LA INTERPRETACIÓ DEL TERMINI LEGAL D’EXECUCIÓ DE LES OFERTES PÚBLIQUES D’OCUPACIÓ: CAP A UN INCREMENT EXPONENCIAL DE LA TEMPORALITAT EN LA FUNCIÓ PÚBLICA

rjib15

COMENTARIS I NOTES

LA INTERPRETACIÓ DEL TERMINI LEGAL D’EXECUCIÓ DE LES OFERTES PÚBLIQUES D’OCUPACIÓ: CAP A UN INCREMENT EXPONENCIAL DE LA TEMPORALITAT

EN LA FUNCIÓ PÚBLICA

Margarita de los Reyes Cunill Crespí

Cap de departament

Institut d’Estudis Autonòmics

I. Introducció. II. Context normatiu. III. Plantejament de la controvèrsia. IV. Diferents posicionaments jurisdiccionals. V. Altres reflexions.

I. Introducció

La regulació de les ofertes públiques d’ocupació i de les convocatòries per a l’execució d’aquelles va ser modificada l’any 2007 mitjançant l’aprovació de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (Llei 7/2007, de 12 d’abril, en endavant EBEP), amb la finalitat de reforçar l’obligatorietat de dur-les a terme de forma efectiva; tot això atesa la manca de diligència que les administracions públiques, en general, havien demostrat durant el període de vigència de l’anterior Llei 30/1984, de 2 d’agost, de mesures per a la reforma de la funció pública.

Davant l’evidència que els terminis que l’art. 18 d’aquesta Llei establia eren incomplerts de forma sistemàtica, la nova regulació, continguda ara en l’art. 70 del text refós de l’EBEP (aprovat pel RDLEG 5/2015, de 30 d’octubre, en endavant TREBEP), va establir de forma taxativa que l’obligació d’executar les ofertes mitjançant les convocatòries corresponents s’havia de dur a terme en el termini improrrogable de 3 anys.

Els primers anys de vigència d’aquesta nova regulació varen coincidir amb l’establiment de restriccions qualitatives i quantitatives a les ofertes d’ocupació del conjunt del sector públic, establertes amb caràcter bàsic per les successives lleis de pressuposts anuals de l’Estat.

D’aquesta manera, per donar compliment als objectius d’estabilitat pressupostària compromesos i no excedir el dèficit públic permès, les lleis de pressuposts estatals entre els anys 2010 i 2015 varen impedir, o bé varen limitar de forma considerable, la incorporació de nou personal:

  • L’art. 23.1 de la Llei 39/2010, de 22 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2011 estableix que «Durant l’any 2011, el nombre total de places de nou ingrés del personal del sector públic […] ha de ser, com a màxim, igual al 10 per cent de la taxa de reposició d’efectius […].»
  • L’art. 23.1 de la Llei 2/2012, de 29 de juny, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2012, ja determina que «Al llarg de l’exercici 2012, al sector públic […] no es pot incorporar nou personal […]».
  • L’art. 23.1 de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2013, també diu expressament que «Al llarg de l’exercici 2013 no es procedirà en el sector públic […] a la incorporació de nou personal […]».
  • L’art. 21.1 de la Llei 22/2013, de 23 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2014, que novament disposa que «Al llarg de l’exercici 2014 no s’ha de procedir en el sector públic […] a la incorporació de nou personal […].»
  • L’art. 21.1 de la Llei 36/2014, de 26 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2015, amb idèntica redacció diu que «Al llarg de l’exercici 2015 no es procedirà […] a la incorporació de nou personal […].»

Evidentment, aquestes limitacions es varen traslladar en els mateixos termes a les successives lleis anuals de pressuposts de la nostra Comunitat Autònoma.[1]

Així les coses, moltes administracions públiques, durant aquest període, optaren per no aprovar cap oferta d’ocupació o per no executar les ofertes que ja havien estat aprovades, davant la tessitura d’enllestir uns processos que es presumien ineficients pel reduït nombre de places susceptibles de ser oferides. I tot això, no ho oblidem, contravenint frontalment el mandat de l’art. 70 EBEP, que prescriu l’obligació dels òrgans de govern, per una banda, d’aprovar anualment l’oferta d’ocupació, i per una altra, d’executar-la en el termini improrrogable de tres anys, com hem dit abans.

La tendència es modifica a partir de l’any 2015 quan, de forma gradual, les administracions comencen a ser conscients de l’increment exponencial experimentat novament en la taxa de temporalitat en l’ocupació pública. Aquesta evidència planteja la necessitat d’oferir públicament les places ocupades per personal interí, però també la d’aprovar les convocatòries per iniciar el desplegament de les ofertes anteriors no executades, com l’única via factible d’obviar els límits màxims imposats anualment per l’Estat en relació amb les taxes de reposició.

Doncs bé, aquestes convocatòries d’execució, quan la seva aprovació s’ha produït transcorreguts més de tres anys des de la publicació de les ofertes públiques que les emparen, estan sent impugnades de forma sistemàtica per l’Estat, a través del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, amb la conseqüència que algunes sentències ja recaigudes són favorables a les seves pretensions.

A l’àmbit concret de la nostra Comunitat Autònoma, l’Estat ha interposat un recurs contra l’Ajuntament de Manacor (actuacions núm. 299/2014 del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 1 de Palma), que va acordar, en 2014, convocar dues places de funcionaris de carrera (arquitecte/a), corresponents a les ofertes d’ocupació publica de 2007 i 2009, respectivament.

Més recentment, l’Estat ha impugnat diverses convocatòries del Servei de Salut de les Illes Balears, corresponents a ofertes públiques dels anys 2009 i 2010. Aquests procediments estan en tramitació davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, que ha acordat suspendre les convocatòries cautelarment.

En aquest context, se’ns planteja l’estudi de la naturalesa del termini establert en l’art. 70 TREBEP i l’abast i les conseqüències jurídiques que es poden desprendre del seu incompliment.

II. Context normatiu

La regulació anterior a l’EBEP, continguda en l’art. 18 de la Llei 30/1984, de 2 d’agost, de mesures per a la reforma de la funció pública, establia:

«La publicació de l’oferta obliga els òrgans competents a procedir, dins el primer trimestre de cada any natural, a la convocatòria de les proves selectives d’accés per a les places vacants compromeses a l’oferta i fins a un 10 per 100 addicional. Aquestes convocatòries han d’indicar el calendari precís de realització de les proves, les quals, en tot cas, han de finalitzar abans de l’1 d’octubre de cada any, sense perjudici dels cursos selectius de formació que s’estableixin.»

Constatam per tant que, en realitat, es distingien dues obligacions temporals: la primera, relativa a que l’aprovació de les ofertes de cada administració pública s’havia de produir durant el primer trimestre de cada anualitat (entre l’1 de gener i el 31 de març), i la segona, que l’execució de les convocatòries selectives s’havia de resoldre abans de l’1 d’octubre de cada any.

Aquests terminis rara vegada es compliren, atesa la complexitat dels procediments d’aprovació de les ofertes publiques d’ocupació i de les posteriors convocatòries selectives, ambdós sotmesos a la preceptiva negociació sindical. Aquesta circumstància resulta fàcilment comprovable si ens detenim a fer un repàs de les distintes ofertes públiques d’ocupació aprovades a les Illes Balears fins a l’entrada en vigor de l’EBEP, que resulta molt il·lustratiu:

  • Decret 26/1990, de 5 d’abril, d’aprovació de l’oferta d’ocupació pública prevista en la disposició transitòria cinquena, punt 4, de la Llei 2/1989, de 22 de febrer, de la funció pública de la CAIB (BOCAIB núm. 44, de 10 d’abril).
  • Decret 37/1991, de 2 de maig, d’aprovació de l’oferta pública d’ocupació per a 1991, prevista a la disposició transitòria cinquena de la Llei 2/1989 (BOCAIB núm. 59, de 9 de maig).
  • Decret 83/1992, de 18 de novembre, d’aprovació de l’oferta pública d’ocupació (BOCAIB núm. 145, d’1 de desembre).
  • Decret 46/1998, de 24 d’abril, d’aprovació de l’oferta pública d’ocupació del personal de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a 1998 (BOCAIB núm. 58, de 30 d’abril).
  • Decret 16/2001, de 2 de febrer, d’aprovació de l’oferta pública d’ocupació del personal funcionari d’administració general i especial al servei de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears per al 2001 (BOIB núm. 18, de 10 de febrer).
  • Acord del Consell de Govern de les Illes Balears, d’aprovació de l’oferta pública d’ocupació per a l’any 2002, del personal funcionari d’administració general i especial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears inclòs en l’àmbit d’aplicació de les disposicions addicionals primera a onzena de la Llei 2/1989 (BOIB núm. 98, de 15 d’agost).
  • Acord del Consell de Govern de dia 21 de maig de 2004, d’aprovació de l’oferta pública d’ocupació per a l’any 2004 del personal funcionari de les administracions general i especial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears inclòs en l’àmbit d’aplicació de les disposicions addicionals primera a onzena de la Llei 2/1989, de 22 de febrer, de funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 75, de 27 de maig).
  • Acord del Consell de Govern de 24 de juny de 2005, d’aprovació de l’oferta pública d’ocupació per a l’any 2005 del personal al servei de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 96, de 25 de juny).
  • Acord del Consell de Govern de dia 2 de juny de 2006, d’aprovació de l’oferta pública d’ocupació per a l’any 2006 del personal funcionari al servei de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 83, de 10 de juny).
  • Acord del Consell de Govern de 24 d’octubre, pel qual s’aprova l’oferta pública d’ocupació per a l’any 2008 corresponent al personal funcionari i al personal laboral al servei de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 154, d’1 de novembre).

Doncs bé, l’incompliment d’aquells terminis va ser l’origen d’un període de gran litigiositat, que va donar com a fruit una dilatada jurisprudència que el considerà com una mera irregularitat no invalidant, de conformitat amb allò que establia l’art. 63.3 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de las administracions públiques i del procediment administratiu comú (amb idèntica redacció l’actual art. 48.3 de la Llei 39/2015, de 2 d’octubre, de procediment administratiu comú de les administracions públiques), conforme al qual:

«La realització d’actuacions administratives fora del temps establert per a aquestes només implica l’anul·labilitat de l’acte quan així ho imposi la naturalesa del terme o termini».

L’apartat 1 de l’art. 70 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, tant en la seva redacció inicial, de l’any 2007, com en el text refós de 2015, estableix també una obligació temporal que han de complir les administracions públiques, amb la finalitat d’evitar la provisionalitat en l’ocupació pública. Concretament, disposa:

«Les necessitats de recursos humans, amb assignació pressupostària, que s’hagin de proveir mitjançant la incorporació de personal de nou ingrés han de ser objecte de l’oferta d’ocupació pública, o a través d’un altre instrument similar de gestió de la provisió de les necessitats de personal, cosa que comporta l’obligació de convocar els processos selectius corresponents per a les places compromeses i fins a un deu per cent addicional, i fixar el termini màxim per convocar-los. En tot cas, l’execució de l’oferta d’ocupació pública o instrument similar s’ha de desenvolupar dins del termini improrrogable de tres anys.»

En qualsevol cas, defensam que aquesta exigència es formula, precisament, per obligar les administracions públiques a executar les ofertes de forma efectiva i no per configurar un termini que, cas de ser excedit, les eximiria de l’obligació de dur-les a terme.

III. Plantejament de la controvèrsia

La qüestió controvertida radica, consegüentment, en determinar si l’incompliment del termini legal de tres anys per executar les ofertes públiques constitueix una mera irregularitat no invalidant (tal i com ho va interpretar la jurisprudència respecte de la legislació anterior) o si la voluntat del legislador ha estat la d’establir un termini peremptori, l’incompliment del qual determinaria la caducitat del dret de l’Administració d’executar l’oferta pública.

Aquesta darrera sembla ser la interpretació que efectua l’Estat d’acord amb la fonamentació jurídica que exhibeix en els seus recursos, i que podem resumir de la manera següent:

  • El termini d’execució de les ofertes públiques establert per l’art. 70 TREBEP és un termini imperatiu, caràcter que es deriva del seu tenor literal: «en tot cas» i «improrrogable».
  • En conseqüència, l’incompliment d’aquest termini determina que l’oferta pública ja no es pugui executar.
  • Les places no executades corresponents a ofertes públiques antigues s’han de computar novament per determinar el llindar màxim de la taxa de reposició, dins dels límits pressupostaris que s’hagin establert per a cada anualitat.

En definitiva, l’Administració es veu obligada a elaborar i a aprovar una oferta pública nova, que s’haurà de calcular en atenció a la situació de l’ocupació de l’exercici vigent.

Aquesta interpretació tan severa difícilment es compadeix amb la voluntat del legislador de «combatre l’excessiva taxa de temporalitat en l’ocupació pública que s’ha assolit en algunes administracions i sectors», tal i com expressava l’exposició de motius de l’EBEP. A més, es tracta d’una interpretació que condueix a l’absurd: la conseqüència indefectible de l’incompliment seria que les places ofertades i no convocades caducarien; tanmateix, continuarien ocupades per personal interí privat de l’oportunitat de consolidar el seu lloc de feina.

Abundant en l’erroni d’aquesta interpretació, si l’efecte mediat de la manca de diligència de les administracions en l’obligació d’executar les seves ofertes és el d’impedir l’accés a l’ocupació pública de personal de carrera, podríem arribar, fins i tot, a un eventual escenari en què les taxes de temporalitat excedissin les taxes d’estabilitat. Això es traduiria en una sensible pèrdua per a les expectatives legítimes dels ciutadans, en veure menyscabat el seu dret constitucionalment garantit d’accedir en condicions d’igualtat a l’ocupació pública.

Acceptar aquesta interpretació, derivaria també en una pèrdua per a les administracions, les quals, acuitades per les necessitats de personal i davant la impossibilitat d’incorporar funcionaris de carrera, es veurien obligades a confiar els serveis públics, de manera cada vegada més generalitzada, a personal de naturalesa interina.

Tal i com hem avançat, les lleis de pressupostos de l’Estat, amb caràcter bàsic, i les lleis de pressupostos de la Comunitat Autònoma, mimèticament, vénen establint limitacions a les ofertes públiques d’ocupació, des que van començar les polítiques de reducció de la despesa pública. Ja hem comentat de quina manera les disposicions legals han establert com a límits a les ofertes d’ocupació determinats percentatges de les taxes de reposició d’efectius. No obstant això, en cap d’aquestes normes no s’estableix que la no execució de les ofertes públiques determini la caducitat de les places oferides, de manera que aquestes no puguin ni ser objecte de convocatòria ni acumular-se a futures ofertes.

Però encara més, aquesta interpretació defensada per l’Administració de l’Estat també determinaria la privació als interessats del seu dret legítim a exigir a l’Administració el compliment de l’obligació, mitjançant el recurs contra la inactivitat que estableix la Llei jurisdiccional de 1998. En efecte, l’establiment d’un termini «improrrogable» ha de determinar la possibilitat que els aspirants interessats en l’execució de les ofertes d’ocupació públiques puguin reclamar judicialment el seu compliment. Recordem que l’art. 29 de la Llei jurisdiccional preveu que quan l’Administració, en virtut d’una disposició general que no precisi d’actes d’aplicació estigui obligada a realitzar una prestació concreta en favor d’una o diverses persones determinades, els qui tenguessin dret a ella poden reclamar de l’Administració el compliment d’aquesta obligació, i si en el termini de tres mesos, l’Administració no hagués donat compliment al sol·licitat els interessats poden interposar recurs contenciós administratiu contra la inactivitat de l’Administració.

Confirma també la interpretació que defensam l’Informe de la Comissió per a l’Estudi i la Preparació de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, que va servir de base per a la redacció de la Llei 7/2007.

Aquell Informe, ja l’any 2005 denunciava l’excés de temporalitat existent en l’ocupació pública i proposava com a mesura imprescindible per reduir-la la inclusió en la futura Llei de dues obligacions de les administracions públiques:

  1. L’obligació d’incloure les vacants ocupades per interins en les ofertes d’ocupació pública.
  2. L’obligació d’executar les ofertes públiques en un termini determinat.

L’Informe, en l’apartat VI, punt 28 dedicat a l’Oferta d’Ocupació Pública, diu:

«[…] el volumen de temporalidad hoy existente en el sector público parece exceder del que sería razonable para atender a las necesidades temporales de prestación de servicios y actividades públicas de las distintas Administraciones y que, en realidad, se formalizan como interinidades o contrataciones temporales actividades que responden a necesidades permanentes y que se prolongan o reiteran año tras año. […]

Las causas que han originado esta situación son múltiples y algunas de ellas tienen relación directa, según los mencionados informes, con la legislación vigente en materia de empleo público y presupuestaria —en especial, las severas limitaciones impuestas en los últimos años al reclutamiento de nuevos efectivos de plantilla por las Leyes de Presupuestos Generales del Estado— o con las carencias de aquella legislación o su deficiente aplicación: ausencia de normas que impongan la inclusión de las vacantes en las ofertas anuales de empleo público o imprecisión de las mismas; retraso de las convocatorias […]».

[…] la legislación sobre el empleo público debe establecer un conjunto de garantías al respecto, algunas de las cuales podrían figurar en el Estatuto Básico, dado el alcance general del problema […]».

Per tant, ens sembla del tot evident que la pretensió de l’EBEP en incloure aquestes obligacions en l’art. 70 era la de disminuir les elevades taxes d’ocupació temporal (funcionaris interins) mitjançant la cobertura de les vacants amb personal funcionari de carrera, obligant a les administracions públiques a executar efectivament les ofertes d’ocupació pública, amb un mandat clar i sotmès a termini, perquè fos possible la seva exigència, per inactivitat.

Aquesta voluntat es veuria absolutament truncada si la conseqüència final que es derivàs de la interpretació de tal precepte resultàs, com es pretén per part de l’Administració estatal, justament la contrària: que el transcurs del termini de 3 anys sense complir amb l’obligació legal d’executar l’oferta determinàs que l’Administració quedàs eximida de l’obligació legalment imposada.

IV. Diferents posicionaments jurisdiccionals

La naturalesa del termini controvertit ha estat analitzada per distints òrgans jurisdiccionals, encara que, de moment, no s’hi ha pronunciat el Tribunal Suprem.

En el sentit de considerar l’incompliment del termini com una irregularitat no invalidant, es va expressar la Sentencia de la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional, de 3 de novembre de 2009, que en el seu fonament jurídic quart considera que:

«Las consecuencias que se derivan de considerar esencial dicho término son extremadamente graves tanto para la Administración como para los administrados ya que no es infrecuente que los procesos selectivos iniciados en virtud de una Oferta Pública de Empleo un determinado año se prolonguen más allá del 31 de diciembre, lo que según lo expuesto determinaría la anulación de los procesos impidiendo a la Administración cubrir las plazas vacantes de que disponga, siempre que estén presupuestadas y ofertadas, y a los aspirantes acceder a dichas plazas, sin que se alcance a entender que tipos de beneficios se derivan de esta situación para los intereses generales o la de los particulares afectados.»

En el mateix sentit, s’han pronunciat les sentències d’aquesta mateixa Sala de l’Audiència Nacional de 8 d’abril de 2008, de 3 de novembre de 2009 o de 24 de novembre de 2011.

La consideració del termini d’execució de l’oferta com a no essencial la trobam també en la Sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Galícia, de 25 d’abril de 2012, quan afirma en el fonament jurídic cinquè que:

«si conforme con el Art. 63 de la LPAC las actuaciones administrativas fuera del tiempo establecido para ellas sólo implicarán la anulabilidad del acto cuando así lo imponga la naturaleza del término o plazo […] hemos de convenir que tampoco la omisión del plazo en el que se han de desarrollar las convocatorias pueden determinar la nulidad de la oferta».

Per la seva banda, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Astúries núm. 90136/2013, d’11 de juny (JUR\2013\223059), en el fonament jurídic tercer, disposa:

«Los referidos plazos de tres años recogidos en el art. 70.1 de la Ley 7/2007 y antes de dicha Ley del término de un año del ejercicio presupuestario no implican plazo de caducidad propiamente dicho, sino que constituyen una obligación o mandato impuesto a la Administración para concluir el proceso selectivo dentro de dichos plazos a fin de evitar la excesiva dilatación del proceso. Por otra parte, el simple transcurso del indicado plazo, no determinaría su anulabilidad caso de que la oferta de empleo llegara a su fin, según resulta de lo dispuesto en el art. 63.3 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, en el que se dice que “La realización de actuaciones administrativas fuera del tiempo establecido para ellas sólo podrá implicar la anulabilidad del acto cuando así lo imponga la naturaleza del término o plazo”, condición que no resulta de los preceptos antes indicados».

També, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia núm. 3326/2014, de 15 de desembre (JUR\2015\172439) arriba a idèntica conclusió i fa seus els fonaments jurídics de l’Audiència Nacional de les sentències anteriorment citades.

En aquest punt no podem més que insistir que la interpretació correcta de la disposició de l’art. 70.1 EBEP ha de ser necessàriament la que efectua l’Audiència Nacional en les sentències citades, en el sentit que: «constitueixen indicacions clares, fins i tot mandats dirigits a l’Administració per evitar la dilació excessiva dels processos selectius del seu personal», però en cap cas la contrària: entendre que l’Administració pot obviar la seva «obligació» legal de convocar els processos selectius, simplement deixant transcórrer el termini de tres anys.

Ara bé, a un altre costat, també trobam sentències que han estimat les pretensions de l’Estat, i han considerat el termini com a peremptori, l’incompliment del qual determina la invalidesa de la convocatòria, com ara la Sentència 380/2014, de 5 de juny, de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Galícia; la Sentència 413/2014, de 19 de juny, de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana o la Sentència 671/2015, d’11 de novembre, de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Madrid.

A la nostra Comunitat Autònoma, es troben sub iudice els recursos interposats contra les convocatòries de l’Ajuntament de Manacor (actuacions núm. 299/2014 del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 1 de Palma) i del Servei de Salut de les Illes Balears (actuacions núm. 96/2016 i 132/2016, de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears), si bé s’han produït pronunciaments cautelars que han acordat la suspensió de les convocatòries.[2]

V. Altres reflexions

Impedir que les administracions públiques puguin executar les seves ofertes d’ocupació en haver excedit del termini de tres anys d’ençà que es publicaren no té més que efectes perniciosos: inestabilitat i increment de la temporalitat en l’ocupació pública, ineficiències en la selecció del personal per la manca de processos selectius i també ineficiències en el control de la despesa pública.

A aquest respecte, no deixa de sorprendre que la motivació subjacent a la interpretació restrictiva que fa l’Administració estatal sembla ser la contenció de la despesa pública. Tanmateix, no podem obviar que actualment el personal interí, no únicament no suposa un estalvi, sinó que pot significar un sobrecost en relació amb el personal de carrera. En efecte, aquest personal, per raó de la naturalesa temporal, cotitza pel concepte de desocupació, contràriament al personal funcionari de carrera. Però és més, atesa la doctrina més recent del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, no resulta desraonat pensar en la probabilitat que la normativa nacional acabi per modificar-se per atorgar-li el dret de ser indemnitzat pel cessament.

En aquest sentit, són significatives les Sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Sala desena) de 14 de setembre de 2016, dictades en actuacions C-184/15; C-16/15 i C- 596/14, en resolució de qüestions prejudicials, que qüestionen la legalitat dels contractes eventuals i dels contractes d’interinitat de la sanitat pública espanyola («abús de dret que eternitza la precarietat laboral en contra de l’establert en l’Acord marc sobre treball de durada determinada, aprovat com a annex de la Directiva 1999/70/CE del Consell 13 de 29 de juny de 1999») i que prediquen el dret a la indemnització per finalització del contracte d’interinitat que afecta el sector públic i privat.

En aquest context, si l’Estat s’obstina que les places actualment convocades i vinculades a ofertes públiques anteriors caduquin, i que, per poder-les convocar, hagin de ser objecte de noves ofertes d’ocupació d’anualitats posteriors, amb la finalitat que així es vegin afectades per les limitacions que anualment el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques proposa i les lleis de pressuposts disposen per a cada anualitat, la conseqüència serà l’increment de les altes taxes de temporalitat en l’ocupació pública, sense que això repercuteixi, insistim, en cap estalvi per a les arques públiques.

Haguda compte de la incertesa sobre quina serà finalment la interpretació jurisprudencial sobre la qüestió, la nostra Comunitat Autònoma ha optat per dissenyar una solució que asseguri la possibilitat d’incorporar a les ofertes públiques d’ocupació les places no convocades corresponents a ofertes anteriors, obviant els límits estatals establerts per a la confecció d’aquelles.

Així, l’art. 18.1 de la Llei 18/2016, de 29 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2017, introdueix, per primera vegada un segon paràgraf que diu:

«Respectant les disponibilitats pressupostàries de l’exercici de 2017, no computen en el límit anterior les places corresponents a convocatòries pendents d’execució que deriven d’ofertes públiques d’ocupació d’anys anteriors, ni tampoc, dins els límits de les lleis anuals de pressuposts generals corresponents pel que fa a les taxes màximes de reposició d’efectius de cada any, les places inherents a les taxes de reposició respectives encara no convocades o sense oferta pública d’ocupació.»

Tanmateix, a judici meu, l’interès general, tant des del punt de vista de les pròpies administracions afectades, com des del punt de vista dels drets dels ciutadans interessats en l’accés a l’ocupació pública, exigeix que les ofertes d’ocupació siguin efectivament executades. En aquest sentit, l’única interpretació conforme amb l’interès general és que el mandat de l’art. 70 TREBEP d’executar les ofertes públiques s’ha de complir ineludiblement: de forma preferent, en el termini previst de tres anys, però si no és així, permetent l’acompliment de forma extemporània, ja sigui motu proprio, ja sigui per exigència dels interessats.

  1. En l’art. 15 de la Llei 9/2011, de 23 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2012; en l’art. 16 de la Llei 15/2012, de 27 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2013; en l’art. 16 de la Llei 8/2013, de 23 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2014; en l’art. 18 de la Llei 13/2014, de 29 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2015, i en l’art. 19 de la Llei 12/2015, de 29 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2016.
  2. La Interlocutòria de 17 de desembre de 2015, dictada per la Sala Contenciosa Administrativa del TSJIB en el procediment núm. 299/2011, decreta la suspensió de l’executivitat de la Resolució de l’Alcaldia de Manacor, de 24 de juliol de 2014, per la qual es publicaven les bases de la convocatòria de concurs oposició per cobrir dues places de funcionari de carrera d’arquitecte previstes en les ofertes públiques de 2007 i 2009; la Interlocutòria de 8 d’abril de 2016, dictada per la Sala Contenciosa Administrativa del TSJIB en el procediment ordinari núm. 132/2016, estima la sol·licitud de suspensió cautelar de l’Acord del director general de l’Ibsalut, de 22 de desembre de 2015, pel qual es convoca el concurs oposició per cobrir 3 places de farmacèutic del Servei de Salut, corresponents a l’oferta pública d’ocupació de l’any 2010, i la Interlocutòria de 24 de maig de 2016, d’aquesta mateixa Sala, en el procediment ordinari núm. 96/2016, estima la sol·licitud de suspensió cautelar de la Resolució del director general de l’Ibsalut, de 22 de desembre de 2015, pel qual es convoca el concurs oposició per cobrir 50 places de la categoria tècnic especialista de laboratori, corresponents a l’oferta pública d’ocupació de l’any 2009.
Etiquetado con: ,