dut a terme en els darrers tres anys. En el capítol segon «Un intent de caracterització de les illes: una anàlisi per a la Mediterrània occidental», MANERA ERBINA analitza el cost de ser illes, en concret, les de l’àrea mediterrània en clau demogràfica, així com en el context d’una economia de turisme de masses enfocada a una economia de serveis, on queda palesa la manca de desenvolupament del sector industrial per falta de matèries primeres i els elevats costos de producció. Són característiques comunes: l’alta especialització en un sector, el baix nivell de capacitació, els límits del sector públic (sanitat, educació) i l’absència de reconeixement dels costos d’insularitat per part de les polítiques europees. Així mateix, cal tenir en compte els condicionaments ecològics (la població flotant, el canvi climàtic, la pressió turística). Es proposen millores per fer més sostenible l’economia de serveis i la capacitat de càrrega que poden assolir els territoris insulars tenint en compte que no existeix una pauta comuna de creixement insular a la Mediterrània.
En el capítol tercer, «La insularitat i la societat civil: la visió dels consells econòmics i socials», de NAVINÉS BADAL i VALERO GONZÁLEZ, s’analitzen les aportacions del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) i el Consell Econòmic i Social de les Illes Balears (CES) sobre les problemàtiques de les illes i sobre els costos d’insularitat, des les primeres conferències econòmiques de la Mediterrània nord-occidental en els anys 1985 i 2011, fins a l’organització de les dues Jornades sobre l’Euroregió a Palma l’any 2005.
Es posa de relleu la importància de les memòries del CES sobre l’economia, el treball i la societat de les Illes Balears com la font d’informació més exhaustiva disponible a les Illes Balears en aquests tres àmbits per als períodes 2001-2011 i 2017-2021.
Així mateix, s’analitza el paper del CES de les Illes Balears en la construcció de la governança multinivell, recuperant la xarxa dels consells econòmics i socials de l’Euroregió, formada pels d’Occitània, el de Catalunya i el de les Illes Balears, juntament amb accions conjuntes dels organismes homònims d’altres comunitats autònomes, Occitània, Regió PACA (Provença, Alps, Côte Azur) i Còrsega. Se subratlla la vocació proactiva d’intervenció en el marc europeu i l’estratègia internacional. D’altra banda, s’analitza l’actuació del CESE juntament amb el Comitè Europeu de les Regions com a òrgans consultius en la defensa de les estratègies macroregionals i la Mediterrània. Així mateix, el CESE s’ha pronunciat en diversos dictàmens sobre la problemàtica de la insularitat a la Unió Europea, destacant l’aplicació d’un enfocament holístic amb la finalitat de posar en pràctica els conceptes d’illes de qualitat, illes ecològiques i illes amb igualtat d’oportunitats. Per la seva banda, el CES de les Illes Balears posa de manifest la importància d’identificar els costos d’insularitat i de reclamar a la Unió Europea i a l’Estat espanyol els ajuts necessaris, així com la idea que les societats insulars necessiten la modulació d’unes regles de joc que són pensades per unes altres realitats continentals, sense que això suposi cap privilegi.
En el capítol IV, «Les illes en el dret de la Unió Europea», DUEÑAS JOLLARD analitza l’evolució del dret de la Unió Europea en relació amb el tractament que atorga a les illes en tres etapes: la primera des de l’any 1997, en què es reconeix formalment la insularitat per la UE; la segona a partir de l’any 2009, amb la idea de cohesió territorial com a objectiu de la UE, i, finalment, la tercera a partir de l’any 2020, amb la crisi sanitària. De l’anàlisi del marc jurídic europeu dels darrers vint anys es veu una evolució favorable pel que fa al reconeixement de la problemàtica específica que pateixen els territoris insulars, reflectida en el Tractat d’Amsterdam de 1997, amb la introducció de la paraula «illes» en l’article 158 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea, i en el Tractat de Lisboa de 2009, que introdueix com a objectiu de la UE la necessitat de prestar especial atenció a les regions insulars en l’article 174 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.
III
Aquesta obra analitza la situació del fet insular a la Unió Europea des de punts de vista econòmics i jurídics, la qual cosa fa que pugui ser de gran interès per a qualsevol persona sensible a l’especial situació dels territoris insulars de la Unió Europea; uns territoris que, malgrat les seves diferències, comparteixen desavantatges estructurals i desafiaments.
El llibre exposa una panoràmica molt completa sobre la matèria, obre camins i planteja propostes a la Unió Europea per tal que es reflexioni sobre la seva política de futur per a les regions insulars. Després de repassar el camí seguit, no sense dificultat, per part dels territoris que pateixen una discontinuïtat territorial amb el continent europeu, els autors dels diversos capítols suggereixen com aconseguir una vertadera estratègia per a les illes en el si de la Unió Europea, que tengui en compte la realitat d’aquests territoris de manera transversal en tot el procés legislatiu europeu.
La publicació del llibre coincideix amb l’any en què Espanya assumirà per sis mesos la presidència al Consell de la UE, fita que es veu com una finestra d’oportunitat per assolir un Pacte d’Illes de la Unió Europea que desplegui una futura Agenda d’illes de la Unió Europea.
Sonia Inés Blanco Riera