En el fonament segon de la Sentència que es comenta es diu que «es preciso resumir la esencia del pleito» i ho fa de la següent manera: «En el Hecho Primero del escrito de demanda se afirma que “la Sra. H convivió con el Sr. J desde el año 1964 hasta su fallecimiento, ocurrido el pasado 3 de Abril de 2006”, en el Sexto que “Mi principal (la Sra. H), como pareja de hecho que fue durante más de 40 años del difunto Sr. J, y cuya convivencia fue legalizada a través de su inscripción en el Registro de Parejas Estables, tiene legalmente reconocidos por Ley los mismos derechos que se puedan prever para el cónyuge viudo” y tras invocar el art. 13 de la L. 18/01 se suplica que aquélla sea declarada su única y universal heredera […]».

A continuació, la Sentència fa referència a la dictada en primera instància, en la qual es diu que «no se niega la relación entre ambos, si bien debe distinguirse entre una relación estable de pareja y el mantenimiento de relaciones de noviazgo, amistad o complacencia afectiva», assenyalant també que «desde el regreso del Sr. J. no compartieron nada más allá de los propios encuentros, distanciados en el tiempo, por lo que difícilmente puede afirmarse que su relación gozaba de una affectio análoga a la conyugal, ya que no hubo voluntad de convivencia […]». I, pel que fa a la Sentència d’apel·lació —segueix dient la sentència que es comenta—, la ratio decidendi és que «el análisis detenido del material probatorio desplegado permite a este Tribunal llegar a las conclusiones idénticas del Juzgador de instancia, y dar por reproducidas las conclusiones que desgrana […] y la principal deducible […] es la falta de efectiva convivencia.»

Contra la Sentència dictada per l’Audiència Provincial es va presentar per la Sra. H escrit preparant el recurs de cassació fonamentat en la infracció dels art. 1, 8 i 13 de la Llei 18/2001, de 19 de desembre, de parelles estables, i de la normativa recollida en el Decret 112/2002, de 30 d’agost, reguladora del corresponent Registre. Després, en l’escrit d’interposició del recurs, s’al·leguen dos motius: infracció de l’art. 4 de la Llei indicada, i dels art. 2 i 8 i de la disposició final primera de la Llei i de l’art. 8 del Decret esmentat.

La Sala Civil i Penal del TSJ va desestimar el recurs.

El Tribunal declara la inadmissibilitat del motiu primer del recurs per existir discordança entre l’escrit de preparació i el d’interposició del recurs, ja que en aquest darrer s’afirma que la Sentència recorreguda infringeix l’art. 4 de la Llei 18/2001, mentre que l’escrit de preparació assenyala la infracció dels art. 1, 8 i 13 d’aquesta Llei.

Considera el Tribunal que s’està davant d’un defecte insuperable, recordant la doctrina del TS, que trobam en la Sentència de 17 de desembre de 2008 i a les interlocutòries de 13 de març de 2007 i 5 de febrer de 2008, segons la qual «la necesidad de indicar en el escrito de preparación la infracción legal a que se refiere el art. 479 LEC 2000, (es una) exigencia que resulta asimismo precisa para conocer la exacta pretensión impugnatoria, que debe quedar delimitada en la fase inicial del recurso, de modo que en la interposición del mismo se argumentará sobre las vulneraciones normativas que se dejaron especificadas en el escrito preparatorio (o parte de ellas, pero no sobre otras), según se desprende del propio art. 481.1 de la LEC 2000, cuando se refiere a que “se expondrán […] sus fundamentos”, precepto que necesariamente ha de ponerse en relación con el reiterado art. 479, apartados 2, 3 y 4 de la LEC 2000 y que, en correcta técnica casacional, implica plantear al Tribunal Supremo cuestiones jurídicas sustantivas, de un modo preciso y razonado, sin apartarse de los hechos, pero siempre con referencia a las infracciones previamente invocadas en el escrito de preparación (nunca distintas)».

Quant al segon motiu, la Sentència del Tribunal de Cassació coincideix amb el criteri mostrat en la Sentència de l’Audiència, considerant que, de fet, no va existir una autèntica convivència amb els requisits de l’art. 1 de la Llei 18/2001, que defineix les parelles estables com les unions de dues persones que conviuen de forma lliure, pública i notòria, en una relació d’afectivitat anàloga a la conjugal.

En aquest sentit, argumenta la Sentència que «el art. 13 de la L. 18/01 vincula estrictamente la sucesión a la convivencia, pues reza que “tanto en los supuestos de sucesión testada, como en los de intestada, la conviviente que sobreviva al miembro de la pareja premuerto tiene los mismos derechos que la Compilación del Derecho Civil Balear prevé al cónyuge viudo”, y esta Sala, en su sentencia de 27 de Julio de 2009, ya dijo, pese a que el tema a decidir se refería al art. 45 de la Compilación del Derecho Civil de las Islas Baleares, que “la convivencia […] constituye el presupuesto indispensable de los derechos que la L. 18/01 otorga al sobreviviente en caso de fallecimiento del otro».

No hi ha, per tant, infracció de l’art. 8 —dedicat a l’extinció de la parella estable— sinó absència de la convivència necessària perquè aquesta es pugui considerar vàlidament constituïda. La part recurrent havia argumentat que, donada la inscripció de la parella estable en el Registre especial, la causa d’extinció consistent en la falta de convivència per un període de temps superior a un any (art. 8.c) «no opera ipso iure ni de forma automática, en clara coherencia con el carácter constitutivo de la inscripción», a la qual cosa respon la Sentència que «el cese efectivo de la convivencia conyugal […] es un hecho que, por su propia naturaleza, se produce extraregistralmente, y que, aunque pueda tener su reflejo en el Registro y dar lugar a la cancelación de la inscripción, ésta será simple consecuencia, sin que pueda sostenerse que sea tal cancelación, cuyo carácter se revela no constitutivo, la que extinga la pareja estable».

Sentència, en principi, interessant, per ser la primera del nostre Tribunal de Cassació sobre la Llei de parelles estables, si bé la de 24 de març de 2010 s’havia referit al seu art. 9.2 com a norma a aplicar també al règim economicomatrimonial per via de l’analogia legis.

La desestimació del primer motiu per raons processals és absolutament correcta d’acord amb la normativa vigent en aquell moment, ja que no es considerava possible que un recurs de cassació preparat per la infracció d’una norma legal es pogués després interposar en base a la infracció d’una norma distinta. El fonament de la doctrina indicada en la Sentència estava en la necessària coherència entre els dos escrits, ja que, precisament, s’hauria admès el recurs per una determinada infracció normativa que no és la que després el fonamenta, tot i que no es produïa indefensió per a la part recorreguda, ja que tant es podia oposar a l’admissió del recurs al comparèixer al davant del Tribunal de Cassació (art. 480.2) com després formalitzar oposició en l’escrit d’interposició del recurs (art. 485.1).

Però no es pot deixar de reconèixer que era una complicació la separació de dues etapes (preparació i interposició) dintre del iter del recurs. Per això, amb bon criteri, la Llei 37/2011, de 10 d’octubre, ha suprimit el tràmit de preparació i l’art. 479 es refereix directament a la interposició del recurs de cassació.

Quant a la qüestió de fons, pareix que la relació entre el senyor J i la senyora H va ser particularment atípica des que el senyor J es va traslladar a viure a Mallorca des de Veneçuela, on —segons la demanda— va haver una convivència de més de deu anys. I era anòmala perquè la senyora H no va ser mai resident a Espanya, sinó que venia amb visat de turista i, en caducar, tornava a Veneçuela, on passava mesos —particularment, per atendre la seva anciana mare— i després tornava a Mallorca, i així sucessivament; això era acceptat pel senyor J, fins al punt que el 14 de maig de 2004 es varen inscriure en el Registre de Parelles Estables. El senyor J va morir el 3 d’abril de 2006 sense haver atorgat testament, contemplant el plet la lluita per la seva herència entre la senyora H i els nebots del senyor J.

Les sentències dictades han resolt la controvèrsia considerant que no s’estava davant d’una convivència amb els requisits de l’art. 1 de la Llei 18/2001, segons el qual ha de ser lliure, pública i notòria amb una relació d’afectivitat anàloga a la conjugal. I si bé l’art. 1.2 es cuida de dir que la inscripció en el Registre especial té caràcter constitutiu, és evident que, per a l’aplicació de la Llei —i, en aquest cas, de l’art. 13 de la mateixa, que situaria a la senyora H en el lloc de la viuda— no basta una mera inscripció, sinó que és necessari que es doni una convivència amb els requisits que la pròpia Llei exigeix.

A més del que s’acaba de dir, s’ha de tenir en compte que, una vegada formalitzada la inscripció en el Registre especial el 14 de maig de 2004, varen continuar fent el règim de vida anterior, i va quedar acreditat que no va existir convivència des del 17 de gener de 2005 fins a la data de la mort del senyor J (3 d’abril de 2006), per la qual cosa —assenyala la Sentència de l’Audiència com a argument de reforç— en el cas d’haver existit una parella estable amb tots els requisits, hauria operat la causa d’extinció de l’art. 8.c, per haver cessat la convivència durant un període superior a un any.

Interposada demanda exercitant l’acció derivada de l’art. 564 Cc (finca enclavada) i demandant, a més, que el pas sigui per la finca contigua «ya que era a través de la citada finca por donde se tenía derecho de paso desde el año 1878», la pretensió va ser desestimada pel Jutjat de Primera Instància núm. 21 de Palma i per la Secció 3a de l’Audiència Provincial. Interposat recurs de cassació, el Tribunal declara la inadmissió del recurs per plantejar una qüestió nova, barrejar qüestions de fet i de dret sense estructurar-les en motius separats i pretendre una nova valoració dels fets acreditats a la instància.

En el recurs de cassació es pretenia introduir la possibilitat que s’hagués adquirit la servitud activa de pas per la longui temporis praescriptio derivada del Digest 8, 5, 10, en base a la qual bastaria la possessió durant 10 o 20 anys, segons tingués lloc entre presents o absents.

El Tribunal de Cassació rebutja la pretensió tot dient que es tracta d’una qüestió nova, ja que «la solicitud de que se revoque en apelación la resolución de instancia ha de deducirse, en efecto, “con arreglo a los fundamentos de hecho y de derecho de las pretensiones formuladas ante el Tribunal de primera instancia” (art. 456.1), lo que excluye de plano la invocación de fundamentos distintos de aquéllos. En grado de casación, de su lado, una doctrina jurisprudencial inveterada proclama el rechazo tajante de las cuestiones nuevas, entendiendo por ellas aquellas cuestiones fácticas o jurídicas, procesales o de fondo, que pudiendo ser discutidas sólo a propuesta de parte no fueron, sin embargo, planteadas en la instancia ni resueltas, consiguientemente, en la sentencia recurrida».

Continua raonant la interlocutòria que «resulta meridiano, pues, que la demanda ejercita una acción constitutiva de la servidumbre legal de paso que contempla el art. 564 del Código civil, y choca por fuerza que el actual recurso lo niegue. Es sumamente dudoso, en cambio, que la demanda articule a la vez una acción confesoria de servidumbre de paso ganada por prescripción inmemorial antes del Código civil. Esta segunda acción sólo puede entenderse promovida, a lo más, de manera implícita […]. Lo indiscutible, en cualquier caso, es que la demanda en absoluto fundó la adquisición del discutido derecho de paso en la usucapión ordinaria proveniente de la aplicación de las normas del derecho romano justinianeo relativas a las servidumbres discontinuas, cuerpo legal que no menciona, del mismo modo que tampoco utiliza las expresiones “prescripción adquisitiva” o “usucapión” en parte alguna». D’aquesta manera —conclou la resolució— «cuando la actora basó su recurso de apelación en que había consolidado su derecho de paso antes de la entrada en vigor en 1961 de la Compilación de Derecho Civil de Baleares por posesión continuada del mismo durante veinte años entre ausentes y diez entre presentes conforme al derecho romano justinianeo, trató de dotar a su pretensión de un fundamento de derecho distinto de los empleados en primera instancia, variando la inicial causa de pedir. Tal posibilidad deviene procesalmente inadmisible, dado que introduce una cuestión nueva que trastoca de manera sustancial el objeto del litigio […]».

De totes maneres, s’han de tenir en compte, a més, les deficiències probatòries que es donaren en el cas, ja que, acaba dient la interlocutòria que es comenta que «la sentencia recurrida, en fin, concluye, ratificando el criterio fáctico de la de primera instancia, que no está acreditado el paso por la finca de los demandados antes de la entrada en vigor de la Compilación de 1961, por cuanto que los testigos han sido incapaces de delimitar el camino, su trazado y desde cuándo se venía utilizando, y faltan además en la citada finca signos aparentes de la existencia del camino».

La interlocutòria ens enfronta a un cas en què el Tribunal de Cassació no es va poder pronunciar sobre la molt interessant qüestió de fons plantejada (l’aplicabilitat dintre del nostre dret de la prescripció romana —10 o 20 anys— en lloc de la prescripció immemorial) degut a impediments de caràcter processal, sobre la base que tal qüestió no va ser plantejada a la instància. No hi pot haver dubte que es va modificar la causa petendi quan l’actora la va incorporar al recurs d’apel·lació, ja que l’adquisició del dret a passar mitjançant la possessió de tan sols 10 o 20 anys havia estat absent del plet en la seva tramitació en primera instància. És per això que la decisió del Tribunal de Cassació és absolutament correcta. Aquesta doctrina ens recorda la conveniència d’indicar en la demanda totes les possibles causes que poden servir de fonament al petitum.

S’ha de tenir en compte, però, que una cosa és la causa petendi i una altra les normes a aplicar al cas. En aquest sentit, el nostre Tribunal de Cassació ens recorda —en la Sentència 2/2006, de 28 de febrer— que «el principio de congruencia no impone sino una racional adecuación del fallo a las pretensiones de las partes y a los hechos que las fundamentan, pero no una literal concordancia; por lo que, guardando el debido acatamiento al componente jurídico de la acción y a la base fáctica aportada, el órgano jurisdiccional está facultado para establecer su juicio crítico de la manera que entienda más ajustada, pudiendo aplicar normas distintas e incluso no invocadas por los litigantes, a los hechos por los mismos establecidos; pero sin que la observancia de estos principios pueda entenderse de manera absolutamente libre e ilimitada, ya que siempre ha de estar condicionada al componente fáctico de la acción ejercitada, entendiéndose por tal los hechos alegados por las partes y que resulten probados, así como la inalterabilidad de la causa petendi […]».

Quant al molt interessant tema de la possible aplicació, en el nostre Dret, de la prescripció adquisitiva romana en lloc de la prescripció immemorial del Codi civil, cal recordar que la trobem perfectament explicitada —si bé com a obiter dictum— en la Sentència 98/2007, de 14 de març, de l’Audiència Provincial (Secció 3a), la qual va ser objecte de comentari en el núm. 6 d’aquesta Revista.

L’any 2008 es presenta demanda sol·licitant que es declari prescrit l’alou existent sobre un solar del poble V, raonant que la transmissió del domini útil de la finca a favor del demandant va tenir lloc el 12 d’abril de 1990 i la inscripció en el Registre de la Propietat el 31 de maig del mateix any, i no es va pagar ni es va reclamar el lluïsme, com tampoc no es va reclamar ni pagar a conseqüència de la transmissió anterior, que va tenir lloc el 22 de maig de 1979.

La demanda va ser desestimada pel Jutjat 2 de Manacor, però l’Audiència Provincial (Secció quarta) va revocar la sentència declarant prescrit l’alou.

La Sentència aplica la doctrina de la Sentència 2/2001, d’11 d’octubre de la Sala Civil i Penal del nostre TSJ, la qual proclama que «la regla general de irretroactividad obliga, salvo expresa disposición en contrario, a atender a la fecha origen del derecho para determinar la norma que le es aplicable; considerando, en el caso de autos, que era menester que la última transmisión onerosa de la finca alodial fuera posterior al momento en que la prescripción del alodio había devenido legalmente posible, a no ser que se trate de alodios que, a raíz de enajenación realizada antes de la referida fecha, hayan generado un derecho de laudemio en curso de prescripción al tiempo de entrar en vigor la nueva norma y al que le falten cinco o más años para agotar la totalidad de su plazo prescriptivo inicial».

La Sentència de l’Audiència aplica aquesta doctrina al cas contemplat, i considera que, a pesar de ser la transmissió i la inscripció en el Registre de la finca alodial anterior a la llei reformadora, no havia prescrit el dret a reclamar el lluïsme quan legalment es va introduir la possibilitat prescriptiva dels alous. I per aquesta raó revoca la sentència d’instància i estima la demanda de prescripció.

El cas contemplat per la Sentència era clar ja que s’estava davant d’una transmissió realitzada molt poc temps abans de la Llei que va introduir la prescripció. Però, pel que fa a les transmissions anteriors a la llei esmentada abans, fins a on es pot dur el límit temporal perquè pugui operar la prescripció? En la Sentència del nostre Tribunal de Cassació s’exigeix que, al temps d’entrar en vigor la nova norma (6 d’agost de 1990), no hagués prescrit el dret a reclamar el lluïsme i faltin 5 anys o més per exhaurir el termini prescriptiu inicial. La referència a aquests 5 anys ve motivada perquè ha d’haver transcorregut el termini de prescripció que va establir la Llei reformadora de 28 de juny de 1990.

Si es té en compte que el lluïsme es podia reclamar mitjançant una acció real, que, com a tal, tenia un termini de prescripció de 30 anys (art. 1.963 Cc), això ens podria dur a la conclusió que totes les transmissions efectuades 25 anys abans del 6 d’agost de 1990 podrien donar lloc al plantejament de la prescripció, si realment no s’ha pagat ni reclamat el lluïsme. Crec que no es pot dubtar de l’existència —en del marc de la Compilació de 1961— d’aquest termini de prescripció de 30 anys, ja que es dedueix tant de l’art. 1.623 Cc, per remissió de l’art. 55 de la Compilació de 1961, com pel fet d’indicar el seu art. 60 que, quant a les pensions del cens, es podran reclamar les dels darrers 29 anys i anualitat corrent, termini que també seria aplicable —via analogia legis— al lluïsme, a falta de disposició expressa de la Compilació de 1961.

Interpretada d’aquesta manera, la Sentència 2/2001, d’11 d’octubre, del nostre Tribunal de Cassació no es pot considerar restrictiva de les possibilitats de prescripció, com s’ha dit per part d’alguns autors, ja que la permetria respecte de les transmissions efectuades els 25 anys anteriors a la entrada en vigor de la Llei 8/1990, de 28 de juny, a més de ser tècnicament correcta, ja que la Llei reformadora no va expressar cap especial eficàcia retroactiva en aquest punt concret; i ja es sabut que, en aquest cas, la regla general és la irretroactivitat.

De totes maneres, no es pot oblidar la incidència de la Llei 3/2010, de 7 de juny, de constatació dels censos i alous i extinció dels inactius, que ja no farà necessari, en moltes ocasions, acudir a la prescripció per a l’extinció d’aquests drets.