Dret Civil Balear

Hi ha col·lació en el nostre dret? Un supòsit de convergència entre llegítima i donacions inter vivos als legitimaris sense cap referència a la col·lació

Sentència de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Balears
núm. 80/2019, de 14 de març (ponent: Sr. Oliver Koppen).

En el cas contemplat per la Sentència, el causant, en el seu darrer testament, instituïa hereva universal la seva esposa, llegava als fills el que per llegítima els correspongués i «sin perjuicio de la disposición anterior» establia diversos llegats a favor de les filles. Una d’elles interposà demanda reclamant el llegat en la seva total integritat a més de la llegítima, mentre que la part demandada oposà que la llegítima que li correspon ja la té rebuda com a conseqüència del llegat i de les donacions rebudes en vida del causant.

En la Sentència del Jutjat de Primera Instància número 3 de Maó s’estima la demanda per considerar que la voluntat del causant era d’establir un llegat de cosa específica a favor de la filla demandant, a més de concedir-li tot el que li correspon per llegítima. El més curiós és que es diu en la Sentència que la figura de la col·lació resulta estranya al dret civil balear, no resultant aplicables els preceptes del Codi civil, ja que la llegítima està protegida per les normes de càlcul, imputació i computació dels art. 47 i 48 CDCIB.

Interposat contra la Sentència d’instància recurs de apel·lació, la Sentència de l’Audiència Provincial la confirma substancialment. Considera que la voluntat del causant era que la filla demandant rebés el llegat disposat a més de la llegítima, com es dedueix de les paraules emprades en el testament «sin perjuicio de la disposición anterior» i de la declaració com a testimoni del notari que el va autoritzar.

Quant a la possible deducció, de l’import de la llegítima, de les quantitats rebudes per la filla demandant en concepte de donació durant la vida del donant, la Sentència aplica el paràgraf setè de l’art. 48 CDCIB, assenyalant que les donacions del causant, de les que varen ser beneficiaris el seus hereus forçosos, produeixen un doble efecte: el constitutiu de la quantia de la llegítima i l’extintiu d’aquest dret, ja que les donacions a favor del legitimari impliquen atribució de llegítima encara que no s’expressi així, i s’imputen a la seva satisfacció sempre que el causant no hagi disposat una altra cosa.

Més endavant insisteix la Sentència que la computació de les donacions afavoreix el legitimari pel que fa al càlcul de la llegítima, ja que incrementa el valor del patrimoni computable; el que no es pot pretendre —diu sortint al pas d’una al·legació de la part demandada— és no comptar aquestes liberalitats per fer el càlcul de la llegítima i sí tenir-les en compte en el moment del pagament. Com es veu, la Sentència contesta al problema plantejat aplicant les regles de la Compilació i no les del Codi civil.

Precisament, la qüestió de si s’han de aplicar, en seu de col·lació, unes o altres normes és avui en dia d’interès extraordinari, després de la publicació en el núm. 10 d’aquesta Revista (2012), del meritori estudi del notari Álvaro DELGADO titulat precisament «¿Existe la colación en el Derecho sucesorio mallorquín?», donant arguments dels quals podria derivar la seva inexistència. En canvi, es contesta afirmativament a la pregunta en un altre estudi, també de gran interès, del qual és autor Miquel COCA PAYERAS, titulat «La colación y computación en el ordenamiento civil de Mallorca», que recull la conferència que va impartir en el Col·legi Notarial en el mes de novembre de 2019, dins d’un cicle de taules rodones sobre el nostre dret. En els paràgrafs que segueixen hi ha idees d’ambdós estudis.

Quan es parla de col·lació s’ha de començar per delimitar clarament el concepte, ja que, com és sabut, en l’art. 1035 Cc, que intenta definir-la, es juxtaposen dos conceptes. Aquest precepte assenyala que «el heredero forzoso que concurra, con otros que también lo sean, a una sucesión deberá traer a la masa hereditaria los bienes o valores que hubiese recibido del causante de la herencia, en vida de éste, por dote, donación u otro título lucrativo, para computarlo en la regulación de las legítimas y en la cuenta de partición».

El precepte ens diu per tant que aquest «traer a la masa hereditaria» les liberalitats rebudes té dues finalitats: computar-les en la regulació de les llegítimes, és a dir, la denominada «computació», que suposa l’agregació comptable al relictum de totes les liberalitats —sigui qui sigui el donatari— per fer el càlcul de la llegítima tenint en compte l’íntegre patrimoni del causant (relictum + donatum); i, d’altra part, dur «a la cuenta de partición», és a dir, als comptes corresponents a la partió, les coses donades —o el seu valor— rebudes pel legitimari a conseqüència de liberalitats inter vivos del causant, efecte que ve reforçat per l’art. 1047 Cc, expressiu que «el donatario tomará de menos en la masa hereditaria tanto como ya hubiese recibido». És a les hores quan ens trobem al davant de la «col·lació» pròpiament dita.

L’abast d’aquest dur «a la cuenta de partición» l’ha posat de relleu tant la doctrina —així LACRUZ ha escrit que «lo que en vida de su ascendiente recibió (el legitimario donatario) de más ahora lo recibirá de menos»—, com la jurisprudència, que es refereix: a una presumpta voluntat del causant d’igualar els seus hereus forçosos en la seva recíproca concurrència a l’herència (STS 738/2014, de 19 de febrer); al fet que la dispensa de col·lació ex art. 1036 Cc no elimina la necessitat de reducció de la donació si és inoficiosa, però tan sols es reduirà la donació en la mesura necessària per pagar llegítimes, sense aportar res més a la partió (STS de 19 de maig de 2008), i a la idea que la donació a un legitimari es considera com a anticipació de la seva quota hereditària (STS de 17 de març de 1989).

Si tenim en compte que, en nombroses ocasions, es fan donacions del pare als fills sense considerar —per desconeixement o per falta del degut assessorament— la possibilitat d’una dispensa, això ens porta a situacions que no són les volgudes pels pares quan varen realitzar les seves liberalitats en vida, ja que és possible que de cap manera creguessin que els béns donats a un dels fills —o el seu valor— revertirien després en favor dels altres fills, per haver-los instituït també hereus.

D’aquesta manera, la col·lació pròpiament dita —quan, per la raó que sigui, no es fa ús de la dispensa de col·lació— es converteix en un obstacle més per estructurar la successió segons la voluntat del causant. I la pregunta que a les hores es fa és la de si no resulta totalment il·lògic afegir un altre obstacle al que, ja de per si, suposa la llegítima.

La col·lació en el dret de Mallorca i Menorca

Amb tot això es vol dir que possiblement la col·lació pròpiament dita, en tant suposa una igualació ex lege dels hereus forçosos —no la computació— no hauria d’existir dins del dret successori de Mallorca i Menorca. En l’estudi abans esmentat de COCA PAYERAS es dona una ullada a la regulació de la qüestió en els ordenaments civils autonòmics, amb la conseqüència que quasi tots ells regulen la qüestió de manera contrària al Codi civil: l’obligació de col·lacionar no es presumeix ni és una obligació ex legis, sinó que tan sols procedirà si així ho ha disposat el causant.

Però el tema que se’ns presenta hic et nunc és el de si actualment existeix la col·lació pròpiament dita dins del dret de Mallorca i Menorca i si, en aquest cas, s’han d’aplicar les regles del Codi civil.

Si acudim, per contestar la pregunta, a les regles de l’experiència, jo he de dir que record haver redactat quaderns particionals en els quals s’aplicaven les regles de la col·lació pròpiament dita, sense que els tribunals en decretessin la seva nul·litat, i segur que altres advocats podrien dir el mateix. COCA PAYERAS, en l’estudi esmentat, fa referència a diverses resolucions de la nostra Audiència Provincial sobre el tema, alguna tant concloent com la núm. 101/2015, de 15 d’abril, expressiva que «el donatario tomará de menos en la masa hereditaria tanto como ya hubiese percibido». I recorda així mateix que la Sala Civil i Penal del TSJIB, en la Sentència núm. 3/2000, de 3 de novembre, desestimà un recurs de cassació un dels motius del qual era la vulneració de les normes reguladores de la col·lació (art. 1035 i següents), no perquè aquestes normes no fossin d’aplicació, sinó perquè el cas contemplat era un contracte de cessió a canvi de cura i aliments, que no encaixava en el tenor literal de l’art. 1035 Cc que parla de dot, donació o qualsevol altre títol lucratiu.

És veritat que el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Maó, com s’ha vist, diu que la figura de la col·lació resulta estranya al nostre dret, i també ho és que la Sentència de l’Audiència Provincial que es comenta no fa cap referència a la mateixa; però l’absència de la col·lació pròpiament dita en el text de la segona Sentència és totalment explicable, perquè es tractava d’un cas en què no podia existir col·lació, donat que els legitimaris no eren els hereus sinó que ho era el cònjuge viudo.

Aquests raonaments ens porten a la conclusió que, per ara, no hi ha més remei que admetre la vigència de la col·lació pròpiament dita a Mallorca i Menorca —a les Pitiüses no hi pot haver cap dubte donat l’art. 70 CDCIB—, encara que la regulació del Codi civil presenti preceptes totalment desfasats, com l’art. 1043, que considera col·lacionables les despeses fetes pel pare «para redimir a sus hijos de la suerte de soldado» o «conseguirles un título de honor [?]».

En definitiva, seria una bona ocasió perquè les nostres institucions polítiques impulsessin una llei que acabés amb els dubtes que, com s’ha vist, hi ha en aquesta matèria, com han fet totes les altres comunitats autònomes amb dret civil propi. Però les experiències del passat no ens permeten ser, en aquest punt, especialment optimistes.

 

Etiquetado con: ,