LLIBRES

Francesc Segura Fuster Advocat

(Normativa lingüística del sistema educatiu)

Patricia Dueñas Jollard

Tècnic Superior de l’Administració de la comunitat

autònoma de les Illes Balears

(La participación de las regiones en Europa)

Maria Francesca Gomila Pocoví

Tècnic Superior de l’Administració de la comunitat

autònoma de les Illes Balears

(Informe sobre la reforma de l’Estatut)

NORMATIVA LINGÜÍSTICA DEL SISTEMA EDUCATIU Edició preparada per M. SBERT GARAU, P. MOYA NIELL, F. MUNAR I MUNAR I LL J. SEGURA GINARD. Palma: Govern de les Illes Balears – Institut d’Estudis Autonòmics, 2003 (Col·lecció Legislativa; 6).

El llibre que a continuació es comenta du per títol Normativa lingüistica del sistema edu­catiu i constitueix el volum número 6 de la Col·lecció Legislativa, elaborada per l’Institut d’Estudis Autonòmics, dependent del Govern de les Illes Balears (si bé és el setè volum de la Col·lecció, ja que aquesta va començar amb el número 0). Es tracta, doncs, d’un volum que recul i sistematitza la normativa autonòmica balear reguladora de l’ensenyament de la llengua catalana a l’àmbit de les Illes Balears, l’edició del qual es va tancar el 30 d’abril de 2003.

Ja de la simple observació del seu sumari destaca la gran quantitat de normes que inte­gren el volum, la qual cosa ja ens permet obtenir una primera conclusió: ens trobam davant una matèria en què hi ha una important producció normativa, sobretot de caràc­ter reglamentari, la qual cosa suposa un elevat grau de complexitat a l’hora del seu anàli­si i estudi. I aquest és, precisament, el problema que els autors del volum han pretès solu­cionar: tal com ells mateixos confessen en la nota introductòria, el recull que han elaborat pretén ser, fonamentalment, un instrument eficaç per posar a l’abast del professorat i de la comunitat educativa de les Illes Balears el conjunt de normes que regulen l’ensenyament de la llengua catalana.

Doncs bé, s’ha d’assenyalar que aquest objectiu prioritari que han perseguit els autors d’aquest volum ha estat aconseguit plenament. Si alguna característica s’ha de ressaltar inicialment d’aquesta obra és, precisament, que constitueix un instrument de treball imprescindible per a tots els professionals que hagin de conèixer o utilitzar en la seva tasca la normativa autonòmica en matèria d’ensenyament de la llengua catalana. És més, la uti­litat del recull normatiu que ara es comenta transcendeix clarament l’àmbit professional al qual va destinat inicialment, la comunitat educativa, perquè també és una eina bàsica per a qualsevol altre professional que hagi d’abordar l’estudi o l’aplicació de la normativa regu­ladora de l’ensenyament en llengua catalana a les Illes Balears.

Aquesta intencionalitat confessada dels autors ens permet destacar la primera caracte­rística essencial del volum: la seva completesa. Efectivament, ens trobam davant un recull realment complet i exhaustiu de la normativa reguladora de l’ensenyament en català, que no s’ha limitat a les normes que d’una manera estricta regulen aquesta matèria, sinó que s’ha estès a aquelles altres normes que de manera col·lateral regulen algun aspecte con­cret de la matèria, si bé, en aquest darrer cas, s’ha circumscrit a la reproducció dels frag­ments on es recull la regulació específica en matèria d’ensenyament de la llengua. Fins i tot aquest interès d’esgotar fins als darrers límits les referències normatives ha duit els autors a introduir sinopsis i també alguna norma ja derogada, però que els autors han

Normativa lingüística del sistema educatiu 239

decidit incloure per considerar que conserva els seus efectes amb relació a situacions anteriors.

La segona característica que convé destacar d’aquesta obra és la seva excel·lent sis­temàtica. Així, el recull normatiu es troba dividit en quatre capítols, que correlativament són: normes generals; organització dels centres docents; personal docent i ensenyaments (llengua i literatura). Acaba l’obra amb un índex analític i un altre de cronològic, que resul­ten summament útils atesa la prolífica producció normativa, tal com s’ha comentat abans.

El primer capítol, dedicat a les normes generals, conté un total de nou normes, les pri­meres de les quals són, òbviament, l’Estatut d’autonomia (fragment) i la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística. La resta de normes que completen aquest primer capítol permeten, en definitiva, conèixer el marc general normatiu en què se situa la nor­mativa reguladora de l’ensenyament de la llengua catalana.

La resta de capítols entren ja en el recull de la normativa específica dels àmbits concrets que han estat objecte de regulació en matèria d’ensenyament en llengua catalana. El capí­tol segon es dedica a l’organització dels centres docents, amb un total de deu normes, i es divideix en dos apartats: el primer es dedica a la planificació lingüística, mentre que el segon recull les normes que afecten les plantilles dels centres. El capítol tercer recull les normes relatives al personal docent, deu en total. Finalment el capítol quart, amb cinc nor­mes més una sinopsi, es dedica als ensenyaments de llengua i literatura, i apareix estruc­turat en quatre apartats: currículums (que és una sinopsi); exempció de l’avaluació; hora­ris i matèries optatives i alumnat d’incorporació tardana.

D’aquesta manera, l’usuari del volum té un accés fàcil a la normativa recollida d’a­cord amb la sistemàtica apuntada, que es veu reforçada pels interessants i útils comen­taris i concordances a peu de pàgina que es troben a l’inici de la majoria de normes i que faciliten en gran mesura a l’usuari la connexió dels diversos textos normatius. Són ressaltables igualment les referències als processos judicials que han afectat algunes de les normes recollides, així com, òbviament, que s’hagin introduït les sempre inevitables modificacions normatives respecte d’algunes de les normes que integren el volum comentat.

En definitiva, ens trobam davant un volum de la Col·lecció Legislativa de l’Institut d’Estudis Autonòmics imprescindible per a qualsevol professional vinculat al món de l’en­senyament de la llengua catalana; a més, és d’una utilitat innegable per a qualsevol altre professional que hagi d’abordar l’estudi i el coneixement d’aquesta normativa. Aquesta sola constatació ja justifica l’encert i el mèrit de la preparació i la publicació d’aquesta obra.

Però, a més de l’anterior, s’ha d’acabar ressaltant i reconeixent el fet que l’Institut d’Estudis Autonòmics decidís, dins del ja inabastable sistema normatiu autonòmic, dedicar els seus esforços a aquest àmbit de la normativa reguladora de l’ensenyament de la nos­tra llengua pròpia, la qual, com és ben sabut, no sempre rep l’atenció i la dedicació

necessària per part de les institucions púbiques per dotar-la dels instruments adequats de treball per garantir i enfortir la seva existència en el si de la nostra societat balear.

Així doncs, la nostra més sincera felicitació tant als autors del volum com a l’Institut d’Estudis Autonòmics per la preparació i la publicació d’aquest recull normatiu de l’en­senyament de la llengua catalana a les Illes Balears.

F.S.

LA PARTICIPACIÓN DE LAS REGIONES EN EUROPA. GENERALITAT DE CATALUNYA INSTITUT D’ESTUDIS AUTONÒMICS. FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER D’ESTUDIS AUTONÒMICS I LOCALS. Barcelona: 2003.

A la Unió Europea (UE). per poder revisar i modificar els tractats sobre els quals es fona­menta la Unió, és necessari convocar una Conferència Intergovernamental. Consegüent­ment, per adequar el funcionament de les institucions europees als canvis que implica l’ad­hesió de deu nous països, la presidència italiana de la UE va convocar, en el segon semes­tre de 2003, una Conferència Intergovernamental.

Aquesta Conferència Intergovernemantal es diferencia de les anteriors per dues carac­terístiques de gran rellevància: en primer lloc, pel fet d’haver estat precedida d’un debat públic i, en segon lloc, perquè va parlar per primera vegada de «tractat constitucional» per referir-se al text que la Conferència havia d’aprovar.

Pel que fa a la primera novetat, el Consell Europeu reunit a Laeken el 15 de desembre de 2001 va encomanar la posada en marxa d’una convenció per debatre i presentar unes propostes sobre els canvis que es consideren necessaris per aconseguir una Europa més democràtica, transparent i eficaç. Aquestes propostes, que han adoptat la forma de Projecte de tractat constitucional, són les que han revisat els caps d’estat i de govern en el si de la Conferència Intergovernamental.

Entre les qüestions debatudes i sobre les quals la futura Constitució Europea es pro­nunciarà es troba el paper de les regions a la UE.

En aquest context, l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals han creat una plataforma d’estudi i debat, coneguda com EuropaFutura i a la qual es pot accedir a través de l’adreça d’Internet mvvv.europafutura.org, que efectua el seguiment del procés actual d’integració europea.

La primera de les actuacions promogudes per aquesta plataforma va ser l’organització

juntament amb les associacions Espanyola i Catalana de Ciència Regional— del seminari «La participació de les regions a Europa» el 13 de desembre de 2001. L’objectiu del semi­nari fou tractar sobre la intervenció de les comunitats autònomes en els afers europeus des d’una triple vessant: la relació directa entre les regions i es institucions europees, l’orga­nització administrativa interna de les comunitats autònomes i la participació autonòmica mitjançant l’estat espanyol.

Per promoure el debat i identificar les qüestions més interessants, es va encomanar al senyor Enoch Albertí, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Barcelona, i al seu equip l’elaboració d’un document de treball previ. És a partir d’aquest document que s’han dut a terme diverses ponències.

El gran interès que poden tenir les diverses qüestions plantejades amb ocasió d’aquest seminari per a tots els ciutadans explica que el seu contingut s’hagi publicat en un recull que dur per títol La participació de les regions a Europa i que s’estructura en dues grans parts: la primera conté el document de treball previ i la segona comprèn les ponències i la clausura del seminari.

En el document de treball previ es plantegen diversos interrogants sobre les tres grans qüestions que constitueixen l’objecte del seminari.

Així, pel que fa a les posicions autonòmiques en relació amb el debat sobre el futur de la UE, es posa de manifest la necessitat de tractar no tan sols l’estricta participació regio­nal en les institucions comunitàries, sinó també qüestions més generals que afecten els interessos de les comunitats autònomes, com ara el sistema d’atribució competencial a les institucions europees i la mateixa estructura institucional de la UE i de les comunitats europees.

Quant a l’organització administrativa de les comunitats autònomes per participar en els afers europeus, el document enumera diferents aspectes que cal tenir en compte a l’hora d’avaluar-ne l’eficàcia.

En relació amb la participació autonòmica a través de l’Estat, el document convida els participants en el seminari a valorar els diferents instruments existents per coordinar les postures de les comunitats autònomes i la de l’Estat en els afers europeus.

La segona part del llibre inclou un total de deu ponències i la clausura del seminari. A l’hora d’elegir els ponents, es va intentar que fossin persones relacionades directament amb cadascun dels tres nivells de participació de les comunitats autònomes en els afers europeus, amb posicions polítiques i territorials diverses.

En aquest sentit, per tractar el primer bloc del seminari, «La participació regional en les perspectives de reforma del marc europeu», hom compta amb tres ponències.

La primera ponència, «Experiències comparades de participació regional», del professor Nagel, analitza com intervenen les regions en els afers europeus en els diferents estats membre de la UE, centrant-se en els casos alemany, austríac, belga i britànic, que són els que permeten una major participació de les regions.

La segona ponència, titulada «El Llibre Blanc sobre la governança europea i la partici­pació regional», del senyor José Candela, conseller de la Secretaria General de la Comissió Europea, explica el context en el qual es va elaborar aquest llibre blanc, el paper que les regions hi varen tenir, així com la vinculació entre les regions, la Convenció i la Conferència Intergovernamental.

Pel que fa a la tercera ponència, «La participació en el Consell i l’experiència de la par­ticipació en els comitès de la Comissió», a càrrec del senyor Joaquim Llimona, director general de Relacions Exteriors de la Generalitat de Catalunya, s’hi exposen les demandes de les regions amb competències legislatives en l’àmbit europeu.

També per tractar del segon bloc del seminari, «L’organització interna de les comunitats autònomes per als assumptes europeus», hi trobam tres ponències.

En la primera ponència d’aquesta part, titulada «Les representacions autonòmiques com a element de participació administrativa i social», el senyor Casimir de Dalmau, director del Patronat Català pro Europa, descriu el procés d’implantació regional a Brussel·les com a fórmula perquè les regions puguin desenvolupar una funció de lobby institucional, desta­cant-ne el cas de Catalunya.

La segona ponència, «L’organització administrativa autonòmica i la participació en els assumptes europeus: mitjans personals i materials», de la senyora Ana Enguídanos, cap del Servei de Relacions Externes de la Generalitat Valenciana, s’ocupa dels objectius i dels instruments de participació en els afers europeus de les comunitats autònomes, distingint entre la fase descendent, d’execució i desenvolupament de les normes comunitàries, i la fase ascendent, de participació en la formació de la voluntat de la UE.

Quant a la tercera ponència, titulada «Els procediments interns de tractament d’as­sumptes europeus», la senyora Eloísa Susaeta, tècnica de la Direcció per a Afers Europeus del Govern Basc, detalla els procediments interns de coordinació en afers europeus que l’Administració de la comunitat autònoma del País Basc ha posat en marxa des de l’any 1982.

Finalment, en relació amb el tercer bloc del seminari, «La participació autonòmica mit­jançant l’Estat», s’ha de destacar la intervenció, per una banda, de tres ponents per par­lar de la participació en el Consell i l’experiència de la participació en els comitès de la Comissió i, per una altra banda, la participació d’un ponent per tractar sobre les con­ferències sectorials i el processament intern de participació.

Així, pel que fa al primer tema d’aquesta part, tres ponents donen a conèixer la seva opinió. Per una banda, la senyora Montserrat Riba, directora de l’Àrea d’Europa de la Direcció General de Relacions Exteriors (fe la Generalitat de Catalunya, reclama que en els moments de presa de decisió comunitària les comunitats autònomes hi estiguin represen­tades o puguin incidir en la decisió de manera directa i efectiva. Per una altra, la senyora Carmen Marfil, directora d’Afers Europeus de la Junta d’Andalusia, considera que la par­ticipació de les comunitats autònomes en els afers europeus és obligatòria i que la legisla­ció en aquesta matèria hauria de ser més clara.

En canvi, la senyora Regina Mañueco, vocal assessora jurídica de la Sotsdirecció General d’Afers Institucionals de la Secretaria d’Estat d’Afers Europeus, defensa que hi ha dificul­tats tècniques i fins i tot d’ordre constitucional— per a la participació autonòmica en el Consell i que la qüestió essencial és millorar els mecanismes de participació interna.

Pel que fa a les conferències sectorials i el processament intern de participació, el sen­yor Manuel José Moran, sotsdirector general de Relacions amb la UE de la Junta de Galícia, recorre als seus més de quinze anys d’experiència professionals en afers europeus per explicar els aspectes teòrics i pràctics de les relacions institucionals entre les comunitats autònomes i l’Estat espanyol des de l’any 1985 en aquesta matèria, i per ressaltar la neces-

sitat d’adaptar-se mentalment als nous temps, amb idees noves i maneres diferents de veure les coses.

Finalment, per clausurar el seminari, el senyor Enoch Albertí sintetitza l’esperit de la majoria de les intervencions en les tres idees següents:

1. La participació regional en els afers europeus és no només necessària sinó també desitjable. És necessària perquè la pèrdua de poder de les regions que suposa el procés d’integració europea s’ha de compensar amb fórmules de participació. És desitjable per­què, entre altres motius, aporta més legitimitat democràtica al procés decisori comunitari, contribueix a fer més eficaç l’acció de la comunitat i constitueix un factor important d’in- tegració no tan sols dins la construcció europea sinó també a l’interior dels estats membre d’estructura complexa.
2. Aquesta participació necessita uns mitjans adequats, tant institucionals com perso­nals, materials i d’organització. A més, són necessaris uns mitjans adequats en la relació entre les comunitats autònomes, que els permeti formular posicions comunes, i posterior­ment també en la relació entre aquestes i l’Estat.
3. El sistema espanyol actual de participació de les comunitats autònomes en els afers europeus és insuficient. Ni la configuració actual de les conferències sectorials ni la parti­cipació autonòmica en els comitès de la Comissió són satisfactoris. Com a alternativa es proposa una major concentració dels mecanismes, dels mitjans i dels procediments de par­ticipació.

La claredat d’aquestes conclusions i el rigor amb què s’ha duit a terme el seminari ha contribuït, sens dubte, a les modificacions introduïdes en els comitès de la Comissió un any després, el 2 de desembre de 2002, per Acord de la Conferència per a Afers Relacionats amb les Comunitats Europees, organisme presidit pel ministre d’Adminis­tracions Públiques i integrat pels disset consellers de les comunitats autònomes responsa­bles dels afers europeus. En aquest sentit, s’ha incrementat el nombre de comitès en què les comunitats autònomes poden participar i s’ha aprovat un reglament que regula aques­ta participació.

Enhorabona, doncs, als organitzadors del seminari i als editors de la publicació, ja que ambdues iniciatives han permès donar a conèixer els reptes principals que planteja la par­ticipació de les regions a la UE, impulsant el debat i la recerca de solucions per a les defi­ciències existents actualment.

P. D. J

INFORME SOBRE LA REFORMA DE L’ESTATUT. Coordinat per A BAYONA ROCAMO­RA Barcelona: Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics, 2003

La reforma de l’Estatut d’autonomia és un tema present a l’agenda política dels poders públics de Catalunya. El febrer de 2001 al Parlament de Catalunya es va constituir la Comissió d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern, que va finalitzar els seus treballs amb un document aprovat pel Ple de la cambra el desembre passat en què es posava de manifest la voluntat majoritària d’explorar la via de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya per superar l’actual nivell d’autogovern, i creava una ponència per fer-ne una proposta.

Aquest és l’origen de l’Informe sobre la reforma de l’Estatut que ha elaborat l’Institut d’Estudis Autonòmics amb la participació d’una comissió acadèmica formada per quatre experts en la matèria: Enoch Albertí Rovira, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona; Enric Argullol i Murgadas, catedràtic de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra; Joaquim Ferret i Jacas, catedràtic de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Carles Vives i Pi-Sunyer, catedràtic de dret constitu­cional de la Universitat Pompeu Fabra i exmagistrat del Tribunal Constitucional. Una vega­da que s’ha acceptat la reforma de l’Estatut com a fórmula majoritària per millorar l’auto­govern, els autors fan una reflexió jurídica aprofundida sobre el contingut, l’abast i les formes d’articulació que podria presentar aquesta reforma.

El treball està estructurat en quatre parts. El punt de partida és l’anàlisi de l’aplicació del marc constitucional i estatuari vigent. El balanç i la diagnosi dels més de vint anys de vigèn­cia de l’Estatut posen de manifest, en opinió dels autors de l’informe, la generalització — amb tendència a la uniformizado— del procés autonòmic a tot el país i la seva consoli­dació. Tanmateix, detecten alguns dèficits que, al seu entendre, han conduït a una auto­nomia de «baixa qualitat» i que constitueixen l’objecte d’estudi de la primera part de Plnforme.

La millora de l’autogovern mitjançant la reforma estatutària té un component de garan­tia del qual no disposen altres fórmules, com puguin ser l’evolució o l’aplicació alternativa del marc constitucional i estatutari vigent o la via de les lleis de transferència o delegació de l’article 150 de la Constitució. La segona part de l’informe està precisament dedicada a l’anàlisi de la naturalesa jurídica i de la posició a l’ordenament de l’Estatut d’autonomia.

La tercera part de l’informe planteja les possibilitats de reforma de l’Estatut en el marc constitucional actual i les estructura en deu grans àmbits, que constitueixen la resposta als dèficits que s’han posat de manifest en el primer capítol.

Com a norma general es pot afirmar que les reformes que es proposen busquen una ampliació i una concreció major dels títols competencials, com a garantia substancial míni­ma. Per una banda, es tracta d’eliminar les restriccions actuals no derivades de la

Constitució i, per una altra, de posar remei a la imprecisió normativa i a l’ambigüitat d’al­guns preceptes, que donen lloc a molts marges interpretatius. Aquesta voluntat de major precisió respon a l’objectiu de limitar l’aplicació de la legislació bàsica de l’Estat, que en moltes ocasions deixa poc marge d’innovació a les lleis autonòmiques (apunten, per exem­ple, el cas del règim local), i de reforçar el poder legislatiu autonòmic per establir políti­ques pròpies en àmbits materials complerts.

Aquesta major concreció conceptual que propugnen ha de servir no només per reforçar el poder legislatiu, sinó també per enfortir el poder administratiu de la Generalitat. Així, és bàsic configurar a l’Estatut l’Administració de la Generalitat com a administració ordinària, que concentra les lacultats executives pròpies i les atribuïdes a l’Estat que no es conside­rin totalment imprescindibles, i afavorir un espai propi d’autoorgamtzació administrativa explotant al màxim els marges que permet l’article 149.1.18 amb relació al règim jurídic, al procediment administratiu, a la responsabilitat administrativa, a la funció pública, a l’ex­propiació forçosa, als contractes i a les concessions administratives.

L’augment de les capacitats organitzatives també es pot estendre a l’àmbit territorial, per establir un model propi. El debat s’articula al voltant de les possibilitats d’afectació de les actuals diputacions provincials o de substitució per altres institucions. El desenvolupa­ment d’aspectes bàsics de les institucions de la Generalitat (com el conseller en cap) i la introducció de títols competencials vinculats a nous fenòmens socials i tecnològics, no prevists ni a la Constitució ni a l’Estatut vigent, són suggeriments de matèries que, segons els autors, també podrien formar part del nou Estatut i permetrien una millora de l’auto­govern.

Un dels fonaments emprats per justificar les propostes són els drets històrics de Catalunya. És l’argument que es proposa, per exemple, per recollir a l’Estatut un nou sis­tema de finançament autonòmic que aporti estabilitat, suficiència i garantia de recursos, i també per introduir-hi un reconeixement més explícit de la singularitat de Catalunya, la qual cosa es podria incloure en el preàmbul i amb referències a la cultura, la llengua i el dret civil.

L’existència de drets històrics o fets diferencials és una de les característiques del siste­ma autonòmic espanyol, com sosté també, en un altre llibre ben interessant, Elíseo AJA (El estado autonómico. Federalismo y hechos diferenciales. 2a ed. Madrid: Alianza, 2003). La Constitució espanyola recull, segons els autors de l’informe, elements suficients per reconèixer el caràcter plurinacional de l’estat espanyol; en canvi, el desplegament consti­tucional i estatutari no ha estat gaire reconeixedor ni potenciador d’aquests elements dife­rencials. L’evolució de l’estat autonòmic ha oscil·lat de manera pendular entre les fases d’a­simetria entre unes comunitats i unes altres i els processos d’igualació per equiparar els nivells competencials. Els poders públics de Catalunya s’han mostrat majoritàriament a lavor d’un estat de les autonomies asimètric, heterogeni, i han posat èmfasi en la seva

especificitat. Això queda palès, per exemple, en la preferència de relacions bilaterals amb l’Estat, en detriment d’àmbits de cooperació multilateral, la qual cosa, segons alguns autors (SUBIRATS i GALLEGO, Veinte años de autonomías en España Madrid: CIS, 2003), és pròpia d’estats plurinacionals.

Precisament l’articulació eficaç de les relacions entre nivells de govern i el principi de col·laboració és, per als autors de l’lnforme, una de les qüestions menys ben resoltes de l’estat autonòmic i, al mateix temps, més importants, sobretot en el context de la inte­gració europea, que afegeix complexitat al sistema. A Espanya s’han produït de manera simultània un procés de supranacionalisme (transferència de competències a la Unió Europea) i de descentralització territorial, que porta a parlar de situació de govern multi- mvell (superposició de competències i normatives, concurrència de poders i recursos, elc.), la qual cosa fa més necessaris encara els mecanismes de cooperació entre adminis­tracions.

A aquest efecte, en l’àmbit intern, els elements que ITnfornne considera clau són la par­ticipació autonòmica en les institucions de l’Estat, les relacions de col·laboració de les comunitats autònomes amb l’Estat i entre aquestes, i la participació de l’administració autonòmica en l’adopció de les polítiques de l’Estat. Tanmateix, la posada en pràctica d’a­questes propostes va més enllà del que pot fer una reforma de l’Estatut. Mitjançant aques­ta només es poden incloure certs instruments participatius de caràcter no vinculant amb relació a algunes institucions de l’Estat, propiciar la creació d’una comissió bilateral de rela­cions Estat-Generalitat que permeti la participació d’aquesta última en les polítiques esta­tals en què hi tengui un interès; desenvolupar un règim normatiu per a les relacions de col·laboració entre ambdues administracions i incloure un mandat estatutari perquè la Generalitat impulsi convenis entre comunitats autònomes, un tipus de relació poc desen­volupat per la manca de consciència de la seva virtualitat i per la manca de previsió cons­titucional i estatutària.

El diagnòstic és similar amb relació a la participació dels ens subestatals en la construc­ció i el funcionament de la Unió Europea: l’Estatut no és l’instrument més idoni per fer-la possible; tanmateix, pot recollir una previsió que asseguri a la Generalitat l’obtenció de la informació necessària per conèixer el desenvolupament dels processos comunitaris i que permeti la màxima participació en les institucions europees que el dret comunitari conce­deixi als ens subestatals. També es podria recollir una referència expressa a l’execució direc­ta del dret comunitari per part de la Generalitat en matèries de la seva competència, entre d’altres possibilitats.

Al llarg del text, per tant, es posa de manifest que, tot i l’important espai per a la refor­ma que es deriva de les possibilitats interpretatives del text constitucional, la posada en pràctica d’algunes de les propostes exigiria recórrer a altres instruments, com ara l’article 150.2 de la Constitució o la reforma de determinades lleis orgàniques, com la del Poder

Judicial, la del Tribunal Constitucional o la del règim electoral general. Pel que fa a la jus­tícia, d’una banda, aquesta és una matèria estatutària i fii ha cert marge per propiciar una major adaptació d’aquesta al model d’organització territorial (administració de l’Administració de Justícia, fixació de les demarcacions judicials); i de l’altra, hi ha proposi­cions (com la descentralització del Consell General del Poder Judicial) que necessitarien una reforma de la Llei orgànica del Poder Judicial com a mesura complementària.

Altres propostes situades en el límit de la constitucionalitat fan referència a la regulació de les consultes populars i a la inclusió de drets dels ciutadans. En aquest últim cas, per evitar envair l’espai reservat a la Constitució, l’informe suggereix incloure drets no previs­tos a la carta magna, drets específics de ciutadania coherents amb el context de plurina- cionalitat de l’Estat, drets vinculats a garantir un nivell de protecció mínim amb relació a les competències de la Generalitat o principis rectors de l’acció política a Catalunya.

En definitiva, l’informe constata que, per a algunes matèries, la reforma de l’Estatut d’autonomia és l’instrument adient i per això es posa reiteradament de manifest el marge existent, derivat de les possibilitats interpretatives de la Constitució, mentre que, en altres casos, les propostes de millora de l’autogovern difícilment es poden dur a terme només amb una reforma de l’Estatut i seran necessaris altres mecanismes. En qualsevol cas, la possibilitat de la reforma i la forma com es materialitzin aquestes propostes dependrà del resultat de la negociació entre les forces polítiques de Catalunya i l’Estat, com exigeix una norma paccionada com l’Estatut, que constitueix el pacte polític entre l’Estat i una comu­nitat autònoma.

Finalment, l’última part del l’informe se centra en com dur a la pràctica les directrius de reforma que proposa, és a dir, en els mecanismes de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Fonamentalment, es reivindica el protagonisme de la cambra catalana en qual­sevol procés de reforma: s’hauria d’incloure una previsió estatutària en el sentit que no es pugui produir cap reforma sense la seva aprovació o el seu consentiment previ.

Es tracta, en fi, d’una anàlisi jurídica rigorosa i minuciosa de les possibilitats que hi ha per reformar l’Estatut d’autonomia de Catalunya amb l’objectiu d’aconseguir una major autogovern, i és un referent útil no només com a «manual» per a una possible reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, sinó també per a qualsevol comunitat autònoma que es plantegi un procés de reforma de la seva norma institucional bàsica, perquè la base d’anàlisi són les possibilitats que atorga el text constitucional. Per una altra banda, també pot ser una eina profitosa per als estudiosos i interessats en el dret estatutari, perquè conté una reflexió entorn del procés de construcció, aplicació i arti­culació de l’estat de les autonomies, que inclou des de la discussió de gran qüestions —algunes ja recurrents en el debat sobre l’estat de les autonomies— fins a propostes concretes de redacció de preceptes estatutaris per fer possibles les diferents iniciatives suggerides.

Abans d’acabar volem apuntar la referència d’un altre llibre, molt relacionat amb aquest que hem comentat i que pot servir de complement per aprofundir en aquesta matèria. Es tracta d’Estudis sobre l’autogovern de Catalunya (Barcelona: Parlament de Catalunya, 2003), un recull dels informes que diversos catedràtics d’universitats catalanes varen pre­sentar a la Comissió d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern del Parlament de Catalunya i que varen exercir una influència important en el document final que va apro­var la Comissió.

M.F.G.P