LA PROTECCIÓ DE LA CULTURA POPULAR I TRADICIONAL A LES ILLES BALEARS (I PITIÜSES). UNA VISIÓ, DES DEL DRET, D’ALLÒ QUE ÉS TANGIBLE I D’ALLÒ QUE ÉS INTANGIBLE O IMMATERIAL*

rjib15

COMENTARIS I NOTES

LA PROTECCIÓ DE LA CULTURA POPULAR

I TRADICIONAL A LES ILLES BALEARS

(I PITIÜSES). UNA VISIÓ, DES DEL DRET, D’ALLÒ QUE ÉS TANGIBLE I D’ALLÒ

QUE ÉS INTANGIBLE O IMMATERIAL*

Ángel Custodio Navarro Sánchez

Secretari habilitat nacional del Consell Insular de Formentera

I. Introducció general. II. La Llei 12/1998, de 21 de desembre, del patrimoni històric de les Illes Balears. III. La Llei 1/2002, de 19 de març, de cultura popular i tradicional. IV. Les insuficiències de la Llei 12/1998, de 21 de desembre, i de la mateixa Llei 2/2002, de 19 de març: la modificació ad hoc de la Llei 12/1998, en 2004. V. Les primeres declaracions de BICs immaterials i de FICs. VI. La ratificació per l’Estat de la Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, de 2003. VII. La reforma de l’Estatut d’autonomia per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer. VIII. Les darreres declaracions de FICs i de BICs. IX. La declaració de la Sibil·la com a Patrimoni de la Humanitat, per la UNESCO l’any 2010. X. El supòsit particular de Menorca. XI. Les conseqüències de l’aprovació per l’Estat de la Llei 10/2015, de 26 de maig, per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, de directa aplicació a les Illes Balears en virtut de la disposició final tercera de la Llei del patrimoni històric de 1998. XII. La realitat actual, més propera. XIII. D’altres vies per a la protecció de la cultura popular i tradicional. XIV. Una valoració crítica final. XV. Bibliografia.

* Aquest és el text, resumit, de la ponència de la meua participació, a les I Jornades de cultura popular i tradicional de les Illes Balears, 2016, celebrades a Palma, els dies 4 i 5 de novembre de 2016.

I. Introducció general

On som i d’on venim? Aquestes dos[1] preguntes tenen una clara resposta: la realitat sobre la cultura popular i tradicional en aquest arxipèlag ve determinada, de manera absoluta, pel fet inconcús, previ a qualsevol altre, de compartir una llengua, el català, sobre un territori segmentat en illes: les quatre illes majors habitades de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera, tot conformant aquestes dos darreres el subarxipèlag de les Pitiüses, i les respectives tradicions. Aquesta és una dada cabdal, a partir de la qual s’entén tota la resta, i sense la qual no és possible atracar-se a l’objecte d’aquesta ponència. Per això, cal esmentar, ni que siga a grans trets, aquestos elements previs tot començant per la pròpia realitat geogràfica.

El fet insular és tan obvi que explicita, de manera profunda, la resta i així, fins i tot, en plena Dictadura franquista es va reconèixer en una llei que, tot i que puga semblar que no té relació amb el que direm, en té molta: en concret la Ley 5/1961, de 19 de abril, de Compilación de Derecho Civil Especial de las Islas Baleares que es va dividir en tres Llibres, a propòsit de les disposicions aplicables a cada illa; amb la qual cosa, elements fonamentals de la cultura de cadascuna de les illes varen ser reconeguts i això, en el fons, afecta les diverses visions que, a cada illa, hom dóna a la pròpia conformació de la realitat. És a dir, en ple franquisme una part de la «identitat» mallorquina, menorquina i pitiüsa, va quedar, d’alguna manera, reconeguda o apuntada, com a «foralitat» civil.

L’altra passa fonamental va ser, en plena transició a la Democràcia, «la recuperació» de les institucions que en el passat havien manifestat, des de cada illa, la defensa de la seua autonomia política i administrativa interna i, per tant, el reconeixement de la seua identitat cultural, de cadascuna front a la resta: la creació del Consell General Interinsular de Balears i la recuperació dels consells Insulars de Mallorca, Menorca i d’Eivissa-Formentera, amb la qual cosa, davant del que ocorria des d’un llunyà 1812 quan es va crear la Diputació Provincial de Balears, l’autonomia arribava a Menorca i a les Pitiüses, que eren les que més la reclamaven, front a Mallorca, on radicava la institució.

L’anterior esdevingué una realitat amb rang de llei orgànica, en aprovar-se l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears (EAIB, en endavant), amb la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer.[2]

I, sobretot, fruit de la redacció originària de l’EAIB ens interessa referir-nos al que va dir la Llei 5/1989, de 13 d’abril, de consells insulars, amb una exposició de motius més que impecable en sentit descentralitzador i del que significa el fet insular, com a estructural, també en matèria de cultura popular i tradicional, en tractar la identitat de cada illa (o grup d’illes, en aquell temps, amb les Pitiüses com a conjunt). En efecte, aquesta Llei explicita que el fet insular és configurador de «TOT» (amb majúscules) en la cultura i tradició illenques. Fins al punt que ens trobam davant d’una plasmació i explicació, detalladíssima, de la pluralitat constitutiva interna —en tots els àmbits, i no només en el geogràfic, sinó també i expressament de la identitat illenca peculiar de cadascun dels àmbits insulars, fruit de la història i de la diversitat de tradicions i de realitats pròpies de cada illa, cosa que és més que evident en matèria de cultura popular i tradicional, incloses les modalitats i particularitats idiomàtiques autòctones del català.[3]

I anant avançant, ens trobam que l’any 1990 s’aprova la Llei 8/1990, de 28 de juny, sobre la Compilació de Dret Civil de Balears (d’acord amb l’art. 10.22 EAIB) que, refosa amb la citada Llei 5/1961, de 19 d’abril, va donar lloc al Text refós de la Compilació de Dret Civil avui vigent, aprovat per Decret legislatiu 79/1990, de 6 de setembre, amb el manteniment, com a qüestió intangible, de la divisió en els citats tres Llibres, amb el significat profund que això també implica en matèria identitària i, en el fons, de reconeixement a la personalitat de cada illa. Fins i tot, aqueixa «interiorització» del fet cultural la trobam en la Llei 3/1992, de 15 de juliol, de comunitats balears assentades fora del territori de la Comunitat Autònoma.[4]

I també dos anys més tard, en matèria estricta de patrimoni històric i de cultura —on s’encabeix, una part, però no el tot, de la cultura popular i tradicional— es donà, en el territori de la comunitat autònoma, una passa fonamental amb l’aprovació de la Llei 6/1994, de 13 de desembre, d’atribució de competències als consells insulars en matèria de patrimoni històric, de promoció sociocultural, d’animació sociocultural, de dipòsit legal de llibres i d’esports. Tot això, de conformitat amb l’establert en l’art. 39 EAIB i la pròpia realitat geogràfica de l’arxipèlag.

Aquesta és la Llei que va permetre que les competències en matèria de patrimoni històric i de cultura es gestionassin, autònomament, des de cada illa, pel respectiu consell insular i no pel Govern de la Comunitat Autònoma, la qual cosa explicita també un reconeixement de l’evidència del fet insular i la voluntat que cada illa administràs, per si mateixa, aquestes qüestions que tan afecten a la seua governació autònoma, i a la vivència de la pròpia tradició, per immediatesa i apropament en la gestió. Amb aquesta Llei, en matèria estricta de patrimoni històric, els consells insulars passaren a assumir totes les competències que havien estat assumides per la comunitat autònoma com a conjunt, des de l’Estat i, sense perjudici de quedar algunes competències reservades a l’Administració dependent del Govern balear, el gruix passà als consells insulars, que, des de llavors són, com diu la Llei, les autèntiques «administracions autonòmiques» competents.

Però, fins aquí, segur que algú pot fer la reflexió següent: «Heu anat parlant de normes atributives de competències a la pròpia comunitat autònoma de les Illes Balears i als consells insulars que la conformen però, quines són les normes substantives en matèria cultural i de patrimoni històric en general i, més en particular, en matèria de cultura popular i tradicional? N’hi havia, a Balears?»

Aquí rau el problema que, fins 1998, no va haver-hi pròpiament, com veurem una Llei de fons que ho tractàs. Aquest va ser el problema.

Fins al moment, l’única norma aplicable relacionada, «d’alguna manera» amb la concreta matèria de la cultura popular i tradicional, venia representada pels art. 46 i 47.3 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol (LPHE, en endavant), a propòsit del patrimoni etnogràfic (títol VI de la Llei).[5]

II. La Llei 12/1998, de 21 de desembre, del patrimoni històric de les Illes Balears

No va ser fins 1998 que s’aprovà la Llei de patrimoni històric de les Illes Balears, la Llei 12/1998, de 21 de desembre (LPHIB, en endavant); una Llei, com hem assenyalat en d’altres ocasions,[6] «correcta», completament necessària en el seu moment, però massa poc innovadora, en excés administrativista. Així es deriva de l’exposició de motius —que, si bé parla de la «voluntat ferma de transmetre a les generacions venidores el testimoni avui encara ric de la història, l’art i la cultura dels pobles illencs», en el fons, quasi no té nervi cultural i històric— i del mateix text normatiu. Per contrast, així quedà acreditada l’anterior crítica també, de les esmenes que formularen els grups de l’oposició parlamentària en el moment en què es va aprovar, que volien una llei més incisiva en un àmbit com aquest, que tant de si pot donar, però el resultat fou el que fou.

Des del punt de vista estrictament normatiu, la Llei va fer seua, en bona part, la citada LPHE, i s’hi remet (això té molta importància a dia d’avui) i, de les poquíssimes coses on innova el que ja coneixíem, resulta rellevant el que preveu sobre la protecció de la riquesa arqueològica (on diu que la protecció ha de ser «enèrgica»), però res més. Pel que fa al tema competencial, té en compte la distribució estatutària del poder públic ad intram i apareixen els consells insulars com les principals administracions intervenents, tot fent-se ressò d’algunes mancances com ara la necessitat de crear i mantenir l’específic Museu de Formentera,[7] com la resta d’illes.

En matèria estricta de cultura popular i tradicional, l’única regulació que la Llei contenia, en la seua redacció originària, és la dels art. 65 a 67 (que conformen el títol IV de la Llei, sobre «Patrimoni etnològic»), molt semblant a la regulació genèrica estatal.

La inclusió en el text originari del Projecte de llei[8] —intitulat Projecte de llei del patrimoni «cultural» de les Illes Balears, nom que va caure en la tramitació parlamentària, en favor de Llei del patrimoni «històric» de les Illes Balears— d’un tercer apartat en l’equivalent a l’art. 67 [llavors era l’art. 65] sobre la consideració dels valors immaterials de la llengua, incloses les modalitats internes o insulars del català, fou suprimit.

Paradoxalment, i tret del règim jurídic establert per als béns etnològics immaterials (art. 67, en tot el que diu i, en particular, en tot el que no diu), en el títol IV de la Llei no hi ha cap règim jurídic sobre els béns que integren el patrimoni etnològic (en concret, per als béns que n’integren el patrimoni etnològic material). L’únic que existeix és una definició amb dos classificacions.

Atès aquest estat legal de la qüestió, ¿on era el règim jurídic dels béns que integren el patrimoni etnològic, segons la redacció originària de la LPHIB? En puritat, el règim s’havia de cercar en els articles generals de la Llei (en concret, en els títols I i II), a propòsit dels béns d’interès cultural materials (BICs) i dels béns catalogats (BCs).

De conformitat amb la LPHIB, on els béns materials —immobles i mobles— compten amb un règim de possible i efectiva protecció, resultava molt i molt dificultós fer-ho respecte dels béns immaterials, a més de conceptuar jurídicament la pròpia idea «d’immaterialitat» o «intangibilitat». Aquí la Llei era molt «pobra», atès que només es comptava amb l’art. 67, apartats 1 i 2.

En efecte, els vímets jurídics per protegir el patrimoni immaterial o intangible al conjunt de l’arxipèlag eren mínims, i només, tal volta, tractant-lo com una cosa (cosificant-lo) ens vàrem atrevir a dir —com també altres autors— que seria possible la seua protecció.

Era necessari que la Llei de 1998 es modificàs o que s’aprovassin altres lleis que tractassin específicament el patrimoni immaterial o intangible i que, efectivament, donassin eines per a aqueixa protecció. I, sobretot, en el plànol de la pròpia «satisfacció moral» dels pobles illencs, perquè alguna cosa hi havia —i n’hi ha— de tot això, que s’establissin regles jurídiques que permetessin demostrar que les administracions públiques de l’arxipèlag, que venien reconeixent des de feia lustres els béns materials (amb l’establiment de figures de protecció efectiva), també eren sensibles, conscients i volien protegir de mode efectiu els béns immaterials o intangibles més rellevants, fins ara «abandonats» o no tenguts en compte suficientment; i que en això també s’emulava el que havien començat a fer altres comunitats autònomes en sentit equivalent en favor dels seus béns de caire immaterial, alguns d’ells, fins i tot, compartits entre diversos territoris, pel que significa la idea de la immaterialitat i la pròpia idea de cultura, inclòs el patrimoni lingüístic (cosa patent a les Illes respecte a la llengua compartida, com el mateix EAIB palesa des de la seua redacció originària).

Finalment, feim esment de la DF 3a LPHIB (no prevista en el Projecte de llei, sinó incorporada al llarg de la tramitació parlamentària), per la remissió que fa explícitament a la LPHE. Més endavant veurem el valor, molt rellevant, que aqueixa remissió comporta avui, en 2016.

III. La Llei 1/2002, de 19 de març, de cultura popular i tradicional

En un marc normatiu procliu al reconeixement màxim del fet insular, ja fos a nivell politicoadministratiu, ja fos a nivell identitari, i també ateses les insuficiències manifestes, ja descrites, de la LPHIB, el Parlament de les Illes Balears aprovà la Llei 1/2002, de 19 de març, de cultura popular i tradicional[9] (LCPT, en endavant), de la qual destacam l’exposició de motius i el articulat.

La nova Llei es caracteritza, com ha assenyalat la doctrina mallorquina,[10] enfront del que va suposar la Llei de patrimoni històric (que podríem conceptuar globalment com a Llei del patrimoni «estàtic»), per tenir un altíssim contingut de recuperació identitària a cadascuna de les illes de l’arxipèlag, i amplia notablement l’objecte de la protecció, envers allò material, però també i sobretot, envers allò immaterial, i en concret respecte a tot el que fos popular i tradicional (amb la qual cosa la LCPT, pot ser conceptuada com una Llei de caire «dinàmic»). La Llei també suposa un avanç notable en protecció del patrimoni etnològic i etnogràfic, material i immaterial, propi de cadascun dels territoris d’aquesta comunitat autònoma i d’allò que hom anomena l’«imaginari col·lectiu», el qual caracteritza la identitat dels illencs com a realitat innata, imbuïda dels trets del respectiu fet insular.

El text en què es va basar el Projecte de llei fou, com es pot fàcilment comprovar, la Llei catalana 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural.

A propòsit de l’objecte de la LCPT ens interessa conèixer què s’entén per cultura popular i tradicional, a la qual cosa s’hi refereix l’art. 2, tot incloent «la música i els instruments, els balls, la indumentària,[11] les festes, els costums, les tècniques i els oficis, la gastronomia i els jocs, els esports, les danses rituals o religioses, les representacions, les creacions literàries», etc.

Feim esment del fet que aquesta Llei parla, en la part normativa, dels «pobles» de les Illes Balears i així també ho fa, abans, l’exposició de motius (on, a més a més, els identifica), tot referint-se a la cultura popular i tradicional com una part substancial de la identitat dels «pobles» de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera (i, per l’evidència de la qüestió, aqueixa identitat es plasma a cada illa, en un seguit de trets, dins dels quals també hi és inclosa la respectiva tradició lingüística, que s’expressa en «el seu» català propi i autòcton; i en el seu cabal costumista).

I, respecte a les competències administratives, hem d’acudir a l’art. 4 LCPT, precepte intitulat «Patrimoni etnològic», on hi ha una crida, expressa a la intervenció, en tot cas, dels consells insulars, tot resultant residuals les competències de l’Administració dependent del Govern de les Illes Balears. I en aquells supòsits en què algunes competències —poques— segueixen residenciades en el Govern de les Illes Balears és preceptiu que el Govern vetli pel respecte absolut a les tradicions pròpies de cada illa, en totes les seues manifestacions, i col·labori amb els consells insulars, titulars de les principals responsabilitats en la matèria, fruit de les exigències de l’EAIB.

Segons l’art. 4.2 LCPT, correspon als consells insulars elaborar i gestionar el Catàleg del patrimoni etnològic de l’illa respectiva, feina immensa, gegantesca i que, com ha posat de relleu la doctrina menorquina[12] ara fa un temps, era —i és— una necessitat inel·ludible. Perquè, emprant les paraules de CAMPS, «Com es pot protegir un bé que prèviament no ha estat identificat d’una manera precisa com a integrant del patrimoni històric?»

Això requereix, doncs, i la LCPT ho contempla així, una labor d’identificació de tota la riquesa material, però també immaterial, en el plànol etnològic del que gaudeixen i són titulars les illes i la seua gent, i una vegada feta aqueixa «operació», proposar línies d’actuació efectiva, per a la seua protecció, segons el tipus de bé i la naturalesa tangible o intangible. I això és el que darrerament, a les quatre illes, amb major o menor incidència en unes que en les altres, es ve fent i és positiu.

La LCPT parteix, com no podia ser d’una altra manera, del que diu la LPHIB, a propòsit del patrimoni etnològic, però la supera, en particular amb la introducció de més tècniques de protecció, que transcendeixen d’allò merament estàtic. Unes altres fites rellevants de la LCPT, pel que varen suposar d’innovació plena, són les següents:

  1. Establir la figura de les «festes d’interès cultural», inclòs el procediment per declarar-les (art. 5).
  2. Preveure, amb detall, la inclusió de la cultura popular i tradicional dins dels currículums de tot l’ensenyament reglat (art. 6).
  3. Establir mesures de foment i subvenció (art. 7) en pro de la cultura popular i tradicional.
  4. Establir que determinades associacions i fundacions relacionades amb la cultura popular i tradicional poden ser declarades «d’interès cultural» (art. 11) i els efectes d’aqueixa declaració (art. 12).

A tot l’anterior s’afegí la creació, per primera vegada a les Illes Balears (i sense perjudici de les entitats consultives oficials en matèria de patrimoni històric, segons l’art. 96 de la Llei 12/1998: UIB, IEB, IME i IEE), d’un òrgan de consulta oficial en matèria de cultura popular i tradicional, el «Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional de les Illes Balears», tot referint-se en l’art. 9 a les seues funcions consultives. A més en l’art. 10 preveu la possibilitat —facultativa, doncs, per tal de respectar l’autonomia dels Consells Insulars— que aprovin aquestos l’existència d’òrgans equivalents de consulta en matèria de cultura popular i tradicional per al seu àmbit territorial respectiu.

Ens correspon, ara, versar la figura de les «Festes d’Interès Cultural» (FIC). Es tracta de la gran innovació de la LCPT. En els primers textos dels avantprojectes de llei tramesos es parlava de «Festes d’Interès Nacional», per a les Balears o de les Balears, seguint la terminologia i caràcter de la citada Llei catalana de 1993 (i no només en l’exposició de motius, sinó també en el text), però finalment la Llei balear parla de «festes d’interès cultural».

Aquesta era la gran aposta i innovació de la LCPT en pro del reconeixement de les festes tradicionals pròpies de la cultura popular illenca.

A més, i com a expressió que no bastava amb la mera o simple declaració —àmbit dinàmic proactiu— s’establí que els poders públics de les Illes Balears —tots, i no només els consells insulars— han de vetlar per protegir i per promoure adequadament les festes declarades d’interès cultural, com també per conservar-ne els elements essencials, sense perjudici de l’evolució natural i de l’adaptació històrica de cada festa, la qual cosa diu molt a favor d’aquest enunciat normatiu, per evitar falses recuperacions o anacronismes patents o, a l’inrevés, per a no fomentar la desfiguració d’aquelles.

IV. Les insuficiències de la Llei 12/1998, de 21 de desembre, i de la mateixa Llei 2/2002, de 19 de març: la modificació ad hoc de la Llei 12/1998, en 2004

Arribats en aquest punt ens trobam que al setembre de 2004, en el Consell Insular d’Eivissa i Formentera, per part del llavors conseller executiu de Patrimoni Històric Sr. Joan Marí Tur se’ns va demanar formalment si vèiem possible la declaració de les Caramelles de Nadal, pròpies d’Eivissa i Formentera, com a FIC, a la qual cosa vàrem contestar que pròpiament no, perquè difícilment es podia subsumir en l’art. 5 el que són les Caramelles.

I, llavors, se’ns va dir, pel citat conseller de Patrimoni Històric, quina protecció es podia donar a les Caramelles, perquè se n’era conscient que a Mallorca el seu Consell Insular a través de la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Històric de Mallorca, segons Acord de 19 de desembre de 2003, i així s’havia publicat en el BOIB de 14 de febrer de 2004, havia incoat l’expedient per tal que el Cant de la Sibil·la fos declarat Bé Immaterial d’Interès Cultural [apreciï’s l’ordre concret de les paraules, amb contingut], sobre la base de la Llei de patrimoni històric de 1998? La nostra sorpresa fou majúscula, perquè era una mica agosarat fer-ho, però en el fons, segur que ningú s’atreviria a dir que les bases jurídiques no eren massa segures i, menys encara, impugnar-ho, atès el que representa la Sibil·la a Mallorca. I, als efectes oportuns, després d’indagar en l’assumpte vàrem descobrir que el mateix informe fet per la UIB, com a entitat consultiva oficial, ho va informar favorablement tot basant-se genèricament en els preceptes del títol I de la LPHIB, sense que pròpiament n’hi hagués un precepte explícit que ho permetès i, pel que fa al procediment, seguint genèricament el previst per als BICs materials, mobles o immobles, sense que explícitament el legislador de 1998 ho hagués previst, més aviat el contrari.

El nostre parer fou que allò correcte —i seria inatacable, per al futur— era efectuar explícitament una modificació ad hoc de la LPHIB. I, fins i tot, sobrevingudament, una vegada aprovada la normativa nova, si n’era el cas, es comptaria amb unes regles que permetrien incoar l’expedient per declarar les Caramelles com a BIC immaterial, com per exemple en el cas d’altres manifestacions dignes de protecció com, per exemple, la Sibil·la.

I, doncs, això va ser el que va ocórrer. L’esmentat conseller pitiús ens va encarregar la redacció d’una proposta d’addició a la LPHIB, en el sentit que hem descrit. La proposta es va incloure finalment en el Projecte de llei de mesures tributàries, administratives i de funció pública de 2004 per a 2005,[13] segons Acord del Consell de Govern de les Illes Balears, de data 22 d’octubre de 2004.

O siga, que dins de la més absoluta de les heterodòxies jurídiques que hom pot imaginar, pel que fa al procediment (a través d’una «llei d’acompanyament») resulta que el Parlament de les Illes Balears ho va tramitar i, tot i que va haver-hi esmenes de pes per part de l’oposició,[14] al final es va aprovar el text com es proposava. És a dir, de la manera més poc adient al fons que la matèria mereixia — la creació de la figura dels béns d’interès cultural immaterial a les Illes Balears i el procediment per poder-los declarar— va passar a ser dret positiu i, explícitament, la LPHIB es va modificar, en aqueix concret sentit.

El procediment seguit resultà molt poc edificant, sobretot si hom té en compte la pròpia jurisprudència del Tribunal Constitucional sobre aquest tipus de lleis, però en aquell temps aqueixa jurisprudència no era molt abundosa ni taxativa, com ha ocorregut després de manera clara. Finalment es va aprovar el text tal qual es proposava,[15] com a «acció administrativa en matèria de patrimoni històric: junt (!) amb accions administratives en matèria «de comerç interior», «de treball i formació», «de pesca i activitats subaquàtiques», «d’aigües» i «de patrimoni públic local del sòl i règim d’alienació de béns patrimonials».

D’aquesta manera, i fruit d’aqueix procediment tan peculiar, el legislador balear (amb l’art. 36 de la Llei 8/2004, de 23 de desembre, de mesures tributàries, administratives i de funció pública) va aprovar una normativa que permet atorgar una completa protecció al caràcter intangible o immaterial dels béns, amb la introducció de la categoria de l’anomenat «bé d’interès cultural immaterial» (art. 5.2 i art. 67.3 en la LPHIB), tot resultant que també hi queda protegida, per conseqüència inel·ludible, la llengua i les seues manifestacions, com a bé cultural immaterial, el més rellevant de tots.

De tal manera que el legislador va acollir la nostra proposta en els mateixos termes que l’havíem formulat assumint en aquell moment la responsabilitat d’intentar donar una solució jurídicament assenyada, i culturalment adequada per a la protecció completa del sencer patrimoni cultural immaterial de les illes.

V. Les primeres declaracions de BICs immaterials i de FICs

Va ser en aquest marc on es varen començar a implementar les figures de protecció previstes en les dos lleis que comentam, ja fos com a «BICs immaterials»,[16] ja fos com a «FICs».

A més a més, i pel que fa a les FICs va ser precisa la constitució pròpiament dita, a finals del mandat 2003-2007, a nivell de tota la comunitat autònoma, del Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional de les Illes Balears, creat per la LCPT,[17] i constituït primigèniament al mandat 1999-2003, al març de 2003. També a cada consell insular es varen crear organismes equivalents.

La creació del Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional d’Eivissa i Formentera l’any 2004 i l’aprovació del Reglament sobre el procediment a seguir per a la declaració de festes d’interès cultural a les Illes d’Eivissa i Formentera l’any 2006 anà encaminada, com a actuació pionera també a tot l’arxipèlag, a declarar la primera FIC de tota la comunitat autònoma. En efecte, així es deriva de l’expedient iniciat pel llavors Consell Insular d’Eivissa i Formentera i que acabà en virtut d’Acord del Ple de 14 de juny de 2007.[18] En concret es declarà FIC les Festes de la Terra (Eivissa). Unes Festes que recullen el naixement, l’any 1235, un 8 d’agost, del que és la fesomia principal de les arrels culturals, lingüístiques, religioses i d’identitat nacional d’Eivissa (i, per derivació, també de Formentera), amb motiu de la conquesta de l’illa d’Eivissa per l’arquebisbe electe de Tarragona Guillem de Montgrí, en nom de Jaume I.

VI. La ratificació per l’Estat de la Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, de 2003

Tot seguit hem de referir-nos al que suposà en tots els ordres la Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, feta a París el 3 de novembre de 2003, i que es va ratificar per Espanya el 6 d’octubre de 2006 (BOE de 5 de febrer de 2007); text que constitueix un tractat internacional, dictat a instàncies de la UNESCO. I, en qualsevol cas, és dret intern espanyol ex art. 10.2 CE (i, per tant, cànon d’interpretació dels drets fonamentals relacionats amb la cultura i, fins i tot, amb l’expressió lingüística i la faç de tot això) i també ex art. 94 i 96.1 de la CE i ex art. 1.5 Cc.

El seu rang és superior al de les lleis internes d’acord amb el que estableix la Llei 25/2014, de 27 de novembre, de tractats i altres acords internacionals.

D’aquesta Convenció destacam, d’una banda, la claredat de les definicions de l’art. 2 que són molt diàfanes i, d’altra banda, les mesures de salvaguarda previstes en l’art. 13 i, sobretot, en l’art. 16, que es refereix a la «Llista representativa de patrimoni cultural immaterial de la humanitat», que explicita la singularitat de la matèria que tractam i la competència per protegir el patrimoni cultural immaterial a través de l’acció decidida dels consells insulars.

A més, el «Plan Nacional de Salvaguarda del Patrimonio Cultural Inmaterial» d’octubre de 2011 té un contingut inconcús i molt revelador, també «a» i «per a» cadascuna de les Illes Balears, per separat i en conjunt.[19]

VII. La reforma de l’Estatut d’autonomia per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer

Avançant en l’iter administratiu i polític, la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’EAIB, que és el text vigent avui, manté una exposició de motius prou clara i diàfana, respecte al per què de la modificació, cosa que també tengué —i té— repercussions clares en la «interiorització absoluta» del fet insular, amb la creació del Consell Insular de Formentera (per emersió de l’Ajuntament de Formentera que ha esdevingut a la vegada Consell Insular de Formentera) i la restricció de l’antic Consell Insular d’Eivissa i Formentera a l’illa d’Eivissa. I, en conseqüència, també comporta la nova redacció de l’Estatut la «interiorització absoluta» respecte a la protecció i posada en valor de la cultura popular i tradicional de cadascuna de les illes. En qualsevol cas, no es pot confondre l’exposició de motius (d’aquesta Llei orgànica de 2007)[20] amb el nou preàmbul de l’EAIB de 2007, de nova redacció i de suma rellevància en els seus postulats i declaracions.

Es tracta, en tots dos casos, d’una sèrie de principis generals o valors institucionals del dret autonòmic balear, intangibles i absoluts, també en matèria cultural, als quals es troben subjectes el conjunt de poders públics a l’arxipèlag, en virtut del principi de jerarquia normativa que preveu l’art. 9.3 CE, i que cal llegir en clau d’interiorització del fet insular emparat per l’art. 138.1 in fine CE i, fins i tot, de l’art 3 de l’Estatut sobre el fet insular a nivell intern i extern, i que apareix titulat sota la rúbrica evident de la «Insularitat».

I, atès tot l’anterior, la nova redacció del text estatutari és manifestament «insularista»[21] la qual cosa en matèria de cultura popular i tradicional reconeix una obvietat, un prius innat, com ja es palesava, per exemple, i entre d’altres normes autonòmiques, en la Llei 15/2006, de 17 d’octubre, d’arxius i patrimoni documental de les Illes Balears.[22]

VIII. Les darreres declaracions de FICs i de BICs

La creació del Consell Insular de Formentera (constituït el 10 de juliol de 2007, en virtut de la reforma estatutària que hem descrit), ha fet inevitables canvis en la composició de l’originari Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional d’Eivissa i Formentera tot donant lloc al nou Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional d’Eivissa, restringit a l’illa d’Eivissa, cosa que va ocorre l’any 2009.

I també ha comportat «derivades» curioses respecte a la protecció com a BICs de determinats béns immaterials comuns o indistints d’Eivissa i Formentera, realitats difícilment produïbles, o del tot descartables a Mallorca o Menorca.[23]

I ja, apropant-nos al present, ens trobam que hi ha hagut darrerament, a Mallorca, un autèntic esclat en la declaració de FICs, a propòsit de festes emblemàtiques d’aquella illa[24] (encara queden d’altres que encara no s’han declarat, però és previsible que ho siguin), cosa que prové, a la vegada del Reglament del procediment a seguir per a la declaració de festes d’interès cultural a l’illa de Mallorca, de l’any 2012; text que presenta moltes particularitats i derivacions per ser el Consell Insular el competent per declarar-les, com a institució autonòmica, i no pel Govern balear.

Les últimes FICs declarades —any 2016— se refereixen a l’illa d’Eivissa[25] i a la de Mallorca.[26]

IX. La declaració de la Sibil·la com a Patrimoni de la Humanitat, per la UNESCO l’any 2010

La declaració del Cant de la Sibil·la pel Consell Insular de Mallorca el 13 de desembre de 2004 com a Bé Immaterial d’Interès Cultural —i la rellevància màxima del bé; la repercussió que la Sibil·la té en l’imaginari col·lectiu entre els mallorquins; i el seu caràcter de representació ritual que lliga un temps (el Nadal, i la seua vivència dins de la tradició cristiana més antiga) i un territori (Mallorca)— varen fer que l’any 2009 el Consell Insular de Mallorca iniciàs una primera campanya de recollida de signatures per tal de donar suport i reforçar la candidatura de la Sibil·la com a Patrimoni de la Humanitat davant la UNESCO, sobre la base de la Convenció internacional citada més amunt.

Així mateix, existia l’antecedent que la UNESCO havia inclòs el Misteri d’Elx (amb què presenta alguna relació), l’any 2001, en la primera Proclamació de les Obres Mestres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

I, així, tot seguint el protocols establerts[27] i per tal de complir amb els terminis establerts, el Consell Insular citat va remetre a l’agost de 2009, a la primera fase, un informe detallat sobre la Sibil·la a l’esmentada organització internacional, acompanyat dels milers de signatures recollides per reforçar la candidatura; que l’Administració de l’Estat va recolzar plenament.

El 16 de novembre de 2010, la UNESCO decidí, durant la cinquena sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial celebrada a Nairobi, incloure «el Cant de la Sibil·la» en la Llista Representativa del Patrimoni Mundial. Aquell mateix dia també s’inclogueren d’altres béns immaterials espanyols en aqueixa Llista, com ara «el Flamenc», «els Castells» (l’activitat castellera), «la Dieta mediterrània» i «la Cetreria».

X. El supòsit particular de Menorca

Curiós és que essent emblemàtiques les Festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca i que, no només mereixerien la consideració que hem descrit com a BIC immaterial o com a FIC, sinó fins i tot la d’incloure’s en la citada Llista Representativa del Patrimoni Mundial, no s’hagin declarat FIC (ni aquestes ni cap altra festa de Menorca), ni tampoc BIC immaterial.

La raó o raons cal buscar-les, al nostre parer, en intentar evitar, des dels poders públics, el fer una major publicitat o fomentar una arribada més gran de gent, per la «massificació» que poden arribar a patir i, sobretot, en el plànol normatiu, perquè existeixen a nivell municipal en aquella illa un seguit de «protocols» aprovats que suposen una vertadera protecció, en tots els àmbits i que, si fa no fa, li atorguen una protecció «equivalent» a la que podria suposar la pròpia declaració com a FIC o, fins i tot, la concreten encara més; si bé, tal volta, no hi ha dubte que amb la declaració com a BIC immaterial la seua consideració pública o, més bé, «publicitada» formalment en els respectius butlletins oficials i per les institucions —el Consell Insular de Menorca i els respectius ajuntaments— adquiriria més «rellevància».

XI. Les conseqüències de l’aprovació per l’Estat de la Llei 10/2015, de 26 de maig, per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, de directa aplicació a les Illes Balears en virtut de la disposició final tercera de la Llei del patrimoni històric de 1998

La Llei 10/2015, de 26 de maig (LSPCI, en endavant) explicita d’una manera considerable —no «total», emperò, si bé prou aprofitable i profitosa en el nostre cas— el que es deriva de la diverses vegades referida Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de 2003.

La LSPCI es limita a executar —plasmar i desenvolupar, tot i que no de manera completa— obligacions taxatives que ja venien establertes des de l’entrada en vigor l’any 2007 de la citada Convenció de l’any 2003, que té, com hem dit, el rang de tractat internacional.[28]

Els postulats d’aquesta Llei queden plasmats en l’exposició de motius (d’obligat compliment en el conjunt de l’arxipèlag globalment, i a cadascuna de les illes que formen les Balears per separat) i en el mateix text normatiu, com ocorre amb l’art. 1 sobre «Objecte» i amb l’art. 2 sobre «Concepte de patrimoni cultural immaterial».

Significativament, i de cara a cadascuna de les illes i la seua cultura popular i tradicional, la redacció de l’art. 2 LSPCI és molt exigent. Pròpiament es tracta del «dret» en abstracte que tenen aqueixes tradicions i manifestacions culturals a ser emparades i també i, sobretot, in concreto de l’obligació de les administracions públiques de l’arxipèlag, i per totes, els consells insulars a emparar-les degudament. I per això tenen una força vinculant molt rellevant aquesta Llei i la Convenció de 2003, de la qual n’és creditora la primera.

Per aqueixa raó, tot el que explicita la LSPCI és d’aplicació per a la protecció de la cultura popular i tradicional «de» i «a» les Illes, com a conseqüència obligada de caràcter tècnic i/o científic i descriptiu i també ho són, aplicables, els postulats de la dita Llei; i, fins i tot, ho és, aplicable, el concepte de patrimoni cultural immaterial, en tota la seua descripció molt gran i de caràcter polièdric.

Fins i tot de l’aplicació de la Llei se’n desprèn, aplicat a les Balears, que sense perjudici de la protecció que el patrimoni cultural immaterial puga rebre dels consells insulars i del Govern de les Illes Balears (i, fins i tot, si n’era el cas, de les administracions territorials vesines, com ara les altres comunitats autònomes), aquest patrimoni immaterial, i part de la cultura autòctona, és fins i tot susceptible de ser considerat/protegit per l’Estat [art. 12.1, lletres a, b i c de la Llei], quan no hi hagi instrument jurídic de cooperació entre comunitats autònomes per donar-li una protecció integral; quan ho sol·liciti la comunitat autònoma o les comunitats autònomes on es manifesten aquestos béns o, finalment, per donar-li una visió o tractament de conjunt o global, més enllà de la que li atorgui —o no li atorgui— la comunitat o comunitats autònomes concernides.[29] És més, s’estableix en la LSPCI (i així ho versa el preàmbul) que tendria possibilitat aquest tipus de béns de rebre la protecció estatal addicional mitjançant la seua consideració ad hoc per Reial decret com a «manifestació representativa del patrimoni cultural immaterial».

També la LSPCI faculta l’Estat a actuar a favor dels fets culturals que es donen als pobles d’Espanya si, a causa de la no-protecció/no-reconeixement efectiu per les administracions competents autonòmiques, d’una manera evident, contrastada i mantinguda en el temps s’arribàs a acreditar que aquesta no-protecció/no-reconeixement implicàs una «espoliació encoberta». I per evitar-ho, com a mínim, l’Estat pot en virtut de la nova Llei incloure aqueixos béns en la Llista de béns immaterials en perill, i així tractar de protegir-los; cosa rara o poc probable que passàs i que l’Estat fes, però jurídicament possible en virtut d’aquesta Llei. De tal manera que cal aprofitar totes les possibilitats/consideracions que fa la Llei, que són moltes.[30]

La plasmació final en el sentit que amb aquesta LSPCI, bastant ha canviat (a millor i que això ha de tenir repercussions favorables, en tots els ordres, a les Balears) a nivell legislatiu, i que el concepte —reduït o «estàtic»— de patrimoni històric a què se referia la ja citada LPHE s’ha ampliat a un de «dinàmic» i més exigent, en el marc de la Convenció, la tenim en la DF 1a en el sentit que s’ha afegit el següent incís final a l’apartat 2 de l’art. 1 LPHE, del patrimoni històric espanyol: «Així mateix, formen part del patrimoni històric espanyol els béns que integrin el patrimoni cultural immaterial, de conformitat amb el que estableixi la seva legislació especial».

I tot això, òbviament, té una especial concreció i força vinculant a l’hora de protegir, com a riquesa cultural immaterial, els diversos béns d’interès cultural immaterial de caràcter individual i de caràcter col·lectiu de què són titulars les illes, sense perjudici de les proteccions addicionals que aquestos béns puguin rebre en la seua materialitat «corpòria», si n’era el cas (per exemple, a propòsit de les obres de replega de cultura popular i/o etnogràfica o estrictament literàries, inclosos els seus diversos valors, que n’hi hagi).

La demostració que el factor «patrimoni cultural immaterial» ja s’ha incorporat, de ple, al nostre ordenament jurídic, i amplia a les totes el vell i vetust concepte de patrimoni històric, per un concepte global de «patrimoni cultural», la tenim en la DF 5a LSPCI, que obliga a elaborar un text refós de la LPHE i de la LSPCI (i d’altres normes amb rang legal que tractin aquestes qüestions), la qual cosa facilitarà l’aplicació d’aquesta normativa.

Doncs bé, com ja vàrem dir al començament, la DF 3a LPHIB conté una remissió explícita a la citada LPHE, en el sentit que «[e]n tot allò no previst en aquesta llei, serà d’aplicació la Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimonio histórico español», de tal manera que com que resulta que la mateixa LPHE ha ampliat el seu objecte, per protegir, més i millor, més béns, en aquest cas, els del patrimoni cultural immaterial, també la LPHIB ha ampliat el seu objecte, amb tot el que representa, de positiu, la nova LSPCI, incloses totes les seues afirmacions i tècniques de protecció.

Això és molt rellevant a les Balears i, si bé, tal volta ha passat desapercebut l’anterior, es tractà d’una actuació correcta la que es va fer amb aqueixa remissió i, pel que fa al fons, ara es tracta de dret aplicable directament que amplia l’objecte dels béns a protegir (les definicions) i la manera de fer-ho.

XII. La realitat actual, més propera

L’any 2016 es tramitaren, en paral·lel, als quatre consells insulars els respectius expedients sobre incoació, per ser declarat BIC immaterial, del treball o tècnica de «la pedra en sec». El valor d’aquesta tècnica és extraordinari, amb particularitats a cada territori. Està relacionat amb el respectiu dret consuetudinari o tradicional i, per damunt de qualsevol altra referència, amb l’etnografia, el paisatge i la cultura dels pobles illencs, i per aquest motiu últimament està rebent la màxima protecció patrimonial possible com a bé material i també com a bé immaterial.[31]

Aquestos quatre expedients paral·lels acrediten la impossibilitat jurídica manifesta que el Govern de les Illes Balears pugui declarar cap mena de BICs, sense perjudici, com és el cas, que doni suport tècnic, o coordini les actuacions. Però això evidencia que la competència és in totum dels quatre consells insulars, si bé en aquest cas es preveu formular una petició a la UNESCO com a candidatura internacional de la «pedra en sec» per a formar part de la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en coordinació de les quatre illes, dirigida pel Govern de les Illes Balears i el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, i a presentar amb altres països de la Mediterrània, com ara Grècia i Xipre.

Per això, consideram que l’apartat 3 de l’art. 40[32] de la Llei 5/2013, d’1 d’octubre, audiovisual de les Illes Balears (precepte intitulat «Filmoteca de les Illes Balears») contradiu l’EAIB d’acord amb les al·legacions que el Consell Insular de Formentera va formular i que no varen ser acceptades i que posaven de manifest que a les Balears no n’hi ha «béns d’interès cultural autonòmic» pròpiament dits, i que el legislador es basava en un text d’altres comunitats autònomes que no tenen la particularitat dels consells insulars.

En canvi sí que hi ha béns d’interès cultural insular «i insularitzats», declarats per cada consell insular, sense perjudici que el Govern de la Comunitat Autònoma, a través de la conselleria competent, puga sol·licitar al respectiu consell insular, la declaració com a BIC d’aquelles obres audiovisuals o material fílmic de marcat interès artístic, històric o cultural per a l’illa respectiva.

I, en idèntic sentit, la interpretació que cal fer de la Llei 3/2015, de 23 de març, per la qual es regula el consum cultural i el mecenatge cultural, científic i de desenvolupament tecnològic, i s’estableixen mesures tributàries, sense perjudici de la intervenció del Govern de les Illes Balears, és la de la «necessària interiorització» amb relació a cada consell insular i la seua intervenció, i no una forma d’assumpció incorrecta de competències dels consells insulars.

XIII. D’altres vies per a la protecció de la cultura popular i tradicional

No podem deixar de citar l’existència de tot un seguit de normes que evidencien la protecció de la cultura popular i tradicional a cadascuna de les illes i que impliquen altres possibilitats més enllà d’un enfocament patrimonialista o culturalista i que ofereixen altres enfocaments distints; fins i tot des d’un punt de vista ambiental i/o territorial i/o urbanístic, però amb una visió global de la respectiva realitat insular.

És el cas de diversos supòsits de protecció ad hoc de determinats immobles que impedeixen la seua demolició en funció de valors equivalents als històrics, però inclosos en altres normes, com per exemple, en la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears (LEN), ja des de 1991, a propòsit de les edificacions amb valor arquitectònic i exemples d’arquitectura tradicional situades en les zones de sòl rústic protegit a què es refereix aquesta llei (AANP, ANEI i ARIP).

Volem deixar constància que en aquesta comunitat autònoma manca, en l’àmbit de la legislació de patrimoni històric (i de cultura popular i tradicional) una normativa d’ultra-protecció dels BICs a la vegada declarats béns integrants del Patrimoni Mundial per la UNESCO, com per exemple, i des de desembre de 1999 (pioners del conjunt de l’arxipèlag), a Eivissa i Formentera, l’acròpoli de Dalt Vila (el nucli antic de la ciutat d’Eivissa), les praderies de posidònia oceànica entre les illes d‘Eivissa i Formentera, la necròpoli feniciopúnica des Puig des Molins (en la ciutat d’Eivissa) i l’assentament fenici de Sa Caleta (a Sant Josep de sa Talaia), exemples d’elements del Patrimoni de la Humanitat, terrestres i marins, com a mostra de «biodiversitat i cultura».[33] Això és el que haurà d’ocórrer, al nostre parer, el dia en què el conjunt de la riquesa arqueològica de Menorca —la riquesa talaiòtica— com a candidatura per a la seua consideració com a Patrimoni Mundial, rebi aquesta merescuda protecció singular per part de la UNESCO. Sens dubte, tot això haurà de tenir repercussió en la legislació de patrimoni històric i de cultura popular i tradicional, amb algun tipus de referència específica d’especial protecció, i no merament retòrica, sinó efectiva i certa. I més quan resulta que la Sibil·la (any 2010) ha rebut la més alta consideració per part de la UNESCO, el mateix que va ocórrer amb la Serra de Tramuntana, també de Mallorca (any 2011), com a Paisatge Cultural, dins del Patrimoni Mundial protegit.

També podem apreciar, en fi, aqueixa idea de protecció de la cultura popular i tradicional amb una llei molt específica, i singularíssima per a l’illa de Menorca: és el cas de la Llei 13/2000, de 21 de desembre, del «Camí de Cavalls» de Menorca, fruit de la iniciativa legislativa efectuada l’any 1999 (legislatura 1999-2003), per part del Consell Insular de Menorca davant el Parlament de les Illes Balears amb la «Proposició de llei reguladora del Camí de Cavalls de Menorca» (exemple de vial de pas públic per tot el litoral d’aquella illa, segons servitud immemorial), que finalment va fructificar, tot resultant que, entre d’altres qüestions, el Consell Insular de Menorca, en la seua iniciativa legislativa es va referir, com a fonament del text, també al dret civil propi de cadascuna de les Illes, la qual cosa acredita una territorialització evident i una interiorització clara del fet civil a cadascuna de les illes que formen l’arxipèlag. La Llei finalment aprovada declara el «Camí de Cavalls» explícitament «com una realitat històrica i cultural del poble de Menorca».

La relació entre la cultura popular i tradicional a Eivissa i Formentera i el dret civil autòcton o privatiu es posa de manifest amb l’anomenat «Consell Assessor per al Manteniment, la Conservació i la Defensa del Dret Foral d’Eivissa i Formentera», en virtut de l’Acord unànime del Ple de Consell Insular d’Eivissa i Formentera, de dia 27 de novembre de 1998. Des de la creació del Consell Insular de Formentera, les funcions d’aqueix Consell assessor les duu a terme l’actual «Consell Assessor de Dret Civil propi d’Eivissa i Formentera» (segons Acord del Ple del Consell Insular d’Eivissa de 30 d’abril de 2010), un òrgan consultiu dependent del Consell Insular d’Eivissa però amb representació del Consell Insular de Formentera, per tractar-se d’un dret comú a les dos illes.[34]

Fins i tot aqueixa protecció del fet cultural s’aprecia, respecte a Eivissa i Formentera (dins la legislació balear), quan aquesta darrera té en compte «degudament» la realitat dels hàbitats rurals i l’escala territorial específica de les Pitiüses, completament distinta de l’escala territorial mallorquina i menorquina, com evidencien, per exemple aquestes dos lleis: la Llei 7/1992, de 23 de desembre, de modificació de determinats articles de la citada LEN, modificada l’any 2003 i la Llei 11/2005, de 7 de desembre, de mesures específiques i tributàries per a les illes d’Eivissa i Formentera, en matèria d’ordenació territorial, urbanisme i turisme.

XIV. Una valoració crítica final

Finalment, i a mode de reflexió, ens demanam si és possible defensar, per a unes societats posturístiques, una tradició cultural popular preturística a les illes.

En parlar de la tradició cultural de les quatre illes, amb les particularitats a la volta, de les Pitiüses entre si, ens referim a una tradició moderna però basada, sobretot, en el paradigma cultural no turístic, però no de la totalitat de la població que hi resideix. En efecte, moltes de les coses que hem citat es refereixen al món de l’imaginari preturístic però no a l’actual amb una població variadíssima i d’abast planetari, molta de la qual, com és més que palès, difícilment s’hi integra (l’exemple més rotund i incontestable és, al conjunt de l’arxipèlag, el de l’illa d’Eivissa).

A més, tot i que correspongui lloar la tradició pròpia de les illes i aquesta estiga tenyida de record del passat i de veneració de l’idiosincràtic (i s’expressi en el respectiu català insular), i en contacte amb la« foravila» i «les coses nostrades», a Mallorca, i amb la «pagesia» a Menorca i a les Pitiüses, resulta que, per exemple, l’economia d’Eivissa i de Formentera està majoritàriament basada en el turisme.

Per això, i centrant-nos en l’exemple d’Eivissa (i en menor grau a Formentera), a ningú se li escapa la superposició de diversos «móns» i cultures que explicita una destinació de primer ordre a nivell mundial, un empori economicoturístic, en tots els sentits; una marca («IBIZA» o les seues inicials «IBZ»), més que un territori; la cultura de la nit, la diversió i la festa i la disbauxa de l’estiu; les discoteques de fama internacional i tot el que això comporta; els beach clubs, a la vora de les platges; els clubbers, i el tipus de turisme que implica; les party boats, o festes nàutiques en vaixells; inclosa la gent relacionada amb tot això, i la cultura —o cultures— que aquesta gent té per pròpia.[35] Tot plegat es troba a anys llum del que significa la tradició cultural pitiüsa.

Per aquesta raó és molt difícil pretendre —tal volta, per a alguns, serà una feina titànica i per a d’altres serà una contradictio in terminis irresoluble— salvar «tota» una idiosincràsia basada en una tradició cultural dins una societat que inclou, a l’interior, multitud de societats a la volta, i ha deixat de ser tradicional, i allò pretesament tradicional (que podríem anomenar «neopagesisme» o equivalent pitiús, per entendre’ns) no seria més que un estrat en el qual «s’està», però que ja no és un estrat del que «es viu» i «s’hi viu», o només ho és d’una manera molt limitada, i en un sector poblacional petitíssim.

En conseqüència, resulta molt dificultós mantenir i respectar la tradició cultural com si es tractàs d’una societat no turística, en el si d’una societat que ha esdevingut eminentment turística, on la base física i mental (la cosmovisió) és, per complet, dins un segment significatiu de la població, una altra.

També a Formentera aqueixes qüestions estan tenint prou repercussió. L’illa ha experimentat un augment continuat de la població resident i una pluralitat social manifesta que inclou segments de població molt significatius, com ara els de nacionalitat italiana, que ja s’està assentant a l’illa. També un desenvolupament socioeconòmic de caire turístic «a» l’illa i «de» l’illa cada vegada més notori i d’envergadura, sent més coneguda i visitada que mai, per exemple, per població de tots els territoris de parla catalana, molta de la qual també acaba assentant-se definitivament a l’illa , amb totes les repercussions que això comporta fent que l’illa «més aïllada» de tot l’arxipèlag, ho hagi deixat de ser, almenys alguns mesos de l’any.

Com a feina de síntesi i nexe d’unió entre totes aquestes diferents variables, consideram que és ben possible, des de la modernitat, recuperar/revitalitzar plenament la cultura popular i tradicional de les illes, a partir de la llengua en què s’hi expressa, des d’una concepció de respecte al que significa ser la pròpia del territori. Ajudaria plenament a aconseguir-ho comptar amb una refosa i actualització de tota la legislació que hem esmentat: la LPHIB de 1998 i la LCPT de 2002, tot tenint en compte, a la volta, la Convenció internacional de 2003 i la LSPCI, ja citades (i l’EAIB), en un únic text legal, complet i aplicable a les Balears, com a Galícia s’ha fet amb la Llei 5/2016, de 4 de maig, del patrimoni cultural.

En particular, aqueixa recuperació seria possible, des del respecte a la diversitat de tradicions i persones, en un món globalitzat, ja que la cultura autòctona hi era abans que les altres i és la que dóna sentit «i nervi» a tot, i posseeix les eines per enfocar el futur.

Només així, s’estarà fent realitat la regla jurídica i moral contemplada en la Constitució Gaudium et Spes (Sobre l’Església en el Món actual) del Concili Vaticà II, a propòsit del fet cultural autòcton a cadascuna de les Illes Balears, i de la protecció autèntica de tota la seua riquesa cultural i humana ad intram, així com de la interpretació fidel i veritable d’aqueixa protecció, com a plasmació d’un valor universal del dret, quan diu el següent, al punt 54:

«I així poc a poc, es va gestant una forma més universal de cultura, que tant més promou i expressa la unitat del gènere humà, quan millor sap respectar les particularitats de les diverses cultures».

És obligat, doncs, el respecte «a» i «de» totes les particularitats de les diverses cultures illenques, entre si, les unes amb les altres; així com també és obligat el respecte d’aquelles pels que hi arriben a les Illes i, amb la vida, les acaben fent seues plenament.

XV. Bibliografia

BASSOLS TERRÉS, J. M. El llegat de les Pitiüses. Gravació televisiva en imatge i so (26 capítols). RTVE. Emissió: anys 2000 i 2001. En català: circuït territorial de TVE a Balears. En castellà: emissió estatal de TVE.

BLASCO ESTEVE, A. (dir.). Comentaris a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. Navarra: Editorial Thomson-Civitas, 2008. A aquesta obra:

  • OLLERS VIVES, P. «Comentaris a l’article 18 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears», p. 195-211.

CAMPS. A. «La catalogació dels béns que integren el patrimoni etnològic com a eina bàsica per conservar-lo». Jornades sobre els 15 anys de la reserva de biosfera de Menorca. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2008, p. 413-419.

Diversos autors. Comentaris a la Llei del Patrimoni Històric de les Illes Balears. Palma: Institut d’Estudis Autonòmic, 2003. Col·lecció L’Esperit de les Lleis; 2. A aquesta obra:

  • FERNÁNDEZ-VENTURA ÁLVAREZ, J. V. «El règim de protecció dels denominats paratges pintorescs», p. 201-222.
  • NAVARRO SÁNCHEZ, Á. C. «Els patrimonis especials», p. 161-200.

LLODRÀ GRIMALT, F. «La protecció jurídica de la cultura popular i tradicional a les Illes Balears». II Jornades d’estudis locals de Manacor. Llengua, literatura i cultura popular. Manacor, 2002, p. 369-380.

  • «La protección jurídica de los conocimientos tradicionales». Ecosostenible, núm. 17 (2006), p. 39-51.

NARRIA. Estudios de artes y costumbres populares, núm. 101-104 (2003), dedicat a Eivissa i Formentera; núm. 109-112 (2005), dedicat a Menorca, i núm. 113-116 (2006), dedicat a Mallorca.

NAVARRO SÁNCHEZ, Á. C. Derecho Balear, inmigración y Turismo de Masas en Calvià. Calvià: Ajuntament de Calvià, 1998. Col·lecció Valldargent; 4. Àccessit en el Premi d’Investigació Rei en Jaume 1997 (Calvià, Mallorca).

  • «La protecció jurídica de la cultura popular i tradicional de les Pitiüses». III Jornades sobre cultura popular de les Pitiüses. Es vestir antic. Imatges d’ahir. Eivissa: Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, març de 2004, p. 35-77.
  • «La protección jurídica de la cultura popular y tradicional. El ejemplo de las islas de Eivissa y Formentera». El Consultor de los Ayuntamientos y de los Juzgados, núm. 3 (febrer de 2004), p. 427-446.
  • «Des de Formentera, la lluita per la protecció i defensa del Dret Civil de les Pitiüses». Jornades d’Estudis Locals, dedicades a D. Joan Marí Cardona. V ed. Formentera: Consell Insular de Formentera, 2015. En premsa.
  • «Els prohoms: continuació d’una institució medieval vigent a l’actualitat. L’exemple d’Eivissa i d’altres territoris vesins de l’arc mediterrani». XVI Jornades de cultura popular de les Pitiuses, dedicades als Prohoms, homes bons. Eivissa: Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, 2016, p. 19-100. Eivissa, 2017.

SANSANO COSTA, L. (2015). «Josep Maria Bassols, el documentalista de l’Eivissa tradicional», homenatge pòstum a J. M. Bassols (1930-2015). Diario de Ibiza, 17 de juliol de 2015.

  1. De conformitat amb l’establert en l’Estatut d’autonomia, el català que empram en aquest text és el normatiu propi de les Pitiüses, per tal d’expressar la diversitat que aquest té al si de l’arxipèlag i fer notori que unitat i diversitat van lligades plenament. Per això empram, per exemple, el terme dos que a les Pitiüses val tant per al masculí com per al femení i no es flexiona (a Mallorca i a Menorca, sí: dos per al masculí i dues per al femení).
  2. En el Preàmbul originari hi ha una referència, en singular al poble [de les Illes Balears], però també als pobles —en plural— que formen la Comunitat insular, tot parlant de solidaritat, aproximació i respecte mutu, la qual cosa en matèria de cultura popular i tradicional és una evidència, i una necessitat. Així mateix destacam els articles següents: l’1 —on parla del poble de les Illes Balears i de la seva identitat històrica; el 3 —sobre la llengua catalana, com a pròpia de les Illes Balears; el 9 —sobre «les institucions d’autogovern»; el 13 —sobre la competència exclusiva de la Comunitat Autònoma respecte de la protecció i el foment de la cultura autòctona, i el 14 —sobre la competència exclusiva de la Comunitat Autònoma per a l’ensenyament de la llengua catalana, i el 39, apartats 6 —sobre patrimoni arqueològic, històric, artístic i monumental, arxius i biblioteques, museus, conservatoris i belles arts— i 17 —sobre foment de la cultura.
  3. Com ja va palesar la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears, que en l’Exposició de motius es refereix al caràcter de la llengua catalana i advoca per la seua defensa i normalització, en el marc del citat art. 9 EAIB, cabdal en matèria de tradicions illenques i de la segmentació interna, i diu que [la llengua] «és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears».
  4. Aquesta Llei parla, específicament, en l’art. 3.1 de «Tots els mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterers residents fora d’aquesta comunitat autònoma» i en l’art. 10 de «facilitar el coneixement de la història, l’art, la llengua, les tradicions i la realitat social de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera».
  5. No obstant això, destacam la iniciativa legislativa que partí del Parlament de les Illes Balears a les Corts Generals i que fructificà, a propòsit de la denominació de la província de Baleares a Illes Balears, en virtut de la Llei 13/1997, de 25 d’abril.
  6. Sobre això, el llibre col·lectiu Comentaris a la Llei del Patrimoni Històric de les Illes Balears, volum núm. 2 de la col·lecció «L’Esperit de les Lleis» de l’Institut d’Estudis Autonòmic del Govern de les Illes Balears. Vegeu també el nostre article «La protecció jurídica de la cultura popular i tradicional de les Pitiüses» donat a conèixer dia 7 de març de 2003, en el marc de les III Jornades sobre cultura popular de les Pitiüses, tot havent-se publicat l’any 2004: III Jornades sobre cultura popular de les Pitiüses. Es vestir antic. Imatges d’ahir, p. 35-77 (versió en castellà en la revista jurídica El Consultor de los Ayuntamientos y de los Juzgados, núm. 3 (2004), p. 427-446.
  7. En virtut de la disposició addicional quarta, incorporada en la tramitació parlamentària, i que a hores d’ara no s’ha arribat a crear.
  8. Sobre aquesta qüestió vegi’s el dossier de documentació que es conté al web del Parlament de les Illes Balears, en: http://web.parlamentib.es/webgtp/scripts/unregexpn.asp?CFNumExp=41996GLEX-0008El text del Projecte de llei es va publicar en el Butlletí Oficial del Parlament de les Illes Balears [BOPIB] núm. 74, de 22 de novembre de 1996, IV legislatura, p. 1978-1997.
  9. Sobre aquesta qüestió vegi’s el dossier de documentació que es conté al web del Parlament de les Illes Balears, en: http://web.parlamentib.es/webgtp/scripts/unregexpn.asp?CFNumExp=52001GLEX-0009El text del Projecte de llei es va publicar en el BOPIB núm. 106, de 17 de setembre de 2001, V legislatura, p. 2511-2514.
  10. Vegeu LLODRÀ GRIMALT, F. «La protecció jurídica de la cultura popular i tradicional a les Illes Balears». II Jornades d’estudis locals de Manacor. Llengua, literatura i cultura popular. Manacor (Mallorca), 2002, p. 369-380. D’aquesta mateixa autora, «La protección jurídica de los conocimientos tradicionales». Ecosostenible, núm. 17 (2006), p. 39-51.
  11. Sobre la indumentària tradicional, a les Pitiüses podem citar la que mantenen les dones pageses que encara queden a Eivissa i a Formentera. Una indumentària que és expressió d’un món en vies d’extinció; però d’autèntica singularitat, sense equivalència en el conjunt d’Espanya, com a reminiscència de la més antiga tradició i d’un tresor que entronca amb la vestimenta femenina de segles enrere i que és exemple de molt més que una estampa polida per a ser fotografiada per turistes encuriosits o sorpresos.
  12. Així, CAMPS. A. «La catalogació dels béns que integren el patrimoni etnològic com a eina bàsica per conservar-lo». Jornades sobre els 15 anys de la reserva de biosfera de Menorca. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2008, p. 413-419.
  13. Sobre aquesta qüestió vegi’s el dossier de documentació que es conté al web del Parlament de les Illes Balears, en: http://web.parlamentib.es/webgtp/scripts/unregexpn.asp? CFNumExp=62004GLEX-0006El text del Projecte de llei es va publicar en el BOPIB núm. 59, de 28 d’octubre de 2004, VI legislatura, p. 1979-2001.
  14. En efecte, així es deriva del que es va tractar a la Comissió d’Hisenda i Pressuposts, segons el Diari de Sessions de la Comissió d’Hisenda i Pressuposts del Parlament de les Illes Balears, exemplar núm. 35, VI Legislatura, del 14 de desembre de 2004. També hi hagué un debat profund a l’hora de la votació del Dictamen de la Comissió citada, com es deriva del Diari de Sessions del Ple del Parlament de les Illes Balears, exemplar núm. 48, VI legislatura, del dia 21 de desembre de 2004.
  15. Únicament, i en descàrrec del que hem dit, sobre la legalitat del procediment seguit, i a propòsit de la declaració del Cant de la Sibil·la com a Bé Immaterial d’Interès Cultural cal assenyalar que encara que es va aprovar abans que la Llei del patrimoni històric fos modificada, ja s’havia publicat en el BOPIB núm. 59, de 28 d’octubre de 2004, el Projecte de llei que modificava la Llei de 1998. I la publicació en el BOIB de la declaració del Cant de la Sibil·la com a Bé Immaterial d’Interès Cultural es va fer el dia 15 de febrer de 2005, quan la Llei del patrimoni històric de 1998 ja s’havia modificat expressament.
  16. Pel que fa a les declaracions de BICs immaterials, el primer que es va aprovar fou el de ses Caramelles de Nadal, a les Pitiüses, segons Acord del Ple del Consell Insular d’Eivissa i Formentera de 28 de novembre de 2005 (BOIB de 16 de febrer de 2006 i BOIB d’1 d’abril de 2006), just com a «Bé etnològic d’interès cultural immaterial». Apreciï’s l’ús de l’article salat i no el literari en la designació oficial. Així mateix, en aquesta primera època, també es declarà BIC immaterial la Festa de l’Estendard, a Palma (BOIB de 15 de desembre de 2007), i que provenia d’un expedient iniciat en el mandat anterior, en concret el 20 d’octubre de 2006. Una festa o commemoració que recull el naixement, l’any 1229, un 31 de desembre, del que és la fesomia principal de les arrels culturals, lingüístiques, religioses i d’identitat nacional de Mallorca, amb motiu de la conquesta de l’illa pel Rei Jaume I.
  17. Actualment vigeix el Decret 8/2016, de 12 de febrer, pel qual es regula l’organització i el funcionament del Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional de les Illes Balears (BOIB de 13 de febrer de 2016).
  18. Aquest Acord apareix publicat en el BOIB d’11 d’agost de 2007.
  19. En efecte, d’aquest Plan Nacional es deriva que en el concepte de patrimoni cultural immaterial s’inclou: «1.1.3. Ámbitos en los que se manifiesta el Patrimonio Cultural Inmaterial.[…]Ámbitos en los que se manifiesta el PCI en España:Conocimientos tradicionales sobre actividades productivas, procesos y técnicas […].Creencias, rituales festivos y otras prácticas ceremoniales […].Tradición oral y particularidades lingüísticas […].Representaciones, escenificaciones, juegos y deportes tradicionales […].Manifestaciones musicales y sonoras […].Formas de alimentación […].Formas de sociabilidad colectiva y organizaciones […]».
  20. Es parla d’«un major aprofundiment en el reconeixement del fet insular», i de l’atribució del que anomena «més protagonisme a cadascuna de les illes i dels seus respectius consells insulars» (inclusivament la creació del Consell Insular de Formentera), perquè «s’apuntava com un desig generalitzat el fet que Formentera gaudís [sic] d’un consell insular propi que gestionàs, des de la mateixa illa, l’administració insular».
  21. L’insularisme apareix en els art. 12, 18, 24, 34, 35, 70 i 90 de l’EAIB. Vegi’s, en aquest sentit, P. OLLERS VIVES, en BLASCO ESTEVE, A. (dir.). Comentaris a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. Navarra: Editorial Thomson-Civitas, 2008, p. 195-211.
  22. L’obligació d’intervenir dels respectius consells insulars respecte a la defensa i recolzament formal de la cultura popular i tradicional ve establerta en la Llei 15/2006 d’una manera taxativa. Així, s’atribueix la competència als consells insulars en matèria d’imatge i so, tot resultant que existeixen els respectius «Arxius d’Imatge i So», on es recullen els fons documentals gràfics i multimèdia de plasmació de la vivència i pràctica de la tradició autòctona.
  23. En efecte, el Consell Insular d’Eivissa ha declarat com a Bé d’interès cultural, amb la tipologia de bé immaterial, ses Caramelles de Pasqua (BOIB de 15 de desembre de 2011). Una altra vegada l’article salat, i no el literari. Per altra banda l’anterior Consell Insular d’Eivissa i Formentera va declarar BIC immaterial ses Caramelles de Nadal a les dos illes. De manera que les de Pasqua són només BIC immaterial a Eivissa. Així mateix el Consell Insular d’Eivissa ha declarat Bé d’Interès Cultural (BIC), amb la tipologia de bé immaterial, les Quatre ballades més importants de ball pagès d’Eivissa: la curta, la llarga, sa filera i les nou o dotze rodades (BOIB de 28 de juny de 2012).
  24. I així ens trobam amb les següents FICs declarades a Mallorca (BOIB de 10 de novembre de 2015): Festa del Firó de Sóller; Festa de Sant Antoni de sa Pobla; Festa de Sant Joan Pelós de Felanitx; Festa del ball dels cossiers de Manacor; Festa del ball dels cossiers d’Alaró i Festa dels Cavallets de Felanitx.
  25. És el cas de la declaració com a FIC de la Festa del Primer Diumenge de Maig a Santa Eulària des Riu (BOIB de 27 de gener de 2016), festa emblemàtica d’aquella població eivissenca i que popularment es coneix com «Anar a Maig».
  26. Ens estam referint a la declaració com a FIC de la Festa del Sermó de l’Enganalla de Llucmajor (BOIB de 7 de juliol de 2016).
  27. El principal, el relatiu a haver rebut el bé la més alta protecció i consideració per l’Administració pública del territori on aquest es manifesta o expressa: el Consell Insular de Mallorca. A més, per la vinculació amb l’Església, vegeu art. 4 LPHIB, que disposa que l’Església catòlica, com a titular d’una part molt important del patrimoni històric de les Illes, haurà de vetlar per la protecció, la conservació i la difusió d’aquest patrimoni i, amb aquesta finalitat, haurà de col·laborar amb les diverses administracions públiques de l’arxipèlag i, a més, la normativa establerta per l’Estat (la citada LPHE), i, en qualsevol cas, l’anomenat «Acord de 3 de gener de 1979» —que n’és un tractat internacional, entre l’Estat espanyol i la Santa Seu— sobre ensenyament i assumptes culturals (Instrument de Ratificació de 4 de desembre de 1979), en particular amb l’apartat XV.
  28. El fons constitucional d’aquesta Llei 10/2015, de 26 de maig, ha estat plenament avalat pel Tribunal Constitucional en la Sentència 177/2016, de 20 d’octubre, on, entre d’altres qüestions (FJ 6), i pel que ara ens interessa, diu que l’esmentada Llei implica «un “tratamiento general” del patrimonio cultural inmaterial a la luz del notable florecimiento conceptual así como de la conciencia social y, sobre todo, en el ordenamiento jurídico internacional», ordenament jurídic internacional que precisament ve representat per l’esmentada Convenció internacional de 2003, dret intern des de 2007.
  29. El supòsit més evident seria el relatiu a la protecció i recolzament efectiu de les modalitats insulars del català, totes, les de totes les illes (conforme a l’art. 35 EAIB), inclosa l’obligada protecció, reconeixement i ús preceptiu i formal per part de l’Administració de les Illes Balears.
  30. És el cas dels següents preceptes: art. 6, sobre la «Transmissió, difusió i promoció» del patrimoni cultural immaterial; art. 7, sobre «Mesures de caràcter educatiu»; art. 8, sobre «Mesures d’informació i sensibilització», i art. 10, sobre la «Comunicació cultural entre administracions públiques» on fa referència al «Pla nacional de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial», tot havent-se de dictar un de nou en el termini de tres anys, des de l’entrada en vigor de la Llei, segons la disposició transitòria única i, mentre tant s’aplicarà el Pla nacional aprovat pel Ministeri de Cultura l’any 2011, que ja hem esmentat.
  31. Així es deriva dels corresponents acords adoptats, pels consells insulars, de la manera següent, i per aquest ordre cronològic:Formentera, com a pionera en tota la comunitat autònoma, en virtut de l’Acord del Ple del Consell insular de 27 de maig de 2016, sobre «Proposta d’adhesió a la candidatura internacional de la “pedra en sec” per a formar part de la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (UNESCO)»; així com l’Acord de l’esmentat Consell insular, de la mateixa data d’«Incoació de l’expedient per a declarar Bé d’Interès Cultural Immaterial la tècnica tradicional de construcció amb pedra seca» (BOIB de 4 de juny de 2016).Menorca, en virtut de l’Acord del Consell Executiu del Consell Insular de 18 de juliol de 2016 (BOIB de 20 d’agost de 2016) d’«Incoació de l’expedient de declaració de Bé d’Interès Cultural Immaterial de la tècnica de la pedra seca».Mallorca, en virtut de l’Acord de la Comissió Insular de Patrimoni Històric de Mallorca, de 26 de juliol de 2016, sobre «Incoació de la declaració com a Bé d’Interès Cultural immaterial de la tècnica tradicional de construcció amb pedra seca» (BOIB de 6 de setembre de 2016). En aqueix sentit, es destaca com antecedent l’Acord del Ple del Consell Insular de Mallorca, d’aprovació definitiva del «Pla especial d’ordenació i protecció de la Ruta de la Pedra en Sec» (PERPS), de 21 de maig de 2015 (BOIB de 25 de juny de 2015).Eivissa, en virtut de l’Acord de la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic —CIOTUPHA— d’Eivissa, dependent del seu Consell Insular, de 13 d’octubre de 2016 (BOIB de 6 de desembre de 2016).
  32. L’apartat 3 de l’art. 40 diu: «3. Correspon a la conselleria competent en matèria audiovisual sol·licitar, d’ofici o a instància de part, la declaració d’aquelles obres audiovisuals o material fílmic de marcat interès artístic, històric o cultural com a béns d’interès cultural autonòmic o nacional, si escau».
  33. Amb tot, en el Pla Territorial Insular d’Eivissa i Formentera, de 2005, sí que se’ls va donar una protecció ad hoc específica i superior.
  34. Sobre la defensa del dret civil propi d’Eivissa i Formentera i la tradició jurídica autòctona, amb una perspectiva de Formentera, els nostres articles: «Des de Formentera, la lluita per la protecció i defensa del Dret Civil de les Pitiüses», impartit com a conferència el 18 de març de 2015, amb motiu de les Jornades d’Estudis Locals, dedicades a D. Joan Marí Cardona. V ed. Formentera: Consell Insular de Formentera, 2015, i «Els prohoms: continuació d’una institució medieval vigent a l’actualitat. L’exemple d’Eivissa i d’altres territoris vesins de l’arc mediterrani». XVI Jornades de cultura popular de les Pitiuses, dedicades als Prohoms, homes bons. Eivissa: Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, 2016.
  35. Sobre aquesta qüestió i quant a Mallorca, vegeu el nostre llibre Derecho Balear, inmigración y Turismo de Masas en Calvià, volum núm. 4 de la Col·lecció «Valldargent». Calvià: Ajuntament de Calvià, Mallorca, 1998. Treball que rebé un Accèssit en el Premi d’Investigació Rei en Jaume 1997 (Calvià, Mallorca).
Etiquetado con: ,