Presentació: a les portes dels quaranta anys d’autonomia política de les Illes Balears
>
>
Presentació: a les portes dels quaranta anys d’autonomia política de les Illes Balears

Presentació: a les portes dels quaranta anys d’autonomia política de les Illes Balears

Maria Ballester Cardell

Professora contractada doctora de Dret Constitucional

Universitat de les Illes Balears

Si el curiós jurista persa —figura excel·lentment construïda i presentada pel professor Cruz Villalón per explicar l’any 1981 l’estructura territorial de l’Estat— volgués conèixer la realitat juridicopolítica de la nostra comunitat autònoma no li bastaria llegir i analitzar la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. El seu camp d’estudi hauria de ser més ampli per entendre que allò que s’ha construït durant els darrers quaranta anys a les Illes Balears té els seus antecedents en la Segona República espanyola i s’ha vist clarament condicionat per la conjuntura política estatal. El professional jurídic i observador imparcial hauria de tenir present, a més a més, que les primeres passes en el camí cap al procés autonòmic vengueren condicionades, a parts iguals, per sentides reivindicacions de llibertat, distintes sensibilitats autonomistes i obligades renúncies.

El curiós jurista persa no podria passar per alt que en aquest temps les relacions entre les diferents illes de l’arxipèlag han mantingut un nivell notable de complexitat i que la tensió entre el tot i les parts ha condicionat el procés autonòmic. I també hauria de considerar que, amb el pas dels anys i les successives reformes de la norma institucional bàsica, s’ha passat d’una autonomia de baixa intensitat a un nivell acceptable d’eficàcia en la descentralització política. Tot plegat li permetria valorar, en justa mesura, que l’exercici de l’autonomia a les Illes Balears ha permès la consolidació de l’autogovern a través de les institucions pròpies i, en definitiva, el disseny i la implementació de les polítiques en les matèries de competència exclusiva de la Comunitat Autònoma (com l’oficialitat de la llengua pròpia i la normalització lingüística, l’organització o el funcionament de les institucions pròpies, el dret civil propi o l’ordenació del territori i l’urbanisme, només per posar alguns exemples).

Segurament, l’enfocament més interessant que podria adoptar el curiós jurista per entendre la significació de l’autonomia balear és el que fixa l’atenció sobre aquells aspectes diferencials. Els trets principals i singulars de les Illes Balears són el caràcter pluriinsular del territori —que té el seu reflex no només en el principi d’insularitat i les seves concrecions, sinó també en un peculiar sistema de relacions entre els poders de la Comunitat Autònoma i en l’especial fragilitat d’un espai sotmès a fortes tensions urbanístiques— i l’existència d’una llegua pròpia oficial i d’un dret civil foral. I tots són àmbits fonamentals i distintius de l’autonomia política de les Illes Balears, que reflecteixen unes especificitats tant en el tractament que els confereix l’Estatut com en l’exercici de les potestats públiques, materialitzades principalment mitjançant l’activitat legislativa del Parlament. A partir d’aquestes coordenades s’ha preparat la Secció monogràfica que ara es presenta i que té, com a fil conductor, en la commemoració del quarantè aniversari de l’Estatut d’autonomia, el balanç sobre les fortaleses (i, també, les debilitats) dels elements més distintius del sistema autonòmic balear.

En el nostre treball sobre el sistema institucional de les Illes Balears es realitza un estudi sobre els poders fonamentals d’autogovern —el Parlament, el Govern i el president del Govern i de la Comunitat Autònoma—. A més, s’analitza la dimensió territorial del poder a través dels consells insulars, que també són institucions autonòmiques fortament interioritzades, que constitueixen l’eix vertebrador de l’organització territorial i que tenen una àmplia càrrega de competències pròpies. L’aproximació a aquestes estructures de poder es realitza a partir de dues coordenades principals: d’una banda, el model de relacions dels poders generals o centrals de la Comunitat Autònoma i la seva evolució en l’etapa estatutària; i de l’altra, la indubtable transcendència autonòmica que han adquirit els consells insulars per a l’exercici de l’autogovern a nivell territorial. És en aquest punt on es posen en relleu les dificultats principals a l’hora d’articular un adequat equilibri del poder polític entre el Parlament que legisla i l’exercici de la potestat reglamentària, que ara correspon no només al Govern sinó també als consells insulars (en aquelles matèries que l’Estatut els ha conferit com a pròpies).

La insularitat com a fet diferencial de la Comunitat Autònoma no només és un tret físic o geogràfic que defineix un territori. Aquesta realitat té unes connotacions més àmplies sobre la vida de les persones i el desenvolupament econòmic d’un territori. L’estudi que realitza Vicente J. CALAFELL FERRÁ (professor associat de Dret Constitucional de la UIB) parteix de la rellevància constitucional del fet insular. En el treball es realitza un balanç de la transcendència de la insularitat des del punt de vista del seu reconeixement per part de l’Estatut d’autonomia de 1983 i tenint en compte les successives reformes estatutàries, així com la principal legislació de desenvolupament (estatal i autonòmica) aprovada en el marc constitucional i estatutari. A més a més, es plantegen algunes qüestions pendents, respecte del fet insular, que hauran de ser objecte d’especial consideració normativa, com, per exemple, la proposta de reforma constitucional perquè Formentera pugui tenir representació pròpia al Senat o una possible reforma de la Llei electoral balear per igualar, com a mínim, el nombre de diputats autonòmics entre Menorca i Eivissa.

La discontinuïtat territorial i la insularitat traspuen també una especial sensibilitat davant la necessitat de protegir un territori limitat i sotmès a una forta pressió especulativa i urbanística. Avel·lí BLASCO ESTEVE, catedràtic d’universitat de Dret Administratiu de la UIB, realitza un balanç de l’amplíssim exercici —i també de la seva gran inestabilitat en el temps— de les competències autonòmiques exclusives sobre l’ordenació del territori i l’urbanisme. El professor BLASCO parteix d’un enfocament crític sobre la manca d’un acord mínim entre les forces polítiques de les Illes per donar estabilitat i continuïtat al marc normatiu resultant. Igualment, posa l’accent en l’abús de les normes singulars en la matèria que, contingudes en disposicions addicionals i transitòries, entraven en contradicció en allò que estava establert amb caràcter general en la llei. L’expert també fa una valoració negativa sobre l’ús reiterat i injustificat de la figura del decret llei per modificar lleis anteriors.

Un altre àmbit fonamental en l’autonomia política balear, i també fortament permeable a la conjuntura política concreta, és el tractament de les llengües oficials de la Comunitat Autònoma i, particularment, el règim jurídic de la llengua catalana. En un estudi conjunt (Maria BALLESTER CARDELL i Lluís J. SEGURA GINARD), s’analitzen els elements estructurals del règim jurídic lingüístic que ha permès assolir un determinat nivell de normalitat en l’ús social i institucional del català i establir-ne un àmbit de protecció. En aquest treball es fa palès com els consensos dels primers anys i fins a la VI Legislatura, que van contribuir a una millora constant del model lingüístic, deixen pas a una dinàmica pendular, marcada per avanços i retrocessos del marc jurídic i normatiu. Tot i que en els darrers anys s’han reforçat les coordenades establertes en la Llei de normalització lingüística, la situació resulta preocupant, perquè aquest impuls no s’ha realitzat de forma consensuada. L’interès de determinades formacions polítiques a afermar la confrontació lingüística i la insistència mantinguda pel Tribunal Suprem, fortament influïda per la STC 31/2010, de 28 de juny, sobre l’absolut equilibri entre llengües oficials resulten de molt difícil encaix amb la necessària promoció de les llengües pròpies, prevista en els texts estatutaris i legals.

Un altre enfocament que no pot faltar en el balanç del quarantè aniversari de l’Estatut és referit al reconeixement de les competències sobre conservació, modificació i desenvolupament del dret civil propi de les Illes Balears. En l’estudi de Miquel COCA PAYERAS s’analitza la influència del dret civil compilat anterior a la Constitució de 1978, es descriuen les accions legislatives més destacades (que han estat excessivament atentes a les particularitats de cada illa) i es demostra la manca d’una clara política legislativa en aquesta matèria, que ha suposat desaprofitar el potencial del text estatutari.

Fins aquí la presentació dels diferents estudis que conformen aquest monogràfic. El fil conductor, en tots, és l’evolució i la transformació de l’autonomia política a diferents nivells: en l’estructura i l’organització institucional; per al desenvolupament i protecció del fet insular; per assolir un determinat nivell de normalitat en l’ús social i institucional de la llengua catalana i establir-ne un àmbit de protecció; en el desplegament de les competències sobre ordenació del territori i urbanisme, i en les dificultats d’assolir una clara política legislativa que permeti la progressió del dret civil propi. Més enllà de repassar els esdeveniments més importants que han marcat l’acompliment dels principis i paràmetres més distintius de l’Estatut, els autors exposen, també, alguns temes pendents que, sens dubte, ompliran les pàgines de propers treballs científics i el temps de debat i de la reflexió en venidores jornades d’estudis o reunions acadèmiques. De moment, tant de bo les diferents aproximacions que apareixen en aquest monogràfic permetin a qualsevol persona interessada i que tingui curiositat (sigui jurista o no) trobar noves aportacions i valoracions suggeridores.

 

Start typing and press Enter to search

Shopping Cart