ESTUDIS

UNA VEGADA MÉS SOBRE LA NATURALESA JURÍDICA DELS CONSELLS INSULARS: APROXIMACIÓ HISTÒRICA, JURÍDICA

I POLITICA Bartomeu Colom Pastor

Professor titular de Dret Administratiu

Universitat de les Illes Balears ^[1]

I. Antecedents.

No es pot parlar dels consells insulars i de la seva naturalesa sense reconèixer el prota- gonisme que han tengut les illes menors i, en particular, Menorca en el procés estatutari. En efecte, els menorquins des del començament del procés tenen tres coses clares a) que s’havien de recuperar els consells insulars abans que s’aprovàs l’Estatut, única manera que fossin la base o el fonament de la futura autonomia; b) que els consells no podien quedar al marge de l’organització autonòmica com a simples ens d’administració local als quals es transfereixen o deleguen competències, i c) que els consells havien de ser poders de la comunitat.¹

L’Avantprojecte d’estatut elaborat per la Comissió dels Onze va preveure al seu article 16 que els consells insulars fossin poders de la comunitat al mateix nivell que el Parlament, el Govern o cl president de la comunitat, en disposar que: «Els poders de la Comunitat Autònoma s’exerciran a través del seu Parlament, del seu Govern i del seu President, i dels Consells Insulars.»

Però, com a conseqüència de l’acord autonòmic signat a Palma el 17 de juliol de 1981 entre la UCD i el PSOE, a l’Avantprojecte base elaborat per la UCD i el PSOE que serví de document de discussió a l’Assemblea de Parlamentaris i Consellers, es modificà aquest plantejament, ja que s’hi disposà que:

«1. L’organització institucional autonòmica estarà integrada per una Assemblea Legislativa o Parlament, un Govern i el President de la Comunitat Autònoma.

»2. En la Comunitat Autònoma es constituirà un Tribunal Superior de Justícia en el qual s’integrarà l’ac tual Audiència Territorial de Palma de Mallorca, d’acord amb les lleis de l’Estat.

»3. Els Consells Insulars, als quals d’acord amb l’apartat 2 de l’article 141 de la Constitució els correspon el govern i l’administració autònoma de les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, es constituiran en aquestes en els termes i competències que resultin de la Constitució i de l’Estatut present.»

Com es pot veure, el canvi es realitza en un quàdruple sentit:

1. D’una banda se substitueix la paraula «poders» per «institucions». Per tant, m els consells insulars ni els altres òrgans (Parlament, Govern i president) són poders de la comunitat. ^[2]

1. A més, el projecte fa una altra cosa: separar en números distints el Parlament, el Govern i el president, d’una banda, i els consells insulars, de l’altra.
2. Es distingeix l’organització institucional autonómica, integrada pel Parlament, el Govern i el seu president —tal com preveu, per una altra banda, la Constitució a l’article 152.1 («l’organització institucional autonòmica es basarà en una Assemblea Legislativa […]; un Consell de Govern […] i un President»)— i els consells insulars —que són institu­cions de la comunitat perquè estan regulats a l’article 17 de l’Estatut i, per tant, dins el títol III de l’Estatut, referit precisament a les institucions de la comunitat, però a un nivell distint del Parlament, el Govern i el president, ja que no són organització institucional de la comunitat.
3. Finalment, l’Avantprojecte base, en invocar l’article 141.2 de la Constitució, feia que els consells quedassin configurats amb un marcat accent local, cosa que fou criticada polí­ticament.

Una esmena presentada pel PSMa-PSMe a l’Avantprojecte base en el sentit que els con­sells recuperassin la qualitat de poders de la comunitat fou rebutjada i, consegüentment, el Projecte d’estatut a l’article 18 ja distingeix dos nivells d’institucions: l’organització ins­titucional autonòmica, integrada pel Parlament, el Govern i el president de la comunitat (número 1 del precepte esmentat) i els consells insulars (al mateix article, però al número 3). En canvi, sí que va prosperar l’esmena de Tirs Pons, senador per Menorca, que prete­nia suprimir la referència a l’apartat 2 de l’article 141 de la Constitució, ja que li sembla­va «completament innecessari i, a més, duu implícit un sentit restrictiu de les possibilitats que han de tenir els consells insulars»; a més, aquest senador no entenia que a l’Avantprojecte base es digués que «es constituiran els consells insulars», ja que aquests ja estaven constituïts. Per això l’article 18 del Projecte d’Estatut quedà redactat de la mane­ra següent:

«1 .L’organització institucional autonòmica estarà integrada per una Assemblea Legislativa o Parlament, un Govern i el President de la Comunitat Autònoma.

»2. En la comunitat autònoma es constituirà un Tribunal Superior de Justícia en el qual s’integrarà l’actual Audiència Territorial de Palma de Mallorca, d’acord amb les Lleis de l’Estat.

»3. Als Consells Insulars, els correspon el govern i l’administració de les Illes de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera. i s’hi constituiran en els termes i amb les competències que resultin de la Constitució i de l’Estatut present.»

Al Congrés dels Diputats el Grup Popular va presentar una esmena perquè els consells insulars fossin institucions de la comunitat juntament amb el Parlament, el president i el Govern, que fou rebutjada. Per això la redacció definitiva de l’article 18 és literalment així: «1. L’organització institucional autonòmica és integrada pel Parlament, el Govern i el President de la comunitat autònoma.

»2. Als consells insulars, els correspondran el govern i l’administració de les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera i de les illes adjacents. Aquests tres consells insulars es constituiran en els termes i amb les competències que resultin de la Constitució i d’aquest Estatut.»

Mes tard, en la reforma de l’Estatut de 1999. Esquerra Unida tornà a presentar una esmena per incloure els consells insulars d’una manera clara dins l’organització institucio­nal de la comunitat, i més concretament dins l’apartat 1 de l’article 18 de l’Estatut, que igualment fou rebutjada.

La conclusió és clara: l’article 18 té dos apartats; el primer es refereix a l’organització ins­titucional autonòmica, constituïda o integrada pel Parlament, el Govern i el president de la comunitat; i el segon, als consells insulars.

Com que els consells insulars no estan situats a l’article 18.1, no formen part de l’orga­nització institucional autonòmica o, dit d’una altra manera, no són institucions d’autogo­vern, categoria reservada just al president, al Parlament i al Govern; per tant, no concen­tren els poders de direcció política. Arriben a aquesta conclusió el Tribunal Constitucional a la Sentència 76/1983, de 5 d’agost, FJ 38 («No puede otorgarse a la expresión «institu­ciones de autogobierno» un alcance mayor que el que deriva de la Constitución (art. 152.1) y de los propios Estatutos —Asamblea legislativa, Consejo de Gobierno y Presidente ») i el Tribunal Suprem a la Sentència de 28 de juny de 1998 («Los Consejos tienen también el carácter de órganos autonómicos, aunque no se trate de órganos de autogobierno en el sentido literal del artículo 148.1.1“ de la Constitución»),

Una altra conclusió que es pot extreure de la redacció de l’article 18 és que els consells no han quedat al marge de l’organització autonómica, no han quedat corrí a simples ens d’admmistració local que poden rebre les competències que la comunitat autònoma els delegui o transfereixi, ja que han quedat com a institucions de la comunitat, si bé no de les que formen part de l’organització institucional autonòmica de la comunitat o institu­cions d’autogovern.

La Llei de consells insulars de 1989 no va aclarir la posició dels consells, ja que a l’expo- sició de motius proclama que l’Estatut va deixar el tema de l’articulació institucional deis consells com una «qüestió oberta» i va distingir els consells com a institucions de la comu­nitat i com a òrgans de l’Administració local. A pesar que a l’exposició de motius s’asse­gurava que aquesta era «la seva vessant fonamental», aquesta Llei introduí —als articles 14 i 15— un doble règim jurídic per als consells, segons que exercitassin competències atribuïdes en desenvolupament de l’article 39 de l’Estatut o no. ^[3]

sen que són ens locals i a més institucions de la comunitat sense perdre la primera condi­ció: aquesta és la posició que mantenc des de l’any 1988 al 1999 en una sèrie d’articles recollits al meu Ilibre Veinticinco años de autonomia balear (Madrid: Marcial Pons; Govern de les Illes Balears. Institut d’Estudis Autonòmics; Universitat de les Illes Balears, 2001) i que defensa Jeroni MAS RIGO en dos articles publicats en 1998^{[4] [5]} i en 1999^[6] i que justifica Luciano PAREJO ALFONSO^[7]. Uns altres, com Andreu RIBAS MAURA^[8], Josep M. QUINTANA PETRUS^[9], Avel·lí BLASCO ESTEVE^[10], María Luisa TORRES BONET⁸ i Iñaki LASABAGASTER HERRARTE^[11], han defensat la doble naturalesa dels consells. QUINTANA PETRUS a l’obra citada i Avel lí BLASCO^[12] han defensat que els consells són institucions d’autogovern i, si més no, el primer òrgan de rellevància estatutària.

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ben aviat en va proc lamar la doble naturalesa, local en uns casos i autonòmica en els altres, depenent de les competències que exerceixen: parla del doble paper o de la doble condi­ció dels consells en tres sentències que ja són històriques (13 de juliol de 1991, 30 de novembre de 1991 i 26 de febrer de 1992, la primera de las quals fou confirmada pel Tribunal Suprem mitjançant la Sentència de 26 de juny de 1988). El Tribunal Suprem pro­clama solemnement aquesta doble naturalesa a la Sentència de 26 de febrer de 1992 amb aquestes paraules:

«Siguiendo esta línea hay que convenir con los apelantes citados que los Consejos Insulares de las Islas Baleares tienen doble naturaleza de órganos repre- sentativos y de gobierno y administración de una Entidad Local y simultáneamen­te el de órganos autonómicos. En cuanto al primer extremo así se deduce induda­blemente de la mención del articulo 141.4 de la Constitución a cuyo tenor en los archipiélagos las islas tendrán además su administración propia en forma de Cabildos o Consejos. Tratándose de un precepto incluido sistemáticamente en la regulación de la Administración Local, una de cuyas entidades es en nuestro dere­cho la isla, no cabe duda de gue el Consejo administra un Ente Local y está some­tido en este concepto al bloque normativo constituido por la Ley Básica 7/1985, de 3 de abril, y los Reglamentos de Régimen Local. No es menos cierto sin embargo, que siendo exclusiva la competencia de la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares para la ordenación de su territorio a tenor del artículo 10.3 de su Estatuto, y articulándose la administración de aquella Comunidad Autónoma de modo que respeta la diversidad insular y reconoce funciones a autoadministración a las islas, los Consejos tienen también el carácter de órganos autonómicos, aunque no se trate de órganos de autogobierno en el sentido de la dicción literal del artículo 148.1.1^a de la Constitución, extremo en el que tanto insisten los apelantes.»

A mes, primer el Tribunal Constitucional (actes de 25 d’agost i 28 de setembre de 1992) i després la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justicia han procla­mat que les comissions insulars d’urbanisme són òrgans perifèrics de la comunitat (actes núm. 354, de 5 de setembre de 2001, núm. 532, de 17 de desembre de 2001, 31 de gener de 2002, i núm. 189, de 10 d’abril de 2002).

1. Les darreres novetats.

L’Acord programàtic de Govern per a les Illes Balears signat els dies 18 i 19 de juliol de 1999 va significar la potenciació i la consolidació definitiva dels consells insulars, ja que en aquest pacte, com a segon pilar bàsic, es proclama com a objectiu la consecució d’una nova estructura institucional per a la legislatura 1999-2003, en aquests termes:

«Es configurarà una nova estructura institucional de les Illes emanada del reco­neixement del protagonisme dels Consells insulars, que han d’ésser el centre de la vida política de cada illa i han de continuar avançant en el procés de creixement polític i de modernització. Aquestes institucions insulars tenen el dret d’assumir la majoria de competències que els corresponen, d’acord amb l’Estatut d’autonomia. (…) Igualment les institucions de Govern insulars han de participar de la millora de finançament de la Comunitat Autònoma.»

El mateix Acord concretava, més endavant, les línies mestres d’aquesta nova organitza­ció dels consells que, en síntesi, era constituïda per un Govern insular presidit pel president del consell; integrat per membres no necessàriament electes responsables políticament davant el Ple, a qui correspondrien la funció executiva i la gestió de les competències autonòmiques atribuïdes per la via de l’article 39 de l’Estatut, amb potestat reglamentària normativa quant a les competències transferides. El Govern del Consell es configurava també com a òrgan superior d’una administració insular burocràtica departamentalitzada i jerarquitzada.

En definitiva, es va preveure que els consells insulars rebrien noves competències i més recursos i tendrien una nova organització.

Com a conseqüència de la implementació dels acords, les darreres lleis d’atribucions de competències als consells han ampliat la seva potestat de planificació en matèria d’ordenació del territori, com a conseqüència de la promulgació de la Llei 2/2001, de 7 de març, d’atribució de competències en aquesta matèria —abans aquesta potestat estava referida just a urbanisme— i tendrán potestat reglamentària normativa en matè­ria de serveis socials i seguretat social, dins el marc de la regulació bàsica establerta pel Govern, com a conseqüència del que disposa l’article 14 de a Llei 14/2001, de 29 d’oc­tubre, atributiva de competències en aquesta matèria. A més, simbòlicament i segons el Decret 256/1999, de 24 de desembre, de precedències dels càrrecs de la comunitat, quan es faci un acte el president del consell insular de l’illa ocupa el segon lloc en l’or­dre de precedències, després del president del Govern i abans del president del Parlament. La millora de recursos es va materialitzar a la Llei de pressupost generals de la comunitat per a l’any 2000.

Per una altra banda, la nova Llei 8/2000, de consells insulars, a l’exposició de motius assenyala que «la norma institucional bàsica posa de relleu que la nostra comunitat es constitueix com a expressió d’una realitat plural i complexa» i que els consells insulars són «organitzacions per a l’autogovern de les Illes» i que són «cridats a ser peces claus de l’ar­quitectura autonòmica» o «elements bàsics en l’esquema institucional de la comunitat autònoma entesa com a conjunt de poders», o que els preceptes de l’Estatut «posen de manifest la rellevància d’aquests autèntics òrgans estatutaris» que són «ens territorials de perfils singulars, que és necessari entendre com a eixos vertebradors de l’edifici autonò­mic, més que com a simples nivells intermedis d’administració». Més en concret, de la naturalesa jurídica en diu:

«Certament la lectura dels preceptes estatutaris ha donat lloc en els darrers anys a interpretacions diverses, i de vegades contraposades, sobre la naturalesa i les característiques fonamentals dels ens insulars. Això no obstant, l’Estatut permet establir premisses prou segures sobre l’essència dels consells, als quals reconeix per imperatiu constitucional, la condició de corporacions locals i, simultàniament, els perfila com a institucions pròpies de la comunitat autònoma.»

I proclama d’una manera clara la naturalesa dual dels consells a l’article 4, en disposar que: «Els consells són institucions de la comunitat autònoma de les Illes Balears i, al mateix temps, administracions locals.»

I en manté el doble règim jurídic en preveure, a l’article 15.2, que el règim de funcio­nament del consell executiu serà el de la «legislació estatal reguladora del procediment administratiu comú», si bé, com se sap, l’article 41 de la Llei reguladora de les bases del règim local disposa que són aplicables als consells Insulars «las normas que regulan la organización y funcionamiento de las Diputaciones».

La Llei preveu, sobretot en l’article 12 i els següents, la possibilitat que als consells hi pugui haver un consell executiu integrat per no electes, al qual correspon, entre d’altres, la funció executiva en relació amb les competències del consell insular transferides o dele­gades per la comunitat autónoma, i que és l’òrgan superior d’una administració burocrà­tica, departamentalitzada i jerarquitzada.

Certament, els consells insulars neixen com a ens locals (art. 141 de la Constitució, art. 39 i 40 de la Llei d’eleccions locals de 1978), per bé que de bon començament formen part de l’estructura preautonòmica (art. 4, 7, 8, 9 i 10 del Reial decret llei de 13 de juny de 1978); però de llavors ençà han passat moltes coses. Després de l’entrada en vigor de la Llei de consells, pel que fa a unes administracions que tenen un doble règim jurídic, que són pnmer institucions de la comunitat i després corporacions locals, que tenen simultà­niament totes dues naturaleses, que poden tenir un executiu integrat per no electes i una administració burocràtica, que en el cas del Consell Insular de Mallorca els serveis socials i l’esport han passat a un organisme autònom (l’Institut de Serveis Socials i Esportius de Mallorca»), pens que ja no és possible mantenir la tesi que són ens locals i, a més, insti­tucions de la comunitat, sense perdre la primera condició, almenys quant a les illes que adoptin el model complex. Realment estam davant una institució que ha evolucionat cap a un model mixt, corporatiu i burocràtic. Encara més: els consells són cada vegada més administracions autonòmiques a nivell insular, tot i que mantenen la seva naturalesa local, que té cada vegada més un caràcter residual i instrumental (el gruix de l’organització i del funcionament del Ple, l’organització i el funcionament de les comissions informatives, l’es­tatut dels funcionaris, el pressupost i els béns). Des de l’entrada en vigor de la nova Llei de consells estam instal·lats en la doble naturalesa i hom podia pensar que, possiblement, fent camí perquè els models mixtos no satisfan ningú— cap a la naturalesa autonòmi­ca insular (la tesi del Govern insular i del Govern de la comunitat com a mer coordinador): el vell somni de menorquins i eivissencs, des del moment de fer l’Estatut.

Les administracions insulars s’acosten cada vegada més a l’Administració de la comuni­tat: són administracions autonòmiques insulars o executius insulars, o fan en l’àmbit insu­lar la funció d’administració de la comunitat i tenen unes potestats similars, per no dir idèntiques, a les de l’Administració de la comunitat.

«Es estatuts d’aquest organisme autònom s’han publicat al BOIB núm. 133, de 23 de setembre de 2003.

Aquesta era, a més, la voluntat de l’Acord programàtic, que parlava de governs insulars en referir-se als executius de les illes, terme que incorpora l’Avantprojecte de llei de con­sells insulars. Com a conseqüència de les objeccions del Consell Consultiu, realitzades al seu Dictamen 1/2000, relatiu a l’Avantprojecte esmentat, en el sentit que «hay que hacer­se a la idea de que e¡ «gobierno» de los Consells Insulares en Baleares, como los de los Cabildos en las Islas Canarias, y el de las Diputaciones provinciales de régimen común, es un «gobierno» distinto del gobierno del Estado y del gobierno de las Comunidades autó­nomas», en el Projecte de llei de consells insulars ja es parla de consell executiu, terme que respectarà la Llei; però l’article 13.4 de la Llei 14/2001, de 29 d’octubre, de competències als consells insulars en matèria de serveis socials i seguretat social, torna a referir-se al govern insular del consell respectiu.

Terminologia a part, el procés d’equiparació dels executius insulars i la seva administra­ció burocràtica al Govern de la comunitat i la seva Administració és imparable. El darrer episodi el trobam a la disposició addicional quarta de la Llei 1 1/2002, de 23 de desembre, de mesures tributàries i administratives, on es reconeix als funcionaris de carrera o al per­sonal laboral fix de l’Administració autonòmica de les Illes Balears que hagin estat presi­dent de consell insular, vicepresident, conseller executiu, director insular o secretari tècnic durant dos anys continuats o tres amb interrupcions el mateix complement de destinació que la Llei de pressuposts generals de l’Estat fixa anualment per als directors generals de l’Administració de l’Estat. Aquesta equiparació es fonamenta, segons l’exposició de motius, en què «l’Administració dels consells insulars pot ser molt similar a la de l’Administració autonòmica de les Illes Balears».

1. La comunitat com a institució complexa.

En aquest sentit, com ja havíem posat de manifest fa quinze anys¹², tenint en compte el concepte d’institució complexa elaborat per Santi ROMANO ⁵ i recollit pel Tribunal Constitucional a les sentències de 2 de febrer de 1981, FJ 2, i 24 de juliol de 1981, FJ 5, la comunitat constitueix una institució complexa integrada per una pluralitat d’òrgans (Parlament, president i Govern) i ens (illes), integrada en definitiva per diferents persones jurídiques —la principal de les quals és l’Administració de la comunitat . que es relacio­nen sota el principi de la coordinació. En efecte, aquesta institució complexa està coordi­nada pel Govern de la comunitat que, com a òrgan superior de l’Administració comunità­ria, és el responsable de la política regional, cosa que sintetitza admirablement l’article 40.1 en disposar que:

^z’ Vid. «La posición de los Consejos Insulares en el Estatuto de autonomía para las Islas Baleares», dins Estudios sobre el Estatuto de Autonomia para ías Islas Baleares. Palma: Govern Balear – Presidència del Govern, 1988 (pàg. 161 i seg ).

¹³ ti ordenamiento jurídico. Madrid: IEAL, 1963 (pág 126, 246 ¡ 247).

«La coordinació de l’activitat dels consells insulars eri tot allò que pugui afectar els interessos de la comunitat autònoma correspondrà al Govern, com a responsa­ble de la política regional i com a òrgan superior de l’administració comunitària.»

En definitiva, amb la profunda descentralització del poder executiu de la comunitat a les Illes realment hi ha un executiu interinsular i tres executius insulars.

Ara bé, el fet que els consells insulars siguin institucions de la comunitat i que la comu­nitat sigui una institució complexa no vol dir que les illes o els seus òrgans siguin Administració perifèrica de la comunitat, com ha proclamat la Sala en diversos actes ja esmentats.

Certament, tècnicament no és així, ja que es evident que ni les illes ni els seus òrgans són òrgans de l’Administració de la comunitat, ni les illes o els seus òrgans estan subor­dinats jeràrquicament als òrgans centrals de la comunitat, ni es poden admetre les con­seqüències que se derivarien d’aquesta proclamació —pensem, per exemple, en les con­seqüències derivades de la responsabilitat patrimonial dels consells o en el principi de jerarquia.

Tot i la teoria de la institució complexa, com ja hem dit, de fet no només hi ha una per­sona jurídica a la comunitat, sinó que la comunitat és integrada per una pluralitat de per­sones jurídiques. És evident que les illes tenen personalitat pròpia, diferenciada i separada de l’Administració de la comunitat i de les institucions d’autogovern d’aquesta i, en aquest sentit, ni les illes ni els seus òrgans són un òrgan de l’Administració de la comunitat que tengui competència en una part del territori d’aquesla, per allò que és un òrgan central el que té competència en tot el territori de la comunitat i és un òrgan perifèric el que just en té en una part del territori. Per tot això, compártese la doctrina del vot particular del magis- Irat Fernando Socías Fuster a l’Acte de 10 d’abril de 2002, quan diu:

«Pues bien, si al calificar a las Comisiones Insulares efe los Consells Insulars como órganos periféricos de la Comunidad Autónoma, se está haciendo referencia en cuanto a esta última a la «Administración de la Comunidad Autónoma» o al «Govern», entiendo que no existe dependencia jerárquica alguna desde el momento en que ponemos en relación unos órganos integrados en los Consells Insulares y no en la Administración de la CAIB. Los Consells Insulares tienen perso­nalidad jurídica propia e independiente de la del Govern y Administración de la CAIB, de tal modo que las relaciones entre Consells Insulares y el Govern se rigen por los principios de coordinación y cooperación (art. 40 del Estatuto de Autonomía y art 5 de la Ley 8/2000 de Consells Insularles), no de jerarquía.

»Si al calificar a las Comisiones Insulares de los Consells como órganos periféri­cos de la Comunidad Autónoma, se está haciendo referencia en cuanto a esta última al «ente territorial Comunidad Autónoma de Illes Balears» como algo dis­tinto del ente que engloba sus Instituciones (Parlament, President, Govern,

Consells Insulares), entiendo que no existe el mencionado ente administrativo superior y distinto de la suma de las instituciones que la integran. Las Comisiones Insulares dependen de una Institución de la comunidad Autónoma (los Consells) pero no dependen de un ente o Administración de ámbito autonómico superior a aquellos.

»Si al calificar a las Comisiones Insulares de los Consells como órganos periféri­cos de la Comunidad Autónoma, se está haciendo referencia que son órganos de una «Institución de la Comunidad Autónoma» —como sin duda lo son los Consells (cap. IV del Título III del Estatuto)—, se puede estar en parte de acuerdo con esta calificación indirecta siempre y cuando quede claro que no son órganos de la «Administración de la Comunidad Autónoma». Pero no se puede compartir la afir­mación de que son órganos «periféricos» de una Institución de la C.A. (los Consells) por cuanto ya se ha indicado al principio que los órganos periféricos tie­nen un ámbito territorial de aplicación más reducido respecto del órgano del que dependen jerárquicamente, y en nuestro caso ocurre que el ámbito territorial de las Comisiones Insulares —la Isla , es el mismo que el ámbito territorial de los órga­nos jerárquicamente superiores (Presidente, Consejo Ejecutivo, Pleno del Consell Insular).»

1. Antecedents. II. La naturalesa jurídica dels consells insulars segons la doctrina i els tribunals. III. Les darreres novetats. IV. La comunitat com a institució com­plexa. ↑
2. Vegeu QUINTANA PETRUS, Josep Maria. «Els plantejaments autonòmics de Menorca durant la Transició», dins la Transició a les liles Baicars. Simposi 25 anys ItB. Palma: Conselleria d’Educació, Cultura i Esports, 1998, pàg 61 i seg Vegeu també, del mateix autor, l’escrit oresentat a l’audiènc a sobre l’Avantprojecte d’estatut «Ref exiones sobre el «Anteproyecto de Estatuto de autónom a de las Islas Baleares» elaborado pe’ la llamada «Comisión de los Once»» i «Menorca y el Estatuto de as slas Baleares», article publicat al diari Menorca el 20 de setembre de 1980. ↑
3. La naturalesa jurídica dels consells insulars segons la doctrina i els tribunals.

   En relació amb aquest tema i una vegada aprovat l’Estatut, la doctrina ha plantejat diver­ses teories sobre la naturalesa jurídica dels consells, i les postures són diverses. Uns defen- ↑

4. «La naturalesa jurídica dels consells insulars. Comentan a la STS de 26 de juny de 1998» Butlletí dinformació Col·legial del Col·legi Oficial de Secretaris, Interventors t Tresorers de les Illes Balears, núm. 22. ↑
5. «Los Consejos insulares El problema de su naturaleza jurídica». OJNAL, octubre 1999. ↑
6. Al seu article «El principio representativo y la organización de los Consejos Insulares», publicat al Ilibre Cuatro estudios… op. cit. (pàg. 108 a 112). ↑
7. En el seu artide «La regulación de los Consejos Insulares a la luz del marco constitucional y estatu­tario», dins Cuatro estudios sobre la Ley de Consejos Insulares Palma: Govern de les Illes Balears – Institut d’Estudis Autonòmics, 2003 (pàg. 36 a 45). ↑
8. El Estatuto de Autonomia de las Baleares. Palma, 1988 (pàg. 221 i seg.). ↑
9. La Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Barcelona, 1995 (pàg. 451 seg.). ↑
10. «Los Consells Insulares de las Islas Baleares», dins La provincia en el Estado de las Autonomías. Madrid: Marcial Pons; Barcelona: Diputació de Barcelona: Fundació Carles P i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, 1996 (pàg. 321 i seg.) i «La nueva organización de los Consejos Insulares», dins Cuatro estudios… op cit, pág 55. 56, 57, 58 i 60. ↑
11. Al seu article «Consejos Insulares y Territorios Históricos», publicat a la Revista Vasca de Administración Pública, núm. 66 (2003). ↑
12. Al seu treball «Estudio y borrador para un anteproyecto de ley de consells insu ars». signat l’octu- bre de 1999. ↑