El TC declara la constitucionalitat de la Llei foral navarresa 16/2019, de reconeixement i reparació de les víctimes per actes de motivació política provocats per grups d’extrema dreta o funcionaris públics

El TC declara la constitucionalitat de la Llei foral navarresa 16/2019, de reconeixement i reparació de les víctimes per actes de motivació política provocats per grups d’extrema dreta o funcionaris públics

Sentència del Tribunal Constitucional (recurs d’inconstitucionalitat) núm. 108/2021,
de 13 de maig (Ple) (ponent: Sr. Xiol Ríos).

El plantejament del recurs i la delimitació del seu objecte, d’acord amb els precedents de la doctrina constitucional en la matèria

Un grup de més de cinquanta diputats, dels grups parlamentaris Popular i Vox en el Congrés dels diputats, formularen recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei foral de Navarra 16/2019, de 26 de març, de reconeixement i reparació de les víctimes per actes de motivació política provocats per grups d’extrema dreta o funcionaris públics. El recurs es dirigia contra la pràctica totalitat del seu contingut, exceptuant només tres articles, basant-se essencialment en la consideració que incorria en els mateixos defectes d’inconstitucionalitat que un precedent legislatiu anterior i de la mateixa denominació, com era la Llei 16/2015, de 10 d’abril, la qual va ser declarada parcialment inconstitucional per la STC núm. 85/2018, de 19 de juliol.

Això anterior obliga el TC, amb caràcter preliminar, a delimitar oportunament l’objecte d’enjudiciament, no sense algun component de crítica dirigit a la sistemàtica d’interposició de la demanda, perquè tot i dirigir-se a gairebé tot l’articulat de la norma, no ha anat associada amb una anàlisi detallada, com també el fet d’un grau elevat d’indeterminació en els motius d’inconstitucionalitat. Recorda així, i per tal de centrar el seu plantejament valoratiu, que el TC ha reiterat que la presumpció de constitucionalitat de les lleis no es pot desvirtuar sense una argumentació suficient, no sent admissibles les impugnacions globals sense un raonament específic que les hi doni suport. En conseqüència, ja inicialment descarta l’anàlisi d’una sèrie de preceptes de la llei impugnada, i de la resta se cenyirà estrictament a valorar els motius d’inconstitucionalitat adduïts pels recurrents de manera concreta.

Per això, partirà de la seva recent jurisprudència sobre les lleis autonòmiques de reconeixement de víctimes i de reparació de danys produïts per fets violents, que es concreta d’una banda en la STC núm. 85/2018, ja esmentada, com també de la posterior STC núm. 83/2020, de 22 de setembre, amb relació a la Llei del País Basc 5/2019, de 4 d’abril, de modificació de la Llei 12/2016, de 28 de juliol, sobre reconeixement i reparació de víctimes de vulneracions de drets humans en el context de la violència de motivació política en aquella comunitat autònoma, entre els anys 1978 i 1999.

Atès que el punt principal sobre el qual se centren les raons d’inconstitucionalitat de la Llei navarresa impugnada el constitueix la naturalesa, les funcions i el règim de la Comissió de Reconeixement i Reparació que regula, lògicament la Sentència examina si se superen els paràmetres d’actuació admissibles i, concretament, la licitud de les atribucions que se li assignaven per tal de reconèixer la condició de víctima i els efectes que s’associaven a aquella situació, quant a la investigació i fixació de fets que es poguessin tipificar com a delictes, ja que això pot implicar infracció de la reserva jurisdiccional al Poder Judicial que es desprèn de l’art. 117 CE, i particularment respecte de la jurisdicció penal.

Resumeix així la doctrina limitativa partint que l’encomanda a aquests tipus de comissions de funcions d’investigació i fixació de fets delictius al marge del poder judicial, i amb la potestat de desconèixer allò que ja estigués resolt per la jurisdicció penal, serien contràries a la Constitució, encara que fos a l’efecte del reconeixement de la condició de víctima i a la dispensació dels beneficis corresponents. No es nega en aquesta doctrina la possibilitat d’investigació, però no a partir de l’orientació prioritària a investigacions de possibles il·lícits penals, sinó estrictament a la fixació d’un nexe causal d’uns fets determinats, amb la producció d’un dany i la situació de necessitat o d’atenció de la que es faci mereixedora una persona per haver sofert les conseqüències d’aquells fets.

Centrat el punt de partida, de manera preliminar el FJ 4 de la Sentència ja permet avançar un resultat oposat a la precedent STC núm. 85/2018, en contrastar-se amb el contingut o replantejament que es fa en la nova Llei 16/2019, i que derivarà en la seva adequació al marc constitucional, en no acollir-se els motius d’inconstitucionalitat adduïts pels recurrents, que s’analitzen en els fonaments jurídics posteriors.

Inexistència de vulneració del principi de reserva jurisdiccional en la configuració de les atribucions de la Comissió de Reconeixement i Reparació

Els recurrents al·legaven infracció dels art. 117.3 i 53.2 CE per part de molts dels articles impugnats, en entendre que impliquen l’establiment d’un procediment per a l’aclariment, la investigació i l’apreciació de fets en aparença delictius, al marge de resolucions judicials fermes. La Sentència rebat de manera individual amb referència a cadascun dels preceptes aquella consideració, i que, a títol no exhaustiu, es fa d’acord amb aquestes argumentacions:

− La regulació del dret al reconeixement i reparació encaixa dins un àmbit administratiu, tant del reconeixement de la condició de víctima, amb els trets característics propis d’una sol·licitud dels interessats que han de proporcionar un suport argumental vàlid perquè la Comissió, com a òrgan administratiu, determini si procedeix l’atorgament de la condició, i l’atorgament simultani de mesures de reparació.

− La previsió que la Comissió pugui dur a terme actuacions i gestions addicionals no implica una activitat d’investigació pròpia, sinó l’obtenció de les dades que, a partir del principi de col·laboració institucional amb els altres poders públics, se li puguin subministrar. El fet que pugui dur a terme altres actuacions necessàries per al millor estudi i resolució de la sol·licitud presentada s’ha de circumscriure a la valoració de la documentació aportada pel sol·licitant, o bé per aquells poders públics que hi col·laborin, a l’efecte de determinar la relació de causalitat necessària per articular els mecanismes de compensació que preveu la Llei.

− El fet que es pugui oir el sol·licitant a l’efecte de completar la informació; recaptar antecedents, dades o informes de l’administració foral; sol·licitar informació a altres entitats públiques o privades dins dels límits de la legislació en matèria de transparència i protecció de dades; sol·licitar informe o testimoni de persones amb coneixement dels fets o que per la seva experiència o perícia tècnica puguin aportar informació rellevant, o sol·licitar l’informe pericial preceptiu que es preveu —tot això són actuacions típiques de la fase d’instrucció de qualsevol procediment administratiu—, no suposa que existeixi infracció de la legislació bàsica en aquesta matèria.

Així, la Sentència considera que la Llei foral 16/2019 garanteix una delimitació entre la tasca administrativa de reconeixement i compensació, distinta de la que correspon a la investigació i persecució de fets delictius, i per tant les actuacions que regula són tasques pròpies i reservades a la Comissió, com és la de determinar la relació de causalitat entre els fets i la producció d’un resultat lesiu, imprescindible per a la finalitat d’atorgament de les compensacions que regula, sense que això no impliqui cap indagació sobre els responsables concrets dels danys; més enllà del que es preveu genèricament en la norma en relació amb la condició de funcionaris públics o de particulars participants en la producció d’aquell d’any.

Aclareix així un punt important, com és que la doctrina que va fixar la precedent STC núm. 85/2018 i també la STC núm. 83/2020, mai no va declarar que s’impedís que la condició de víctima i de l’atorgament dels beneficis que es dispensin, es reconeguin en absència d’un pronunciament judicial; i que la nova regulació no pretén aconseguir la presumpció de certesa sobre el responsable del fet il·lícit, sinó únicament determinar, a partir preferentment del que ja ha estat provat en via administrativa o judicial, una relació de causalitat entre fets i resultat lesiu que possibilita activar els mecanismes de reparació que ha dissenyat el legislador navarrès.

Per extensió, tampoc no prospera la defensa dels recurrents del fet que la Llei atribueix en exclusiva a la Comissió el coneixement de les vulneracions de drets humans, en contra dels preceptes constitucionals invocats, en detriment dels jutges i tribunals per garantir els drets fonamentals, recordant que la reserva en exclusiva que es fa està només lligada a la de realitzar motivadament les propostes de reconeixement o denegació de la condició de víctima o la inadmissió, també motivada, de les sol·licituds. Tampoc no es vulneren aquests preceptes pel mandat que la Llei fa a la Comissió de realització d’un resum dels fets que varen ocasionar la vulneració dels drets humans i una valoració de la relació de causalitat.

En línia similar es rebutgen preteses vulneracions de principis constitucionals sobre garanties de respecte als drets fonamentals de tercers en la instrucció dels procediments administratius. En aquest sentit, el TC recalca que en la Llei es deixa clar que no es refereix a assumptes que estiguin en coneixement de la jurisdicció penal, i per tant s’exclou qualsevol risc d’interferència. També s’afirma que no és admissible per a la impugnació la consideració dels recurrents sobre que la regulació no estigui redactada en uns termes concrets, ja que la simple possibilitat d’un ús esbiaixat de la norma no pot ser motiu per declarar-ne la inconstitucionalitat, doncs per tota lesió eventual dels drets de tercers caldria acudir, en tot cas, a la via jurisdiccional adient.

També en la regulació del reconeixement del denominat «dret a la veritat», amb relació al qual la Sentència precisa que si les referències de la Llei al coneixement de la veritat i a l’examen de les vulneracions de drets humans s’entengués com una obligació dels poders públics navarresos equivalent o alternativa a la funció dels tribunals de fixar la veritat jurídica en el si d’un procés dotat de les garanties corresponents, la norma incorreria en inconstitucionalitat. Però tot seguit precisa que la presumpció de constitucionalitat de la norma en funció del seu origen democràtic ha d’imposar una interpretació diferent. La funció de la Comissió es correspon amb la valoració de fets que al·leguin els sol·licitants per poder dictaminar si existeix relació amb els danys invocats.

Manca de vulneració de garanties procedimentals

Un segon motiu d’inconstitucionalitat es tractava de construir sobre la vulneració de garanties mínimes de procediment, des d’una doble perspectiva penal i administrativa. Essencialment, el dret al jutge predeterminat per la Llei d’acord amb l’art. 24.2 CE (per mor de la regulació d’un procediment amb un objecte d’esclariment d’actes típicament delictius), com també la vulneració dels drets a la defensa i a l’assistència lletrada, d’informació de l’acusació formulada, a un procés públic sense dilacions, a la utilització dels mitjans de prova pertinents per a la defensa, a no declarar contra si mateix, a no confessar-se culpable i a la presumpció d’innocència.

En aquest punt, la Sentència no considera necessari donar cap resposta específica, tenint en compte que, d’acord amb el que ja ha declarat anteriorment, no existeix en la Llei impugnada cap vulneració del principi de reserva jurisdiccional de l’art. 117.3 CE, i per això aquest segon bloc d’argumentacions s’han de considerar sense contingut. Aclareix estrictament que la constitucionalitat de la Llei foral 16/2019 no depèn del fet que els òrgans administratius que crea s’estructurin o actuïn sense observar les regles pròpies del procés judicial penal, sinó que depèn que s’observin els límits que es desprenen de la Constitució respecte de la seva comesa de reconeixement administratiu de la condició de víctima i de les formes de reparació del dany. Afegeix, a més, que en cap cas el procediment de la Llei autonòmica no té caràcter sancionador, perquè dita finalitat punitiva s’hi ha exclòs expressament.

Derivadament, la mateixa conseqüència s’aplica a la vulneració invocada pels recurrents de les normes del procediment administratiu sobre legitimació, instrucció i prescripció. Indica el TC que parteixen de l’equivocació d’entendre que el procediment de reparació que regula la Llei impugnada té naturalesa sancionadora, ja sigui penal o administrativa, que pugui afectar l’autor dels fets. No es dona aquesta premissa perquè s’exclou qualsevol indagació o assignació individual de responsabilitat: únicament es defineix la producció per funcionari públic o particular com a norma general per identificar un supòsit de fet, però no, insisteix, per determinar la individualització de l’autor de la vulneració.

És per això que la tramitació del procediment administratiu mai no vulnerarà o afectarà les garanties jurídiques i constitucionals de terceres persones distintes de les víctimes. En tot cas, el que determina la Llei és una cosa diferent, com és que la Comissió comuniqui als òrgans judicials els indicis d’actuació il·legal que es poguessin desprendre de l’inici del procediment administratiu, i la suspensió d’aquest procediment quan existeixi una causa judicial o un procediment administratiu sancionador obert, fins que no s’hagi exhaurit la via judicial o la resolució sigui ferma en via administrativa, respectivament.

Respecte del principi d’intangibilitat de les sentències i d’altres drets fonamentals de tercers

Més breus són els fonaments de dret sisè i vuitè de la Sentència, essencialment pel fet que l’absència de motius d’inconstitucionalitat per infracció d’aquests principis ja es dedueixen perfectament dels anteriors.

Efectivament, quan a la pretesa vulneració del principi d’intangibilitat de les sentències derivat de l’art. 24.1 CE, el TC no accepta l’argumentació dels recurrents sobre la indefinició de la Llei foral, que per contra considera plenament suficient per remetre tàcitament al mandat del seu art. 118, que concreta l’art. 17.2 LOPJ pel que fa al respecte de totes les administracions de les sentències i de la resta de resolucions judicials que hagin guanyat fermesa.

Pel que fa a la possible vulneració dels drets constitucionals a l’honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la presumpció d’innocència sobre els tercers sobre els que es pugui projectar la investigació, es remet a les fonamentacions anteriors quant a la no exigència de determinació individualitzada de l’autor. Tampoc no s’aprecia vulneració de drets de tercers en el mandat de publicitat de les actuacions relatives al procediment de reconeixement i reparació, ja que adopta la forma d’una memòria anual d’activitat de la Comissió, que es limita a donar compte de les sol·licituds, els resultats dels treballs, la situació dels expedients i de les propostes de resolució, i que queda sotmesa al principi de garantia de drets de terceres persones, així com dels informes globals que, sobre la base d’aquestes memòries anuals, faci l’Institut de la Memòria per tal de presentar al Parlament de Navarra.

Projecció de la Sentència amb relació a la problemàtica de les atribucions dels òrgans de «memòria històrica» o de reconeixement prevists en distintes legislacions

Tot i que òbviament les finalitats i objectes de la Llei foral 16/2019 objecte d’aquest recurs d’inconstitucionalitat són diferents d’altres normes que han anat sorgint en el nostre ordenament jurídic, tant a nivell estatal, com també en el cas de les Illes Balears amb alguns exemples en concret, aquesta Sentència té un especial interès des del moment en què traça uns límits d’actuació als òrgans administratius que es preveuen respectivament. És evident que la regulació navarresa, com també la basca a què es refereixen els dos precedents de jurisprudència constitucional que se citen en aquesta Sentència, obeeixen a uns contexts històrics específics, i per això la seva extrapolació a altres regulacions, com deim ja siguin estatals o autonòmiques en matèria de «memòria històrica», s’ha d’agafar amb les prevencions oportunes.

Això no obstant, s’ha de dir que dos punts nuclears d’aquesta jurisprudència, referents a les limitacions d’actuacions d’investigació d’òrgans administratius que es creïn ad hoc per aquestes normes de rang legal, com la seva connexió amb el nou concepte del «dret a la veritat», potser siguin uns aspectes tancats de manera incompleta per aquesta jurisprudència, com seguidament posarem de relleu.

No de bades, cal que assenyalem que el veredicte d’aquesta Sentència, per bé que d’acord amb el seu punt segon es desestima el recurs d’inconstitucionalitat en la major part dels preceptes impugnats, en el punt primer, tot i declarar també la constitucionalitat de la resta, es remet a la interpretació conforme que efectua d’acord amb el seu fonament jurídic cinquè, al seu torn basat essencialment en la jurisprudència precedent. Per aquest motiu, paradoxalment el magistrat designat ponent, Sr. Xiol Ríos, efectua un vot particular en congruència amb els ja realitzats per ell mateix en les anteriors STC núm. 85/2018, de 19 de juliol, i núm. 83/2020, de 15 de juliol.

Certament aquestes dues qüestions foren objecte ni més ni menys que de cinc vots particulars en la primera de les referides sentències del TC. És exponent de la gran controvèrsia suscitada el fet que, en extensió, les consideracions de dits vots particulars superen el mateix text de la Sentència pròpiament dita. Singularment, el posicionament discrepant del magistrat Xiol Ríos es basava en rebatre la posició majoritària que va construir un principi constitucional d’exclusivitat de la jurisdicció penal amb caràcter absolut per a la investigació de fets delictius, fins i tot si es tractava de funcions que, com en el cas, no suposessin imposició de penes privatives de llibertat.

Es negava en aquest vot particular i a d’altres aquest fals principi constitucional, ja que es contradeia amb el reconeixement de les funcions similars del Ministeri Fiscal; la necessària potestat d’investigació en un estat social que vol exercir funcions prestacionals vinculades a la condició de víctimes de delictes; l’existència de normes de dret internacional i nacional que obliguen a dita investigació al marge de la jurisdicció penal pel compliment de funcions que no atribueixin responsabilitat; o la mateixa possibilitat que reconeix l’art. 76 CE per constituir comissions parlamentàries d’investigació de fets delictius; extensiva en la pràctica a les comissions d’assemblees autonòmiques.

En línia similar, el vot particular del magistrat Sr. Narváez Rodríguez, posant de relleu la diferència entre la finalitat d’investigació en el si d’un procés penal, i la indagació d’un fet criminal fora del procés penal, que es dona a la pràctica sense cap més problema des de la perspectiva de la investigació històrica, periodística, científica, o fins i tot parlamentària, sigui a les Corts Generals o en els parlaments autonòmics, de fets que poden ser constitutius de delicte i que no té perquè ser duta a terme per cap dels subjectes actius en l’àmbit penal a què al·ludeix l’art. 126 CE. Aquestes investigacions sense rellevància penal estan igualment emparades per la Constitució, en funció dels fins extrapenals que persegueixen, per la qual cosa posa de relleu la contradicció de la Sentència núm. 85/2018, en admetre que puguin existir aquestes comissions administratives de reconeixement i reparació i realitzar investigacions de fets criminals cenyides a un únic objectiu de determinar el pressupost de fet previ al reconeixement de la condició de víctima i el rescabalament que correspongui.

Aquest vot particular, en definitiva, reclamava un examen des d’una perspectiva constitucional diferent de la Llei foral precedent 16/2015, com era a partir de la finalitat purament reparatòria o assistencial respecte de fets que no havien estat ni podien arribar a ser objecte d’aclariment en un procés penal, a banda dels que sí que havien estat objecte de condemna penal. El punt havia de ser, des d’aquest pressupost, si la norma autonòmica afectava drets fonamentals o garanties de tercers, o si les atribucions de la comissió excedien de la finalitat per a la qual es creava.

Per ventura, l’especial èmfasi que posa aquesta STC núm. 108/2021 que ara hem comentat en aquest aspecte, indirectament voldria implicar una certa correcció o matisació de la doctrina inicial, cosa que explicaria, per altra banda, que dit magistrat ara no hi hagi efectuat vot particular. Per altra banda, en un dels dos punts que hem assenyalat més amunt, també es discrepava en el seu vot amb l’existència d’un principi d’acord amb el qual la veritat només pugui ser la fixada en una resolució judicial; i que per això s’hagi de descartar la viabilitat o encaix constitucional de les denominades «comissions de la veritat», en el context d’una democràcia avançada, a l’efecte d’aclarir fets eventualment criminals que, bé sigui pel joc de la prescripció o de l’amnistia, ja no puguin ser aclarits i determinats en el si d’una investigació penal, quan allò que és cert és que podrien tenir, en alguns casos, la màxima transcendència social, a més de la personal i humana de cada víctima.

En la posterior STC núm. 83/2020, es produïren només dos vots particulars, tenint en compte que la Llei del Parlament basc 5/2019 i la que reformava, la Llei 12/2016, objecte del procés de constitucionalitat, assumien la doctrina de la STC núm. 85/2018. De fet, cal exposar que la Llei 12/2016 fou objecte de recurs d’inconstitucionalitat pel president del Govern però, a través de la Comissió Bilateral de Cooperació Administració de l’Estat-Comunitat Autònoma del País Basc, s’assolí un acord pel qual s’adoptà el compromís de dur a terme unes modificacions que permetrien el desistiment del recurs, que són les que acollí la posterior Llei 5/2019, seguint, com hem dit la doctrina fixada pel TC sobre la matèria.

La legislació balear de memòria democràtica

En base a dita doctrina, podem extreure la conclusió de la plena constitucionalitat de les previsions anàlogues, per bé que com hem dit dirigides a la reparació de víctimes d’altres contexts històrics, que conté la Llei balear 10/2016, de 13 de juny, per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme, dictada com a desplegament normatiu de la Llei estatal 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura, per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa. Aquesta norma autonòmica tenia present la situació d’indefensió de nombroses famílies de desapareguts i de les associacions que les representen perquè, excepte en casos comptats, les institucions autonòmiques i locals no havien assumit la seva obligació, com a administracions públiques, de facilitar la recerca dels desapareguts de la Guerra Civil i de la dictadura, davant la problemàtica específica que s’havia d’afrontar, tant a l’hora d’indagar on són els desapareguts, com en tot el procés d’intervenció d’una fossa comuna on es troben restes humanes.

En aquest sentit, com deim, tenen plena inserció dins la doctrina constitucional, entre d’altres, la creació d’una comissió tècnica de desapareguts i fosses en el si del Govern de les Illes Balears, adscrita a la conselleria competent en matèria de recuperació de la memòria històrica i democràtica, amb assignació de funcions, i la previsió d’emissió d’informe per part del Govern de les Illes Balears, a través de dita comissió, per tal de presentar als familiars i representants de les persones desaparegudes les tasques de recerca i identificació. És igualment l’encarregada d’elaborar anualment una memòria d’activitats que dipositarà tant al Parlament de les Illes Balears com a la Presidència de la Comunitat Autònoma (art. 5, 8 i 12). La validesa d’aquestes tècniques, com hem vist, s’admeten expressament en aquesta Sentència del TC que ens està ocupant.

Com també resulta perfectament admesa, ja que no suposa investigació judicial penal en seu administrativa sinó mera col·laboració amb la jurisdicció davant la possible existència de fets delictius no prescrits, la previsió del seu art. 7 d’un mandat al Govern per tal de considerar les fosses com a proves «d’execucions extrajudicials, sumàries o arbitràries vinculades a possibles desaparicions forçades, crims de guerra i crims contra la humanitat als efectes de la seva investigació judicial, conformement amb la legislació vigent». Igualment, el que determina l’art. 10 per raó de l’eventual caràcter massiu o sistemàtic que presenti la troballa de restes humanes amb signes de violència en les fosses de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, per tal que el Govern, directament o a través dels seus serveis jurídics, denunciï davant la Fiscalia l’existència d’indicis de la comissió de possibles crims contra la humanitat de naturalesa imprescriptible i efectes permanents, conformement amb la legislació vigent.

En la mateixa línia podem situar la posterior Llei balear 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, centrada en les víctimes que, en relació amb la Guerra Civil espanyola i la dictadura franquista a les Illes Balears, haguessin patit danys individualment o col·lectivament, incloses lesions físiques o mentals, patiment emocional, pèrdues econòmiques o restricció substancial dels seus drets fonamentals, com a conseqüència d’accions o omissions que constitueixin una violació manifesta de les normes internacionals de drets humans o una violació greu del dret internacional humanitari.

Dita norma legal posa èmfasi en el dret de les víctimes a la veritat, en un context ampli, declarant que implica l’obligació de les institucions públiques d’investigar per promoure l’esclariment dels fets ocorreguts en relació amb les violacions dels drets durant la Guerra Civil i la dictadura, com un element fonamental per a la construcció de la convivència en el present i el futur. Crea així mateix, una Comissió Tècnica de Memòria i Reconeixement Democràtics (art. 30) amb funcions en la matèria, preveient també l’elaboració d’un pla autonòmic amb integració de diverses actuacions, i la necessitat que la conselleria competent en matèria de Memòria Democràtica realitzi anualment un informe de les actuacions dutes a terme, amb un apartat específic de les actuacions desenvolupades pels consells insulars i els ajuntaments de les Illes Balears, definint igualment un deure de col·laboració interadministrativa i de facilitació d’informació; així com la tramesa posterior a una comissió parlamentària corresponent als efectes de la seva valoració.

Tanmateix, a manera de reflexió final, tot i l’aval del TC tant a les regulacions específiques adoptades per les comunitats autònomes navarresa i basca i, per extensió, a la resta de les normatives autonòmiques en matèria de memòria democràtica o de reconeixement de condició de víctimes i de mesures de rescabalament, el vot particular que conté la Sentència objecte de comentari posa de manifest que persisteix encara una visió de la jurisprudència constitucional potser limitada. Això, tant pel que fa a l’extensió de les possibilitats per a les investigacions de naturalesa extrajudicial dels òrgans administratius creats, com especialment i lligada a aquesta extensió, pel que fa al desplegament de l’eficàcia del nou «dret a la veritat» que d’alguna manera comença a adquirir carta de naturalesa.

Jaume Munar Fullana