Autonomia, costes i litoral. TRAYTER JIMÉNEZ, J. M. (coord.). Barcelona – Palma. Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat
de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics del Govern
de les Illes Balears, 2023.
I
Els directors dels respectius instituts públics editors destaquen en la presentació de l’obra que esdevé fruit d’unes jornades sobres costes i litoral que es desenvoluparen al llarg de l’any 2022 a Palma i a Girona, estructurades en distints eixos d’actualitat sobre la matèria, tot incidint de manera central en el debat de la distribució de les competències en aquest àmbit, arran de la vigència dels estatuts d’autonomia de segona generació i de l’atribució de competències sobre ordenació del litoral i gestió del domini públic que contenen.
Altres factors, com han estat, en particular, l’aprovació de la recent legislació autonòmica sobre protecció i ordenació del litoral, l’aprovació de distints plans directors, i també l’efectivitat dels traspassos estatals en matèria de costes i de gestió del litoral, varen propiciar en el seu moment la realització de les referides jornades amb especialistes que varen ser seleccionats per la seva experiència professional o activitat acadèmica especialitzada, les aportacions dels quals s’han reflectit, finalment, en l’edició d’aquesta obra que recull el text ampliat de les seves ponències respectives.
II
L’obra comença amb una primera i breu aproximació esquemàtica a la complexitat esmentada del règim de distribució de competències sobre la matèria, a cura de TRAYTER JIMÉNEZ, la qual es pot dir que serà àmpliament desenvolupada amb molt de detall, pel que fa a l’aspecte de la interacció entre la competència estatal i l’autonòmica, per part de BLASCO ESTEVE, PARÍS DOMÈNECH i GARCÍA PÉREZ, en els seus apartats respectius en què, òbviament amb distints plantejaments de fons sobre el desenvolupament de la qüestió, podem trobar unes coincidències crítiques que comparteixen.
Singularment, hi trobarem present la crítica recurrent al fonament consolidat de la legislació estatal de costes de l’any 1988, que va ser ratificat per la doctrina del Tribunal Constitucional, en allò que es refereix als títols atributius de les competències estatals. Fonament basat essencialment en la titularitat del domini públic maritimoterrestre i que ha permès a l’Estat una regulació exhaustiva i gairebé exhauridora de la matèria. És així un tret coincident en la percepció dels autors que l’abast i l’efecte de la declaració de demanialitat estatal que conté l’article 132.2 CE no havia d’assolir una funció constitucional pròpia de la delimitació de competències amb les comunitats autònomes, com la que contenen els preceptes específics dedicats a aquestes finalitats.
Coincideixen els autors en el fet que caldria, de lege ferenda i per corregir aquesta anomalia, que la legislació estatal conferís més espai normatiu i moltes més competències de gestió a les comunitats autònomes costaneres que, justament per aconseguir-les, han hagut d’explorar la via de les incorporacions en les reformes dels estatuts d’autonomia de segona generació, i que almenys han permès matisar les regulacions de la Llei de costes de l’any 1988, atorgant més gestió autonòmica en matèria de domini públic costaner.
També hi ha pràctica coincidència en el fet que els conflictes competencials entre l’Estat i les comunitats autònomes sempre han estat presents quant a l’exercici del títol autonòmic sobre ordenació del litoral, ja que, es vulgui o no, ha incidit directament en la zona maritimoterrestre i en especial sobre les platges. Cal per això, segons el criteri dels autors, una clarificació necessària del marc normatiu que eviti el conflicte permanent, a la qual potser també hi podrien haver contribuït uns processos de traspassos de funcions estatals més adequats que els fins ara duts a terme.
III
En el llibre s’hi incorporen sengles ponències referides a les experiències catalana i canària dels traspassos de funcions i serveis en aquestes dues comunitats autònomes en matèria de costes i de gestió del domini públic maritimoterrestre, a càrrec de BERGA VAYREDA i LOBO RODRIGO.
Tanmateix, i com s’ha dit, es pot retreure que aquests processos de traspàs tampoc no han permès a les comunitats o als municipis aconseguir un disseny efectiu de polítiques pròpies i singularitzades en aquest àmbit, ja sigui en la zona de domini públic o en la de servitud de protecció, advocant —com hem avançat ho fan igualment la resta d’autors de l’obra— per una necessària modificació de la legislació estatal que confereixi un marge més ampli de decisió a les administracions no estatals.
Com a proposta recurrent al llarg de l’obra es postula per això la necessària potenciació de la competència autonòmica sobre ordenació del litoral, la qual també es pot desenvolupar i desplegar efectes sobre el demani maritimoterrestre i, per tant, per corregir alguns aspectes com l’excessiva discrecionalitat en l’atorgament de concessions.
Així, els instruments d’ordenació litoral haurien de ser una fórmula idònia perquè es puguin superar els problemes de repartiment competencial, que fins ara han impedit una gestió integral i completa de les zones costaneres. És justament el concepte d’integració el que serveix a SANZ LARRUGA per plantejar la incidència innovadora que podrà tenir la planificació espacial marina i l’aparició del component d’interacció terra-mar com a futur element clau en la gestió del litoral.
IV
Possiblement, el títol de l’obra, «Autonomia, costes i litoral», reflecteix allò que es constitueix, voluntàriament o involuntàriament, en el seu punt de reivindicació central, com és la idea de la ineludible gestió integrada d’aquest àmbit físic com a element fonamental de totes les polítiques públiques de les diferents administracions implicades i concurrents, entre les quals ha de destacar i assolir el protagonisme que li correspon la que dugui a terme la comunitat autònoma.
En aquest sentit destaca l’aportació de AGUIRRE I FONT, tot remarcant com aquesta gestió integrada serà essencial per evitar la segmentació que tradicionalment ha derivat de la complexa distribució competencial, situant la idea d’integració com a inevitable, en el context i en la reglamentació de la Unió Europea. Comparteix també la ineludible adequació a aquest principi del marc normatiu estatal vigent, per tal de donar una oportunitat per possibilitar i implementar les experiències de regulació autonòmica més recents sobre protecció i ordenació del litoral.
Completa l’obra un apartat específic que sistematitza el complex sistema de titularitat de competències i atribucions en aquestes matèries que regeix en la nostra comunitat autònoma, que duu a terme POUSA GARCÍA. S’hi exposa la nombrosa normativa pròpia autonòmica de distint rang legal, reglamentari o de planificació d’ordenació territorial, amb incidència en l’àmbit litoral i fent referència també a la legislació i regulació dels espais portuaris. Destaca igualment l’exhaustivitat en la sistematització dels distints procediments administratius des del vessant d’una quàdruple intervenció d’organismes estatals, autonòmics, insulars i municipals.
En definitiva, i sumant-nos a les consideracions que es fan per part dels directors dels instituts editors de l’obra, pensam que és indubtable que ens trobam davant una obra que pot ser de referència a distints nivells, ja sigui directament per als operadors en la matèria o per a aquelles persones que els interessi una aproximació inicial en la qüestió de la complexa distribució competencial de les polítiques públiques que es duen a terme en el nostre litoral.