Inaplicabilitat de la causa revocatòria de la donació
per ingratitud a la que forma part d’un pacte
successori de definició
Sentència de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears núm. 121/2022, de 17 de març (ponent: Sr. Izquierdo Téllez).
El cas contemplat en la Sentència
El 21 d’abril de 2010 el Sr. A va atorgar juntament amb les seves filles, Sres. B y C, una escriptura pública de donació amb definició de llegítima, en virtut de la qual cada una d’aquestes va rebre la nua propietat de la meitat indivisa d’uns immobles que eren del donant, a canvi de la renúncia a la llegítima per part de les donatàries y l’assumpció d’uns compromisos de pagament d’unes determinades quantitats a altres dos fills del donant.
L’any 2018 el Sr. A va interposar demanda contra la filla Sra. B en petició, substancialment, que es declaràs la revocació de la donació per ingratitud, per haver estat aquesta condemnada com a autora d’un delicte lleu de coaccions de l’art. 172.3 CP contra la persona del seu pare, però mantenint la validesa i eficàcia de la renúncia a la llegítima feta per la filla, així com dels compromisos econòmics assumits en favor dels germans.
El Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Manacor va dictar, el 15 d’abril de 2021, Sentència estimant parcialment la demanda, declarant la revocació de la donació per la causa d’ingratitud prevista en l’art. 648.1 Cc, però mantenint la plena validesa i eficàcia de la definició, si bé també va declarar la falta de validesa dels compromisos econòmics contrets a favor dels germans.
Contra aquesta Sentència es va interposar el recurs d’apel·lació que ha donant lloc a la Sentència que es passa a comentar. Així mateix, s’ha interposat recurs de cassació —que està en la fase inicial de la seva tramitació— contra la Sentència de l’Audiència Provincial.
L’onerositat del pacte de definició com a impediment perquè prosperi la revocació per ingratitud de la donació que està inclosa dins d’aquell
En la Sentència, de manera clara i ben estructurada, es comença fent una referència a la Sentència núm. 1/1992, de 28 de maig, de la Sala Civil i Penal del nostre TSJ, per quant a la mateixa s’afirma clarament el caràcter onerós de la definició. En paraules expressives s’indica que, si s’admet el criteri que negoci onerós és aquell que imposa sacrificis a les parts que hi intervenen, però procurant-los altres prevalences, i si s’até que la definició s’insereix normalment dins un negoci jurídic complex compost de dos elements condicionants —l’acte de liberalitat i l’acte d’afluix—, i que recíprocament es donen vida un en funció de l’altre (tota vegada que un dona perquè l’altre renuncia i un renuncia perquè l’altre dona), s’haurà de prendre partit a favor de l’onerositat. Onerositat que proclamen també altres sentències del nostre Tribunal de Cassació com és la núm. 3/2001, de 10 de desembre, citada també en la Sentència que es comenta.
Aplica la Sentència aquesta doctrina tot dient que aquesta onerositat es fa palesa en el cas examinat, perquè el donant fa l’atribució patrimonial a la filla Sra. B per obtenir la seva renúncia a la llegítima paterna i el compromís de pagament de determinades quantitats a favor dels germans, ja que, de no ser així, no es comprèn que la Sra. B renunciés a la llegítima i assumís aquest compromís de pagament. Conclou que s’està al davant del pacte successori de definició, donat que convergeixen l’atribució patrimonial i la renúncia a la llegítima, com és essencial a dita figura jurídica. I hi convergeixen de manera simultània, la qual cosa és habitual avui en dia, a diferència del que passava en èpoques històriques, si bé la simultaneïtat podria no ser un requisit essencial de validesa.
En la Sentència es fa una referència a l’art. 1.3 CDCIB, que assenyala que, per a la interpretació de les nostres institucions històriques, s’ha de tenir en compte la tradició jurídica singular continguda en les antigues lleis i costums, la doctrina dels doctors i les decisions de la Reial Audiència. En aquest sentit, considera que la doctrina judicial ja comentada es veu complementada per les consideracions de la doctrina científica, que, en aquest cas, estan reflectides en l’acta de la reunió de la Comissió Acadèmica de Dret Privat de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, que va tenir lloc el 28 d’abril de 2014, publicada en el Butlletí de l’Acadèmia núm. XV, p. 483 i 484. En aquesta acta es diu que hi ha una àmplia majoria d’acadèmics que afirmen que les donacions constitutives de l’atribució patrimonial de la definició no es poden considerar com a donacions pures i simples en què resplendeixi el animus donandi; per la qual cosa queda exclosa la possibilitat revocatòria per les causes establertes en el Codi civil.
Es pot afegir que, prèviament a l’acta, hi ha també una comunicació de l’acadèmic Sr. Ferrer Pons (pàgina 461), que assenyala que el caràcter onerós es dedueix del fet que l’art. 50 CDCIB empri l’expressió «en contemplació», referida a alguna donació, atribució o compensació rebuda del donant; i una comunicació meva (p. 477 i s.) en la qual es dedica l’apartat III a l’onerositat de la definició, assenyalant que l’atribució patrimonial en favor del que defineix pot consistir en una prestació de qualsevol classe, sempre que suposi per ell un avantatge, el que permet la possibilitat que es defineixi per als fills les llegítimes paterna i materna, compensant el menor valor —o el nul valor— d’allò que es rep en l’herència d’un dels pares amb el que es rep en l’herència de l’altre, possibilitat admesa expressament per la Sentència que es comenta i per la núm. 3/2001, de 10 de desembre. I s’acaba aquest apartat de la meva comunicació assenyalant que l’onerositat de la definició fa que no es pugui considerar una donació pura i simple, per la qual cosa no hi cap el joc de les causes revocatòries de les donacions previstes en el Codi civil.
La complexitat de la definició
Com s’ha vist, inclou la definició dos elements distints, com podem reconèixer ja en els documents històrics que constitueixen el seu origen, o sigui, el Privilegi del Rei Jaume I de 1274 i els dos privilegis del Rei Sanç de 1319, elements que són: el pressupost previ, que suposava l’atribució patrimonial, feta mitjançant dot (si es tractava de filles) o donatio proter nuptias (si es tractava de fills), i la diffinitio que venia configurada com un negoci jurídic unilateral en què tan sols hi intervenia la filla o el fill renunciant. Però aquest esquema va xocar amb la doctrina dels doctors basada en el dret romà; concretament, pel fet de tenir la renúncia un caràcter successori, ja que s’oposava als bons costums successoris, que no permetien cap pacte relatiu a una successió encara no oberta; i per l’evidència que una renúncia unilateral i, per tant, no acceptada, s’havia d’entendre com a revocable. Com diu l’acadèmica Ferrer Vanrell en la ponència de la sessió acadèmica abans expressada —p. 431 i 432 del Butlletí núm. XV— els postglossadors, comentaristes i, posteriorment, tota la Tractadística donen una solució per salvar l’eficàcia i la validesa de la diffinitio, que n’és la consideració que s’havia actuat per modum pacti. La renúncia no era revocable perquè s’havia fet en virtut d’un pacte i, per tant, d’alguna manera era coneguda i acceptada pel beneficiari de la mateixa; i era vàlida, malgrat fer referència a una successió encara no oberta, perquè amb el modum pacti el renunciant simplement s’obligava a no reclamar, però no s’estava al davant de cap acte dispositiu sobre una herència futura, que és el que de cap manera permetien les bonas mores fundades en el dret romà.
Aquest procés històric posa de relleu, per una part, la complexitat de la definició, en ser la juxtaposició de dos negocis jurídics diversos, però convergents en un altre negoci jurídic distint dels seus components. I, per una altra part, explica l’evolució que va des de la diffinitio, com a simple clàusula unilateral de renúncia a la llegítima, fins a la definició convertida ja en un negoci jurídic bilateral, i, en concret, en un pacte successori, caràcter que ja li donen clarament la Compilació de 1961 i la de 1990. I, en aquest sentit, és clar que, a pesar de la referència de l’art. 3.1 CDCIB a la tradició jurídica, aquesta crida és pel que fa a la interpretació de les normes, però no permet la seva superació deixant-les sense efecte. Per la qual cosa, la definició —amb independència dels seus precedents— es configura en el nostre ordenament jurídic com un contracte amb intervenció del renunciant i del beneficiari de la renúncia. A més, només així s’obtenen els beneficis fiscals disposats per les lleis autonòmiques 22/2006, de 19 de desembre, i 6/2007, de 27 de desembre.
Tal vegada, com a relíquia d’aquesta tradició històrica de les definicions com a renúncies unilaterals, és interessant recordar que, per part d’un dels acadèmics assistents a la sessió abans referida, el notari Martínez-Piñeiro, es va fer constar que, en alguna ocasió encara que amb molt poca freqüència, havia autoritzat escriptures de renúncia a la llegítima amb la sola intervenció del renunciant, escriptures a les quals posaven l’encertada denominació de «definiciones confesadas». I la seva admissibilitat és fins i tot reconeguda per la Sentència que es comenta, en dir que no és imprescindible que l’atribució patrimonial i la renúncia es donin amb caràcter simultani. El que sí cal és que es donin els dos elements, ja que només així hi ha definició.
Les qüestions dubtoses que es deriven de la complexitat de la definició
La Sentència que es comenta no tan sols se centra en el cas objecte del litigi, sinó que fa també unes interessants consideracions sobre els dubtes que es poden plantejar en seu de definició.
En el marc de la Compilació de 1961 aquests dubtes serien tots els possibles, ja que el seu art. 50 simplement acreditava la possible existència d’aquest pacte successori, però sense incloure la seva regulació. Per això, es d’agrair que la Compilació de 1990 hagi establert una regulació extensa i detallada. Malgrat això, i com veurem de seguit, no es deixen de plantejar dubtes. En la Sentència que es comenta es posen de relleu alguns de ells i, concretament, la inoficiositat de la donació, la pèrdua del bé donat a conseqüència d’evicció, la premoriència del descendent definit respecte de l’ascendent i l’abast revocatori de la definició no limitada a la legítima respecte dels testaments prèviament atorgats. Pot ser interessant fer a les qüestions indicades unes breus referències.
Pocs dubtes es presenten sobre les conseqüències de la inoficiositat de la donació que forma part d’un pacte successori de definició, ja que en tot cas és obligada la computació d’aquesta donació per calcular el valor del patrimoni hereditari i, per tant, de les llegítimes, mitjançant la suma del relictum i el donatum. De no ser així, es podrien burlar fàcilment els interessos dels descendents legitimaris no definits, incloent a la definició la donació d’uns béns que suposessin gairebé la totalitat del patrimoni hereditari. A la sessió acadèmica abans esmentada cap acadèmic es va manifestar en contra d’aquesta consideració.
Pel que fa a l’evicció del bé objecte de la donació no existeix especial norma foral, per la qual cosa, segons l’art. 1.3.5a CDCIB, s’aplicaria la regulació del Codi civil i, en especial, l’art. 1478, que, mutatis mutandi, estableix una indemnització a favor del donatari privat del bé donat i assenyala els components d’aquesta indemnització. Respecte a les possibilitats rescissòries de la donació que es podrien derivar dels art. 1479 i 1483, pareix més oportú prescindir d’elles i acudir al sanejament o indemnització, ja que el negoci jurídic en què s’ha produït l’evicció —la donació— formava part d’un altre més ampli i més complex com és el pacte successori de definició.
També és possible que la indemnització no es pugui aconseguir per insolvència del donant; i en aquest cas pareix que seria just que el renunciant torni tenir dret a la llegítima. Encara que si no ha estat possible aconseguir la indemnització per la indicada insolvència, no pareix que pugui tenir molt recorregut una reclamació de llegítima.
Com se sap, la definició, que és normalment limitada a la llegítima, pot ser no limitada, comprenent, en aquest cas, tots els drets successoris. Supòsit en el qual s’ha plantejat la qüestió de si l’atorgament d’una definició d’aquest tipus suposaria per se la revocació dels testaments anteriors en què hi ha disposicions favor del renunciant, o si seria necessari atorgar un nou testament en el qual es fes palesa la revocació. Quan hi ha una renúncia del descendent a tots els drets successoris, acceptada pel futur causant, és clar que hi ha una mentalitat comú de les dues parts contractants coincident que el descendent ja ha rebut, mitjançant la definició, tot el que havia de rebre de l’herència de l’ascendent i, per tant, no el succeirà de cap manera. Per això, sembla lògic que l’ascendent no cregui necessari reforçar la definició amb un testament revocatori. És de fer constar, en aquest punt, que l’experiència dels notaris amb molts d’anys d’exercici a Mallorca ens diu que l’atorgament de definicions no limitades ha estat, i és avui en dia, certament excepcional.
La premoriència del descendent definit respecte de l’ascendent planteja un primer problema: si deixa descendents, tindran o no dret a llegítima quan mori l’ascendent, que seria el seu avi, beneficiari de la renúncia?
D’entrada sembla que la contestació ha de ser absolutament negativa, perquè la llegítima corresponent a la línia successòria dels descendents del definit ja ha estat pagada. I és obvi que mantenir la postura contrària seria injust per als altres descendents no definits, que tan sols disposarien d’una llegítima, a diferència dels fills del descendent premort, que, d’aquesta manera, podrien cobrar una llegítima, a més de rebre per herència la que va percebre el seu pare. Apart d’això, no es pot deixar de tenir en compte que hi va haver una renúncia formal, acceptada per l’ascendent, a la llegítima, i, d’aquesta manera, l’ascendent adquiria la seguretat que aquesta llegítima no seria reclamada; per la qual cosa és possible que no hagués atorgat el pacte successori si hagués sabut que l’hauria de pagar una altra vegada. I concorre, a més, el principi general vigent al nostre dret segons el qual qui renuncia ho fa per ell i pels seus descendents.
Davant dites consideracions crec que tenen consistència més feble les postures contràries que es basen en el fet que el descendent premort no va arribar a ser legitimari i, per tant, els qui tenen dret a llegítima a l’herència de l’ascendent són els seus fills, fent al·lusió als supòsits prevists pels art. 761 i 857 Cc. La realitat és que aquests preceptes —relatius a la incapacitat per heretar i al desheretament— no tenen res a veure amb la situació que es planteja en el nostre dret, que és determinar si s’ha de pagar una altra vegada una llegítima que està ja pagada i renunciada.
Més problemes comporta el cas en què el descendent renunciant premori també al ascendent beneficiari de la renúncia, però sense deixar fills, ja que aleshores la qüestió és si ha d’entrar o no en joc l’art. 812 Cc, que imposa la reversió de les coses donades al patrimoni del donant. Aquesta problemàtica, així com les curioses giravoltes que va donar la Sentència que va tractar de donar resposta a la qüestió, fa que li dediquem capítol apart.
En especial, la qüestió de si procedeix la reversió de l’article 812 Cc. La inexistència de doctrina legal, malgrat la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears núm. 1/1992, de 28 de maig
L’art. 812 Cc suposa un enfortiment de les línies successòries, fent que, quan es pugui donar el final d’una d’elles per premoriència del darrer descendent sense fills, els béns que li ha donat el seu ascendent li siguin retornats, no sortint així de la mateixa línia (paterna paternis, materna maternis). Encara que això suposi una decisió legal contrària a l’animus dels contractants, que varen pactar la donació sense condicionaments de cap casta i sense incloure la clàusula reversional per aquest supòsit. A més, amb el joc de dit article, s’exclou la possible previsió, per part del donatari, d’un destí digne per als béns donats, com podria ser la disposició a favor del cònjuge o parella, encara que se sortís de la línia successòria. No és estrany així que l’art. 812 Cc hagi tingut detractors, que diuen que suposa una segona i excepcional successió que distorsiona la successió normal.
Els possibles dubtes que hi pogués haver sobre si era o no aplicable en el nostre dret l’art. 812 Cc varen quedar absolutament eliminats quan la Compilació de 1990 va establir, en l’art. 43 in fine, la vigència dels art. 811 i 812 Cc. Però, el règim de la Compilació de 1990 no era aplicable al cas examinat per la Sentència núm. 1/1992, de 28 de maig, perquè el causant de la successió, dins la que havia sorgit el litigi, havia mort l’any 1983 i, per tant, baix la vigència de la Compilació de 1961. La Sentència es decanta per la vigència de l’art. 812 Cc a Mallorca, per la supletorietat del Codi civil i la concordança del precepte amb els nostres principis generals, ja que el fenomen de la reversió no era desconegut en el dret romà, on era aplicat respecte dels béns del dot profectici.
En el cas de què es tracta, la donació objecte de possible reversió formava part d’una escriptura en què els pares donaren diferents immobles a cada un dels seus fills, amb renúncia, per part d’aquests, al dret de cobrar la llegítima en l’herència d’un i altre progenitor. Un dels fills va rebre un immoble propietat de la mare, a la qual va premorir. I, en base a aquesta premoriència, els altres fills varen atorgar una escriptura pública, que titularen «de reversión legal de donación», fent entrar en joc l’art. 812 Cc, i, en conseqüència, retornant el bé donat al caudal relicte de la mare, per passar a adquirir-lo els fills com a hereus ab intestato. El bé donat —una casa de sa Pobla— estava ocupat per la viuda del fill premort; i contra ella es dirigí la demanda dels altres fills, en la qual sol·licitaven, substancialment, la validesa de l’abans dita escriptura de reversió legal de donació i el desallotjament de la casa per part de la viuda. Aquesta va oposar la nul·litat d’aquella escriptura pública. El Jutjat de Primera Instància va estimar la demanda; la viuda va interposar recurs d’apel·lació i, si se’m permet l’expressió, «va començar es ball».
Una vegada celebrada la vista de l’apel·lació, en no haver aconseguit, en la Secció Quarta de l’Audiència Provincial, la majoria de vots en la decisió del recurs, es va declarar la desconcòrdia i es va formar una sala de discòrdia amb la presència de dos magistrats més. Així, es va dictar Sentència estimant el recurs i declarant la nul·litat de l’escriptura pública abans esmentada, però amb la particularitat que dos dels magistrats varen votar en contra formulant vot particular en què propugnaven la desestimació d’aquell.
I no menys problemàtica va ser la tramitació del recurs de cassació que va seguir, ja que, d’entrada, va tenir lloc un canvi de ponent, per no estar d’acord el magistrat designat per assumir la ponència —que era el Sr. López Gayà— amb la decisió de la majoria, passant la ponència al magistrat Sr. Muñoz Jiménez. A la fi es va dictar la Sentència núm. 1/1992, de 28 de maig —a la qual tantes referències es fan en la Sentència que es objecte d’aquest comentari—, però amb els vots particulars dels magistrats Srs. Blanco Álvarez i López Gayà.
La Sentència desestima el recurs i confirma la Sentència de l’Audiència, proclamant, clarament, l’onerositat de la donació inclosa dins d’un pacte successori de definició, amb les paraules que, resumidament, s’han reproduït al començament d’aquest comentari i que fa seves la Sentència que es comenta. Però la Sentència dona a continuació un tomb inesperat i diu que, malgrat l’onerositat, hi podia haver un impediment; i és que, quan va tenir lloc la definició, els fills definits no tenien drets legitimaris sinó simples expectatives; i com sigui que el fill va premorir a la mare donant de la casa, de fet no va acreditar dret de llegítima en la successió d’aquella. En aquest cas, la donació de la casa queda desposseïda de la seva raó determinant, i no subsisteixen per tant entrebancs que s’oposin a la susdita situació en què el béns donats reverteixen de bell nou a qui va donar-los. Això suposaria l’estimació del recurs i, per tant, la validesa de l’escriptura pública de reversió legal de donació. Però encara dona la Sentència un altre tomb inesperat, el darrer, posant l’atenció en el fet que, si bé el fill donatari va premorir a la mare donant, va morir després del pare i, per tant, va acreditar llegítima dins de la seva successió. I com sigui que, en el pacte successori de definició, els fills havien renunciat tant a la llegítima materna com a la paterna, havia esdevingut real aquesta darrera. Això comportava el manteniment sense reversió de la donació, ja que n’era l’atribució per una renúncia de llegítima —la paterna— que va arribar a ser exigible.
En el vot particular es propugna la desestimació del recurs, i per tant la nul·litat de l’escriptura de reversió legal de donació, però no per les raons adduïdes en la Sentència, sinó, substancialment, per no ser compatible la disposició de l’art. 812 Cc amb la definició, ja que l’aplicació a la mateixa del precepte suposaria la pèrdua de la identitat i de la finalitat d’aquesta institució foral. I, a més, es produiria el contrasentit que el fill definit resultaria de pitjor condició que el fill que rep la donació del causant sense afluixar-se prèviament de cap dret, ja que aquell no va rebre la llegítima i s’ha de revertir la donació.
Algunes reflexions
La primera és la que, donades les vicissituds expressades, no hi ha encara doctrina legal sobre si és o no aplicable l’art. 812 Cc a les donacions incloses dins d’un pacte successori de definició. La Sentència de 1992, encara que dictada pels cinc magistrats components de la Sala Civil i Penal del TSJ, va distar molt de ser unànime.
En segon lloc, crec que podrien jugar una sèrie de consideracions per arribar a la conclusió que la definició queda fora de l’abast de l’esmentat article: la mateixa complexitat de la definició com a juxtaposició de dos negocis jurídics distints, l’onerositat de les donacions incloses dins del pacte successori de definició, proclamada per la Sentència, la no existència de cap pacte que estableixi la reversió a l’ascendent dels béns donats en cas de premoriència del descendent donatari sense posteritat, el fet que, en la majoria de casos, qui s’aprofitarà de la reversió —com ha passat en el supòsit contemplat per aquesta darrera Sentència— no serà l’ascendent, normalment ja de major edat i sense massa ànims per reclamar-la, sinó els seus hereus, i que la imposició de la reversió legal va, en definitiva, contra la voluntat comú d’ascendent i descendent en el moment en què es va atorgar la definició.
La subtilesa d’exigir, com fa la Sentència núm. 1/1992, de 28 de maig, que l’expectativa de llegítima —que el descendent té quan atorga la definició— es converteixi en un dret consolidat, per evitar l’entrada en joc de l’art. 812 Cc, suposa la referència a unes categories dogmàtiques que poden arribar a una situació contrària a la que han volgut les parts al pactar. S’ha dit que la definició és un pacte aleatori i sense cap dubte és així, ja que depèn de l’alea. Quan s’atorga el pacte és impossible saber si el que es rep a canvi de la renúncia té un major o menor valor del que, en el seu moment, correspondria per llegítima. I, dins d’aquesta aleatorietat, entraria també la possible premoriència del descendent definit. De fet, aquest, en intervenir a la definició, fa la renúncia a allò que pot renunciar: als seus drets sobre una possible llegítima futura. Si no hi ha clàusula expressiva en exigir que aquesta s’arribi a concretar per la mort de l’ascendent, no pareix sensat imposar-ho.
I, en tercer lloc, i finalment, dir que el molt que s’ha escrit sobre la definició, les opinions contraposades que hi ha sobre la mateixa, així com les increïbles vicissituds del procediment judicial que va donar lloc a la Sentència núm. 1/1992, de 28 de maig, em donen peu per acabar aquest comentari amb la coneguda frase que Rudolf Von Ihering va dedicar a la possessió. I així podríem dir que la definició ha estat la joguina que la bona fada del nostre dret ens ha posat a les mans dels seus estudiosos.