RESPONSABILITAT PENAL DE LES PERSONES JURÍDIQUES: REFLEXIONS ENTORN DE LA SEVA «DOGMÀTICA» I AL SISTEMA DE LA REFORMA DE 2010 DEL CODI PENAL

ESTUDIS

RESPONSABILITAT PENAL

DE LES PERSONES JURÍDIQUES: REFLEXIONS

ENTORN DE LA SEVA «DOGMÀTICA»

I AL SISTEMA DE LA REFORMA DE 2010

DEL CODI PENAL Juan Carlos Carbonell Mateu

Catedràtic de dret penal Universitat de València

  1. Introducció. II. Necessitat politicocriminal d’abordar la responsabilitat penal de les persones jurídiques. III. Els principals inconvenients dogmàtics. 1. La capacitat d’acció. 2. La culpabilitat. IV. La solució? V. La reforma de 2010.

RESUM

La introducció en el Codi penal de la responsabilitat de les persones jurídiques constitueix una opció politicocriminal adequada. En el treball es rebutgen les crítiques tradicionals que es mantenen en la doctrina, des del punt de vista dogmàtic, seguint el criteri de l’acció significativa. Hi haurà acció si hi ha una decisió adoptada conforme a regles, i «culpabilitat» si era exigible no prendre-la. Es critica la regulació de l’article 31 bis en la mesura que no atribueix la respon­sabilitat per un acte propi de la persona jurídica sino per una translació —o acumulació— de fets de persones físiques.

Paraules clau: persona jurídica, responsabilitat penal, acció significativa, exigibilitat perso­nal, òrgans directius.

RESUMEN

La introducción en el Código Penal de la responsabilidad de las personas jurídicas constituye una opción político-criminal adecuada. En el trabajo se rechazan las críticas tradicionales que se mantienen en la doctrina, des del punto de vista dogmático, siguiendo el criterio de la acción significativa. Habrá acción si hay decisión adoptada conforme a reglas, y «culpabilidad» si era exigible no tomarla. Se critica la regulación del artículo 31 bis en la medida en que no atribuye la responsabilidad per un acto propio de la persona jurídica sino por una translación —o acumu­lación— de hechos de personas físicas.

Palabras clave: persona jurídica, responsabilidad penal, acción significativa, exigibilidad personal, órganos directivos.

ABSTRACT

The introduction of legal entity liability in the criminal Code constitutes an adequate criminal political option. In this work traditional criticísms^paintained by the legal authors are rejected, from a dogmàtic pomt of view, following the criteria of significant action. There will be action if a decisión is made in accordance with rules, and «culpability» if it is demandable not to make such decisión. The ruling of article 31 bis is criticized insofar as it does not impute liability for an act of the legal entity itself but for a transfer —or accumulation— of acts of natural persons.

Key words: legal entity, criminal liability, significant action, demands on natural persons, administrative bodies.

I. Introducció

L’art. 31 bis del Codi penal espanyol introdueix, per primera vegada en el nostre sistema, de manera indubtable, la responsabilitat penal de les persones jurídiques,[1] tot i que, com veurem, no estigui exempta de tot dubte que tal responsabilitat derivi directa­ment de la imputació del fet delictiu a la societat.

La introducció de la responsabilitat penal de les persones jurídiques respon, d’altra banda, a la Recomanació 18/88, de 20 d’octubre, del Comitè de Ministres dels estats membres del Consell d’Europa, així com a diverses decisions-marc de la Unió Europea, com la 2005/667/J Al (sobre reforç penal contra la contaminació de bucs), la 2005/222/JAI (sobre atacs als sistemes informàtics), la 2004/757/JAI (sobre punició del tràfic de dro­gues) i la 2004/68/J Al (sobre explotació sexual i pornografia infantil), totes elles citades en l’exposició de motius del Projecte, encara que podríem citar moltes més. Es tracta, per tant i al marge de la seva conveniència pròpia, d’un mandat europeu. Podrà debatre’s sobre si això obligava o no a arribar tan lluny com arriba la reforma; però, en qualsevol cas, sembla obvi que resultava ja imprescindible, almenys caminar en aquest sentit.

  1. Necessitat politicocriminal d’abordar la responsabilitat penal de les persones jurídiques

Encara que la qüestió està lluny de ser pacífica a Espanya, diverses són les raons que apunten a favor de l’adopció d’una mesura de tan important significació. Però una pot resultar especialment rellevant: en un recent estudi realitzat pel Max-Planck-Institut für auslándisches und internationales Strafrecht es posa en relleu que més del 80% dels delictes econòmics són comesos a través de les empreses.[2] Com posa en relleu NIETO MARTIN, la pròpia existència de les societats justifica la necessitat de la seva consideració com a subjectes actius en dret penal. Efectivament, una vegada es reconeixen les socie­tats com a subjectes de dret, i se’ls atorga la corresponent capacitat per ostentar facultats i obligacions, la seva intervenció en el tràfic jurídic és òbvia. Fins al punt que avui és ab­solutament inconcebible el món del dret —no només en l’àmbit de l’economia, sinó en qualsevol altre— sense el protagonisme absolut de societats, fundacions i altres persones jurídiques. I resulta absolutament òbvia la necessitat de la seva rigorosa submissió a la llei i al dret. Pot afirmar-se, en definitiva, que si les societats no estiguessin sotmeses a l’ordenament jurídic, aquest no regiria; senzillament, no hauria estat de dret.

Doncs bé, l’ordenament jurídic ha de ser entès com un sistema complet, necessitat d’un aparell sancionador que faci efectiu la submissió al dret. De poc serveix el reconei­xement de drets i la imposició de deures, si no es compta amb la forma de fer-los efec­tius, responent al seu incompliment i fent efectiva la seva positivitat a través del sistema sancionador corresponent. No vaig a entrar, de moment almenys, en la qüestió de si tal sistema ocupa una funció de prevenció general positiva —restablint la confiança dels ciutadans en la vigència efectiva de les normes— o negativa —amenaçant amb mals superiors als avantatges que puguin ocasionar eventualment els incompliments—. La veritat és que tots els subjectes que intervenen en l’àmbit vital regulat pel dret —és a dir, que intervenen en les relacions socials i en el corresponent sistema comunicatiu— han d’estar sotmesos a les conseqüències jurídiques que impliquen els incompliments o, si es prefereix, a la generació dels crebants d’expectatives que corresponen a la resta dels subjectes que també operen en el sistema. Expressat en forma més senzilla: les relacions socials —la vida en societat— no poden funcionar si no existeix una submissió igualitària de tots a les normes, si no existeix la raonable expectativa que qualsevol abús d’una posició determinada no va a comportar una reacció del propi sistema que asseguri la posició que a cadascú li correspon. I que no es van a establir diferències significatives en la naturalesa i intensitat d’aquesta reacció en funció de qui hagi produït tal abús.

Les anteriors consideracions semblen massa òbvies perquè siguin qüestionades per ningú. I, no obstant això, no sempre s’extreuen les conseqüències lògiques —i, al meu judici, igualment òbvies— que el reconeixement com a subjectes de dret de les persones jurídiques ha de comportar la seva submissió en, almenys, igualtat de condicions que les persones físiques quant a les conseqüències que derivin dels seus incompliments i abusos. Si, a més, es té en compte que les seves possibilitats d’actuació i intervenció en el tràfic jurídic són avui infinitament superiors a les de les persones físiques, la necessitat encara apareix amb més evidència. No sembla, doncs, imaginable l’exclusió de les persones jurídiques de l’àmbit sancionador del dret. I es discuteix, no obstant això, que puguin ser subjectes de dret penal, afirmant-se amb certa pompositat que societas delinquere non potest.

Les societats poden, perquè així es reconeix pel dret, obligar-se, subscriure contractes, executar obres i serveis, posseir un patrimoni i negociar amb ell, gestionar els patrimo­nis aliens, i realitzar quantes tasques d’índole pública o privada puguin imaginar-se. Els nostres béns materials, la nostra salut i les nostres vides depenen de les societats que, segons el vell aforisme, no poden delinquir. El que ja no resulta tan clar, per cert, és si amb tal aforisme es pretén afirmar que no poden cometre conductes que comporten lesions o riscos en els interessos i drets de la resta dels subjectes sotmesos a dret o, sim­plement, que l’ordenament no pot respondre enfront de tais fets amb el dret penal. La primera afirmació seria simplement ridícula i manifestament falsa; la segona comportaria l’absoluta ineficàcia del sistema jurídic per garantir els drets i, per tant, per permetre la vida en societat. El que pretenc dir amb això és que la mera existència de les societats i el seu reconeixement jurídic impliquen la necessitat del seu tractament, en règim d’igualtat amb la resta dels subjectes sotmesos al dret —també al dret penal—.

A aquest plantejament solen oposar-se freqüentment diversos arguments. N’asse­nyalem tres. Per darrere de les persones jurídiques —i al marge que s’accepti la tesi de la ficció formulada per SAVIGNY o la de la realitat deguda a GIERKE— hi ha persones físiques que són les que de debò actuen i de les quals cal procurar la responsabilitat. En el fons, no ha d’oblidar-se que una de les funcions bàsiques que ocupen les societats —pot dir-se, en realitat, que, almenys en bona part, per a això es van inventar— és la de limitar la responsabilitat individual de les persones físiques. La qüestió és meridianament clara en l’àmbit de la responsabilitat patrimonial. La consideració separada dels patrimonis social i individual, si bé d’una banda comporta la creació de possibilitats infinitament majors de concentració econòmica i, per tant, d’intervenció en el tràfic jurídic, suposa per una altra la limitació de responsabilitats individuals. No és el patrimoni global d’un individu el que resulta sotmès a la condició de garantia, sinó tan sols aquella part que es trobi inclosa en el capital social: no respon Juan Pérez amb tot el seu patrimoni, sinó només amb el valor de les accions amb què Juan Pérez participa en la societat JUPESA, estigui

aquesta composta per milers d’accionistes o només per l’al·ludit Juan Pérez. El que ara hem de plantejar-nos és la conveniència politicocriminal que aquesta funció de limitar la responsabilitat patrimonial de les persones físiques hagi o no d’estendre’s a la penal. Perquè si admetéssim tal conseqüència, estaríem atorgant a les societats la qualitat d’Ins­truments perfectes per delinquir, eludint la responsabilitat penal individual. Per això, es diu, cal determinar la responsabilitat penal dels individus i considerar, com a màxim, les persones jurídiques com a instruments utilitzats per delinquir: això permetrà articular una resposta adequada a través de la imposició —com a conseqüència del delicte imputat a la persona física—d’una mesura de seguretat «en la cosa», inutilitzant l’instrument. 0, si es prefereix i tal com s’articula en l’art. 129 CP espanyol, tant en la versió anterior com en l’actual, una «conseqüència accessòria» de naturalesa incerta quan no ambigua però, en tot cas, aparentment tan eficaç com una autèntica pena.

La solució podria ser convincent de no concórrer algun inconvenient. L’exempció de la responsabilitat individual que podria comportar el simple trasllat de responsabilitat penal a la persona jurídica s’evita, amb millor tècnica i política, preveient l’acumulació de responsabilitats: la de la persona jurídica no ha d’implicar l’exempció de la de la persona física, sense que això suposi, en absolut, la infracció del principi non bis in idem. N’hi ha prou amb recordar que no es donaria en aquest cas la necessària unitat de subjecte, atès que, per definició, persona física i jurídica són independents. Una tècnica correcta de tipi­ficació, d’altra banda, hauria de permetre una consideració diferenciada de la significació diversa d’ambdues infraccions, pel que tampoc no estaríem davant el mateix fet ni, per tant, davant el mateix fonament punitiu.

Però, a més, és menester considerar les enormes dificultats que poden presentar-se a l’hora de determinar i individualitzar les persones físiques que puguin aparèixer com a responsables. En ocasions, quan estiguem davant delictes especials propis, serà en la persona jurídica i no en la física en la qual es donin les condicions, requisits o caracte­rístiques que s’exigeixin per ser subjecte actiu del delicte. Això ho han resolt, amb millor o pitjor fortuna, les legislacions penals a través de la fórmula de «l’actuar en nom d’un altre»; concretament, ho ha fet el CP, a través de l’art. 31.1. Però això no resol gairebé res. Almenys, gairebé res que tingui a veure amb el problema que ens ocupa.[3] La veritat

és que la complexa organització de les empreses actuals, especialment quan arriben a una determinada grandària, la multiplicitat de subjectes que intervenen en les preses de decisió i, fins i tot, els propis instruments de la dogmàtica tradicional, tais com la prohi­bició de retorn, fan que o bé sigui impossible la individualització de la responsabilitat, o bé que aquesta recaigui justament en els graons inferiors de l’empresa, que són els que executen materialment les idees perverses d’origen desconegut o convenientment blindat. Només a través de modificar substancialment els criteris d’imputació, amb clar detriment de les garanties individuals, poden assolir-se —i molt parcialment, per cert, en el segon dels supòsits— solucions no absolutament ineficaces.4 No s’arriba a veure quins són els avantatges a partir de que un dels requisits plantejats pels propis formuladors de la «solució» de traslladar la imputació a la persona física és, precisament, «que el de­licte sigui objectivament imputable a l’àmbit d’organització empresa» o, en termes més rotunds, «que el fet sigui objectivament imputable a l’empresa». Ara, per art de màgia, sembla haver desaparegut un dels majors obstacles dogmàtics per al reconeixement de la responsabilitat penal de les persones jurídiques: que aquestes no tenen capacitat d’acció ni poden, per tant, ser objectes d’imputació. Cert és també que de tal circumstància no s’havien adonat la resta de les branques del dret distintes de la penal. Però, als proble- potestl. Algunas consideraciones críticas sobre el artículo 31.2 C.P.». Revista de Derecho Penal y Criminologia, núm. 18 (2006), p. 229 i s. Aquest autor justifica i considera encertada la utilit­zació de l’expedient exclusivament en els delictes especials propis. Tot i que pugui compartir-se que és precisament allí on amb més claredat s’aprecia que el risc per al bé jurídic depèn de la concurrència de les característiques típiques en la font de perill, i que aquestes es traslladen de la persona jurídica a la física que actua en el seu nom, i en la qual no concorren, res fa compartir no obstant això la conclusió que la responsabilitat pecuniària solidària sigui una autèntica pena. Perquè així fora, la condemna penal hauria d’haver recaigut, després dels corresponents tràmits processals de la imputació o acusació, judici oral amb la consideració de part i condemna en sentència. I res d’això no es produeix. És més, per solidària que sigui la responsabilitat, queda oberta la possibilitat de la reclamació corresponent a la persona física en cas de solvència.

  1. Així, FEIJÓO SÁNCHEZ, B. J., en «Imputación de hechos delictivos en estructuras empre­sariales complejas». La Ley Penal: revista de derecho penal, procesal y penitenciario, núm. 40 (2007), p. 5 i S-, «proposa la comprensió dels comportaments delictius no en clau individual sino tenint en compte la realitat de l’empresa com a organització i institució», per a la qual cosa «es pretenen fer dogmàticament fructíferes algunes aportacions de la sociologia de l’organització i de l’empresa». Això finalment suposa imputar accions a la persona física sense una efectiva comprovació de la seva autoría, a través de la difuminació o l’extensió dels criteris tradicionals d’imputació objectiva. Si ja aquests resulten suficientment eteris en els supòsits d’actuació de persones físiques, segons es tracti d’autoria directa, mediata, coautoria, a través del domini del fet, de l’acció, funcional, de l’organització, etc. -amb la qual cosa la idea de sistema resulta cada vegada menys creïble-, el problema s’acreix extraordinàriament en els casos d’actuació en el sí de les persones jurídiques i és definitivament insatisfactori quan s’interposa l’empresa com a escut o, senzillament, quan resulta impossible arribar a esbrinar on i per qui es prenen les decisions.

mes dogmàtics dedicaré el pròxim apartat. El que ara es vol ressaltar és que la imputació exclusiva de responsabilitat a la persona física la majoria de les vegades és impossible, i quan no ho és resulta insuficient o inadequada.

Un altre dels arguments que solen utilitzar-se en contra de l’admissió de la respon­sabilitat penal de les persones jurídiques és el que, àdhuc reconeixent la necessitat que estiguin sotmeses a un règim sancionador d’acord amb el seu potencial lesiu per als valors protegits pel dret, l’arsenal de respostes jurídiques a les quals s’arriba amb el dret patrimonial i, sobretot, amb l’administratiu, seria suficient. Pensi’s que en el nostre dret és possible imposar sancions administratives elevadíssimes, capaces de generar un efecte de prevenció general més que suficient. Tal argument, no obstant això, no em sembla com­partible. En primer lloc, perquè beneeix la perversió existent en el nostre dret sancionador entorn de la gravetat de les respostes. És el dret penal, amb el seu arsenal garantístic, el que s’ha d’ocupar de les sancions més greus. Sent veritat que l’única norma reguladora de la relació entre els drets sancionadors penal i administratiu és el mandat constitucional que prohibeix a l’Administració la imposició de qualsevol sanció que impliqui, directa o indirectament, privació de llibertat (art. 25.1 CE), també ho és que no sembla adequat al sistema acceptar sense més la prevalença o, fins i tot, l’exclusivitat del dret administratiu sancionador en tot un àmbit tan important. Cabria, d’altra banda, preguntar-se si se seguiria un criteri semblant amb les persones físiques; perquè hem admès que el règim sancionador al qual han de sotmetre’s tots els subjectes de dret ha de ser, en allò que sigui possible i amb els mínims matisos necessaris—tais com l’adequació de les penes—, igualitari; no resulta, doncs, acceptable considerar, almenys des del punt de vista politi- cocriminal, que persones físiques i jurídiques hagin de rebre una resposta sancionadora diferent quan admetem la seva significació jurídica igual i els atorguem el mateix paper en el tràfic jurídic.

Clar és que sempre es podrà argumentar que els problemes deriven de la inadmissi­bilitat de la resposta penal per a les persones jurídiques, perquè aquestes no reuneixen els requisits per ser subjectes de dret penal. Tal afirmació, ignorada en el dret anglosaxó i en bona part del continental, arriba a la seva plenitud en sistemes o, millor dit, en doctrines, que, com en les nostres, són tributàries de la doctrina alemanya i, en concret, de la dogmàtica penal. Encara que puguem afirmar, com ha fet recentment ZUGALDÍA, que en cas de discrepància «pitjor per a la dogmàtica»,[4] sí resulta necessari detenir-nos a analitzar quins són els principals esculls i fins quin punt són insolubles.

  1. Els principals inconvenients dogmàtics

1. La capacitat d’acció

Que la dogmàtica penal neix i es desenvolupa entorn del delicte com acció duta a terme per una persona física no admet discussió. Les concepcions clàssiques de l’acció —causal o final— entenen aquesta com una manifestació de voluntat personal que ha produït un canvi en la naturalesa que engega una resposta jurídica. Amb tots els matisos que es vulguin, l’aplicació metodològica pròpia de les ciències naturals i, concretament de la física, no és capaç d’anar més enllà. Si a l’explicació del delicte com a fenomen causal —encara que el neokantisme li afegís la valoració— vam unir I ontologisme a ultrança propi del finalisme, encara resultarà més difícil acceptar la responsabilitat penal de les persones jurídiques.[5]

No és aquest el lloc per endinsar-nos en una anàlisi profunda de les característiques del concepte d’acció proposat per les concepcions més clàssiques i en la crítica a les seves insuficiències.[6] Valgui amb dir que aquestes concepcions no han estat mai satisfactòries ni tampoc no han explicat suficientment la significació del concepte d’acció. Ni la sepa­ració entre voluntat i contingut d’aquesta, pròpia del causalisme, ni la confusió entre voluntat i rellevància que caracteritza al finalisme —si se’m permet tan simple i, per tant, basta identificació— serveixen per considerar la capacitat de les persones jurídiques, ni tampoc de les físiques, per realitzar accions en el sentit que hem de donar-li. Perquè de mantenir la crítica tradicional a la capacitat de la persona jurídica per cometre accions acabarem per arribar a la conclusió que no poden celebrar contractes vàlids perquè, en mancar de mans i del mecanisme físic impulsor del moviment de trasllat d’una ploma o bolígraf, no poden signar ni, per tant, comprometre’s. I és que les concepcions causals —i el finalisme també ho és— no expliquen el sentit social de les expressions i encara menys de les accions com a fenomen comunicatiu. I llavors no hi ha manera de diferenciar les accions dels fets ni d’explicar convincentment perquè el dret ha de reaccionar enfront de les primeres i suportar els segons.[7] [8] [9]

L’anomenada «concepció social de l’acció» va donar un pas important cap a la su­peració del naturalisme causal, afirmant la necessitat de separar causalitat —o, si es prefereix, causació— i responsabilitat per més que les seves propostes no fossin tampoc molt convincents. Interessa destacar en aquest moment l’origen que aquí es troba de l’acció com a sentit. És la significació social la que ha de destacar-se i la que converteix els moviments o les omissions, els comportaments, en suma, en accions. Però no deixen de ser moviments o omissions; és a dir, no deixen de ser el suport del sentit. I, precisament per això, podem seguir qüestionant-nos la capacitat que té per moure’s o per ometre amb sentit qui no és una persona física. És més, àdhuc podem afirmar amb certa rotunditat que només els éssers físics es mouen i que només els éssers humans ho fan amb sentit i, en conseqüència, també podem entendre perquè no ho fan en determinades circums­tàncies i atorgar a aquesta absència de moviments el significat social i comunicatiu que ens permeti parlar seriosament d’accions; és a dir, de comportaments sotmesos a regles, que resulten interpretables d’acord amb codis de comportament.

Estem, no obstant això, molt a prop de descobrir que el que és rellevant no és ni el moviment ni la seva absència, sinó precisament que aquest codi comunicatiu ens diu no només que signifiquen sinó, sobretot, que signifiquen. En altres paraules, el fet que tingui una significació no converteix un moviment en acció; simplement l’acció es manifesta a través del moviment; el significat es manifesta a través del moviment o de la seva absèn­cia, que han deixat de ser accions per convertir-se en mers suports físics —possiblement prescindibles d un significat social. I aquest pas ho ha donat «la concepció significativa de l’acció», formulada per VIVES: «[d]efiniré, doncs, l’acció, no com a substrat conduc- tual susceptible de rebre un sentit, sinó com a sentit que, conforme a un sistema de normes, pot atribuir-se a determinats comportaments humans».9 En definitiva, l’acció és el sentit i no el seu suport a què, per cert, ja havia atribuït Eberhard SCHMIDT la condició d’irrellevant.10

Donem ara una petita passa més, a la manera de l’astronauta ARMSTRONG: prescin­dim del que hem qualificat d’irrellevant. I siguem seriosos: l’única cosa que converteix una absència de moviments en acció és el seu sentit; l’omissió no requereix de suport material algun, i només un pensament cartesià i uns vestigis naturalistes irreductibles ens feien considerar-la una «forma de l’acció». Ara ja sabem que això era incorrecte: l’acció no era el no fer, sinó el seu sentit comunicatiu. Per més que s’afirmi, amb raó, que només pot ometre qui pot actuar i que ens obstinem a buscar en el moviment o en la seva absència [10] la dau que ens permeti imputar un sentit. I, no obstant això, resulta que és justament aquest sentit el que importa, al qual anem a considerar acció.

Doncs la conclusió ha de parèixer òbvia per a qui no s’obstini en mantenir-se en la física mecànica com a única font explicativa de les relacions socials. El sentit serà atribuïble a tot allò que, d’acord amb el nostre llenguatge social i comunicatiu, pugui ser font de significat; és a dir, a tot allò al que jurídicament decidim atorgar-li capacitat de comportament, de decisió i de submissió a les normes. Si es prefereix una expressió més rotunda: tot subjecte de dret que pot incomplir una norma —que és tot aquell a qui es pot exigir el seu compliment— pot ser objecte d’atribució d’un sentit i, per tant, té capacitat d’acció. Qui pot incomplir un deure exigible és subjecte de dret. I ningú no dubta de la capacitat d’una persona jurídica per incomplir obligacions i adquirir, amb això, responsabilitats patrimonials o, fins i tot, de qualsevol altra índole. Ningú no pot dubtar seriosament que sigui possible atribuir una significació a un acord emanat d’una junta general d’accionistes o d’un consell d’administració. I el rellevant no és, per descomptat, que existeixi un determinat nombre de dits situats per sobre d’uns caps o manejant determinats mecanismes electrònics: el rellevant és que s’adopten decisions que afecten a tercers. I que qui les adopta pot fer-lo simplement perquè el dret ha decidit reconèixer aquesta voluntat com a independent de la de les persones físiques que la impulsen. Podem obstinar-nos a insistir que el suport físic segueix sent aportat per persones igualment físiques, a les quals pertanyen els braços que s alcen o els dits que pressionen botons. Però, fins i tot des d’aquesta perspectiva, no es podrà ignorar que tais moviments físics serien totalment ridículs si no manifestessin un sig­nificat, que deriva precisament de la pertinença dels propietaris de braços i dits a un ens col·lectiu, si no s’estigués, amb això, formant la voluntat jurídicament rellevant d’un òrgan col·lectiu, d’una persona jurídica. Però és que, a més, vam partir de la irrellevància del moviment físic que, si ja va perdre el caràcter d objecte d imputació, ha de fer ara el mateix amb la seva condició de requisit d’aquesta imputació: el sentit no necessita de suport físic. I amb això desapareix l’últim obstacle per considerar que qualsevol subjecte de dret pot i ha de ser centre d’imputació o, en altres termes, d’atri­bució de deures i del seu incompliment. I no s’intueix cap raó que impedeixi estendre tais consideracions al dret sancionador —el que sabíem des de sempre— i al penal —al qual excloíem, això sí, després d’afirmar categòricament la igualtat qualitativa entre ambdós—.

En resum, si l’acció és el significat, les persones jurídiques tenen capacitat d’acció; poden ser subjectes actius de delictes. I, no obstant això, la doctrina insisteix, podem ac­ceptar la premissa, però amb això no han desaparegut, pel que sembla, tots els obstacles; actuen sí, però ho fan culpablement?

2. La culpabilitat

Moltes són les accepcions i els conceptes utilitzats per definir la culpabilitat i diferents han estat les funcions atorgades a aquest element del delicte. Curiosament, un relle­vant sector de la doctrina no ha tingut massa problemes per prescindir d’ell, traslladant les seves funcions a la finalitat preventiva general de les penes, la qual cosa no obsta perquè ara convingui «ressuscitar-lo» per enarborar-lo com a obstacle insalvable de la responsabilitat penal de les persones jurídiques. Les persones jurídiques no poden actuar culpablement perquè no poden ser objecte de retret. Clar que per arribar a aquest punt, hem negat anteriorment —i, amb tota la raó— que pugui parlar-se de relació psicològica alguna entre la societat i el seu comportament impròpiament dolós o imprudent o—amb ja bastant menys indiscutibilitat— que pugui afirmar-se que a una empresa li pogués ser exigible una conducta distinta a la que va portar a terme.

Així, els autors que es mostren contraris a la responsabilitat societaria semblen man­tenir una concepció ventríloqua de la culpabilitat. I no sembla adequat defensar criteris tan oposats en la teoria del delicte.

D’aquesta crítica, de qualsevol manera, tampoc no estan del tot lliures molts autors que es professen partidaris de la responsabilitat criminal de les persones jurídiques però que estableixen criteris molt distints a l’hora d’afrontar la qüestió de la culpabilitat. Els que afirmen que la responsabilitat de les persones jurídiques no és sinó un translació de la de les persones físiques que actuen en el seu nom no troben, lògicament, cap dificul­tat.1 1 Serà la culpabilitat de la persona física la que fonamenti i permeti el càstig de la jurídica. No obstant això, al meu judici almenys, tal translació no resulta admissible. D’una banda, difícilment podria negar-se que ens trobaríem davant una responsabilitat penal per fet aliè o, simplement, davant alguna cosa diferent d’una pena genuïna. De nou sorgirien alguns dels problemes que es pretenen superar: estaríem pròxims a una mesura de seguretat en la cosa, amb què tal conseqüència hauria de resultar inacceptable sense la determinació de la persona física a qui s’imputa el fet (tal com passa amb les entitats sense personalitat jurídica, d’acord amb l’art. 129). Amb el que se’ns enfonsaria tota possibilitat d’independitzar la responsabilitat de persona física i jurídica.[11] [12] Però, a més, és menester subratllar l’absoluta inoperativitat de la translació. Seria fer responsable per una culpabilitat —i per una acció— individual a la persona jurídica de la realitat de la qual, en el fons, seguim dubtant. Amb el que tal responsabilitat a qui seria «transferida» és al conjunt de les persones físiques diferents d’aquella la culpabilitat de la qual afirmem. No es pot dir que tal plantejament sigui capaç de superar un examen des de la perspectiva de la realitat ni des de la constitucionalitat, com tampoc des de la perspectiva de la seva mateixa lògica.

Diferent i, en principi, aparentment més coherent és la postura d’aquells que tra­cen un concepte específic de «culpabilitat d’empresa». La idea original ha d’atribuir-se a TIEDEMANN, per a qui la culpabilitat d’empresa deriva dels defectes d’organització d’aquesta amb vista al control de l’activitat de les persones físiques que actuen en el seu nom, interès o representació.[13] S’hauria produït un incompliment d’aquests deures de control que impedirien la producció de comportaments delictius. No és possible, aquí i ara, donar una extensa descripció ni d’aquesta ni de moltes altres posicions. Basti amb assenyalar la importància de la seva repercussió. Així, entre nosaltres, NIETO MARTÍN pro­posa de lege ferenda l’obligació de la persona jurídica d’implementar de manera eficaç un codi de prevenció amb la finalitat de prevenir i descobrir la realització de delictes per les persones físiques que actuen pel seu compte, limitant, per cert, la «imputabilitat» de l’empresa al fet que compti amb més de cinquanta empleats. El codi vindrà acompanyat d’un sistema de control i sanció de les infraccions comeses. La falta d’aquest o de la seva eficàcia fonamentarien l’atribució de responsabilitat penal a la persona jurídica.[14] Al marge de la complexitat que per al sistema econòmic, social i de competència pogués suposar una obligació tan gran, no sembla clar, una vegada més, que pugui afirmar-se la responsabilitat de la persona jurídica sense haver-se declarat procedimentalment la comissió d’un delicte atribuïble i, sobretot, atribuït, a una persona física. No entenc, doncs, els avantatges d’aquest criteri Prova d’això és que l’autor citat —encara que la qüestió em sembla extensible a totes les propostes de defecte d’organització— trasllada la responsabilitat a títol de dol o d’imprudència, reconeixent que «dol i imprudència es converteixen en dret penal col·lectiu en formes de parlar, en simples paràboles mitjan­çant les quals en realitat s’intenta descriure alguna cosa molt més simple: la gravetat del defecte d’autoorganització».[15] Més endavant tornaré a plantejar, si més no a manera de mostra, la problemàtica de la diferenciació entre dol i imprudència i, fins i tot, pot resul- tar acceptable graduar-los en funció de la gravetat.[16] En altres termes: una negligència grollera o una directa omissió de qualsevol organització per part de l’empresa conduirà a l’admissió del dol, si més no eventual. En això podem concordar. Però la proposta sembla desconèixer que la gravetat del fet ha de venir comportada pel fet propi de la persona ju­rídica, no peí de la persona física. I llavors l’autonomia ens ha de conduir inexorablement a prescindir de la qualificació del fet realment comès.[17] En altres paraules, el defecte d’organització no fonamenta el càstig del fet comès en nom o a compte de la persona jurídica per la física: constitueix l’únic objecte del retret jurídic. El delicte comès i atribuï­ble a la persona jurídica serà sempre el de no haver-se organitzat; no l’estafa, el delicte fiscal o la destrucció del medi ambient o l’ordenació del territori. Tret que admetem que atribuïm un fet injust perquè s’ha comès un altre.

El defecte d’organització, d’altra banda, pot no ser tal. Normalment ens trobarem da­vant tot el contrari: una estructura perfectament organitzada per a l’obtenció de beneficis a través de la comissió de fets delictius. I si el dol és alguna cosa, és precisament això. Quan més aviat sembla que la falta de control sigui assimilable a la culpa in vigilando. Es pretén, potser, una estructura similar a una actio libera in causa? La persona jurídica actua dolosament en no organitzar-se, provocant una situació tal que, encara que volgués, no li permetria impedir els delictes comesos en el seu sí. Són massa i molt complexes imatges traslladades des de la teoria jurídica del delicte de les persones físiques al de les jurídiques.

I massa passos en fals.[18]

Analitzem, molt succintament, algunes altres propostes. Resulta curiosa la posició de JAKOBS, per a qui no hauria d’existir-hi, en principi, cap obstacle, doncs no hauria diferències conceptuals serioses entre l’acció i la culpabilitat atribuïdes a persones físi­ques o jurídiques: «Les actuacions dels òrgans d’acord als seus estatuts es converteixen en accions pròpies de la persona jurídica».[19] I també les que es desenvolupen fora de l’àmbit estatutari o quan les condicions internes de l’acció poden considerar-se indispo­nibles s’han de disculpar: «Tant per a l’acció com per a la culpabilitat són idèntiques les formes dogmàtiques (i no només els noms) en la persona física i en la persona jurídica».[20] No obstant això, més endavant negarà la capacitat criminal de les persones jurídiques ja que, segons ell, no tenen capacitat de ser ciutadans «fidels al dret» ni, per tant i al contrari, poden desautoritzar les normes en no ser «autoconscients» ni tenir competència comunicativa.[21]

Per contra, algun dels seus deixebles, i concretament entre nosaltres GÓMEZ-JARA, no solament ha defensat la responsabilitat de les persones jurídiques sinó que, a més, ho ha fet des de la teoria dels sistemes i després de desmuntar, de manera molt convincent, la majoria dels arguments utilitzats tradicionalment en la seva contra.[22] Abandonant criteris naturalístics, i en això podem coincidir, l’acció i l’agent són substituïts per la co­municació i la persona com a constructo; això és, com a fruit d’una construcció normativa que li reconeix o, més pròpiament, li atorga capacitat de comunicació. En altres termes: persona amb capacitat d’acció és aquella a la qual el dret li reconeix tal capacitat. I, cer­tament, que les persones jurídiques gaudeixen d’aquest reconeixement en l’àmbit jurídic general ofereix pocs dubtes. Probablement tingui raó NIETO MARTÍN en la seva crítica i no tant en l’afirmació quant a la construcció metodològica de GÓMEZ-JARA al qüestio­nar-se «si per arribar a aquest punt resulta necessari operar un canvi de paradigma i situar el discurs penal en el terreny d’una teoria social extraordinàriament complicada i fosca, com és la dels sistemes»,[23] encara que tal crítica no hauria de tenir com a destinatari el treball concret al qual ens referim, sinó tota la corrent de què procedeix. Però el punt de partida sembla, en el fons, impecable.

Més discutibles em semblen els passos següents, especialment la pretesa limitació al legislador per atribuir tais característiques solament a qui posseeixi autoconsciència, o capacitat de decisió voluntària que permeti construir un retret ètic. Si es tracta, i sembla que és així, de permetre una culpabilitat ètica, basada en l’ètica empresarial, tan del gust nord-americà, ens estem introduint en un terreny que seria, avui en dia, difícilment acceptable en el camp de la responsabilitat penal de les persones físiques. I el que resulta rebutjable en aquest àmbit —en què, almenys, té tradició— difícilment pot fonamentar una culpabilitat d’empresa. La construcció teòrica, això sí, és útil per determinar la res­ponsabilitat tan sols a partir de cert límit de grandària, per sota del qual estaríem davant una espècie d’inimputabilitat funcional. Només les societats amb una determinada es­tructura i, sobretot, grandària, tindrien «imputabilitat» o, si es prefereix, «capacitat de culpabilitat».

L’estructura i la grandària, per la seva banda, permeten i, per tant, obliguen a l’em­presa a l’establiment d’un control de l’activitat sotmès al dret.[24] Al marge de la confusió entre ètica i dret, poden traslladar-se les crítiques que més amunt hem formulat al criteri dels «defectes d’organització» com a fonament de la culpabilitat d’empresa, si bé aquí estaríem davant una formulació més «precisa» que, almenys, distingiria entre conducta dolosa i imprudent, sobre la base de la voluntat o no de trencar el dret (o potser l’ètica).

Podríem continuar analitzant propostes de formulacions de la culpabilitat específica de les persones jurídiques.[25] Els límits exigits a l’extensió d’aquest treball fan inconvenient tal pretensió. Basti amb assenyalar que, almenys al meu entendre, els intents de formular una concepció dual, no ja del concepte de culpabilitat, sinó de la teoria del delicte apli­cable a persones físiques i jurídiques, que vagi més enllà de la introducció dels matisos necessaris, resulten poc adequats.

  1. La solució?

Arribats a aquest punt, haurem de plantejar-nos si és possible mantenir un concepte unitari o, almenys, proper per a ambdues classes de persona o, si es prefereix, de subjec­tes de dret. Més amunt vam arribar a una conclusió positiva respecte de l’acció seguint la proposta de VIVES ANTÓN entorn de la concepció significativa.[26] Continuem ara pel mateix camí.

L’acció és el significat i la seva característica —la qual la distingeix dels fets— és la seva submissió a regles: «la determinació de si estem o no davant una acció té lloc en termes de regles, això és, en termes normatius. És el seguiment de regles (i no un inapre- hensible esdeveniment mental) el que permet parlar d’accions, en donar lloc a les que constituïx com a tais (el significat) i les diferència dels simples fets».[27] Els fets no poden ser rellevants per al dret penal.

La pretensió de rellevància solament pot predicar-se de les accions així enteses. I com vam veure més amunt, això es facilita enormement si abandonem el que podríem anomenar «llast del suport físic» i la dualitat cartesiana ment-cos que ha caracteritzat les diferents concepcions entorn de l’acció i en la qual segueixen descansant els objectors —i també els defensors— de la responsabilitat penal de les persones jurídiques quan la neguen els primers i quan inventen estructures culpabilístiques artificials els segons. Hi ha acció en les persones jurídiques perquè aquestes són subjectes de dret reconegudes com a tais, les preses de decisió de les quals estan sotmeses a regles i podem, per tant, dir que signifiquen, que tenen sentit o, més pròpiament, que constitueixen un significat.

El problema ara sembla que és la culpabilitat. Aquesta és concebuda per VIVES com «un retret que recau sobre l’autor»,[28] es tracta d’allò que ell denomina «pretensió de retret», com a tercer moment de les pretensions de validesa de la norma penal després de —si és que podem dir «després» i no «juntament amb»— les de rellevància (perquè el que no significa no és rellevant) i ¡I licitud (perquè ha d’haver un crebant de l’impe­ratiu general, del mandat incoroorat a tota norma vàlida). «Ei retret jurídic diu a l’autor que ha realitzat l’acció il·lícita malgrat que li era jurídicament exigible obrar d’una altra manera».[29] Pot dir-se que el significat és reprotxable —imputable?— en la mesura que era evitable i s’exigiria evitar-lo.

Les regles a les quals es va sotmetre la conducta —i que van ser violades en termes objectius i generals— seran reprotxables just si, i quan, tais regles eren exigibles a l’autor.

Per això, i per evitar confusions, tot i que reconeixent, com no pot ser d’altra manera, que estem davant un retret —perquè la comprovació que algú va incomplir allò que devia no pot ser altra cosa que un retret—, prefereixo referir-me a la «pretensió d’obligatorietat personal» per a identificar aquest moment de validesa de la norma. No hi ha retret si la regla que es va incomplir, si la norma que contenia una obligació general, un deure ob­jectiu, no exigia a l’autor concret que la complís, no contenia, doncs, una obligatorietat personal derivada, al meu entendre, de les exigències constitucionals d’igualtat que no permeten dispensar a tots un tracte idèntic sinó que, per contra, imposen acompassar obligació i capacitat. Només a qui té capacitat —competència— se li pot exigir i, per tant, se li pot retreure alguna cosa. Només a l’imputable se li pot imputar.[30]

La concreció de l’obligatorietat personal i, per tant, del grau d’exigibilitat depenen, doncs, de la capacitat de l’autor; de qui, no ho oblidem, va actuar, és a dir, de qui va fer una cosa d’acord amb les regles i va complir —o, en aquest cas, va incomplir— una norma general; és a dir, destinada a tots. Només si el compliment era obligatori perso­nalment cabrà retret; concepte aquest que té a veure, com ens recorda VIVES, amb la dignitat. «El retret —no la pena— restitueix al delinqüent la seva dignitat de ser racional perquè es dirigeix a ell com a persona i el tracta com a subjecte, no com a objecte».[31]

I és aquí on ens podem trobar amb la dificultat més seriosa per admetre que tot el que hem afirmat sigui predicable de les persones jurídiques. La vinculació de l’obli­gatorietat personal, del grau d’exigibilitat i del retret, a la dignitat, xoca amb un petit inconvenient: les persones jurídiques manquen de dignitat. Per això és justament aquí on caldrà introduir l’esperat matís: les persones jurídiques tenen reconegut el seu es­tatut de subjectes de dret, tenen drets subjectius i deures, generen responsabilitat i tal responsabilitat només pot ser afirmada després del corresponent retret jurídic; això és, després de la també corresponent comprovació de l’existència de l’obligatorietat perso­nal, derivada de la seva capacitat, de la seva competència. És veritat que només com a imatge podem parlar de «dignitat» de l’empresa, fundació o societat. Però també ho és que les normes es dirigeixen a tots, però només obliguen els que poden complir-les. I la característica de participant de les regles comporta, des del principi d’igualtat, aquesta adaptació d’exigibilitat i competència. També existeixen situacions «d’estat de necessitat empresarial» i, fins i tot, de por insuperable, tot i que resulti més complexa l’adaptació al món de les empreses.

A això podem afegir que les pròpies característiques de subjecte de dret que pre­diquem de les persones jurídiques poden contenir diferències importants, precisament derivades de la seva capacitat i ompetència, de la seva imputabilitat. Així, la subscripció de determinats contractes, l’assumpció, per tant, de determinades obligacions, queda reservada a les empreses que tenen competència per a això. I aquesta circumstància succeeix tant en l’àmbit públic —pensi’s, per exemple, en les qualificacions i requisits que s’imposen a una empresa constructora per ser admesa en un concurs públic— com en el privat —on també pot haver-hi insuficiències que inhabilitin a l’empresa per contractar i, per tant, per adquirir obligacions—. Tot això té a veure amb l’imputabilitat. Assumides i reconegudes les obligacions, bastarà amb comprovar que aquestes subsisteixen en el moment del seu incompliment, és a dir, que li segueixen sent exigibles perquè no s’ha produït cap alteració imprevista i subsegüent que hagi convertit en impossible o, almenys, inexigible personalment —«empresarialment»— l’obligació adquirida.

Si allò que fins aquí hem defensat és acceptable, no només hauran desaparegut els obstacles dogmàtics que s’oposaven a la responsabilitat penal de les persones jurídi­ques, sinó que aquesta haurà de fonamentar-se de manera idèntica —o, almenys, molt semblant— a la de les persones físiques. La tutela de béns i interessos amb rellevància constitucional i la possibilitat d’imputar penalment els incompliments més greus de les normes que la procuren adeqüen les pretensions de rellevància i ¡I licitud, d’una banda, i d’obligatorietat personal (o retret jurídic), per una altra. El que s’imputa no és altra cosa que la conducta il·lícita —és a dir, la lesió típica de l’interès, el significat típic— i en la mesura que era exigible personalment. Que això impliqui o no una manca o defecte d’organització empresarial haurà de comprovar-se en cada cas. Perquè es poden cometre conductes, és a dir, significats típics, amb una perfecta organització. I es poden cometre amb o sense dol, entès aquest, d’acord amb la concepció significativa de l’acció, com «un compromís amb la vulneració del bé jurídic».[32]

De forma extremadament simple, parlarem d’acció dolosa, allà on ens trobem amb un significat típic que denoti en el seu autor un compromís, una actitud, de vulneració de l’interès tutelat, de fallida de la norma. Si falta això, el que caldrà comprovar és, d’una banda, si subsisteix la rellevància i, per una altra, si l’evitació de la fallida de l’interès era exigible personalment a través de la cura deguda.[33] I així imputarem a títol de dol o, si escau, d’imprudència. Tal conducta, tal actitud i tal compromís poden ser portats a terme per qualsevol subjecte que actuï; és a dir, que es comporti d’acord amb regles. I resulta accessori que això obeeixi a una voluntat individual o a la d’un òrgan col·lectiu la «voluntat del qual» es forma, encara de manera més evident, amb submissió a regles.

En altres termes, la comprovació de si estem o no davant una acció i la de si era o no personalment exigible una contrària no depèn del caràcter físic o jurídic del subjecte de dret, del sotmès a deure. Amb la qual cosa acció i culpabilitat —per emprar els termes més clàssics— no representen, d’acord almenys amb la concepció significativa de l’acció, el més mínim inconvenient per afirmar la responsabilitat penal de les persones jurídiques. Aquesta s’establirà a partir—i com a conseqüència necessària— de l’atribució a les ma­teixes del caràcter de subjectes de dret. Seria no solament disfuncional i profundament injust, sinó, a més, destructiu de qualsevol sistema, permetre la concurrència de les per­sones socials al tràfic jurídic sense estar sotmeses a les mateixes conseqüències que les persones físiques, entre altres raons perquè podrien estar competint en un règim d’òbvia desigualtat. I ho seria igualment traçar un camí diferent —penal per a unes, i administra­tiu o civil per a unes altres— com a resposta a les infraccions.

Escudar-se en la incapacitat d’acció o de culpabilitat hauria de conduir, si mantingués­sim la coherència, a rebutjar qualsevol tipus de resposta sancionadora. La concepció sig­nificativa de l’acció, formulada per VIVES ANTÓN, ens permet, crec que coherentment, dotar del revestiment teòric i dogmàtic —ironies del destí— a una necessitat politico- criminal. L’alliberament del «llast del suport físic» en el concepte d’acció i, per tant, de culpabilitat, simplifica, altrament, tal construcció i no només permet superar els obstacles tradicionals a l’atribució de responsabilitat penal a les persones jurídiques, sinó que, fins i tot, converteix aquesta responsabilitat en lògica, coherent i inevitable. I això sense ne­cessitat alguna de recórrer a construccions duals de cap tipus.

  1. La reforma de 2010

L’art. 31 bis CP, precepte principal de la nova regulació, sembla apostar per un model de responsabilitat directa. Per aquest motiu en repetits passatges, afirma, sense més matisos que, «les persones jurídiques seran penalment responsables», i en el seu punt 2 exigeix tal responsabilitat «encara que la concreta persona física res­ponsable no hagi estat individualitzada o no hagi estat possible dirigir el procediment contra ella». No obstant això, cal matisar que segueix havent una acció comesa per una persona física com a referència. Es troba a faltar l’atribució d’una responsabilitat per fet propi de la persona jurídica; això és, quan es produeixen fets constitutius de delicte que siguin conseqüència d’acords adoptats pels seus òrgans socials als quals, legal o estatutàriament, correspongui l’adopció de decisions executives.

La responsabilitat de la persona jurídica deriva de la comissió de delicte: a) en el seu nom o pel seu compte i en el seu profit pels seus representants legals i ad­ministradors de fet o de dret, i b) en l’exercici d’activitats socials i per compte i en profit de les mateixes pels qui, estant sotmesos a l’autoritat de les persones físiques esmentades, han pogut realitzar els fets per no haver-se exercit sobre ells el degut control ateses les concretes circumstàncies del cas.

Com s’observarà, batega en aquesta segona hipòtesi un cert aroma fonamen- tador de la responsabilitat en els conceptes de retret in vigilando o in eligendo, el que, tot i que encara pugui apreciar-se algun supòsit de dol eventual, sembla molt més pròxim a la imprudència. I, atès que el sistema de numerus clausus regeix tant per a la responsabilitat de les persones jurídiques com per a la imprudència, sense que les interseccions entre ambdues siguin freqüents, o hi ha una clara vulneració del principi de culpabilitat o la «responsabilitat per culpa» de les persones jurídiques és inviable en la majoria d’ocasions.[34] Per més que, com veurem més endavant, és possible arribar a l’atribució de responsabilitat a la persona jurídica pels acords dels

òrgans directius col·legiats, no hauria estat de més una previsió en tal sentit. Aquest és un supòsit d’imputació diferent al del defecte d’organització, que encaixa molt millor amb el dol com a requisit típic de la majoria de les figures en les quals es preveu la responsabilitat de les persones jurídiques. Una fórmula adequada hauria estat la de declarar que «/es persones jurídiques (societats, fundacions, empreses) seran penalment responsables dels fets constitutius de delicte que siguin conse­qüència d’acords adoptats pels seus òrgans socials als quals, legal o estatutàriament correspongui l’adopció de decisions executives». Per arribar a entendre que aquests fets són típics serà necessari interpretar que els òrgans col·legiats són representants legals o administradors de fet o de dret i que l’execució dels acords per ells adoptats són responsabilitat seva i no de l’instrument que els fa efectius. No pot, no obstant això, escapar-se’ns un obstacle formal per a aquesta interpretació: el paràgraf segon d’aquest precepte al·ludeix als que estan «sotmesos a l’autoritat de les persones físi­ques esmentades en el paràgraf anterior» per referir-se precisament als representants legals i administradors de fet o de dret. El degut control sobre els empleats sembla, doncs, atribuït de manera exclusiva a les persones físiques sense que existeixi, per descomptat, motiu lògic ni funcional algun per a tal limitació. I, a més, és neces­sari ressaltar que l’autoria mediata no és una institució que admeti interpretacions extensives incompatibles amb els principis de legalitat i de personalitat de la pena. Tampoc la prohibició de retorn com a fórmula d’interposició en la imputació d’un fet no resulta fàcilment evitable. Si, a tot això, unim els seriosos problemes existents per concretar la individualització física de les preses de decisió a l’hora de formar i expressar la voluntat d’un òrgan col·legiat, encara es posen més en relleu les insufi­ciències i la inadequació de les fórmules recollides en sengles apartats del paràgraf primer de l’art. 31 bis.[35]

Aquests inconvenients, o almenys part d’ells, els intenta resoldre, amb millor o pitjor fortuna, el punt 2 de l’art. 31 bis. En ell s’eludeix la necessitat que la persona física sigui determinada o que pugui dirigir-se el procediment contra ella; n’hi ha prou que ostenti els càrrecs o funcions al·ludits en l’apartat anterior i que es constati la comissió d’un delicte que necessàriament s’hagi comès per ells. Que el legislador segueix pensant en una persona física sembla tan obvi com que pot donar-se —és més, es donarà habitualment— el supòsit que estiguem davant acords adoptats per òrgans col·legiats. Com ells són els genuïns administradors (qui ho és en major mesura que el consell d’administració?), el precepte sembla perfectament aplicable: la responsabilitat podrà ser atribuïda a la persona jurídica tot i que no sigui deter­minable —i, sobretot, no ho sigui penalment— la o les persones físiques que van

contribuir a la formació de la voluntat col·legiada. Podrà contraargumentar-se que tais dificultats no existeixen ja que a tal formació només van contribuir il·legalment qui van formular el seu vot en el sentit antijurídic. Però tal afirmació no és acceptable sense desconèixer els mecanismes reals de funcionament de nombrosos òrgans col- legiats ni les pràctiques habituals dels que realment prenen les decisions; només cal pensar que els directius que ocupen els llocs de major responsabilitat o, si es prefe­reix, de major poder, emeten el seu vot quan ja s’ha format una majoria suficient en el sentit per ells propiciats, cosa que els permetrà abstenir-se, fent gala, a més, amb això, de la neutralitat que adorna el bon fer del primas Ínter pares.[36]

Resulta almenys curiosa la previsió de «modular» les quanties de la pena de multa que sigui imposada «com a conseqüència dels mateixos fets» a persona física i jurídica. És veritat que haurà supòsits en què es produeixi una confusió patrimonial entre ambdues persones que pugui donar lloc a una suma «desproporcionada amb la gravetat dels fets». Això només succeirà quan la persona jurídica sigui una mera façana de les activitats de la física. El legislador, en el fons, sembla pres de la idea que està castigant dues vegades el mateix subjecte pels mateixos fets. Però si efec­tivament estiguéssim davant un bis in ídem, és obvi que la previsió de modulació de la quantia de la multa seria sens dubte insuficient per evitar els problemes de consti­tucionalitat que s’haurien plantejat. Per contra, cal recordar que no existeix unitat ni de subjecte ni de fonament ni probablement, fins i tot, de fet. Si la persona jurídica és realment alguna cosa diferent de les persones físiques que la componen, de tal manera que estem davant subjectes de dret distints, no s’entén la conveniència de modulació alguna ni s’aprecia cap crebant de la proporcionalitat, com no hi és en el règim de coautoria.

Altres aspectes de la regulació escapen de l’objecte d’aquest treball. Em limitaré a destacar el règim de circumstàncies atenuants independitzades que poguessin cor­respondre a les persones físiques; la doble via, per descomptat innecessària si no pertorbadora, del règim aplicable a persones jurídiques (art. 31 bis i concordants) i a empreses, organitzacions, grups o qualsevol altra classe d’entitats o agrupacions de persones, que no tenen personalitat jurídica (art. 129), per a les que no és possible la pena, almenys així anomenada, ja que només es preveuen conseqüències accessòries a la pena de l’autor que necessàriament ha de ser una persona física executòriament condemnada, així com a l’exclusió lògica de l’Estat de la consideració de subjecte actiu de delictes.

Respecte d’aquesta última qüestió, l’exclusió de l’Estat del sistema de responsa­bilitat penal de les persones jurídiques resulta enterament raonable, en la mesura que no és imaginable que l’Estat cometi delictes contra si mateix i àdhuc menys que s’autoapliqui pena de classe alguna. La referència a les administracions públiques territorials i institucionals hauria de resultar supèrflua puix que formen part de l’Es­tat. Molt més discutible resulta l’exempció del règim de responsabilitat d’agències, entitats públiques empresarials, partits polítics i sindicats. Sense entrar a analitzar la seva discutible naturalesa jurídic pública en tot cas —especialment polèmica en les societats mercantils estatals que actuen en l’àmbit econòmic— el Codi exclou la seva responsabilitat penal. Resulta fins a cert punt paradoxal que tal decisió politicocri- minal convisqui amb la vigència de la Llei de partits polítics, en la qual es preveuen autèntiques penes —amb independència de matisos nominalistes d’escassa signifi­cació real— i que, en certa manera, ha estat precursora directa de la introducció en el nostre ordenament de la responsabilitat penal de les persones jurídiques.

L’últim paràgraf de l’art. 31 bis.5 genera una certa perplexitat. Per començar no queda clar sobre que o qui recaurà l’eventual declaració de responsabilitat penal, si sobre la forma «jurídica» o sobre qui la va crear, ni si tal responsabilitat es pro­dueix per la ficció o pels fets comesos a la seva empara. Entenem que, en aquests supòsits, es tracta d’una excepció a l’exclusió de responsabilitat de l’ens col·lectiu. En definitiva, la reforma sembla adoptar un camí intermedi entre la responsabilitat directa de les persones jurídiques per fet propi —que és el model defensat en aquest treball— i el de la translació de responsabilitat derivada del fet comès per persones físiques com a conseqüència del «defecte d’organització» —model defensat per la doctrina majoritària i acollit en diferents ordenaments d’altres països—. No es re­fereix expressament a cap d’aquests models; com hem vist, l’atribució a la persona jurídica es realitza amb independència que s’identifiqui a la física i és possible impu­tar a aquella els acords adoptats pels seus òrgans. Només forçant la lletra de la llei podem entendre que també els òrgans col·lectius de la societat estan inclosos en el paràgraf primer del punt 1 de l’art. 31 bis, malgrat que el segon es refereix de ma­nera expressa a les «persones físiques esmentades en el paràgraf anterior». I, a més, s’atribueix a les persones jurídiques la responsabilitat pels fets comesos per compte i en profit de les mateixes per persones físiques «per no haver-se exercit» sobre elles «el degut control». Als problemes que això comporta des del principi del fet i des de la personalitat de la pena ja m’he referit anteriorment.

La majoria de les legislacions, especialment les europees, estan introduint la res­ponsabilitat penal de les persones jurídiques. 0, almenys, això afirmen. Però ho fan utilitzant la fórmula de translació de la responsabilitat pel fet comès —encara que no s’hagi declarat processalment— per una persona física, i en virtut del «defecte d’organització» o de l’absència de l’exercici del degut control. La dificultat consisteix, naturalment, en imputar el fet comès i no l’omissió organitzativa. Hi ha una confusió entre allò que permet fonamentar un càstig —i per això la doctrina ho proposa en seu de culpabilitat— i l’objecte d’imputació, que resulta ser el fet típic comès. Estem davant una concepció de la persona jurídica com un àmbit espacial-instrumental, un «camp de joc» que propicia la comissió de delictes. I s’oblida que la persona jurídica és, abans de res, un subjecte de dret amb capacitat d’acció pròpia, almenys si els arguments aquí defensats són correctes. I, per tant, la seva responsabilitat hauria d’establir-se com a tal subjecte que actua, que decideix. Malament s’entén que pugui ser responsable per ometre controls interns i no per ometre declaracions fiscals o, fins i tot, controls mediambientals, quan no per adoptar acords d’execució positiva, tais com derruir un monument d’interès cultural. La reforma operada a Espanya no supera, al meu entendre, les crítiques que ja mereix la major part del dret comparat. Tret que donem per bona la interpretació que els seus òrgans i administradors de fet

  1. de dret poden ser col·lectius i quan actuen en nom de la persona jurídica generen responsabilitat. Per descomptat, per arribar a aquesta conclusió —que, insisteixo, té nombroses dificultats—, hauria resultat més adequat preveure directament la res­ponsabilitat per als «fets castigats com a delicte derivats de les preses de decisió dels òrgans socials als quals, d’acord amb la llei o els estatuts, correspongui l’adopció d’acords executius; així com de les dels administradors de fet o de dret».

Resulta inevitable no pensar que el legislador espanyol no té un model concret

  1. que s’ha decidit per barrejar de manera prou incoherent les diferents possibilitats. Bona prova d’això és la sorprenent redacció de l’art. 66 bis que, al mateix temps qUe __¡ això és positiu— proporciona regles peculiars de determinació de les penes, acaba per imposar tal cúmul d’entrebancs a la possibilitat d’aplicar-ne alguna que no sigui la de multa —confonent, de pas, la naturalesa i funcions de penes, mesures de seguretat i conseqüències accessòries— que acaba per «descafeïnar» tot el sistema. Perquè són criteris de perillositat basada en la instrumentació de la persona jurídica i no en la imputació a la mateixa dels fets els que determinen l’aplicació o no de les pomposament anomenades penes. I això és absolutament incoherent amb la resta de les previsions legals. Per a aquest viatge no es necessitaven tan grans alforges.

D’altra banda, s’adopta un sistema de numerus daussus de delictes per als que es preveu la responsabilitat de les persones jurídiques i uns altres que preveuen la de les entitats sense personalitat jurídica. I la llista és molt discutible. Així, per exemple, resulta molt cridaner que pel delicte contra els drets dels treballadors només puguin respondre els darrers o que per l’abús d’informació privilegiada en el mercat de valors la responsabilitat sigui exclusiva de les persones físiques.

Finalment, i amb independència de la valoració que ens mereixi la reforma en aquest aspecte, s’ha de subratllar que la responsabilitat penal de les persones jurí­diques no podrà ser declarada sense la corresponent regulació processal. I la vigent redacció de la Llei d’enjudiciament criminal resulta clarament insuficient. Ha d’advertir- se, no obstant això, que en altres països en els quals es regula la responsabilitat penal de les persones jurídiques tampoc no s’ha introduït la previsió processal, i s’ha de recórrer a l’analogia respecte de la regulació civil o als principis generals del procés penal. És el cas, per exemple, de Portugal i Brasil. Els problemes que van a plantear­se són molt nombrosos, des de la translació dels drets de l’imputat o acusat fins a la mateixa competència jurisdiccional, passant pel pur mecanisme procedimental o la confrontació d’interessos entre la persona jurídica i els seus representants legals o administradors de fet o de dret. Per tot això hauria estat desitjable la inclusió d’una disposició transitòria que, al mateix temps que encarregués imperativament l’ela­boració de les previsions processals corresponents, suspengués l’entrada en vigor dels preceptes relatius a la responsabilitat criminal de les persones jurídiques fins a la seva aprovació.

  1. No crec que sigui acceptable l’afirmació, sostinguda per un sector doctrinal, que actual­ment existeixi en el CP aquesta responsabilitat. Ni l’art. 129, que estableix les denominades «con­seqüències accessòries», ni l’art. 31.2, que imposa una responsabilitat solidària exclusivament en els delictes especials propis quan s’actua en nom de la persona jurídica, ni l’art. 369.2, que imposa la mateixa responsabilitat en supòsits de tràfic de drogues per organitzacions criminals, suposen un crebant del principi societas delinquere non potest. I això, no només perquè suposen un simple trasllat -o suma- de responsabilitats, sinó, sobretot, perquè la seva imposició exigeix la condemna d’una persona física. En sentit contrari, GÓMEZ BENÍTEZ, J. M. Curso de Derecho Penal de los negocios a través de casos. Reflexiones sobre el desorden legal. Madrid: Colex, 2001, p 69, o ZUGALDÍA ESPINAR, J. M. «Vigencia del principio societas delinquere non potest en el Derecho penal moderno», en SIMONS VALLEJO, R., ROSAL BLASCO, B. Del, i EIURTADO POZO, J. La responsabilidad criminal de las personas jurídicas: una perspectiva comparada. Va­lència: Tirant lo Blanch, 2001, p. 243 i s., especialment, p. 255. La mateixa opinió la manifesta ZUGALDÍA ESPINAR en diferents aportacions; així en «Las penas previstas en el art. 129 del Código Penal para las personas jurídicas. (Consideraciones teóricas y consecuencias prácticas)». Poder Judicial, 46 (1997), p. 331 i s., així com en «La responsabilidad criminal de las personas jurídicas en el derecho penal español (requisitos sustantivos y procesales para la imposición de las penas previstas en el artículo 129 del Código Penal», en MORALES PRATS, F. i QUINTERO OLIVARES, G. (coord.) El nuevo derecho penal español: estudios penales en memoria del profesor José Manuel Valle Muñiz. Pamplona: Aranzadi, 2001, p. 885 i s. En el sentit del text, encerta­dament, MUÑOZ LORENTE, J. «La responsabilidad penal de las personas jurídicas en el proyecto de Ley de 2007 de reforma del Código Penal de 1995». La Ley Penal: revista de derecho penal, procesal y penitenciario, núm. 40 (2007), p. 29.
  2. Vid. HURTADO POZO, J. i MEINI MÉNDEZ, I. «Las personas jurídicas frente al Derecho penal peruano», en La responsabilidad criminal…, cit., p. 79.
  3. Alguns autors han cregut veure en la imposició d’una responsabilitat solidària a l’empresa
    1. societat en nom de la qual s’actua una autèntica imputació penal que trencava el principi so- cietas delinquere non potest. El que no encertaven a explicar és per què es limitava tal atribució als supòsits d’actuar en nom d’un altre en els delictes especials propis i no en la resta. Ni, fona­mentalment, per què la multa s’imposava exclusivament en cas de condemna a la persona física
    2. no a la jurídica, la culpabilitat de la qual no es requereix en absolut. Vid., per tots, ZUGALDÍA ESPINAR, J. M. La responsabilidad penal de empresas, fundaciones y asociaciones. València: Tirant lo Blanch, 2008. En la mateixa lima, GALÁN MUÑOZ, A. «¿Societas delinquere nec puniré

  4. ZUGALDÍA ESPINAR, J. M. La responsabilidad penal…, c/f. Literalment assenyala que «si encara subsisteix alguna dificultat per a compaginar la responsabilitat penal de les persones jurídiques amb la denominada teoria jurídica del delicte, doncs pitjor per a aquesta última».
  5. Per això, en la nostra doctrina, segueixen sent els autors partidaris d’una concepció final els més contraris a l’acceptació de la responsabilitat criminal de les persones jurídiques. Així, GRACIA MARTÍN, L. Responsabilidad de directivos, órganos i representantes de una persona juridica por delitos especiales. Barcelona: Bosch, 1986, p. 103. Del mateix autor, «La cuestión de la responsabilidad penal de las personas jurídicas». Actualidad penal, núm. 39 (1993).
  6. i Vid., per tots, VIVES ANTÓN, T. S. Fundamentos del sistema penal. Acción significativa y derechos constitucionales. 2a ed. València: Tirant lo Blanch, 2011, p. 121 i s.
  7. s Utilitzo aquí el terme «fet» en la seva accepció literal, com a esdeveniment objectiu,
  8. encara que pugui derivar d’una intervenció humana desproveïda de sentit, el que no coincideix
  9. exactament ni aproximadament amb el «fatto» en l’expressió de DELITALA. Vid. DELITALA, G
  10. «fatto» nella teoria generale del reato. Padova: CEDAM, 1930, p. 111.
    1. VIVES ANTÓN, T. S. Fundamentos del sistema penal…, cit., p. 221.
    2. SCHMIDT, E. «Soziale Handlungslehre», en P. BOCKELMANN (ed.). Festschrift Für Karl Engisch Zum 70. Geburtstag. Frankfurt: V. Klostermann, 1969, p. 340 i s.

  11. I aquest sembla el criteri del Codi penal espanyol, tot i que com veurem a continuació és pos­sible una interpretació diferent a la que donava per bona l’exposició de motius del Projecte de 2007.
  12. Hi ha molts altres arguments que desaconsellen el criteri denominat de «responsabilitat vicarial»: fonamentalment, la necessitat d’individualitzar la persona física que actua, i que ens re­torna a la qüestió més amunt assenyalada de l’acció entesa com a suport físic d’una manifestació de voluntat. A això cal afegir que tal identificació ens conduirà al seu torn de forma inexorable a una inversió de la influència real de la persona física agent i de la seva influència real. Vid., àmpliament, NIETO MARTÍN, A. La responsabildad penal de ¡as personas jurídicas: un modelo legislativo. Madrid: lustel, 2008, p. 84 i s.
  13. TIEDEMANN, K. Wirtschaftsstrafrecht und Wirtschaftskriminalitàt. Hamburg: Algemainer Teil, 1,1976.
  14. NIETO MARTÍN, A. La responsabilitat penal…, c/f., p. 223 i s.
  15. NIETO MARTÍN, A. La responsabilitat penal…, cit., p. 114.
  16. Les dificultats de la prova i àdhuc de la pròpia afirmació del dol han estat posades en relleu per VIVES ANTÓN, T. S. «Reexamen del dolo», en MUÑOZ CONDE, F. J. (coord.). Problemas actuales del Derecho Penal y de la Criminologia. Estudios penales en memoria de la Profesora Dra. María del Mar Díaz Pita. Valencia: Tirant lo Blanch, 2008, p. 369 i s.
  17. En el mateix sentit, GÓMEZ-JARA DÍEZ, C. «El nuevo artículo 31.2 del Código penal: cu­estiones de «lege lata» y de «lege ferenda»». La Ley, núm. 4 (2006). El mateix autor ho manté en diverses obres; així: «Autoorganización empresarial y autoresponsabilidad empresarial. Hacia una verdadera responsabilidad penal de las personas jurídicas». Revista Electrónica de Ciencia Penal y Criminologia, núm. 8 (2006), i, sobretot, La culpabilidad penal de la empresa. Madrid: Marcial Pons, 2005.
  18. En sentit similar, havia proposat HEINE resoldre la qüestió afirmant que «han de deter- minar-se […] de manera funcional-col lectiva el dol, la culpa i la consciència de la ¡I licitud de l’empresa. Però, una empresa pot tenir dol? Els elements subjectius en el dret penal individual ja no s’estableixen com un coneixement real de l’autor, sino que es fixen d’acord amb criteris socials […] la imputació corresponent a les empreses és més real, a condició que es pugui imputar, igual­ment, a l’empresa autora en el seu conjunt el coneixement posseït per les seves seccions legal i de seguretat». HEINE, G. «La responsabilidad penal de las empresas: evolución y consecuencias nacionales», en La responsabilidad criminal de las personas jurídicas: una perspectiva comparada, op. cit., p. 70. Però just aquest és un problema sobre el qual tornarem.
  19. JAKOBS, G. Derecho penal. Parte general. Fundamentos y teoria de la imputación (trad. al castellà per CUELLO CONTRERAS, J. i SERRANO GÓMEZ DE MURILLO, J. L.). Madrid: Marcial Pons, 1997, p. 183.
  20. Op. c/f., p. 184.
  21. JAKOBS, G. «¿Punibilidad de las personas jurídicas?», en GARCÍA CAVERO, P. (coord.). La responsabilidad penal de las personas jurídicas, órganos y representantes. La Ley, 2006, 17, p. 82. Vid., també, ZUGALDÍA ESPINAR, J. M. La responsabilidad penal…, cit., p. 131 i 153.
  22. No és possible reproduir-los aquí. Vid. GÓMEZ-JARA DÍEZ, C. La culpabilidad penal…, cit., especialment, p. 208 i s.
  23. NIETO MARTÍN, A. La responsabilidad penal…, cit., p. 103. Malgrat la crítica, afirma NIETO que la construcció de GÓMEZ-JARA constitueix «l’esforç doctrinal més serios existent en la doctrina espanyola i, probablement, europea d’explicar la responsabilitat penal de les persones jurídiques».
  24. GÓMEZ-JARA DÍEZ, C. La culpabilidad penal…, cit., p. 248 i s. Vid. una exposició més àmplia que la continguda aquí en NIETO MARTÍN, A. La responsabilidad penal.. ., cit., p. 101 i s. No obstant això, crec que pot dubtar-se molt seriosament que el tamany sigui un factor amb la transcendència que se li atorga: pensem només en el potencial delictiu que pot representar una adequada organització informàtica dirigida per pocs però avesats experts amb capacitat per interferir en sistemes dels quals depenen multitud d’interessos i fins al funcionament de múltiples mecanismes de seguretat.
  25. Òbviament n’hi ha moltíssimes. Pot veure’s una exposició àmplia en ZUGALDÍA ESPINAR,

    J. M. La responsabilidad penal c/f., p. 116 i s., i 151 i s., i també en NIETO MARTÍN, A. La

    responsabilidad penal…, cit., p. 91 is, obra en la qual es destaquen, a més de la proposta de GÓMEZ-JARA, les de FRISSE/BREITHWAI, i les de HEINE i LAMPE.

  26. Vid. supra III. 1.
  27. VIVES ANTÓN, T. S. Fundamentos del sistema penal…, cit., p. 213. Pot veure’s un impor­tant estudi en RAMOS VÁZQUEZ, J. A. Concepción significativa de la acción y teoria jurídica del delito. València: Tirant lo Blanch, 2008.
  28. Fundamentos del sistema penal…, cit., p. 494.
  29. Fundamentos del sistema penal…, cit., ibídem.
  30. Sobre exigibilitat i principi d’igualtat, veure àmpliament MARTÍNEZ GARAY, L. La imputa- bilidad penal. Concepto, fundamento, naturaleza jurídica y elementos. Valencia: Tirant lo Blanch, 2005, especialment p. 390 i s.
  31. Fundamentos del sistema penal…, cit., p. 494.
  32. Vid. VIVES ANTÓN, T. S. Fundamentos del sistema penal…, cit., p. 248 i s. «Entenent l’element «volitiu» del dol no naturalísticament com un procés psicològic, sinó normativament, com un compromís d’actuar, s’esclareix el seu concepte i comencen a cobrar un sentit no para­doxal els criteris que usem per a identificar-lo» (op. cit., p. 253). «La distinció entre dol eventual i culpa resideix, en última instància, en una valoració, que situa els casos difícils en una o altra categoria, conforme a una pràctica que ha d’atendre a les seves característiques públiques» (p. 256). A reserva del «reexamen del dol» que el propi VIVES ha realitzat posteriorment, tal com es recull en la nota següent, veure una àmplia i esclaridora exposició en MARTÍNEZ-BUJÁN PÉREZ, C. «El concepto «significativo» de dolo: un concepto volitivo normatico», en MUÑOZ CONDE, F. (coord.). Problemas actuales…, cit., p. 323 i s.
  33. Sobre com s’afirmen el compromís i l’actitud, i sobre si té sentit parlar de dol i si, a més, això és possible, vid. VIVES ANTÓN, T. S. «Reexamen del dolo», en l’obra coordinada per MUÑOZ CONDE, esmentada en la nota anterior, p 369 i s. El treball analitza l’aspecte cognoscitiu del dol i promet un tractament posterior ael anomenat element volitiu o intencional. Posterguem, doncs, a aquest moment l’obtenció de conciusions entorn de si és possible, en quina mesura i perquè serveix afirmar el dol. Basti, de moment, amb recordar que quan la norma ho exigeix és un requisit típic. I d’alguna manera haurà, doncs, que declarar-lo. Ho farem, de moment, quan el sentit que const tueix la conducta de l’autor denoti el seu compromís contra el bé jurídic; això és, quan convinguem que la seva conducta resultava útil per a la seva vulneració o quan la vulneració del bé resultava, al seu torn, útil a les conveniències denotades per la conducta. Vid. GONZÁLEZ CUSSAC, J. L. «Dolus in re ipsa», en CARBONELL MATEU, J. C., GONZÁLEZ CUSSAC, J. L ; ORTS BERENGUER, E., i CUERDA ARNAU, M. L (coord.). Constitución, derechos fundamentales y sistema penal (semblanzas y estudios con motivo del setenta aniversario del profesor Tomás Salvador Vives Antón). València: Tirant lo Blanch, 2009, p. 81 7 i s. Sobre l’origen, etimología i desenvolupament inicial del concepte dol, vid., en la mateixa obra, GÓMEZ ROYO, E. «Reflexiones sobre el dolo en Grecia y Roma», p. 791 i s.
  34. Les reflexions sobre el text legal que van a realitzar-se en aquest treball versaran exclu­sivament sobre el contrast de les opcions escollides pel nostre legislador amb les defensades en les pàgines anteriors. Per a una valoració més extensa, vid. CARBONELL MATEU, J. C. i MORALES PRATS, F. «Responsabilidad penal de las personas jurídicas», en ÁLVAREZ GARCÍA, F. J. i GONZÁLEZ CUSSAC, J. L. Comentarios a la reforma penal de 2010. València: Tirant lo Blanch, 2010, p. 55 i s.
  35. CARBONELL MATEU, J. C. i MORALES PRATS, F. «Responsabilidad…», c/t., p. 71.
  36. Ibídem, p. 74.