L’aprovació per part del Parlament de les Illes Balears de la Llei 8/2000, de 27 d’octubre de Consells Insulars (LCI), amb la subsegüent derogació de la llei precedent d’idèntica denominació, la Llei 5/1989, de 13 d’abril, obeïa d’acord amb les pròpies paraules del legislador, a la superació de més d’una dècada de vigència sense abordar de cara alguns dels aspectes essencials del règim jurídic dels consells i, en especial, el de l’organització.

És precisament en l’exposició de motius de la LCI on es fa ressò del fet de l’evolució del model autonòmic balear, que facilitava, l’any 2000, que el Parlament donés un nou pas en l’articulació institucional de l’autonomia. Això a partir de l’experiència del funcionament del sistema administratiu, juntament amb la darrera reforma del text estatutari, operada en aquell moment per la Llei orgànica 3/1999, de dia 8 de gener, que feia especialment oportuna l’actualització de l’ordenació establerta a la Llei 5/1989, de 13 d’abril, de Consells Insulars per adequar-la a una etapa en què eren paleses les aspiracions d’un major desenvolupament de les administracions insulars.

Ens trobàvem així amb la LCI davant una norma que, com es pot constatar, en la seva exposició de motius suposava un exemple més que correcte en la justificació i contextualització de la regulació que introduïa, essent en aquest sentit, cabdal allò que exposa el seu apartat IV, dedicat a la descripció de la seva funció essencial en desplegament de determinacions de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (EAIB), d’acord amb la redacció dels seus preceptes vigent en aquell moment, per tal d’establir les regles fonamentals del règim jurídic, l’organització i el funcionament dels consells insulars.

És així l’exposició de motius la que, per la seva correcció, ens serveix per assenyalar algunes qüestions clau que seran tractades a la sentència del TC objecte d’aquest comentari, començant, com no podia ser d’altra manera, per la referència al fet que les Illes Balears estaven habilitades a fer ús, «com a expressió més genuïna de l’autonomia, de les seves facultats d’autoorganització, facultats que es fonamenten també sobre el títol de competències que figura a l’article 11.2 de l’Estatut. D’altra banda, pocs dubtes planteja el fet que la posició central dels ens insulars va lligada a la intensitat dels poders normatius del Parlament, institució a la qual pertoca de fer la construcció del sistema administratiu balear i l’articulació dels diversos interessos territorials en cada un dels sectors de l’acció pública.»
Seguidament i a fil dret de l’anterior, i tal volta com a clàusula de salvaguarda d’inserció de la llei autonòmica en el bloc de la constitucionalitat, assenyalava igualment el legislador balear el fet que «les solucions que incorpora aquesta llei encaixen sense dificultat en el marc de la normació bàsica, el qual està integrat principalment per la legislació estatal de règim jurídic de les administracions públiques, en la qual s’inclouen les regles fonamentals de l’organització de les illes com a ens territorials. Es tracta d’un àmbit prou flexible que, a la llum dels preceptes estatutaris, permet al Parlament regular àmpliament l’organització i el funcionament dels consells, de manera que aquestes administracions puguin assumir adequadament la càrrega de competències que preveu l’article 39 del text estatutari i, al mateix temps, en resulti potenciada la capacitat d’autoorganització.»

D’aquesta forma, en aquest específic punt relatiu al règim de nova configuració legal autonòmica quant a l’organització i funcionament dels consells insulars que s’introdueix per la LCI l’any 2000, es poden destacar els següents aspectes, igualment seguint les paraules de la seva exposició de motius:

• Partint d’un esquema fonamentat en l’organització bàsica com a ens locals, simultàniament, es possibilitava que cada ens insular, per reglament orgànic, pogués crear i regular òrgans que funcionarien d’acord amb el principi de gestió burocràtica.
• Un reforçament de l’atribució de competències marcadament executives en el president i en els òrgans que en depenen com a via d’acostament a les exigències del principi constitucional i estatutari d’eficàcia. Com a contrapès, s’establien determinacions sobre la fiscalització política i administrativa de l’administració executiva dels consells. Es pretenia així assegurar la validesa d’un sistema de govern i d’administració operatiu que, alhora, sintonitzaria plenament amb els principis democràtics i de representació, inherents a aquestes corporacions.
• Com a tret més innovador, es va preveure que, a tots els consells, hi hagués d’haver un consell executiu, llevat que el Reglament orgànic disposés una altra cosa. Aquest òrgan, cridat a ser l’element motor del govern i de l’administració executiva dels consells, queda sotmès al president i, en la seva composició, s’entén que hi ha de prevaler el principi d’eficàcia.
• D’existir Consell Executiu, la Comissió de Govern passava a tenir una composició representativa de la que tengui el Ple.
  Els membres del Consell Executiu encapçalen els departaments corresponents, els quals podran estructurar-se en direccions insulars i secretaries tècniques, al davant dels quals hi haurà un titular que eventualment disposarà de facultats resolutòries i que serà lliurement designat pel president del consell.
• S’autoritzava la creació d’uns òrgans de gestió, amb la fórmula de direccions insulars i de secretaries tècniques, dependents directament del president o d’un membre de la Comissió de Govern.
• En relació al règim de funcionament, s’estableixen finalment regles especials derivades de les facultats de control de què disposa el Ple sobre l’administració executiva dels consells.

Contra tot un conjunt de preceptes de la LCI reguladors dels anteriors aspectes concrets  d’organització i funcionament dels consells insulars, es va interposar per part del President del Govern d’Espanya recurs d’inconstitucionalitat, amb suspensió de la seva vigència, que fou aixecada mitjançant interlocutòria del TC núm. 132/2001, de 23 de maig, moment des del qual han tengut plena aplicabilitat.

Tot i que evidentment no era una bona notícia la interposició de l’esmentat recurs inconstitucionalitat, com a mínim la seva resolució hauria de servir finalment per aclarir o donar llum a un debat intens produït durant l’aprovació de la norma quant a les possibilitats del legislador autonòmic en el punt de major innovació, el del règim jurídic organitzatiu i de funcionament de nova implantació; tota vegada que altres aspectes sense dubte igualment interessants, quant a la pròpia naturalesa dels consells insulars o el sistema d’assignació de competències oferien una altra problemàtica.

Restava per tant l’avaluació dels paràmetres admissibles de la legislació autonòmica, quant a l’abast de regulació del seu règim d’organització i funcionament, en els marges de la legislació bàsica de règim local, doncs el debat de constitucionalitat s’origina en el context temporal en què en la normativa estatal, entenent que dins la normativa estatal també s’hi inclou un Estatut d’Autonomia, els aspectes de règim jurídic dels consells insulars estaven només prevists molt breument a la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local (LRBRL).

Anant als concrets preceptes impugnats de la LCI als què per part del President del Govern se’ls hi atribuïen motius d’inconstitucionalitat tant immediats o directes, per infracció de determinacions de la Constitució espanyola (CE), com igualment motius de tipus mediat, per infracció de normativa bàsica estatal integrada en el bloc de constitucionalitat, en aquest sentit, i per raó de la motivació del recurs, s’agrupaven en tres grups:

1. El que formen els arts. 7.1, 3 i 5; 8.1 h) i v); 9.2 u) i 3; 12; 13; 14; 15.1 a); 16.1; 18.1; 20.4, 5 i 6 i 22.2 i 3 de la Llei, relatius al règim jurídic dels òrgans de caràcter no necessari dels consells insulars: consell executiu, direccions insulars i secretaries tècniques, als que se’ls atribuïa vulneració dels arts. 23 i 141 CE, tot entenent que el caràcter burocràtic d’aquells òrgans de lliure creació pels consells insulars seria contrari a la reserva constitucional del govern i administració en favor d’òrgans de caràcter representatiu, així com de l’article 149.1.18 CE per infracció de la LRBRL, que no contempla la possibilitat d’existència d’aquests òrgans.
2. El conformat pel paràgraf segon de l’article 7.3, i per connexió amb ell, els arts. 8.3 i 10.2 de la LCI, que haurien omès la regulació bàsica de la comissió de govern continguda a l’art. 35 LRBRL.
3. Determinats incisos dels arts. 8.2 (sobre atribucions del Ple susceptibles de delegació a la comissió de govern); 15.5 (sobre atribucions a un conseller executiu del càrrec de secretari del consell executiu); 16.3 (quant a la relació de supòsits en els què es pot plantejar qüestió de confiança) i 17.2 (relatiu a la convocatòria extraordinària del Ple per debatre la gestió del consell executiu en àrees concretes; als què s’atribueix infracció de la LRBRL i de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general (LOREG)).

S’ha d’incidir en el fet que, entre els preceptes de la legislació bàsica o exclusiva estatal que per part del President del Govern s’entenien com a infringits per la LCI i per tant com a causa d’inconstitucionalitat mediata, sense cap dubte el que constitueix la clau de volta en la resolució de la controvèrsia no era d’altre que l’art. 41.3 LRBRL; que disposa l’aplicabilitat als consells insulars de les normes sobre organització i funcionament de les diputacions provincials, que connecta essencialment i per remissió amb la majoria de la resta de preceptes d’aquella llei bàsica estatal que es consideraven vulnerats per la llei balear.

En la defensa de la constitucionalitat de la llei hi participaren tant el Parlament de les Illes Balears com l’Advocacia de la Comunitat autònoma. Les al·legacions de la representació del Parlament se centraren en destacar les diferències competencials que separen els consells insulars de les diputacions provincials, amb un gruix de competències que faria inimaginable la seva gestió únicament amb els mitjans i organització prevists per a les diputacions a la llei de bases de règim local, factor al seu torn motivador de que el legislador autonòmic pugui crear òrgans diferents i de naturalesa burocràtica per a la gestió d’algunes d’aquestes competències, solució que contrasta amb el fet de que s’exercien anteriorment per òrgans de naturalesa no democràtica, tant de l’Estat o de la Comunitat Autònoma.

Tanmateix, i per molt raonable que sigui la tesi de defensa del Parlament, la que al nostre entendre toca el punt d’inflexió és la del Lletrat de la Comunitat Autònoma, en abordar l’aspecte central del debat d’inconstitucionalitat plantejat mitjançant el recurs promogut pel President del Govern d’Espanya contra la LCI: les relacions entre la LRBRL i els consells insulars pel que fa a la definició del seu règim jurídic d’organització i funcionament.

Comença així, tot destacant que la regulació estatal és breu, però il·lustrativa del reconeixement de la singularitat de les illes i dels consells, atès que els art. 40 i 41 de la LRBRL es remeten expressament a l’Estatut d’Autonomia. La representació de la CAIB és tanmateix plenament conscient, i així ho indica, que les esmentades remissions estatutàries operen en matèria competencial, però res no havia d’impedir tenir-les en consideració per a la regulació d’aspectes d’organització i funcionament dels consells. En aquest sentit podríem resumir aquest posicionament a partir de dos punts bàsics:

1. Cal determinar l’abast de l’art. 41.3 LRBRL, d’acord amb el qual, «els consells insulars de les Illes Balears, als què són d’aplicació les normes d’aquesta Llei que regulen l’organització i funcionament de les diputacions provincials, assumeixen les seves competències d’acord amb el que disposa aquesta Llei i les què els corresponguin, de conformitat amb l’Estatut d’Autonomia de Balears». Aquest precepte contindria una clàusula de tancament destinada a assegurar l’aplicació del règim bàsic estatal als consells insulars, però sense impedir que la normativa per la què s’ha de regir principalment la seva organització i el funcionament, sigui, fonamentalment, la que estableixi el Parlament balear sobre la base dels articles 5, 18 i 36 de l’Estatut (amb referència a la versió de la norma estatutària en la seva redacció originària de 1983, modificada l’any 1999).
2. L’art. 41.3 LRBRL completaria, en règim de supletorietat, l’element més important de l’organització dels consells insulars, com és la composició del seus òrgans establerta per l’Estatut d’autonomia i la llei electoral autonòmica, de manera que la LCI de 2000 no contradiu la disposició normativa estatal, sinó que la completa en el mateix sentit que ho fa la llei electoral autonòmica. Així, la remissió a les normes d’organització i funcionament de les diputacions, s’ha d’interpretar en clau estatutària, de manera que ha de prevaler la seva interpretació harmònica amb la consideració dels consells com a institucions pròpies de la comunitat autònoma.

El recurs d’inconstitucionalitat plantejava essencialment una controvèrsia de caràcter competencial més que no material, i per això la STC núm. 132/2012, de 19 de juny, dedica el seu Fonament Jurídic segon a la precisió de quin hagi de ser el paràmetre d’enjudiciament, a partir de la reiterada doctrina constitucional sobre el ius superveniens, d’acord amb la qual el control de les disposicions que puguin incórrer en extralimitació competencial s’ha de fer d’acord amb les normes del bloc de la constitucionalitat vigents en el moment de dictar sentència.

Així, dins el bloc de constitucionalitat vigent, el TC determina que el seu pronunciament s’haurà de fer tenint present, d’una banda, la regulació dels consells insulars continguda a l’Estatut d’Autonomia reformat de les Illes Balears, aprovat per Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, i; de l’altra, les disposicions de la LRBRL, que puguin resultar aplicables als referits consells insulars, en la redacció vigent d’ambdues normes integrades en el bloc constitucional.

Així, i pel que fa als canvis de redacció produïts en aquelles normes des de l’aprovació l’any 2000 de la vigent LCI, es destaca per part del TC:

1. El contingut de l’EAIB aprovat l’any 1983 segons la redacció de la Llei orgànica 3/1999, de 8 de gener, vigent en el moment d’aprovar-se l’any 2000 l’actual LCI, quant a la regulació de les institucions de la Comunitat Autònoma, varia notablement després de la reforma estatutària operada per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer. Així la reforma estatutària vendria confirmar la doble naturalesa dels consells com a institucions de govern i administració d’una entitat local insular (art. 39), a la vegada que són igualment institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears (art. 61), fent al·lusió col·lateral al nou règim de competències i al nou sistema d’elecció dels consellers de la respectiva circumscripció.
   Tanmateix, en allò que constituirà paràmetre del judici de constitucionalitat, el que destaca el TC del nou text estatutari és que després d’establir que una Llei del Parlament regularà l’organització dels consells insulars en el seu article 62, identifica com a òrgans necessaris dels consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa, al Ple, el President i el Consell Executiu (art. 63.1), precisant que en el cas del Consell Insular de Formentera, que estarà integrats pels regidors de l’Ajuntament, no serà preceptiva l’existència del Consell Executiu (art. 63.2). Destaca igualment que respectant aquesta organització necessària cada un dels tres consells insulars esmentats a l’art. 63.1 pot procedir a la creació d’òrgans complementaris en els termes fixats pel legislador autonòmic, que té així mateix la facultat d’establir, en el seu cas, singularitats de règim jurídic i d’organització pròpies pel Consell Insular de Formentera (art. 62.2). Finalment, destaca com els arts. 65 a 67 del nou Estatut es dediquen als òrgans necessaris, i específicament l’article 67 pel que fa a la composició i les atribucions del Consell Executiu; així com el tancament de la regulació estatutària amb previsió d’una llei de consells insulars, que determinarà les regles de funcionament i el règim jurídic de la seva actuació, amb respecte a la legislació bàsica de l’Estat, que contempla l’art. 68.
2. Front als canvis substancials del contingut de la primera de les normes del bloc de constitucionalitat a considerar, el TC destaca en segon lloc que, contràriament, el contingut de les disposicions de la LRBRL que s’entenen vulnerades per part dels preceptes recorreguts de la LCI no ha sofert cap modificació substancial. Tanmateix, deixa constància de que després de l’aprovació de la Llei 57/2003, de 16 de desembre, de mesures de modernització del govern local, la comissió de govern passa a denominar-se junta de govern, i que es produeix una reordenació de la relació d’acords per als què es requereix vot favorable de la majoria de membres de la corporació, com a conseqüència de la supressió de l’exigència de majoria qualificada de dos terços per a l’adopció de determinats acords.

Centrat el paràmetre de constitucionalitat en funció de la doctrina del dret sobrevingut, i si la nova norma integrant del bloc de la constitucionalitat que ha sofert variació des de l’any 2000 en què s’aprova la LCI impugnada és l’Estatut d’Autonomia reformat l’any 2007, que com veurem serà la norma que avalarà la pràctica totalitat de les determinacions de la llei autonòmica que es declaren adequades a l’esmentat bloc constitucional, cal demanar-se quin hagués estat el resultat hipotètic de la sentència si no s’hagués aprovat aquella reforma estatutària.

Al nostre entendre la resposta és bastant clara, tota vegada que si l’argumentació del TC, com veurem, parteix de que el contingut de la majoria dels preceptes impugnats de la LCI és correlació de previsions estatutàries que regulen materialment aspectes organitzatius; i aquesta correlació ho és amb un Estatut sobrevingudament vigent; la resposta a la qüestió com hem dit ens sembla prou evident: mols dels preceptes no s’adequarien a la norma de bloc de constitucionalitat a la qual el TC acaba finalment atribuint el paper rellevant. Més endavant comprovarem com, a la resta de fonaments, i d’una forma més o menys evident encara que indirecta, el TC confirmaria aquesta percepció.

A banda del ressort de les determinacions introduïdes per la reforma estatutària de 2007, la utilització directa de distints preceptes de la CE com a norma immediata d’aplicació resulta clau en la resolució del conflicte, i tal vegada el fet que el ponent de la sentència fos el magistrat Manuel Aragón Reyes, format des de la càtedra de Dret Constitucional, pugui explicar el perquè d’aquesta especial anàlisi en l’abast de les singularitats que es poden deduir de les referides determinacions de la màxima norma.

El recolzament constitucional de la majoria de les disposicions impugnades, amb independència de l’anàlisi particularitzada de cada un d’ells, partirà d’un principi estructurant prou clar, al què la sentència dedica bona part del seu Fonament Jurídic tercer. En aquest sentit, considera que la regulació de determinades condicions bàsiques sobre règim jurídic, no exigeix a l’Estat la fixació d’estàndards uniformes allà on la pròpia Constitució ha reconegut l’existència de circumstàncies diferencials, com succeeix justament amb el mandat d’atenció en particular a les circumstàncies del fet insular contingut a l’article 138.1 CE, inserit en el capítol dels principis generals de l’organització de l’Estat, que comporta una atenció sobre la singularitat objectiva que el fenomen insular representa, i que s’ha de posar amb relació al que disposen els arts. 141.4 i 143.1 CE, en allò què es refereix a l’administració local pròpia de les illes.

Aquest fet insular explicaria un tractament especial dispensat en els corresponents Estatuts dels arxipèlags balear i canari, ex art. 143.1, constituïts en comunitats autònomes. A la vegada, el TC incideix en que, de la mateixa manera que l’illa no substitueix la província, tampoc les institucions a les què correspon l’administració de les illes, consells insulars, no poden ser considerades com a còpia de les diputacions provincials, sinó com a ens específics per voluntat expressa del poder constituent reflectida a l’article 141.4 CE.

També d’una altra manera, el TC afirma, en aquests apartats introductoris del nucli essencial de la sentència, literalment que:

1. Si bé la consideració constitucional de l’illa en els arxipèlags canari i balear com a entitat local amb administració pròpia en forma de cabildos o consells resulta indisponible pel legislador estatutari, la Constitució no s’oposa de cap manera a què els consells insulars es configurin com a institucions autonòmiques en l’Estatut d’Autonomia com a norma institucional bàsica de la Comunitat Autònoma ex art. 147.1 CE, sempre i quan aquesta configuració estatutària dels consells insulars no suposi detriment de la seva naturalesa d’administració local de cada illa, ni minva de la seva autonomia dels interessos propis de l’illa.
2. Dins d’aquests límits, l’art. 141.4 CE atorga un ample marge de decisió al legislador estatutari, per tal de regular el règim jurídic dels consells insulars com a administració pròpia de l’illa i al seu torn i en el seu cas, com a institució bàsica autonòmica atenent a la singularitat del fenomen insular.

Convé que reparem com el TC, en al·ludir a la regulació autonòmica d’aquestes institucions, es refereix o fa una crida, per dues vegades en el Fonament Jurídic tercer, al que denomina, legislador estatutari. És a dir, que tal vegada ens ve a dir per via indirecta allò que ja podíem intuir des del moment en què anunciava, inicialment, que el cànon de constitucionalitat que utilitza és el del ius superveniens, constituït per la reforma estatutària balear de l’any 2007, així, molt possiblement, sense l’aplicació del nou estatut la inconstitucionalitat de la LCI de 2000 en el preceptes impugnats hagués estat més que probable.

Sigui com sigui, un cop centrada la premissa de la singularitat constitucional insular, i el paper que pot jugar el legislador estatutari en la regulació dels consells, el segon punt igualment important al què dedica atenció és que la mateixa concepció de les illes i dels seus òrgans de govern, es trobaria igualment recollit a la normativa bàsica de règim local, tot interpretant que:

• El distint tractament que dispensa l’article 41.3 de la LRBRL, precepte legal bàsic, als aspectes organitzatius i competencials dels consells insulars respon al fet de que, en el moment de la promulgació d’aquesta norma es trobava vigent l’Estatut d’Autonomia originari de les Illes Balears, aprovat per la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, que no incloïa cap previsió relativa a l’organització i funcionament dels consells insulars.
• La situació ha canviat notablement després de l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia per la Llei orgànica 1/2007, que esmenta als consells insulars entre els òrgans que integren el sistema institucional autonòmic i els atribueix la condició d’institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears.
• D’acord amb aquesta caracterització, i a l’empara de l’art. 147.2.c) CE, l’Estatut d’autonomia reformat, conté la regulació essencial de l’organització dels consells insulars, sense minva de la seva condició d’administració pròpia de les illes de l’arxipèlag balear com a entitats locals.

En aquest sentit, la conclusió preliminar sobre el nucli del debat i que deriva del Fonament Jurídic tercer de la sentència, se sintetitza indicant-se per part del TC, literalment que, en definitiva, «resulta inqüestionable que el vigent Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, en configurar el règim essencial de l’organització dels consells insulars, ha atès al mandat constitucional d’acord amb el qual «en els arxipèlags, les illes tendran la seva administració pròpia en forma de Cabildos o Consells » (art. 141.1 CE), alhora que, en l’exercici de la potestat d’organització de les Comunitats Autònomes, ha configurat els esmentats consells insulars com a «institucions autonòmiques pròpies (art. 147.2.c) CE), opció legislativa que resulta constitucionalment lícita en la mesura en què troba recolzament en el denominat “fet insular”, circumstància geogràfica específica, pròpia de les Comunitats Autònomes que són territorialment un arxipèlag, i la singularitat de les quals és tinguda en compte per la pròpia Constitució (arts. 69.3 i 114)».

Tanmateix, a la conclusió definitiva abans transcrita hi podem fer modestament una petita observació, com és que per bé existeixi un «mandat» constitucional en ordre a regular un règim d’organització de les illes d’acord amb l’art. 141.4 CE (l’al·lusió a l’apartat 1 que fa en un primer moment és clarament un error material); cal apuntar que tal mandat, des del referit precepte de la Constitució, no té una reserva constitucional al legislador estatutari.

Això pot ser així o no, des del moment en què el mandat del precepte constitucional operaria igualment amb independència de que no s’hagués constituït la nostra comunitat autònoma i per tant no existís Estatut d’autonomia. Altra cosa és que s’hagi de reinterpretar la literalitat dels preceptes relatius als règims especials contemplats a la legislació bàsica de règim local, que contemplen normes d’organització i funcionament dels consells insulars per mera remissió al règim de les diputacions, a la llum i del paper que es pugui conferir a una reforma estatutària posterior i que hagi integrat institucions amb més intensitat i n’hagi regulat aspectes de règim jurídic i de funcionament, mantenint tanmateix la seva condició d’entitat local.

Per això, consideram més afinat el raonament contingut en el Fonament Jurídic quart de la sentència, emprat per tractar la problemàtica dels preceptes de la LCI sobre atribució de funcions de govern i administració als consells (i consellers) executius, direccions insulars i secretaries tècniques en membres o titulars no electes dels òrgans insulars, front al principi representatiu al què s’ha de subjectar l’Administració local. En aquest punt, el TC entén que aquesta particularitat del règim dels consells insulars, ni contradiu la legislació bàsica sobre administració local, ni comporta una vulneració de l’autonomia local concretada en l’autogovern de l’entitat local insular a través de corporacions de caràcter representatiu, com estableixen els art. 137, 140 i 141.4 CE, des d’aquesta perspectiva, les previsions de la LCI de 2000 quant als membres no electes, s’adeqüen a la Constitució i a l’art. 41.3 de la LRBRL, tot interpretant-se per part del TC que:

• Encara que, en els seus termes literals, la remissió a l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i a les Lleis que els corresponguin que conté l’art. 41.3 LRBRL per a la regulació dels consells insulars només faci referència a les competències, el que és cert és que aquesta crida a l’Estatut resulta cabdal als efectes del judici de la constitucionalitat, tota vegada que l’art. 141.4 CE confereix al legislador estatutari un marge ample de decisió per regular el règim jurídic dels consells insulars com a administració pròpia de l’illa i a la vegada com a institucions autonòmiques pròpies (art. 147.2.c) CE), tot considerant la singularitat del fenomen insular, de la mateixa manera que el TC ha reconegut que la finalitat d’atendre a la singularitat del sistema institucional establert per determinades Comunitats autònomes en els seus Estatuts d’Autonomia s’ha de vincular a la peculiaritat d’aquestes comunitats.
• En coherència, el vigent EAIB, que atribueix a la comunitat autònoma competència exclusiva en matèria d’organització, règim i funcionament de les seves institucions pròpies (art. 30.1) i de procediment administratiu derivat de les especialitats de l’organització pròpia (art. 30.36), així com competències de desenvolupament legislatiu i d’execució en el marc de la legislació bàsica estatal en matèria de règim local (art. 31.13), conté la regulació essencial de l’organització i competències dels consells insulars, configurats com a institucions de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (art. 61.3), sense detriment de la seva condició d’Administració pròpia de les illes de l’arxipèlag balear en quant entitats locals (art. 61.1), remetent a la llei de consells insulars el desenvolupament de l’organització i funcionament (arts. 62, 63.1, 67.4 i 68).

Així, respecte de les funcions atribuïdes als òrgans executius integrats per membres o titulars eventualment no electes, considera que les decisions que adoptin es basaran exclusivament en criteris de naturalesa essencialment política, que constitueixen el nucli essencial de l’autonomia local, corresponent-los només l’execució de les normes i directrius aprovades pel Ple del consell insular, dirigint o gestionant els corresponents serveis administratius (arts. 67.2 de l’Estatut d’autonomia amb relació amb el consell executiu, i art. 13.3 de la LCI, pel que respecta a les direccions insulars i les secretaries tècniques). Consideració que parteix, al nostre modest entendre, d’un error de base, perquè tant l’Estatut com la LCI habiliten als referits tres òrgans, com igualment als consellers o conselleres executius amb caràcter individual, a l’exercici de funcions que impliquen alguna cosa més que el de simples òrgans que dicten actes d’execució de normes i directrius plenàries.

Efectivament, els òrgans executius dicten actes d’execució i no tenen potestat normativa, però podran executar eventualment de forma directa totes les normes legals i reglamentàries extra insulars reguladores de les matèries que impliquin exercici de competències pròpies dels consells (siguin les derivades de la legislació de règim local, siguin les derivades de la legislació sectorial estatal i autonòmica); i no només les normes o directrius aprovades pel plenari del consell.

Aquest error de plantejament, va ser posat precisament de manifest en el vot particular de la sentència que analitzarem més endavant, doncs com bé diu, cap dels dos preceptes citats no fa cap referència a una mera funció d’execució de directrius fixades pel Ple, ans el contrari, l’article 67.2 de l’Estatut atribueix als consellers la direcció d’un sector de l’activitat administrativa sota la superior direcció del President del consell insular i l’art. 13.3 de la Llei considera a les direccions insulars i a les secretaries tècniques els òrgans directius per a la gestió, sota l’autoritat del respectiu conseller, d’àrees funcionalment homogènies o dels serveis comuns del departament de què es tracti.

Altra cosa és que, efectivament, com esmenta el TC, aquests òrgans executius responguin de la seva gestió davant els òrgans de caràcter representatiu, quedant amb això salvaguardat el nucli inherent a la funció representativa que constitucionalment correspon als membres d’una corporació local insular, integrat per les facultats de participació en l’activitat de control del govern local, d’intervenció en les deliberacions del Ple de la corporació i de votació en els assumptes sotmesos a aquest mateix òrgan, així com pel dret a obtenir la informació necessària per poder exercir les anteriors funcions.

El principi de preferència de la regulació estatutària serà igualment el què s’utilitzarà per part del TC per avalar la constitucionalitat de l’article 16.3 de la LCI, que permet que el president del consell insular plantegi qüestió de confiança sobre el seu programa en conjunt, sobre una declaració de política general o sobre l’aprovació de qualsevol assumpte o actuació de rellevància política. Es plantejava una discrepància de tal previsió entre els arts. 33 de la LRBRL i 207.4 de la LOREG al què remet el primer, doncs en la regulació de la possibilitat de que el president de la diputació plantegi qüestió de confiança ho és només amb relació a uns supòsits taxats d’aprovació dels pressuposts, el reglament orgànic o el pla provincial de cooperació municipal.

La discrepància, per part del TC, s’entén que s’ha de considerar actualment salvada per l’art. 66.3 de l’Estatut d’Autonomia reformat de les Illes Balears, que, en coincidència amb el precepte legal de la LCI disposa que l’aprovació d’una moció de censura al President del Consell Insular o la denegació d’una qüestió de confiança que aquest plantegi es regiran pel que disposa la legislació electoral general, amb la particularitat de que el President pot plantejar la qüestió de confiança sobre el seu programa en conjunt, sobre una declaració de política general o sobre l’aprovació de qualsevol assumpte o actuació de rellevància política. Però al nostre entendre, el TC va encara més enllà, doncs entén que la particularitat assenyalada per l’Estatut quant a la qüestió reformada és una «particularitat que permet la pròpia legislació bàsica de règim local (art. 41.3 LRBRL).» Que dit d’una altra manera, i entenem que com amb la majoria de preceptes objecte del recurs, és tant com dir que la previsió de la LCI resultava inconstitucional en el moment en què es va aprovar, per manca de cobertura estatutària.

Sorprèn així i d’aquesta manera, la tesi addicional emprada pel TC per tal d’avalar la constitucionalitat de l’art.17.2 de la LCI, relatiu a la convocatòria extraordinària del Ple del consell quan així ho sol·licitin al menys una cinquena part dels seus membres o dos grups polítics. Així, front a l’argument de l’Advocat de l’Estat de que tal previsió és contrària a l’art. 46.2.a) LRBRL, que estableix un mínim de la quarta part dels membres de l’òrgan col·legiat i afegeix la limitació de que cap d’ells pugui formular més de tres sol·licituds a l’any, sense que aquesta limitació no figuri en el precepte impugnat de la LCI, considera el TC que, a banda de tenir aquest precepte cobertura en la pròpia singularitat organitzativa dels consells insulars expressament prevista en l’EAIB:

• No modifica amb caràcter general el règim de quòrum exigit per la convocatòria extraordinària del Ple del consell insular, sinó que únicament modalitza aquest requisit amb un objecte concret: sotmetre a debat la gestió del Consell Executiu en àrees concretes, i ho fa, a més, exigint un percentatge inferior al requerit per la norma bàsica en matèria de règim local (art. 46.2.a) LRBRL) com a mínim comú normatiu i sense subjecció a un nombre taxat de sol·licituds de convocatòria per any, tot això amb una finalitat constitucionalment legítima, com és la de democratitzar el funcionament dels consells insulars.
• L’existència de més facilitats per instar la convocatòria extraordinària del Ple del consell per tal de controlar la gestió del Consell Executiu, no implica necessàriament l’èxit de la iniciativa de censura de l’activitat de l’òrgan de govern, doncs la seva aprovació o rebuig queda subjecta al règim de majories per a l’adopció d’acords plenaris establert amb caràcter general, d’acord amb els arts. 15 i 17.3 de la LCI, amb relació a l’art. 47 LRBRL.

Resulten anul·lades únicament, d’entre tots els preceptes impugnats, dues concretes previsions de la LCI, quant al règim de delegacions de competències plenàries i quant al desenvolupament del càrrec de secretari del consell executiu.

Així, la possibilitat prevista a l’art. 8.2 de la LCI per tal que el Ple del consell insular delegui en el president i en la comissió de govern algunes de les competències relacionades en el seu art. 8.1, resultava impugnada per contravenció al que estableixen els apartats 3.ñ) i 4 de l’article 33 LRBRL, que exclouen la possibilitat de delegació de les atribucions que corresponen al Ple per exigir la seva aprovació una majoria especial, en connexió a determinades matèries regulades a l’article 47 de la mateixa LRBRL.

En aquest punt, per part del TC no hi ha dubte del caràcter materialment bàsic dels preceptes de la LRBRL, atès que comporten una garantia nuclear de l’autogovern de la comunitat local, com és la reserva al Ple de la corporació, en qualitat d’òrgan de caràcter representatiu de la ciutadania, de la competència per adoptar decisions especialment rellevants com són l’exercici de la iniciativa econòmica pública, l’alteració del règim jurídic especial dels béns de titularitat pública o la transferència o assumpció de noves funcions per l’entitat exponent d’aquesta comunitat local.

Aquest principi s’hauria vulnerat per l’art. 8.2 de la LCI, doncs permet eludir aquesta deliberació pública i substituir-la per la delegació de l’exercici de les competències bé en un òrgan de caràcter estrictament unipersonal, com és el president del consell insular, bé en la comissió de govern, en la què únicament estan presents alguns dels representants de la ciutadania. Tanmateix, a l’hora de precisar l’abast de declaració d’inconstitucionalitat, el TC aclareix que el vici apreciat consisteix únicament en que el precepte impugnat no inclou entre les atribucions exceptuades de la facultat de delegació les enunciades a les lletres k), o) i q) de l’art. 8.1.

S’anul·la així mateix la previsió relativa a l’ocupació del càrrec de secretari del Consell Executiu pel conseller executiu que designi el president, establerta a l’art. 15.2 de la LCI, que a la vegada preveu com a funció pròpia l’extensió d’acta dels acords i la d’expedició dels corresponents certificats. Això pel fet que, d’acord amb la disposició final primera de la Llei 7/2007, de l’estatut bàsic de l’empleat públic, s’efectua una reserva de funcions a favor dels funcionaris amb habilitació de caràcter estatal, tenint la consideració de bases del règim estatutari dels funcionaris d’acord amb l’art. 149.1.18 CE.

En aquest sentit, la discrepància se centra en l’exercici d’unes funcions administratives de secretaria i de fe pública que estan reservades expressament per part del legislador bàsic estatal al personal vinculat amb l’Administració local per una relació estatutària, predominant així en aquesta matèria el principi d’objectivitat de l’acció administrativa derivat de l’art. 103.1 CE, que informa igualment el règim jurídic dels consells insulars.

Hem apuntat que la sentència del TC fou objecte de vot particular, formulat per part del magistrat Luis Ignacio Ortega Álvarez, al què es va adherir la magistrada Adela Asua Batarrita, sobre el qual haurem de destacar alguns dels seus raonaments de discrepància doncs com veurem no es tractaran d’argumentacions gratuïtes, com demostra la seva extensió. Igualment hem d’apuntar que la problemàtica dels consells insulars a la LCI de 2000, tot i que analitzada estrictament des de la perspectiva competencial, havia pogut ser objecte d’anàlisi des de la càtedra per part d’Ortega Álvarez, qui en alguns treballs sobre la qüestió (indicats en l’apartat de ressenya bibliogràfica) manifestava literalment com, al seu parer «en termes generals, s’observa un gran confusionisme en el terreny formal entre el règim organitzatiu i el règim competencial» tot afegint igualment com, també en la seva opinió, i des de la perspectiva de l’exercici de les funcions en les matèries atribuïdes a la seva competència «la doble naturalesa dels consells insulars els fa ostentar, finalment, una posició d’autonomia inferior a la que els hagués correspost com a ens locals purs».

Potser des d’aquesta opinió, ja manifestada com deim per part del magistrat anys abans i des del vessant de la càtedra, i en coherència, es pugui explicar bona part del contingut del seu vot particular a la sentència. Tanmateix, i precisament per posar de manifest el caràcter prou raonat de l’argumentació alternativa, i que hagués comportat un resultat radicalment distint al que deriva de la Sentència, els magistrats discrepants, al final indiquen que la seva conclusió no lleva que l’actual ordenament jurídic de règim local, possiblement, després de més de trenta anys de model autonòmic, podria considerar la necessitat de la seva adaptació a aquest model d’una forma més interioritzada, però que aquesta decisió correspondria als òrgans legislatius amb competència per a la regulació d’aquests canvis. Tornarem més endavant sobre aquestes consideracions de lege ferenda que s’apunten en el vot particular.

Però en el que ara interessa quant al raonament del vot particular, aquest parteix de no compartir les argumentacions que per a la resolució de la problemàtica s’han realitzat a la sentència quant al significat i abast atribuït a la reforma estatutària balear relativa als consells insulars, i quant a la relació de l’Estatut amb les previsions de la LRBRL, entenent que l’argumentació majoritària s’ha separat, sense cap justificació, dels criteris fixats a la STC 31/2010, de 28 de juny, a la què es va assenyalar la necessitat de que el legislador estatutari respectés la competència estatal bàsica sobre governs locals derivada de l’art. 149.1.18 CE.

En aquest sentit, tot i compartir una aplicació correcta de la doctrina constitucional del ius superveniens, i amb això examinar les determinacions de la LCI d’acord amb la regulació de l’EAIB de 2007, la sentència també afirma que tendria en compte les disposicions de la LRBRL que també fossin aplicable als consells insulars. Ara bé, entén el vot particular que no s’ha abordat el vertader problema, que constitueix la relació entre les previsions de l’Estatut amb les normes bàsiques sobre les illes com a entitat local, als efectes de resoldre els motius d’inconstitucionalitat que s’havien sotmès a consideració del Tribunal, i especialment per la lectura que fa la Sentència sobre les normes bàsiques estatals de règim local, que suposa un canvi en el contingut de la seva significació jurídica.

D’aquesta manera, certament, el punt nuclear sobre el que pivota el vot particular és precisament el canvi de significat en la literalitat de l’art. 41.3 LRBRL, que de forma molt didàctica es pot explicar amb dos raonaments que sintetitzam:

1. La sentència invoca la insularitat com un fonament de constitucionalitat que permet realitzar una regulació estatutària pròpia de règim local obviant al legislador bàsic estatal, tret d’allò relatiu al reconeixement de les illes de la seva condició d’Administració local i de la seva autonomia per a la gestió dels interessos propis. Però en tota la resta d’aspectes, la sentència permet al legislador estatutari un marge molt ample de decisió. Aquesta construcció doctrinal sobre la relació entre el legislador bàsic de règim local i els Estatuts d’Autonomia es realitza sense recolzament de construcció jurídica, permetent una excepció constitucional al règim local basada en el fet insular. Aquesta base doctrinal s’utilitzaria per tal d’obviar els termes literals de l’art. 41.3 LRBRL, que disposa que als consells insulars els són d’aplicació les normes d’aquesta llei que regulen l’organització i funcionament de les diputacions.
2. El Tribunal s’engana a si mateix, doncs per aparentar que no es desvia de l’anterior STC 31/2010, força la interpretació de les previsions de la LRBRL: el Tribunal és conscient del problema, però l’obvia, atès que el precepte estatal és prou clar, i conté clarament dos tipus de remissions diferents, al règim jurídic i al règim de competències, que la sentència confon amb greus conseqüències pel respecte del manament del legislador bàsic estatal. Confon el contingut dels dos conceptes, l’organitzatiu i el competencial, per tal d’atribuir-los-hi la mateixa conseqüència jurídica, amb la finalitat d’ampliar el marge de disposició estatutari i de reduir el de base estatal. Així, molt gràficament el magistrat expressa la seva discrepància indicant que no es pot qualificar d’altra manera la pretensió de donar a entendre que l’organització dels consells insulars és disponible per part de l’Estatut perquè així ho permet la LRBRL, quan allò que de la llei de bases s’ha de qualificar com a susceptible de ser afectat per la regulació estatutària és, com es desprèn directament del tenor literal del seu art. 41.3, estrictament, allò relatiu a les competències dels consells insulars, permetent-los l’assumpció de competències autonòmiques.

Així, en el vot particular, s’entén que amb el raonament majoritari es permetria des d’aquesta sentència, i en conclusió, que les dues comunitats autònomes insulars troben una base constitucional per interioritzar el règim local, via un règim constitucional singular de les illes contingut a l’article 141.4 CE. Aquesta interiorització només tendria com a limitació, segons la doctrina que assenta la sentència, la consideració de les illes com a entitats locals i de la garantia de la seva autonomia per a la gestió dels seus interessos propis, que «a la vista de la molt escassa densitat amb la que aquest Tribunal ha reconegut el contingut d’aquesta garantia», significa la possibilitat d’elaborar un dret local insular de nova planta, al marge de les regulacions que la LRBRL ha establert per a les diputacions provincials.

Hem avançat en l’apartat anterior que des de la formulació del vot particular ja s’efectuaven finalment algunes reflexions de lege ferenda, quant a l’oportunitat del poder legislatiu de possibilitar la interiorització més intensa del règim local en el model autonòmic, per tal de superar una interpretació al seu entendre més que forçada que fa la sentència majoritària d’un precepte de la legislació bàsica estatal. És precisament aquella reflexió final del vot particular, la que ens dóna la base per tal de poder posar de manifest que tal vegada la constitucionalitat dels preceptes de la LCI que ha estat confirmada per part del TC, potser no hagués sofert vot particular si s’hagués optat per afegir-hi raonaments addicionals que avalessin igualment la relectura del tenor literal de l’art. 41.3 de la LRBRL.

Efectivament, si llegim la literalitat del precepte, podrem entendre perfectament, tal i com diu el vot particular, que el legislador bàsic contempla la realitat insular balear i identifica el règim jurídic de l’organització i funcionament dels consells insulars amb el de les diputacions provincials, i només deixa l’especialitat o la modulació de que en el règim de competències, i només en aquest règim, l’Estatut d’autonomia els pugui atribuir més competències que les que es contemplen per a les diputacions a la LRBRL.

Així, derivadament, aquesta seria l’única especialitat que es remet a l’Estatut, i per això entén el vot particular que la resposta correcta havia de partir del fet de que la garantia constitucional de l’autonomia local inclou les illes, garantia que es correspon amb la seva caracterització com a entitats locals territorials que figura a l’article 3.1.c) LRBRL, així com de l’afirmació de l’article 141.4 CE segons la qual l’Administració pròpia de l’illa és, en aquest cas, el consell insular. D’aquesta afirmació, entén que no sembla difícil deduir que s’ha d’aplicar a l’illa el mateix cànon que a la restat d’entitats locals sobre el significat de l’autogovern local. «Sobre todo, teniendo en cuenta que, conforme al art. 41.3 rectamente interpretado conforme a su tenor literal, a los consejos insulares les son de aplicación las normas que regulan la organización y el funcionamiento de las Diputaciones Provinciales, con el significado que, en lo que respecta a la aplicación de la legislación básica ex art. 149.1.18 CE en relación con la pretensión estatutaria de interiorización del gobierno local, se le ha atribuido en la STC 31/2010 (F.36).»
Ara bé, ens hem de formular la següent pregunta: és admissible una relectura de la literalitat del 41.3 LRBRL, admetent la interiorització estatutària del règim jurídic del govern local insular en el cas de les Illes Balears, des d’una relectura conjunta de tots els preceptes que s’integren en el capítol sobre règims especials de la mateixa norma bàsica? Al nostre entendre tal vegada la resposta hauria de ser positiva, conformant-se en un argument addicional que potser hagués contribuït a reforçar l’opinió majoritària de la Sentència.

Això perquè aquesta lectura de conjunt dels preceptes que conformen el règim especial, articles 39 a 41, i particularment la de l’article 40, poden explicar el context i per extensió l’objectiu que pretenien assolir aquestes determinacions. Efectivament, l’article 40 prescriu com les comunitats autònomes uniprovincials i la Foral de Navarra, assumeixen les competències, mitjans i recursos que corresponen en el règim ordinari a les diputacions provincials, exceptuant a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en els termes del seu Estatut propi. Anem per parts en les conseqüències pràctiques que va tenir l’esmentat precepte.

La LRBRL fou aprovada l’any 1985, quan els Estatuts d’Autonomia de totes les comunitats autònomes uniprovincials, tret de la nostra, ja havien contemplat idèntica previsió que la contemplada a l’art. 40 LRBRL, és a dir, ja havien previst la desaparició per integració autonòmica de les entitats locals provincials. Les diputacions, en aquests casos, desapareixien per integració en l’Administració autonòmica a tots els efectes i per tant, no és que es violentàs cap garantia establerta pel legislador bàsic, sinó que el legislador bàsic de règim local validava una situació prèvia estatutària de molta més transcendència que no l’aplicabilitat d’un o altre règim jurídic: validava la desaparició de l’entitat local provincial per integració en la comunitat autònoma per la via de la corresponent previsió estatutària anterior. Perquè s’exceptuava la nostra comunitat autònoma, específicament, d’aquesta validació?

Doncs tal vegada per mor del fet que a les Illes Balears, tot i sent igualment comunitat autònoma uniprovincial, la diputació havia estat suprimida feia temps per l’Estat, i per tant, la integració dins la nostra Comunitat autònoma de la diputació, succeïda pel Consell General Interinsular i pels consells insulars, es faria en els termes i abast del nostre Estatut propi de l’any 1983. El legislador bàsic estatal de 1985 partia per tant d’aquest reconeixement, i això explica que si com hem dit, a la resta de comunitats autònomes uniprovincials la diputació s’extingia per integració en l’Administració autonòmica, a les Illes Balears no hi havia diputació a extingir o a integrar, i conscient d’això, la integració de les entitats locals successores de la diputació, els consells insulars, era possible per la via estatutària tot i ser entitats locals. El mateix legislador bàsic local de 1985, conscient que l’EAIB de 1983 no regulava el règim d’organització i funcionament dels consells insulars, va haver de regular un règim d’organització i funcionament per remissió al de les diputacions provincials.

La previsió de la llei de bases continguda en el seu art. 40, pretenia garantir únicament allò que calia garantir des de la Constitució: el manteniment de l’illa com a entitat local i la seva autonomia en l’EAIB, res mes. Per tant, allò important dels articles de la LRBRL sobre els règims locals especials pel que fa als consells insulars, és que davant la constitució de comunitats autònomes uniprovincials, va cercar una fórmula d’integració de les diputacions provincials dins l’administració autonòmica, però va voler mantenir a la uniprovincial balear les illes com a entitats locals d’acord amb el 141.4 CE. El que pretén així dir realment l’art. 40 és que la integració insular local es produirà en els termes de l’Estatut de les Illes Balears, amb la limitació literal de l’existència necessària de les illes com a entitats locals, però sense impediment quant a l’establiment d’un règim jurídic i de funcionament per la via estatutària, i justament per això la previsió del 41.3 LRBRL pot ser considerada com a dret supletori, sense perjudici de l’aplicabilitat de preceptes bàsics d’aquella en aspectes molt concrets i nuclears que destaca el TC en la sentència ara comentada.

Avala aquest posicionament l’origen i antecedent legislatiu dels règims especials continguts a la LRBRL, que no és d’altre que el conformat pels arts. 9 i 10 de la Llei 12/1983, de 14 d’octubre, de procés autonòmic (LPA), per cert formalment vigents. El primer dels seus preceptes, dedicats als efectes de la constitució de comunitats autònomes uniprovincials, estableix com l’Administració provincial queda totalment integrada en l’administració autonòmica, i que la comunitat autònoma uniprovincial tendrà el caràcter de corporació representativa a què es refereix l’art. 141.2 CE.

L’art. 10, per la seva part, indica com l’article anterior no és d’aplicació als consells insulars, i entenem que així ho indicava per ressaltar el manteniment de la seva existència com òrgan de govern d’una entitat local que no es podia extingir per integració en l’administració autonòmica, però mai per proscriure’n una regulació autonòmica d’interiorització en el seu entramat institucional ni, per extensió, la regulació del seu règim jurídic respectant la garantia de l’autonomia de l’illa com a entitat local. En resum, la LPA permetia la integració total en l’administració autonòmica per extinció de les diputacions, i permetia interiorització del règim local insular si així ho contemplàs el nostre Estatut sempre que no suposàs extinció de l’illa com a tal entitat i l’illa mantingués el caràcter de corporació representativa. En definitiva, aquí disposaríem d’un antecedent normatiu que permet la tant reclamada lectura en «clau estatutària» dels arts. 40 i 41 LRBRL.

A més, aquesta proposició resultaria potser avalada des de la pròpia jurisprudència constitucional, si tenim en compte que els esmentats art. 9 i 10 de la LPA són extrets dels articles 15 i 16 del que fou el projecte de llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA), inserits en el seu títol II, comunitats autònomes i diputacions provincials, sobre els qual el TC va poder efectuar algunes reflexions. Efectivament, a la seva STC núm. 76/1983, va indicar que el contingut del títol II del projecte de llei orgànica d’harmonització, no podia considerar-se ni harmonitzador ni orgànic, però que era legítim constitucionalment com a legislació bàsica en matèria de règim jurídic de les Administracions Públiques ex art. 149.1.18 CE, tant respecte d’aquelles comunitats autònomes els Estatuts de les quals haguessin assumit el desenvolupament legislatiu en tal matèria, com respecte a la resta de comunitats autònomes.

Però interessa destacar que, entre els distints fonaments de la referida STC que abordaren el contingut del títol II del projecte de LOAPA, hi ha un incís essencial en el Fonament Jurídic 18, en concret en el seu segon paràgraf, pel que feia a les comunitats uniprovincials, i pel que fa al contingut de l’article 15 del projecte, relatiu a la integració de la diputació en l’administració autonòmica, i que havia estat impugnat per la Generalitat de Catalunya en considerar-se matèria pròpia de l’Estatut, es posava de manifest que dit contingut «aparece recogido explícita o implícitamente en los Estatutos de dichas Comunidades –todos ellos posteriores al texto inicial del proyecto (así en los de Asturias, artículo 20 y disposición transitoria 2.ª 4; Cantabria, artículo 31 y disposición transitoria 3ª; Madrid, disposición transitoria 4.ª; y la Rioja, artículo 14 y disposición transitoria 1.ª)– y el valor del mismo para un futuro legislador estatutario no sería otro que el de una simple directriz que podría seguir o no libremente.»

En altres paraules, un futur legislador estatutari d’una comunitat uniprovincial, posterior a la LPA podria optar per integrar o no la diputació plenament dins l’Administració autonòmica. Aleshores cal formular-nos la següent pregunta: suposava confrontació amb la competència estatal derivada de l’art. 149.1.18 CE el fet que l’Estatut de les Illes Balears, respectant el límit de no desaparició dels consells insulars per integració en l’Administració autonòmica, interioritzàs les illes dins el seu sistema institucional amb previsió de peculiaritats pròpies del règim d’organització i funcionament? Entenem que no, i entenem igualment que quan l’art. 41.3 LRBRL fa menció a l’aplicabilitat del règim d’organització i funcionament de les diputacions requereix una necessària reinterpretació d’acord amb el seus antecedents normatius estatals, LOAPA i LPA, que s’explicaven més en el marc de la formació incipient de l’Estat autonòmic (clau estatutària) i no tant en la preconfiguració d’una aplicació lineal d’una estructura bàsica organitzativa i de funcionament des de la competència estatal de règim local; essent la seva pretensió traçar una línia de manteniment o supressió per integració d’entitats en comunitats autònomes uniprovincials.

De la mateixa manera que el TC va dir que les disposicions del projecte de la LOAPA sobre les integracions de les diputacions provincials era una directriu que podia seguir o no l’Estatut corresponent, es permetria inferir que la no aplicació d’aquesta potestat estatutària d’integració de les diputacions quan es tractés de consells insulars, no impedia en cap cas la definició d’un règim jurídic organitzatiu de les illes en el propi Estatut, conclusió a la què arriba per altres conductes el TC a la seva sentència sobre la LCI. És a dir, a l’elusió de la literalitat del 41.3 LRBRL, o entendre el seu caràcter no bàsic o de dret supletori, s’hi pot arribar igualment des d’un correcte enteniment dels antecedents legislatius estatals.

En definitiva, potser s’hagués pogut explorar la línia argumentativa segons la qual el legislador estatal, a partir de la previsió del 141.4 CE, des de la non nata LOAPA, la LPA i la LRBRL, va voler garantir l’existència dels consells insulars com a corporacions representatives de l’entitat local illa, per tal que no desapareguessin a la nostra comunitat autònoma uniprovincial; però les referides disposicions estatals mai no pretengueren proscriure (tampoc l’any 1985), la possibilitat de regular per part del legislador autonòmic un règim específic d’organització. Per tant, la lectura de l’art. 41.3 LRBRL hauria de ser igualment defensable des de la perspectiva de considerar que, tal i com va dir el mateix TC quant a les possibilitats dels Estatuts de la resta de comunitats uniprovincials davant el projecte de LOAPA, en ordre a decidir que feien vers les diputacions, el nostre Estatut de 1983 no havia adoptat encara cap decisió sobre el règim d’organització dels consells insulars.

Únicament s’havia regulat en el nivell estatutari la composició dels consells insulars, per assegurar-ne una integració representativa en el seu art. 38, i una remissió a la regulació dels aspectes organitzatius, en el marc de la legislació bàsica de l’Estat, per llei ordinària del Parlament. El que va succeir és que, a manca de legislació autonòmica balear sobre els consells insulars fins a l’any 1989, la legislació bàsica de règim local estatal de 1985 va introduir allò que ja sabem diu l’art. 41.3 LRBRL, però molt possiblement davant el fet de que la regulació estatutària del règim d’organització i funcionament dels consells insulars era inexistent, i no per perpetuar-la amb un pretès caràcter bàsic per remissió al règim previst per a les diputacions provincials.
Tanmateix i a efectes pràctics poca cosa hauria pogut fer la LCI de 1989 per corregir-ho, doncs d’acord amb la doctrina acabada d’assentar per part del TC, li hauria pertocat fer-ho prèviament  a l’Estatut. Així, realment el que posa de manifest indirectament la STC amb la doctrina del ius superveniens, sense dir-ho, era que els preceptes impugnats de la LCI de 2000 eren inconstitucionals per manca de cobertura estatutària, però certament la conclusió de constitucionalitat de la llei balear queda avalada pel suport que li dóna l’Estatut.

L’aval de la gran majoria dels preceptes impugnats de la LCI que s’ha efectuat per part del TC és evidentment una fita important quant al reconeixement d’un àmbit de regulació en favor del legislador autonòmic balear, es vulgui qualificar aquest àmbit com el de regulació de les institucions pròpies d’autogovern o de les institucions de govern i administració local-insular. Ara bé, és realment un èxit del legislador ordinari autonòmic, o és un èxit per la vigència sobrevinguda d’una llei orgànica aprovatòria d’una reforma estatutària efectuada per part del legislador mixt autonòmic-estatal? La LCI era majoritàriament inconstitucional sense l’Estatut renovat de 2007?

Així és com hem d’interpretar la victòria de la llei balear, perquè si no seria la primera vegada en la història del nostre complex ordenament jurídic en què una llei autonòmica podia implicar una declaració de supletorietat del 41.3 LRBRL, llei bàsica que forma part del bloc constitucional, a través de la inaplicació de la seva literalitat. Evidentment, un Estatut d’autonomia s’integra igualment en aquest bloc de constitucionalitat, encara que com bé diu el vot particular de la sentència, en precedents recents sobre la reforma estatutària catalana, s’establiren límits en la regulació, límits que en la nostra reforma afortunadament s’entenen superables amb el ressort d’una peculiaritat del fet insular constitucionalment reflectida, que ja ens aniria bé que s’utilitzàs igualment per superar determinats límits en altres sectors de l’ordenament.

Una relectura de la literalitat de l’art. 41.3 LRBRL en connexió a l’art. 40, molt semblant a la què hem proposat en l’apartat precedent, ja s’havia dut a terme per part de reconeguda doctrina jurídica, singularment per part de Parejo Alfonso l’any 2003, d’acord amb l’obra que figura a la ressenya bibliogràfica que adjuntam al final d’aquests comentaris. Tanmateix, aquella relectura partia d’una diferència essencial amb el plantejament coadjuvant que hem assenyalat més amunt: es realitzava des de l’enteniment que la regulació del règim d’organització i funcionament dels consells insulars, distinta de la contemplada per remissió a les normes previstes per a les diputacions, era possible establir-la directament per part del legislador autonòmic ordinari, sense que fos necessària prèviament l’establiment de preceptes d’organització en el nivell de la norma estatutària, més enllà de la garantia del manteniment de l’existència de les illes com a entitats locals que imposa l’esmentat art. 40 LRBRL.

La problemàtica subsisteix, més que res, perquè la doctrina assentada per la recent sentència del TC certament parteix d’una tesi del fet insular com a raó constitucional que empara regulacions singulars sobre règim local en l’Estatut d’autonomia, però amb una paradoxa que contempla la norma vigent. Efectivament, el fet insular des d’una perspectiva de l’Estat autonòmic, actualment el constitueixen dues comunitats. Una d’elles, la balear, disposa d’una regulació estatutària de partida de l’organització, funcionament i administració de l’illa, una vegada reinterpretat pel TC l’abast de l’art. 41.3 LRBRL; i l’altra comunitat autònoma canària, veu potenciada en canvi una regulació directa de l’organització dels cabildos, a través d’una nova redacció de l’art. 41.1 i la introducció d’una disposició addicional quarta a la mateixa LRBRL, operada per la Llei 57/2003, de 16 de desembre.

Així, per a la Comunitat Autònoma de Canàries, resulta que la LRBRL disposa que els cabildos insulars, «com a òrgans de govern, administració i representació de cada illa» es regeixen per les normes contingudes a la disposició addicional catorzena de dita LRBRL, «i supletòriament per les normes que regulen l’organització i funcionament de les diputacions provincials, assumint les seves competències, sense perjudici del que disposi l’Estatut d’Autonomia de Canàries». És a dir: una explícita declaració de supletorietat del règim de les diputacions provincials, però no per alliberar totalment en favor del legislador autonòmic ordinari la regulació del seu règim jurídic, sinó dins el marc de les normes contingudes a la disposició addicional catorzena. Disposició addicional que estableix en el seu punt 2 una organització necessària insular en Ple, President i Consell de Govern Insular; determinant l’aplicació de la majoria de preceptes regulats en els capítols II i III del títol X de la mateixa LRBRL als cabildos de determinada població; és a dir, ni més ni menys que l’aplicació bàsica dels preceptes sobre municipis de gran població; deixant únicament marge a la llei ordinària autonòmica a la decisió d’aplicació de tals determinacions pel que fa a les illes de població superior a 75.000 habitants. En altres paraules, la LRBRL canvia el sistema anterior d’organització dels cabildos, per remissió al règim de les diputacions, per una remissió al règim de municipis de gran població.

Per tant, la paradoxa que indicàvem parteix de tenir dues comunitats autònomes insulars amb dues fonts distintes de regulació principal del sistema organitzatiu dels òrgans de govern i administració de les entitats locals insulars. Les dues comunitats, evidentment, disposen del corresponent Estatut d’autonomia i totes dues estan emparades en la peculiaritat del fet insular reconegut directament a la CE i que en paraules del TC és allò que finalment justifica l’esmentada regulació estatutària. Si la doctrina de la STC ara comentada és la definitiva, també cal demanar-nos si el que posa més en evidencia és no tant la constitucionalitat de la nostra LCI, com l’excés de regulació de la disposició addicional catorzena de la LRBRL, per manca de competència estatal en l’àmbit de la regulació del règim dels cabildos insulars.

Ens demanam perquè l’any 2003 el legislador estatal que va modificar la LRBRL no va fer unes previsions similars sobre els consells insulars, si justament l’Estat havia impugnat la LCI de 2000, ni que fos per qualsevol de les dues opcions: establir una remissió estatutària plena al 41.3 o bé preveure un règim específic pels consells insulars.

En definitiva i per anar concloent, la STC comentada facilita, en bona part, el camí que haurà de córrer el futur projecte de la nova llei de consells insulars revisada i adaptada al nou Estatut de 2007, però per tancar del tot el debat que sens dubte propicia mantenir el vot particular, hauria d’haver donat una passa més valenta que no la invocació de la singularitat insular per matisar (o alterar, segons es vulgui) la literalitat de l’art. 41.3 LRBRL. Aquesta passa que trobam a faltar no hauria estat d’altra que la separació motivada de precedents de la seva jurisprudència, que és allò que sense dir-ho expressament és el que ve a reconèixer implícitament el resultat pràctic de la sentència: efectuar una declaració del caràcter no bàsic del ja reiterat art. 41.3 LRBRL.

Això perquè tal vegada la doctrina constitucional precedent quant als límits de la legislació autonòmica de règim local front a la legislació bàsica estatal ex art. 149.1.18 CE, s’ha generat des d’una atribució d’una excessiva expansivitat a la segona, que no s’ha frenat per part del TC des d’una perspectiva del que es pugui deduir que reserva estrictament la Constitució a aquella legislació estatal, i que s’hauria de cenyir a garantir el nucli dur del règim local: assegurar l’autonomia i el caràcter representatiu de les entitats que integren l’Administració local. Això permetria que fos la mateixa llei ordinària autonòmica, i no necessàriament la norma estatutària, la que, assegurant l’autonomia i representativitat dels consells insulars, disposàs de títol habilitant suficient per regular els seus aspectes d’organització i funcionament. Evidentment, la declaració expressa per part del TC del caràcter no bàsic del 41.3 LRBRL, sense haver d’acudir al ressort d’una reinterpretació forçada dels seus termes literals, hagués aplanat aquest camí.

Tanmateix, reiteram que, des de la nostra percepció, això és el que ha dit, sense dir-ho si se’ns permet l’expressió, el TC, i tampoc no hauria de ser una qüestió tabú malgrat les consideracions del vot particular. És cert que la legislació bàsica s’inclou en el bloc de la constitucionalitat, però com va poder matisar el mateix TC a les seves sentències núm. 156/1995, de 16 d’octubre; núm. 163/1995, de 8 de novembre, o núm. 252/2005, d’11 d’octubre, en contexts com el del recurs d’inconstitucionalitat contra la LCI, en què el dubte de constitucionalitat precisa contrastar la norma bàsica i la de desenvolupament autonòmic per determinar si l’autonòmica és adequada a la Constitució; cal primer que res verificar la pròpia constitucionalitat de la norma bàsica abans de ser emprada com a paràmetre indirecte o mediat de la constitucionalitat de la norma autonòmica de desenvolupament.

Curiosament, en la sentència que ens està ocupant trobam un exemple clar d’aquesta tècnica, doncs hem de recordar, com hem pogut explicar més amunt, que aquest judici és el que ha realitzat el TC quan ha declarat la inconstitucionalitat de l’art. 8.2. de la LCI quant al règim de delegacions de competències plenàries, per contravenció dels arts. 33 i 47 LRBRL, moment en què ha hagut de declarar prèviament que no hi ha dubte del caràcter materialment bàsic d’aquells dos preceptes, atès que comporten una garantia nuclear de l’autogovern de la comunitat local. És a dir, el TC ha fet referència a una constatació prèvia del caràcter materialment bàsic de la llei estatal per efectuar el judici de compatibilitat de la llei autonòmica; ergo la lògica hauria imposat, finalment i en congruència amb l’aval constitucional de les determinacions de la LCI que contravenien la literalitat del 41.3 LRBRL, una referència al caràcter no bàsic del precepte.

En qualsevol cas, dit allò que ha dit el TC, en la propera reforma del règim local bàsic estatal ja anunciada des de fa mesos en el moment en què escrivim aquestes línies, és evident que el propi legislador estatal haurà d’adaptar-lo forçosament a partir de la vinculació que li suposa el dictat de la sentència quant a la norma a la què s’assigna la funció reguladora dels aspectes d’organització i funcionament dels consells insulars. Restaran alguns aspectes de règim jurídic sense resposta concloent, com pugui ser el de la potestat reglamentària dels consells insulars: té caràcter bàsica la regulació procedimental establerta a la legislació estatal de règim local en aquest aspecte? La qüestió no va ser abordada perquè la LCI no la contemplava, doncs el reconeixement general de la potestat reglamentària normativa insular sobre les seves competències pròpies «autonòmiques» no va tenir lloc fins la reforma estatutària de 2007.

Queda només formular-nos un darrer interrogant que ens suscita la lectura de la sentència. Això perquè per bé que la reforma de la norma institucional bàsica ha de partir necessàriament d’una iniciativa de les Illes Balears, l’Estatut no deixa de ser aprovat com una norma estatal. Va ser precisament en el tràmit parlamentari en seu de les Corts Generals el moment en el qual alguns dels preceptes estatutaris relatius als consells insulars varen ser complementats amb al·lusions al caràcter local concurrent d’aquestes institucions, que no figuraven en el text tramès pel Parlament de les Illes Balears. Ara bé, paral·lelament a la reiteració per les Corts Generals del caràcter d’entitat local, el mateix poder legislatiu estatal partint d’aquesta reiteració, va validar i per tant assumir com a llei orgànica estatal, les previsions en ella contingudes sobre organització d’aquestes entitats, tant des del vessant d’institucions pròpies, com des del vessant d’ens locals insulars. En altres paraules, el legislador estatal era conscient (o cal presumir-ne la consciència) que estava introduint regulacions d’organització i funcionament en unes entitats locals, en contra de la literalitat de l’art. 41.3 LRBRL.

Assumint-se en conseqüència aquelles determinacions per part del legislador estatal, quin sentit tenia la continuació del procediment de recurs d’inconstitucionalitat? Es podria explicar certament en el fet que el recurs no fou promogut per cap grup de parlamentaris del Congrés o del Senat, òrgans del legislatiu bicameral que aprovaren la llei orgànica que se separava de la llei bàsica de règim local, sinó que era promogut per part del President del Govern.

Explicació que seria raonable si no fos que el parer del Govern, expressat en les intervencions de la seva vice-presidenta primera, ministra de la Presidència i Portaveu del Govern, en el Diari de Sessions del Congrés dels Diputats de la sessió plenària aprovatòria de la reforma de l’Estatut a la Cambra Baixa, expressa en termes literals que: «Les Illes Balears han decidido articular su poder público mediante un sistema de doble nivel compuesto por las instituciones propias de la comunidad -Parlamento y Gobierno- y por los consejos insulares, como institución de Gobierno propio de cada isla, que también son instituciones de la comunidad autónoma. Ahora, señorías, se fortalece la legitimación democrática de los consejos insulares. Se prevé un importante quantum competencial y se les da una estructura dividida en Presidencia, Consejo Ejecutivo y Pleno que asegurará un ejercicio responsable y eficaz del poder público. Además Formentera contará con su propio consejo insular, lo cual es un motivo también de satisfacción.»

Per   tant, no trobam explicació lògica en el manteniment del recurs d’inconstitucionalitat per part del President del Govern contra la LCI de 2000 després de l’aprovació estatal de la reforma estatutària de 2007, més quan la seva portaveu, expressant el parer de l’executiu en el debat parlamentari del Congrés dels Diputats, tanca la seva intervenció tot proclamant de forma solemne: «Señorías, concluyo. Los contenidos que he repasado brevemente convierten al Estatuto balear en una verdadera norma institucional muy completa que no se aparta un ápice de los márgenes constitucionales y que profundiza los caminos andados durante los últimos veinticinco años, dando plena continuidad a las reformas ya aprobadas. El nuevo Estatuto de las Illes Balears se sostiene sobre el respaldo unánime del Parlamento balear y espero que cuente con el apoyo unánime de las Cortes Generales.»

Sigui com sigui cal recordar que l’anterior proclama de la Portaveu del Govern s’efectuava, en definitiva, en favor d’una norma estatal com és una llei orgànica que aprova una reforma d’un Estatut d’autonomia, i lògicament per mor del context en què es realitzava, no en favor de la llei ordinària autonòmica balear reguladora del règim dels consells insulars. Per ventura, des d’aquesta perspectiva, podem trobar una certa explicació a un interès hipotètic per part de l’Estat en que es posàs de manifest en un moment posterior una pretesa manca de competència del legislador autonòmic ordinari, ni que fos acceptant-se implícitament pel propi Govern que el gruix dels preceptes de la LCI balear que havia impugnat set anys abans davant la jurisdicció constitucional quedarien emparats per la lex superveniens que les Corts Generals haurien aprovat l’any 2007.

En definitiva, si d’això es tractava, és a dir, d’obtenir una declaració constitucional que avalàs una reserva de competència en favor de l’Estat, mitjançant llei, de la darrera paraula quant a l’establiment del règim nuclear d’organització dels consells insulars, als ciutadans de les Illes Balears tant ens era. Més enllà del fet que l’Estatut d’autonomia és una norma que no és modificable de forma unilateral per l’Estat sense que abans no concorri iniciativa autonòmica, la modificació de la llei estatal «bàsica» de règim local potser hauria pogut aconduir, teòricament i abans del pronunciament del TC, al mateix resultat. Hem d’apuntar com, igualment, sobre la base de l’art. 87 CE existia el ressort d’una proposició de llei del Parlament de les Illes Balears davant el Congrés dels Diputats en ordre a la modificació de l’art. 41.3 de la LRBRL, donant-se la paradoxa ja apuntada més amunt que el mateix precepte va ser modificat l’any 2003 pel que fa al règim d’organització i funcionament dels cabildos insulars.

Tanmateix, si s’ha de ser plenament coherent amb la doctrina assentada per part de la STC que hem comentat, caldria descartar qualsevol modificació de la LRBRL que anés dirigida bé a la incorporació de normes d’organització directa dels consells insulars similars a les introduïdes l’any 2003 per als cabildos insulars, o bé a la introducció d’una remissió al règim que pogués introduir el legislador autonòmic ordinari. Això perquè, en suma, la conclusió que cal deduir del pronunciament del TC no és d’altra que per a l’establiment del règim essencial quant a l’organització i funcionament dels consells insulars és que existeix una «reserva estatutària» que impedeix cap altra regulació a la legislació estatal, reserva estatutària que tanmateix no impediria el desenvolupament de les seves determinacions per part de la legislació autonòmica pròpia, a la que fan una crida expressa distints preceptes de l’EAIB de 2007. En definitiva, semblaria que l’única reforma de la LRBRL admissible en virtut de la doctrina assentada per part de la sentència, no és d’altra que la modificació del seu art. 41.3 per tal de preveure una remissió plena a la regulació de l’EAIB de les dues matèries que contempla.

Dins la que, avui per avui, constitueix ja una literatura jurídica prou extensa respecte dels consells insulars, destacarem a efectes pràctics només aquelles obres o treballs doctrinals més específicament lligats a la temàtica relativa al règim jurídic d’organització i funcionament, en el context normatiu que ha tengut en compte el TC en el moment de dictar la sentència comentada, dividint-les així en funció de la seva publicació per ordre cronològic, posterior a la LCI i abans de la reforma de l’EAIB de 2007, i amb posterioritat a l’esmentada reforma estatutària, sense que en cap cas la relació que oferim no tengui un caràcter exhaustiu.

1. Reflexions sobre les funcions i competències dels consells insulars. Luis Ortega Álvarez. Revista catalana de dret públic, núm. 28, 2002.
2. L’organització dels consells insulars a la Llei balear 8/2000, de 27 d’octubre. Avel·lí Blasco Esteve. Revista catalana de dret públic, núm. 28, 2002.
3. Cuatro estudios sobre la ley de consejos insulares. AAVV. Palma: Govern de les Illes Balears. Institut d’Estudis Autonòmics, 2003. Col·lecció L’Esperit de les lleis. (Especialment recomanable atès que centra el seu objecte en els aspectes d’organització i la inserció de la LCI de 2000 en el marc bàsic i estatutari).
4. Una vegada més sobre la naturalesa jurídica dels consells insulars: aproximació històrica, jurídica i política. Bartomeu Colom i Pastor. Revista jurídica de les Illes Balears, núm. 2, 2004.
5. La nova organització del Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Àngel C. Navarro Sánchez. Revista jurídica de les Illes Balears, núm. 3, 2005.
6. Los consejos insulares. Avel·lí Blasco Esteve (coordinador). València. Tirant lo Blanch, 2005. (D’aquesta obra cal destacar especialment els apartats «La organización del gobierno y la administración insular en la C.A.I.B.», a cura de Luciano Parejo Alfonso; «La nueva organización de los consells insulars» a cura d’Avel·lí Blasco Esteve; «Funcionamiento y Régimen Jurídico de los Consells Insulars», a cura de Lluís J. Segura Ginard; i «Funciones y competencias de los consejos insulares en la Ley 8/2000», a cura de Luis Ortega Álvarez).

1. Els Consells Insulars en l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. AAVV. Palma: Lleonard Muntaner, 2007.
2. El Consell Insular de Formentera a l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Maria Torres Bonet i Àngel C. Navarro Sánchez. Revista jurídica de les Illes Balears, núm. 6, 2008.
3. Els consells insulars en el nou Estatut d’Autonomia de 2007. Avel·lí Blasco Esteve. Revista jurídica de les Illes Balears, núm. 6, 2008.
4. Els consells insulars com a institucions de la Comunitat Autònoma. Fèlix Pons Irazazábal. Revista jurídica de les Illes Balears, núm. 6, 2008.
5. Comentaris a l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. AAVV. Coordinador Avel·lí Blasco Esteve. Civitas, 2008.
6. Una aproximación a la regulación de los consejos insulares en la reforma del Estatuto de Autonomía de las Illes Balears. Jeroni M. Mas Rigo. El Consultor de los ayuntamientos y de los juzgados, núm. 21, 2009.
7. La potestad ejecutiva de la Comunidad Autónoma de las Illes Balears tras la reforma estatutaria de 2007: su distribución entre el Gobierno y los Consejos Insulares. Joan Oliver Araujo i Vicente J. Calafell Ferrá. Corts: Anuario de derecho parlamentario, núm. 21, 2009.
8. La naturalesa jurídica dels consells insulars segons la jurisprudència. Jeroni M. Mas Rigo. Revista jurídica de les Illes Balears, núm. 10, 2012.