Els interessos usuraris en els crèdits «revolving»
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem núm. 442/2023, de 15 de febrer (ponent: Sr. Sancho Gargallo).
La crisi financera de 2008 va canviar moltes coses, entre elles, el paper del jutge en el procés civil quan la part demandada és un consumidor.
Com és ben sabut, la crisi va tenir el seu origen en les hipoteques anomenades subprime o «basura»: aquelles hipoteques habitualment utilitzades per a l’adquisició de l’habitatge que presentaven un alt risc, ja fos perquè el prestatari, en no tenir feina o ingressos estables, no oferia garanties suficients de pagament, o ja fos perquè l’habitatge hipotecat estava sobrevalorat de manera que el préstec era, de fet, superior al valor de l’immoble.
A més a més, la hipoteca era «titulizada», és a dir, venuda a un tercer, però no mitjançant una cessió de crèdit clàssica sinó que, abans, es confeccionaven paquets d’hipoteques conjuntament amb préstecs de diferents tipus de riscs; i aquests paquets es trocejaven en títols que després es posaven en circulació com a productes financers catalogats amb un rating enganyosament elevat. Els inversos varen comprar aquests productes confiats amb la seva bona qualificació creditícia quan, en realitat, el risc era molt gran perquè incloïen «bocinets» d’hipoteques subprime o «basura».
Quan els deutors hipotecaris no varen poder pagar, es va produir un allau de processos hipotecaris que, per afegitó, tenien un resultat antieconòmic i especialment onerós per al deutor, ja que el valor del bé hipotecat (amb una valoració prèvia falsejada i un mercat immobiliari posteriorment enfonsat) en molts de casos ni tan sols resultava suficient per cobrir l’import del crèdit i, després de veure’s privat de casa, el deutor quedava encara carregat amb la motxilla d’un deute personal que havia d’acabar de pagar.
El jutge, mentrestant, continuava despatxant processos hipotecaris confiant en les garanties formals que oferia el títol (escriptura davant notari i inscripció en el Registre de la Propietat) i empès pel caràcter expeditiu, amb la limitació de les causes d’oposició del procés d’execució hipotecària en la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil.
El toc d’alarma va arribar del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. En la seva Sentència de 14 de juny de 2012 va deixar clar, amb un abast general, que la Directiva 93/13/CEE, sobre clàusules abusives en els contractes subscrits amb consumidors, no permet que la legislació d’un Estat membre impedeixi al jutge nacional examinar el caràcter abusiu d’una clàusula contractual. Més específicament per als processos hipotecaris, la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de març de 2013 va declarar contrari al dret de la Unió que la legislació interna d’un Estat membre no permetés, en un procediment d’execució hipotecària, que el consumidor es pogués oposar al·legant el possible caràcter abusiu de les clàusules del contracte de préstec hipotecari i que tampoc no permetés acordar la suspensió de l’execució.
A partir d’aquestes sentències el jutge va haver d’abandonar la seva passivitat i va haver d’examinar d’ofici l’eventual caràcter abusiu d’una clàusula contractual quan una de les parts és un consumidor. I quan i com s’ha de produir aquest control d’ofici? Sense formalismes: quan en el procés hi hagi suficients elements de fet i de dret.
Així es va posar en marxa el control d’ofici de les clàusules abusives per part del jutge, però amb un límit important: aquest control no es podia estendre a les clàusules que defineixen l’objecte del contracte, ja que la Directiva 93/13/CEE va renunciar, seguint el model alemany, que el seu àmbit d’aplicació material inclogués les clàusules principals o essencials del contracte. Conseqüentment, el preu quedava fora del control d’abusivitat o transparència. Idò bé, en un contracte de préstec el preu és, precisament, l’interès remuneratori que, per tant, queda fora del control d’abusivitat.
Però el control judicial no es va aturar aquí. La dinàmica que va posar en marxa el TJUE va fer «ressuscitar» l’antiga Llei d’usura de 1908, especialment en relació amb els anomenats «crèdits revolving» o «de recàrrega», que són els habituals en les targetes de crèdit.
Com és ben sabut, la Llei d’usura, Llei Azcárate, es va promulgar amb la finalitat de reprimir els préstecs usuraris i s’inspirà en el principi d’ètica social, al qual varen respondre en el dret històric les lleis que varen limitar l’interès dels doblers imposant sancions als infractors. L’article 1 de la Llei esmentada disposa que: «Será nulo todo contrato de préstamo en que se estipule un interés notablemente superior al normal del dinero y manifiestamente desproporcionado con las circunstancias del caso o en condiciones tales que resulte aquél leonino, habiendo motivos para estimar que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales».
Com que la sanció és la nul·litat absoluta del contracte i no la mera anul·labilitat, tradicionalment, s’ha vingut considerant que la usura és apreciable d’ofici.
La posició del Tribunal Suprem
Doncs bé, la Sentència que comentem tracta el tema dels paràmetres que s’han de complir per considerar que estam davant un «interés notablemente superior al normal del dinero y manifiestamente desproporcionado con las circunstancias del caso», ja que és jurisprudència tradicional que és suficient que es doni aquest primer requisit perquè el préstec es consideri usurari, sense que sigui necessari que, acumuladament, es doni el segon dels requisits esmentats en el precepte, això és «que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales».
La Sentència parteix d’un recordatori de la seva jurisprudència en dos aspectes: en primer lloc, duu a col·lació la jurisprudència tradicional segons la qual, per determinar quin és l’interès normal dels doblers, no s’ha d’acudir a l’interès legal dels doblers sinó a l’«interés normal» per al qual «puede acudirse a las estadísticas que publica el Banco de España», i, en segon lloc, la Sentència recull la jurisprudència ja més recent, en què s’estableix que, per determinar quin és «l’interès normal», no s’ha de tenir en compte un índex general, sinó el mateix del sector al qual correspon el crèdit en qüestió. Així, citant la seva Sentència 149/2020, de 4 de març, el Tribunal Suprem assenyala que «[…] el índice que debió ser tomado como referencia era el tipo medio aplicado a las operaciones de crédito mediante tarjetas de crédito y revolving publicado en las estadísticas oficiales del Banco de España, con las que más específicamente comparte características la operación de crédito objeto de la demanda».
Per tant, tractant-se d’un crèdit «revolving», el Tribunal Suprem, com ja ho havia fet en la Sentència 643/2022, de 4 d’octubre, entén que la comparació no s’ha de fer en relació amb tots els crèdits al consum sinó, concretament, amb els crèdits del mateix tipus, els «revolving».
La novetat que aporta la Sentència que comentam és que, finalment, determina un percentatge, el 6 %, de diferència entre l’interès convingut i el normal en el sector dels crèdits «revolving», com a mida per determinar que el préstec ha estat usurari (FJ 4.4, in fine), i ho fa en els següents termes: «En la medida en que el criterio que vamos a establecer lo es sólo para un tipo de contratos, los de tarjeta de crédito en la modalidad revolving, en los que hasta ahora el interés medio se ha situado por encima del 15 %, por lo argumentado en la citada sentencia 149/2020, de 4 de marzo, consideramos más adecuado seguir el criterio de que la diferencia entre el tipo medio de mercado y el convenido sea superior a 6 puntos porcentuales».
L’aspecte negatiu de la Sentència és que, una vegada més en matèria de consum, el Tribunal Suprem dicta una norma que té un abast general: si la diferència entre l’interès pactat i l’interès normal dels doblers en el sector dels crèdits «revolving» és superior al 6 %, es considerarà usurari, i aquesta generalitat del pronunciament no pareix compatible amb l’exercici de la jurisdicció caracteritzada per un tractament cas a cas dels conflictes que ha de resoldre.
L’aspecte positiu és que pronunciaments com aquest aporten seguretat jurídica a un àmbit que està ben necessitat d’aquest principi (art. 9.3 CE).