La compensació econòmica del treball
per a la família exigeix l’empobriment
del cònjuge que la reclama
Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears núm. 3/2019, de 30 de maig (ponent: Sra. Vidal Mercadal).
En el núm. 17 d’aquesta Revista es comentà la Sentència núm. 204/2018, de 14 de juny, de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial, dictada en un supòsit en el qual encara no era d’aplicació l’art. 4.1 CDCIB, en la redacció donada per la Llei 7/2017, de 3 d’agost, ja que la demanda s’havia presentat abans de la seva entrada en vigor. En el corresponent comentari, es feia ressò de l’existència d’una altra Sentència de la mateixa Sala —la núm. 304/2018, de 28 de setembre—que ja aplicava com a ratio decidendi del litigi el nou precepte d’aquella Llei, interpretant-lo en el sentit que no basta per a la procedència de la compensació econòmica la dedicació al treball familiar, sinó que és necessari que això hagi causat un empobriment del cònjuge que la reclama; Sentència que no va ser objecte del corresponent comentari per la seva falta de fermesa. Doncs bé: aquesta Sentència ha estat confirmada per la que és objecte del present comentari.
Quan va tenir lloc l’aparició dins del nostre àmbit jurídic de l’art. 4.1 CDCIB, en la redacció donada per la Llei 7/2017, de 3 d’agost, la doctrina va posar de relleu les greus deficiències del precepte, no per regular aquesta compensació econòmica, el que era just i necessari, sinó per limitar-se a proclamar-la sense regular-la, ja que no són regulació les indicacions que es fan en l’exposició de motius, que, com ha dit reiteradament el Tribunal Constitucional, no és allà, sinó en el text articulat on es contenen les normes jurídiques. I és que resulta increïble que el legislador balear de 2017 s’hagi limitat a abordar aquesta important matèria fent una mala còpia d’un precepte del Codi civil (art. 1438), que havia estat també molt censurat per la doctrina.
Precisament el recurs de cassació interposat contra la Sentència de l’Audiència Provincial abans esmentada es basava en la jurisprudència del Tribunal Suprem dictada en aplicació de dit article, atès que la literalitat del precepte feia sorgir la compensació pel treball familiar de la simple extinció del règim de separació de béns, resultant indiferent que s’hagi produït o no desequilibri econòmic entre els cònjuges, a conseqüència d’aquella dedicació d’un d’ells al treball familiar.
No és aquest el criteri en què es basa la Sentència objecte del present comentari, la qual, d’entrada, considera encertadament que la jurisprudència del Tribunal Suprem sobre l’art. 1438 Cc interpreta les normes del dret civil comú, per la qual cosa no és aplicable en matèries que formen part del dret civil propi balear; i, d’altre part, diu que està justificada constitucionalment la pluralitat d’ordenaments jurídics civils, cada un dels quals es mou en un àmbit propi.
Ja entrant en la decisió del recurs, la Sentència proclama que, encara que l’art. 4.1 CDCIB, en la redacció donada per la Llei 7/2017, de 3 d’agost, no exigeix per a la compensació econòmica del treball familiar l’existència d’un desequilibri patrimonial, s’ha de considerar que pressuposa necessàriament un empobriment del cònjuge que la reclama, que no té perquè consistir sempre en un despreniment de valors patrimonials, sinó que pot consistir també en una pèrdua d’expectatives i l’abandonament de l’activitat pròpia per ocupar-se de la família, així com també en l’abandonament o pèrdua d’una col·locació, en la pèrdua d’ingressos i oportunitats i en la dificultat per trobar una nova col·locació.
I aquest criteri el dedueix de l’existència d’un principi general de dret que així ho proclama, i que es deriva particularment de la Sentència núm. 2/2010, de 24 de març, del mateix tribunal, que va estendre al matrimoni la disposició de l’art. 9.2 de la Llei 18/2001, de 19 de desembre, dictada per a la parella estable, en virtut del joc de l’analogia legis. I, en aquest punt, la Sentència dona una passa més per considerar que del precepte i de la Sentència que s’acaben d’indicar, així com de l’exposició de motius de la Llei reformadora 7/2017, de 3 d’agost —que es refereix expressament a la necessària incidència del desequilibri patrimonial com a pressupòsit per a la compensació—, es pot extreure, per la via de l’analogia iuris, un vertader principi general proclamador d’aquesta doctrina, la qual seria aplicable al supòsit contemplat, donada la funció dels principis generals d’integrar l’ordenament jurídic balear proclamada per l’art. 1.3 CDCIB.
En el cas contemplat, l’esposa no tenia béns quan es va casar, mentre que, després de la separació, tenia un patrimoni immobiliari superior al del seu marit, patrimoni obtingut únicament a conseqüència del treball del marit a la seva empresa. És evident que no s’havia de pagar una compensació si aquesta estava ja clarament pagada.
És de destacar l’encert de la Sentència en acudir a un principi general de dret per resoldre la qüestió plantejada, ja que això venia imposat per l’absència de llei i costum aplicable al cas, donat que l’actual art. 4.1 CDCIB no diu en absolut que, perquè procedeixi la compensació econòmica, ha d’existir un desequilibri patrimonial o empobriment del cònjuge que la reclama. I, per una altra part, resulta que tal consideració era absolutament necessària donades les característiques del nostre règim de separació de béns, en què és una regla general el fet de realitzar-se les adquisicions de béns importants —immobles generalment— a nom dels dos cònjuges per meitat; i no tan sols de l’habitatge familiar, sinó també del segon habitatge o d’altres béns que es compren amb finalitat d’inversió. Així ho posen de relleu els notaris que exerceixen a les nostres illes. És evident que, en aquests casos, la participació del cònjuge que se n’ocupa de la família en aquestes adquisicions es fa precisament per compensar aquella dedicació.
Els casos en què es possible la reclamació
No serà aquesta l’única qüestió que, en aquesta matèria, hauran de resoldre en el futur els tribunals, donada la manca de regulació de la compensació econòmica en l’art. 4.1 CDCIB.
Una d’elles serà la de si la reclamació d’aquesta compensació es podrà fer una vegada extingit, per qualsevol causa, el règim de separació de béns —com diu literalment el precepte— o si tan sols podrà tenir lloc quan l’extinció provingui de la separació o el divorci, donat que en l’exposició de motius de la Llei 7/2017 es diu que «durant la convivència la contribució a l’aixecament de càrregues, mitjançant el treball per a la família, ha de ser compensada, si la convivència o matrimoni es dissol en vida», amb la qual cosa considera, a sensu contrario, que no procedirà la compensació si l’extinció del règim de separació és per mort d’un dels cònjuges.
Davant del dilema, no serà fàcil en aquesta ocasió trobar un principi general de dret que resolgui la qüestió. L’atribució de compensació econòmica en tots els supòsits d’extinció del règim de separació de béns té al seu favor la interpretació literal del precepte i la màxima jurídica ubi lex non dintinguit nec nos distinguire debemus. L’altra possibilitat de fer derivar la compensació tan sols dels supòsits en què l’extinció del règim de separació de béns hagi estat per separació o divorci es podria fonamentar en una interpretació autèntica de la llei —realitzada pel mateix legislador en l’exposició de motius— així com en la consideració lògica que, si els cònjuges no s’han reclamat en vida cap compensació econòmica pel treball familiar, no tindria cap justificació que així ho fessin els hereus.
Sospesant ambdós criteris pareix més admissible aquest segon, encara que exclou la possibilitat que el cònjuge que s’ha ocupat del treball familiar no hagi fet la reclamació precisament pel seu sotmetiment a la voluntat de l’altre cònjuge. Tal vegada per això, l’art. 232-5 de la Llei catalana 25/2010, de 29 de juliol, confereix al cònjuge supervivent que s’ha dedicat al treball familiar un dret personalíssim —no transmissible per tant als seus hereus— per reclamar la compensació als hereus del cònjuge premort, sempre que els béns que aquest li ha atribuït, en la successió voluntària o en previsió de la seva mort, o els que li correspondrien a la successió intestada, no cobreixin el import del que té dret a percebre a conseqüència de la compensació. A pesar que el precepte contempla tan sols les disposicions mortis causa, s’ha de tenir en compte que l’art. 232-6.2 assenyala que les atribucions patrimonials fetes pel cònjuge deutor de la compensació econòmica al cònjuge creditor durant la vigència del règim s’imputaran a la compensació pel valor que tinguin en el moment de l’extinció del règim.
Òbviament és impensable arribar a solució com l’exposada dins del nostre dret. Per la qual cosa, davant la disjuntiva de si procedeix o no la compensació econòmica en el cas d’extinció del règim de separació de béns per mort d’un dels cònjuges, pot parèixer més prudent —ja se sap que la prudència és una de les quatre virtuts cardinals, juntament amb la justícia— circumscriure la compensació econòmica als supòsits en què l’extinció del règim de separació de béns ve produïda per la separació o el divorci. Una de les darreres lleis que, en el nostre Estat, han tocat el tema —la Llei foral 21/2019, de 4 d’abril, de modificació i actualització del dret civil foral de Navarra o Fur Nou—, circumscriu la compensació per desequilibri entre els cònjuges, causat per la dedicació a la família, als supòsits de ruptura matrimonial («Ley 105»).
També altres qüestions es podran plantejar en el futur davant la manca de regulació de la compensació econòmica en l’actual Compilació. Pensem que, a diferència d’altres lleis autonòmiques, no s’ha fet cap concreció sobre allò que s’ha d’entendre com a treball per a la família, podent deixar així fora del concepte el cònjuge que treballa a l’empresa o negoci de l’altre cònjuge, que hauria d’acudir a la institució de l’enriquiment injust per obtenir el corresponent rescabalament. També hagués estat interessant incloure regles de càlcul de la compensació econòmica, com fa l’art. 232-6 de l’abans dita Llei catalana, a fi de donar uns criteris per arribar a quantitats concretes i acabar amb l’arbitri judicial que impera en aquesta matèria; i això, òbviament, no per imposició dels jutges, sinó per la manca de legislació aplicable.