Delimitació, i extensió, de l’àmbit de la normativa bàsica estatal en matèria de contractació del sector públic

Delimitació, i extensió, de l’àmbit de la normativa bàsica estatal en matèria de contractació del sector públic

Sentència del Tribunal Constitucional (recurs d’inconstitucionalitat)

núm. 68/2021, de 18 de març (Ple) (ponent: Sr. González Rivas).

La impugnació de la nova legislació estatal de contractes del sector públic pel Govern d’Aragó, per raó de la distribució de competències normatives

El Govern de la Comunitat Autònoma d’Aragó va promoure un recurs d’inconstitucionalitat contra tot un conjunt de preceptes de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic (LCSP), amb la qual es duu a terme la transposició a l’ordenament intern de les directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014.

La impugnació abastava més d’un centenar de preceptes de la Llei, fos en la totalitat d’alguns articles o fos en determinats apartats o incisos, i tant per raó de la seva aplicabilitat autònoma o per la connexió amb altres articles o disposicions del mateix text legal. És per això que hem d’assenyalar que, lògicament, per l’extensió i format d’aquests comentaris, no durem a terme una descripció acurada dels detalls que porten, en cada cas, a la declaració d’adequació o no al marc constitucional de distribució de competències. Evidentment, es pot acudir al text íntegre, i extens, dels distints fonaments de dret de la Sentència, si és d’interès aprofundir en els raonaments dedicats a cada una de les regulacions en concret que s’havien qüestionat.

S’ha de dir que la motivació del recurs d’inconstitucionalitat es va plantejar pel Govern d’Aragó estrictament a partir de la pretesa vulneració, per part del legislador estatal, de les competències d’aquella comunitat autònoma en matèria de contractació de l’administració pública i d’autoorganització. Des d’aquesta premissa, en aquest comentari intentarem fer una síntesi aproximativa dels eixos principals que ha utilitzat el TC en la fonamentació d’aquesta Sentència, relatius òbviament a l’abast de la legislació bàsica estatal que pot convergir en el camp de la contractació pública, a partir de distints títols habilitants derivats de la CE. Tanmateix, podem assenyalar que, tot i la seva extensió, segueix una línia continuista de l’abundant jurisprudència constitucional ja dictada en aquest sector normatiu.

Perquè certament, si haguéssim d’avançar alguna conclusió de la lectura de la Sentència que ara ens ocuparà és precisament aquesta, és a dir, que tot i la seva enorme extensió, com veurem no suposarà en definitiva cap innovació respecte a l’abundant doctrina precedent, i que ja ha anat delimitant els marges de la regulació bàsica estatal en matèria de contractació pública, i per derivació els de la legislació autonòmica de desplegament, respectivament. Per això, en els apartats finals dels nostres comentaris, plantejarem alguna reflexió sobre el paper que pot tenir aquesta Sentència des de la perspectiva d’assentar un marc, atès que s’ha dictat analitzant una norma estatal generalista i també molt detallista, que permeti als legisladors autonòmics conèixer el marge, i també els possibles plantejaments, del desplegament normatiu dels aspectes bàsics.

El plantejament del recurs d’inconstitucionalitat

Les parts del procés constitucional no discutien que, d’acord amb l’art. 149.1.18 CE, l’Estat té la competència per al dictat de la legislació bàsica en matèria de contractació administrativa o del sector públic; com era també indiscutible que les comunitats autònomes poden assumir estatutàriament la competència legislativa de desplegament, i la d’execució. En el cas d’Aragó, tant la competència genèrica de desplegament de les bases estatals de l’art. 149.1.18 CE, com la més específica sobre contractació de l’administració pública de la comunitat autònoma, es troben recollides en el seu Estatut, qualificades com a competències compartides.

El conflicte se centrava en la discussió, pel Govern d’Aragó, del fet que el gruix de la normativa impugnada havia incorporat una regulació tan detallada i exhaustiva de la matèria que deixava pràcticament sense contingut la potestat legislativa i reglamentària autonòmica en la matèria. Els preceptes que impugnava es criticaven per entendre que no constituïen legislació bàsica en matèria de contractació pública, i aquesta és en essència la qüestió de fons a què cal reconduir els motius d’impugnació, no sense que abans el TC hagi hagut d’escometre algunes qüestions també al·legades.

Una d’elles era la vulneració del principi de neutralitat en la transposició del dret europeu, pel que afecta la distribució interna, estatal i autonòmica, de competències. En aquest aspecte, tot i recordar que no hi ha cap objecció perquè una comunitat autònoma executi el dret de la Unió Europea en l’àmbit de les seves competències, també recalca que ho és amb salvaguarda, en tot cas, de la competència bàsica estatal. Per això i per derivació, la Sentència liquida ràpidament aquesta qüestió, remetent-se al moment de l’examen individual del caràcter o no de norma bàsica de cada un dels preceptes impugnats pel Govern aragonès.

La segona, quant a la pretesa equiparació de la Comunitat Autònoma d’Aragó a les dues comunitats autònomes de regim foral, Navarra i el País Basc i, per tant, per tractar d’obtenir l’extensió de les disposicions finals segona i tercera de la LCSP. Això sobre la base del concepte de territori foral que recull l’Estatut d’autonomia aragonès. També es liquida ràpidament aquest argument, com era d’intuir, i si se’ns permet la llicència, potser era una incidència de la qual segurament el mateix Govern autonòmic recurrent n’era conscient del seu escàs recorregut. Al TC li ha bastat remetre’s a la seva doctrina per tal de recordar que la disposició addicional primera de la CE, i les conseqüències que se’n deriven, són només aplicables a les comunitats autònomes de Navarra i del País Basc, sense possibilitats d’extensió a d’altres comunitats per una mera previsió en el seu estatut o en una llei estatal, com ara la LCSP.

Els eixos, principis generals i habilitacions que determinen el concepte de legislació bàsica en matèria de contractació administrativa

Com hem avançat, el gruix de la Sentència es dedicarà a la delimitació d’allò que s’ha d’entendre per bàsic en matèria de contractació pública, i l’articulació del repartiment de competències estatals i autonòmiques. La matèria té un títol competencial específic d’habilitació, l’art. 149.1.18 CE, per bé que igualment el TC ens recorda que forma part d’altres competències que recull el mateix article, amb distints abast i naturalesa, ja que hi ha aspectes de la contractació administrativa que s’integren en l’organització o en el procediment administratiu, i totes elles tenen incidència en el conflicte que ocupa la Sentència.

Per exemple, a l’empara de la competència sobre legislació bàsica de contractes, l’Estat pot establir tràmits o procediments específics que puguin satisfer finalitats concretes que pretén garantir la LCSP, com ara la publicitat, la igualtat o la lliure concurrència. Des d’aquest paràmetre, s’anirà declarant la plena constitucionalitat, des del punt de vista de l’habilitació competencial, de molts preceptes dels quals n’invocava la competència autonòmica en matèria de desplegament de les normes bàsiques del procediment comú.

Sigui com sigui, els dos criteris de delimitació dels aspectes bàsics de la contractació pública definits pel TC, que naturalment seran els paràmetres que utilitzarà la Sentència, són, d’una banda, el de garantia dels principis generals de la contractació del sector públic, que entre d’altres serien el de publicitat, igualtat, lliure concurrència i seguretat jurídica que asseguri a la ciutadania un tractament comú per part de totes les administracions públiques. Aquest és un primer criteri tradicional en la seva jurisprudència, al qual n’afegeix un segon més recent. En concret el criteri d’utilització eficient dels fons públics destinats a la realització d’obra, a l’adquisició de béns i a la contractació de serveis, mitjançant la definició prèvia de necessitats, la salvaguarda de la lliure competència o la selecció de l’oferta més avantatjosa, i que al seu torn connectarà també amb els objectius d’estabilitat pressupostària i de control de despesa.

Des dels dos criteris generalistes anteriors, el TC també n’ha fixat altres d’específics que defineixen l’àmbit bàsic de la matèria: la delimitació dels àmbits subjectius i objectius de la contractació; la capacitat de contractació; la solvència i la classificació empresarial; el règim del preu i de les garanties; les normes de preparació, d’adjudicació, d’efectes, de compliment i d’extinció contractual, i les prerrogatives de l’administració.

Altrament, també la jurisprudència constitucional ja s’ha manifestat sobre la incidència de la legislació bàsica de contractació administrativa en l’àmbit de la potestat autonòmica d’organització. Recorda lògicament així que, essent indiscutible aquella potestat, ho és sempre que es recondueixi a l’exercici de les competències estatutàries. Des d’aquesta perspectiva no hi ha discussió en el fet que quan la comunitat autònoma decideix quin òrgan ha d’adoptar un acord sobre una matèria i com ho ha de fer són qüestions d’organització, que pertanyen al seu àmbit de competència.

Tanmateix, recorda que l’Estat pot establir els elements essencials sobre règim jurídic de les administracions públiques, que assoleix la regulació dels principis i regles bàsiques sobre els aspectes organitzatius i de funcionament de totes les administracions, i que la intensitat d’aquestes regles podrà ser major com més directa sigui una finalitat de garantia d’un tractament comú als ciutadans en la seva relació amb l’administració. D’aquí es pot intuir, en connexió amb les regles d’igualtat que es desprenen de la legislació bàsica sobre contractes administratius i que ja coneixem, cap on tombarà la Sentència que ara ens ocupa en la majoria dels preceptes analitzats.

Si no fos que, com hem precisat més amunt, s’impugnaren pel Govern d’Aragó un centenar llarg de preceptes per raó estrictament competencial, i no des del caire d’inconstitucionalitat en la regulació material, es transmet la impressió que el TC ha utilitzat el pes dels precedents per anar declarant sistemàticament l’adequació a l’ordre constitucional de distribució de competències de la major part d’aquests preceptes. Més quan formen part, no ja d’una llei que d’entrada resulta prou extensa en comparació amb la regulació bàsica estatal d’altres matèries, sinó que com bé sabem adopta una estructura de codi del dret contractual públic, situant-se entre els pocs exemples de normes de rang legislatiu que s’han d’estructurar en llibres.

A més, com hem dit, sense que no s’aporti de manera significativa cap argument addicional que no sigui el de la comparació amb la jurisprudència precedent, aplicada en definitiva a cada precepte analitzat. Tanmateix, sí que hem de dir que, en coherència, hi ha un raonament singularitzat en els pocs casos en què declara un excés de regulació bàsica estatal en puritat, és a dir, amb declaració d’inconstitucionalitat i també de nul·litat expressa. Això s’ha produït, reiteram, amb relació a molts pocs preceptes, més concretament en els següents:

El paràgraf segon de l’art. 46.4. El paràgraf primer es declara adequat a l’ordre de distribució de competències en regular que la competència per a la resolució, per les entitats locals, del recurs especial en matèria de contractació, s’establirà per les normes de les comunitats autònomes que tenguin competència normativa en matèria de règim local i contractació. Però el segon, que establia una regla d’atribució per al cas de no existir regulació autonòmica en favor del mateix òrgan al que les comunitats autònomes hagin atribuït competència per resoldre els recursos en el seu àmbit administratiu, es declara inconstitucional i nul. Això perquè es configura en una regla supletòria que no supera els requisits de la jurisprudència constitucional respecte d’aquesta eficàcia de les normes estatals que preveu l’art. 149.3 CE, ja que no permet que, directament, l’Estat pugui suplir la manca de regulació autonòmica quan la comunitat té la competència.

Un incís de l’art. 80.2, relatiu a l’exclusió d’eficàcia extraterritorial de les classificacions de contractistes adoptades per òrgans autonòmics, atès que no pot considerar-se bàsic sobre el pretext d’altres competències estatals en matèria d’unitat de mercat, ja que el legislador estatal no ha invocat la cobertura en l’art. 139.2 CE.

Un incís del paràgraf 5 de l’art. 347.3, en aquest darrer cas, perquè l’exigència de publicació per part de les entitats locals dels seus perfils de contractació s’associava de forma exclusiva i excloent a una determinada plataforma. S’admet que sigui també la plataforma autonòmica corresponent, ja que això no afecta el principi bàsic de publicitat i transparència, i declara que tampoc no s’impedeix a una comunitat autònoma el desenvolupament de prescripcions de detall en relació amb la publicació dels perfils dels òrgans de contractació de les seves entitats locals.

Es produeix, seguidament, també una declaració de no conformitat amb l’ordre constitucional de competències d’alguns incisos relatius a la definició de terminis que contenen els art. 52.3 i 242.3, però que no en comporten la nul·litat des del moment en què aquests terminis s’apliquen en l’àmbit de la contractació del sector públic estatal, qüestió que no ha estat objecte de controvèrsia en el procés.

Un altre bloc dels preceptes impugnats es declaren igualment com a disconformes amb l’ordre constitucional de distribució de competències, ara però amb el factor afegit de la concreta associació als termes de distints fonaments de dret, que, al seu torn, comporten excepcions a la declaració genèrica d’inadequació. És a dir, que contenen excepcions o precisions que fan que, en algun aspecte sí que s’hagin d’entendre adequats.

En concret, és el cas de les regulacions següents: l’art. 72.4 per contenir una norma de detall que no té connexió directa amb els principis d’igualtat i seguretat jurídica en la contractació pública, declarant-se no bàsic i aplicable només al sector estatal; com també succeeix amb el paràgraf primer de l’art. 122.2 i l’art. 125.1. Anàlogament, i normalment des de la consideració que els continguts de la norma estatal són d’excessiu detall material, o de naturalesa auxiliar o procedimental que no mereix la consideració de bàsica, es declaren també disconformes els paràgrafs segon i tercer de l’art. 154.7; els paràgrafs primer, segon, tercer, cinquè i sisè de l’art. 185.3; l’art. 212.8, i l’apartat 2 de la disposició final sisena.

Altrament es declaren conformes amb l’ordre constitucional de competències una sèrie de preceptes, tanmateix lligats igualment a la necessitat d’aplicar-los-hi una interpretació en els termes que s’indiquen en el veredicte per associació a diferents fonaments jurídics de la Sentència. Això succeeix, amb relació a l’art. 41.3; l’art. 58.2; l’art. 82.2; l’art. 177.3.a); l’art. 187.11; la disposició addicional trenta-vuitena, i el paràgraf primer de l’apartat 3 de la disposició final primera.

Finalment, es desestima el recurs amb relació a tota la resta de preceptes impugnats.

En definitiva, això fa, com hem dit, que entre els declarats inconstitucionals de manera plena o bé per associació a la seva aplicació d’acord amb una determinada interpretació que fixa la Sentència del TC, només hagi prosperat el recurs d’inconstitucionalitat davant d’onze del centenar dels preceptes que es varen impugnar. Com hem dit, l’extensió limitada dels presents comentaris ens impedeixen, ni tampoc és la seva funció pròpia, entrar en el detall dels criteris d’interpretació de conformitat, i per tant ens remetem a la lectura dels fonaments associats que declara el veredicte de la Sentència.

Algunes reflexions sobre el context i possibilitats de l’exercici de la competència legislativa autonòmica

La percepció general que deriva de la lectura de la Sentència és, d’alguna manera, la de blindar una concepció, no direm que omnicomprensiva, però sí amb un abast molt extens i que pot arribar a assolir un grau molt detallat, del que materialment es pot entendre com a normativa bàsica estatal en matèria de contractació administrativa.

Perquè com s’ha exposat, no són pocs els supòsits en els quals, tot i que la Sentència accepta una transgressió de la naturalesa bàsica d’alguns dels preceptes impugnats, la declaració d’inconstitucionalitat per excés competencial permet no haver-ne de declarar la seva nul·litat, essencialment reconduint-ne la seva aplicació en els òrgans d’àmbit estatal. Aquest argument el trobam, per posar només un exemple, en la consideració del caràcter no bàsic de la regulació del termini dels expedients de resolució contractual, partint que és una norma de naturalesa auxiliar, i que per això es pot substituir per una altra de les comunitats autònomes, sense afectar l’eficàcia dels principis bàsics en matèria de contractació pública.

Això últim, contrasta de contrari amb algun rigorisme, al nostre entendre una mica excessiu, quan s’analitza la previsió de la fixació d’un termini de dos mesos per a la notificació de la resolució sobre sol·licitud d’autorització de cessió de contracte. Aquí, paradoxalment, no recondueix, com era d’esperar, la seva aplicabilitat estricta a l’àmbit estatal, sinó que considera que es tracta d’una previsió emparada en l’exercici de la competència ex art. 149.1.18 CE en la seva consideració de «procediment administratiu singular». Com deim resulta una mica incoherent, entre altres raons perquè després declararà el caràcter no bàsic d’una previsió detallada, també en matèria de terminis, com és el que preveu per a la funció interventora sobre les unitats d’obra que, amb posterioritat i definitivament, quedin ocultes, assenyalant ara que dita regulació té un caràcter accessori i que només de manera indirecta podria tenir connexió amb els principis bàsics integrats en la legislació estatal.

La Sentència així entén que superen el paràmetre de constitucionalitat des de la perspectiva competencial la majoria dels preceptes impugnats, i per tant tampoc no es qüestiona el detallisme i l’enorme extensió de la LCSP. Tanmateix, s’ha de reconèixer que igualment ha tengut una cura reiterada en deixar clarificada una qüestió. Aquesta no és altra que assenyalar que el detallisme que assoleix la norma estatal bàsica mai no es pot interpretar o identificar amb una regulació exhauridora, i que al contrari no impedeix a la comunitat autònoma l’exercici de les seves competències de desplegament normatiu en matèria de contractació administrativa. També en aquesta línia, la Sentència fa ús de manera reiterada de tècniques interpretatives tendents a precisar que alguns preceptes no han d’impedir la intervenció legislativa autonòmica, si es reinterpreten, per exemple, a partir del criteri d’associació a una administració en concret i competent en una matèria sectorial.

Així succeeix per exemple, a títol evidentment no exhaustiu, en la concreció de peculiaritats orgàniques; en les possibilitats d’ampliació o reducció de terminis en determinades fases dels procediments; en matèria d’agilitació; en l’ampliació de mecanismes mínims de control; en la possibilitat d’establiment de normes moduladores del caràcter i la intensitat dels controls administratius, els seus llindars o la determinació de les tipologies de contractes subjectes a fiscalització. Es reinterpreten igualment les remissions que la llei estatal fa a normes reglamentàries, en el sentit de considerar que no determinen el concret instrument normatiu, legal o reglamentari, que les comunitats autònomes utilitzin per a aquest desenvolupament, en cas que siguin competents.

Com dèiem en els punts inicials d’aquest comentari, en definitiva, la virtut pràctica de la Sentència que ens ha ocupat és que comporta la recopilació i concreció de la jurisprudència constitucional en matèria de la distribució de les potestats normatives sobre la contractació administrativa o del sector públic, feta damunt un text que adopta la forma de codificació de la legislació estatal bàsica. No es tracta per tant d’una sentència aïllada, sinó que resol els conflictes per raó competencial analitzant el centenar de preceptes que havien estat objecte d’impugnació justament per aquest motiu.

Això ha de permetre, no només a la Comunitat Autònoma d’Aragó, sinó a totes les que, com la nostra, tenen recollida en els seus respectius estatuts la competència legislativa de desplegament de la legislació contractual pública, conèixer exactament les possibilitats i els marges admissibles d’aquest desenvolupament normatiu, en atenció a les seves peculiaritats, eventualment també en forma de codificació autonòmica, i no de manera aïllada.

De fet, potser pot explicar l’extensió del nombre de preceptes objecte del recurs d’inconstitucionalitat formulat pel Govern d’Aragó el fet que se situava entre les comunitats autònomes que, posteriorment a l’aprovació de les directives europees, introduïren en els ordenaments autonòmics normes de distint rang amb una vocació generalista. En aquest sentit, el Decret 116/2016, de 27 de juliol, sobre el règim de la contractació del sector públic de la Comunitat Autònoma, o la Llei 3/2011, de 24 de febrer, de mesures en matèria de contractes del sector públic d’Aragó, o ja amb la vigència de la LCSP, la Llei foral 2/2018, de 13 d’abril, de contractes públics de Navarra. Al mateix temps, s’ha de dir que en el mes de juliol de 2018 s’havia aprovat per part del Govern aragonès un nou projecte de Llei d’organització i ús estratègic dels contractes públics per aquella comunitat autònoma, que, sens dubte, justificava igualment la interposició del recurs.

Però no només això, sinó que tal vegada la discussió de fons que plantejava el recurs d’inconstitucionalitat, al cap i a la fi, volia posar de manifest una crítica a la tècnica habitual emprada per la normativa estatal per tal de delimitar el que s’ha de considerar com a legislació bàsica, en el cas que ens ha ocupat, en la matèria de contractació del sector públic. Tècnica habitual, perquè ja la primera norma de rang legal estatal dictada sota la vigència de la Constitució i dels respectius estatuts d’autonomia, la Llei 13/1995, de 18 de maig, de contractes de les administracions públiques, feia ús d’un sistema de concreció del caràcter bàsic o no dels seus preceptes mitjançant un sistema de llistat incorporat en una disposició final.

Aquesta tècnica, per bé que validada constitucionalment, no ha estat exempta de crítica doctrinal, entenent que aquesta manera de delimitar allò que és bàsic en matèria de contractació, per identificació del títol habilitant no en l’article del text articulat sinó en una disposició final, no fa més que dificultar l’exercici de la potestat legislativa de desplegament per les comunitats autònomes que hagin assumit competència sobre la matèria. Perquè a més, i com així ve a reconèixer la Sentència que ara comentam, la normativa autonòmica no ha de partir necessàriament i exclusivament del títol habilitant estatutari específic de «desplegament de la legislació bàsica de l’Estat en matèria de contractació administrativa». També es pot exercir sobre la base d’altres títols competencials dels que disposen les comunitats autònomes i que els han de permetre el desplegament de polítiques pròpies en matèria de contractació pública, amb projecció en els àmbits socials, del medi ambient o de la recerca i la innovació, per posar alguns exemples.

D’alguna manera, una virtut del recurs d’inconstitucionalitat formulat pel Govern d’Aragó és partir de la premissa inqüestionable que la declaració com a bàsics de molts dels preceptes de la LCSP estava feta per la simple menció en una disposició final, i la seva pretensió era discutir que, en la pràctica, els que s’havien impugnat no tenien aquesta condició material. Lligat amb aquest fet, i com han assenyalat alguns autors, s’ha de tenir present que la manera de justificar la competència estatal en aquesta matèria de contractació seguint aquesta tècnica lineal podria ser un desincentiu per al desplegament competencial per les comunitats autònomes, ja que si no duguessin a terme aquesta regulació la competència estatal es convertiria, de fet, en exclusiva i no només en bàsica.

Transcendència de la Sentència per a les Illes Balears

Identificat així individualment el fonament material bàsic del centenar de preceptes impugnats (o en alguns supòsits, la manca d’aquest caràcter bàsic), la Sentència dibuixa el context on es pot exercir la capacitat normativa autonòmica de desplegament de la contractació administrativa. Dins aquest marc, cal recordar que en el cas de les Illes Balears, el nostre Estatut d’autonomia recull expressament, en l’art. 31.5, la competència sobre desplegament legislatiu i l’execució de la matèria relativa a «[c]ontractes i concessions administratives en l’àmbit substantiu de competències de la Comunitat Autònoma», la qual, més enllà d’aquesta literalitat dirigida a l’àmbit material autonòmic, l’hem d’entendre també referida pel que fa a l’àmbit de competència de les nostres entitats locals.

Així cal deduir-ho de la mateixa doctrina que fixa aquesta Sentència, ni que sigui obiter dicta en el seu fonament jurídic vuitè, quan analitza l’art. 46.4 LCSP, i es refereix al fet que s’hagin assumit també competències sobre règim local en l’àmbit autonòmic, com a factor que permet que la regulació pròpia sobre contractació s’apliqui en aquest àmbit. En el nostre cas, aquesta atribució com a competència de desplegament legislatiu es recull també en el mateix art. 31, punt 13, de l’EAIB. De fet, tenim un exemple d’aquesta regulació autonòmica en matèria de contractació local, encara que sigui molt breu i poc detallada, en els art. 187 i 188 de la vigent Llei 20/2006, de 15 de desembre, municipal i de règim local de les Illes Balears.

Fins ara, la nostra regulació pròpia té dos referents de rang reglamentari de vocació generalista, concretats, d’una banda, en el Decret 3/2016, de 29 de gener, pel qual s’aprova el text consolidat del Decret pel qual es creen la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, el Registre de contractes i el Registre de contractistes. De l’altra, el Decret 14/2016, d’11 de març, que aprova el text consolidat del Decret sobre contractació de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, modificat ja en algun aspecte també amb motiu de la vigència de la nova LCSP.

Altrament, la situació de crisi ocasionada per la COVID-19, com en gairebé totes les comunitats autònomes, ha comportat l’adopció de mesures legislatives d’urgència en exercici de les competències autonòmiques en aquesta matèria, amb connexió a alguns àmbits de competència sectorial directament afectats per dita situació. En són exponent a les Illes Balears les mesures adoptades amb el Decret llei 4/2020, de 20 de març, pel qual s’estableixen mesures urgents en matèria de contractació, convenis, concerts educatius i subvencions, serveis socials, medi ambient, procediments administratius i pressuposts. També, el posterior Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l’impuls de l’activitat econòmica i la simplificació administrativa en l’àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears; incorporat en essència en la posterior Llei 2/2020, de 15 d’octubre, de la mateixa denominació.

Potser l’escenari que dibuixa la Sentència objecte d’aquest comentari convidi a obrir una reflexió quant a la necessitat que la nostra comunitat autònoma es doti, en la línia que ja ho han fet altres, d’una norma de rang legal que desplegui plenament i de manera general i no només parcial, les potencialitats de l’exercici de la competència compartida sobre contractes del sector públic, dins l’àmbit autonòmic i local, abordant, com no pot ser d’una altra manera, el tractament de la singularitat institucional que comporten els consells insulars.

Jaume Munar Fullana