ESTUDIS

L’ESTATUT LINGÜÍSTIC DE LES

ILLES BALEARS Bartomeu Colom Pastor

Professor titular de dret administratiu Universitat de les Illes Balears

1. Introducció. II. Els prolegòmens: de 1975 a 1983. III. L’Estatut de 1983: de 1983 a 1994. IV. La reforma de 1994: de 1994 a 1999. V. La reforma de 1999: de 1999 a 2003. VI. La inflexió del procés. VII. A tall de conclusions: millora legal i la situació sociolingüística.
2. Introducció

L’objecte d’aquest treball és analitzar l’estatut lingüístic que figura a l’Estatut d’auto­nomia de les Illes Balears, és a dir, el conjunt de preceptes de l’Estatut que regulen la llen­gua i la seva evolució. Per dur a terme aquesta tasca, tendrem en compte no tan sols l’Estatut sinó les normes de l’Estat i les de les Illes Balears que han desplegat l’Estatut, així com les sentències dels tribunals^[1] i els dictàmens del Consell Consultiu^[2] que ajuden a con­formar-ne el contingut.

1. Els prolegòmens: de 1975 a 1983

L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears es publica i entra en vigor l’l de març de 1983. Cal, emperò, analitzar el període previ que va de 1975 a l’entrada en vigor de l’Estatut, durant el qual l’Estat promulga un sèrie de normes que regulen l’ús de la llengua catalana a l’Administració o a l’escola. En efecte, a les darreries del règim franquista, abans que s’iniciàs la transició, es promulga el Decret 1433/1975, de 30 de maig, regulador de la incorporació de les llengües nadiues en els programes dels centres d’educació preesco- lar i general bàsica, que va autoritzar amb caràcter experimental a partir del curs 1975/1976 la inclusió de l’ensenyament de les anomenades en aquell moment llengües «nadiues» espanyoles com a matèria voluntària per a l’alumnat dels centres d’educació preescolar i educació general bàsica; i el Decret 2929/1975, de 31 d’octubre, que regula Cús de les llengües regionals espanyoles, norma que bàsicament pretenia la defensa del castellà, que declarà el castellà idioma oficial (article 3), proclamà en el seu article 4 que cap espanyol no pot ser objecte de discriminació per no conèixer o no utilitzar una llen­gua regional i permeté utilitzar aquestes llengües en els mitjans de comunicació, en els actes i les reunions de caràcter cultural, així com a les entitats locals sempre que l’ús fos oral i en l’àmbit Intern tret de les sessions plenàries, «cuando se trate de propuestas de asuntos que deban motivar acuerdos u otros actos formales que se consignen en acta, en las que deberá utilizarse el idioma oficial.»^[3]

Promulgada la Constitució, es dicten el Reial decret 2193/1979, de 7 de setembre, pel qual es regula la incorporació al sistema d’ensenyament a les Illes Balears de les modalitats insulars de la llengua catalana i de la cultura a què ha donat lloc, i l’Ordre de 25 d’octu- bre de 1979 per la qual es desplega el Reial decret esmentat, els quals preveien la intro­ducció de l’ensenyament de la llengua catalana i en llengua catalana a les Illes Balears. També es va dictar el Reial decret 1111/1979, de 10 de maig, pel qual es regula l’ús de les diferents llengües espanyoles en les actuacions de les corporacions locals, que derogava el Decret 2929/1975, de 31 d’octubre de 1975, en tot allò que hi fos contrari.

Els diferents documents I avantprojectes de decret llei per al règim preautonòmic pro­clamaven la doble oficialitat català/castellà, però aquesta menció va desaparèixer del text i del preàmbul definitiu, ja que el Reial decret llei 18/1978, de 13 de juny, pel qual s’apro­va el règim preautonòmic per a l’arxipèlag balear, es limita a aclarir que «por respeto a la norma constitucional, máxima expresión de la voluntad democrática, el presente Real Decreto-Ley tiene un contenido ajustado a este período preautonómico regulando aque­llo que es imprescindible para su objeto y dejando, en su caso, para después de que la Constitución haya entrando en vigor la regulación jurídica del uso oficial de la lengua y de la bandera regional, que son realidades sociales vigentes en Baleares.»

Abans que es fessin les primeres eleccions generals, el 15 de juny de 1975, la majoria de partits polítics i de candidats que s’hi varen presentar signaren un pacte per a l’auto- nomia peí qual, entre altres punts, assumiren el compromís de dotar-se d’un estatut que permetés implantar l’ús oficial de la llengua catalana.^[4]

En el moment d’elaborar l’Estatut, la llengua i la cultura foren punts en què no hi hagué consens. L’estatut cultural tal com va quedar reflectit en el primer Estatut obtingué el suport del PCIB, del PSOE i d’UCD. El PSMa-PSMe, en canvi, va presentar un text alter­natiu a l’article 3 de l’Avantprojecte elaborat per la Comissió dels Onze en matèria de llen­gua^[5] i esmenes a l’Avantprojecte base que serví de discussió a la comissió de parlamenta­ris i consellers en matèria de llengua, ensenyament i mitjans de comunicació. Per la seva banda, Alianza Popular presentà un text alternatiu a l’Avantprojecte elaborat per la Comissió dels Onze en matèria de modalitats lingüístiques insulars; discrepà del projecte a les Corts Generals presentant esmenes quant a la denominació de la llengua, postulant la de llengua de les Balears; criticà que el projecte recollís la idea que els pobles de les Illes tenguessin característiques nacionals i la insuficient regulació de les modalitats lingüísti­ques insulars, i s’oposà al fet que la comunitat creàs, regulàs i mantingués la seva pròpia televisió, ràdio i premsa.^{[6] [7] [8]}

1. L’Estatut de 1983: de 1983 a 1994

L’Estatut de 1983 inclou un estatut lingüístic^[9] amb els principis següents:^[10]

1. Les Illes Balears són una regió amb característiques de nacionalitat que les institu­cions d’autogovern han de consolidar i desenvolupar.
2. Denominació de la llengua pròpia com a llengua catalana.
3. Qualificació de la llengua catalana com a pròpia de la comunitat.
4. Unitat de la llengua compatible amb l’existència de modalitats lingüístiques.
5. La llengua catalana és oficial i també ho és la llengua castellana.
6. Ningú no pot ser discriminat per causa de l’idioma.
7. Tots tenen el dret de conèixer i usar la llengua catalana.
8. La normalització de la llengua catalana és un objectiu dels poders públics de la comunitat.
9. La comunitat té competències per a l’ensenyament de la llengua catalana i per a la protecció i el foment de la cultura autòctona.
10. La cooperació i la col·laboració amb altres comunitats de parla catalana per salva­guardar el patrimoni lingüístic comú, efectuar la comunicació cultural amb aques­tes o la participació en una institució adreçada a salvaguardar la unitat lingüística.⁹
11. La institució oficial consultiva pel que fa a la llengua catalana és la Universitat de les Illes Balears.

Per desplegar l’estatut cultural, es va aprovar per unanimitat l’any 1986 la Llei de nor­malització lingüística (LN),¹⁰ que en l’exposició de motius va fer una diagnosi clara de la situació i de les seves causes,¹¹ així com de les solucions;¹² va regular els àmbits oficial i administratiu, l’ensenyament i els mitjans de comunicació social; va incorporar el principi de progressivitat¹³ en la normalització; va preveure un període transitori per a l’adaptació dels serveis i dels organismes a la Llei,¹⁴ i va incloure el principi de disponibilitat de dota­cions pressupostàries suficients per dur a terme les actuacions de la Llei.¹⁵

1. El conveni més important fou el signat el 5 d’abril de 2002 entre la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears sobre la constitució de l’Institut Ramon Llull.
2. Sobre aquesta Llei, vegeu «Els principis…», op. cit.
3. «Al segle XVIII, els decrets de Nova Planta anul·len els òrgans d’autogovern de la Corona d’Aragó i la llengua catalana comença a sofrir un procés de marginació creixent en els diversos àmbits d’ús públic i formal. Així, el 1768, per una Pragmàtica de Carles III, la llengua catalana és bandejada en la major part de la documentació oficial, civil i eclesiàstica; i diversos textos legals proscriuen, devers la meitat del segle XX, l’ús de la nostra llengua a l’ensenyament. Al segle XX, a part del breu parèntesi de la Segona República, el català sofreix una marginació encara més accentuada, tant a l’escola com als mitjans de comunicació, i, també, en l’ús oficial i públic en general, que culmina durant la dicta­dura franquista. Finalment, la generalització dels moderns mitjans de comunicació, sobretot ràdio I televisió, dels quals quedava exclòs el català, ha fet que la nostra llengua arribàs a córrer el perill de desaparició si no es redreçava el rumb.

Així mateix, cal comptar amb l’arribada, en temps recents, d’un nombre considerable d’immigrants d’altres àrees lingüístiques, als quals la nostra societat no ha pogut oferir els instruments que els poguessin facilitar la seva normal integració.

És així que la nostra llengua, que ha estat i és vehicle d’una cultura universal, es troba, actualment, en una situació de desvaliment.»

1. «D’acord, doncs, amb aquest marc legal, la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d’acabar amb la situació d’anormalitat sociolingüística […].

La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d’ordre ins­titucional per tal que el català, com a vehicle d’expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autò­nom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l’element cohesiona- dor del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. »

1. Apartats a) i b) de l’article 1.2, article 11.3, article 16.1, article 22.2, article 23.3 i article 39, entre d’altres de la LN.
2. Vegeu les disposicions transitòries 1a i 2a i les disposicions addicionals 6a, 7a i 8a de la LN.
3. En efecte, la disposició transitòria quarta de la LN assenyala: «Mentre no s’hagin aconseguit les

Pel que fa a l’àmbit oficial i administratiu, dins aquest període es varen aprovar els reglaments de normalització lingüística que despleguen el caràcter de llengua oficial i prò­pia de les administracions i que estableixen que el català en sigui la llengua d’ús habitual. A la comunitat autònoma es va aprovar el Decret 100/1990, de 29 de novembre, que regula l’ús de les llengües oficials de l’Administració.

Per tot això, el model lingüístic de les administracions autonòmica i local és el de bilin­güisme dels serveis i dels agents.

Quant als mitjans de comunicació, l’article 30 LN va preveure amb caràcter general que el Govern balear havia de fer una política de col·laboració en matèria de ràdio i televisió amb les comunitats que tenguessin el català com a llengua pròpia i, de manera més con­creta, que es fessin les gestions necessàries per facilitar a la ciutadania la recepció de les emissions de televisió en llengua catalana.

En aquest període, l’Administració de l’Estat va dictar l’Ordre de 20 de juliol de 1990 per la qual es dicten normes per a la provisió de determinats llocs de treball de funciona­ris de l’Administració perifèrica de l’Estat en relació amb el coneixement de les llengües oficials pròpies de les comunitats autònomes, que preveia un conjunt d’actuacions (les més importants fixen com a mèrit el coneixement de les llengües pròpies en la provisió de determinats llocs de treball i la impartició de cursos) perquè els ciutadans poguessin ser atesos en català a l’Administració perifèrica de l’Estat, dret reconegut amb caràcter gene­ral pel Tribunal Constitucional en la Sentència 82/1986, de 26 de juny, entre d’altres.

1. Reforma de 1994: de 1994 a 1999

La reforma de l’Estatut feta l’any 1994 va significar un pas endavant en l’evolució i la millora de l’estatut cultural.

Gràcies a aquesta reforma, la comunitat assumí les competències en matèria d’ensen­yament, traspàs que es va fer l’any 1997,¹⁶ i les competències en matèria de mitjans de comunicació.¹⁷

Amb quinze anys de retard vàrem assumir la competència plena en matèria d’ensen­yament, la qual cosa va significar un canvi qualitatiu important, ja que és molt més fàcil actuar sobre un aparat administratiu propi que fer-ho sobre un d’aliè a través d’un conve- finalitats assenyalades a l’article primer, el Govern de la Comunitat Autònoma, els Consells Insulars i les Corporacions Locals consignaran en el seus respectius pressuposts les partides corresponents que permetin dur a terme les actuacions contingudes a la present Llei.»

1. Vegeu el Reial decret 1876/1997, de 12 de desembre, sobre el traspàs de funcions i serveis de l’Administració de l’Estat a la comunitat autònoma de les Illes Balears en matèria d’ensenyament no universitari.
2. Article 11.11 de l’Estatut actual.

ni de cooperació. Això és el que s’havia fet els quinze primers anys d’autonomia, en què la competència sobre l’ensenyament era de l’Estat i la competència sobre l’ensenyament en llengua catalana era de la comunitat. Basta veure els convenis subscrits entre el Ministeri d’Educació i Ciència i la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.^[11]

En l’àmbit educatiu, la publicació de la Sentència 337/1994 del Tribunal Constitucional de 23 de desembre, la qual arriba a la conclusió que el model de bilin­güisme integral era plenament constitucional, va permetre consolidar aquest model a la nostra comunitat en promulgar -amb el dictamen previ favorable del Consell Consultiu núm. 39/1997, de 24 de juny- el Decret 92/1997, de 4 de juliol, que regula l’ús i l’en­senyament de i en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, en els centres docents no universitaris de les Illes Balears, en virtut del qual com a mínim la meitat de les assigna­tures de l’ensenyament no universitari s’haurien d’impartir en català.^[12] La plena legalitat del Decret fou proclamada en la Sentència 268, de 12 de maig de 1998, del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, després confirmada per una altra del Tribunal Suprem, de 4 d’octubre de 2002.

Dins l’àmbit oficial i administratiu, dictada la Sentència 46/1991 del Tribunal Constitucional de 28 de febrer, es va modificar l’article 45 de la Llei de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears mitjançant la Llei 1/1996, de 23 d’abril, en el sentit d’haver d’acreditar el coneixement del català en l’expressió oral i/ o escrita a les proves selectives que es realitzin per a l’accés a les places de l’Administració en l’àmbit ter­ritorial de les Illes Balears, «respectant plenament el principi de proporcionalitat al nivell d’exigència d’un determinat coneixement, que haurà d’estar relacionat, en qualsevol cas, amb les places o funcions de què es tracti»;^[13] això significa que el coneixement del català, fins aleshores un simple mèrit, passava a ser un requisit.

Per desplegar i precisar l’abast d’aquest nou requisit, es promulga el Decret 132/1996,

de 28 de juny, pel qual s’aprova el Reglament que regula l’exigència de coneixements de llengua catalana a les proves d’accés a la funció pública i a les places de personal laboral al servei de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.²¹

Per una altra banda, l’article 32.1 de la Llei de la funció pública i l’article 24 del Decret 100/1990, de 29 de novembre, estableixen que el Govern ha de fixar els criteris per deter­minar els nivells de coneixement de català dels llocs de treball del personal al servei de l’Administració de la Comunitat. En aquesta línia, per desplegar els dos preceptes es va dictar el Decret 222/1996, de 21 de desembre, pel qual s’estableixen les instruccions per fixar els criteris per a la determinació dels nivells de coneixement de català en relació amb els llocs de treball de l’Administració de la Comunitat Autònoma, corresponents al perso­nal funcionari.²²

1. La reforma de 1999: de 1999 a 2003

La reforma de l’Estatut de 1999 va significar la consolidació de l’estatut lingüístic. La primera novetat fou la introducció en l’article 3 d’un apartat 3 del tenor literal següent:

1. En síntesi, el Decret esmentat, en els articles 2 i 3, exigia per ingressar als cossos i/o les escales de funcionaris al servei de l’Administració de la comunitat els coneixements de llengua catalana corres­ponents al nivell de certificat B per ingressar en el cossos i/o les escales que requereixen un nivell de titulació acadèmica corresponent als grups A o B, i els coneixements de llengua catalana correspo­nents al nivell del certificat A per ingressar en els cossos i/o les escales que requereixen un nivell de titulació corresponent als grups C, D o E. Per ingressar en els llocs de treball de naturalesa laboral, exi­gia els coneixements de llengua catalana corresponents al nivell del certificat B per als nivells 1 i 2 (que exigeixen titulació acadèmica de grau superior o de grau mitjà), i els coneixements de la llengua cata­lana corresponents al nivell del certificat A per als nivells 3, 4, 5, 6, 7 i 8, que exigeixen titulació acadè­mica corresponent a formació professional de segon grau o batxillerat, formació professional de pri­mer grau, graduat escolar o certificat d’escolaritat.
2. L’article 1 del Decret esmentat disposa que:

«La relació dels llocs de treball de l’Administració de la CAIB, corresponent al personal funcionari, s’haurà de modificar en el sentit d’incloure en tots el llocs de treball, com a requisit imprescindible per a l’exercici d’aquests, algun dels següents nivells de coneixement de català.

1. Per als llocs de treball adscrits als grups A, B, A o B i B o C dels inclosos a l’article 28 de la Llei 2/1989, de 22 de febrer, de la funció pública de la CAIB, s’haurà d’exigir, com a mínim, el nivell de coneixement de la llengua catalana corresponent al certificat B, coneixements elementals, orals i escrits.
2. Per als llocs de treball adscrits als grups C, C o D, D i E, dels inclosos a l’article 28 de la Llei 2/1989, de 22 de febrer, de la funció pública de la CAIB, s’haurà d’exigir, com a mínim, el nivell de coneixe­ment de la llengua catalana corresponent al certificat A, coneixements orals.»

Aquesta modificació es produí per l’Acord del Consell de Govern, de 23 de gener de I997, i per la Resolució del conseller de la Funció Pública i Interior de 22 de gener de 1997.

«Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.»

Aquest apartat -inspirat en l’apartat 3 de l’article 3 de l’Estatut català- és d’importàn­cia cabdal per moltes raons:

1. Introdueix criteris materials i de contingut respecte de la resta de preceptes referits a la llengua, en particular respecte dels drets lingüístics descrits en l’apartat segon: el dret de conèixer i d’usar el català.
2. Pretén l’equiparació lingüística del català i del castellà,^[14] o sigui, la igualtat materi­al entre les dues llengües, ja que exigeix a les institucions:
3. Que garanteixin l’ús normal i oficial dels dos idiomes. L’apartat 2 de l’article 3 de l’Estatut declara que tots tenen el dret de contingut formal d’usar el català. Perquè aquest dret sigui efectiu, en l’article 3.3 es preveu que les institucions de les Illes Balears han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes. Aquest incís obliga les institucions a garantir l’ús normal i, per tant, la normalització de la llengua catalana, l’única que no té encara un ús normal.
4. Que les institucions prenguin les mesures necessàries per assegurar-ne el conei­xement. L’apartat 2 de l’article 3 de l’Estatut declara que tots tenen dret de conèixer el català. Perquè aquest dret de contingut formal pugui ser afectiu i real, l’incís que analitzam garanteix que les institucions prenguin les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement.
5. Una tercera tècnica per aconseguir la desitjable equiparació, la igualtat materi­al entre les dues llengües, és que les institucions creïn les condicions que per­metin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets de la ciu­tadania. Això significa crear les condicions que permetin que els catalanopar­lants tenguin els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants, tant si aquests estan descrits en una norma com si no. Coadjuvaria a fer efectiu aquest incís descriure els drets lingüístics dels catalanoparlants per després remoure els obstacles perquè aquests drets siguin reals i efectius. Dues són les normes de més rellevància que s’han dictat en aquest període i que fan passes en la línia de descriure drets: la Llei 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial de les Illes Balears, que en l’article 8 estableix el dret dels consumi­dors a ser atesos en la llengua oficial que escullin en els establiments de detall que disposin d’un plantilla de més de tres treballadors, i la Llei 5/2003, de 4 d’a­bril, de salut de les Illes Balears, que en l’article 5.2 disposa que als serveis i als centres públics i privats «tots tenen dret a rebre informació sanitària en la forma més idònia per a la seva comprensió i en una de les llengües oficials de la comunitat autònoma.»
6. En definitiva, l’apartat exigeix una tasca positiva dels poders públics: la norma­lització de la llengua catalana. La normalització de la llengua prevista en aquest mateix article en l’Avantprojecte aprovat per la Comissió dels Onze i en l’Avantprojecte base que serví per discutir a l’assemblea de parlamentaris i con­sellers redactora del Projecte d’Estatut i que gràcies a una esmena d’UCD en el Congrés va passar a l’article 14 (precepte inclòs en el títol II, que regula les com­petències) ara es torna a incloure en l’article 3.3, és a dir, en el títol I de l’Estatut, referit a les disposicions generals, sense que la seva menció desapa­regui de l’article 14, per la qual cosa aquest principi ha quedat reforçat i, a més, constitueix un dels grans principis de l’Estatut dominadors de tots els altres.

A més, com a conseqüència de la reforma s’estableix en l’article 17.4 de l’Estatut que la comunitat autònoma podrà sol·licitar del Govern de l’Estat la formalització de tractats o de convenis internacionals per fomentar la seva cultura.

Finalment, els articles 54.2 i 56.2 de l’Estatut estableixen que en la resolució dels con­cursos per proveir les places de magistrats, jutges, notaris, registradors de la propietat mer­cantil i corredors de comerç serà un mèrit preferent conèixer el català.

Dins l’àmbit oficial i administratiu, com a conseqüència del principi de propietat, els articles 43 i 44 de la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears, preceptúen que l’Administració autonòmica i les entitats que integren l’Administració instrumental han d’emprar el català en les seves actuacions internes, en la relació entre elles, en les comunicacions i les notificacions

adreçades a persones residents en l’àmbit lingüístic català i en la tramitació dels procedi­ments.²⁴ En matèria de funcionaris de la comunitat, cal destacar l’aprovació del Decret 25/2001, de 16 de febrer, pel qual s’aprova el Reglament que regula l’exigència de conei­xements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública de l’Administració del Govern de les Illes Balears.²⁵ Per adaptar la relació de llocs de treball als ^2/1 Sense perjudici del dret de les persones interessades a presentar escrits, documents, a fer manifes­tacions o a rebre notificacions i comunicacions en castellà si ho sol·liciten.

En efecte, l’article 43 diu així:

«Ús del català en l’actuació administrativa.

1. L’Administració de la comunitat autònoma i les entitats que integren l’administració instrumental han d’emprar el català en les seves actuacions internes i en la relació entre elles. També l’han d’em­prar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, sense perjudici del dret de les persones interessades a rebre-les en castellà si ho demanen.
2. L’ús del català en l’actuació dels òrgans administratius integrants de les administracions a què fa referència l’apartat anterior ha de ser regulat per disposicions reglamentàries.»

I l’article 44 disposa:

«Ús del català en els procediments administratius.

1. En els procediments administratius tramitats per l’Administració de la comunitat autònoma i les entitats que integren l’administració instrumental s’ha d’emprar el català, sense perjudici del dret de les persones interessades a presentar escrits i documents, a fer manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre notificacions en castellà.
2. L’Administració ha de lliurar a les persones interessades que ho sol·licitin en cada cas, en la llengua demanada, un testimoniatge traduït de les actuacions o de la documentació que els afecta. La sol·lici­tud de traducció no pot comportar cap perjudici o despesa a la persona sol·licitant, ni retards en el procediment ni la suspensió de la tramitació o dels terminis establerts.»
3. El Decret esmentat, en els articles 2 i 3, exigia per ingressar en els cossos i/ o les escales dels fun­cionaris al servei de l’Administració de la comunitat autònoma d’administració general que requerei­xin un nivell de titulació acadèmica corresponent als grups A, B i C, acreditar els coneixements de la llengua catalana corresponents al nivell del certificat C; per ingressar en els cossos i/ o les escales que requereixin un nivell de titulació corresponent al grup D, acreditar els coneixements de català corres­ponents al nivell del certificat B, i per ingressar en els cossos i/ o les escales que requereixin un nivell de titulació corresponent al grup E, acreditar els coneixements de la llengua catalana corresponents al nivell del certificat A. Quant als funcionaris de l’Administració especial de l’Administració de la comunitat, per ingressar en els cossos i/o les escales que requereixin un nivell de titulació acadèmica corresponent als grups A, B i C, exigia acreditar els coneixements de llengua catalana corresponents al nivell de certificat B, i per ingressar en els cossos i/o les escales que requereixin un nivell de titula­ció acadèmica corresponent als grups D i E, exigia acreditar els coneixements de llengua catalana corresponents al nivell de certificat A.

Per ingressar en els llocs de treball de naturalesa laboral, exigia acreditar els coneixements de llengua catalana corresponents al nivell del certificat B per a les categories professionals incloses en els nivells 1, 2, 3 i 4 del Conveni col·lectiu per al personal laboral al servei de l’Administració de la Comunitat nous nivells d’exigència, es dictà la Resolució de 20 desembre de 2001 del conseller d’Interior per la qual s’aprova la modificació de la relació de llocs de treball corresponent al personal funcionari al servei de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears, i l’Acord del Consell de Govern de 21 de desembre de 2001, en el mateix sentit que l’anterior, en què es determinaven els nivells de català exigits per ocupar llocs de tre­ball²⁶ i que generalitzaven el nivell del certificat C de català per a l’ingrés i l’ocupació de places dels funcionaris superiors de l’Administració autonòmica.

Autònoma de les Illes Balears, llevat de les categories de tècnic superior, especialitat Administració general i especialitat jurídic (nivell 1), tècnic de grau mitjà, especialitat Administració general (nivell 2), encarregat administratiu (nivell 3) i administratiu (nivell 4), ja que en aquest cas s’havia d’acreditar el coneixement de la llengua catalana corresponent al nivell del certificat C i el coneixement de la llen­gua catalana corresponent al nivell del certificat A per ingressar en els llocs de treball inclosos en el nivells 5, 6, 7 i 8 de l’esmentat Conveni col·lectiu, llevat de la categoria d’auxiliar administratiu, corres­ponent al nivell 6, que haurà d’acreditar els coneixements corresponents al nivell del certificat B.

1. Canviaven els nivells de coneixements de català que s’exigien com a requisit per poder ocupar els llocs de treball inclosos en la relació de la manera següent:

«A) Amb caràcter general, els nous nivells seran els següents:

1r. Llocs de treballs adscrits exclusivament a cossos i escales de l’Administració general.

1. Si el lloc de treball està adscrit al grup A, A o B, B, B o C, C i C o D s’exigirà, com a requisit per a la seva ocupació, la possessió del certificat C de coneixements de llengua catalana.
2. Si el lloc de treball està adscrit exclusivament al grup D s’exigirà, com a requisit per a la seva ocu­pació, la possessió del certificat B de coneixements de llengua catalana.
3. Si el lloc de treball està adscrit exclusivament al grup E s’exigirà, com a requisit per a la seva ocu­pació, la possessió del certificat corresponent al nivell A de coneixements de llengua catalana.

2n. Llocs de treball adscrits exclusivament a cossos i escales d’Administració especial.

1. Si el lloc de treball està adscrit al grup A, A o B, B, B o C, C i C o D s’exigirà, com a requisit per a la seva ocupació, la possessió del certificat B de coneixements de llengua catalana.
2. Si el lloc de treball està adscrit exclusivament al grup D o al grup E o conjuntament a ambdós, s’e­xigirà, com a requisit per a la seva ocupació, la possessió del certificat A de coneixements de llengua catalana.

3r. Llocs de treballs adscrits conjuntament a cossos i escales d’Administració general i de l’Administració especial o exclusivament de cossos docents.

1. Si el lloc de treball està adscrit al grup A, A o B, B, B o C, C i C o D s’exigirà, com a requisit per a la seva ocupació, la possessió del certificat C de coneixements de llengua catalana.
2. Si el lloc de treball està adscrit exclusivament al grup D s’exigirà, com a requisit per a la seva ocu­pació, la possessió del certificat B de coneixements de llengua catalana.
3. Si el lloc de treball està adscrit exclusivament al grup E s’exigirà, com a requisit per a la seva ocu­pació, la possessió del certificat corresponent al nivell A de coneixements de llengua catalana.

B) Amb caràcter particular, en la mateixa relació i dins l’apartat de requisits específics de cada lloc s’as­senyalen els llocs de treball en els quals, per l’especial característica de les seves funcions, s’exigeix un nivell de llengua catalana superior als esmenats amb caràcter general.»

En l’àmbit educatiu cal destacar dos reglaments: el Decret 125/2000, de 8 de desem­bre, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’e­ducació primària i l’educació secundària obligatòria, que en l’article 3.1 proclama que el català és la llengua de l’ensenyament, i el Decret 115/2001, de 14 de setembre de 2001, pel qual es regula l’exigència de coneixement de les llengües oficials al personal docent.

En aquest període, el 2 de febrer de 2001 l’Estat ratifica la Carta europea de les llen­gües regionals o minoritàries, que en alguns aspectes -com per exemple la justícia- assu­meix compromisos que superen la legislació interna.^[15]

1. La inflexió del procés

Aquesta millora constant de l’Estatut lingüístic s’ha vist frenada en l’àmbit de la comu­nitat per l’aprovació de dos decrets.

Per una banda, el Decret 162/2003, de 5 de setembre, pel qual s’aprova el Reglament que regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per a l’ocupació de llocs de treball que es convoquin en l’àm­bit de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears, que, en generalitzar l’exigència dels coneixements de català corresponents al nivell de certificat B per als grups, cossos, escales i categories professionals superiors, rebaixa el nivell d’exigència de conei­xement del català en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per a l’ocu­pació dels llocs de treball que es convoquin.^[16]

En efecte, si comparam la regulació actual amb la normativa anterior constituïda pel Decret 25/2001, de 16 de febrer, la Resolució del conseller d’Interior de 20 de desembre de 2001 i l’Acord del Consell de Govern de 21 de desembre de 2001, resulta que:

1. Quant als coneixements exigibles per a l’ingrés en els grups, els cossos i/ o les esca­les de funcionaris de l’Administració general, l’article 2.2.1 a.1 el Decret esmentat ha substituït el nivell del certificat C pel del B per als grups A (titulats superiors), B (titulats de grau mitjà) i C (administratius). Respecte dels coneixements exigibles per ingressar en les categories professionals de naturalesa laboral, l’article 3.3.1 del Decret ha substituït el nivell del certificat C pel del B respecte de l’especialitat Administració general i especialitat jurídica (nivell professional 1 del Conveni col·lectiu), especialitat Administració general (nivell professional 2 del Conveni col·lectiu), encarregat administratiu (nivell professional 3 del Conveni col·lectiu) i administratiu (nivell professional 4 del Conveni col·lectiu).
2. Pel que fa a l’exigència de coneixements de català per a l’ocupació de llocs de tre­ball adscrits exclusivament a cossos o escales de l’Administració general, l’article article 4.4.1 .a del Decret ha substituït el nivell del certificat C pel del B per als grups A, B i C. Segons l’article 4.4.2.b d’aquest Decret, per ocupar els llocs de treball ads­crits conjuntament a cossos i escales de l’Administració general i de l’Administració especial i els adscrits a més d’un grup de titulació s’exigeix el certificat de coneixe­ments de català corresponent al cos o l’escala de menor exigència. Abans s’exigia el certificat de català corresponent al nivell de major exigència i ara el de menor.
3. Respecte dels coneixements exigibles per ocupar llocs de treball de naturalesa labo­ral, l’article 5.5.1 del Decret ha assignat el nivell del certificat B a l’especialitat Administració general i especialitat jurídica (nivell professional 1 del Conveni col·lectiu), especialitat Administració general (nivell professional 2 del Conveni col·lectiu), encarregat administratiu (nivell professional 3 del Conveni col·lectiu) i administratiu (nivell professional 4 del Conveni col·lectiu).^[17]

Per una altra banda, el Decret 176/2003, de 31 d’octubre, de reforma del Decret ante­rior, hi afegeix una disposició transitòria que disposa que en el termini de cinc anys els coneixements de català regulats en els capítols IV i V no seran aplicables als funcionaris de carrera ni al personal laboral fix que hagin complert 50 anys.

Aquestes regulacions regressives, negatives des d’un punt de vista polític i social, plan­tegen un tema ben interessant des del punt de vista jurídic: són legals? La resposta és clara. Ambdós decrets són de molt dubtosa legalitat per múltiples raons que ara intenta­rem explicar.

Començant pel primer Decret, crec que infringeix una directriu de l’Estatut: la norma­lització de la llengua catalana. En efecte, s’ha d’assenyalar que ja el primer Estatut -el de l’any 1983- establia en l’article 14 (inclòs en el títol II) que la normalització de la llengua catalana «serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma». Comentant aquest principi, ja fa més de quinze anys assenyalava:^[18]

«Estam davant una llei orgànica que fixa una política, un objectiu permanent, no con- juntural, a aconseguir per part dels poders públics de la Comunitat. Aquest desideràtum, autèntica biga mestra de la política cultural dels poders públics, és per damunt dels pro­grames i de les ideologies dels partits polítics. En contra d’ell, només hi val la reforma de l’Estatut.»

Amb el temps i com ja hem vist, aquest principi s’ha vist reforçat, ja que en la reforma estatutària de 1999, sense suprimir l’objectiu normalitzador de l’article 14, és regulat també en l’article 3.3 de l’Estatut (inclòs en el títol I) amb aquestes paraules: «Les institu­cions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que perme­tin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears». Normalitzar és fer normal una llengua que no ho és i, per tant, recuperar àmbits perduts, en aquest cas l’oficial i l’administratiu. Segons la LN, com hem vist, aquesta nor­malització ha de ser, a més, progressiva. La mesura adoptada, en canvi, va en contra de la directriu normalitzadora de garantir l’ús normal i oficial -com veurem a continuació- i és regressiva.

Segons l’Estatut, aquesta normalització té un mínim, les institucions han de crear les condicions «que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears». El Decret que analitzam és contrari a aquest mínim de l’Estatut, ja que dificulta la igualtat plena de les dues llengües, en particular el dret dels catalanoparlants a ser atesos oralment i per escrit en la seva llengua.

Hem vist com la Llei de règim jurídic de l’Administració de la comunitat autònoma (arti­cles 43 i 44) disposava que la llengua de l’Administració de la comunitat -per tant, la d’ús general o habitual- era la llengua catalana.^[19]

Això significa que l’Administració autonòmica ha d’emprar la llengua catalana en les seves actuacions internes, quan es relacioni amb altres administracions, en els procedi­ments administratius (ja que és la llengua dels procediments) i igualment en les comuni­cacions i les notificacions adreçades a les persones físiques o jurídiques.

En aquesta idea insisteix el Decret 100/1990, de 29 de novembre, que regula l’ús de les llengües oficials de l’Administració autonòmica de les Illes Balears.³² Per això, és incon­gruent elevar el català a la categoria de llengua pròpia de la comunitat i configurar aques­ta com a llengua d’ús normal i preferent de la seva Administració i al mateix temps rebai­xar el nivell de coneixement exigible al funcionaris, sobretot si tenim en compte que el model lingüístic funcionarial és el de bilingüisme dels serveis i dels agents.

El certificat B acredita coneixements elementals de català orals i escrits.³³

Les tasques dels funcionaris dels cossos de l’Administració general es troben descrites genèricament en l’article 30.1 de la Llei de la funció pública i especificades a les disposi­cions addicionals primera, segona i tercera d’aquesta Llei,³⁴ les del personal laboral de

els preceptes esmentats i estan més protegits els drets dels ciutadans. Recordem que aquests són pos­seïdors d’un dret de tria lingüística concebuda en els termes més amplis.»

1. Conegut popularment com Decret 100, que sintetitza la mateixa filosofia en l’article 2, que diu: «D’una manera general l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears ha d’emprar el català per a les seves relacions […].»

A tall d’exemple: el personal al servei de l’Administració s’ha d’adreçar als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català (article 3); els lletrats de la comunitat autònoma han d’em­prar normalment el català en els seves actuacions davant els òrgans judicials (article 4.2); les actua­cions internes de caràcter administratiu, com ara actes, convocatòries, ordres del dia, informes, dictàmens, projectes tècnics i tota altra documentació anàloga, s’han de fer en català (article 5.1), i la documentació que adreci l’Administració de la comunitat autònoma a la resta d’administracions públiques radicades a les Balears s’ha de redactar en català.

1. Això és: un nivell elemental del domini del català per comunicar-se oralment i per escrit en situa­cions quotidianes que permet entendre textos orals de caràcter informal i formal no gaire complexos, llegir textos de caràcter informal i formal no gaire complexos, escriure textos de caràcter informal i mitjanament formal, parlar en llenguatge col·loquial i en llenguatge mitjanament formal i un domini pràctic del sistema lingüístic en el marc de les regles generals de la normativa. Vegeu l’annex de la Resolució del director general de Cultura de 17 de setembre de 1991 per la qual es publica la confi­guració de les proves per als certificats de la Junta Avaluadora del Català.
2. Així, la disposició addicional primera assenyala, respecte del cos superior de l’Administració autonò­mica de les Illes Balears, que li pertoca «dur a terme activitats corresponents a funcions de caràcter administratiu de nivell superior, siguin de gestió, de proposta, d’inspecció, d’execució, de preparació normativa i sembláis»; segons la disposició addicional segona, al cos de gestió li pertoca «la realitza­ció d’activitats de col·laboració en les funcions administratives de gestió, inspecció, execució, control o similars que corresponguin al cos superior d’administració, així com les d’aplicació de normativa, proposta de resolució d’expedients normalitzats, estudis o informes que no corresponguin a funcions

l’Administració autonòmica figuren en l’Acord de la Comissió Paritaria del personal labo­ral al servei de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, adoptat el 15 de juny del mateix any, d’aprovació definitiva de la relació de categories professionals i de definició de fun­cions del personal laboral al servei de l’Administració autonòmica, que es publicà en el BOCAIB núm. 121, de 22 de setembre de 1998.³⁵

Segons la doctrina dels tribunals (Tribunal Europeu de Drets Humans, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears) i la Llei de la funció pública (article 45), el nivell de coneixement de la llengua exigit ha de ser pro­porcional a les funcions i al nivell professional assignat. Si, tenint en compte aquest prin- de nivell superior»; de conformitat amb el que preceptúa la disposició addicional tercera al cos admi­nistratiu li pertoquen «les funcions de col·laboració preparatòries o derivades de la gestió administra­tiva de caràcter superior, la comprovació de documents que, per la complexitat que tenen, no esti­guin atribuïts al personal de categoria administrativa superior. També han d’acomplir funcions repeti­tives, siguin manuals, mecanogràfiques, manipuladores d’equips informàtics o numèriques, relacio­nades amb el treball de les diverses oficines. De la mateixa manera han de realitzar funcions d’infor­mació i de despatx al públic en matèria administrativa.»

1. En aquesta relació es preveu que:
2. Els laborals del nivell 1, adscrits a la categoria de tècnic / titulat superior, especialitat d’Administració general, realitzen les funcions administratives de caràcter general que consistiran en l’exercici de tas­ques professionals especifiques i complexes, amb objectius definits i amb alt grau d’exigència en els factors d’iniciativa, autonomia i responsabilitat.
3. Els laborals del nivell 1, adscrits a la categoria de tècnic / titulat superior, especialitat jurídica, tenen al seu càrrec les funcions següents: «Elaborar informes i dictàmens sobre matèries objecte de l’àrea d’activitat a què estan adscrits. Resoldre peticions i recursos i preparar propostes de resolució. Tramitar i impulsar procediments administratius. Participar, elaborar o intervenir en programes de treball pro­pis de la seva titulació i lloc de treball. Dirigir i coordinar al personal d’inferior nivell assignat a l’acti­vitat que desenvolupi.»
4. Als laborals del nivell 2, adscrits a la categoria de tècnic / titulat de grau mitjà, especialitat d’Administració general, els atribueix les funcions següents: realitzen funcions administratives de caràcter general que consistiran en l’exercici de tasques professionals específiques i complexes.

Entre d’altres, han de desenvolupar les funcions següents: «Elaborar propostes i informes relacionats amb els objectius del centre o programes que siguin propis de la seva titulació i lloc de treball. Dirigir el personal d’inferior nivell assignat a l’activitat que desenvolupi. Participar en grups, comissions o equips relacionats amb les seves funcions.»

1. Els laborals del nivell 3, adscrits a la categoria d’encarregat administratiu, tenen al seu càrrec les funcions següents: tramitació i impuls d’expedients; propostes de resolució que no requereixin una preparació tècnica superior; aplicació repetitiva de reglaments, i preparació de nòmines i de dades estadístiques. Han de fer activitats que impliquin responsabilitat per al maneig de fons o per al comandament d’unitats que agrupin llocs de treball de caràcter administratiu o auxiliar. Igualment, han de posseir els coneixements pràctics per manejar màquines d’ús ordinari d’oficina i els elements informàtics a nivell d’usuari.

dpi, els tribunals han anul·lat convocatòries de concursos o d’oposicions,^[20] amb més motiu cal anul·lar la norma quan el nivell de coneixement exigit és inferior al necessari per realitzar la funció.

Així doncs, si posam en relació la capacitació que dóna el coneixement de català corresponent al nivell del certificat B en les funcions assignades als cossos i al personal laboral amb el paper que assigna la Llei de règim jurídic de l’Administració autonòmica a la llengua catalana (llengua de l’Administració i, per tant, normal i preferent), és fàcil con­cloure que la rebaixa del nivell de coneixement esmentada no és congruent ni amb les fun­cions assignades als cossos ni amb el paper assignat a la llengua catalana dins l’Adminis­tració. A més, com ja hem vist, la rebaixa és contrària al principi de normalització pro­gressiva^[21] i dificulta o impedeix que els drets lingüístics de la ciutadania de les Balears, en particular el dret de ser atesa en la seva llengua, siguin iguals. A més els preceptes esmen­tats són discriminatoris per tres motius:

1. La reforma rebaixa el nivell de coneixement del català per als grups o nivells pro­fessionals alts perquè el coneixement del català no sigui un obstacle en la seva carrera administrativa. Basta veure que com a conseqüència de la rebaixa s’exigeix el mateix nivell de coneixement de català a un auxiliar que a un tècnic.^[22]
2. Una segona font de discriminació es produeix entre els nivells de coneixement exi­gits per a l’ingrés i els nivells de coneixement exigits per a la ocupació.^[23] En efec­te, com a conseqüència de la redacció de l’article 4.4.2,.b, la rebaixa dels nivells de coneixement del català és més intensa en els procediments per a la l’ocupació que en els procediments per a l’ingrés.^[24]
3. La tercera discriminació es produeix entre la llengua castellana i la catalana. Tot i que l’Estatut (article 3.3) preceptúa que les institucions han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes i que han de crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets de la ciutadania, la Llei de règim jurídic de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears (arti­cles 43 i 44) estableix un ús normal i preferent de la llengua catalana en l’actuació de l’Administració autonòmica, com molt bé assenyala el Consell Consultiu. Com a conseqüència de la reforma, el personal al servei de la l’Administració autonòmi­ca ha de tenir uns coneixements mitjans de castellà (els que atorguen els estudis de batxillerat o superiors) i, en canvi, uns coneixements elementals de català⁴¹

Quant al segon Decret, cal assenyalar que -en la meva opinió- és clarament il·legal per dos motius molt senzills: per una banda, perquè introdueix una discriminació per motiu d’edat no raonable que vulnera l’article 23.2 de la Constitució; per una altra, perquè devuit anys després d’haver iniciat un procés de normalització que ja va preveure un període transitori o d’adapta­ció i després de dictar una norma regressiva, introdueix un període transitori per a una part dels funcionaris. Així ho han entès el Consell Consultiu en el seu Dictamen 138/2003⁴² i la Sala juntament a l’Administració general i l’Administració especial i també les adscrites a més d un grup de titulació.»

1. Infringint a més els articles 14 I 23.2 de la Constitució, l’article 19 de la Llei 30/84, i els articles 10.3, 45 i 57 de la Llei de la funció pública.
2. En efecte, en la consideració vuitena, des del punt de vista del principi d’igualtat, entén que:

«La dispensa de capacitació lingüística als funcionaris que acreditin tenir cinquanta o més anys d’e­dat en el moment de l’acabament del termini per presentar la sol·licitud per participar en els proce­diments per a la provisió de llocs de treball, no és, segons el nostre parer, acceptable sobre la base dels arguments següents:

»1. La dispensa constitueix una excepció no autoritzada pel legislador. En efecte, en la mesura en què el decret projectat no es basa en una habilitació legal expressa, no suposa una aplicació executiva d’una regla específica de caràcter legal, i no pot explicar-se com un desenvolupament d’un o més pre­ceptes determinats d’una norma amb rang de llei. Hem de concloure que el projecte objecte de dic­tamen posa de manifest un excés del poder reglamentari de l’Administració autonòmica. Estam en presència, en definitiva, d’una infracció del principi de legalitat (articles 9.3, 103 i 106.1 de la CE; 43 de l’EAlB; 15.1 de la Llei 4/2001 i 3 LRJACA).

»2. La dispensa es basa en circumstàncies personals que són indiferents en matèria de capacitació lin­güística del personal al servei de l’Administració de la comunitat autònoma tal com hem raonat en els consideracions quarta i setena d’aquest dictamen. Per tant, la diferència de tractament que vol incorporar-se a l’ordenament jurídic, a més de no ajustar-se plenament als principis que emanen de la legislació vigent en matèria de funció pública, s’edifica sobre elements justificats de manera insufi­cient i allunyats de les finalitats perseguides en els camps de la normalització lingüística i de la capa­citació dels recursos humans.

Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears en la Sentència 99, de 4 de febrer de 2004.⁴³

»3. La dispensa, en definitiva, no s’estableix d’acord amb una justificació objectiva i raonable (la qual, a més, no ha estat reflectida en l’expedient o en el preàmbul de la futura disposició), ja que realment es fonamenta en la idea que l’exigència de coneixements lingüístiques -a més de no ser rellevant per a l’exercici de les tasques funcionaríais- suposa una càrrega feixuga per a les persones de cinquanta

1. més anys. […]»
2. des del punt de vista dels principis derivats de la legislació lingüística, proclama que:

«El Projecte de decret és igualment criticable en la mesura en què introdueix una modulació no auto­ritzada del procés de normalització de la llengua catalana en l’àmbit de la funció pública, de manera que aquest roman suspès o, fins i tot, invertit temporalment, per un grup determinat de funcionaris i treballadors públics.

La crítica també queda justificada, en la nostra opinió, perquè la mesura impulsada per l’Administració no persegueix, en darrer terme, cap finalitat pública acollida per la Llei de normalització lingüística. Amb una norma com la que ara examinam sembla que no hi ha cap garantia que el col·lectiu afectat s’incorpori adequadament al procés normalitzador, que s’identifiqui l’ús de la llengua pròpia de les Illes Balears en les actuacions administratives o que quedin millor protegit els drets lingüístics dels ciutadans. La norma projectada únicament suposa una moratòria de les exigències lingüístiques que facilita la mobilitat funcionarial durant un període de cinc anys, però difícilment pot explicar-se com a mesura de foment de la capacitació lingüística de determinats funcionaris. Per això, no constitueix una regu­lació adequada i proporcionada als fins que suposadament volen aconseguir-se, com tampoc una mesura coherent amb els principis i preceptes que dimanen de la LNL.»

Des del punt de vista de la legislació administrativa, considera que:

«El Projecte en qüestió sembla deslligar-se dels plantejaments que es deriven dels articles 43 i 44 de la LRJACA, ja que la dispensa projectada no afavoreix l’ús normal i preferent de la llengua catalana en l’actuació de l’Administració autonòmica. Sembla raonable afirmar que la capacitació lingüística adequada i generalitzada dels recursos humans integrats en l’Administració autonòmica constitueix la base sobre la qual cobren efectivitat els preceptes esmentats i estan més protegits els drets dels ciu­tadans. Recordem que aquests són posseïdors d’un dret de tria lingüística concebuda en els termes més amplis.»

Per això, l’existència de reductes funcionaríais dispensats dels coneixements de llengua catalana l’en­tenem com una mesura que constitueix un obstacle injustificat per a l’efectivitat plena de la LRJACA i que no troba suport en d’altres determinacions del legislador. […]

Quant al caràcter transitori de la mesura, en la consideració novena, assenyala que:

«Podria tenir sentit […] si es tractàs d’un període d’adaptació a la nova situació, però tal com s’ha con­cebut la norma en qüestió constitueix una mesura d’afavoriment temporal de les possibilitats de mobilitat funcionarial.»

1. Són molt il·lustratius els apartats 2.b i 3 del fonament 5 de la Sentència, en els quals podem llegir que:

«2°. b) Que la transitoriedad de la medida diferenciadora estaría eventualmente justificada al tiempo de implantarse el requisito del conocimiento de la lengua en los concursos de traslado, pero no cuan-

1. A tall de conclusions: millora legal i la situació sociolingüística

Aquest excurs ens permet fer les reflexions següents:

1. De 1975 a 1983 l’Estat va dictar algunes normes en matèria de llengua que supo­saren una tímida millora en la regulació de la llengua catalana respecte de la que tenia durant el règim franquista.
2. L’Estatut de 1983 fa una primera regulació de la llengua catalana i proclama que és oficial juntament amb el castellà, que és la pròpia de la comunitat, i que la nor­malització d’aquesta és un dels objectius dels poders públics de la comunitat.

do han transcurrido varios años desde que se ha consolidado normativamente el conocimiento de la lengua catalana como requisito en los concursos de traslado. […]

Por ello, no parece que tenga mucho sentido que trece años más tarde se establezca para un deter­minado colectivo de empleados públicos un régimen transitorio de adaptación a una situación naci­da en 1990. La disposición recurrida dictada con finalidad de «adaptación» pierde sentido si la tran- sitoriedad no es inmediata a un creciente cambio de los criterios reguladores de los requisitos que han de regir los concursos, sino desligada e independiente de tales cambios. En consecuencia, ya no es cierto que se establezca «un periodo transitorio que les facilite la adecuación a los actuales niveles de exigencia de conocimiento lingüístico» ya que los actuales niveles de exigencia son ¡guales o inferio­res a ios de 1996, por lo tanto si interesaba un periodo de adaptación, éste debía formularse en 1996, no en 2003.

»3°) En el escrito de contestación a la demanda, la representación de la CAIB explica que la medida afecta a un colectivo de funcionarios que, por su edad, no han alcanzado, todavía, determinados niveles de conocimiento de la lengua catalana. En este punto debe reconocerse que ciertamente dicho colectivo no se dio favorecido de la generalizada enseñanza de la lengua catalana propia de los planes educativos actuales, ni se dio conminado a acreditar dicho conocimiento al tiempo de acceder a la función pública; pero igualmente es cierto que la implantación de la normalización lingüística no responde a un fenómeno sorpresivo, inmediato, y reciente, sino que responde a un proceso paulati­no y progresivo que desde el punto legislativo se remonta a la Ley 3/1986, de 29 de abril, de norma­lización lingüística (hace casi veinte años) y que la función pública tuvo su reflejo en la Ley 2/1989, de 22 de febrero, de la función pública de la CAIB (hace 15 años), todo ello sin contar con las múltiples disposiciones de rango menor que han asegurado la llamada «normalización lingüística» en el ámbi­to de la Administración de la CAIB.

»En tales circunstancias, y cuando se puede considerar pacífica la necesidad del conocimiento de la lengua por parte de los empleados públicos que han de dar satisfacción en el art. 43 de la Ley 3/2003 de régimen jurídico de la CAIB, y cuando dicho colectivo ha podido suplir su desconocimiento inicial de la lengua propia con los periódicos cursos de formación que a su disposición pone la propia Administración, carece de fundamento establecer una desigualdad a favor de quienes han visto dis­currir un gradual proceso de normalización lingüística sin decidir incorporarse al mismo pese a que desde hace años se había consolidado el conocimiento de la lengua catalana como «requisito» en los concursos de traslado de la CAIB. No puede olvidarse que la formación continuada del funcionario no solo es un derecho del que es acreedor frente a la Administración, sino también un compromiso o deber propio de la carrera funcionarial.»

1. Aquest marc fou desplegat inicialment per la LN de 1986 i engrandit com a con­seqüència de les reformes estatutàries de 1994 i 1999, que s’inspiraren en el model català. La millora de l’Estatut ha anat acompanyada de la millora de l’ordenament lingüístic i s’ha concretat en avanços legals i reglamentaris dins els àmbits educa­tiu, oficial i administratiu i de comerç, bàsicament concentrats entre l’any 1990 i l’any 2003. Les principals fites d’aquests avanços han estat: el Decret 100/1990; la Sentència 46/91 del Tribunal Constitucional; la ulterior reforma de la Llei de la fun­ció pública de l’any 1996; la Sentència 337/1994 del Tribunal Constitucional; la promulgació del Decret de mínims de 1997; la Llei del comerç de 2001 i la Llei de règim jurídic de l’Administració de la comunitat de 2003.
2. Les institucions han pres mesures encaminades a assegurar el coneixement de la llengua catalana, però no han garantit l’ús normal i oficial del català ni han creat les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.
3. El procés de millora ha estat extremadament lent i immers en un procés social de signe contrari en què, si bé el coneixement de la llengua pròpia augmentava, l’ús retrocedia.
4. La millora legal ha ajudat a millorar la situació de la llengua catalana, però aques­ta situació continua essent precària per diverses causes, entre les quals hi ha la manca d’aplicació de la normativa dictada, la manca de planificació fins a l’any 2001, la manca de campanyes de conscienciació lingüística de prou intensitat, l’es­cassa resposta a l’allau d’immigració provocada pel desenvolupament econòmic no sostenible, els pocs recursos destinats a la causa i la manca de remoció d’obstacles per fer efectius els drets lingüístics dels catalanoparlants. En definitiva, la manca d’accions suficients, necessàries, adequades i decidides a favor de la llengua prò­pia de la comunitat.
5. La millora de l’ordenament lingüístic es prolonga fins a l’any 2002. L’any 2003 es produeix la inflexió en l’àmbit de la Comunitat, on, sense modificar l’Estatut ni les lleis reguladores de l’ús de les llengües (ni la general Llei de normalització lingüís­tica, ni les sectorials Llei de la funció pública, Llei d’ordenació de l’activitat comer­cial, Llei de regim jurídic, Llei de salut), a les quals ja ens hem referit, es comencen a dictar normes de rang reglamentari regressives.

1. Les sentències principals del Tribunal Constitucional que han ajudat a conformar aquest estatut lin­güístic, a més de la dictada en relació amb el recurs d’inconstitucionalitat de la LN (123/1998, de 23 de juny), són les següents: 82/1996, de 26 de juny; 46/1991, de 28 de febrer, i 337/1994, de 23 de desembre.

   La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha dictat una trentena de sentències relatives a la llengua, entre les quals hi destaquen: 3 de desembre de 1986, 6 de juliol de 1987, 31 de juliol de 1989, 2 de febrer de 1990, 16 d’octubre de 1990, 22 de juliol de 1991, 26 d’octubre de 1992, 28 d’octubre de 1992, 28 de juny de 1996, 12 de maig de 1998, 3 de febrer de 1999, 19 de febrer de 1999, 9 de març de 1999, 29 de juny de 1999, 16 de novembre de 1999, 29 de juliol de 2000,1 de desembre de 2000, 5 d’octubre de 2001, 11 de desembre de 2001, 8 de febrer de 2002, 26 de març de 2002, 24 de setembre de 2002, 23 d’octubre de 2002, 30 d’oc­tubre de 2002, 15 de novembre de 2002, 31 de gener de 2003, 3 de juny de 2003, 4 de febrer de 2004 i 25 de febrer de 2004. ↑

2. Entre els quals destaquen els 16/1996, 39/1997, 11/2001, 62/2001, 41/2002 i 138/2003. ↑
3. Articles 2 i 5 del Decret esmentat. ↑
4. » Sobre el pacte, vegeu Colom Pastor, Bartomeu. Les daus polítiques del procés autonòmic balear. Palma: Govern de les Illes Balears – Institut d’Estudis Autonòmics, 2004, pàg. 13 i següents. ↑
5. Del tenor literal següent:

   «1. La llengua pròpia de les Illes Balears i Pitiüses és la catalana.

   1. La llengua catalana és la llengua oficial de les Illes Balears i Pitiüses com també ho és el castellà, tal com ho estableix la Constitució espanyola.
   2. Tots els ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses tenen el dret de saber i el dret d’emprar ambdues llengües.

   ↑

6. Es garantirà l’ús d’una i d’altra llengua i s’afavorirà la utilització del català dins tots els ordres de la vida pública, cultural i informativa fins que se n’aconsegueixi la plena normalització. ↑
7. Per a l’exercici de la funció pública serà condició necessària la coneixença de la llengua catalana. ↑
8. La Comunitat Autònoma procurarà als funcionaris de l’Administració els mitjans necessaris per a l’aprenentatge de la llengua catalana.»
   1. Sobre aquest tema, vegeu Les daus…, op. c/f., pàg. 109 i següents.

   ↑

9. 1. En els articles 3, 9, 13, 14 i en la disposició addicional segona de l’Estatut de 1983. Per a una prime­ra aproximació a l’Estatut cultural de 1983, vegeu l’article de Lluis Segura Ginard «Comentari sobre el règim jurídic lingüístic de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears», publicat en el llibre Estudios sobre el Estatuto de Autonomía para las Islas Baleares. Palma: Govern Balear, 1988, pàg. 37 i següents, i en la Revista Vasca de Administración Pública, núm. 8; l’article de Bartomeu Colom Pastor «Els principis de la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears», publicat en el primer número de l’any 1987 de la Revista Jurídica de Catalunya i editat a Palma com a llibre per l’Obra Cultural Balear el mateix any, i també l’article «Les competències de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en matèria de cultu­ra.» Autonomies. Revista Catalana de Dret Públic, núm. 10 (juliol de 1989), pàg. 113 i següents.

   ↑

10. ^B Com ja he posat de manifest en Les daus…, op. cit., pàg. 109 i següents. ↑
11. Resolució de la consellera d’Educació i Cultura de 14 de gener de 1988 per la qual es publica el Conveni de col·laboració entre el Ministeri de Educació i Ciència i la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOCAIB núm. 35, de 22 de març de 1988), i el Conveni general de cooperació entre el Ministeri de Educació i Ciència i la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, publicat en el BOE de 31 de maig de 1990 i en el BOCAIB núm. 74, de 19 de juny de 1990. ↑
12. Sobre aquesta evolució, vegeu l’article de Bartomeu Colom Pastor «El model lingüístic educatiu a les Illes Balears en l’ensenyament no universitari». Revista de Llengua i Dret, núm. 29 (juliol de 1998), pàg. 81 i següents, i el de Miquel Sbert Garau «Marc legal i situació real de l’ensenyament en català a les Illes Balears», publicat en el llibre / Congrés de Llengua i Ensenyament a Mallorca. Palma: Moviment d’Escoles Mallorquines, Universitat de les Illes Balears, 2000, pàg. 23 i següents. ↑
13. Quant a la provisió, l’article 57.2 de la Llei de la funció pública preceptúa que seran mèrits de con­sideració necessària en tots els concursos «els que s’estableixen a la Llei de normalització lingüística sobre el coneixement oral i escrit de la llengua catalana.» ↑
14. Sobre aquesta equiparació, vegeu les paraules del diputat Antoni Alorda i Vilarrubias pronuncia­des en el debat per dictaminar la Proposició de llei de reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, Diari de sessions de 26 de febrer de 1998, IV legislatura, núm. 35, fascicle 1, pàg. 504, rea­litzat a la Comissió de d’Assumptes Institucionals i Generals del Parlament de les Illes Balears: «En el punt segon demanàvem que la llengua catalana, juntament amb la castellana, tengués el caràcter oficial; per tant, totes dues són oficials, i demanàvem una cosa que ha escandalitzat, sembla, una part d’aquesta cambra, nosaltres entenem que d’una manera absolutament incomprensible, i és que demanam que, de l’oficialitat del català, se’n derivin els drets i deures que la Constitució preveu res­pecte del castellà, sense aclarir quins són aquests i, en tot cas, la Constitució serà la que marcarà la pauta, allò que la Constitució marqui respecte del castellà serà allò que l’Estatut cobrirà respecte del català. Creim que és el mínim, l’equiparació de les dues llengües, quan en realitat, per un partit o per un grup nacionalista com el nostre, consideram que la pròpia ha de tenir un plus, però com a mínim que tengui el mateix tractament, cosa que sembla que -com he dit- ha escandalitzat una part d’aquesta cambra.» ↑
15. Per a una reflexió de l’impacte de la Carta sobre l’Administració de justícia, vegeu l’article de Bartomeu Colom «La llengua catalana en l’Administració de justícia de les Illes Balears». Revista de Llengua i Dret. núm. 38 (2002), pàg. 19 i següents. ↑
16. Per justificar la reforma, el director general de Política Lingüística, en el seu aclaridor informe de 23 de juliol de 2003, explica que:
    1. És una proposta que es va anunciar durant la campanya electoral.

    «La proposta de la Conselleria d’Interior es va anunciar durant la campanya electoral de les passades eleccions. En aquest sentit no es fa més que actuar en conseqüència. Així ho ha manifestat el conse­ller d’Interior als mitjans de comunicació.»

    1. Les raons per les quals s’ha decidit suprimir el nivell C són de tipus polític: que el coneixement del català no sigui un obstacle en la carrera administrativa dels grups o nivells professionals més alts. «Les consideracions per les quals s’ha decidit suprimir el nivell C com a requisit tant en l’accés com en l’ocupació són de tipus polític. Conec els percentatges d’aptes de la JAC i també de l’IBAP, la difi­cultat que suposa per a moltes persones aprovar el nivell C en la configuració que té actualment.»

    ↑

17. Articles 2 i 4 del Decret esmentat. ↑
18. En l’article de Bartomeu Colom «Els principis de la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears. Revista Jurídica de Catalunya, primer número de 1987 i editat com a llibre per l’Obra Cultural Balear, Palma: 1987, pàg. 9. ↑
19. El Consell Consultiu, en el seu Dictamen 138/2003, consideració jurídica vuitena d), s’ha referit a aquests dos preceptes amb aquestes paraules:

    «El projecte en qüestió sembla deslligar-se dels plantejaments que es deriven dels articles 43 i 44 de la LRJACA, ja que la dispensa projectada no afavoreix l’ús normal i preferent de la llengua catalana en l’actuació de l’Administració autonòmica.»

    I hi ha afegit que:

    «Sembla raonable afirmar que la capacitació lingüística adequada i generalitzada dels recursos humans integrats en l’Administració autonòmica constitueix la base sobre la qual cobren efectivitat ↑

20. Vegeu, entre d’altres, la Sentència núm. 301, de 26 de març de 2002, del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. ↑
21. Recordem que aquest principi té la seva traducció en l’àmbit de la capacitació lingüística de perso­nal al servei de l’Administració pública a l’article 16.1 de la LN preceptúa que:

    «A fi de fer efectius els drets reconeguts a l’articulat de la present Llei, els poders públics han de pro­moure les corresponents mesures de cara a la progressiva capacitació del personal de l’Administració Pública i de les empreses de caràcter públic a les Illes Balears, en l’ús de la llengua catalana.» ↑

22. Per tant, vulnera els articles 14, 23.2 i 103.3 de la Constitució, l’article 19 de la Llei 30/84, i els arti­cles 10.3, 45 i 57 de la Llei de la funció pública. El principi d’igualtat obliga a tractar desigualment els desiguals. ↑
23. Amb vulneració dels articles 14, 23.2 i 103.3 de la Constitució, l’article 19 de la Llei 30/84, i els arti­cles 10.3, 45 i 57 de la Llei de la funció pública. ↑
24. En paraules del director general de Política Lingüística, en l’informe de 23 de juliol de 2003 esmentat: «Pel que fa als requisits exigits per a l’ocupació, crec que la proposta permet, sobretot als llocs de tre­ball dels grups més alts, que el coneixement del català no sigui un obstacle en la carrera administra­tiva. Vull fer constar que la «rebaixa de nivells” es més intensa en l’ocupació i l’ingrés, pel fet sobre­tot d’exigir el nivell inferior, i no superior, com en la normativa anterior, en les places adscrites con- ↑