La defensa contra l’acomiadament laboral també comporta la possibilitat d’impugnació individual dels acomiadaments col·lectius pactats

La defensa contra l’acomiadament laboral també comporta la possibilitat d’impugnació individual
dels acomiadaments col·lectius pactats

Sentència de la Sala Segona del Tribunal Constitucional (recurs d’empara) núm. 140/2021, de 12 de juliol (ponent: Sr. González-Trevijano Sánchez).

La tripleta de defenses jurisdiccionals que són factibles en el cas de produir-se un acomiadament col·lectiu

La tortuosa redacció de l’art. 124 de la Llei 36/2011, de 10 d’octubre, reguladora de la jurisdicció social (LRJS), procreada per la Llei 3/2012, de 6 de juliol, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, ha donat peu a complicacions processals singularíssimes, de les quals l´últim exponent el constitueix la Sentència del Tribunal Constitucional ara comentada, clarificadora i estalonadora del dret a la impugnació individual en qualsevol cas que es presenti.

L’article 124 es refereix al model d’impugnació jurisdiccional dels acomiadaments col·lectius i presenta una bifurcació molt significativa, definida pel fet que la decisió de «comiat col·lectiu», segons la regulació material de l’art. 51 de l’Estatut dels treballadors, s’hagués adoptat «amb acord» signat amb els representants dels treballadors com a culminació del preceptiu període de consultes, o alternativament «sense acord» amb els representants, la qual cosa hauria generat una mesura voluntarista unilateral de l’empresa per manca d’una extinció pactada en el decurs final del període consultiu. Com és del tot evident, la recepta de l’acomiadament col·lectiu despatxada per l’empresari quan no s’ha convingut l’acord és impugnable davant la jurisdicció social, en qualsevol cas.

El model processal d’impugnació de l’acomiadament col·lectiu unilateral, vull dir no pactat, es pot qualificar no solament de complicat, sinó també dotat d’un «barroquisme» absolutament sorprenent, pel fet que es facilita a l’empresari formular, en segons quines condicions, una pretensió adreçada a l’òrgan jurisdiccional en acció de «jactància», destinada a «assegurar-se» per sentència judicial dictada a instància seva que la decisió extintiva és acomodada a dret; això a fi de protegir-se contra possibles demandes individuals del treballadors afectats.

Així l’esquema contradictori d’una impugnació jurisdiccional de l’acomiadament col·lectiu s’escalonava de la manera següent: 1) Notificada per l’empresari la decisió extintiva, els representants dels treballadors, i també l’autoritat laboral, disposaven de vint dies per interposar demanda «col·lectiva» per impugnar en benefici de la totalitat d’afectats la decisió extintiva, amb una paleta d’arguments impugnadors pràcticament omnímoda («per manca de concurrència de causa legal és la primera»); 2) Finit aquest primer termini de vint dies sense impugnació col·lectiva, l’empresari disposava al seu torn de renovats vint dies des de l’expiració del termini anterior per crear una ficció de controvèrsia (evidentment no impugnadora car no es pot ser tan estrident com per pretendre que aquí existeix autèntica contraposició respecte de l’acomiadament) de forma que podia «auto-tutelar» el seu acomiadament per demanar a l’òrgan competent que «declari l’extinció ajustada a dret». A aquesta sublim inspiració se l’ha denominada, amb justesa, una «acció de jactància»; 3) Com és natural, quan s’havia dictat resolució —sia per demanda col·lectiva o instada per l’autoritat laboral, sia per demanda efectuada per l’empresa—, la sentència dictada tindria efecte de cosa jutjada damunt qualsevol demanda estrictament individual —o plural, a títol individual sumatiu— que s’hagués plantejat igualment dintre del termini ordinari dels vint primers dies des de la notificació de l’acomiadament. La demanda individual s’havia de formalitzar en el termini dels vint dies següents a l’expiració del termini conferit a la demanda col·lectiva —també de vints dies que arrancarien més tost des de la notificació— i, si en el decurs de la pretensió individual també es formalitzava —disposant del mateix termini de vint dies— la respectiva demanda «auto-tutelar» de la mateixa empresa, automàticament quedaria en suspensió el procediment individual, que penjaria de l’eficàcia de cosa jutjada atribuïda a l’escenari dominant.

L’esquema precedent no era aplicable a les accions individuals en contra de la decisió d’acomiadament col·lectiu autoritzada per acord dels representants

En el passatge precedent hem tractat de la impugnació de l’acomiadament col·lectiu «decretat» per l’empresari, en absència d’acord en el període de consultes. Quin era l’equivalent si l’acomiadament estava pactat? Ja he dit que el contingut literal de l’art. 124 és realment tortuós. De la primera versió nascuda de la redacció original de la Llei 3/2012, obligada la modificació del primitiu art. 124 segons la dicció de la Llei 36/2011 (degut a la desaparició de l’autorització administrativa per procedir a l’extinció col·lectiva dels contractes de treball), s’ha transitat a la nova redacció determinada per la Llei 1/2014, de 28 de febrer, per a la protecció dels treballadors a temps parcial i altres mesures urgents en l’ordre econòmic i social, que introdueix subtils modificacions. En concret, fa desaparèixer el «segon termini» de vint dies consecutiu a l’expiració del primer termini, també de vint dies, conferit a l’exercici de l’acció col·lectiva, donant a entendre que existiria una assimilació «natural» als patrons d’impugnació de l’acomiadament individual basat en causes objectives, art. 120 a 123 LRJS.

Tot plegat, es donaria a entendre que el model anterior de cognició limitada, que impedia examinar la concurrència de la pura causa material adduïda, per mor de la doctrina elaborada en el sentit que l’imperi de l’acord col·lectiu eixugaria tota possibilitat d’impugnar el fons material acordat, encotillament explicat, doncs, per una interpretació deductiva (aixecada com la clau de volta jurisprudencial) s’hauria esvanit. El lector d’aquest comentari haurà de tenir molt present que la glossada STC, amb la més depurada aproximació tècnica, ve referida al model de cognició limitada de l’art. 124 de la Llei 3/2012, impeditiva d’examinar per part dels tribunals la concurrència o no concurrència de la causa material de l’acomiadament en els processos individuals provinents d’una extinció col·lectiva pactada com a culminació del preceptiu període de consultes.

Les raons aportades pel Tribunal Suprem

Les raons aportades per la doctrina del Tribunal Suprem figuren relatades en la mateixa Sentència constitucional i són les que passem a constatar:

  1. Una de les finalitats que persegueix la regulació sobre acomiadaments col·lectius és la potenciació i afavoriment de la consecució d’acords durant el període de consultes, com a mitjà de pacificació i com a instrument de garantia de solucions uniformes acarades a la situació jurídica dels treballadors afectats.
  2. S’afavoreix la celeritat i l’evitació de l’increment de la litigiositat i correlativa saturació dels òrgans jurisdiccionals.
  3. Resulta significatiu que la reforma operada per la Llei 1/2014 suprimís el segon paràgraf de l’art. 124.11 LRJS (rectius 124.13.a), que disposava que «igualmente deberán ser demandados los representantes de los trabajadores cuando la medida cuente con la conformidad de aquéllos [….]» [Aquí cal obrir un incís, per part del comentarista sotasignant, posant de relleu que els acomiadaments eren en el cas examinat de l’any 2013, de manera que la invocació d’aquest argument addicional està lluny de context. El segon paràgraf al·ludit, pel que respecta al cas concret, era vigent].
  4. La voluntat del legislador de reservar per al procés individual determinats aspectes, entre els que no s’inclouen les causes d’acomiadament objectiu. Eixa afirmació es formula malgrat reconèixer que en la regulació establerta en els art. 120 a 123 ET s’esmenten les causes del comiat com a matèria susceptible de ser impugnada. No obstant, es considera que la redacció d’eixos preceptes data d’una època en la qual, tanmateix, els acomiadaments col·lectius eren competència de l’ordre jurisdiccional social i, per tant, estan pensats per a les impugnacions d’acomiadaments individuals.
  5. Tot i així que l’art. 51 ET no estableix per a l’acomiadament una disposició similar a la prevista en els art. 41, 47 i 82 ET, que limita la possibilitat d’impugnar judicialment l’acord assolit als supòsits de concurrència de frau, dol, coacció o abús de dret, deixant fora la impugnació per inexistència de les causes justificatives de les mesures adoptades, aquesta dada no implica que s’hagi de donar un tractament jurídic diferent als supòsits d’acomiadament col·lectiu.
  6. El règim jurídic establert en l’art. 64 de la Llei 22/2003, de 9 de juliol, concursal, priva, fins i tot, a l’òrgan judicial de la possibilitat de revisar la concurrència de les causes justificatives de l’acomiadament col·lectiu sobre les que hi hagut acord, tret de l’existència de frau, dol, coacció o abús de dret. D’altra banda, l’apartat 8 del precepte limita les possibilitats d’impugnació dels litigis individuals a les qüestions estrictament referides a la relació jurídica individual.
  7. No es produeix una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva pel fet de que sigui inatacable, en processos individuals, l’acord assolit entre l’empresa i els representants dels treballadors. L’acord s’insereix en el marc propi de la negociació col·lectiva i, per tal, no envaeix el límit infranquejable per a eixa negociació; és a dir, l’àmbit de drets individuals indisponibles per al treballador, quedant a resguard la possibilitat d’impugnar per coacció, dol, frau o abús de dret. Cal afegir l’efecte desmotivador que per a la negociació col·lectiva suposaria que les causes de l’acomiadament sobre les que pesa un acord poguessin ser impugnades en múltiples procediments individuals.
  8. Finalment, es posa de relleu la situació d’inseguretat jurídica a què seria conduïda l’empresa en cas de prosperar la tesi dels recurrents. Podria veure’s forçada a comparèixer en múltiples processos individuals, en què caldria demostrar la concurrència, volta i més volta, de les causes motivadores de l’acomiadament col·lectiu. Amb afectació, fins i tot, del dret a la tutela judicial efectiva de l’empresa, per veure’s arrossegada a acarar multiplicitat de processos amb la mateixa causa.

 

La resposta del Tribunal Constitucional: tot aquest repertori argumental no és bastant per abolir el dret subjectiu individual i la legitimació activa per promoure conflicte individual sobre la causa justificativa

El raonament del TC es basa en què, per damunt de tota altra consideració, cal identificar quina és la raó essencial que estalona la decisió estimatòria. La clau de volta seria, a judici de l’intèrpret constitucional, el motiu següent: l’art. 124 LRJS calla tota referència als «aspectos jurídicos atinentes a la posibilidad de cuestionar en el proceso individual la concurrencia de las causas del despido colectivo que finaliza con acuerdo y las consecuencias jurídicas que de ello se derivan». Aquesta asserció és associada principalment amb la idea que el legislador ha reservat per al procediment individual qüestions tals com l’aplicació de les regles de permanència, aspecte expressament exclòs de la impugnació col·lectiva, i la nul·litat de l’acomiadament individual per l’existència de defectes formals. Això resulta inferit del conjunt de la motivació continguda en la resolució del TS quan fa constar, sense embuts, que «[l]a absoluta omisión de la más mínima referencia a tan trascendente cuestión, no puede tener otra justificación que no sea la de entender que obedece a la imposibilidad de discutir en la impugnación individual la concurrencia de la causa del despido colectivo que terminó con acuerdo, porque de lo contrario no es comprensible que el novedoso art. 124 eluda cualquier mención a un aspecto absolutamente determinante del nuevo orden legal que viene a instaurar en esta materia, tan opuesto y diferente al anterior».

En conclusió, com raona el TC, és l’absència de regulació explícita el que equivaldria segons la tesi del Tribunal Suprem a una implícita causa legal obstativa de la legitimació activa per discutir la causa justificativa des d’una òptica individual. Però, com ja és previsible amb aquesta premissa constitutiva, una deducció implícita no és des de la perspectiva constitucional una fonamentació capaç i suficient per anorrear el dret a rogar justícia en torn a una qüestió atinent a la integritat del dret subjectiu individual, com a qüestió que no fou eliminada per la llei escrita del ventall de legitimació activa.

Es reconeix que el tribunal de cassació ha articulat un discurs raonable adreçat a revestir la importància de la negociació col·lectiva com a fórmula de solució de conflictes, així que prepondera en la seva resposta un imperatiu sistemàtic de mantenir un règim jurídic unitari per a tots els supòsits de regulació col·lectiva de l’ocupació laboral, inclosa l’extinció de la relació contractual. Però el fet de valorar tan lloables apreciacions no pot significar el decaïment de l’acció configurada en l’escala individual, donat que l’enfocament que el TC ha de fer valer per damunt d’altres consideracions significa esbrinar si la interpretació de l’òrgan judicial restringeix indegudament que la pretensió pugui ser sotmesa al coneixement dels òrgans judicials, atesos el cànon de constitucionalitat decantat en resolucions precedents del propi TC i el caràcter de fonamental del dret a la tutela judicial efectiva. D’afegitó, hi ha dos arguments addicionals: la Sentència del TS minimitza el valor del mandat contingut en l’art. 122.1 LRJS, al qual es remet expressament l’art. 124, quan disposa que serà declarat improcedent l’acomiadament si no resulta acreditada la concurrència de la causa legal indicada en la comunicació de comiat; hi ho minimitza tot dient que el precepte de l’art. 122.1 fou concebut per ser aplicat a l’acomiadament individual per causa econòmica o altre de «caràcter objectiu» i no a l’acomiadament col·lectiu. Però el TC fa palesa la circumstància històrico-legislativa que la remissió de l’art. 124 als art. 120 a 123 fou introduïda pel Reial decret llei 3/2012 que, justament, va atribuir el coneixement de la matèria a l’ordre social. I que també cal tenir en compte que el primer paràgraf de l’art. 51.6 ET ni impedeix que les causes de l’acomiadament col·lectiu puguin ser qüestionades en procediments individuals, ni tampoc preveu que el fet d’haver assolit un acord amb els representants dels treballadors comporti la presumpció d’existència real i material de les causes, i en canvi així resulta establert respecte d’altres mesures col·lectives.

Ferran Gomila Mercadal