Activitat normativa número 10

Crònica de les normes jurídiques publicades entre novembre 2010 i octubre 2011

1. Lleis i decrets lleis

Les principals característiques d’aquest conjunt de normes jurídiques poden ser resumides, seguint l’ordre de la seva publicació, de la següent manera. En primer lloc, la Llei 11/2010, de 2 de novembre, d’ordenació del transport marítim de les Illes Balears (BOIB núm. 165), regula els serveis remunerats de transport marítim, sigui de passatgers, de mercaderies o mixtos, exclusivament entre ports i punts del litoral de les illes. Aquesta regulació s’inspira en el principi bàsic de la lliure prestació d’aquests serveis, raó per la qual el règim general que s’hi estableix és el de la mera comunicació prèvia de l’inici de l’activitat a l’administració competent, per tal que aquesta pugui verificar el compliment de tots els requisits exigits per al seu exercici. No obstant això, i per excepció, la Llei preveu també un règim d’autorització administrativa prèvia i reglada amb la imposició d’obligacions de servei públic o, fins i tot, la subscripció d’un contracte de servei públic, en aquells casos en què es tracti de línies considerades essencials per garantir el transport marítim regular i l’oferta de mercat resulti insuficient per satisfer-les. La Llei declara d’interès estratègic determinades línies de transport marítim i, entre d’altres aspectes, incorpora un conjunt de normes relatives als drets i deures dels passatgers, com també recull uns drets específics per als residents empadronats a l’illa de Formentera.

En segon lloc, la Llei 12/2010, de 12 de novembre, de modificació de diverses lleis per a la transposició a les Illes Balears de la Directiva 2006/123/CE, de 12 de desembre, del Parlament Europeu i del Consell, relativa als serveis en el mercat interior (BOIB núm. 171; correcció d’errades BOIB núm. 111/2011), trasllada a l’àmbit de la nostra Comunitat Autònoma dues llibertats consagrades al Tractat de la Unió Europea, com són la d’establiment i la de prestació de serveis. La finalitat de la directiva és crear un autèntic mercat interior de serveis i, per això, elimina tots els obstacles que s’oposen a la llibertat d’establiment dels prestadors en els estats membres i a la lliure circulació de serveis entre els estats membres, alhora que obliga a iniciar un procés d’avaluació que permeti modernitzar els sistemes nacionals de regulació de les activitats de serveis, en el sentit de simplificar o substituir tots els tràmits que ho possibiliten per alternatives menys oneroses. Aquesta directiva ha estat transposada parcialment per l’Estat en l’àmbit de les seves competències i també per la Comunitat Autònoma mitjançant la Llei 8/2009, de 16 de desembre, de modificació de la Llei d’ordenació de l’activitat comercial i mitjançant la Llei 12/2010, de la qual ara en donam notícia. Efectivament, són molt nombroses les modificacions legals introduïdes: es modifica la Llei 4/2001, del Govern, la Llei 3/2003, de règim jurídic de l’administració de la Comunitat Autònoma, la Llei 20/2006, municipal i de règim local de les Illes Balears i la Llei 10/1998 de col·legis professionals. Així mateix, es modifica la Llei 2/1999, general turística, la Llei 10/2006, integral de la joventut, la Llei 4/2009, de serveis socials i la Llei 10/2005, de ports de les Illes Balears. També, a la part final de la Llei, a les disposicions transitòries, addicionals, derogatòria i finals en resulten afectades altres normes de l’ordenament jurídic balear. La disparitat de matèries modificades i l’especificitat de la regulació duta a terme, fa impossible donar-ne compte més detallada.

En tercer lloc, ens hem de referir a la Llei 13/2010, de 9 de desembre, de publicitat institucional de les Illes Balears (BOIB núm. 183), dictada en compliment d’un manament exprés de l’Estatut d’autonomia, que comporta l’establiment d’un règim jurídic ordenat, sistemàtic i global de la publicitat institucional, fins aleshores inexistent.  La Llei considera publicitat institucional tota activitat de comunicació emesa, promoguda, subvencionada, patrocinada o contractada, individualment o conjuntament amb altres entitats públiques o privades, pels subjectes sotmesos a la Llei, que tengui per objecte difondre un missatge comú a una pluralitat de destinataris mitjançant qualsevol format, suport o mitjà, sigui o no publicitari. Aquesta definició de la publicitat institucional es completa  amb la determinació dels subjectes sotmesos, que són tots els poders públics de les Illes Balears, d’una banda; i, d’altra banda, amb una enumeració dels objectius que ha de satisfer (com ara, la informació als ciutadans dels seus drets i deures, la informació sobre polítiques, programes, serveis i actuacions públics, etc.) i d’aquelles activitats de comunicació pública que en resten excloses o prohibides (com, per exemple, les que tenguin com a finalitat destacar els assoliments en la gestió o els objectius aconseguits pels subjectes sotmesos a la Llei, aquelles a les que no hi concorrin exclusivament raons d’interès públic, etc.). La Llei regula també  la llengua que s’ha d’emprar, els principis i criteris de contractació, la garantia d’accés de les persones amb discapacitat, el respecte obligat al medi ambient i l’exercici de la publicitat en període electoral.

La Llei 14/2010, de 9 de desembre, de mediació familiar de les Illes Balears (BOIB núm. 183), parteix del concepte de mediació com a mètode de gestió pacífica de conflictes, que pretén evitar que s’obrin processos judicials, posar fi als que s’hagin iniciat o reduir-ne l’abast, amb l’assistència de professionals qualificats, imparcials i neutrals que facin de mediadors entre els subjectes per possibilitar vies de diàleg i obtenir acords justs, duradors i estables. Enfront de la Llei 18/2006, de 22 de novembre, de mediació familiar, que optava per la figura del contracte de mediació i per donar a aquesta un caràcter privat, la Llei 14/2010 entén que el marc idoni en el que s’ha d’encabir la mediació familiar és el dels serveis socials. És per això que la Llei crea l’organització administrativa del Servei de Mediació Familiar de les Illes Balears, sense perjudici de les iniciatives privades que en aquest àmbit puguin sorgir. Poden ser objecte de la mediació familiar els conflictes entre els progenitors i els seus fills, sempre que es tracti de matèries disponibles per les parts d’acord amb el dret de família i susceptibles de ser plantejades judicialment, els conflictes sorgits entre la família biològica i la família adoptant o la família acollidora i els conflictes per raó d’aliments entre parents i l’atenció de persones en situació de dependència. Amb aquesta finalitat la Llei estableix un procediment de mediació familiar, respecte del qual es regulen les causes d’incompatibilitat de les persones mediadores, com també les obligacions d’aquestes i dels subjectes de la part familiar en conflicte. Es regulen així mateix les fases procedimentals i els efectes i contingut dels acords que s’adoptin; per últim, s’estableix el pertinent procediment sancionador.

La Llei 15/2010, de 22 de desembre, de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (BOIB núm. 2/2011), respon a un mandat estatutari i té, com a objecte principal, definir el model organitzatiu i de gestió del servei públic de comunicació audiovisual de les Illes Balears. Els principis bàsics sobre els quals s’estructura aquest model són: a) la consideració de l’activitat de comunicació audiovisual com un servei essencial de la comunitat; b) l’articulació del model entorn el concepte de servei públic, i c) la previsió de les figures del mandat marc i dels contractes programa com a instruments bàsics que han de guiar l’actuació de l’ens. L’organisme que s’ha d’encarregar de la gestió del servei públic de comunicació audiovisual és l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar, adscrit formalment a la conselleria competent en matèria audiovisual, que té autonomia de gestió i actua amb independència funcional respecte del Govern i de l’Administració. S’estructura al voltant d’una organització matriu (l’ens pròpiament dit) i de dues societats filials encarregades, respectivament, de la gestió de la ràdio i de la televisió. El sistema organitzatiu de l’Ens pivota sobre tres òrgans: el Consell de Direcció, la Direcció General i el Consell Assessor de Continguts i de Programació. Els nou membres del Consell de Direcció són elegits pel Parlament de les Illes Balears, per majoria de dos terços dels seus diputats, d’entre persones amb qualificació, experiència i mèrits professionals rellevants, amb un mandat de sis anys. Transcorreguts sis mesos a partir de la primera votació, sense que s’hagi pogut obtenir l’esmentada majoria, bastarà la majoria absoluta per a l’elecció. D’entre els membres del Consell de Direcció s’elegeix el director de l’Ens per les mateixes majories esmentades. El Consell de Direcció és el màxim òrgan de govern i administració de l’Ens i el director general exerceix amb caràcter permanent les funcions d’administració i representació de l’Ens, així com la direcció executiva i ordinària. El Consell Assessor de Continguts i de Programació, integrat per quinze membres elegits pel Parlament, per majoria de dos terços dels diputats, es configura com l’òrgan de participació social. D’altra banda, la Llei conté un conjunt de normes relatives a la programació de l’Ens, al qual imposa l’obligació de complir les funcions de servei públic i de contribuir a la normalització de la llengua i la cultura pròpia de les Illes Balears, establint-se el català com a llengua vehicular de tota la programació.  Aquesta Llei ja ha estat objecte de modificació mitjançant el Decret llei 2/2011, de 29 de juliol, de modificació de la Llei 15/2010, de 22 de desembre, de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (BOIB núm. 115; validació BOIB núm. 135). Explica la seva exposició de motius que, abans que s’hagi pogut produir la transformació i successió legal d’entitats (de l’antic al nou Ens Públic de Radiotelevisió) pel nomenament del nou Consell de Direcció i del nou director general, l’antic director general va presentar la seva dimissió. Davant aquesta situació, el Decret llei estableix que, si es produeix vacant en la direcció de l’antic Ens Públic, mentre no es constitueixi el Consell de Direcció les funcions seran assumides, per raó del seu càrrec i de manera transitòria, pel titular de la conselleria a la qual s’adscriu l’Ens.

La darrera de les lleis aprovades l’any 2010 és la Llei 16/2010, de 28 de desembre, de salut pública de les Illes Balears (BOIB núm. 2/2011), que té per objecte la regulació de les actuacions, de les prestacions i dels serveis en matèria de salut pública que es desenvolupen a les Illes Balears. La Llei enuncia els principis rectors en la matèria i les funcions de la salut pública, com també la planificació de les polítiques de salut a través del Pla de Salut de les Illes Balears i dels plans i programes que les complementen. Considera com a prestacions en aquesta matèria el conjunt d’actuacions dirigides a fomentar, protegir i promoure la salut de les persones en l’esfera individual i col·lectiva, prevenir la malaltia i tenir cura de la vigilància de la salut, a l’hora que du a terme una enumeració de totes elles. Les prestacions de salut pública previstes a la Llei es fan efectives mitjançant la cartera de serveis corresponent, aprovada per decret de Consell de Govern. D’altra banda, la Llei regula el sistema d’informació en salut pública com un sistema organitzat d’informació sanitària, vigilància i acció en aquest àmbit, la gestió del qual encarrega a l’Agència de Salut Pública de les Illes Balears. Regula, també, el sistema de formació, recerca i innovació en salut pública, les competències que en la matèria corresponen a les administracions de les Illes Balears, la intervenció administrativa i el règim sancionador pertinent. L’Agència de Salut Pública de les Illes Balears es crea a la Llei com un organisme autònom, adscrit a la conselleria competent en matèria de salut, per al desenvolupament i l’execució de les competències autonòmiques en matèria de salut.

El primer dels textos legals aprovats a l’any 2011 és la Llei 1/2011, de 24 de febrer, de transformació de fundacions del sector públic sanitari de les Illes Balears i de determinació del règim jurídic de les fundacions sanitàries (BOIB núm. 30 Ext.), la qual té per finalitat, bàsicament, donar cobertura legal a la decisió del Servei de Salut de les Illes Balears de posar en marxa un procediment d’estatutarització del personal funcionari i laboral que prestava servei a les fundacions del sector públic Son Llàtzer i Manacor. Efectivament, atès que la relació jurídica d’aquest personal era de caràcter laboral i, per tant, estava sotmesa a l’Estatut dels Treballadors, i atès que no era jurídicament possible adscriure personal estatutari a les fundacions Hospital Son Llàtzer i Manacor, la Llei va optar per transformar les dues fundacions del sector públic esmentades en fundacions públiques sanitàries, entitats que sí poden albergar personal estatutari. En conseqüència, la Llei regula també el règim jurídic de les fundacions públiques sanitàries.

D’altra banda, la Llei 2/2011, de 22 de març, per la qual es regula la participació institucional de les organitzacions empresarials i sindicals més representatives de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 47), té per objecte la regulació del marc de la participació institucional de les organitzacions sindicals i empresarials més representatives en totes les entitats públiques i els organismes públics integrats en el sistema institucional autonòmic de les Illes Balears, que tinguin atribuïdes competències en matèria laboral, social o econòmica que afectin els interessos econòmics i socials de la població laboral, de les empreses i de la ciutadania en general. Queda fora de l’ àmbit d’aplicació de la llei la participació en els òrgans sectorials de participació o negociació col·lectiva en l’àmbit de l’ocupació pública, i la participació en el Consell Econòmic i Social de les Illes Balears i en el Consell Social de la Universitat de les Illes Balears. La Llei delimita el contingut de la participació institucional, la forma en què aquesta s’ha d’exercir, els drets i deures dels subjectes participants i també, per remissió a la legislació estatal, el que s’ha d’entendre per organitzacions sindicals i empresarials més representatives. Per últim, i no per això menys important, la Llei reconeix a aquestes organitzacions el dret que tenen de percebre una subvenció econòmica en concepte de compensació per les despeses derivades de la dita participació, i preveu altres ajudes a aquestes organitzacions.

La Llei 3/2011, de 25 de març, de delegació de competències al Consell Insular de Menorca de les facultats que, com a administració gestora, exerceix ara l’Administració de la CAIB en relació amb el Museu de Menorca i la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Maó, institucions culturals de titularitat estatal (BOIB núm. 48), suposa que, a partir de la data d’efectivitat de la delegació (1 de setembre de 2011), aquest Consell Insular ha d’exercir totes les potestats implícites en les competències de gestió de les esmentades institucions culturals sobre les quals, de conformitat amb l’article 32.5 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, correspon a la Comunitat Autònoma l’execució de la legislació de l’Estat. D’això s’execeptuen les expressament atribuïdes a l’Administració de l’Estat en els convenis subscrits entre el Ministeri de Cultura i l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears sobre gestió de biblioteques de titularitat estatal i sobre la gestió dels arxius i museus de titularitat estatal, ambdós de 24 de setembre de 1984, o en els que els substitueixin en el futur, que necessàriament hauran de ser signats per l’Administració de la Comunitat Autònoma.

Especial atenció mereix la Llei 4/2011, de 31 de març, de la bona administració i del bon govern de les Illes Balears (BOIB núm. 53), que té per objecte establir les mesures i les línies d’actuació que permetin al Govern, a l’Administració de la Comunitat Autònoma i als ens del sector públic instrumental de les Illes Balears actuar de conformitat amb els principis i valors de la bona administració i del bon govern, en el context de millora contínua de la qualitat de les organitzacions i dels serveis públics que es presten a la ciutadania i de la qualitat democràtica pel que fa als efectes de les intervencions públiques i a l’acció de govern. Es tracta d’una norma en bona mesura purament programàtica, inspirada en els següents principis generals: orientació a la ciutadania, participació ciutadana, informació administrativa, transparència, eficàcia i eficiència, qualitat normativa, simplicitat i comprensió, gestió del coneixement, qualitat dels serveis i millora contínua, anticipació i celeritat, integritat, governança, responsabilitat i rendició de comptes, responsabilitat social de l’administració, igualtat de gènere i accessibilitat. La Llei s’organitza en tres grans idees o temes. Sota l’epígraf de «la bona administració», es concreten un conjunt de regles relatives a l’accessibilitat, l’administració electrònica i la simplificació (com ara, la participació ciutadana, l’accés a arxius i registres l’arxiu de l’expedient electrònic i la simplificació de procediments); també es recullen normes relatives a la transparència en la gestió, especialment pel que fa a la contractació pública, la gestió dels serveis públics, els convenis de col·laboració i les subvencions i ajuts. I, finalment, un grapat de previsions sobre els sistemes de gestió i la qualitat de les organitzacions i dels serveis públics, relatives, entre d’altres, als compromisos de servei i les cartes ciutadanes. La segona idea de la Llei és la relativa al «bon govern». Aquesta qüestió s’estructura en tres conceptes: d’una banda, el lideratge ètic i integrador, amb normes concretes sobre els principis del bon govern i els conflictes d’interessos; d’altra banda, les formes de gestió, el marc regulador i la responsabilitat social de l’Administració; i, finalment, l’avaluació de polítiques públiques. Enllaçant amb aquesta darrera qüestió, la Llei enceta el desenvolupament de la seva tercera idea-força que és la creació i regulació d’una Oficina d’Avaluació Pública de les Illes Balears.

La darrera de les lleis aprovades a la VII Legislatura és la Llei 5/2011, de 31 de març, de modificació de la Llei 1/2003, de 20 de març, de cooperatives de les Illes Balears (BOIB núm. 53), la qual suposa una actualització del contingut d’aquesta normativa tot recollint diverses novetats socioeconòmiques i legals que s’han anat produint en la matèria. Particularment destacable és l’aparició de noves normes en matèria de comptabilitat, d’origen europeu, que fan necessària una nova regulació del règim econòmic de les societats cooperatives. En aquest sentit, s’introdueix a la Llei la possibilitat de desdoblar les aportacions al capital social entre aquelles que han de ser reemborsables al soci en tot cas amb motiu de la seva baixa de l’entitat, i aquelles el reemborsament de les quals pot ser refusat incondicionalment pel consell rector; així mateix, s’ha d’esmentar la rectificació que la Llei efectua en relació amb la destinació del romanent de la cooperativa en els casos de dissolució i liquidació o transformació, en què una de les partides fonamentals és la dotació existent en el fons d’educació i promoció.

La nova Legislatura al Parlament de les Illes Balears, la VIII, s’inicià amb la validació d’un grapat de decrets llei. Així, el Decret llei 1/2011, de 29 de juliol, de modificació de l’article 20.3 de la Llei 7/2010, de 21 de juliol, del sector públic instrumental de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 115; validació BOIB núm. 135), altera la previsió legal que ordenava que entre els membres del consell d’administració, el patronat, la junta de govern o l’òrgan equivalent dels ens que integren el sector públic autonòmic hi havia d’haver un representant de la Direcció de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma, i ho fa en el sentit d’eliminar-ne el caràcter de membre d’aquests òrgans de direcció, establint ara que la seva funció d’assessorament als dits òrgans s’articuli mitjançant l’assistència a les seves sessions amb veu i sense vot. També preveu el Decret llei la possibilitat d’una delegació d’aquestes tasques d’assessorament en membres dels serveis jurídics que tenguin atribuït l’assessorament jurídic dels ens esmentats.

Del Decret llei 2/2011, relatiu a l’organització de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, ja se n’ha donat raó més amunt.

El Decret llei 3/2011, de 29 de juliol, de modificació dels terminis prevists a l’article 3 de la Llei 10/2010, de 27 de juliol, de mesures urgents relatives a determinades infraestructures i equipaments d’interès general en matèria d’ordenació territorial, urbanisme i d’impuls a la inversió (BOIB núm. 115; validació BOIB núm. 135), té per objecte prorrogar una normativa transitòria que excepcionava en determinats supòsits de sòl urbà i urbanitzable la necessitat d’implantació del servei de clavegueram per a l’atorgament de llicències, certificats de final d’obra i cèdules d’habitabilitat per a habitatges unifamiliars aïllats. Aquesta pròrroga es justifica a l’exposició de motius del Decret llei argumentant que, per motius diversos, la majoria dels ajuntaments afectats de les Illes Balears no han aprovat definitivament els projectes d’urbanització o dotació de serveis de clavegueram, incloent-hi les connexions als sistemes generals de depuració, ni, per tant, les obres esmentades es podran trobar executades i en funcionament abans dels terminis inicialment prevists a la Llei 10/2010. Per aquesta raó, i amb la finalitat d’evitar que determinats àmbits de sòl urbà i urbanitzable executats sense el servei de clavegueram restin paralitzats per la impossibilitat d’atorgar noves llicències, certificats de final d’obra o cèdules d’habitabilitat, s’amplien els esmentats terminis.

El Decret llei 4/2011, de 5 d’agost, de modificació de la Llei 7/2000, de 15 de juny, de creació del Servei d’Ocupació de les Illes Balears (BOIB núm. 119; validació BOIB núm. 135), té per objecte, simplement, l’adscripció del SOIB a la conselleria competent en matèria d’Educació, atès que fins aleshores estava adscrit a la conselleria competent en matèria de Treball. Aquest canvi es justifica a l’exposició de motius perquè es vol potenciar un sistema integral de formació professional, qualificacions i acreditacions que respongui amb eficàcia i transparència a les demandes socials i econòmiques a través de les diverses modalitats formatives (reglada, ocupacional i contínua), comptant amb els recursos que ofereix tant la Conselleria d’Educació com el SOIB.

El Decret llei 5/2011, de 29 d’agost, de suport als emprenedors i a la micro, petita i mitjana empresa de les Illes Balears  (BOIB núm. 129; validació BOIB núm. 145), pretén promoure l’activitat generadora de riquesa i ocupació a través dels emprenedors i la micro, petita i mitjana empresa de les Illes Balears. Amb aquesta finalitat, d’una banda, s’estableixen normes en l’àmbit de l’educació i la universitat: s’ordena la inclusió dins els decrets de desenvolupament curricular de continguts sobre formació i motivació per a la creació d’empreses; la inclusió a l’àmbit universitari de mòduls pràctics i teòrics adreçats a fomentar la creació d’empreses, i l’establiment de programes destinats a potenciar la capacitació tècnica en gestió empresarial. També es preveuen normes per fomentar el valor de la responsabilitat social empresarial. D’altra banda, el Decret llei conté previsions sobre simplificació administrativa i coordinació de polítiques de suport a emprenedors i empreses. Per últim, es regulen un conjunt d’actuacions que han de permetre als emprenedors i empresaris acudir al finançament tradicional i no tradicional: així, es crea un fons de capital llavor i un fons de capital de risc; s’estableix una política de foment de captació d’àngels inversors i, finalment, s’habiliten línies d’avals que cobreixin les necessitats no ateses pel sistema financer actual.

Quant a la Llei 6/2011, de 13 d’octubre, de modificació de la Llei 12/2006, de 20 de setembre, per a la dona (BOIB núm. 159), es tracta d’una llei d’article únic que suposa la desaparició d’un anacronisme legal. Efectivament, i malgrat que no fos d’aplicació a la pràctica, el cert és que no s’havia derogat expressament una disposició legal segons la qual «les subvencions electorals de la comunitat autònoma reconegudes per la Llei s’han d’incrementar en un 10% per als escons obtinguts per dones. Aquest mateix percentatge s’ha d’aplicar en la subvenció per a cada un dels vots aconseguits per les candidatures amb representació equilibrada de dones i homes». Aquesta norma, que tenia sentit a un sistema de no restricció per raó de sexe en la confecció de llistes electorals, ara, amb la plena vigència del sistema obligatori de llistes paritàries, està mancada de fonamentació, raó per la qual es deroga.

També és tracta d’una llei d’article únic la Llei 7/2011, de 20 d’octubre, de modificació de la Llei 5/2010, de 16 de juny, del Consell Consultiu de les Illes Balears (BOIB núm. 159), la qual, no obstant això, incideix en aspectes diversos de la regulació del Consell Consultiu. D’una banda, segons justifica la seva exposició de motius, resulta necessària una primera reforma de la llei a fi d’aconseguir una major estabilitat institucional: aquesta reforma implica la derogació i modificació d’algunes disposicions transitòries de la Llei 5/2010 amb la finalitat de facilitar la renovació dels membres del Consell Consultiu (que arran de l’esmentada Llei 5/2010 varen passar a ser deu en lloc dels set originals). D’altra banda, la Llei considera ara convenient que al Ple de la institució existeixi una figura permanent que l’assessori jurídicament i atribueix aquesta missió al lletrat cap del mateix cos de la institució. D’altra banda, la nova Llei és més permissiva amb la possibilitat que els funcionaris i personal laboral al servei de les administracions públiques puguin ser membres del Consell Consultiu, amb la finalitat d’afavorir el màxim coneixement del dret administratiu dins de la institució. Així mateix, la Llei incorpora determinades regles relatives a la provisió del càrrec de president del Consell Consultiu, tot atribuint la seva designació al president de les Illes Balears.

Per últim, és necessari fer constar dins aquest apartat que fou aprovat, en la sessió del Ple de dia 15 de març de 2011, un nou Reglament del Parlament de les Illes Balears (BOIB núm. 68).

2. Decrets

Són ben diverses les matèries que han estat objecte de regulació reglamentària. Pel que fa a afers socials, hem de destacar: el Decret 48/2011, de 13 de maig, pel qual es regulen els principis generals i les directrius de coordinació dels serveis socials comunitaris bàsics (BOIB núm. 75); el Decret 56/2011, de 20 de maig, pel qual s’aprova la Cartera Bàsica de Serveis Socials de les Illes Balears 2011-2014 (BOIB núm. 79); el Decret 57/2011, de 20 de maig, pel qual s’estableixen els principis generals d’organització i funcionament dels punts de trobada familiar per derivació judicial (BOIB núm. 81), i el Decret 26/2011, d’1 d’abril, pel qual es regula la prestació per a persones que han estat sotmeses a tutela administrativa (BOIB núm. 53).

En matèria turística, hem d’esmentar el Decret 13/2011, de 25 de febrer, pel qual s’estableixen les disposicions generals necessàries per facilitar la llibertat d’establiment i de prestació de serveis turístics, la regulació de la declaració responsable i la simplificació dels procediments administratius en matèria turística (BOIB núm. 32) i el Decret 20/2011, de 18 de març, pel qual s’estableixen les disposicions generals de classificació de la categoria dels establiments d’allotjament turístic en hotel, hotel apartament i apartament turístic de les Illes Balears (BOIB núm. 46 Ext.).

Altres decrets que per la seva importància s’han de deixar consignats són: el Decret 11/2011, de 18 de febrer, d’aprovació del Reglament de desplegament i execució de determinats aspectes de la Llei 10/2005, de 21 de juny, de ports de les Illes Balears (BOIB núm. 27); el Decret 14/2011, de 25 de febrer, pel qual s’aprova el Reglament d’intervencions arqueològiques i paleontològiques de les Illes Balears (BOIB núm. 37); el Decret 16/2011, de 25 de febrer, d’avaluació i certificació de coneixements de llengua catalana (BOIB núm. 37); el Decret 41/2011, de 29 d’abril, regulador dels serveis d’admissió i control d’ambient intern en les activitats d’espectacles públics i recreatives (BOIB núm. 67), i el Decret 113/2010, de 5 de novembre, d’accés electrònic als serveis públics de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 165).

D’entre les normes estatals que han entrat en vigor dins l’àmbit temporal que abasta aquesta crònica, no hi ha cap dubte que la més important és la reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola (BOE núm. 233), amb la finalitat d’orientar i limitar l’actuació dels poders públics envers l’estabilitat pressupostària.

Dins l’àmbit constitucional, no es pot oblidar tampoc que per primera vegada es va declarar l’estat d’alarma a Espanya mitjançant el RD 1673/2010 (BOE núm. 295), com a conseqüència de la situació desencadenada per l’abandonament de les seves obligacions per part dels controladors civils de trànsit aeri.

D’altra banda, la Llei orgànica del règim electoral general ha estat reformada en quatre ocasions: mitjançant la LO 8/2010, de 4 de novembre (BOE núm. 268), bàsicament amb relació a la confecció de la papereta per a l’elecció de senadors; mitjançant la LO 2/2011, de 28 de gener (BOE núm. 25), que recull modificacions d’ordre tècnic en matèria de cens electoral, de campanyes electorals, d’exigència de més requisits per a presentar candidatures i normes d’antitransfuguisme; mitjançant la LO 3/2011, de 28 de gener (BOE núm. 25), relativa a partits, federacions i coalicions que siguin successores de fet de partits polítics il·legalitzats, i mitjançant la LO 7/2011, de 15 de juliol (BOE núm. 170), sobre el Règistre d’Interessos que afecta a diputats i senadors.

Des d’una altra perspectiva, la crisi econòmica i financera i el greu problema d’atur que existeix a Espanya han estat objecte d’atenció normativa. Sense ànim d’esser exhaustius, hem d’esmentar: la LO 4/2011, d’11 de març, complementària de la Llei d’economia sostenible (BOE núm. 61); la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible (BOE núm. 55); la Llei 5/2011, de 29 de març, d’economia social (BOE núm. 76), i, en fi, tot un seguit de reials decrets lleis sobre matèries connexes com el foment de la inversió i la creació d’ocupació (BOE núm. 293), la transició a l’ocupació estable i la requalificació professional de les persones desocupades (BOE núm. 37), millora de l’ocupabilitat i reforma de les polítiques actives d’ocupació (BOE núm. 43), regularització i control de l’ocupació submergida i foment de la rehabilitació d’habitatges (BOE núm. 108), promoció de l’ocupació dels joves, foment de l’estabilitat en l’ocupació i el manteniment del programa de requalificació professional de les persones que esgotin la seva protecció per desocupació (BOE núm. 208) i el reforçament del sistema financer (BOE núm. 43).

Així mateix, tampoc no han estat escasses les normes d’ordre processal o connectades amb l’Administració de Justícia que han estat aprovades: la Llei 4/2011, de 24 de març, de modificació de la Llei d’enjudiciament civil per facilitar l’aplicació a Espanya dels processos europeus monitori i de quantia escassa (BOE núm. 72), la Llei 18/2011, de 5 de juliol, reguladora de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació a l’Administració de justícia (BOE núm. 160), la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil i la LO 8/2011, de 21 de juliol, que la complementa (BOE núm. 175), la Llei 36/2011, de 10 d’octubre, reguladora de la jurisdicció social (BOE núm. 245), la Llei 37/2011, de 10 d’octubre, de mesures d’agilització processal (BOE núm. 245) i la Llei 38/2011, de 10 d’octubre, de reforma de la Llei 22/2003, de 9 de juliol, concursal (BOE núm. 245)

Altres normes de matèria diversa que per la seva importància han de quedar, com a mínim, esmentades, són: la Llei 41/2010, de 29 de desembre, de protecció del medi marí (BOE núm. 317); el Reial decret legislatiu 2/2011, de 5 de setembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant (BOE núm. 253); la Llei 13/2011, de 27 de maig, de regulació del joc (BOE núm. 127); la Llei 14/2011, d’1 de juny, de la ciència, la tecnologia i la innovació (BOE núm. 131); la Llei 33/2011, de 4 d’octubre, general de salut pública (BOE núm. 240), i el Reial decret llei 13/2011, de 16 de setembre, pel qual es restableix l’impost sobre el patrimoni, amb caràcter temporal (BOE núm. 224).

 

Etiquetado con: ,