Com destaca la presentació que en fa MILIAN I MASSANA, aquest llibre constitueix un recopilatori, actualitzat al moment de la seva edició, de les ponències presentades en el seminari «Drets lingüístics i dret a l’educació» que, organitzat per l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat, es va celebrar l’octubre de 2012, amb l’objectiu essencial d’aprofundir en l’anàlisi dels pronunciaments judicials que s’han dictat aquests darrers anys en relació amb els models lingüístics.

Són així objecte d’examen els models de conjunció lingüística en l’ensenyament en les modalitats que ha estat vigents en aquestes dues comunitats autònomes, amb l’aval reiterat dels Tribunals. Tanmateix, la coneguda Sentència del Tribunal Constitucional núm. 31/2010, de 28 de juny, introdueix alguns matisos en la seva doctrina anterior i això ha dut, d’una banda, a noves interpretacions respecte dels models per part dels òrgans de la jurisdicció ordinària que posen en qüestió els sistemes de protecció dels drets lingüístics individuals, afegit d’altra banda, a la més recent modificació en la nostra Comunitat Autònoma del model lingüístic de l’ensenyament en uns termes que també tenen conseqüències per a la protecció dels drets lingüístics.

L’obra, dividida formalment en quatre parts i que es corresponen a l’objecte de cadascuna de les ponències actualitzades amb els més recents canvis normatius, escomet amb una gran exhaustivitat, visió de conjunt i també de grau de detall, la temàtica concreta del drets lingüístics dels sistemes educatius no universitaris d’aquestes dues comunitats autònomes, tant des de la perspectiva de la càtedra com des dels qualificats àmbits professionals dels respectius autors i autores participants.

Tanmateix, la pauta amb què s’articulen les tres primeres parts és la d’una extensa anàlisi jurisprudencial, per contraposició a la darrera part, més centrada en la regulació de la matèria d’acord amb l’ordenament autonòmic propi, sense que això però sigui impediment per posar de relleu i comentar particularment algunes concretes resolucions judicials del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears de més interès en la qüestió.

El primer dels blocs que conformen l’obra és el dedicat a l’estudi del marc internacional, constitucional i estatutari dels drets lingüístics en l’ensenyament no universitari, a càrrec de MILIAN I MASSANA, al seu torn coordinador del seminari que dóna peu a l’edició posterior de l’obra. Parteix d’oferir unes primeres aproximacions al contingut lingüístic del dret a l’educació en el dret internacional, d’acord amb diversos tractats i acords, passant per les previsions de la CE i el seu desplegament mitjançant una extensa varietat de models lingüístics escolars actualment existents, concretant igualment els límits constitucionals i estatutaris de la matèria d’acord amb la doctrina del TC.

El plantejament d’aquesta part de l’obra no pretén tant davallar a l’anàlisi minuciosa de tota la normativa, com destacar-ne la gran varietat de sistemes i models lingüístics escolars possibles per les escasses constriccions constitucionals sobre la matèria, i per la varietat de situacions sociolingüístiques existents a Espanya, que justifiquen l’adopció de sistemes i models diferents en cada cas.

Sigui com sigui, com no podia ser d’altra manera d’acord amb l’objecte de l’obra, es destaquen les modificacions successives del model lingüístic escolar català des de la seva primera estructuració fins a la reforma operada d’acord amb l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, i, com faran tota la resta d’aportacions, la valoració sobre el pronunciament vers la llengua vehicular en la STC núm. 31/2010, de 28 de juny.

Destacam, d’entre les seves conclusions, la discussió de l’existència d’una pretesa premissa de la jurisprudència ordinària consistent en creure que la Constitució només admet, en una situació de cooficialitat equilibrada, el model de conjunció lingüística que tracta de manera paritària les dues llengües oficials, factor que, com reiteren després altres autors i autores, parteix d’una falsa percepció que el grau de normalització del català és molt alt, i per això el Tribunal Suprem estima que la presència vehicular del castellà hagi de ser realment elevada.

Igualment, amb relació a la jurisprudència constitucional, s’indica que hauria de decidir amb contenció els litigis que resten pendents i admetre un ventall ampli d’opcions, evitant un activisme excessiu en un camp com aquest en què les decisions no depenen només de criteris jurídics, més en una matèria sobre la qual la Constitució no recull una regulació expressa.

La segona de les ponències, referida al tractament de la llengua de l’ensenyament en la jurisprudència del TC i del Tribunal Suprem, efectuada per PONS PARERA, se centra singularment en la del darrer d’aquests òrgans, bàsicament a partir de la interpretació que en fa de la doctrina constitucional en la seva projecció amb la llengua vehicular en el model educatiu català.

En aquest sentit, a banda de la necessària reiteració de la doctrina assentada sobre els articles de l’Estatut d’autonomia català més directament vinculats amb la matèria, aquesta part de l’obra incideix especialment en la posició interpretativa del Tribunal Suprem respecte del model precedent.

Altrament, es posen de manifest interessants qüestions a partir de la construcció jurisprudencial, com la pretensió del legislador estatal, mitjançant diverses iniciatives, d’intentar consolidar un determinat sentit de la proporcionalitat en el canvi d’ús en les llengües vehiculars de l’ensenyament, que tanmateix no vendria imposat des de la jurisprudència del TC. En aquest sentit, es donen arguments d’acord amb els quals aquesta pretensió comportaria la lesió dels títols competencials estatutaris autonòmics que es projecten en la configuració del model lingüístic educatiu, tant de caràcter exclusiu en matèria de llengua i ensenyament, com compartits, doncs implicaria la imposició a la comunitat autònoma de l’aplicació d’un model o sistema determinat, front a la llibertat d’elecció autonòmica d’un sistema distint sempre que asseguri el coneixement adequat d’ambdues llengües a cada nivell educatiu.

Seguidament, amb el títol de «Els drets lingüístics en el model educatiu vigent a Catalunya», s’incidirà més específicament en el cos jurisprudencial del Tribunal Superior de Justícia de dita comunitat autònoma, dins el marc del que s’ha conformat per part del Tribunal Suprem. Aquesta anàlisi es duu a terme per part de CORRETJA I TORRENS, abordant, a partir del model de conjunció, determinades especificitats com puguin ser l’exercici del dret dels pares que els seus fills rebin l’ensenyament en la llengua habitual i el seu abast, o el dret d’opció dels pares amb les comunicacions amb els òrgans de l’administració educativa i els centres, entre d’altres qüestions més puntuals.

Així mateix, transposant com és la línia comuna amb les dues ponències anteriors, la incidència de la doctrina de la STC núm. 31/2010 als concrets àmbits estudiats en aquesta tercera ponència, es conclou que projectada la reinterpretació del concepte de llengua pròpia sobre el precepte estatutari més directament relacionat amb l’ensenyament, no ha d’afectar a la consideració d’un model fonamentat que el català sigui la llengua docent d’ús normal d’acord amb els mandats de la legislació de política lingüística autonòmica i l’article 35 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

Resulten d’interès igualment algunes dades que, més enllà dels aspectes estrictament jurídics que són tractats en el gruix d’aquesta ponència, s’exposen en forma d’epíleg per tal de posar de manifest el grau d’eficàcia del model pedagògic d’ensenyament de les dues llengües oficials, i que venen a expressar que els resultats globals en coneixement en llengua castellana en aquella comunitat autònoma són pràcticament idèntics als de la resta d’Espanya, per tal de descartar, amb la realitat de les dades empíriques, que el model educatiu no ofereix l’assoliment d’una suficiència de coneixement d’aquesta altra llengua oficial.

La darrera de les aportacions és la relativa a l’acurat i exhaustiu estudi del règim jurídic de la llengua catalana en el sistema educatiu de les Illes Balears, dut a terme per part de SEGURA GINARD i òbviament la de més directe interès a la nostra Comunitat Autònoma.

Així, aquesta ponència ja resulta de per sí prou interessant des d’una mera perspectiva evolutiva del marc jurídic del català en l’ensenyament a les Illes Balears, permetent adquirir un coneixement bàsic dels seus trets definidors, que exposa l’autor a partir del contingut dels articles 4 i 35 del nostre Estatut d’autonomia: català com a llengua pròpia, cooficialitat que comporta reconeixement de drets lingüístics amb possibilitat de lliure elecció; ensenyament de la llengua catalana en el sistema educatiu balear com a garantia del seu coneixement, entre els més significatius; efectuant igualment una oportuna connexió amb la doctrina jurisprudencial que reconeix l’existència de deures lingüístics de caràcter específic en l’àmbit de l’ensenyament no universitari.

Es parteix d’exposar les bases estatutàries que, relatades igualment en alguna de la resta de ponències de l’obra, comporten que no s’hagi predeterminat en aquest nivell cap model, donant així cabuda a qualsevol dels que siguin constitucionalment admissibles i que, per tant, prescriguin l’ensenyament de les dues llengües oficials i afavoreixin la normalització de l’ús del català.

Dins aquesta llibertat de configuració, s’ofereix així una aproximació prou didàctica al model assumit a Balears de conjunció lingüística o de bilingüisme integral, basat essencialment en les determinacions de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears, i del Decret 92/1997, de 4 de juliol, que regula l’ús i l’ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, en els centres docents no universitaris.

El model obeiria així a assignar al català la condició de llengua pròpia de l’ensenyament, per tal d’afavorir la seva recuperació com a llengua d’ús normal i, en conseqüència llengua vehicular i de comunicació, tot respectant els drets lingüístics dels alumnes, model avalat expressament a partir de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears de 12 de maig de 1998. Igualment, com hem avançant en l’apartat preliminar d’aquest comentari, s’efectuen referències a altres sentències d’interès del Tribunal Superior, particularment a la de 22 de novembre de 2011, en la qual s’anul·len diversos preceptes del Decret 67/2008, de 6 de juny, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria a les Illes Balears.

L’estudi del règim jurídic de les llengües oficials a les Illes Balears en aquest sector material, i que conté aquesta part de l’obra, arriba fins als més recents canvis, factor que ha implicat una tasca d’actualització de la ponència que constitueix potser un dels primers estudis acurats sobre el Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears, i que a criteri de l’autor s’insereix dins un procés de canvis orientats a una revisió dels principis i les regles fonamentals de l’ordenació lingüística vigent fins fa poc.

Es plantegen així alguns interrogants sobre l’impacte de la nova regulació en el model de conjunció lingüística o de bilingüisme integral tal com l’havia configurat el Decret 92/1997, de 4 de juliol, i altres disposicions reglamentàries, atès que el nou Decret no es limitarà a ordenar l’ensenyament de i en llengua estrangera, sinó que també reformula aspectes rellevants de l’ensenyament de i en les llengües oficials de la comunitat autònoma, circumstància que afecta els processos d’implantació progressiva de la llengua catalana com a llengua docent que s’havien impulsat, de manera generalitzada, amb el Decret 92/1997, tot considerant que en tot cas, d’acord amb els mandats estatutaris, el model trilingüe ha de mantenir la destinació d’accions positives de reforç en favor de la llengua catalana.

Altres qüestions són igualment apuntades com a impactes de la nova ordenació del model lingüístic educatiu, com és l’afectació al dret d’opció lingüística en el primer ensenyament, no perquè s’hagi modificat en profunditat el règim fins ara vigent, com més aviat pel fet d’un desplegament tècnicament deficient de les disposicions de la Llei de normalització lingüística i dels problemes interpretatius que podrà ocasionar.

Finalment, en el nivell de valoració de conjunt d’aquesta obra, que suposa la cinquena de les que l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat ha dedicat genèricament als drets lingüístics, entenem que ofereix certament una anàlisi més que rigorosa, precisa i en profunditat des d’una perspectiva jurídica de la projecció d’aquest dret en els models educatius de dues comunitats autònomes, que recopila d’una banda l’extens cos de jurisprudència de tots els nivells i aporta així mateix unes referències bàsiques i útils igualment en el camp educatiu en general i no només en el del dret.

J.M.F.