Impacte de la COVID-19 en la jurisdicció civil.
Dues interlocutòries de mesures cautelars que apliquen la regla de la clàusula rebus sic stantibus
Interlocutòria de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears,
núm. 40/2021, de 9 de març (recurs núm. 608/2020; ECLI:ES:APIB:2021:111)
(ponent: Sr. Izquierdo Téllez).
Interlocutòria de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears,
núm. 87/2021, de 18 de maig (recurs núm. 641/2020; ECLI:ES:APIB:2021:142A)
(ponent: Sr. Artola Fernández).
L’origen i l’evolució de la clàusula
La doctrina de la clàusula contractus qui habet tractus succesivum vel dependentiam de futuro rebus sic stantibus intelliguntur té el seu origen, segons la majoria dels autors, en el dret canònic, en concret en un comentari de Bàrtolo de la Glossa i de les Decretals, i seria acollida després per l’escola de dret natural. N’Hugo Grocio tracta d’ella en referir-se a la interpretació del contracte quan concorren causes emergents que pugnen amb la voluntat. La regla va caure en desús durant el segle XIX, època de la primacia de la llibertat contractual i del principi pacta sunt servanda i, potser per això, la clàusula d’estabilització no va ser recollida ni en Codi napoleònic, ni en el nostre.
Després de la primera Guerra Mundial es recupera aquesta doctrina a Alemanya, singularment gràcies als treballs de Paul OERTMAN sobre la base del negoci i, després de la segona Guerra Mundial, a l’obra de Karl LARENZ, titulada Base del negocio jurídico y cumplimiento de los contractos.
Al nostre país la doctrina de la clàusula rebus sic stantibus va ser acollida pel Tribunal Suprem després de la Guerra Civil per donar resposta a situacions en les quals la crisi causada per l’enfrontament bèl·lic havia fet molt onerós el compliment del contracte per a una de les parts. DÍEZ PICAZO assenyala, en efecte, que «les primeres sentències que, a Espanya, van tractar el tema de l’anomenada cláusula rebus sic stantibus en els contractes duradors són dels anys quaranta i en aquelles s’hi tracten problemes relacionats amb la guerra civil».
Aquest origen ha llastrat, fins a un cert punt, l’evolució de la doctrina, possibilitant la seva aplicació tan sols quan la circumstància sobrevinguda ha estat realment extraordinària, exorbitant. La jurisprudència ha vingut exigint unes condicions draconianes per a l’operativitat de la clàusula d’estabilització implícita.
A Espanya, va ser Federico DE CASTRO en la seva obra El negocio jurídico, apareguda en 1967, qui va elaborar dogmàticament la doctrina de la clàusula rebus sic stantibus mitjançant el mecanisme de l’ampliació de la vigència temporal de la causa del contracte. Segons l’autor, l’exigència de causa no es limita al moment inicial de la perfecció del contracte, sinó que es prolonga en el temps durant l’execució, de manera que, quan la causa s’altera per un succés sobrevingut, es fa necessari revisar el contingut del negoci amb la finalitat de restaurar la commutativitat de les prestacions.
A diferència d’altres ordenaments jurídics que recullen en la llei els efectes de l’alteració de la base del negoci —Geshfätsgrundlage, en el BGB en virtut d’una reforma de 2002; eccesiva onerosità sopravvenuta en el Codi civil italià de 1942, o frustration o hardship en el dret anglosaxó—, el nostre Codi civil no regula un mecanisme semblant que expressament permeti modificar el contingut de les obligacions a la llum de canvis imprevisibles d’influència en el programa d’implementació inicialment dissenyat en el contracte.
Sí ho fan els Principis de dret europeu dels contractes, l’art. 6:111 dels quals, relatiu al «Canvi de Circumstàncies» assenyala: «(1) Les parts han de complir amb les seves obligacions, encara que els resultin més oneroses a conseqüència d’un augment en els costos de l’execució o per una disminució del valor de la contraprestació que es rep. (2) No obstant això, les parts tenen l’obligació de negociar una adaptació d’aquest contracte o de posar fi al mateix si el compliment del contracte resulta excessivament onerós a causa d’un canvi de les circumstàncies, sempre que: (a) Aquest canvi de circumstàncies hagi sobrevingut en un moment posterior a la conclusió del contracte. (b) En termes raonables, en el moment de la conclusió del contracte no hauria pogut preveure’s ni tenir-se en consideració el canvi esdevingut. (c) A la part afectada, en virtut del contracte, no se li pugui exigir que carregui amb el risc d’un canvi tal de circumstàncies».
Aquests Principis (Principles of European Contract Law) manquen de caràcter vinculant, és cert, però la jurisprudència ve utilitzant-los amb una certa freqüència com a criteris interpretatius de les normes de dret intern.
Al gener de 2009, el Ministeri de Justícia va publicar una «Proposta d’Avantprojecte de llei de modernització del Codi civil en matèria d’obligacions i contractes» que inclou un nou art. 1213, del següent tenor: «Si les circumstàncies que van servir de base al contracte haguessin canviat de manera extraordinària o imprevisible durant la seva execució de manera que aquesta s’hagi fet excessivament onerosa per a una de les parts o s’hagi frustrat el fi del contracte, el contractant, al qual ateses les circumstàncies del cas i especialment la distribució contractual o legal de riscos, no li sigui raonablement exigible que romangui subjecte al contracte, podrà pretendre la seva revisió, i si aquesta no és possible o no pot imposar-se a una de les parts, podrà aquell demanar la seva resolució. La pretensió de resolució només podrà ser estimada quan no pugui obtenir de la proposta o propostes de revisió ofertes per cadascuna de les parts, una solució que restauri la reciprocitat d’interessos del contracte».
La posició dels tribunals
En l’actualitat, i mentre la reforma legal no prosperi, la de la clàusula rebus sic stantibus és una doctrina jurisprudencial que, quan suposa determinar si existeix o no una clàusula d’estabilització tàcitament pactada entre les parts, ens situa en l’àmbit de la interpretació, de la interpretació integradora, o de la integració dels contractes.
Amb ocasió de la crisi econòmica de 2008, la clàusula rebus sic stantibus va experimentar un relatiu ressorgiment, que va ser una pràcticament imperceptible ja que l’Alt Tribunal va tornar tot d’una al seu criteri tradicional d’aplicació restrictiva d’aquesta doctrina en un cicle que pot considerar-se tancat amb la STS núm. 19/2019, de 15 de gener, la qual, després d’assenyalar que en alguna de les sentències anteriors la regla rebus sic stantibus es va aplicar amb gran amplitud, descarta la viabilitat de la doctrina quan, en funció de l’assignació legal o contractual dels riscos, fora improcedent revisar o resoldre el contracte. La veritat és que un examen de la jurisprudència anterior a 2019 tampoc permet deduir que la regla s’apliqués amb gran amplitud. Més aviat al contrari. Així, la STS núm. 742/2014, d’11 de desembre, va declarar que «la crisis financiera es un suceso que ocurre en el círculo de sus actividades empresariales, que no puede considerarse, imprevisible o inevitable»; la STS núm. 64/2015, de 24 febrer, que, va afirmar que «del carácter de hecho notorio que caracterizó la crisis económica de 2008, no comporta, por ella sola, que se derive una aplicación generalizada, o automática, de la cláusula rebus sic stantibus a partir de dicho periodo, sino que es del todo necesario que se contraste su incidencia causal o real en el marco de la relación contractual de que se trate», i la STS núm. 237/2015, de 30 abril recull la doctrina de la sala conformement a la qual la regla rebus sic stantibus no pot convertir-se «un incentivo para incumplimientos meramente oportunistas del comprador».
Amb aquests antecedents, la qüestió que es planteja en aquest moment és si la doctrina de la clàusula rebus sic stantibus podrà aplicar-se o no a la crisi social i econòmica derivada de la pandèmia de la COVID-19, si cal esperar que, ara sí, els tribunals puguin apreciar una alteració extraordinària de les circumstàncies concurrents en el moment de la celebració del contracte que justifiqui una modificació del seu contingut.
Una primera resposta la trobam en aquestes dues resolucions de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears, que són clar reflex de la crisi en un sector econòmic tan essencial per a les nostres Illes, i tan afectat per la pandèmia, com és el turisme.
I és que, en efecte, amb independència de la qualificació del contracte al qual s’aplica la clàusula d’estabilització —d’arrendament, de subarrendament, d’arrendament d’indústria, d’explotació d’indústria hotelera—, tots dos supòsits tenen per objecte un establiment d’hostaleria.
Un segon tret comú de les dues resolucions és que ambdues recauen en un procés d’adopció de mesures cautelars. Es produeix així un efecte particular. L’acreditació prima facie del dret de la part que demanda la mesura cautelar sol consistir en l’aportació d’un document; doncs bé, aquí la part que addueix al seu favor la clàusula rebus sic stantibus com a fumus bonis iuris no té cap document en què basar la seva pretensió ja que la clàusula és implícita. És més, la seva pretensió va contra una prova inicial com ho és l’existència d’un contracte en document escrit en el qual s’estableixen les obligacions de la part que sol·licita que aquestes obligacions, en contra del que consta per escrit —i, per tant, acreditat prima facie (a primera vista)— quedin cautelarment modificades o suspeses. No deixa de ser excepcional que es faci derivar un dret, al qual les resolucions judicials donen eficàcia cautelar, d’una clàusula implícita que provisionalment es fa prevaldre sobre les clàusules explícites. Però aquest és, precisament, l’efecte propi de la regla rebus sic stantibus.
La Interlocutòria núm. 40/2021, de 9 de març
La Interlocutòria de primera instància va acordar, prèvia prestació de caució per import de 750.000 euros, la mesura cautelar consistent en la suspensió, durant el termini d’un any a comptar des de la presentació de la demanda, del pagament del component fix de la renda pactada en un contracte d’arrendament subscrit el 21 de juny de 2017 entre l’actora, com a arrendatària, i la demandada, com a arrendadora, que tenia per objecte un hotel a Calvià.
L’Audiència Provincial confirma l’acte de primera instància amb base en els següents arguments:
(i) La mateixa part demandada, ara apel·lant, reconeix en el seu escrit d’interposició del recurs la imprevisibilitat de la pandèmia mundial, però matisa que això no bastaria ja que, al seu parer, seria necessari que el contracte no contingués cap previsió contractual d’assignació d’aquest risc. En el cas contemplat, sosté la part, la possible alteració de les circumstàncies tingudes en compte en el moment de celebrar-se el contracte ja es va preveure en pactar-se una part de la renda que era variable en funció de la facturació. Per a la Sala, la previsió contractual d’un component variable de la renda en el contracte feia referència a la situacions relacionades amb la reducció de la facturació en cas de crisi econòmica o un altre esdeveniment més o menys previsible dins de l’àmbit dels riscos normals del contracte, però el Tribunal entén que la pandèmia de la COVID-19 suposa una situació totalment diferent, pel seu caràcter extraordinari i imprevisible amb efectes especialment devastadors, precisament, en el sector turístic i, en particular, a les Illes Balears. Aquest fet és considerat com a «notori» amb la conseqüència d’exonerar de la càrrega de provar-lo a qui l’invoca com a fonament fàctic de la seva pretensió (art. 281.4 LEC).
(ii) Era impossible que l’arrendatària hagués pogut prendre mesures per pal·liar o minorar els efectes desfavorables de la crisi sanitària, ja que, assenyala la Interlocutòria, «realmente es difícil imaginar cuáles podrían haber sido dichas medidas ante una situación como la descrita, y cuando todas las empresas del sector han sido incapaces de eludir o paliar los ruinosos efectos de la crisis sanitaria mundial, sin que pueda exigirse a la entidad deudora una prestación desmedida y exorbitante en este sentido ni la adopción de hipotéticas medidas paliativas que nadie hasta el momento ha podido imaginar ni mucho menos de aplicar ante una crisis que ha sido —está siendo— histórica y letal para la economía (y para la Sociedad en su conjunto)».
(iii) Fins i tot el legislador permet aplicar mesures similars com a moratòries a les PIME en dificultats econòmiques a conseqüència dels devastadors efectes de la COVID-19. La Interlocutòria fa exprés esment del Reial decret llei 15/2020, de 21 d’abril, de mesures urgents complementàries per a donar suport a l’economia i l’ocupació —que fins i tot es refereix a la clàusula rebus sic stantibus en el seu preàmbul—, norma legal que ha estat a més complementada i ampliada pel Reial decret llei 35/2020, de 22 de desembre, de mesures urgents de suport al sector turístic, l’hostaleria i el comerç i en matèria tributària.
(iv) La resolució judicial que comentem deixa clar, a més, que l’existència d’una regulació legal dels efectes de la crisi és independent de l’aplicació de la clàusula d’estabilització. Aquestes disposicions, entén la Sala, «constituyen una regulación de mínimos a falta de pacto, y que el mero hecho de que no concurran en la entidad demandante los requisitos exigidos por el legislador para la adopción de las medidas que dichas normes prevén —o incluso si concurren—, no significa que no se puedan solicitar medidas análogas en vía jurisdiccional a fin de que se valore si se dan los requisitos necesarios para la modificación contractual en aplicación de la doctrina jurisprudencial sobre la rebus sic stantibus».
(v) Finalment, la Interlocutòria entén que no resulta d’aplicació la jurisprudència restrictiva sobre la clàusula rebus sic stantibus, relativa a l’anterior crisi econòmica, atès que no ens trobem davant oscil·lacions del mercat ni davant riscos propis del mateix sistema econòmic, si no davant una pandèmia amb els efectes econòmics singularment devastadors
La Interlocutòria núm. 87/2021, de 18 de maig
En aquest cas el contracte té per objecte un hotel rural i restaurant i el que se sol·licita com a mesura cautelar és la suspensió del pagament del component variable de la renda o complement de renda, no de la part fixa de la renda com en el cas anterior i, a més, l’actora demana que s’impedeixi a la demandada exercitar acció de resolució del contracte per falta de pagament de la renda.
La demandada i apel·lant era subarrendadora i, per tant, el que al·lega com a principal fonament del seu recurs és el greu perjudici que sofreix atès que el propietari arrendador no li ha rebaixat la renda, per la qual cosa no pot suportar una rebaixa del preu del subarrendament degut als préstecs i despeses que té.
La Sala funda l’aplicació de la regla sic stantibus i, per tant, l’adopció de les mesures cautelars sol·licitades en els raonaments següents:
(i) La doctrina de la clàusula rebus sic stantibus es formula, precisament, per constituir una excepció al principi general de vinculació de les parts als pactes en el contracte, pacta sunt servanda, que és el que l’apel·lant invocava al seu favor.
(ii) Com ja es feia en la Interlocutòria primerament comentada, la Sala assenyala que el Reial decret llei 15/2020, de 21 d’abril, de mesures urgents complementàries per donar suport a l’economia i l’ocupació, no impedeix l’exercici d’altres drets, en aquest cas civils, l’àmbit d’aplicació dels quals es deriva essencialment del Codi civil i de la jurisprudència emanada del Tribunal Suprem en el seu desenvolupament.
(iii) Encara que la Interlocutòria reconeix que les mesures cautelars sol·licitades tenen un clar caràcter anticipatori de la decisió que hagi de dictar-se en el plet principal, l’art. 726.2 LEC permet aquesta possibilitat.
(iv) Finalment, per donar fonament a l’aplicació de la clàusula rebus sic stantibus com a mesura cautelar, la Interlocutòria es remet al que el mateix Tribunal ja havia dit en la de 9 de març de 2021 abans comentada, alguns dels fonaments jurídics de la qual transcriu literalment.
No es té notícia que fins avui el Tribunal Suprem s’hagi pronunciat sobre aplicació de la clàusula rebus sic stantibus en relació amb la COVID-19, és a dir, sobre la consideració de la pandèmia com una alteració de les circumstàncies tingudes en compte per a la celebració del contracte d’entitat suficient per entendre que el contingut del contracte ha de ser modificat per reformular les obligacions que se’n deriven de forma ajustada al nou escenari, de manera que els seus efectes puguin ser suportats per la part perjudicada per l’alteració de les bases del negoci.
És d’esperar que, ara sí, es faci aplicació d’una doctrina tan antiga com la de la clàusula rebus sic stantibus per humanitzar el dret civil, perquè es pugui veure no tan sols com el dret dels contractes i dels negocis, sinó també, com el que és, el dret de les persones que es relacionen entre elles per acordar els seus interessos en peu d’igualtat, persones sotmeses ara a una crisi generalitzada que ningú havia previst.