LA COMPANYIA DE RÀDIO I TELEVISIÓ DE LES ILLES BALEARS

COMENTARIS I NOTES

Antoni Bennàssar Moya

LA COMPANYIA DE RÀDIO I TELEVISIÓ DE LES ILLES BALEARS

Professor de Dret constitucional Universitat de les Illes Balears

  1. Introducció. II. Poder i mitjans de comunicació. III. El marc normatiu de la ràdio i televisió pública a l’Estat espanyol. 1. Les bases normatives de la telvisió auto­nòmica a Espanya. 2. Les primeres televisions autonòmiques: Catalunya i Euskadi. 3. La Llei 46/1983 i el model genèric del tercer canal. IV. Bases estatutàries i legislatives de la ràdio i televisió pública de les Illes Balears. V. Les Lleis d’acom­panyament de pressupostos: una perversió del procediment parlamentari? VI. Els òrgans de gestió de la Companyia de Ràdio i Televisió de les Illes Balears. 1. La normativa marc de gestió. 2. El Consell d’Administració. 3. El Director gene­ral. A. El sistema de nomenament del Director general B. Les competències del Director general de la CRTVIB. 4. Les relacions entre el Director general i el Consell d’Admi­nistració. 5. El Consell Assessor. VII. La nova redacció de la disposició transitòria segona de la Llei 7/1985. VIII. Conclusions. IX. Addenda.
  2. Introducció

Els mitjans de comunicació, i en especial els de titularitat pública, han esdevingut en un element essencial de la configuració de les democràcies pluralistes modernes. En el cas espanyol, l’estructura de la ràdio i televisió pública ha adoptat un model especial a partir dels anys vuitanta, vinculat a la implantació de canals de ràdio i televisió públics sobre la base administrativa de les comunitats autònomes. Així, al marge de la Ràdio i Televisió Espanyola (RTVE) que era i continua sent d’abast estatal, es configurà un model de televi­sió pública amb un àmbit d’emissió que es corresponia amb els límits territorials de les respectives comunitats autònomes. Aquesta dualitat entre la RTVE i les respectives televi­sions autonòmiques que s’anaren creant ha perfilat el mapa audiovisual públic a l’Estat espanyol. A més, hem d’apuntar que la creació d’uns serveis de comunicació propis de cada comunitat autònoma ha estat un factor que ha esdevingut força important en el procés de construcció autonòmica.

En primer lloc, i com a començament d’aquest treball, hem considerat oportú fer una petita reflexió sobre el paper que representen els mitjans de comunicació en el sistema polític contemporani. Seguidament, analitzarem de manera breu el model audiovisual autonòmic que ha dissenyat la Constitució espanyola, els Estatuts d’autonomia i les corres­ponents legislacions de desenvolupament. Per últim, i com a part essencial de l’estudi, perfilarem les principals característiques que presenta la Companyia de Ràdio i Televisió de les Illes Balears (CRTVIB).

A manera d’introducció, hem de dir que la CRTVIB ha tingut un desenvolupament un tant peculiar. Així, la Llei del Parlament de les Illes Balears de creació de l’Ens públic de la Ràdio i Televisió de les Illes Balears data de dia 22 de maig de 1985. A pesar d’aquesta primerenca norma, hem de fer esment al fet que aquesta Llei no ha sofert un desenvolu­pament executiu, no havent-se produït en dinou anys la posada en funcionament de la CRTVIB. Des de la publicació de la Llei 7/1985, la següent notícia jurídica rellevant que s’ha tingut en matèria de ràdio i televisió públiques de les Illes Balears ha estat la modificació de l’esmentada norma mitjançant la Llei d’acompanyament de pressupostos de la Comu­nitat Autònoma de les Illes Balears per l’any 2004.

La Llei 10/2003, de 22 de desembre, de mesures tributàries i administratives de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, inclogué un destacat Capítol XI en el seu Títol II (normes de gestió i acció administrativa). En aquest Capítol s’efectuen, sota un genèric títol de «L’acció administrativa en matèria de radiotelevisió», importants modificacions a la regulació dels mitjans audiovisuals públics de les Illes. Per tant, serà essencial analitzar de manera detallada les innovacions que s’han introduïdes en aquesta norma i, de manera detallada, comparar-les tant amb la redacció originària de la Llei 7/1985, com amb les normes semblants que s’han promulgat a d’altres comunitats autònomes.

  1. Poder i mitjans de comunicació

L’article 11 de la Declarado del Drets de l’Home i el Ciutadà, de 26 d’agost de 1789, reconegué per primera vegada el dret a comunicar informació. Així, el seu article 11 esta­blia: «La lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és un dels drets més apre­ciats de l’home. Tot ciutadà pot, per tant, parlar, escriure i imprimir lliurament, llevat de la responsabilitat que l’abús d’aquesta llibertat produeixi en els casos determinats per la Llei». Naixia així la configuració del dret a la informació com un dels drets essencials de l’Estat liberal que s’alçava sobre les cendres de l’Antic Règim.

Els mitjans de comunicació actuals, i en especial la televisió, han arribat a canviar el propi funcionament ordinari del sistema polític democràtic. El pas de la democràcia directa a la democràcia representativa suposà la desaparició de la plaça com a lloc de debat, de l’àgora atenenca, que fou substituïda per la formació d’un nou concepte d’«opinió pública». Aquesta «opinió pública» començà a ser creada mitjançant l’ús per part dels diri­gents polítics dels mitjans de comunicació de masses i, en especial, dels audiovisuals[1]. Així, s’arribà a dir que havia nascut un nou tipus de democràcia: la democràcia mediática. Aquesta nova democràcia estaria molt allunyada de la democràcia grega, però també del parlamentarisme clàssic propi de l’Edat Moderna, ja que hauria convertit el mitjans de comunicació en el punt central del debat i del sistema polític[2]. La importància de la trans­formació política originada pels mitjans de comunicació hauria arribat a tal extrem que Giovanni SARTORI ja s’ha atrevit a parlar d’una mutació de la pròpia natura de l’home:

I’homo sapiens s’hauria convertit en un homo videns[3]. A més, aquest homo videns seria el protagonista d’una nova forma d’entendre la democràcia: la «vídeo-política».[4]

El conjunt de factors que hem exposat ens duen a concloure que és essencial per el bon funcionament del sistema polític democràtic l’existència d’uns mitjans de comunica­ció que estiguin regits pel pluralisme i la imparcialitat (baldament aquestes fites siguin un desideràtum difícil d’aconseguir en la seva totalitat). Per tant, es fa necessari l’estudi en profunditat dels mecanismes de funcionament i control dels mitjans audiovisuals ii, en especial, dels de titularitat pública. Només aplicant l’anàlisi descrit podrem comprendre la complexitat del sistema polític actual i la seva vinculació amb el mitjans de comunicació. A més, per la bona salut de la democràcia, es fa imprescindible esbrinar les possibles mancances i defectes que pugui presentar la regulació jurídica actual de la ràdio i televi­sió. De les conclusions extretes s’han de derivar alternatives vàlides que possibilitin un millor funcionament democràtic dels instruments públics audiovisuals. Dins d’aquest vast objectiu pretenem fer una petita contribució estudiant la regulació jurídica de la Compan­yia de Ràdio i Televisió de les Illes Balears.

  1. El marc normatiu de la ràdio i televisió pública a l’Estat espanyol

Les bases constitucionals dels mitjans de comunicació públics a l’Estat espanyol es troben a l’article 20.3 de la Constitució de 1978. Aquest article es remet a un posterior desenvolupament legislatiu[5], que haurà de regular l’organització i control parlamentari dels mitjans de comunicació social que depenguin de l’Estat o de qualsevol entitat pública. El contingut de la legislació de desenvolupament haurà de garantir en tot cas l’accés a aquests mitjans de comunicació per part dels grups socials i polítics significatius, respec­tant el pluralisme de la societat i les diferències lingüístiques de l’Estat.

1. Les bases normatives de la televisió autonòmica a Espanya

La idea d’un tercer canal de televisió que inclogués les particularitats nacionals i regio­nals expressades en el sistema d’organització constitucional autonòmic sembla que s’ins­pirà en l’experiència alemanya. A la República Federal Alemanya, junt als dos canals de tele­visió pública d’abast estatal (ARD i ZDF), anaren apareixent, a partir de la dècada dels anys setanta, «tercers canals» de titularitat pública que limitaven la seva emissió a un Lànder[6].

Intentant seguir el model d’organització territorial de la televisió alemanya, es promulgà la Llei 4/1980, de 10 de gener, que regulava l’Estatut de la ràdio i televisió a l’Es­tat espanyol7. Aquesta norma ja preveia la possibilitat que l’Estat concedís a les comuni­tats autònomes, prèvia autorització de les Corts Generals, la gestió directa d’un canal de televisió de titularitat estatal que es creés específicament per a l’àmbit territorial de cada comunitat autònoma (article 2.2)8.

La porta que obria l’article 2.2 de la Llei 4/1980 venia concretada per l’apartat 3 d’aquest mateix article segon. L’article 2.3 determinava que la regulació orgànica i funcio­nal del possible tercer canal9 de televisió s’havia de fer mitjançant Llei autonòmica especí­fica, respectant, sempre i en tot cas, els criteris prevists a la pròpia Llei 4/198010. A pesar d’aquesta genèrica remissió, hem de remarcar que l’article 2.2 de la Llei 4/1980 no es va desenvolupar completament a nivell de legislació estatal fins que fou aprovada la Llei

‘ D’aquesta Llei 4/1980, és especialment destacable el seu article 1.2, encara en vigor, que estableix amb claredat que la radiodifusió i la televisió són serveis públics essencials, corresponent la seva titu­laritat a l’Estat. El concepte de servei públic és difícil de definir i ha provocat força divergència dins de la doctrina. En primera instància, i referit específicament a l’àmbit televisiu, podem dir que la decla­ració d’una activitat com servei públic exclou la lliure iniciativa privada en el sector. No obstant això, la titularitat pública no exclou la possibilitat que la gestió del servei es faci per part de particulars (GARCIA LLOVET, Enrique; El régimen jurídico de la radiodifusión. Madrid: Marcial Pons, 1991, pàg. 175).

  1. Recordem que segons l’article 149.1.27a de la Constitució, serà una competència exclusiva de l’Estat l’establiment de les normes bàsiques del règim de premsa, ràdio i televisió i, en general, de tots els mitjans de comunicació social, sense perjudici de les facultats que en el seu desenvolupa­ment i execució corresponguin a les comunitats autònomes. Serà doncs, dins del desenvolupa­ment d’aquest article constitucional, allà on s’ha d’entendre tota la Llei 4/1980, de 10 de gener. La possibilitat d’establiment d’un canal propi per l’àmbit d’una comunitat autònoma prevista a l’article 2 de la Llei 4/1980, anirà referida precisament a l’incís final de l’articlel49.1.27a de la Constitució, que possibilita el desenvolupament i execució de la normativa audiovisual a l’àmbit autonòmic.
  2. La denominació «tercer canal», que es convertiria en clàssica a l’hora de referir-se als canals auto­nòmics, fou establerta de manera literal a l’article 2.3 de la Llei 4/1980. Aquesta expressió era emprada a l’esmentat article com una referència genèrica a tots aquells canals de televisió que es poguessin crear, amb un àmbit d’emissió autonòmic, com a desenvolupament de la regulació marc feta per la Llei 4/1980.
  3. Els criteris que havien de seguir la legislació autonòmica de desenvolupament venien marcats pels articles 5 a 12 i 26 de la Llei 8/1980. Resumint el referit articulat, es pot dir que la normativa auto­nòmica havia de prendre el model de control i funcionament de l’Ens Públic de Ràdio i Televisió Espan­yola. D’aquesta manera, tot i podent-se establir particularitats pròpies, la legislació autonòmica s’ha­gué d’ajustar a unes referències d’administració, tuïció i control parlamentari que seguissin el model de la RTVE.

46/1983, de 26 de desembre[7], reguladora del tercer canal de televisió[8]. Això possibilità que determinades CCAA desenvolupessin el seu model audiovisual sense haver-hi una regulació completa i general de les televisions autonòmiques a nivell estatal.

El retard en l’aprovació de la Llei del «tercer canal» provocà que en el procés de crea­ció dels canals de ràdio i televisió autonòmics es puguin distingir dues fases:

  1. La primer fase vindrà protagonitzada per la Comunitat Autònoma Basca i per la Comunitat Autònoma de Catalunya. Aquestes dues comunitats, que havien seguit el camí previst a l’article 151 per a l’accés a l’autonomia, crearen canals autonò­mics de ràdio i televisió propis des dels inicis de la seva autonomia. Així, les dues primeres cadenes de ràdio i televisió autonòmiques foren creades abans del complet desenvolupament legislatiu estatal que regularia amb caràcter general el règim de la televisió autonòmica arreu de l’Estat. Aquests primers canals «autonò­mics» es fonamentaren jurídicament en dues bases normatives:
  2. Un desenvolupament de les respectives competències estatutàries atribuïdes a cada una de les comunitats autònomes.
  3. Una genèrica remissió feta per un minso article segon de l’Estatut de la Ràdio i Televisió de l’any 1980.
  4. La segona fase de desenvolupament audiovisual autonòmic vindrà donada a partir de la l’aprovació de la Llei 46/1983, coneguda com la Llei del «tercer canal». S’ha de dir que aquesta llei fou una resposta estatal amb l’objectiu d’unificar les disset comunitats autònomes mitjançant un mateix model audiovisual. D’aquesta forma, front a les dues primeres televisions autonòmiques que havien nascut en el si d’una certa indeterminació legislativa, se situarà un segon gran bloc normatiu. Aquest bloc estarà composat per la Llei 46/1983 i pel conjunt de Lleis autonòmiques que seguiran l’esquema marcat per la Llei del «tercer canal». Així, mitjançant aquest compendi normatiu es possibilità el desplegament de la ràdio i televisió públiques d’abast autonòmic a la resta de comunitats autònomes.
  5. Les primeres televisions autonòmiques: Catalunya i Euskadi

Les comunitats autònomes de Catalunya i Euskadi adoptaren un model propi de tele­visió que partia del ja esmentat article segon de la Llei 4/1980 i de les competències en matèria de ràdio i televisió que tenien atribuïdes als seus respectius Estatuts d’autonomia.

La Comunitat Autònoma del País Basc fou la primera que, mitjançant la Llei 5/1982, de 20 de maig, va crear una ràdio i televisió autonòmica pròpia. Així, el Parlament basc, basant-se en la minsa regulació de la Llei 4/1980 i sense esperar que aquesta es desenvo­lupés mitjançant la «Llei del tercer canal», va establir el seu propi model audiovisual.

A la Comunitat Autònoma de Catalunya s’aprovà la Llei 10/1983, de 30 de maig, que desenvolupava l’article 16 de l’Estatut d’Autonomia català13. La Llei catalana 10/1983 seguia el model basc, fonamentant-se en les competències estatutàries i no fent ni tant sols cap referència expressa al llarg del seu articulat a la Llei 4/1980 estatal. El legislador català s’aprofità així del buit existent per part de la normativa estatal en referència al tercer canal per dissenyar el seu propi model de ràdio i televisió14.

A pesar de l’oportunitat que suposà l’esmentat buit legislatiu, ni la Llei catalana ni la basca incorporaren excessives novetats, des d’un punt de vista d’organització, en relació a la ràdio i televisió espanyoles15. Així, a títol d’exemple, la Corporació Catalana de Ràdio

  1. «Article 16

En el marc de les normes bàsiques de l’Estat, pertoca a la Generalitat el desenvolupament legislatiu i l’execució del règim de radiodifusió i televisió en els termes i casos establerts en la llei que reguli l’Es­tatut Jurídic de la Ràdio i la Televisió.

Li pertoca igualment, en el marc de les normes bàsiques de l’Estat, el desenvolupament legislatiu i l’execució del règim de premsa i, en general, de tots els mitjans de comunicació social.

En els termes establerts als apartats anteriors d’aquest article, la Generalitat podrà regular, crear i mantenir la seva pròpia televisió, ràdio i premsa i, en general, tots els mitjans de comunicació social per a l’acompliment dels seus fins».

Hem de destacar que l’article 15 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears fou redactat de manera idèntica a l’article 16 de l’Estatut català. Serà prou significatiu veure els dos camins ben distints que seguiren ambdues comunitats autònomes, partint d’una mateixa base estatutària, en el desenvolu­pament del seu model propi de ràdio i televisió.

  1. S’ha de tenir present que la Llei 10/1983 fou promulgada el 30 de maig de 1983, set mesos abans que l’Estat desenvolupés l’article segon de la Llei 4/1980. Recordem que aquest desenvolupament es va fer mitjançant la Llei 46/1983, norma que fou promulgada el 26 de desembre de l’any 1983, i publicada el 5 de gener de 1984. Per tant, la creació de la Corporació Catalana de Ràdio es va fer, seguint el camí marcat pel País Basc, abans de les restriccions uniformitzadores establertes per la normativa estatal amb caràcter genèric per a tots els tercers canal de televisió autonòmics.
  2. Un dels motius que podem considerar com a bàsics per a la redacció d’una norma profundament conservadora i mimètica a la normativa genèrica estatal, fou la necessitat que tenia la Generalitat d’haver d’arribar a un acord polític exprés amb el Govern central per poder obtenir la gestió del tercer canal. D’aquesta forma, fugir en excés del model establert per RTVE, hagués pogut dificultar massa les negociacions que havien de conduir a la concessió de l’autorització estatal per començar les emis­sions. A més, s’ha de tenir present que l’article 2.3 de la Llei 4/1980 ja establia que el tercer canal de televisió s’hauria d’articular, orgànica i funcionalment, d’acord amb els criteris establerts en els arti­cles 5 a 12 i 26 de la Llei 4/1980 per RTVE. Aquesta «adequació als criteris estatals» es va fer de i Televisió s’estructurà en tres grans òrgans que seguien el model estatal de RTVE: un Consell d’Administració16, un Consell Assessor17 i un Director general de la Corporació18 (art. 3 Llei 10/1983).
  3. La Llei 46/1983 i el model genèric del tercer canal

El desenvolupament de l’article segon de la Llei 4/1980, de 30 de maig, es va fer mitjançant la Llei 46/1983, de 26 de desembre, reguladora del tercer canal de televisió. L’article 1 d’aquesta Llei, seguint la linia marcada per la Llei 4/1980, establia que la titula­ritat dels «tercers canals» autonòmics seria sempre estatal, concedint-se en tot cas la seva gestió, sempre en règim de concessió, als Governs autonòmics que així ho sol·licitessin19.

Per poder comprendre el sistema de concessions previst a la Llei 46/1983 s’ha de tenir en compte que la intervenció dels Estats sobre la regulació de les emissions de ràdio i tele­visió és un constant que es produeix a nivell mundial.20 El fonament d’aquest intervencio- manera bastant conservadora, intentant, molt probablement, no generar exagerats conflictes Estat-comunitat autònoma que dificultessin la concessió de la gestió del tercer canal.

  1. L’article 4 de la Llei 10/1984 de Catalunya segueix el model de l’article 7 de la Llei estatal 4/1980. S’estableix així un mateix número de membres del Consell d’Administració (12), una mateixa majoria parlamentària per ser elegits (dos terços), i unes molt semblants competències (l’article 5 de la Llei 10/1984 és una còpia pràcticament literal de l’article 8 de la Llei 4/1980).
  2. L’article 7 de la Llei 4/1984 només presenta dues diferències en relació amb l’article 9 de la Llei 4/1980: Un menor número de membres: El Consell Assessor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió està composat per nou membres, front als quinze del Consell Assessor de RTVE.

Els cinc membres del Consell Assessor de RTVE que actuen en representació del Instituto de España, tenen el seu equivalent, en el Consell Assessor català, en tres membres designats per part de l’Insti­tut d’Estudis Catalans. És nou, també, que d’aquests tres membres un d’ells hagi de ser elegit a proposta de les Universitats catalanes. D’aquesta manera, s’introdueix, de forma encertada segons la nostra opinió, una veu representativa de l’ensenyament superior en el si de l’òrgan assessor.

  1. Els articles 8 i 9 de la Llei 4/1984, que regulen la figura del Director general, són una còpia pràcti­cament exacta dels articles 10 i 11 de la Llei 4/1980. D’aquesta manera, el Director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió és una figura que té les mateixes funcions, competències i règim d’incompatibilitats que el Director general de RTVE.
  2. D’aquesta manera, quedava perfectament clara la separació entre la titularitat del canal, que era una expressió directa de la titularitat de l’espai radioelèctric, i la simple concessió que s’atorgava a les CCAA. Així, l’article 4 de la Llei 46/1983 preveia el pagament d’un cànon de manteniment al govern concessionari autonòmic, que serviria pel cobriment de les despeses derivades dels equipaments d’emissió. D’aquesta manera, els equipaments romandrien com a propietat estatal, pagant única­ment les CCAA un cànon per a la seva utilització.
  3. La principal norma de referència és el Conveni Internacional de Comunicacions d’Atlantic City, subscrit el 2 d’octubre de 1947, i modificat en la Conferència de Ginebra de 1959.

nisme s’ha situat en la mancança de freqüències disponibles dins del denominat «espec­tre radioelèctric».[9] A aquesta regulació essencialment estatalista se li ha d’afegir el fet que l’activitat de radiodifusió tingui, per propia naturalesa, la considerado de servei públic.[10]

Partint dels paràmetres exposats, podem resumir en tres grans trets les principals característiques que presentaria el model dibuixat per la Llei 46/1987: la titularitat pública dels diferents canals de televisió, la possibilitat de concessió a les comunitats autònomes de la gestió d’un canal de televisió autonòmic i el necessari manteniment del caràcter de servei públic del sistema televisiu espanyol.

Prenent per referència el marc establert per part de la Llei 46/1983, aniran sorgint en la majoria de les comunitats autònomes «tercers canals» que seran creats mitjançant lleis autonòmiques de desenvolupament.[11] D’aquesta forma, la creació i gestió d’un canal de televisió autonòmic esdevé en una característica pròpia de la majoria de comunitats autò­nomes espanyoles. No obstant això, s’ha de posar de manifest que hi ha hagut un dife­rent grau de desenvolupament dels tercers canals en funció de la voluntat política dels respectius governs autonòmics. Així, des de la Llei basca 5/1982 que crea l’ens públic Eusko Irrati Telebista, fins a la Llei 4/2000 del Parlament d’Extremadura que crea la televi­sió extremenya, han passat divuit anys, espai de temps gens menyspreable en relació a la regulació d’una mateixa matèria.

  1. Bases estatutàries i legislatives de la ràdio i televisió pública de les Illes Balears

La redacció originària de l’article 15 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears[12] esta­blia que, en el marc de les normes bàsiques de l’Estat, li corresponia a la comunitat autò­noma el desenvolupament legislatiu i l’execució del Règim de Radiodifusió i Televisió, sempre i en tot cas, en els termes i casos prevists a la Llei que regula l’Estatut Jurídic de la Ràdio i Televisió a nivell estatal. Així mateix, l’incís final de l’esmentat article 15 preveia la possibilitat expressa que la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (IB) pugui regular, crear i mantenir, la seva pròpia televisió, ràdio i premsa.

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears va seguir, en el desenvolupament de l’ori­ginal l’article 15 del seu Estatut d’autonomia, el model marc establert per la Llei 46/1983, de 26 de desembre, per als tercers canals de televisió autonòmica. Recordem que l’article 7 de la Llei 46/1983, reguladora del tercer canal de televisió, preveia necessitat que, amb caràcter previ a la concessió estatal d’emissió, la comunitat autònoma sol·licitant havia de regular mitjançant Llei l’organització i control parlamentari del tercer canal. D’aquesta manera, la Llei del Parlament de les Illes Balears 7/1985, de 15 de novembre, creava la Companyia de Ràdio i Televisió de les Illes Balears (CRTVIB).

Una vegada aprovada la Llei 7/1985 hem hagut d’esperar fins a l’any 2004 per a què l’Estat concedís a la Comunitat Autònoma la gestió directa del tercer canal de televisió. Així, el Reial decret 438/2004, de 12 de març (BOE de 10 d’abril), ha concedit l’esmentada gestió. És remarcable que aquest Reial decret subordina la concessió de l’espai radioelèc­tric a la futura migració a la tecnologia digital[13]. A més, i en relació al règim jurídic de la societat d’explotació del tercer canal, l’article tercer del Reial decret 438/2004 estableix que s’haurà de fer mitjançant una societat anònima de capital públic. El capital de la socie­tat s’haurà de subscriure en la seva totalitat per part de la Comunitat, i, a més, no podrà ser transmès, hipotecat, gravat, empenyorat, o cedit a tercers. D’aquesta forma es garan­teix la titularitat pública de la televisió de les Illes Balears.

L’article primer de la Llei 7/1985 estableix que la CRTVIB tindrà el caràcter d’ens de Dret públic[14], amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat per al compliment de les

seves finalitats27. En les seves relacions jurídiques externes, adquisicions patrimonials i contractació, romandrà sotmesa al règim de Dret privat28. El Decret 26/2004 del Govern de les Illes Balears, de 26 de març, va adscriure l’ens públic de Radiotelevisió de les Illes Balears a la Vicepresidència i Conselleria de Relacions Institucionals.

  1. Les Lleis d’acompanyament de pressupostos: una perversió del procediment parlamentari?

La Llei 10/2003, de 22 de desembre, de mesures tributàries i administratives de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, introdueix importants novetats sobre la regula­ció de la ràdio i televisió públiques a les Illes Balears. D’aquesta manera, l’article 25 reforma nombrosos articles de la Llei 7/1985, de 22 de maig, de creació de la CRTVIB.

En primer terme, hem de dir que la Llei 10/2003 no es limita a fer una simple reforma puntual o adjectiva de determinats preceptes d’una norma pretèrita, sinó que estableix una autèntica nova regulació de les figures essencials de la ràdio i televisió pública de les Illes Balears. Així, la primera crítica que hem de formular envers les innovacions legislati­ves introduïdes per la Llei 10/2003 ha de ser en relació a la fórmula jurídica emprada per dur-les a terme. D’aquesta forma, trobam que fer servir la figura de la Llei de mesures tributàries i administratives no és la fórmula més adient per modificar una matèria tan important com és la regulació del servei públic de ràdio i televisió autonòmic. Passem a veure el per què d’aquesta valoració crítica.

Un fenomen singular que s’està produint darrerament en l’àmbit normatiu es allò que es podria denominar desfiguració o deformació legal. Amb aquests termes es defineixen tota una nova sèrie de pràctiques legals que, fugint del procediment legislatiu ordinari, converteixen la llei formal en un simple contenidor emprat per incorporar-hi disposicions de natura diversa que no han trobat acomodació en lleis d’abast general. Aquesta parti­cular perversió normativa té la seva més significada representació en la consolidada pràc­tica de les denominades «Lleis d’acompanyament dels pressupostos»29. Aquestes lleis ed. Madrid: Civitas, 2002, pàg. 399 i s.). L’ens institucional CRTVIB tindrà d’aquesta forma tres notes característiques: personalitat jurídica pròpia; adopció d’una forma de personificació pública; i el fet que sotmeti les seves relacions jurídiques externes al Dret privat (GARCIA LLOVET, Enrique: El régi­men…, cit,. pàg. 281).

  1. Article 2 de la Llei 7/1985.
  2. Aquesta submissió expressa a un règim de Dret privat en relació a la contractació és típica de l’ad­ministració institucional. Es possibilita així una major agilitat en relació al funcionament diari d’uns ens que venen caracteritzats pel seu dinamisme.
  3. El terme «Llei d’acompanyament» és un concepte inicialment no jurídic que aparegué en el llen­guatge polític i periodístic amb motiu de l’aprovació de la Llei 22/1993, de mesures fiscals, de reforma

d’acompanyament han tendit a convertir-se en unes «lleis ómnibus», «lleis escombra», o «lleis sac»30. D’aquesta manera, les lleis de pressupostos en general, i les lleis d’acom­panyament en especial, han sofert una deformació respecte de la seva primogènita finali­tat i objecte, passant a convertir-se en un instrument expeditiu i ràpid que possibilita els Governs donar una sortida legislativa a mesures que d’altra manera haurien de passar pels tràmits del procediment legislatiu ordinari.

La utilització d’una llei d’acompanyament de pressupostos per modificar una llei autonò­mica de desenvolupament del «tercer canal» és una via francament nova dins del Dret autonòmic comparat. De fet, si bé es veritat que hi ha hagut comunitats autònomes que han recorregut també a aquesta tècnica legislativa31, cal subratllar que les modificacions introduïdes emprant les lleis de pressupostos sempre havien estat de menor entitat i vincu­lades, amb caràcter general, de manera efectiva a qüestions pressupostàries32. D’aquesta manera la Llei 10/2003, de 22 de desembre, de mesures tributàries i administratives de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, suposa una novetat francament preocupant front a la utilització pretèrita de les Lleis d’acompanyament en matèries pròpies de la regu­lació autonòmica audiovisual. Així, l’esmentada Llei 10/2003 no es limita a fer petites del règim jurídic i de la funció pública i de la protecció per a l’atur (CAZORLA PRIETO, L. M.: Las llama­das Leyes de Acompañamiento Presupuestario: Sus problemas de Constitucionalidad. Madrid: Marcial Pons, 1998, pàg. 18).

  1. MERCADER UGUINA, J. R.: Derecho del Trabajo, nuevas tecnologías y sociedad de la información. Valladolid: Lex Nova, 2002, pàg. 235.
  2. Comunitat Valenciana: Llei 9/1999, de 30 de desembre; Madrid: Llei 24/1999, de 27 de desembre; Galícia: Llei 3/2002, de 29 d’abril.
  3. La Llei 9/1999, de les Corts Valencianes, es limitava en els seus articles 48 i 49 a autoritzar deter­minades operacions de crèdit a la corporació «Radiotelevisión Valenciana». La Llei 24/1999, de l’As­semblea de Madrid, de 30 de desembre, també té el caràcter de Llei d’acompanyament dels pressu­postos. Així, aquesta Llei s’ajusta a la seva natura jurídica, limitant-se a modificar mitjançant el seu article 13 la Llei 13/1984, de 30 de juny, que crea l’Ens Públic «Radio Televisión Madrid» en un punt molt concret: les remuneracions que han de percebre els membres del Consell d’Administració per la seva participació en les diferents sessions de l’òrgan col·legiat. En el cas de Galícia s’ha de dir que la Llei 3/2002, de 29 d’abril, no és pròpiament una Llei d’acompanyament dels pressupostos, sinó que és una Llei singular d’ordenació econòmica que pretenia facilitar l’execució pressupostària dels comp­tes públics aprovats per a l’any 2002. Tot i aquesta advertència, hem de fer menció a què aquesta disposició normativa no fa cap canvi significatiu en l’organització i funcionament de la ràdio i televi­sió públiques gallegues. La Llei 3/2002 en la seva disposició addicional segona es limita a reformular les funcions i objectius que en caràcter general ha de tenir la Companyia de Ràdio i Televisió de Galí­cia. Per un altre costat, en la disposició addicional tercera de l’esmentada Llei s’atribueix a una Comis­sió Permanent del Parlament de Galicia el control de l’actuació de la Companyia de Ràdio i Televisió (cosa que permet incrementar el control democràtic de l’ens públic).

modificacions de tipus pressupostari o programàtic, sinó que introdueix importants nove­tats en relació als principals òrgans de gestió de la CRTVIB. En concret, es modifica de manera substancial la regulació del Consell d’Administració, del Director general i del Consell Assessor; els tres pilars bàsics de l’administració de la CRTVIB. A més, s’introdueix una disposició transitòria segona que possibilita que les funcions legalment atribuïdes al Consell d’Administració siguin suplides, de manera «transitòria», per un òrgan extern a la CRTVIB. Per afegitó, hem de remarcar que aquesta «transitorietat» no té cap tipus de limi­tació temporal, atribuint sine die (tal i com veurem més endavant) les competències pròpies del Consell d’Administració a un òrgan aliè a la CRTVIB: el Consell Assessor de Ràdio i Televisió Espanyola a les Illes Balears.

  1. Els òrgans de gestió de la Companyia de Ràdio i Televisió de les Illes Balears
  2. La normativa marc de gestió

La Llei 46/1983, de 26 de desembre, reguladora del tercer canal de televisió, es limita a establir, en el seu article 8, que la gestió del tercer canal de televisió es regirà pel que vengui disposat en l’Estatut de la Ràdio i Televisió, en la pròpia Llei 46/1983, i en les demés lleis de l’Estat i de les CCAA que, per raó de la matèria, siguin d’aplicació. L’única limita­ció directa que apareix en la Llei 46/1983 en relació a la gestió televisiva ve marcada en el seu l’article 9. Així, es preveu que els càrrecs directius dels òrgans de govern i de les socie­tats d’explotació dels tercers canals autonòmics estaran sotmesos al mateix règim d’in­compatibilitats que, per a RTVE i les seves societats, preveu la Llei 4/1980.

Si bé la Llei 46/1983 no preveu limitacions estructurals importants quant a l’autorga- nització dels diferents tercers canals, si que ho fa la Llei 4/1980. Així, l’article 2.3 de l’es­mentada norma estableix que el tercer canal de televisió s’articularà, orgànica i funcional­ment, d’acord amb els criteris establerts en els articles 5 a 12 i 26 de la Llei 4/1980 i segons la Llei de la comunitat autònoma. D’aquesta manera, les diferents lleis autonòmiques tendiren a seguir el model d’organització establert amb caràcter genèric per a Ràdio i Tele­visió Espanyola. Així, els dos principals òrgans de gestió de les diferents comunitats autò­nomes han estat el Consell d’Administració[15] i el Director general[16].

  1. El Consell d’Administració

Podem començar afirmant que el Consell d’Administració es constitueix en el principal òrgan de govern i control de la Companyia Ràdio i Televisió de les Illes Balears. D’aquesta manera, es segueix el model dibuixat en la Llei 4/1980 que aprova l’Estatut de Ràdio i Tele­visió Espanyola. Tot i així, hem de fer esment que s’haurà de distingir entre les tasques execu­tives, que correspondran en exclusiva a la Direcció General de l’Ens, de la tasca de control i autorització de determinades funcions, que és atribuïda al Consell d’Administració[17].

La Llei 10/2003 introdueix importants canvis en relació a la figura del Consell d’Admi­nistració de la Ràdio i Televisió Pública de les Illes Balears. El seu article 25 implica tota una sèrie de modificacions substancials en relació a les funcions i a l’àmbit d’actuació del Consell d’Administració, tal i com veurem seguidament.

La Secció II del Capítol II de la Llei 7/1985 regula de manera integral el Consell d’Ad­ministració de la Ràdio i Televisió de les Illes Balears. Aquesta Secció de la Llei autonòmica és una còpia pràcticament literal de la Secció Tercera de la Llei 4/1980, que regula el Consell d’Administració de RTVE. Així, les innovacions es destaquen per la seva inexistèn­cia. L’única diferència ostensible, derivada no obstant de les pròpies peculiaritats existents entre l’organització de l’Estat i de les comunitats autònomes, la podríem trobar en la parti­cipació de les dues Cambres de les Corts Generals[18] en l’elecció dels membres del Consell d’Administració de RTVE (art. 7.1 de la Llei 4/1980), mentre que, en el cas balear, l’elec­ció de la totalitat dels membres del Consell d’Administració la fa el Parlament de les Illes Balears (art. 4.1 de la Llei 7/1985).

El nombre de membres i el sistema d’elecció del Consell d’Administració de la RTVIB també era el mateix en la redacció original de la Llei 7/1985 que en el cas de RTVE. Així, la Llei 7/1985 articulava un Consell d’Administració de dotze membres que havien de ser elegits per una majoria de dos terços del Parlament balear. La Llei 10/2003 ha introduït en aquest aspecte canvis significatius. Així, si bé no es modifica la majoria d’elecció del membre del Consell d’Administració, mantenint-se en els dos terços de vots favorables del Parlament, que eren requerits per l’anterior normativa, sí que es varia el número de membres que formen part del Consell d’Administració. Així, de dotze membres anteriors, es passa a disset consellers d’administració. D’aquest canvi, el primer que és de destacar, és l’opció presa per un nombre senar de membres en el si de l’òrgan col·legiat, cosa que fa menys probables les situacions d’empat en les votacions. S’ha de tenir en compte, en aquest sentit, el caràcter purament funcional i rotatiu de la presidència del Consell d’Ad­ministració[19], no establint-se en cap cas el vot de qualitat del President per resoldre les situacions d’empat tècnic[20].

Les competències que té atribuïdes el Consell d’Administració són força diverses i venen regulades en l’article 7 de la Llei 7/1985. De les competències atribuïdes per l’es­mentada Llei, el primer que destaca és el fet que, per a l’adopció d’acords del Consell d’Administració en determinades matèries, serà necessària una majoria qualificada de vots dels seus membres. Així, podrem dividir les competències del Consell d’Administració en dos grups39:

a) Acords que poden ser aprovats per la majoria simple de vots del Consell d’Adminis­tració:

  • Acords referits al compliment del que estableix la Llei 7/198540.
  • Acords en relació a la rebuda de la preceptiva notificació41 del nomenament i cessament dels Directors de la Companyia i dels de les seves societats42.
  • Aprovació de la Memòria anual relativa al desenvolupament de les activitats de l’entitat i de les societats43.
  • Informes sobre els projectes de disposicions que en matèria de publicitat es proposi dictar el Govern de les Illes Balears44.
  • Dictat de normes reguladores d’emissió de publicitat mitjançant l’ús de les socie­tats de la Companyia, tenint en compte el control de qualitat de la mateixa, el contingut dels missatges publicitaris i l’adaptació del temps de la publicitat a la programació i a les necessitats dels mitjans45.
  • Determinació anual dels percentatges mínims de producció pròpia que s’haurà d’incloure a la CRTVIB46.

tica dels empats en els votacions del Consell d’Administració, la figura del vot de qualitat del Presi­dent del Consell (art. 1). En consonància amb aquesta atribució innovadora al President, s’estableix que la seva elecció, així com les dels càrrecs de Vice-president i Secretari, s’haurà de fer per votació secreta entre els vocals que composen el Consell d’Administració. Considerem força positiva aquesta regulació, establint una estructura clara de funcionament del Consell, remarcant la figura del seu President i reforçant-la mitjançant un sistema d’elecció democràtic.

  1. Aquestes majories venen establertes a l’article 7.2 de la Llei 7/1985.

4° Article 7.1.a) de la Llei 7/1985.

  1. El Consell d’Administració haurà de deixar constància en acta que ha rebut la notificació prèvia en relació als nomenaments dels Directors de la Companyia i de les seves societats. Aquesta notificació tindrà caràcter preceptiu i s’ha de produir abans que es duguin a terme els nomenaments.
  2. Article 7.1 .c) de la Llei 7/1985.
  3. Article 7.1 .e) ¡dem.
  4. Article 7.1 .i) ¡dem.
  5. Article 7.1 .j) ¡dem.
  6. Article 7.1.1) ¡dem.
  • Pronunciament sobre les qüestions que el Director general sotmeti al parer del Consell d’Administració[21].
  • Acords sobre l’opinió del Consell d’Administració en relació a la gestió pressupos­tària[22].

b) Acords que requereixen la majoria de dos terços de membres del Consell d’Adminis­tració:

  • Informe sobre el nomenament del Director general de la CRTVIB[23].
  • Aprovació, a proposta del Director general, del pla d’activitats de l’ens públic. Aquest pla haurà de fixar els principis bàsics i les línies generals de programació, així com el pla d’actuació de les seves societats[24].
  • Aprovació de les plantilles de la CRTVIB, així com les seves modificacions[25].
  • Aprovació de l’avantprojecte de pressupostos de la CRTVIB[26].
  • Acord semestral que haurà d’establir el percentatge d’hores de programació desti­nades als grups polítics i socials significatius, fixant els criteris de distribució en base a l’article 20 de la Constitució[27].

Hem de fer esment al fet que la Llei 10/2003 va introduir una important modificació en relació a la majoria de dos terços requerida per a l’aprovació dels acords abans esmen­tats. Així, l’article 25.6 de la Llei 10/2003 estableix que l’aprovació del pla d’activitats de la CRTVIB, de les seves plantilles i del règim de retribucions, estarà sotmès a una especia­litat: serà suficient per a l’aprovació dels acords esmentats la majoria absoluta dels membres del Consell d’Administració una vegada que hagi transcorregut un mes sense haver-se pogut obtenir la majoria de dos terços del Consell d’Administració. A més, l’arti­cle 25.6 manté la redacció anterior de l’article 7.2 in fine, allà on s’estableix que, si no s’obté l’aprovació de l’avantprojecte de pressupostos per la majoria de dos terços, aquests es remetran al Govern dins del termini legal fent constar el sentit del vot de cada un dels membres del Consell d’Administració.

En conclusió, podem dir que la reforma establerta per la Llei 10/2003 ha possibilitat la disminució de la necessitat de consens en l’adopció de les principals decisions que haurà de prendre el Consell d’Administració. Així, la majoria simple, o en tot cas l’absoluta, supo­sarà l’instrument ordinari per l’adopció dels acords essencials per a la vida de la CRTVIB. Considerem que, en les matèries especialment importants, s’hauria d’haver mantingut la necessitat de la majoria qualificada de dos terços del Consell d’Administració per poder ser aprovats.

  1. El Director general

A. El sistema de nomenament del Director general

La figura del Director general, que és definida com l’òrgan executiu de la CRTVIB[28], ve regulada pels articles 10, 11 i 12 de la Llei 7/1985, de 22 de maig. El primer que destaca d’aquesta regulació és la forma mitjançant la qual s’ha d’efectuar el nomenament del Director general. Així, l’article 10.1 de la Llei 7/1985 estableix que el Director general serà nomenat per part del Govern[29], «escoltat» el Consell d’Administració. Serà per tant l’exe­cutiu autonòmic i no el Consell d’Administració de la CRTVIB o el Parlament de les Illes Balears l’encarregat d’elegir el Director general de la Companyia. Seguint el procediment previst a l’article 10.1 s’ha nomenat el primer Director general de l’Ens Públic de Radiote- levisió de les Illes Balears. El Decret 29/2004, de 26 de març, va formalitzar el nomena­ment, que va ser polèmic, donant lloc a fortes discussions parlamentàries que apareixen reflectides en els respectius Diaris de Sessions del Ple del Parlament de les Illes Balears[30].

El mecanisme de designació del Director general per part del poder executiu que preveu la Llei balear 7/1985 copia el model establert a l’article 10.1 de la Llei 4/1980, de 10 de gener, de l’Estatut de la ràdio i televisió pel Director de RTVE. Aquest sistema de nomenament previst a l’Estatut de RTVE va provocar fortes polèmiques polítiques durant el temps que va estar implantat. Les denúncies de partidisme i manca d’imparcialitat emeses per part de l’oposició política en relació amb el Director general han estat cons­tants durant els vint-i-sis anys en què s’ha elegit governamentalment el Director general

de RTVE. Per intentar solventar aquesta i altres mancances que presentava el funciona­ment de RTVE es va crear mitjançant el RD 744/2004, de 23 d’abril, un Consell per a la Reforma dels Mitjans de Comunicació de Titularitat de l’Estat. La tasca d’aquest Consell era intentar orientar la futura reforma de la Llei 4/1980 en els seus aspectes essencials, entre ells, el mecanisme d’elecció del Director general de RTVE. El resultat de la feina del Consell va veure la llum mitjançant un informe denominat «Informe per a la reforma dels mitjans de comunicació de titularitat de l’Estat». L’esmentat informe proposava, en la seva página 136, que fos el Consell d’Administració de RTVE i no el Govern espanyol l’òrgan encarregat de triar el Director general. El legislador estatal ha agafat només en part les directrius de l’informe i mitjançant la Llei 17/2006, de 5 de juny, de la ràdio i la televisió de titularitat estatal, ha reformat el sistema de govern de RTVE. La Llei 17/2006 ha elimi­nat la figura del Director general tal i com s’havia entès fins ara. La pràctica totalitat del poder executiu és atribuït des de la reforma al Consell d’Administració de RTVE, òrgan composat per dotze membres elegits per les Corts Generals (art. 11.1). La figura uniper­sonal més semblant a la de l’antic Director general és la del President de la Corporació de RTVE i del seu Consell d’Administració; càrrec que és designat pel Congrés del Diputats requerint-se pel seu nomenament el vot favorable d’una majoria de dos terços de la Cambra (art. 11.4).

En el Dret autonòmic comparat hem de citar el casos del País Basc i Extremadura com a models audiovisuals que fugen del sistema de designació governamental del Director general. L’article 1 de la Llei 4/1996 del Parlament Basc, d’1 d’octubre, de reforma de la Llei de creació de l’ens públic de ràdio i televisió basca EITB (Llei 5/1982, de 20 de maig), refe­rent al nomenament i cessament del Director general de EITB, va introduir novetats en el sistema de nomenament del Director general que s’han de considerar d’interès. Així, la reforma de la Llei basca de ràdio i televisió de 1996 es desmarca de manera explícita del sistema de nomenament unilateral del Director general per part del poder executiu. Ans el contrari, l’esmentat article 1.1 determina que el Director general de EITB serà elegit pel Parlament, a proposta del Govern. El nomenament haurà de ser aprovat pel vot favorable, al menys, de la meitat més un dels parlamentaris de la cambra parlamentària basca. S’atri­bueix d’aquesta forma als representants legítims del cos electoral la possibilitat d’elegir el principal òrgan de gestió de la ràdio i televisió públiques basques. A més, la majoria exigida, l’absoluta de la Cambra, possibilita que el Director general elegit sigui una persona d’am­pli consens en el si de la màxima institució de la comunitat autònoma. Juntament amb el País Basc, Extremadura també té establert un mecanisme d’elecció del Director general per part del Parlament, sent requerit el vot favorable de les tres cinquenes parts dels membres de la Cambra per ser elegit Director general de la Corporació Extremenya de Mitjans Audio­visuals (art. 9 de la Llei 4/2000, de 16 de novembre de creació de la Corporació Extremenya de Mitjans Audiovisuals; reformada per la Llei 4/2004, de 28 de maig).

Produïda la reforma de la legislado estatal en relació a RTVE, i analitzant models comparats que donen un major pes al parlaments en la designació dels membres desta­cats en la gestió dels respectius ens radiotelevisius, no seria una proposta excessivament agosarada la defensa que, en la recerca d’una major representativitat democràtica, el Director general de la CRTVIB fos elegit per part del Parlament de les Illes Balears i no de manera unilateral per part del Govern de torn tal i com succeeix en aquests moments. Vist el poder que arriben a assolir els mitjans de comunicació en la conformació de la opinió pública, element essencial en el joc democràtic, seria recomanable que un càrrec de la importància del Director general dels principals mitjans de comunicació públics de les Illes fos elegit pels parlamentaris que tenen dipositada la representació de la voluntat popular i no directament pel poder executiu.

Al marge del sistema de nomenament, també podem efectuar una crítica a la durada del mandat del Director general de la CRTVE que perfila la Llei 7/1985. En concret, consi­derem necessària una ampliació de la durada del seu mandat, que afegint-li un sistema d’elecció parlamentari, garantiria un elevat grau d’independència del Director general en la gestió de la CRTVIB. L’establiment d’un mandat coincident amb la durada de la legisla­tura (article 10) implica que s’estableixi una exagerada relació, reflectida també en el pla cronològic, entre el Govern i el Director de la CRTVIB. Recordem que les designacions parlamentàries i governamentals de càrrecs rellevants des d’un punt de vista constitucio­nal o estatutari tendeixen a ser d’una durada superior a la de la legislatura, intentant que no es produeixi una dependència directa entre el mandat de la institució electora i el mandat dels elegits. Podríem citar, a títol d’exemple, el sistema previst per a l’elecció dels magistrats del Tribunal Constitucional[31], dels vocals de Consell General del Poder Judi­cial[32], o dels membres del Tribunal de Comptes[33].

B. Les competències del Director general de la CRTVIB

Les principals competències de la CRTVIB corresponen al Director general de l’ens. Així, el Director general haurà de complir i fer complir els acords adoptats pel Consell d’Admi­nistració (art. 11.a) de la Llei 7/1985); sotmetre a l’aprovació del Consell d’Administració el pla anual de treball, la memòria econòmica i els avantprojectes de pressupostos (art.

11 .b); impulsar, orientar, coordinar i inspeccionar els serveis de la companyia (art. 11 .c); actuar com a òrgan de contractació de la companyia (art. 11 .d); autoritzar despeses i orde­nar pagaments de la CRTVIB (art. 11 .e); organitzar la direcció i nomenar al personal direc­tiu de la CRTVIB notificant amb caràcter previ als nomenaments al Consell d’Administra­ció (art. 11 .f); ordenar la programació de l’ens (art. 11 .g); i, per últim, ostentar a tots els efectes la representació de la CRTVIB. Fer esment, a més, que l’article 45 de la Llei 13/2005, de 27 de desembre, de mesures tributàries i administratives, ha ampliat enor­mement les competències atribuïdes al Director general de la CRTVIB. Així, s’afegeix mitjançant la citada norma una lletra «i» a l’article 11 de la Llei 7/1985 esdevenint en una clàusula residual de tancament competencial en favor del Director general enormement àmplia. Així, l’article 11 .i) determina que seran competència del Director de l’Ens la resta de funcions que, d’acord amb la normativa vigent, corresponguin a la Companyia i no esti­guin atribuïdes expressament a cap altre òrgan.

  1. Les relacions entre el Director general i el Consell d’Administració

Les relacions que s’estableixen entre les figures del Consell d’Administració i el Direc­tor general, que són els dos principals òrgans de la CRTVIB, han de ser estudiades amb deteniment. En primera instància, podem dir que l’estatut jurídic que regula la figura del Director general és francament millorable en relació al control que hauria d’exercir, segons el nostre parer, el Consell d’Administració sobre l’activitat del màxim òrgan executiu de la . CRTVIB. La normativa actual estableix una enorme independència del Director general en relació al Consell d’Administració. Així, ens hem de reiterar en el fet que el Consell d’Ad­ministració no participa en el procés de selecció del Director general de la CRTVIB. L’arti­cle 10.1 de la Llei 7/1985 es limita a establir que, en el nomenament del Director general de la Companyia, el Consell d’Administració «haurà de ser escoltat». No es possibilita que el Consell d’Administració s’oposi, mitjançant per exemple un informe previ preceptiu i vinculant, al nomenament que vulgui fer l’Executiu autonòmic. A més a més, l’article 6 de la Llei 10/2003, malgrat haver modificat l’article 7 de la Llei 7/1985, ha mantingut inalte­rable el paper secundari del Consell d’Administració. L’esmentat precepte estableix, en aquest moments, que si no s’aconsegueix assolir en el si del Consell d’Administració una majoria de dos terços per aprovar l’informe sobre el nomenament del Director general, s’entendrà que el Consell d’Administració s’absté d’emetre la seva opinió sobre aquest nomenament, considerant-se el tràmit complit. Així, i en resum, s’ha dir que el Director general li ve nomenat al Consell d’Administració per un òrgan extern al mateix, el Govern de les Illes Balears, fent tot plegat que no hi hagi, ja d’inici, una relació entre l’òrgan enca­rregat de controlar al Director general i el propi Director general.

L’article 11 de la Llei 7/1985 atribueix el gruix de les principals competències de gestió de la CRTVIB al Director general. D’aquesta forma, i per posar un exemple del paper central del Director general en el funcionament de la companyia, cal recordar que l’ela- boració del Pla de Treball, la Memoria econòmica i els Avantprojectes de pressupostos seran funcions exclusives del Director general[34]. A més, serà competència del Director general l’autorització de despeses i pagaments, a l’hora que actuarà com òrgan de contractació de la CRTVIB[35].

Davant el model dibuixat per la Llei, i en un intent d’augmentar el paper del Consell d’Administració front al Director general, es podrien fer una sèrie de propostes concretes que complirien la finalitat de reforçar a l’òrgan col·legiat front a l’unipersonal. En matèria econòmica, es podria defensar que les despeses i contractes que superessin una determi­nada quantitat haguessin de ser ratificades de manera preceptiva per part del Consell d’Administració. Així mateix, pensem que l’article 11 de la Llei 7/1985 hauria d’establir un mecanisme d’aprovació més tuïtiu pel Consell d’Administració en relació a l’aprovació dels comptes i Pla de Treball de la CRTVIB. Recordem que l’article 11.b) fa servir una fórmula que estableix: «Correspondrà al Director general […] b) Sotmetre a l’aprovació del Consell d’Administració amb la suficient antelació, el Pla anual de treball, la Memòria econòmica anual i els Avantprojectes de pressupostos de la Companyia i els de les seves Societats». Bé, doncs considerem que l’expressió genèrica «amb la suficient antelació» és desafortu­nada i potencialment generadora d’un elevat grau d’inseguretat jurídica. L’aprovació dels principals documents laborals i comptables hauria de venir garantida amb l’establiment d’uns terminis legalment predeterminats que possibilitessin un període d’estudi i debat per part del Consell d’Administració amb caràcter previ a la votació que hauria de culminar, si escaigués, aprovant-los. A més a més, la Llei 10/2003 ha modificat de manera determi­nant les majories necessàries per a l’aprovació dels principals documents de la CRTVIB. Així, l’article 6 de la Llei 10/2003 determina que, si no s’aconsegueix la majoria de dos terços del Consell d’Administració per aprovar el Pla d’Activitats de la CRTVIB, les Planti­lles de la Companyia i el Règim de Retribucions, serà suficient la majoria absoluta dels membres del Consell d’Administració, una vegada hagi transcorregut un mes sense haver recaigut acord d’aprovació per la majoria qualificada inicialment exigida.

Si en matèria econòmica i d’organització general de la CRTVIB es podrien millorar força el control i la participació del Consell d’Administració, també el nomenament dels càrrecs directius de l’ens per davall del Director general és un aspecte que podem consi­derar com a perfectible. L’article 11 ,f) de la Llei 7/1985 estableix que serà competència del Director general el nomenament del personal directiu de la CRTVIB i de les seves societats. La única obligació del Director general envers el Consell d’Administració en aquest aspecte serà notificar amb caràcter previ al Consell d’Administració els nomenaments. Front a la situació actual, no seria gens arriscat defensar en una proposta de lege ferenda que deter­minats càrrecs directius importants situats jeràrquicament per sota del Director general necessitessin pel seu nomenament del vist-i-plau del Consell d’Administració. Així, per exemple, es podria suggerir que els directors de cada una de les societats en les quals es divi­deixi la CRTVIB i els caps dels serveis informatius de les mateixes tinguessin un sistema espe­cífic de designació que possibilités la participació del Consell d’Administració en el seu nome­nament, fugint de Tactual exclusiva voluntat unilateral del Director general. Així passa actual­ment en el cas de RTVE en què és el Consell d’Administració el que té encarregada la missió de nomenar i cessar a l’equip directiu de primer nivell de la Corporació RTVE i autoritzar el nomenant del de les societats filials (art. 16.4.b) de la Llei 17/2006, de 5 de juny).

S’ha de dir que l’augment del pes del Consell d’Administració envers el Director gene­ral que ve implícit en les propostes exposades aniria en la línia de l’informe per a la reforma dels mitjans de comunicació de titularitat estatal. En relació a RTVE l’esmentat informe proposava que es creés un «autèntic» Consell d’Administració, amb dedicació exclusiva, que compartís amb el Director general de Tens el pes de la gestió (pàg. 131 de l’informe). Aquestes propostes s’han reflectit en l’aprovació de la Llei 17/2006, de 5 de juny, de la ràdio i televisió de titularitat estatal. La ja esmentada Llei estableix en el seu article 16 un amplíssim ventall de competències que fan que sigui el Consell d’Administració l’autèntic òrgan de Govern de RTVE. Per ventura, la CRTVIB podria seguir, en una futura reforma legislativa, la mateixa línia organitzativa de RTVE augmentant al Consell d’Administració significativament el seu pes directiu.

  1. El Consell Assessor

L’article 9 de la Llei 7/1985, que crea la Companyia de Ràdio i Televisió de les Illes Bale­ars, introdueix la figura del Consell Assessor. Una vegada més, es tracta d’una còpia dels Consells Assessors de RTVE que regula l’art. 9 de la Llei 4/1980. En primer terme, i com a possibles diferències entre la normativa estatal i la balear, s’ha de dir que l’art. 9 de la norma estatal preveu l’existència de tres Consells Assessors, un per RNE, un per RCE[36] i un per TVE. Per contra, la Llei balear només preveu un únic Consell Assessor. Aquest deci­sió la podem considerar assenyada, ja que hem de tenir ben present les diferents dimen­sions d’un i altre mitjà.

La composició del Consell Assessor de la CRTVIB presenta petites variacions en relació als Consells Assessors de RTVE. Pel que fa al nombre de membres que composen el

Consell Assessor balear, s’ha de dir que consta de deu membres, front als vint de cada un dels Consells Assessors estatals. Aquí, ens hem de repetir en l’argument exposat anterior­ment: ni les dimensions, ni l’abast de la CRTVIB justificaven un número excessiu d’inte­grants. Establir un Consell Assessor de vint membres, seguint el model estatal, hagués estat francament desproporcionat[37].

Al costat del nombre de membres, es perfila una diferència significativa entre el Consell Assessor de CRTVIB i els Consells Assessors de RTVE. Així, el col·lectius que inten­ten ser representats en aquests Consells Assessors presenten una sèrie de variacions si comparem la regulació estatal amb la balear. D’aquesta forma, la Llei 4/1980 distingeix en el si dels Consells Assessors quatre grans grups de membres:

  1. En primer terme, a la norma balear, es situen tres vocals del Consell Assessor que són elegits en representació dels treballadors de la Companyia[38]. Recordem que l’art. 9.1 .a) de la Llei estatal 4/1980 estableix també l’elecció de cinc representants dels treballadors[39] per cada un dels Consells Assessors de RTVE.
  2. El segon grup l’integren tres vocals que actuen en representació de l’Administració autonòmica i que són designats pel Govern de les Illes Balears (art. 9.1 .b) de la Llei

7/1985). Aquest article 9.1 .b) de la Llei 7/1985 té gairebé la mateixa redacció lite­ral que l’article 9.1.c) de la Llei 4/1980[40].

  1. El tercer col·lectiu el representen tres vocals que són designats per cada un dels Consells Insulars[41].
  2. Per últim, hi ha un vocal designat per la Universitat[42].

Al marge de la composició, hem d’acabar dient que la regulació competencial que té atribuït el Consell Assessor és força deficient. L’article 9.2 de la Llei 7/1985 es limita a dir que el Consell Assessor serà convocat com a mínim semestralment per part del Consell d’Administració, emetent opinió i dictamen quan li sigui expressament requerit per aquest.

  1. La nova redacció de la disposició transitòria segona de la Llei 7/1985

L’article 25.16 de la Llei 10/2003 canvia la redacció de la disposició transitòria segona de la Llei 7/1985, introduint una important modificació en relació a la regulació anterior. S’ha de recordar que la redacció originària d’aquesta disposició transitòria es limitava a fer referència a l’aplicació supletòria de la normativa pressupostària pròpia de les Illes Balears en tant no s’hagués aprovat la Llei de finances de la comunitat autònoma[43].

La nova redacció de la disposició transitòria no té res a veure amb la qüestió pressu­postària. Així, la transcripció literal del precepte és la següent:

«Disposició transitòria segona

Mentre no es dugui a terme la constitució del Consell d’Administració i del Consell Assessor regulats en aquesta llei, les seves funcions les ha d’exercir el Consell Assessor de Ràdio i Televisió Espanyola a les Illes Balears».

Per entendre la importància d’aquest precepte, s’ha de tenir present la dificultat que suposa el fet d’haver d’aconseguir una majoria parlamentaria de dos terços per al nome­nament dels membres del Consell d’Administració. La majoria requerida és superior fins in tot a l’exigida per a la designació dels membres dels més importants òrgans constitucio­nals d’abast estatal. Així, l’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial[44] i dels magistrats del Tribunal Constitucional[45], requereix només la majoria de les tres cinquenes parts de la Cambra. Hem de recordar, no obstant, que aquesta majoria de dos terços segueix el model previst per a l’elecció dels membres del Consell d’Administració de RTVE[46]. Bé, doncs, agafant l’exemple estatal, veiem que la necessitat d’elevades majories per renovar el Consell d’Administració ha derivat que a RTVE, en diverses ocasions, s’hagi paralitzat el procés de renovació, degut a la incapacitat d’arribar a un acord entre els dife­rents grups parlamentaris[47]. Per tot això, era una hipòtesi probable en el moment d’apro- var-se la Llei 10/2003 que a les Illes Balears pogués esdevenir la mateixa situació de bloqueig parlamentari en els nomenaments dels membres del Consell d’Administració de la CRTVIB, tal i com havia passat en ocasions amb el Consell d’Administració de RTVE[48].

La disposició transitòria segona s’hagués convertit, d’haver-se produït un bloqueig parlamentari en el nomenament dels membres del Consell d’Administració de la CRTVIB, en un precepte fortament perillós. Així, mitjançant una simple disposició transitòria, es donava la possibilitat que es furtessin els mecanismes ordinaris de gestió i control de la CRTVIB atribuint les tasques del Consell d’Administració al Consell Assessor de RTVE. A més a més, la disposició transitòria establia un règim d’interinitat en favor del Consell Assessor de manera genèrica i sense cap tipus de limitació temporal. Tot plegat possibili­tava que esdevingués el Consell Assessor de RTVE en el sistema habitual d’administració de la CRTVIB fins que no arribés al necessari acord parlamentari i polític pel nomenament dels membres del Consell d’Administració75. Aquesta situació era potencialment perillosa ja que ni la naturalesa, ni la composició, ni les competències del Consell Assessor tenien res a veure amb la CRTVIB76. Tot plegat feia que consideréssim sorprenent l’atribució, mitjançant una disposició transitòria, de les funcions del Consell d’Administració de la CRTVIB (òrgan bàsic per a la gestió i control de la CRTVIB) al Consell Assessor de RTVE.

marxa la televisió autonòmica en desenvolupament de l’esmentada Llei 4/2000, es presentà la impos­sibilitat d’efectuar els nomenaments dels vocals del Consell d’Administració. Aquesta impossibilitat es degué a la manca de consens parlamentari derivada de la negativa del Grup Parlamentari Popular a donar l’anuència a determinats vocals proposats. Front a aquest bloqueig del desenvolupament de la televisió pròpia extremenya, el Govern d’Extremadura signà un Protocol d’Intencions amb la Junta d’Andalusia, perquè es possibilités la recepció del Canal Sur (que és la televisió autonòmica andalusa) en el territori extremeny. Aquest protocol ha derivat en un llarg conflicte judicial entre la Comunitat Autònoma de Extremadura y el Ministeri de Ciència i Tecnologia que encara perdura. (Vid. DONAIRE VILLA, Javier: «Actividad de las Comunidades Autónomas. Extremadura», a Informe Comunidades Autónomas 2002 (dirigit per J. TORNOS MAS). Barcelona: Instituto de Derecho Público, 2003, pág. 305 i seg.).

  1. Ben igual que en el cas de RTVE, la principal dificultat quant al nomenament dels membres dels òrgans de gestió de la CRTVIB, ve referida a la majoria de dos terços del Parlament que es requereix per a la designació dels disset membres del Consell d’Administració (art. 4 de la Llei 7/1985, modifi­cat pels art. 25.1 i 25.2 de la Llei 10/2003). Això pot suposar un llarg ajornament de la constitució del Consell d’Administració si no s’assoleix un ampli consens parlamentari en relació a les persones que han d’integrar aquest òrgan.
  2. La referència al Consell Assessor de RTVE que fa la disposició transitòria segona de la Llei 7/1985 suposa una remissió legislativa implícita a la Llei 4/1984 del Parlament de les Illes Balears, de 15 de novembre, de regulació del Consell Assessor de RTVE. Les competències del Consell Assessor de RTVE venen determinades en l’article tercer de la Llei 4/1984, sent totes elles referides a tasques de control del funcionament de la delegació territorial de RTVE, i no contemplant-se en cap cas la possibilitat d’assumir cap tipus de competència en relació a la CRTVIB. A més, s’ha de recordar que la Llei regu­ladora del Consell Assessor de RTVE és anterior, en concret un any, a la pròpia Llei de 1985 creadora de la CRTVIB. Al marge de la manca de previsió inicial en relació a la possibilitat que en qualque moment el Consell Assessor assumís tasques de gestió relacionades amb la CRTVIB, hi ha un altre factor remarcable al que hem de fer esment quan ens referim a la possibilitat que el Consell Asses­sor supleixi els Consell d’Administració de la CRTVIB. Si acudim a l’article 6 de la Llei 4/1984, que

Afortunadament, el règim de transitorietat previst en la Llei 10/2003 no es va esten­dre excessivament en el temps i dia 15 de febrer del 2005 el Parlament de les Illes Balears va elegir els membres del Consell d’Administració de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (BOPIB núm. 75, de 18 de febrer).

  1. Conclusions

Considerem que l’existència de ràdios i televisions públiques autonòmiques ha consti­tuït un element essencial en el procés de descentralització política i administrativa dibui­xat pel Títol VIII de la Constitució. És criticable, així, que la Comunitat Autònoma de les Illes Balears hagi estat l’única comunitat amb llengua pròpia oficial que no hagués desen­volupat fins a l’any 2004 un sistema audiovisual públic de caire autonòmic.

Pensem que la Llei 7/1985 és una norma francament obsoleta des d’un punt de vista tecnològic i jurídic, havent estat redactada en un moment històric prou diferent a l’actual, regula la composició i funcionament del Consell Assessor de RTVE, veurem que destaquen les profun­des diferències existents entre el sistema d’elecció dels membres del Consell d’Administració de la CRTVIB y el sistema previst per a l’elecció dels membres del Consell Assessor de RTVE. Així, recordem que el Consell d’Administració de la CRTVIB està composat per disset membres que haurà d’elegir, per a cada legislatura, el Parlament de les Illes Balears, per majoria de dos terços (art. 4 de la Llei 7/1985, modificat per la Llei 10/2003, de 22 de desembre). Per contra, l’article 6 de la Llei 4/1984 estableix que el Consell Assessor de RTVE estarà composat per tretze membres designats pel Parla­ment Balear en proporció al número de diputats de cada grup parlamentari mitjançant el sistema de majoria restant sobre el total de membres del Parlament. Velem, per tant, una profunda diferència existent entre la majoria qualificada exigida pel nomenament del Consell d’Administració de la CRTVIB (dos terços) i el simple criteri proporcional aplicat al nomenament dels membres del Consell Assessor. Aquest tracte diferent quant al nomenament és un indici simptomàtic de la distinta natura jurídica d’ambdues institucions. Així, hem de recalcar que les funcions que té atribuïdes el Consell Assessor en relació a la Delegació Territorial de RTVE a les Illes Balears són eminentment consultives, en cap cas executives. Recordem, en aquest sentit, algunes de les funcions que estableix l’article 3 de la Llei 6/1984 (la cursiva és nostra): a) Ésser escoltat en relació al nomenament del Delegat Territorial de RTVE a Balears […]; b) Ésser escoltat en relació als nomenaments dels representants que corres­ponen a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en els Consells Assessors Estatals de RNE, RCE i TVE […]; c) Aixecar al Consell d’Administració de RTVE, mitjançant el Delegat Territorial a Balears, les recomanacions que estimi oportunes sobre el funcionament de RTVE a Balears; c) Ésser escoltat en allò que es refereixi a les propostes de programacions […]; d) Conèixer amb suficient antelació els plans anuals de treball, els avanços de projectes […]; e) Assessorar i assistir directament al Delegat Territorial […]; f) Proposar semestralment el percentatge de temps i espais a disposició dels grups socials i polítics més representatius […]; g) Estudiar les necessitats i les possibilitats de descentralitza­ció adequades dels serveis de ràdio i televisió a les Illes […]; h) Informar al Delegat Territorial sobre el compliment de la programació […]; i) Fomentar la formació dels professionals (…].

222 fjib05 COMENTARIS I NOTES Antoni Bennàssar Moyà

en el qual pretén ser aplicada. Recordem que han passat dinou anys entre l’aprovació de la Llei 7/1985 i el moment en el que presumiblement s’executarà. D’aquesta forma, consi­derem que la millor opció per engegar la CRTVIB hagués estat redactar una nova disposi­ció legislativa adaptada a la nova realitat social, política y tècnica de la Comunitat.

En lloc de procedir a la redacció d’un nou text legislatiu, s’ha optat per reformar el vigent mitjançant l’article 25 de la Llei 10/2003, de 22 de desembre. Aquesta norma la podem enquadrar jurídicament dins de la categoria que la doctrina ha definit com a «Lleis d’acompanyament dels pressuposts». Aquest tipus de lleis furten, en bona mesura, el necessari debat i esmena que s’ha de dur a terme en el procediment legislatiu ordinari. Aquestes «Lleis d’acompanyament» són aprovades de manera extremadament ràpida coincidint amb l’acabament de l’any i la necessària culminació del debat i votació dels pressupostos de la Comunitat. Bé doncs, considerem que fer servir aquest mètode no és la forma apropiada per reformar una text de la importància de la Llei reguladora de la ràdio i televisió públiques a les Illes Balears. A més a més, recordem que es tracta d’una regulació que desenvolupa de manera indirecta un dret fonamental reconegut a l’article 20 de la Constitució espanyola: el de comunicar i rebre lliurement informació veraç.

La gran qüestió de cara al futur en relació amb l’organització de la CRTVIB és el sistema de nomenament del Director general i la correlació de poder establerta entre el Director i el Consell d’Administració de la Companyia. Seguint l’actual orientació norma­tiva adoptada per RTVE, proposem que es produeixi una intervenció necessària del Parla­ment de les Illes Balears en el nomenament del Director de la CRTVIB. Així mateix, i en la línia introduïda a nivell estatal amb la reforma de l’Estatut de RTVE mitjançant la Llei 17/2006, de 5 de juny, defensem que el Consell d’Administració de la CRTVIB hauria de tenir un major pes en la vida de l’ens radiotelevisiu autonòmic. Així, la seva vènia hauria de ser essencial per a l’aprovació dels pressupostos de l’ens o pel nomenament dels prin­cipals càrrecs directius de la institució. D’aquesta forma, i davant una propera reforma de la Llei 7/1985, s’hauria d’exigir que l’anuència del Consell d’Administració fos necessària, entre d’altres coses, pel nomenament dels càrrecs més importants de la CRTVIB: director de la societat gestora del tercer canal de televisió, director de la societat gestora de la ràdio autonòmica, i dels caps dels serveis informatius de cada una d’aquestes societats.

  1. Addenda

Estant en curs d’impressió aquest estudi, s’aprovà la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, que inclou un títol V dedi­cat als mitjans de comunicació. L’article 91.3 estableix que el director general o el màxim òrgan de direcció, responsable de la gestió dels mitjans de comunicació audiovisual de titularitat pública a les Illes Balears, serà elegit pels membres electes de les institucions

representatives corresponents al seu àmbit territorial. S’incorpora així l’obligatorietat de l’elecció parlamentària del màxim òrgan de govern dels mitjans de comunicació públics. La redacció de l’article esmentat fa possible l’establiment d’un model d’organització direc­tiva que no passi necessàriament per la figura d’un director general. Per tant, es pot impul­sar, per exemple, un model en el qual la gestió de l’ens correspongui al Consell d’Admi­nistració o al president d’aquest òrgan col·legiat. Cal apuntar que el nou mandat estatu­tari exigeix la reforma de la Llei 7/1985, de 15 de novembre.

  1. BOBBIO, Norberto: Teoria General de la Política. Madrid: Trotta, 2003, pàg. 418.
  2. ESCOBAR DE LA SERNA, Luis: «El proceso de configuración del derecho a la información», en DD. AA., Derecho de la Información. Madrid: Ariel, 2003, pàg. 74.
  3. SARTORI, Giovanni: Homo videns: La sociedad teledirigida. Madrid: Taurus, 1998, pàg. 48.
  4. Ibidem, pàg. 66. Segons la tesi de SARTORI, si la democràcia es pot definir com el govern de l’opi­nió pública, i actualment el poble sobirà opina majoritàriament en funció del que la televisió l’indueix a opinar, el resultat ens durà a concloure que serà la imatge, i particularment la televisió, el centre dels processos de la política contemporània. En aquest sentit, i a títol d’exemple, als Estats Units quatre de cada cinc americans declaren que voten en funció del que perceben per la televisió. En el cas italià, un estudi sociològic realitzat pel professor de la Universitat de Torí Lúea RICOLFI defensà que la televisió havia desplaçat cap a la dreta més de sis milions de vots a les eleccions de 1994 (SARTORI, G.: Homo videns…, cit., pàg. 106-107).
  5. El desenvolupament legal de l’article 20.3 ha resultat sempre una qüestió controvertida. El dubte radicava en si s’havia de fer per la via de la llei ordinària o de la llei orgánica. Recordem que l’article 81 de la Constitució imposa que el desenvolupament legislatiu dels drets inclosos a la Secció I del Capítol II del Títol I del Text Constitucional s’ha de fer, forçosament, per la via de les lleis orgàniques. Bé doncs, l’article 20.3 estaria inclòs en aquest àmbit de desenvolupament orgànic. No obstant això, ja de ben prest, el Tribunal Constitucional en la seva Sentència 86/1981, de 26 de desembre, va distin­gir entre el desenvolupament directe dels drets fonamentals i les llibertats públiques compresos a l’ar­ticle 20, distingint-los clarament de la normativa legal que creés, organitzés o suprimís els mitjans de comunicació públics. Aquesta darrera normativa de caràcter organitzatiu seria desenvolupada mitjan­çant legislació ordinària, sent així exclosa de la cláusula prevista a l’article 81 de la Constitució.
  6. HOFFMANN-RIEM, Wolfgang i SCHULZ, Wolfgang. «La televisión pública en Alemania» a GONZÁLEZ ENCINAR, J. J.: La televisión pública en la Unión Europea. Madrid. McGraw Hill, 1996, pàg. 60.
  7. Resulta prou significatiu que el desenvolupament legislatiu de la regulació del tercer canal de tele­visió es fes gairebé tres anys després d’haver-se aprovat la normativa marc (Llei 4/1980).
  8. Recordem que la disposició addicional quarta de la Llei 4/1980 ja establia la possibilitat que el Govern espanyol autoritzés a RTVE a prendre les mesures necessàries per a la posada en funciona­ment d’un tercer canal regional en l’àmbit territorial de cada comunitat autònoma.
  9. Sense entrar en qüestions excessivament tècniques, s’ha de dir que el sistema de difusió del mitjans audiovisuals fins el dia d’avui (en espera de la implantació plena de la tecnologia digital) són les ones hertzianes. L’espai radioelèctric potencialment utilitzable és limitat, el que suposa que s’hagi de distri­buir, mitjançant regulacions estatals i internacionals, la utilització de potències i freqüències. A més, i des d’una perspectiva jurídica, hem de recordar que el Tribunal Constitucional espanyol va justificar les limitacions administratives imposades a la lliure creació de mitjans de comunicació audiovisuals, i que suposaven un constrenyiment de la llibertat expressió (article 20 de la Constitució), en base a què «[…jnos enfrentamos a un medio de reproducción caracterizado por su grado de escasez natural y cuando tampoco cabe omitir los problemas técnicos que se plantean, pues la emisión mediante ondas radioeléctricas entraña la realización de un bien calificado como de dominio público y es, por otra parte, una actividad sometida a una normativa de Derecho internacional […]» (STC 74/1982, de 7 de desembre, fonament jurídic 2).
  10. SANABRIA MARTÍN, Francisco: «Introducción técnico-jurídica a la radiodifusión», en Derecho de la Información. Madrid: Ariel, 2003, pàg. 516.
  11. Comunitat autònoma de Madrid: Llei 13/1984, de 30 de juny (BOCM de 4 de juliol); Comunitat Valenciana: Llei 7/1984, de 4 de juliol (DOGV de 9 de juliol); Galícia: Llei 9/1984, d’ 11 de juliol (DOG, de 3 d’agost); Canàries: Llei 8/1984, d’11 de desembre (BOC de 17 de desembre); Illes Balears: Llei 7/1985, de 22 de maig (BOCAIB de 20 de juny); Aragó: Llei 8/1987, de 15 d’abril (BOA de 22 d’abril); Andalusia: Llei 8/1987, de 9 de desembre (BOJA de 12 de desembre); Castella-La Manxa: Llei 3/2000, de 26 de maig (DOCM d‘1 de juny); Extremadura: Llei 4/2000, de 16 de novembre (BOE de 19 de gener de 2001).
  12. L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears fou aprovat en virtut de la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer; i ha estat modificat per les Lleis orgàniques 9/1994, de 24 de març, i 3/1999, de 8 de gener.
  13. Article 2 del Reial decret 438/2004.
  14. Es seguia així, una vegada més, el model establert per la Llei estatal 4/1980 en relació a RTVE. La CRTVIB serà un ens que s’integrarà dins de la denominada Administració Institucional (Vid. GARCIA DE ENTERRlA, Eduardo i FERNÁNDEZ, Tomás Ramón. Curso de Derecho Administrativo, Tom I, 11a
  15. El Consell d’Administració de RTVE està regulat als articles 7 i 8 de la Llei 4/1980.
  16. L’estatut del Director general de RTVE ve previst als articles 10, 11 i 12 de la Llei 4/1980.
  17. Aquestes relacions poden esdevenir en conflictives, tal i com veurem més endavant.
  18. Dels dotze membres que composen el Consell d’Administració de RTVE, sis són nomenats pel Senat i els altres sis pel Congrés.
  19. Article 5 de la Llei 7/1985, reformat per l’article 25.3 de la Llei 10/2003.
  20. La Llei 4/2002 de les Corts de Castella-La Manxa, de 4 d’abril, que modifica la Llei 3/2000, de crea­ció de l’Ens Públic de la Ràdio i Televisió de Castella-La Manxa, introdueix, per resoldre la problema-
  21. Article 7.1 .II) ídem.
  22. Article 7.1 .m) ídem.
  23. Article 7.1 .b) de la Llei 7/1985. Aquest informe s’haurà de remetre al Govern de les Illes Balears, tal i com preveu l’article 10.1 de la mateixa Llei. Aquest informe no serà vinculant. També s’ha de recordar que l’article 7.2 de la Llei 7/1985 estableix que si no s’assoleix la majoria de dos terços s’en­tendrà que el Consell d’Administració s’absté d’emetre la seva opinió.
  24. Article 7.1 d) de la Llei 7/1985.
  25. Article 7.1 .f) ídem.
  26. Article 7.1 .h) ídem.
  27. Article 7.1 .k) ídem.
  28. Article 10.1 de la Llei 7/1985.
  29. Des d’un punt de vista formal és criticable que l’article 10.1 es limiti a dir que «El Director general de la Companyia serà nomenat pel Govern[…]» sense especificar de quin «Govern» es parla. Així, en recerca de la necessària claredat jurídica que ha de caracteritzar les normes, l’especificació que el nomenarà el Govern de les Illes Balears no seria supèrflua.
  30. Diari de Sessions del Ple del Parlament de les Illes Balears (DSPIB), núm. 24, 2004 (VI legislatura): Interpel·lació 524/04 presentada pel Grup Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista, relativa a la Televisió Autonòmica; pàg. 1143 i s. DSPIB, núm. 26, 2004 (VI legislatura): Moció núm. 1510/04, presentada pel Grup Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista, relativa a la Televisió Autonòmica; pàg. 1231 i s.
  31. L’article 159.3 de la Constitució preveu que els membres del Tribunal Constitucional siguin nome­nats per un periode de nou anys.
  32. L’article 122.3 de la Constitució estableix que els membres del Consell General del Poder Judicial siguin nomenats per un període de cinc anys.
  33. Article 136 de la Constitució en relació a l’article 30 de Llei Orgànica 2/1982, de 12 de maig, del Tribunal de Comptes, que preveu que els Consellers de Comptes siguin designats per un període de nou anys.
  34. Article 11 a) de la Llei 7/1985.
  35. Article 11 .d) i 11 .e) de la Llei 7/1985.
  36. L’acrònim RCE fa referència a Tens «Radio Cadena Española». En virtut del RD 895/1988, de 20 de juliol, Ràdio Nacional d’Espanya (RNE) va absorbir a la RCE. Per tant, a hores d’ara, només hi ha dos Consells Assessors, el de TVE i el de RNE.
  37. S’ha de tenir en compte que un nombre de vint hagués suposat gairebé duplicar el de consellers que integren el Consell d’Administració, principal òrgan de gestió de la CRTVIB.
  38. Article 9.1.a) de la Llei 7/1985, de 22 de maig. Aquests vocals seran designats per les «Centrals Sindicals o Agrupacions de Treballadors més representatives, seguint criteris de proporcionalitat». Per esbrinar el concepte de «més representatiu», hem d’anar a la Llei orgànica de llibertat sindical (LOLS), articles 6 i s. Simplificant la qüestió, es pot dir que sindicats més representatius a nivell estatal són aquells que hagin obtingut, en les eleccions sindicals, el deu per cent o més del total de delegats de personal, membres dels comitès d’empresa i dels membres que integren els òrgans de representació de les Administracions públiques (art. 6.1 LOLS). A més, la LOLS estableix la figura dels sindicats més representatius de la comunitat autònoma, que són aquells que, en l’àmbit territorial d’una determi­nada comunitat autònoma, hagin obtingut un mínim del 15 per cent dels representants del personal en les eleccions sindicals (art. 7.1 LOLS). Front a aquestes dues figures, complexes però determinables clarament, es situa el terme «agrupació de treballadors més representativa» (art. 9.’ha) de la Llei 7/1985). Aquest concepte no troba cap ressenya ni en el Dret positiu ni en la doctrina laboralista espanyola. Per tant, no sabem a què fa referència la Llei 7/1985 quan parla d’«agrupacions de treba­lladors més representatives». Per un altre costat, la Llei 10/2003 de mesures tributàries i administra­tives de la CAIB modifica l’esmentat article 9, deixant no obstant sense rectificar ni aclarir aquest confús article 9.1.a).
  39. Aquí, la normativa estatal és molt més clara que l’autonòmica, ja que es limita a dir: «9.1 .a)… Cinc representants dels treballadors designats per les seccions de les Centrals Sindicals més representati­ves, segons criteris de proporcionalitat». No s’introdueix per tant, la distorsió jurídica provocada pel terme «agrupació de treballadors més representativa» que, com ja hem comentat, sí es present a la Llei 7/1985.
  40. Només canvia el nombre de membres a designar: tres a la Llei 7/1985, cinc a la Llei 4/1980; i l’òr­gan que ha de fer el nomenament: el Govern espanyol en el cas de la Llei 4/1980, el Govern de les Illes Balear en el cas de la Llei 7/1985.
  41. És coherent amb el sistema d’organització territorial de les Illes Balears, i amb la seva divisió admi­nistrativa i política en consells insulars, que es doni la possibilitat que aquests designin tres membres en el Consell Assessor de la CRTVIB. Sobta que no s’estableixi ni el procediment ni les majories neces­sàries pel nomenament de cada un d’aquests membres que són elegits en representació dels consells insulars. S’ha de destacar que la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de consells insulars, no atribueix de manera expressa a cap dels òrgans de govern dels consells la facultat de nomenar el vocal del Consell Assessor de la CRTVIB.
  42. Considerem criticable la utilització i manteniment de l’expressió «…designat per la Universitat». Si es volia fer referència a la Universitat pública de les Illes, s’hauria d’haver inclòs el terme complet «…designat per la Universitat de les Illes Balears». S’ha de pensar en la possibilitat que s’establís a les Illes Balears una segona o tercera institució universitària de natura pública o privada, donant lloc a confusió sobre quina d’elles tindria atribuïda la potestat de nomenament del vocal en virtut de l’ac­tual redacció de l’article 9.
  43. Aquesta Llei de finances fou aprovada l’any següent a l’aprovació de la Llei 7/1985. Es tracta, en concret, de la Llei 1/1986, de 5 de febrer, de finances de la comunitat autònoma. Per tant, des de l’any 1986, la disposició transitòria segona de la Llei 7/1985 havia quedada buida de contingut.
  44. Article 122.3 de la Constitució.
  45. Article 159.1 de la Constitució.
  46. Article 7.1 de la Llei 4/1980.
  47. ROSADO IGLESIAS, Gema: La Televisión Pública en España. Régimen jurídico y control. Barcelona: Cedecs, 1999, pàg. 125.
  48. A més, des d’un punt de vista de Dret comparat, hi ha un altre exemple que contribueix a refor­çar la nostra hipòtesi que es produeixin possibles dificultats en el nomenament del membres del Consell d’Administració de la CRTVIB. Recordem que el principal conflicte existent en aquest moments en matèria de televisions autonòmiques s’ha derivat de la manca de consens que es produí en el nomenament dels membres que havien de composar el Consell d’Administració de l’empresa pública «Corporación Extremeña de Medios Audiovisuales». La Llei 4/2000 de l’Assemblea d’Extre- madura, de 16 de novembre, establia en el seu article 5 que el Consell d’Administració es composa­ria de 9 membres «…elegits per l’Assemblea en la forma que estableixi la legislació bàsica de l’Es­tat…». Aquesta remissió feta per la Llei autonòmica a la legislació estatal va referida a l’article 7.1 de la Llei 4/1980, que determina la necessitat d’una majoria parlamentària de dos terços per a l’elecció dels vocals del Consell d’Administració de RTVE. Així, com ja hem comentat, aquesta majoria de dos terços és força elevada per poder efectuar la designació de les vocalies. Aquesta majoria va derivar, en el cas extremeny, en un greu conflicte institucional. Durant l’any 2001, quan s’intentà posar en