Presentació: el Dret com a eina imprescindible
per fer front a la crisi ambiental
Professor contractat doctor interí de Dret Internacional Públic
Universitat de les Illes Balears
El 17 de maig d’aquest any, quan tots els articles que conformen aquest número especial ja estaven entregats, l’Organització Meteorològica Mundial va comunicar que hi ha un 66 % de possibilitats que la temperatura mitjana dels propers 5 anys superi els 1,5°C durant al menys un any.[1] Això, que pot semblar banal a la majoria de lectors d’aquesta Revista, suposa en realitat un avís dramàtic del nivell de degradació ambiental imposat sobre els sistemes naturals. Més enllà del que això suposa per al compliment de tractats internacionals, com ara l’Acord de París, superar els 1,5°C ens situa en un escenari catastròfic de conseqüències extremadament greus per a les persones.
L’època contemporània, amb l’explosió del saber científic i tècnic, la disponibilitat de combustibles barats amb gran rendiment energètic, l’ús de tècniques de producció agrícola industrials o l’acumulació de població a les ciutats en provinença de les zones rurals, ha generat entre les nostres societats la falsa impressió que estam desconnectats de la natura, que l’ésser humà transcendeix el medi natural. Ara bé, les conseqüències cada cop més evidents d’un sistema de producció tan intensiu en el consum de recursos han fet que aquestes darreres dècades hi hagi hagut alguns intents per donar resposta a aquestes externalitats negatives d’un sistema que tanmateix no es posava en dubte. Així, la pluja àcida, la pèrdua de la capa d’ozó, la desaparició accelerada de biodiversitat o el canvi climàtic, han donat lloc a règims legals sectorials que pretenien minimitzar aquests impactes.
Cinquanta-un anys després de la Declaració d’Estocolm sobre el Medi Ambient Humà, o trenta-un anys després de la Declaració de Rio sobre Medi Ambient i Desenvolupament, resulta imprescindible admetre la insuficiència de la resposta legal donada a aquest desafiament planetari que només ara començam a copsar: la de mantenir el planeta habitable per a la vida humana amb dignitat. Aquesta insuficiència té diverses dimensions, de què aquí en destacarem tres, les quals estan interconnectades.
Per una banda, com ja hem mencionat, el resultat d’aquesta onada de regulació ambiental (internacional, estatal i infraestatal) és, essent mesurats, totalment insuficient. Si tenim en compte que, des de l’aprovació de la majoria de normes ambientals, la situació pel que fa al sistema climàtic, a la contaminació per plàstics, a la desertització o a l’extinció d’espècies, és molt més greu del que ho era abans, podrem comprendre com hi ha qui considera la regulació del medi ambient un fracàs. Per suposat, la situació seria molt pitjor de no haver-se aprovat aquests instruments legals, però el llegat d’aquestes normatives és lluny de poder-se considerar satisfactori quan ja hem creuat sis dels nous límits planetaris que permeten disposar d’un espai segur per a la vida humana a la Terra.
Segurament això es deu al fet que la protecció ambiental (i de l’ésser humà, que en deriva) s’ha limitat a un àmbit del Dret que ha estat considerat menor fins a dia d’avui: el Dret ambiental. Així, s’han generat un conjunt de normes sectorials benintencionades, conegudes i estudiades per un reduït nombre de juristes (i aplicades per un nombre encara menor), però es mantenia un corpus jurídic molt més ampli que entrava en contradicció amb aquest ordenament sectorial. Per dir-ho en poques paraules: el sistema legal dels darrers setanta anys ha mantingut, promogut i protegit el sistema econòmic, de producció i consum, que està destruint les bases mateixes de la vida en el planeta. No és només, doncs, que la regulació ambiental sigui insuficient, és que l’enfocament purament sectorial ha impedit qüestionar alguns dels fonaments bàsics del sistema que provoca i agreuja aquesta destrucció ambiental.
La darrera dimensió del problema lliga amb les dues anteriors, i té a veure amb l’arraconament del Dret ambiental tant en la pràctica jurídica com en el seu estudi, a l’àmbit acadèmic. Basti dir, en aquest sentit, que en el Grau en Dret de la Universitat de les Illes Balears no s’hi imparteix cap assignatura de Dret ambiental, amb la qual cosa els nostres estudiants es graduen sense tenir cap idea sobre un tema que serà cabdal no únicament en les seves vides personals (que ho serà, i molt), sinó que esdevé cada cop més important de manera transversal a totes les disciplines jurídiques: ja sigui en el Dret penal, el Dret mercantil, el Dret constitucional, el Dret civil o el Dret administratiu, les qüestions ambientals estan cridades a ser de primer ordre en els propers anys. No formar els nostres estudiants en aquestes qüestions és no formar professionals preparats per enfrontar-se als desafiaments principals del seu temps. I és una cosa que caldria corregir urgentment.
En les següents pàgines, especialistes de reconegut prestigi en els seus àmbits respectius aborden aspectes essencials per comprendre l’estat de la qüestió actual i, sobretot, per plantejar-se cap a on hauríem d’anar per tal de donar una resposta adequada a aquesta crisi ambiental des de la perspectiva jurídica. Els lectors trobaran una interessant anàlisi que va des d’estudis (crítics) sobre el marc legal general i la necessitat de repensar-lo, fins a d’altres més específics preocupats per com donar eficàcia a les normes i a les categories vigents en el nostre sistema jurídic. Això no és més que el reflex de la problemàtica actual del Dret ambiental: per una banda és insuficient i, per l’altra, la normativa ja existent tampoc s’aplica com cal.
La Secció monogràfica s’inicia amb un estudi del professor DE VÍLCHEZ MORAGUES, que analitza la manera com la litigació climàtica ha permès identificar en nombroses jurisdiccions arreu del món l’existència d’una obligació dels Estats de donar una resposta adequada a la crisi climàtica, fruit de la interacció de diverses fonts normatives, com ara els drets humans, els tractats internacionals sobre el canvi climàtic o els principis internacionals del Dret ambiental. La interacció d’aquestes fonts ha permès identificar en nombrosos països el nivell de diligència requerit per part dels Estats, així com establir un diàleg transnacional fructífer entre juristes. La identificació d’aquest nivell de diligència a partir d’aquesta lectura enriquidora del Dret vigent, permet albirar una evolució necessària del sistema legal per tal de donar resposta a una crisi ambiental més àmplia de la qual el canvi climàtic és només una manifestació.
Centrant-se en l’àmbit europeu, la professora FAJARDO DEL CASTILLO explora al seu torn com els principis del Dret ambiental de la Unió Europea poden jugar un rol crucial a l’hora d’abordar els desafiaments ambientals des del projecte europeu. De fet, FAJARDO mostra com aquests principis són aplicats més enllà de l’àmbit purament ambiental, ja que les institucions europees els apliquen en la consecució dels objectius de desenvolupament sostenible i en la seva política de cooperació internacional. Finalment, l’aplicació d’aquests principis i la seva ampliació permetrien potencialment a la UE proposar un model econòmic més equilibrat, sostenible i equitatiu.
Tot i així, la creació d’un vertader Estat de Dret ambiental necessita, segons FAJARDO, d’una aplicació efectiva de les normes ambientals que avui en dia encara és deficitària. És precisament aquesta insuficiència en l’aplicació de les normes de Dret ambiental la que aborda la jurista i advocada Miquela GRIMALT VIGO. La normativa ambiental actual és àmplia, cobrint nombrosos àmbits, i té un considerable potencial per protegir béns ambientals. En aquest sentit, la paradoxa de l’augment de la regulació ambiental, que ve acompanyada d’una degradació també creixent del medi natural, no s’explica tant per la insuficiència del marc legal existent, com per la seva aplicació ineficaç per part de l’Administració. Davant aquesta situació, de causes múltiples, com ara la manca de recursos, GRIMALT se centra en la responsabilitat de les persones que han d’aplicar aquestes normes i el seu potencial per ser agents de canvi i protecció efectiva del medi ambient i les persones.
La professora Ascensión GARCÍA RUIZ aborda en el seu article l’origen i l’evolució de la criminologia verda, com a evolució recent de la criminologia crítica. Així, des de la perspectiva delictiva, GARCÍA analitza com la perspectiva ambiental de la criminologia permet ampliar la noció de víctima, més enllà de la visió antropocèntrica, incloent-hi els altres éssers vius i els ecosistemes, al mateix temps que permet incloure, més enllà dels actes prohibits, els danys ocasionats per actes no prohibits. Finalment, GARCÍA fa una crida a la interdisciplinarietat com element necessari per permetre una correcta evolució i aplicació del Dret penal i la criminologia en el marc dels desafiaments ambientals, que requereixen un alt coneixement científic.
Una altra disciplina legal rellevant en matèria ambiental, que permet copsar la transversalitat d’aquestes qüestions, és el Dret tributari, de la qual s’encarrega el professor Rodolfo SALASSA BOIX. En la seva aportació, SALASSA realitza una anàlisi de la fiscalitat verda a Espanya, destacant la normativa més recent al respecte i tenint en compte els desafiaments derivats de la distribució de competències entre l’Estat, les comunitats autònomes i els ens locals.
Finalment, la Secció conclou amb una aportació del professor Jordi JARIA-MANZANO que analitza el marc genèric del Dret i que qüestiona alguns dels seus postulats més destacats, com ara el desenvolupament sostenible, des de la perspectiva del Dret constitucional. Aquest autor aporta una visió sistèmica que va molt més enllà del mateix sistema jurídic per incorporar les conclusions més recents de disciplines científiques com ara la geologia o la biologia per abordar la qüestió des de la perspectiva de l’entrada a una nova era geològica, l’Antropocè, i el que això suposa des del punt de vista del sistema jurídic. JARIA-MANZANO contraposa l’adveniment de l’Antropocè, que implica prendre en compte la noció de temps, la fragilitat i la irreversibilitat dels canvis, a la noció estàtica que segons afirma es troba en la base del concepte de sostenibilitat, el qual partiria de la concepció que es pot aturar el temps per tal de garantir l’estabilitat de les condicions biofísiques que fan possible la vida humana a la Terra, tal i com la coneixem. Davant les limitacions d’aquest principi, aquest expert proposa reemplaçar-lo per nous conceptes que permetin incorporar aquesta dimensió de canvi i la capacitat d’adaptar-s’hi, com ara el de resiliència, així com passar d’un àmbit d’intervenció macro a un àmbit micro, que permeti donar respostes locals més adaptades a les realitats concretes de cada contrada i grup humà.
Amb els continguts d’aquesta Secció monogràfica es pretén donar una primera passa cap a la normalització de la dimensió ambiental en l’àmbit jurídic a la nostra Comunitat Autònoma; un toc d’atenció sobre la urgència d’incorporar aquestes qüestions en la nostra pràctica professional i una mostra dels nombrosos àmbits jurídics des dels quals es pot tractar aquest tema. Al cap i a la fi, la pretensió última és despertar la curiositat dels professionals de l’àmbit legal, perquè es qüestionin i s’apropin a una perspectiva que tanmateix serà omnipresent d’aquí pocs anys. Posem-nos-hi, per tal d’estar preparats i poder aportar les respostes adequades.
- https://public.wmo.int/en/media/press-release/global-temperatures-set-reach-new-records-next-five-years ↑