COMENTARIS I NOTES

EL CONTROL DELS PODERS PÚBLICS EN L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS:

EN ESPECIAL,

EL CONTROL EXTERN Pere Antoni Mas Cladera

Síndic major de la Sindicatura de Comptes de les Illes Balears Magistrat

1. Introducció. II. L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. III. Els diferents tipus de control. IV. Final. V. Bibliografia.

I. Introducció

Cap poder pot ser il·limitat, i així, diu l’article 9.1 de la Constitució (CE): «Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució espanyola i a la resta de l’ordenament jurídic». També en altres preceptes constitucionals es reitera la idea de control: articles 53, 54, 66, 106, 1 13, 136 i 153, per esmentar-ne els principals.

En un Estat democràtic de dret la noció de control és consubstancial a l’existència ma­teixa dels distints poders en què aquell s’estructura. Com és prou conegut, des de MON- TESQUIEÜ i el règim sorgit de la Revolució Francesa, l’atribució de cada funció estatal (legislativa, executiva i judicial) a òrgans distints, separats, i el seu funcionament harmònic, només és possible mitjançant la configuració d’un sistema de relacions i de controls entre ells (pesos i contrapesos). És a dir, qualsevol forma d’exercici del poder públic ha d’estar, per essència, subjecta a determinades formes de control que permetin assegurar la seva regu­laritat i que facin que tot el conjunt funcioni de forma coordinada, democràtica i sotmesa a l’ordenament jurídic. En paraules del professor ARAGÓN REYES, «el control és un vehicle mitjançant el qual es fan efectives les limitacions del poder».

Això, què és així en termes generals, es fa encara més evident en el cas d’un Estat or­ganitzat de forma descentralitzada, on hi trobam múltiples centres de poder, dotats, tots ells, de facultats de decisió autònomes, amb la possibilitat d’incidir amb els seus actes, de forma més o menys directa, en la vida dels individus i en l’actuació dels altres poders pú­blics.

D’aquesta manera, doncs, resulta que existeixen tècniques de control entre els poders legislatiu, executiu i judicial (configurades en primer terme pel que diu la Constitució, i com­plementades per la resta de l’ordenament jurídic), mentre també hi ha relacions entre els centres de poder central i autonòmics, a l’hora que cada nivell territorial es dota del seu propi sistema de controls (interns, entre els seus òrgans o institucions, etc.).

Als efectes que ens interessen, deixant al marge tant els mètodes de control parlamen­tari de l’acció de govern, com les relacions de control de caràcter polític o d’oportunitat entre els distints nivells de govern de l’Estat, sense entrar tampoc en els controls difusos exercits pels ciutadans, grups de pressió o mitjans de comunicació, i en termes d’aplicació de l’ordenament jurídic, hem de fer referència al que estableixen diversos preceptes cons­titucionals. Així, l’apartat 1 de l’article 106 CE: «Els tribunals controlen la potestat reglamen­tària, la legalitat de l’actuació administrativa i la submissió d’aquesta als fins que la justifiquen»; l’apartat 1 de l’article 117 CE: «La justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels jutges i pels magistrats que integren el Poder Judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei»; l’apartat 1 de l’article 136 CE: «El Tribunal de Comptes és l’òrgan fiscalitzador suprem dels comptes i de la gestió econòmica de l’Estat i, alhora, del sector públic. Dependrà directament de les Corts Generals i exercirà les seves funcions per delegació d’elles en l’examen i la comprovació del Compte

General de l’Estat», i l’article 153 CE: «El control de l’activitat dels òrgans de les comunitats autònomes serà exercit:

1. Pel Tribunal Constitucional, en allò que es refereixi a la constitucionalitat de les seves disposicions normatives amb força de llei.
2. Pel Govern, previ dictamen del Consell d’Estat, en allò que pertoqui a l’exercici de funcions delegades a què es refereix l’apartat 2 de l’article 150.
3. Per la jurisdicció contenciosa administrativa, en allò que es refereix a l’Administració autònoma i a les seves normes reglamentàries.
4. Pel Tribunal de Comptes, en els aspectes econòmics i pressupostaris».

Els preceptes transcrits contenen els principals trets constitucionals respecte al control dels poders públics, entès en el sentit que hem delimitat, i, juntament amb les lleis que —des de les hores fins ara— han anat desenvolupant els mandats constitucionals, repre­senten el context en què s’han d’emmarcar les previsions que conté al respecte l’actual Es­tatut d’autonomia de les Illes Balears.

1. L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears

El capítol VIII del títol IV de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, en la redacció que li va donar la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer (EAIB) es refereix al control dels poders de la Comunitat Autònoma, i conté, únicament, dos articles: el 81 (control jurisdiccional) i el 82 (Sindicatura de Comptes). Aquest capítol s’insereix en el títol que l’EAlB dedica a les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears; en concret, és el seu penúltim capítol, just abans del que es dedica al règim jurídic de la Comunitat Autònoma.

Aquests preceptes, doncs, venen a constituir el tancament del sistema institucional au­tonòmic ja que, després de regular totes les institucions pròpies (ex article 147.2.c CE), el text estatutari determina quins controls existeixen sobre aquestes institucions i quin és el seu règim jurídic (utilitzant, aquí, una tècnica jurídica no massa depurada, atès que es parla de «règim jurídic de la Comunitat Autònoma», quan hagués estat més encertat referir-se al règim jurídic de les normes i de l’activitat desplegada per les institucions de la Comunitat). A més, sota l’epígraf esmentat es reuneixen una sèrie de preceptes que van des de l’àmbit territorial de les competències fins al significat del dret propi, passant per l’activitat de fo­ment.

Així, doncs, l’EAlB, després de dedicar quaranta-dos articles a regular les institucions de la Comunitat Autònoma (de l’article 39 al 80, ambdós inclosos), només n’utilitza dos per referir-se al seu control. Sembla desproporcionat, com a mínim. Anem a veure, però, el que es conté, en aquests dos articles, en què es configuren tres formes de control diferents.

L’article que s’intitula «Control jurisdiccional» es limita a dir el que en un Estat de dret és evident, i que deriva de la pròpia CE, la Llei orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC)

i la Llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ), o sigui, en l’apartat primer, que les normes amb rang de llei estan sotmeses al control del Tribunal Constitucional («únicament», diu l’article, per deixar clar que no hi pot haver cap altre control, ja sigui jurisdiccional, ja exercit pel Go­vern central o per l’Administració general de l’Estat). I, en el seu apartat segon, es refereix a la jurisdicció contenciosa administrativa, com a encarregada de conèixer els recursos con­tra els actes, acords i normes reglamentàries de les institucions de la Comunitat Autònoma (tot i que el precepte parla «dels òrgans executius i administratius», deixant fora l’activitat administrativa i governativa de les institucions que no pertanyen a aquests poders, com ara el Parlament o la Sindicatura de Comptes). Res de nou ans al contrari venen a afegir aques­tes previsions a les que ja es trobaven i millor expressades en els articles 106.1, 153.a i c, i 161.1.a CE.

El precepte dedicat a la «Sindicatura de Comptes» serveix per donar rang estatutari a una institució que va néixer mitjançant una llei ordinària, fora de l’Estatut (en la redacció ori­ginal de l’any 1983), i que fou incorporada a aquest per la Llei orgànica 3/1999, de 8 de gener, que el reformà; d’aquesta manera, el nou article 82 atribueix a la Sindicatura la «fis­calització externa de l’activitat econòmica, financera i comptable del sector públic de les Illes Balears», assenyala quants han de ser els síndics i com s’elegeixen, i remet a una llei la re­gulació de la seva organització i funcionament. Abans de tot, el precepte s’encarrega de dei­xar clar que la institució ha de desenvolupar les seves funcions sense perjudici de les que corresponen al Tribunal de Comptes estatal.

En el present text tractarem d’analitzar algunes qüestions relatives a aquests dos tipus de control de l’activitat dels poders autonòmics, el judicial i l’extern (amb uns breus apunts sobre el tema de la constitucionalitat de les normes amb rang de llei, que discorre per altres camins). A destacar, també que, tot i tractar-se d’una institució que té atribuïdes funcions que poden ser qualificades com a de control, la Sindicatura de Greuges no figura en aquest capítol, sinó que es regula en l’article 51 EIAB, dintre del capítol dedicat al Parlament, com a institució per a la defensa de les llibertats i dels drets fonamentals dels ciutadans i per su­pervisar i investigar les activitats de l’Administració de la Comunitat Autònoma. Tampoc no parlarem, doncs, d’aquesta altra Sindicatura, que, com és prou conegut, encara no s’ha constituït, per no haver estat designat el seu titular.

1. Els diferents tipus de control
2. El primer paràgraf de l’article 81 EAIB es refereix al control de constitucionalitat de les lleis del Parlament (a què haurem d’afegir, sense dubte, els decrets legislatius i els de- crets-llei, regulats en els articles 48.2 i 49 del propi Estatut, i que també són normes amb força de llei). Es tracta d’un precepte que reenvia al que estableixen el títol IX CE i la LOTC, de forma que no ve a afegir res de nou, principalment perquè no ho podria fer de cap ma­nera, per tractar-se de matèries sostretes a la disponibilitat del legislador autonòmic i a l’Es-

tatut. Així, doncs, les normes legislatives de la Comunitat Autònoma només poden ser ob­jecte de recurs d’inconstitucionalitat, interposat per algun dels limitats subjectes legitimats o qüestió de constitucionalitat, plantejada per un jutge o tribunal de justícia.

Cap particularitat hi ha en aquest tema que valgui la pena de comentar, i, per tant, val aquí tota la teoria, la legislació i la jurisprudència que s’ha dedicat al tema en general.

1. La manifestació paradigmàtica del control sobre l’activitat del Govern i l’Administració és el que té atribuït el Poder Judicial, que com hem vist abans exerceix la funció d’admi­nistrar justícia pels jutges i magistrats, de forma independent, inamovible, responsable i sotmesa únicament a l’imperi de la llei (art. 117.1 CE). La norma de capçalera en aquesta matèria és la LOPJ, què s’encarrega de regular les principals qüestions del règim jurídic, or- ganitzatiu i de funcionament d’aquest poder de l’Estat, totes elles fonamentals en un estat de dret democràtic i descentralitzat.

Pel que ara ens interessa, en particular, és a l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu al que correspon d’una manera més directa la funció de controlar l’activitat de l’Adminis­tració, tot i que com és evident, aquesta activitat també està subjecta —com la de qualsevol altra persona— a l’acció de les jurisdiccions civil, penal i social, segons l’àmbit material de què es tracti (si bé en el cas de la jurisdicció penal, més que l’activitat administrativa, els que estan sotmesos al control són les persones que realitzen determinats actes i comporta­ments).

Tanmateix (en relació amb el que més endavant direm), hem de destacar que, qualsevol que sigui l’ordre jurisdiccional competent, sempre ho serà mitjançant l’enjudiciament de conductes o activitats concretes i determinades que es sotmeten al seu coneixement, no res­pecte de la gestió en general; o sigui, els òrgans judicials no manifesten la seva opinió global sobre la forma d’actuar d’una administració o d’un representant públic, sinó que, atenent- se exclusivament a la llei i al dret, efectuen una labor de contrast entre un acte o un regla­ment concrets i les previsions de l’ordenament jurídic, per veure si hi encaixen o no. Es tracta d’un procés a un acte o a uns fets concrets i determinats (tant en seu contenciosa ad­ministrativa, com civil, penal o social), que acabarà amb el pronunciament que calgui en cada cas, però que no implicarà cap judici sobre el conjunt de l’activitat desplegada pel subjecte enjudiciat ni per la generalitat d’ens i organismes administratius. No servirà, tam­poc, per fer-se una idea global d’aquesta activitat, atès el caràcter no representatiu de la sen­tència, sinó que, com és lògic, es limitarà al cas concret (això no impedeix, però, que un examen del conjunt de la jurisprudència existent sobre un tema o un subjecte concret ser­veixin per conèixer-lo millor).

S’ha de destacar, a més, que, amb independència de les diferències que hi ha entre or­dres jurisdiccionals, el control judicial de l’activitat administrativa només es posa en acció quan hi ha un subjecte legitimat que sol·licita la intervenció dels tribunals, la qual cosa és

diferent en cada cas; és a dir, com a exemples, mentre ningú no interposi el corresponent recurs contenciós administratiu contra un acte o disposició (o la inactivitat, si n’és el cas) els jutges i tribunals d’aquest ordre no poden, per ells mateixos, promoure cap acció envers aquells, que despleguen tota la seva força executiva, amb independència dels vicis que els hi afectin, i si ningú formula denúncia o querella sobre uns fets, tampoc no hi intervenen els òrgans jurisdiccionals penals. El control judicial es configura, així, especialment en l’àmbit contenciós, com un remei que només entra en joc —sempre a posteriori, sense perjudici de les mesures cautelars, provisionals i limitades— quan alguna persona legitimada se sent lesionada en els seus drets i interessos i acciona l’Administració de justícia per tal de resta­blir-los, la qual cosa vol dir que la immensa majoria de decisions administratives queden sense ser sotmeses a aquest contrast i segueixen desplegant efectes de forma indefinida; això és així, i no pot ser d’altra manera, ja que sinó s’estaria suplantant les decisions d’un poder de l’Estat —l’executiu— per les d’un altre —el judicial—. El que es vol fer palès amb aquesta reflexió és el fet que el control judicial és fragmentari, limitat a una part molt petita de l’actuació dels poders públics, en relació amb l’amplíssima activitat que despleguen les diverses administracions públiques (no cal recordar aquí l’increment de la intervenció admi­nistrativa, tant des del punt de vista objectiu, material, dels àmbits afectats, com subjectiu, degut a l’imparable creixement d’ens instrumentals o amb participació de les administra­cions públiques).

En un altre sentit, s’ha de destacar, que, com a lògic corol·lari de l’Estat de dret, tothom té l’obligació de complir les sentències i resolucions jurisdiccionals un cop siguin fermes (ar­ticle 118 CE), com a conseqüència del sotmetiment generalitzat a l’ordenament jurídic que estableix l’article 9. 1 CE. En concret, l’article 17.2 LOPJ disposa que «Les administracions públiques, les autoritats i funcionaris, les corporacions i totes les entitats públiques i priva­des, i els particulars, respectaran i, si n’és el cas, compliran les sentències i demés resolucions judicials que hagin guanyat fermesa o siguin executables d’acord amb les lleis»; i continua l’article 18: «Les resolucions judicials només podran deixar-se sense efecte en virtut dels re­cursos previstos en les lleis. Les sentències s’executaran en els seus propis termes». Aquesta força executiva i obligatòria constitueix un dels pilars de l’Estat de dret i materialitza un as­pecte complementari del control, el de les seves conseqüències per garantir l’efectivitat de les decisions i fer efectiva la responsabilitat que pertoqui.

1. El tipus de control a què es refereix l’altre article que l’EAlB dedica a aquest tema (l’ar­ticle 82, de la Sindicatura de Comptes) té característiques i funcionalitats diferents, tot i que també s’exerciti a posteriori, com el jurisdiccional. Estam davant el que es coneixen a tot arreu com a òrgans de control extern (OCEx), als quals se’ls hi atribueix la fiscalització de l’activitat econòmica, financera i comptable del sector públic. És aquesta una funció compartida entre institucions autonòmiques i el Tribunal de Comptes (que manté compe-

tències sobretot l’Estat i sobre els diversos nivells en què es subdivideix el sector públic), i que té en comú amb el control judicial el seu caràcter independent, objectiu i tècnic.

Aquests òrgans estan situats fora del poder executiu —d’aquí la seva denominació d’ex­terns—, lligats al corresponent parlament o cambra representativa i han de basar el seu treball en tècniques i principis professionals i imparcials, al marge de criteris polítics o d’o­portunitat.

En aquests moments, a l’Estat espanyol hi ha dotze òrgans amb aquestes característi­ques, tots ells nascuts a l’empara del respectiu ordenament autonòmic; a més, a la majoria de països del món on regeix l’Estat de dret hi trobam institucions similars (tot i que, com és lògic, cadascuna tengui trets propis i peculiaritats derivades del sistema institucional, polític, social i econòmic).

Els òrgans regionals de control extern (la Sindicatura de Comptes de les Illes Balears, entre ells) han d’analitzar l’activitat de l’Administració per veure si s’adequa als principis de legalitat, eficàcia, eficiència i economia, és a dir, no només s’han de limitar a comprovar si es compleix la legalitat (aspecte clau en un sistema on l’Administració està subjecta, per mandat constitucional a la Llei i a l’ordenament jurídic), sinó que el seu referent ha de ser bastant més ample, atenent a plantejaments moltes vegades més propis de la ciència eco­nòmica o l’auditoria, que no del dret. Això fa que el control que exerceixen aquests òrgans no es limiti a un acte o a uns actes concrets (com en el cas dels tribunals de justícia), sinó que tengui una perspectiva més global i vagi referit a exercicis pressupostaris o a branques d’activitat en general, i que, en moltes ocasions, consisteixi en donar una visió panoràmica de la situació econòmica i financera del sector públic o de determinats ens públics.

El resultat que ofereix el seu treball es manifesta mitjançant informes, dictàmens o me­mòries, en els quals es recullen les opinions, les deficiències observades i les recomanacions per a la seva correcció i millora; una diferència fonamental amb el control jurisdiccional és que aquestes recomanacions no tenen caràcter obligatori (en el sentit que dèiem abans de les sentències dels jutges i tribunals), i la seva força ve donada principalment pel prestigi i capacitat d’influència de què siguin capaços de dotar-se, a la vegada que per la voluntat dels legisladors per plasmar en lleis aquestes opinions i dels titulars de les administracions pú­bliques a l’hora d’implementar les recomanacions. No hem d’oblidar que els primers desti­nataris d’aquests informes són ei poder legislatiu autonòmic i les distintes administracions públiques (autonòmica, insular o municipal), que tenen a les seves mans la possibilitat de millorar la gestió mitjançat les recomanacions expressades en els informes. Però la seva fi­nalitat primera no és l’exigència de responsabilitats.

En cas que en els transcurs del seu treball, la Sindicatura detecti que alguna actuació ha pogut incórrer en responsabilitat administrativa, comptable o penal, ho ha de posar de ma­nifest i comunicar-ho a l’autoritat administrativa que correspongui perquè adopti les mesu­res que siguin convenients, al Tribunal de Comptes pel seu enjudiciament comptable o al

Ministeri Fiscal, als efectes d’iniciar el corresponent procediment penal, respectivament (ar­ticle 11 del Reglament de règim interior de la Sindicatura). Això vol dir que, tot i no tenir força executiva i vinculant, els informes de la Sindicatura de Comptes poden provocar im­portants conseqüències dels tipus esmentats per als que resultin ser responsables (i parlam aquí de persones físiques, no d’institucions, ni òrgans administratius, la qual cosa afecta ja el patrimoni i els drets de persones concretes i determinades).

D’altra banda, així com hem dit que el control jurisdiccional és selectiu i fragmentari (en tant només coneix dels assumptes determinats que es posen al seu abast), el control ex­tern s’estén a tota l’activitat econòmica, financera i comptable desenvolupada pel sector pú­blic, considerat, a més, aquest, en els termes més amples possibles (incloent qualsevol ens, entitat, empresa, consorci, fundació o similar, sempre que s’integri en el sector públic o hi estigui vinculat). L’àmbit subjectiu a què es refereix el control extern és, així, molt extens, i inclou, fins i tot, els contractistes i els perceptors d’ajudes i subvencions públiques, en tant també perceben fons públics.

Quant al seu àmbit objectiu, tot i que, les normes parlin sempre dels comptes i la gestió econòmica, financera i comptable, la realitat és que, en la pràctica, quasi tota l’activitat que desenvolupa el sector públic pot tenir aquesta consideració i encaixar en aquesta definició. A més de la part corresponent a comptes i comptabilitat, que és més específica i suposa la primera raó de ser de les institucions de control extern, qualsevol altra manifestació de l’ac­tivitat administrativa és susceptible de ser objecte de la fiscalització externa; pensem en la contractació, les subvencions, la política de personal, la gestió del patrimoni públic, la gestió i recaptació d’ingressos públics, i així, qualsevol matèria o àmbit en què es mou l’activitat del sector públic. Tots aquests poden ser objecte de control extern, com succeeix en la pràc­tica, i això es pot veure amb una visita a les pàgines web de les distintes institucions auto­nòmiques de control extern, on es pot comprovar la varietat i variabilitat de fiscalitzacions dutes a terme (a tall d’exemple: informes sobre la gestió i control del patrimoni municipal del sòl, sobre l’adequació d’universitats a l’espai europeu d’educació superior, respecte al cicle urbà de l’aigua o als contractes d’alta direcció en el sector públic). La realitat, doncs, és que la funció de la Sindicatura de Comptes no es limita als «comptes», en sentit estricte, sinó que abasta quasi tota l’activitat dels distints subjectes que integren el sector públic de les Illes Balears. L’àmbit objectiu del control és, així, extensíssim i omnicomprensiu.

Convé no perdre de vista, a més, que una de les principals funcions d’aquest tipus d’ins­titucions és fer pública la informació econòmica i financera del sector públic, que, d’una altra manera, restaria en l’àmbit purament intern dels propis ens o administracions afecta­des. És a dir, contribueix a fer efectiu el principi de transparència que, avui en dia, és con­siderat cabdal en qualsevol estat democràtic de dret (el lema sota el que es va desenvolupar el III Congreso Nacional de Auditoria en el Sector Público, que va tenir lloc a Navarra en 2008, va ser, precisament, «Hacia la transparencia en la gestión pública»). La informació

economicofinancera que proporcionen els informes dels OCEx permet els ciutadans fer-se una idea de la situació del sector o sectors de què es tracti i dóna a conèixer, així, la seva imatge fidel —és a dir, sense distorsions o alteracions interessades— que és una de les principals finalitats de la comptabilitat.

Aquest aspecte planteja, a l’hora, un nou repte, com és el de fer comprensible una in­formació densa i especialitzada, la qual en moltes ocasions és difícil de simplificar o alleugerir sense que perdi el seu vertader sentit i significació; és aquesta, però, una qüestió comuna a qualsevol àrea de coneixement especialitzada i tècnica (la de fer-se entendre per la pobla­ció en general), per la qual cosa no hi entram més a fons, tan sol deixar-ho apuntat, com a aspecte complementari del paper que juguen els òrgans de control extern en el si de les ins­titucions autonòmiques i de les corresponents societats. Només dir que fer arribar amb cla- retat als ciutadans el missatge dels informes de fiscalització i millorar la imatge que té l’opinió pública dels OCEx, en general, i de la Sindicatura de Comptes en particular, són as­signatures pendents, en les que s’ha de seguir treballant.

Junt a la tasca divulgativa/informativa/estadística, aquests òrgans despleguen funcions d’examen i fiscalització d’actuacions generals (com els comptes anuals) o concretes i deter­minades (expedients de modificació pressupostària, d’execució de despeses/ingressos, con­tractes, subvencions, etc.), per la qual cosa podem dir que aquesta activitat configura el control com la comprovació de l’actuació del subjecte fiscalitzat i la verificació de la seva adequació a uns paràmetres prèviament establerts.

En aquest segon camp, el control extern se sembla més a la funció judicial, en tant que es tracta d’analitzar un acte o resolució, confrontar-lo amb l’ordenament que el regeix i, fi­nalment, emetre opinió raonada sobre la seva adequació a aquest ordenament (exclusiva­ment jurídic, en el control judicial, i també sobre altres principis de tipus comptable i econòmic, en el cas dels OCEx); o sigui, en síntesi, un sil·logisme, amb uns fets, un raona­ment i la conseqüència final. Com ja hem vist, amb diferents efectes i funcionalitat, a causa de la posició que cada tipus de control ocupa en el si de l’ordenament, però molt similars des del punt de vista estructural.

1. Final

El sistema de control establert en ei nostre Estatut és, d’aquesta manera, complex, in­tegrat per àmbits ben definits que, lluny de col·lidir, són complementaris, de forma que la suma d’ambdós ha de permetre conèixer el funcionament del sector públic de les Illes Ba­lears, i garantir, d’una forma raonable, la seva adequació als interessos generals, que han de ser sempre el bé jurídic a protegir. No oblidem que, en algunes ocasions, els procedi­ments jurisdiccionals se sustenten en informes de la Sindicatura de Comptes o que aquests són utilitzats com a font d’informació o element probatori pels jutges i fiscals que intervenen en les causes.

L’actuació dels tribunals de justícia, complementada amb els informes de la Sindicatura (que, com ja hem dit abans, poden provocar l’exigència de responsabilitats administratives, comptables o penals) constitueixen mecanismes prou desenvolupats per aconseguir que l’activitat de l’Administració pública —i tots els seus ens dependents i vinculats— s’adeqüi el màxim possible als principis constitucionals que la regeixen i que estan continguts en l’article 103.1 CE (pel que aquí interessa: objectivitat, servei als interessos generals, eficàcia i submissió plena a la llei i al dret) i en l’article 31.2 CE (equitat en l’assignació de recursos públics i eficiència i economia en la programació i execució de la despesa).

Recordem, en definitiva, que com que el funcionament del sector públic ha de ser eficaç, no s’han d’establir mètodes de control que paralitzin excessivament la gestió; ha de trobar- se un equilibri per tal d’articular un sistema de controls que no minvi l’eficàcia i que, a la vegada, sigui efectiu. Aquesta qüestió es fa més evident, encara, en el cas dels anomenats ens instrumentals, l’existència dels quals està lligada, entre altres raons, a una pretesa major eficàcia que l’Administració directa. Crec que la solució no està tant en un sector públic ca­rregat de controls i, a la vegada, eficaç, com en aconseguir el funcionament eficaç i eficient de la pròpia Administració, ja que, en la majoria d’ocasions, la matèria atribuïda i les fina­litats a assolir per l’ens instrumental es podrien assumir perfectament pels serveis propis de l’Administració, sense necessitat de crear nous organismes (possibilitat que hauria de quedar restringida a aquells casos en què fos imprescindible).

Els tipus de controls dels que hem parlat són, en qualsevol cas, posteriors, i, per tant, coneixen dels assumptes un cop s’han realitzat les actuacions, i, sempre, amb un cert retràs, provocat tant per la coneguda lentitud de l’Administració de justícia, com pel fet que els OCEx examinen comptes i altres activitats, mesos (i, a vegades, anys) després de tancar-se l’exercici. I això ha de ser així, a més, per garantir una llunyania que permeti objectivar i in­dependitzar millor la decisió.

La realitat quotidiana i l’actualitat que veiem reflectida darrerament en els mitjans de co­municació (d’àmbit estatal, però, sobretot de les nostres illes) ha conduit a la impressió que no existeixen controls o que aquests són insuficients, quan, precisament l’existència mateixa de les notícies és la prova que els controls —com a mínim, alguns d’ells— han funcionat i han servit per posar en marxa la maquinaria que permet detectar males pràctiques i posar- hi els remeis de caire polític, administratiu o penal que l’ordenament preveu. El que ha suc­ceït, en moltes ocasions, és que, davant la manca o limitació de controls previs o concomitants (sobretot en l’àmbit dels ens instrumentals) els fets s’han conegut massa tard o quan ja era molt difícil aturar la desfeta, però això no ha passat —quasi mai— quan es tractava d’actes sotmesos a procediments de fiscalització prèvia.

L’existència d’un important sector públic instrumental (integrat per consorcis, funda­cions, empreses públiques i altres ens) en el qual no s’apliquen tècniques de control previ, sinó que s’han de moure més bé per criteris d’eficàcia i rapidesa, ha provocat que determi-

nades actuacions no fossin detectades a temps, i, per això, hem d’assistir, ara, a tot un seguit de processos judicials en què la jurisdicció penal es veu obligada a haver d’actuar d’una forma més intensa del que havia estat habitual fins ara.

Així doncs, els controls previstos en l’ordenament jurídic estan funcionant, tot i que, com en totes les coses, és clar que podrien millorar-se, principalment pel que fa a la seva rapidesa, immediatesa i efectivitat. El que cal, molts de pics, és que els que tenen en les seves mans la possibilitat de dictar les normes i de fer-les complir de forma efectiva, ho du­guin a terme, sense altres consideracions d’ordre polític o d’oportunitat.

IV. Bibliografia

ARAGÓN REYES, M. «La interpretación de la Constitución y el carácter objetivado del control jurisdiccional». Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 17 (1986).

BIGLINO CAMPOS, P. i DURÁN ALBA, J. F. (dir.). Pluralismo territorial y articulación del control externo de las cuentas públicas. Valladolid: Lex Nova, 2008.

GORORDO BILBAO, J. M^d. El control de las cuentas públicas. Cizur Menor (Navarra): Civitas-Thomson Reuters, 2009.

LOZANO MIRALLES, J. «Control, auditoría y fiscalización». Auditoria Pública, núm. 3 (1995).