PRESENT I FUTUR DEL FINANÇAMENT DE LES HISENDES LOCALS: L’APROVACIÓ DE LA LLEI 51/2002, DE 27 DE DESEMBRE. NOUS REPTES

COMENTARIS I NOTES

PRESENT I FUTUR DEL FINANÇAMENT DE LES HISENDES LOCALS: L’APROVACIÓ DE LA LLEI 51/2002, DE 27 DE DESEMBRE.

NOUS REPTES Maria Marquès Caldentey

Economista. Cap de Servei d’Hisenda Pública.

Conselleria d’Hisenda i Pressuposts

  1. Introducció. II. Modificacions a l’àmbit tributari de la Llei 51/2002, de 27 de desem­bre. Especial referència a l’impost sobre activitats econòmiques. III. Modificacions a l’àmbit financer. Especial referència a la participació municipal en els tributs de l’Estat. 1. La participació en els ingressos de les comunitats autònomes i en els tributs de l’Estat com a fonts del finançament local: possibilitats d’instrumentació pràctica. 2. Del Model de participació municipal en els tributs de l’Estat per al quinquenni 1999- 2003 al nou Model de finançament local aprovat per la Llei 51/2002, de 27 de desembre. IV. A mode de conclusió. La suficiència financera de les entitats locals: una responsabilitat compartida.

I. Introducció.

La Constitució Espanyola de 1978 operà una profunda transformació a l’organització territorial de l’Estat reconeixent un nou nivell d’administració territorial: les comunitats autònomes. Encara que no contenia un model acabat i tancat, el cert és que es preocupà més de regular el procés de descentralització autonòmica que de concretar el posidona- ment de les entitats locals dins aquesta nova configuració.

Aquest oblit de la Carta Magna s’anà solucionant posteriorment mitjançant l’aprovació de diferents normes de rang legal amb vocació de definitòries del marc postconstitucional que havia de regir a l’àmbit local, tant des del vessant financer com des del vessant competencial.

La falta de concreció al text constitucional de les competències que, com a pròpies, havien d’exercir els ens locals, conduí a l’aprovació de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, de bases del règim local, norma que es convertí en delimitadora del contingut competencial d’a­questes entitats configurant, a partir del redactat dels articles 25, 26, 28 i 86.3, el que la doctrina anomena «el sistema de les àrees o cercles competencials».

Amb posterioritat, i amb la finalitat de donar compliment al principi de suficiència finan­cera reconegut a l’article 142 de la Constitució, s’aprovà la Llei 39/88, de 28 de desem­bre, reguladora de les hisendes locals.

Des del primer moment, la Llei 39/88 conferí una certa corresponsabilitat fiscal als ens locals, especialment als ajuntaments, als què atorgava la potestat per a decidir (dins els límits legalment establerts) els tipus impositius a aplicar a les figures tributàries pròpies, així com l’opció de recaptar o no els tributs de naturalesa voluntària.

Per altra banda, es feia efectiu el principi d’autonomia propugnat a l’article 137 del text constitucional i reforçat, al cas dels municipis i províncies, per la Carta europea d’autono­mia local, de 15 d’octubre de 1985. Carta que fou ratificada per Espanya el 20 de gener de 1988.

En tot cas, la vertadera dimensió del finançament local s’havia d’entendre en un marc més ampli. Perquè ésser l’Administració més propera als ciutadans la Induïa (i la indueix) a respondre a les demandes de serveis i infraestructures urbanes dels seus ciutadans, enca­ra que suposés extralimitar-se en les competències que els hi corresponia exercir per impe­ratiu legal. Aquest fet afectava negativament la seva solvència financera, deixant-les en molts casos en situacions de vertadera precarietat. Així, les corporacions locals apuntaven reiteradament la necessitat d’afrontar, tard o d’hora, una reforma en profunditat de les fonts del finançament local. S’havien d’ajustar els recursos disponibles a les competències realment exercides.

Tot i dilatar-se excessivament en el temps, la reforma es dugué a terme en dues eta­pes. La primera, s’esdevingué amb l’aprovació de la Llei 50/1998, de 30 de desem­bre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social que, prèvia modificació de la Llei 39/88, de 28 de desembre, regulava la participació dels ens locals en els tributs de l’Estat al quinquenni 1999-2003. La nova participació en els tributs de l’Estat I els nous criteris de repartiment establerts, introduïren certs canvis en relació a la formu­lació vigent als quinquennis anteriors, tot i que no se solucionaren els problemes inherents a l’especificació del model que els experts en la matèria venien denunciant des de temps enrera.

La segona etapa ha anat més enllà de les expectatives que es poguessin haver creat al seu voltant i ha començat amb l’aprovació de la Llei 51/2002, de 27 de desembre, de reforma de la Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes locals (publicada al BOE núm. 311 amb data 28 de desembre de 2002). Tot i que es tracta d’una modificació parcial de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, no deixa per parcial d’ésser substancial, tant pel que fa als aspectes tributaris com pel que fa als aspectes financers.

Des del punt de vista financer, la Llei 51/2002 adopta criteris i una terminologia simi­lar als de la Llei 21/2001, de 27 de desembre, per la qual es regulen les mesures fiscals i administratives del nou sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia. A més la disposició addicional cinque­na de la Llei 51/2002, dóna una nova redacció a l’apartat 3 de l’article 15 de la Llei 21/2001 en matèria d’ITE nacional (índex d’evolució dels tributs de l’Estat). L’anterior corrobora les tesis d’alguns corrents doctrinals quant a què, amb tota probabilitat, l’Estat esperava a tancar el procés de descentralització autonòmica per a abordar la qüestió local.

Finalment, posar de manifest que I’Informe de la Comisión para el Estudio y Propuesta de Medidas para la Reforma de la Financiación de las Haciendas Locales, de 3 de juliol de 2002 -elaborat per un grup d’experts representants de l’Administració general de l’Estat, de l’Administració local, de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i del camp acadèmic- i l’Acord entre el Govern de la Nació i la Federació de Municipis i provín­cies sobre el nou sistema de finançament de les hisendes locals, signat a Madrid el 21 de novembre passat, han servit de base I han possibilitat l’ampli abast de la reforma de la Llei reguladora de les hisendes locals que ha culminat amb l’aprovació de la Llei 51/2002, de 27 de desembre.

  1. Modificacions a l’àmbit tributari de la Llei 51/2002, de 27 de desem­bre. Especial referència a l’impost sobre activitats econòmiques.

Segons resa l’exposició de motius de la Llei 51/2002, de 27 de desembre, els fonaments sobre els que s’assenta la reforma són diversos: per una banda, reforçar el principi de sufi­ciència financera; incrementar l’autonomia municipal a l’àmbit dels tributs locals; I dissen­yar mecanismes adequats que facilitin les tasques de gestió i redueixin les obligacions for­mals dels interessats.

Des del punt de vista tributari, la Llei modifica la totalitat dels imposts locals, tant els de caràcter obligatori (l’impost sobre els béns immobles, IBI; l’impost sobre activitats econò­miques, IAE; i l’impost sobre vehicles de tracció mecànica, IVTM), com els de caràcter potestatiu (l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres, ICIO; i l’impost sobre l’in­crement de valor dels terrenys de naturalesa urbana, IIVTNU), essent de justícia destacar la nova i completa regulació que fa de l’impost sobre béns immobles.

Sense intenció de desmerèixer els canvis introduïts a la resta de tributs (incloses les taxes, per altra banda sotmeses a modificacions puntuals), sembla oportú per diverses raons dedicar una especial atenció a la reforma de l’impost sobre activitats econòmiques.

L’anunci del Govern de l’Estat quant a la possible supressió d’aquesta figura del sistema impositiu local, va obrir un intens debat doctrinal quant a les conseqüències jurídiques i econòmiques que es podien derivar cas de fer-se efectiva la proposta. És cert que la con­figuració de l’impost patia de nombroses imperfeccions tècniques que es feren paleses des del moment de la seva implantació, que s’anaren apuntant des de diferents àmbits: acadè­mics, doctrinals, polítics, administratius i economico-empresarials. Aspectes com l’ambi­güitat interpretativa del fet imposable, la penalització de la inversió i de l’ocupació, els supòsits de doble imposició o la desconnexió amb el principi de capacitat de pagament (gravant el simple fet d’exercir una activitat, independentment dels resultats econòmics obtinguts), recolzaven plenament, si no la supressió sí la reforma d’aquest tribut local.

Ara bé, tot i l’ampli consens quant a la necessitat de millorar l’estructura de l’impost, preocupava especialment com es procediria a compensar la reducció d’ingressos que ine­xorablement patirien les hisendes locals si es procedia a la seva supressió. Perquè en ter­mes quantitatius, i segons dades de la Direcció General de Fons Comunitaris i Finançament Territorial, l’IAE ocupava el segon lloc en importància recaptadora després de l’impost sobre béns immobles i representava el set per cent del total dels pressuposts d’ingressos de les entitats locals, segons I’Informe de la Comisión para el Estudio y Propuesta de Medidas para la Reforma de la Financiación de las Haciendas Locales, de 3 de juliol de 2002. A més, calia considerar que era l’únic recurs de caràcter propi, en forma de recà­rrec, de les diputacions provincials i entitats assimilades (cabildos i consells insulars).

En aquest context, i en el cas de no adoptar-se mesures compensatòries adients, peri­llava la suficiència financera de les hisendes locals. I segons com s’instrumentessin aques­tes compensacions -en forma de transferències incondicionades de l’Estat o bé de partici­pacions territorialitzades en la recaptació d’altres tributs- es minoraria el nivell de corres- ponsabilitat fiscal de les entitats locals. Minoració que tendiria a zero en el cas de les dipu­tacions provincials i ens assimilats.

Sense entrar en valoracions apriorístiques sobre la idoneïtat de la seva implantació, assenyalar que és la disposició addicional desena de la Llei 51/2002, de 27 de desembre, la que determina el procediment a seguir per tal de fer efectives les compensacions de l’Estat a favor dels ens locals, establint que les quanties resultants es consolidaran al nou Model de finançament local que entrarà en vigor í’1 de gener del 2004.

Des de l’àmbit del sector privat, en tant que la nova configuració de l’impost disminueix les excessives càrregues tributàries dels professionals en règim d’autònoms i de les petites i mitjanes empreses, la reforma ha estat en general ben rebuda. S’estima que pot benefi­ciar per la via de l’exempció al noranta per cent de les empreses espanyoles. I, per les característiques del nostre teixit productiu, al noranta-cinc per cent de les empreses de Balears.

Benauradament sembla que la important funció censal que compleix l’impost d’activi­tats econòmiques queda protegida tot i l’abast de la reforma. Així es desprèn del nou arti­culat de la Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes locals i de la dis­posició transitòria dotzena “Gestió censal i inspecció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques» de la Llei 51/2002, de 27 de desembre.

  1. Modificacions a l’àmbit financer. Especial referència a la participació municipal en els tributs de l’Estat.

1. La participació en els ingressos de les comunitats autònomes i en els tributs de l’Estat com a fonts del finançament local: possibilitats d’instrumentació pràctica.

L’article 142 de la Constitució fixa com a fonts de finançament bàsiques de les hisendes locals els tributs propis i les participacions en els tributs de l’Estat i de les comunitats autò­nomes. Participacions que recull l’article 2.c) i l’article 39.2 de la Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes locals quan assenyala que «les entitats locals parti­ciparan en els tributs propis de les comunitats autònomes en la forma i quantia que es determini per les lleis dels seus respectius parlaments».

Instrumentar una participació municipal en els ingressos de les comunitats autònomes en el sentit estricte en què apareix definida a l’article 39.2 de la Llei 39/88 suposa, des d’un punt de vista pràctic, crear un fons poc operatiu, donada la baixa potencialitat recaptado­ra dels tributs propis i les dificultats tecnicotributàries que han de sortejar les comunitats a l’hora d’establir nous tributs amb què nodrir les seves hisendes.

En canvi, la implementació jurídica de la participació de les entitats locals en els tributs de l’Estat -a partir del què estableix la pròpia Llei reguladora de les hisendes locals i de les corresponents lleis de pressuposts generals de l’Estat- ha estat, des d’un principi, molt més senzilla. Tot i així, l’especificació dels models de finançament local que s’han anat aprovant des que entrà en vigor la Llei 39/88, han estat objecte de nombroses crítiques per part dels experts en matèria d’hisenda pública i federalisme fiscal.

La participació en tributs de l’Estat es pot definir com una transferència de caràcter general i incondicionada, de vigència temporal determinada (quinquennal fins a l’aprova- ció de la Llei 51/2002, de 27 de desembre) i amb dues finalitats bàsiques: la materialitza­ció del principi de suficiència financera i fer efectiu el compliment del principi de solidari­tat interterritorial.

La Llei reguladora de les hisendes locals separa aquesta transferència en dos grans blocs: la participació dels municipis en els tributs de l’Estat (PMTE) i la participació de les provín­cies i entitats assimilades (cabildos i consells insulars) en els tributs de l’Estat. Aquesta darrera no és més que una variant de la primera, pel que l’anàlisi se centrarà en el que resta d’expositiu en la vessant municipal de la participació.

Però abans d’entrar-hi sembla pertinent fer una reflexió quant a la dificultat que com­porta haver d’aconseguir que la formulació d’un sol model de finançament doni resposta a les necessitats de despesa d’un col·lectiu tan heterogeni com és el dels més de vuit mil municipis que conformen el mapa local espanyol. A Balears la situació no és diferent a la de la resta d’Espanya, presentant els municipis realitats socio-econòmiques molt diferents. Així trobem des de municipis urbans a municipis rurals, municipis dormitori, municipis industrials, municipis turístics o de segona residència municipis disseminats, municipis de muntanya, municipis d’alta densitat de població dins d’un entorn metropolità i, fins i tot, un municipi-illa.

Balears, igual que ocorre a l’Estat, té un alt percentatge de municipis petits (dels sei- xanta-set municipis de les Illes, divuit tenen una població inferior als dos mil habitants), havent de fer front als problemes que aquesta estructura «minifundista» comporta: no resulta fàcil la prestació dels serveis més elementals a uns costos mitjanament raonables, entre d’altres qüestions, i sense ànim de fer-ne una enumeració exhaustiva perquè no es poden aprofitar les economies d’escala en la provisió de béns i serveis públics; i perquè, a més d’un problema d’ineficiència en la gestió dels recursos, hi ha implícit un problema d’i- nequitat horitzontal des del moment en què els ciutadans d’ajuntaments petits no tenen la possibilitat d’accedir als béns i serveis públics amb les mateixes condicions que els ciu­tadans d’ajuntaments de dimensió mitjana o gran.

Per tant, la qüestió de la dimensió local no és nimia. De fet, tal i com s’exposarà més endavant, sempre ha estat objecte d’especial atenció a les diferents especificacions dels models de participació de les entitats locals en els tributs de l’Estat, inclòs el vigent a data d’avui corresponent al quinquenni 1999-2003. Discutible és si el tractament rebut ha estat l’encertat o no.

2. Del Model de participació municipal en els tributs de l’Estat per al quinquenni 1999- 2003 al nou Model de finançament local aprovat per Llei 51/2002, de 27 de desembre.

Els models de PMTE han tingut fins ara una vigència temporal predeterminada (concretament quinquennal), la qual cosa ha dotat d’automatisme a la transferència i de certa seguretat financera a les corporacions locals pel fet de conèixer a priori els recursos de què podien disposar a curt i mig termini per a fer front, si més no, a les despeses de caràcter plurianual.

La reforma del finançament local aprovada per Llei 51/2002, de 27 de desembre, plan­teja segons resa l’exposició de motius «uns mecanismes de finançament amb vocació de permanència en el temps, establint uns criteris similars als definits per a les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia».

Per altra banda, i dintre dels objectius de la reforma, està el d’aprofundir en la conse­cució del principi de suficiència financera, així com el reconeixement “del caràcter de pol d’atracció que venen ostentat les grans ciutats». La Importància de la dimensió municipal comença a fer-se palesa ja a la pròpia exposició de motius de la Llei 51/2002.

En aquest sentit també apunta que el Model que entrarà en vigor l’1 de gener del 2004, conté un tractament financer diferenciat pels grans municipis I capitals de província de règim comú pels quals «es configura una estructura dual de finançament de naturalesa analítico-financera». La resta de municipis -excepte els que ostentin la condició de turístics en funció del que està legalment establert- continuaran reglnt-se per un model de partici­pació d’estructura similar al que està vigent a l’actual quinquenni 1999-2003.

Cal dir que l’article 115 de la Llei 39/88 encara vigent també pren en consideració la dimensió dels municipis a l’hora de distribuir la PMTE. Així, i un cop descomptada de la quantitat Inicial del fons la part que correspon a Madrid, Barcelona I la Línea de la Concepción (art. 115.1 .A) i la dotació compensatòria dels municipis de l’Àrea Metropolitana de Madrid i Barcelona (art. 115.B), es reparteix la quantitat romanent entre la resta de municipis (exceptuant, Madrid, Barcelona i la Línea de la Concepción) d’acord amb els criteris fixats a l’apartat C) de l’article 115 de la Llei, I que són:

  1. La població corregida en funció d’uns coeficients multiplicadors que augmen­ten a mesura que ho fan els trams poblaclonals dins un Interval que es mou entre l’1 i el 2,80;

El nombre d’estrats de població (vuit al model actualment vigent, quan l’article 26.1 de la Llei 7/85, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local només en distingeix quatre a efectes de serveis públics obligatoris), la seva divisió I l’ampli interval en què es mouen els coeficients multiplicadors, han estat objecte de dures crítiques per part de la doctrina. Crítiques que semblen haver estat finalment escol­tades a la vista del contingut de la Llei 51/2002, que redueix precisament a quatre els estrats de població que coincideixen amb els de l’article 26.1 de la Llei 7/85, de 2 d’abrll I que redueix l’interval dels coeficients multiplicadors des de l’1 fins a l’l ,4. Cal dir que l’existència dels coeficients multiplicadors en funció de la població es justifica, bàsicament, pels costos de congestió en el subministrament de serveis públics locals que suporten les grans ciutats. Ara bé, també és cert que els munici­pis grans gaudeixen d’importants economies d’escala en la prestació de béns i ser-

veis públics, en contra del que ocorre als municipis petits. I el resultat final d’amb­dós fenòmens, avui per avui, és difícilment previsible i molt menys quantlf¡cable.

  1. L’esforç fiscal que, tal I com està actualment definit, planteja seriosos dubtes quant a si realment actua com a element Incentlvador pels municipis o més bé condueix a situacions perverses des d’un punt de vista financer.

Algunes veus s’han aixecat demanant la supressió d’aquesta variable de la fórmu­la de repartiment de la PMTE, per considerar massa complexa i confusa la seva defi­nició, a més de contenir nombroses deficiències tècniques.

La Llei 51/2002, la segueix considerant com a variable del model. Parla d’un esforç fiscal ponderat en funció de la població de dret que es determinarà per la llei de pressuposts generals de l’Estat.

  1. Quant a la inversa de la capacitat recaptadora, el model de finançament que entrarà en vigor l’1 de gener de 2004, novament ens remet a les lleis de pressu­posts generals de l’Estat per a la seva concreció.

Aquesta variable ha estat Introduïda per primera vegada a l’especificació del model de PMTE a l’actual quinquenni 1999-2003. Tal I com està definida és totalment Incorrecte des d’un punt de vista tècnic, en tant que acaba avaluant la capacitat fiscal dels municipis en funció de la seva recaptació. La qual cosa és un greu error, donat que la recaptació està en funció tant del volum de les bases Imposables, com de l’esforç fiscal efectivament realitzat.

  1. El nombre d’unitats escolars ha quedat eliminat com a criteri de repartiment al nou redactat de la Llei reguladora de les hisendes locals.

En canvi, la Llei 51/2002 incorpora un tractament específic pels municipis turístics, considerant com a tais aquells que tenen una població de dret supe­rior a 20.000 habitants I on el nombre d’habitatges de segona residència supe­ra al nombre d’habitatges principals. A la vista d’aquestes condicions no esta­ria de més analitzar quins serien els municipis de Balears que entrarien en aquesta categoria, per tal de valorar-ne la seva idoneïtat al cas de la nostra comunitat autònoma.

La Llei reguladora de les hisendes locals estableix que, en cap cas, els municipis rebran com a resultat d’aquesta distribució una quantitat inferior a la percebuda a l’últim any del quinquenni anterior. La nova redacció de la Llei 38/88 també inclou una garantia de mínims quant a què el finançament que resulti de l’aplicació del nou sistema no podrà ésser inferior al que resulti de la liquidació definitiva de la participació en ingressos de l’Estat a l’any base 2003.

És Interessant assenyalar que fer realment efectiu el principi de solidaritat Interterrltorlal depèn en gran mesura dels criteris de repartiment aplicats per a distribuir l’Import total de la transferència entre les diferents entitats locals (equitat horitzontal).

En canvi, el compliment del principi de suficiència financera queda condicionat a la quantia del volum total de recursos a transferir des de l’Estat a les entitats locals (equitat vertical) a l’any base del sistema i a com resta fixada la seva regla d’evolució.

L’article 112.2 de la Llei reguladora de les hisendes locals fixa la restricció finance­ra inicial del model de finançament local per al quinquenni 1999-2003 en 895.586 milions de pessetes (5.382,58 milions d’euros). Aquesta quantia és revisada anual­ment en funció de l’índex d’evolució prevalent en cada cas: el producte Interior brut a preus de mercat, en termes nominals, com a regla general, amb el mínim de la variació interanual de l’índex de preus al consum.

De l’article 65.u de la Llei 52/2002, de 30 de desembre, de pressuposts generals de l’Estat per a l’any 2003, es dedueix que el finançament total dels municipis en concepte de participació municipal en els tributs de l’Estat assolirà en aquest exercici pressupostari la xifra de 6.755 milions d’euros.

La regla d’evolució del nou sistema de finançament local que entrarà en vigor l’1 de gener de 2004 pren com a referència els índexs d’evolució del sistema de finançament autonòmic aprovat per Acord del Consell de Política Fiscal i Financera de 27 de juliol de 2001, recollit a la Llei 21/2001, de 27 de desembre.

Com a aspectes nous de la Llei 51/2002 quant als criteris de distribució de la PMTE, destacar que per als municipis que siguin capital de província o de comunitat autò­noma o que tenguin una població de dret superior a 75.000 habitants, preveu cedir (en la part que no hi estigui a les comunitats autònomes) els rendiments dels tributs estatals següents: I’ 1,6875 per cent de la quota líquida de l’impost sobre la renda de les persones físiques; I’ 1,7897 per cent de la recaptació líquida de l’impost sobre el valor afegit brut imputable al municipi; i el 2,0454 per cent de la recaptació líquida per imposts especials sobre fabricació (impost sobre la cervesa, vl i begudes fermen- tades; impost sobre productes intermedis i impost sobre alcohol i begudes derivades). Aquest «model de cessió» se complementarà -en l’Import que en cada cas corres­pongui- amb un «model de participació» que pren la forma de Fons complementari de finançament.

La regla general aplicable a la resta de municipis és que es regiran pel «model de participació» que s’ha anat desgranant al llarg d’aquest epígraf. Model caracteritzat per la presència d’una sèrie de variables que actuen com a criteris de distribució de la PMTE, així com per la seva regla d’evolució. L’excepció són els municipis conside­rats turístics que funcionaran, per una banda, amb un «model de cessió» pel que rebran el 2,0454 per cent dels rendiments no cedits a les comunitats autònomes per l’impost sobre hidrocarburs i per l’impost sobre labors del tabac; i, per l’altra, amb un «model de participació», segons el que s’estableix a l’article 115.quàter de la nova redacció de la Llei reguladora de les hisendes locals.

  1. A mode de conclusió. La suficiència financera de les entitats locals: una responsabilitat compartida.

A mode de conclusió pot ser oportú recordar que de l’anàlisi del «bloc de constitucio­nalitat» es desprèn que la materialització dels principis d’autonomia financera, de sufi­ciència de recursos i de solidaritat interterritorial no és únicament responsabilitat de l’Estat, sinó que també ho és de les comunitats autònomes i de les pròpies entitats locals.

Ara bé, tal i com s’ha concretat la legislació bàsica estatal en matèria de règim local I la distribució del poder tributari entre l’Estat i les comunitats autònomes, el marge de maniobra que li resta al legislador autonòmic per a incidir a l’àmbit local és certament reduït.

Tot i així, en el cas de la comunitat autònoma de les Illes Balears, i en compliment del que estableixen l’Estatut d’Autonomia i la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de consells insu­lars, el Parlament de les Illes Balears ha aprovat la Llei 2/2002, de 3 d’abril, de sistema de finançament definitiu dels consells insulars, que es regeix pels principis d’autonomia finan­cera, suficiència i solidaritat. I per Acord de Consell de Govern de 29 de novembre de 2002 (BOIB núm. 148, de 10 de desembre) s’han aprovat els criteris i el procediment per a la distribució del Fons de cooperació municipal de les Illes Balears, creat per a “millorar la situació econòmica dels municipis de les Illes Balears i contribuir a la realització interna del principi de solidaritat», segons resa el punt primer de l’esmentat Acord.

Pel que fa a les pròpies entitats locals, diversos estudis realitzats sobre aquesta qüestió posen de manifest que el seu comportament en matèria financera es pot qualificar de res­ponsable. Diferents anàlisis numèriques realitzades a partir de les liquidacions dels pressu­posts de les entitats locals indiquen que, en termes generals, els municipis espanyols rea­litzen un elevat esforç fiscal, fent ús de la seva autonomia financera, tot i que la pressió fiscal municipal es manté relativament constant als darrers anys.

A més a més, es constata l’ús creixent de les taxes i els preus públics que, en conjunt, suposen una quarta part dels tributs locals. Aquest és un fet positiu en la mesura en què bona part dels serveis prestats per aquestes entitats el finançament per aplicació del prin­cipi del benefici.

En qualsevol cas, s’ha de reconèixer que augmentar la pressió fiscal a l’àmbit local no és una decisió fàcil, donat que els ciutadans converteixen als ajuntaments en els «responsa­bles visibles» de bona part de la càrrega tributària que suporten.

Referències bibliogàfiques.

  • ARIAS MARTINEZ, M.A.; FERREIRA FERNÁNDEZ, A.J. «El Pacto Local y la reorganiza­ción competencial de la estructura interna de las corporaciones locales”. Revista de Estudios de la Administración Local y Autonómica, núm. 282, 2000.
  • BOSCH, N.; CASTELLS, A. Desequilibrios territoriales en España y Europa. Barcelona, Ariel Economía, 1999.
  • BOSCH, N.; CASTELLS, A. La Hisenda Municipal: 20 anys d’ajuntaments democràtics. Barcelona, Federació de municipis de Catalunya, 1999.
  • BOSCH, N. «El sistema de finançament local a Dinamarca, el regne Unit, Alemanya i els Estats Units, una referència a Catalunya», Nota d’Economia núm. 63, Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, gener-abril 1999.
  • BOSCH, N. La Hisenda Municipal: línies de reforma. Barcelona, Síntesi, Centre Flor de Maig, Diputació de Barcelona, 2001.
  • CASTELLS, A. Los retos del sistema tributario municipal: claves para la reforma de la Hacienda Local. Alicante, Primer Foro de SUMA, 2001.
  • CASTILLO CLANCO, F. Modificaciones y panorama actual del régimen local español. Granada: Centro de estudios municipales y cooperación internacional, 2000.
  • GARCIA MORILLO, J. La configuración constitucional de la autonomía local. Madrid: Marcial Pons, 1998.
  • INAP. Jornadas de estudio y Debate sobre Financiación Local y Corresponsabilldad Fiscal. 2001.
  • Les perspectives del Règim Local a les Illes Balears. Col·lecció debats, núm 2, Institut d’Estudis Autonòmics, Govern de les Illes Balears. 2002.
  • LÓPEZ, M.T.; UTRILLA DE LA HOZ, A. Introducción al Sector Público Español. Madrid, Editorial Civitas, 1994.
  • MARQUÈS, M. «Cap a un nou sistema de finançament local». A Debat, Direcció General de Programació i Ordenació Econòmica, Govern de les Illes Balears. Butlletí de Conjuntura Econòmica de les Illes Balears, segon trimestre de 2002.
  • Ministerio de Hacienda, FEMP. Informe de la Comisión para el estudio y propuesta de medidas para la reforma de la financiación de las Haciendas Locales (3 julio 2002).
  • MIR, J. L’organització dels Ajuntaments, Manual del Govern Local, Federació de Municipis de Catalunya, 2000.
  • MONASTERIO, C.; SUÁREZ PANDIELLO, J. Manual de hacienda autonómica y local. Barcelona, Ariel Economía, 1996.
  • PAREJO ALONSO, L. La potestad normativa local. Madrid: Marcial Pons, 1998.
  • PEDRAJA, F.; SUÁREZ, J. “Sobre la nueva P.I.E. municipal». Cuadernos de Información Económica, núm. 144/145, 1999.
  • Revista Análisis Local, núm. 40. I / 2002
  • Revista Papeles de Economía Española, núm. XX, 2002, Monogràfic sobre finança­ment local.
  • SÁNCHEZ, A. «La Participación Municipal en los Tributos del Estado». Universidad de Alicante.
  • SOLÉ VILANOVA, J. Evolución de la financiación local en los países de la Unión Europea: claves para la reforma de la Hacienda Local. Alicante, Primer Foro de SUMA, 2001.
  • SOLÉ VILANOVA, J. Finances Públiques i finançament local. Barcelona: Ponència del 2n Congrés de Municipis de Catalunya, www.2comu.org, 2001.
  • SUÁREZ PANDIELLO, J. El futuro de la financiación local en el contexto del Estado de las Autonomías. Hacienda Pública Española, monografía, 2001.