La configuració de la darrera paraula en el procés penal com a manifestació del dret fonamental a la defensa

La configuració de la darrera paraula en el procés penal com a manifestació del dret fonamental a la defensa

Sentència del Tribunal Constitucional (recurs d’empara) núm. 35/2021,
de 18 de febrer (Ple) (ponent: Sra. Roca Trías).

La resolució judicial originària i els motius del plantejament de l’empara constitucional

El demandant de l’empara va ser condemnat per un delicte d’amenaces per la Sentència del Jutjat Penal núm. 4 de Palma, de 19 de desembre de 2016, confirmada en desestimar-se el posterior recurs d’apel·lació, que fou resolt per la Sentència de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Balears, de 18 de gener de 2018.

S’invocaven en el procés d’empara tres causes de vulneració de drets fonamentals, concretats en el de tutela judicial efectiva sense indefensió de l’art. 24.1 CE, el de defensa i el d’un procés amb totes les garanties d’acord amb l’art. 24.2 CE. I, més concretament, per la manca d’oferiment al recurrent de l’exercici del dret a la darrera paraula per part del Jutjat.

D’aquesta manera, es plantejaven distintes vulneracions de drets fonamentals, de les quals, de manera preliminar, la Sentència s’encarrega de perfilar les que mereixen una anàlisi prèvia per determinar quina de les queixes podria aconduir, cas d’estimar-se, a una major retroacció del procediment. En aquest cas no seria d’altra que la referida denegació del dret a la darrera paraula de l’acusat, produïda al final de la primera instància de la vista oral de la causa.

A partir del reconeixement del dret en la Llei d’enjudiciament criminal i partint del fet, no discutit per cap de les parts del procediment d’empara, que la titular del Jutjat no es va dirigir a l’acusat per advertir-li i oferir-li, en el tràmit de darrera paraula, el dret a manifestar allò que considerés adient abans de posar fi a l’acte de judici, el TC exposa que allò que, per tant, s’ha de dilucidar, és només la rellevància constitucional efectiva de l’omissió d’aquell tràmit.

Així, tot i que la Sentència ja avança l’extensa i precedent jurisprudència constitucional sobre dita rellevància, de tal manera que la denegació del tràmit comporta vulneració de drets fonamentals, introduirà alguns matisos en els precedents. Per aquest motiu s’explica que el coneixement d’aquest concret recurs d’empara s’hagi resolt pel Ple del Tribunal, previ l’acord de reservar-se’n el coneixement i a proposta de la Sala Segona.

La naturalesa del dret a la darrera paraula i la seva integració en el dret fonamental a la defensa i a un procés amb totes les garanties

El ressort processal de la darrera paraula connecta, segons l’extensa explicació inicial de la Sentència, amb el dret fonamental a la defensa i a l’assistència de lletrat, i amb el d’un procés amb totes les garanties, d’acord amb l’art. 24.2 CE. En el nostre ordenament del procés penal, s’ofereix el dret a la darrera paraula, amb un component de defensa personal també reconegut en els convenis internacionals subscrits per Espanya, identificat amb un dret d’autodefensa.

Aquest dret o ressort no és un mer formalisme, sinó que té fonament també en el principi que ningú no pot ser condemnat sense ser oït; és a dir, es tracta d’una audiència personal que, encara que sigui mínima, és una garantia separada de l’assistència amb lletrat. Té, per tant, un valor en si mateixa, com a element personal i essencial per a la defensa de l’acusat.

Es recalca justament aquesta dimensió, la d’un dret que concorre amb el de l’assistència tècnica, i amb un contingut propi i relativament autònom, que seria expressió d’un caràcter dual de la defensa penal. La defensa s’ha d’integrar així per dos subjectes processals, com són la persona imputada i el seu advocat defensor, encara que una i altre tenen distint protagonisme. Així mateix, es recalca la darrera paraula com a dret separable del que té l’acusat de ser oït en interrogatori.

També com a qüestió rellevant de partida, la Sentència explicita que el dret a la darrera paraula no està condicionat al fet que l’acusat o el seu lletrat en facin una petició expressa, ni tampoc a la càrrega de formular protesta en el judici, si no s’ofereix el tràmit i conclou l’acte de vista.

Però sí que existeix una altra qüestió rellevant que assenyala el TC, i que motiva com hem vist que la resolució d’aquesta empara s’hagi produït pel Ple, com és que, a partir de la seva Sentència núm. 258/2007, s’exigia addicionalment l’acreditació per l’acusat del fet que la denegació de l’ús de la darrera paraula tengués una repercussió efectiva, a efectes probabilístics, sobre el sentit de la sentència dictada.

Això perquè abans de la doctrina fixada en aquell pronunciament, s’exigia només la càrrega d’acreditar la manca d’oferiment de la possibilitat de manifestar la darrera paraula, o que no hi hagués renunciat.

La matisació de la doctrina de la STC núm. 258/2007, de 18 de desembre, quant a l’exigència d’acreditar indefensió material per la denegació del dret

Com hem avançat, el Ple del TC indica que aquella doctrina anterior s’ha de matisar, i no només pels problemes pràctics que planteja la seva aplicació pels òrgans de la jurisdicció ordinària com també, i sobretot, per atendre raons d’índole constitucional, d’una rellevància innegable. Aquesta matisació que durà a terme és prou extensa en el fonament jurídic quart, i en síntesi en podem extreure el següent resum.

El fet de condicionar el dret a la darrera paraula a una exigència d’acreditar que la seva absència produeix una indefensió material ressalta el paper de l’acusat com a font probatòria, equiparant-la d’alguna manera amb la del dret a la utilització de la prova pertinent. El contingut essencial del dret a la prova pertinent, en la jurisprudència constitucional, es defineix per associació a aquella que resulta decisiva en termes de defensa. Però contràriament, la darrera paraula, per la seva naturalesa, esdevé per si mateixa pertinent sempre, a reserva de la facultat del jutge de dirigir-se a l’acusat en cas d’abús d’aquest dret en referir-se a fets aliens als que són objecte de judici, o per emprar expressions sense sentit o ofensives.

D’altra banda, la importància d’aquest dret autònom a la darrera paraula com expressió de l’autodefensa en el procés penal té reconeixement en la jurisprudència del TEDH, en la interpretació del Conveni de Roma i la previsió del dret mínim a la defensa de l’acusat per si mateix. Aquella jurisprudència, tot i que no configura la darrera paraula com a garantia necessària en tot procés penal, sí que reconeix l’aportació que ofereix, quan l’ordenament de cada Estat ho regula, com a manifestació del dret a l’autodefensa que recull l’art. 6.3 del Conveni.

D’aquesta forma, es completen els arguments de matisació de la doctrina precedent del TC, tot assenyalant que el dret a la darrera paraula de l’acusat, encara que no és el dret de verbalitzar davant el tribunal els fets rellevants per assegurar la seva millor posició en la sentència, si que és el dret a transmetre-li allò que, a criteri de l’acusat, el tribunal ha de conèixer per tal de dictar una resolució justa, sigui o no decisiu per a la seva absolució o per a una condemna menor.

Finalment, la matisació doctrinal ho és en el sentit que s’ha de considerar vulnerat el dret a la defensa que reconeix l’art. 24.2 CE en tots els casos en què, sense que no hi hagi una renúncia expressa per l’acusat al seu exercici, se li hagi privat del dret a la darrera paraula. Per això, no ha d’acreditar, en la impugnació dirigida contra la sentència, la repercussió o la rellevància hipotètica de la incidència de les expressions a fer davant el tribunal per emetre un veredicte diferent.

En coherència amb tot l’anterior, en el cas s’estima la demanda d’empara per vulneració dels drets fonamentals reconeguts en l’art. 24.2 CE, i es declara pel TC la nul·litat de la Sentència del Jutjat Penal núm. 4 de Palma, i de la Sentència de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Balears, referides més amunt; i s‘ordena la retroacció del procediment al moment anterior al de celebració de la vista oral de primera instància, per proveir d’acord amb el dret fonamental que s’ha vulnerat.

Jaume Munar Fullana