Dret Civil Balear

La comparació entre el patrimoni inicial i final
dels cònjuges en la determinació de la compensació econòmica del treball per a la família

Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears núm. 1/2020, de 22 de juliol (ponent: Sr. Gómez Martínez).

La qüestió de la compensació econòmica del treball per a la família ha ocupat amb freqüència els nostres tribunals des que, de manera sorprenent, es va modificar l’art. 4 de la Compilació de dret civil de les Illes Balears (CDCIB) implantant-la dins del nostre règim econòmic matrimonial, però sense regular-la. La qual cosa han hagut de fer els tribunals, integrant així l’esquàlida normativa en els aspectes sotmesos al seu judici. I, des del primer moment, la gran qüestió suscitada era si bastava haver treballat per a la família per exigir la compensació econòmica —com diu l’art. 4.1 CDCIB— o si era necessari que aquest treball anés acompanyat d’un desequilibri patrimonial desfavorable al cònjuge que reclama la compensació.

La Sala Civil i Penal del TSJIB —el nostre Tribunal de Cassació— es va pronunciar per primera vegada sobre el tema en la Sentència núm. 3/2019, de 30 de maig, la qual apareix comentada àmpliament en aquesta mateixa secció, establint la necessitat, perquè procedeixi la compensació, que el treball per a la família vagi acompanyat del corresponent desequilibri patrimonial, donant sòlida argumentació en recolzament d’aquesta exigència. Plantejat novament el tema en la Sentència que ara es comenta ha estat lògicament idèntica la doctrina proclamada, encara que fent, a més, importants precisions.

Aquesta Sentència inicia l’anàlisi del tema recordant, encertadament, l’art. 14 de la Resolució 37/1978, de 27 de setembre, del Consell d’Europa, expressiu del compromís pels estats membres, el règim econòmic matrimonial dels quals fos el de separació de béns, d’arbitrar fórmules que fessin possible que, en cas de separació, divorci o nul·litat del matrimoni, el cònjuge més perjudicat pogués accedir a una part equitativa dels béns de l’anterior consort o bé a una indemnització que reparés la desigualtat econòmica resultant de l’extinció del règim econòmic matrimonial. Assenyala a continuació la Sentència que aquesta exigència es va acomplir, pel que fa al nostre dret —encara que de manera ben tardana, dic per la meva part—: mitjançant l’art. 9.2 de la Llei 18/2001, de 19 de desembre, de parelles estables; l’extensió d’aquest precepte als matrimonis per la via de l’analogia legis establerta per la Sentència de la Sala Civil i Penal del TSJIB de 24 de març de 2010; i, fa uns pocs anys, per l’art. 4.1 de la Llei 7/2017, de 3 d’agost, per la qual es modifica la CDCIB.

La lacònica regulació del tema de la compensació econòmica per part d’aquesta Llei —així ho diu la Sentència— ha determinat la necessitat que els tribunals la integrin donant contestació a les qüestions al davant d’ells suscitades; i així, la Sentència que es comenta s’adhereix a la doctrina de l’anterior Sentència núm. 3/2019, de 30 de maig, quan proclama l’emergència dins del nostre règim econòmic matrimonial, per la via de l’analogia iuris, d’un principi general que imposaria el desequilibri patrimonial perquè procedeixi la compensació.

El càlcul de la compensació

Resulta d’interès el que es diu en la Sentència comentada sobre la manera de calcular la compensació, matèria que l’art. 4.1 CDCIB deixa expressament a l’arbitri judicial («el jutge ha d’assenyalar») sense dir-li quan és procedent ni donar-li normes per fer el càlcul, a diferència del que resulta de l’art. 232-6 de la Llei catalana 25/2010, de 29 de juliol. En el cas que es contempla, la Sentència de primera instància va concedir a l’esposa la suma de 288.906 € en concepte de compensació econòmica, sobre la base que tenia dret a la suma de 600.000 €, a raó de 2.000 € mensuals multiplicats pels 300 mesos de duració del matrimoni; i restant d’aquesta quantitat la de 311.094 € corresponents a l’import d’unes obres de rehabilitació fetes per l’espòs a dos immobles propietat exclusiva de l’esposa.

Aquesta Sentència va ser revocada en aquest punt per la Sentència núm. 12/2020, de 15 de gener, de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Balears (ponent: Sr. Latorre López), la qual deixà sense efecte la compensació econòmica, per considerar que ja quedava pagada amb la inversió feta per l’espòs en els dos immobles de l’esposa. La Sentència que es comenta rebutja el recurs de cassació interposat per l’esposa en sol·licitud de la compensació econòmica, assenyalant que la procedència de la compensació econòmica va lligada a una comprovació entre el patrimoni inicial i final d’un i altre cònjuge, amb deducció de càrregues i de béns adquirits a títol gratuït constant matrimoni; i, lluny de desenvolupar una activitat probatòria en aquest sentit —segueix dient la Sentència—, l’esposa el que ha fet és introduir un element no patrimonial relatiu a ingressos teòrics, una espècie de salari diferit, que no es pot tenir en compte a l’hora de calcular una desigualtat patrimonial, ja que no és conforme a la naturalesa purament patrimonial de la compensació econòmica, que l’acosta més a l’esfera de la liquidació del règim econòmic matrimonial que als altres efectes de la dissolució del matrimoni.

Data des de la qual es té dret a percebre la pensió compensatòria

La Sentencia de l’Audiència Provincial, que com acabam de veure, va rebutjar la compensació econòmica, va augmentar en canvi la pensió compensatòria, fitxada per la Sentència del Jutjat de Primera Instància de 5 de desembre de 2018 en 1.500 € mensuals, fins a la quantitat de 2.200 € mensuals, a pagar des de la data de la Sentència de l’Audiència o sigui des del 15 de gener de 2020. En el recurs de cassació de l’esposa es sol·licita la revocació d’aquesta declaració per considerar que la data des de la qual s’ha de pagar la nova pensió de 2.200 € mensuals no és la de data de la Sentència d’apel·lació, sinó la de notificació de la Sentència de primera instància, que, com s’ha vist, és de 5 de desembre de 2018.

La Sentència que es comenta fa referència a la STS núm. 388/2017, de 20 de juny, la qual recolzaria la petició de la recurrent, ja que considera que és la sentència de primera instància la que declara dissolt el matrimoni i la pensió compensatòria té per objecte compensar el desequilibri que es produeix des del moment de la separació o divorci; diu, en efecte, aquesta Sentència que «la cuantía fijada por la sentencia de segunda instancia produce efectos desde la sentencia de primera instancia en la que se reconoció el derecho a la pensión compensatoria».

Però la petició de la recurrent no és acollida perquè la pensió compensatòria és matèria purament dispositiva i, com a tal, sotmesa al principi de rogació. I l’esposa, quan va interposar recurs d’apel·lació sol·licitant un augment de la pensió compensatòria, no va formular cap prec relatiu als efectes retroactius per al cas que la seva petició d’incrementar la pensió compensatòria fos totalment o parcialment estimada. Per la qual cosa no és possible, en seu de cassació, decidir una qüestió que no va ser oportunament deduïda a la instància.

Altres sentències d’interès

Com s’ha dit a l’inici d’aquest comentari, el tema de la compensació econòmica del treball per a la família «está de moda», ja que totes les sentències de dret civil balear que he trobat del primer semestre de 2020 fan referència a la mateixa.

A més de les sentències de la Sala Civil i Penal del TSJIB i de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Balears anteriorment indicades, aquest darrer Tribunal ha dictat altres dues sentències sobre el tema.

En la Sentència 54/2020, de 13 de febrer (ponent: Sr. Latorre López), l’esposa sol·licitava una compensació econòmica de 324.000 € per l’aplicació d’un salari diferit al temps de duració del matrimoni. La sentència de primera instància li concedeix la quantitat de 16.186,68 €, la qual és augmentada per la Sentència de l’Audiència Provincial de Balears fins a 100.000 €, en atenció al fet acreditat d’haver contribuït amb els seu treball als negocis del seu marit, sense percebre salari ni estar d’alta a la Seguretat Social, a més de haver dedicat molt més temps que el marit a la cura de la llar familiar i dels fills, particularment d’un que tenia problemes oftalmològics.

I en la Sentència núm. 218/2020, de 28 de maig (ponent: Sr. Latorre López), es deixa sense efecte una compensació econòmica de 42.000 € establerta en la sentència d’instància, en raó a haver realitzat l’esposa sempre activitats laborals pel seu compte i ser indicativa la declaració dels fills que li neguen una dedicació a la família.

Tal vegada la conclusió a la qual podríem arribar és la que, en matèria de compensació econòmica, s’ha de partir sempre, com diu la Sentència núm. 1/2020, de 22 de juliol, de la Sala Civil i Penal del TSJIB, de la delimitació i comparació dels patrimonis inicial i final de cadascun dels cònjuges en cerca del desequilibri patrimonial que és la base de la compensació. Però és indubtable que també poden incidir en el tema altres elements, com es desprèn d’aquestes dues sentències que s’acaben de citar. En tot cas, el que sí és evident és que no es pot basar la compensació econòmica en la simple multiplicació per un salari diferit dels mesos de duració del matrimoni.