Secció monogràfica Límits a l’exercici de l’autonomia individual en relació amb la salut i el cos propis

Secció monogràfica

Límits a l’exercici de l’autonomia individual
en relació amb la salut i el cos propis

Presentació

Antoni Llabrés Fuster

Professor titular de dret penal

Universitat de les Illes Balears

L’abast i els límits del reconeixement jurídic de l’exercici de l’autonomia individual en esferes relacionades amb la salut o el cos propis es troba —al menys en l’ordenament jurídic espanyol— en plena transformació; i sobre algun d’aquests àmbits, amb la col·laboració d’autors especialistes en cada una de les matèries abordades, pretén posar el focus aquest dossier de la RJIB. En els darrers anys, efectivament, un conjunt de factors de diversa naturalesa han propiciat la introducció d’algunes novetats de gran importància (el reconeixement del dret de rebre ajuda per morir per la Llei orgànica 3/2021, de 24 de març, de regulació de l’eutanàsia —LORE—, o la transformació del règim de capacitat jurídica de les persones amb discapacitat mitjançant la Llei 8/2021) i en la intensificació del debat sobre la manera més adequada d’abordar-ne algunes altres, ja siguin de caràcter estructural (l’exercici de la prostitució, amb una possible reforma de tall abolicionista que sembla que pren cos de la mà dels partits que conformen la majoria parlamentària i donen suport al govern estatal) o més —en principi— conjunturals (la pandèmia i les diferents estratègies jurídiques a disposició dels poders públics per estimular/coercir indirectament la vacunació d’aquelles persones que decideixen no inocular-se).

La modificació del Codi civil en matèria de discapacitat (Llei 8/2021, de 2 de juny, per la qual es reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica) constitueix, com és sabut, el final d’un camí que el legislador espanyol havia començat a transitar amb una sèrie de modificacions legals també recents, totes elles orientades —en la línia marcada per la Convenció de Nacions Unides de 2006 sobre els drets de les persones amb discapacitat— cap a un paradigma del reconeixement a aquestes persones (també a qui presenta discapacitat intel·lectual, que és el que aquí interessa) de drets basats en la presa de les pròpies decisions, per equiparar-les tan com sigui possible a la resta de ciutadans; així ho posen de manifest les reformes en matèria de matrimoni (Llei 4/2017, de 28 de juny), dret de sufragi (Llei orgànica 2/2018, de 5 de desembre), o l’eliminació de l’esterilització de persones discapacitades de l’art. 156 del Codi penal (Llei orgànica 2/2020, de 15 de desembre).

El treball del professor Pablo DE LORA, catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), parteix d’una visió crítica d’aquest model per confrontar-lo precisament amb la seva aplicabilitat a les decisions sobre l’estat de salut propi i, més enllà d’això, amb la nova regulació de l’eutanàsia —en què es reconeix el dret d’obtenir ajuda per morir a qui compleixi determinats paràmetres legals sempre que es tracti de persones capaces—, tot posant de manifest els desajustos que el nou paradigma de «provisió de suports» comporta quan es tracta de drets d’autonomia l’exercici dels quals requereix, com és el cas reconegut per la LORE, no només la comprensió plena de la situació per la qual es passa, sinó una decisió exclusivament individual lliure de qualsevol influència externa.

De la LORE i del debat al voltant de la seva legitimitat constitucional —una vegada interposats dos recursos en contra davant del Tribunal Constitucional— s’ocupa el treball de la professora Carmen TOMÁS-VALIENTE LANUZA, professora titular de Dret Penal de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i una de les veus més autoritzades en la matèria en el panorama estatal. El seu coneixement del Dret comparat i dels pronunciaments d’altres jurisdiccions constitucionals (tant d’altres estats com del TEDH) li permet qüestionar la forma en què són esgrimits tals referents en la polèmica interna sobre la seva adequació a la Constitució, que amb no poca freqüència deriva en una tergiversació del seu sentit vertader; una distorsió que, a parer seu, també es produeix en relació amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional relativa al dret a la vida, i que l’autora identifica en el recurs d’inconstitucionalitat interposat pels diputats del grup parlamentari de Vox en el Congrés.

Al costat del ja materialitzat de regular l’ajuda per morir, un altre dels compromisos de la coalició que en aquest moment dona suport al Govern estatal es concreta en una reforma del règim jurídic de la prostitució de caràcter abolicionista —un debat que, com és sabut, divideix profundament el moviment feminista—, sobre la premissa (conjuntament amb la presentació de la prostitució com a intrínsecament ofensiva de la dignitat de les dones) d’identificar l’exercici d’aquesta activitat amb condicionaments socials i econòmics que impedeixen considerar-la una expressió d’autonomia individual de qui l’exerceix.

Després de posar en qüestió tots dos axiomes —especialment el relatiu al (no) consentiment—, el treball de la penalista Mariona LLOBET ANGLÍ, professora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i autora de nombroses publicacions sobre el tema, analitza exhaustivament l’actual règim juridicopenal de les conductes de proxenetisme —en particular del no coercitiu—, punt en què el Govern actual sembla iniciar la ruta abolicionista amb la previsió de la sanció de la terceria locativa en el Projecte de llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual que actualment es troba en fase de tramitació parlamentària.

Fora dubte, la pandèmia en què encara ens trobam immergits, i la necessitat d’afrontar-la amb instruments jurídics de tot tipus i en tots els ordres, ha originat nombroses tensions en el nostre ordenament —constitucionals, competencials, etc.— que seran objecte d’una bona pila d’anàlisis doctrinals en els propers anys. En consonància amb l’element aglutinador d’aquesta secció monogràfica —qüestions actuals relatives a l’exercici de l’autonomia individual en relació amb la salut i el cos propis— hem volgut seleccionar el tema que en aquests moments centra els esforços dels poders públics: les estratègies possibles per (exclosa la coerció directa) aconseguir incrementar la vacunació dels sectors de població que s’hi mostren més refractaris. La professora Yolanda GARCÍA RUIZ, professora de Dret Eclesiàstic de l’Estat a la Universitat de València (UV) i autora de diverses publicacions sobre polítiques públiques en matèria de vacunació, repassa els models i estratègies d’actuació que centren el debat, en un context que, malauradament, no permet augurar un canvi proper de circumstàncies.