Jurisprudencia Civil

rjib17

JURISPRUDÈNCIA

(gener 2018-desembre 2018)

Carlos Gómez Martínez

Magistrat del TSJIB

(Civil)

III. Civil

Audiència Provincial

1. INTERLOCUTÒRIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 160/2017, DE 30 DE NOVEMBRE. Ponent: Sr. Gómez Martínez. FORMULACIÓ EXTEMPORÀNIA DE L’OPOSICIÓ PER CLÀUSULES ABUSIVES EN UN PROCÉS D’EXECUCIÓ.

Resum dels fets: la Interlocutòria de primera instància desestima l’oposició a l’execució hipotecària per haver-se interposat quan ja havia transcorregut amb excés el termini legalment establert a tal efecte. L’executat interposa recurs d’apel·lació.

Fonamentació jurídica: la STJUE de 14 de juny de 2012 va interpretar la Directiva europea 93/13/CEE sobre clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors, en el sentit que aquesta norma s’oposa a la legislació d’un Estat membre que no permeti al jutge nacional, en un procés monitori, examinar el possible caràcter abusiu d’una clàusula d’interessos moratoris. Aquesta Resolució, dictada en qüestió prejudicial interposada per la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona, obliga el jutge a examinar d’ofici el caràcter abusiu d’una clàusula contractual, té un abast general, i redefineix el paper del jutge en el procés quan el demandat és un consumidor.

Per la seva part, la STJUE de 14 de març de 2013 va declarar contrari al dret de la Unió que la legislació interna d’un Estat membre no permeti, en un procediment d’execució hipotecària, que el consumidor pugui oposar-se a l’execució al·legant el possible caràcter abusiu de les clàusules del contracte de préstec hipotecari i que tampoc permeti acordar la suspensió de l’execució.

Com a conseqüència d’aquesta jurisprudència, el legislador nacional, mitjançant la Llei 3/2014, de 27 de març, va reformar l’art. 83 de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris, l’actual text del qual és del següent tenor: «Les clàusules abusives són nul·les de ple dret i s’han de tenir per no posades. A aquests efectes, el jutge, prèvia audiència de les parts, ha de declarar la nul·litat de les clàusules abusives incloses en el contracte […]».

Ara bé, aquest principi conformement al qual el control d’abusivitat d’una clàusula contractual pot fer-se en qualsevol estadi del procés, quan el jutge, en paraules del TJUE en la seva Sentència de 14 de juny de 2012, «disponga de los elementos de hecho y de Derecho necesarios para ello», ha de ser modulat pel principi de cosa jutjada formal consagrat en l’art. 207 LEC. Aquest principi opera dins d’un mateix procés en relació amb una resolució prèvia, i impedeix que es pugui examinar d’ofici l’abusivitat d’una clàusula contractual si en un tràmit processal anterior el jutge ja ha conegut de l’assumpte i, per tant, s’ha pronunciat sobre la qüestió i ha declarat la no abusivitat. Admetre que el jutge pugui tornar una vegada i una altra a efectuar el control d’ofici, sense limitació, en qualsevol moment del curs processal seria contrari a la seguretat jurídica i al principi de cosa jutjada formal o de fermesa de les resolucions judicials que es proclama en l’art. 18 LOPJ.

Això és, en definitiva, el que recull la Sentència del TJUE de 26 de gener de 2017 quan assenyala que:

«la Directiva 93/13 debe interpretarse en el sentido de que no se opone a una disposición nacional, como la que resulta del artículo 207 de la LEC, que impide al juez nacional realizar de oficio un nuevo examen del carácter abusivo de las cláusulas de un contrato celebrado con un profesional cuando ya existe un pronunciamiento sobre la legalidad del conjunto de las cláusulas del contrato a la luz de la citada Directiva mediante una resolución con fuerza de cosa juzgada, extremo éste que incumbe verificar al órgano jurisdiccional remitente» (paràgraf 49).

Però no és aquest el cas plantejat, en el qual no consta l’existència de pronunciament sobre l’eventual caràcter abusiu de les clàusules ara impugnades i en virtut de les quals es va dictar acte d’execució, resolució respecte de la qual pugui haver operat l’efecte de cosa jutjada formal.

Per tant, encara que l’oposició es va formular extemporàniament, això no exclou el control d’ofici de les possibles clàusules abusives que haurà d’exercir el jutge no ja en virtut de l’oposició, sinó per mor de la funció que li ha atribuït el TJUE i l’art. 83 de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris en els processos que tenen per part un consumidor i per objecte un contracte de consum.

Comentari: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha atribuït al jutge nacional, que és també jutge de la Unió, la missió de vetlar perquè els contractes de consumidors no contenguin clàusules abusives, donant-li un paper singular en els processos de consum i imposant-li una important labor de control d’ofici d’aquestes clàusules, amb superació dels principis dispositiu i de preclusió que, com a norma general, regeixen en el procés civil espanyol.

2. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 63/2018, DE 8 DE FEBRER. Ponent: Sr. Gómez Martínez. LA CLÀUSULA QUE PROHIBEIX ELS ANIMALS EN L’HABITATGE ARRENDAT NO ÉS CONTRÀRIA A L’ORDRE PÚBLIC.

Resum dels fets: el contracte d’arrendament tenia una clàusula del següent tenor: «No s’autoritza a tenir en l’habitatge cap tipus d’animal, amb la finalitat de no donar molèsties als veïnats». Es va provar que l’arrendatari va ficar dos cans dins el pis, per la qual cosa l’arrendador, d’acord amb la clàusula transcrita, va exercitar acció resolutòria, a la qual es va oposar el demandat tot al·legant que aquest pacte contractual era contrari a l’ordre públic perquè no protegia els animals.

Fonamentació jurídica: l’art. 1255 Cc consagra el principi d’autonomia de la voluntat en els contractes, sense més limitacions que la que els pactes «no sean contrarios a las leyes, a la moral ni al orden público».

La noció tradicional de l’ordre públic com el conjunt de principis en els quals cristal·litzen les conviccions bàsiques d’un grup humà (Díez Picazo) o com aquells principis i directives que a cada moment integren les institucions jurídiques (De Castro), adquireix avui una necessària dimensió constitucional, de manera que l’ordre públic ha de ser entès com el que està a la base dels drets fonamentals i llibertats públiques reconegudes en la Constitució (sentències del Tribunal Constitucional de 13 de febrer de 1985, de 15 d’abril de 1986, i de 23 de febrer de 1989; sentències del Tribunal Suprem de 2 de novembre de 1990, de 19 d’octubre de 1991 i de 9 de juliol de 1992).

Només les persones són titulars de drets, en concret de drets fonamentals que, com diem, constitueixen el nucli de l’actual concepte d’ordre públic. Diferent és que els animals hagin de ser objecte de protecció i respecte i que s’hagi de minimitzar el dolor que els causi qualsevol activitat humana.

Doncs bé, no s’observa que cap de tals principis obliguin el propietari d’un pis a admetre la presència d’animals en l’habitatge que decideix arrendar i, per això, no pot ser nul·la la clàusula en la qual estableix aquesta prohibició en exercici d’una facultat derivada del seu dret d’ús i gaudi de la propietat (art. 348 Cc), no prohibida ni per la legislació sobre la matèria ni per l’ordre públic.

Comentari: malgrat el debat filosòfic actual generat per l’«antiespecisme» i la possibilitat d’ampliar la capacitat jurídica a certs animals superiors com els primats o animals domèstics (Peter Singer, «Alliberament animal») i fins i tot als robots (en la consulta E-011289/2013 la Unió Europea es va fer ressò de les discussions doctrinals sobre l’eventual reconeixement dels robots com a subjectes de drets), tan sols les persones poden ser titulars de drets, en concret, dels drets fonamentals que integren el concepte d’ordre públic, per la qual cosa la clàusula que prohibeix la introducció d’animals en el pis arrendat no pot ser considerada com a contrària a l’ordre públic.

3. INTERLOCUTÒRIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 31/2018, DE 9 DE MARÇ. Ponent: Sr. Gómez Martínez. PETICIÓ D’EXHIBICIÓ DE DOCUMENTS COM A DILIGÈNCIA PRELIMINAR.

Resum dels fets: es demana com a diligència preliminar l’exhibició de tota la documentació comptable i fiscal d’una empresa durant un període de cinc anys. L’acte resolutori dictat en primera instancia denega la petició però la part actora apel·la tot al·legant la doctrina ja establerta per l’Audiència Provincial conforme a la qual l’exhibició d’un document podria entendre’s inclosa per analogia en l’art. 256.2 LEC. L’Audiència denega la petició ja que entén que no es pot demanar una diligència preparatòria del judici en termes tan amplis i generals.

Fonamentació jurídica: l’art. 256.2 LEC recull les diligències preliminars en règim de numerus clausus i no fa esment a l’exhibició de documents. Tot i això, l’Audiència ja havia entès (acte resolutori de 15 de març de 2005) que l’exhibició d’un document podria entendre’s inclosa per analogia en aquest precepte com a exhibició de la cosa que el demandat pugui tenir en el seu poder i a la qual s’hagi de referir el judici.

Ara bé, no es pot considerar inclosa en l’àmbit d’aplicació del referit precepte una petició caracteritzada per la seva generalitat i amplitud així com pel seu caràcter indiscriminat. En efecte, l’art. 256.2 de la nostra Llei processal civil no contempla com a mesura preliminar l’exhibició de la documentació d’una empresa en termes tan generals, comprensiva de tota la seva activitat, i en un període tan ampli de temps, com el que l’actor pretén.

D’altra banda, el tribunal no aprecia quina pugui ser la rellevància de l’exhibició de documents sol·licitada per al procés que es pretén iniciar ja que l’apel·lant al·lega que el judici versarà sobre reclamació d’honoraris d’advocat i que per determinar la seva quantia li és necessari conèixer els beneficis que la seva actuació ha generat a les societats per a les quals va actuar com a misser, quan la veritat és que aquest paràmetre no és el que s’ha de tenir en compte per a la quantificació dels honoraris de lletrat que s’estableixen, més aviat, en funció dels termes en què es va pactar el seu arrendament de serveis i, a falta de pacte, en la dificultat del treball i l’entitat de les tasques que el lletrat va assumir.

Comentari: no existeix en el nostre dret una general disclosure de la documentació del futur demandat com a mesura preliminar que sí que es dóna en alguns supòsits en països anglosaxons, ni una mesura similar a la que allí es coneix com «Anton Piller», que permet el registre de la seu del demandat en recerca de documentació per a la interposició d’una futura demanda o preparació d’un procés civil.

4. INTERLOCUTÒRIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 58/2018, DE 8 D’ABRIL. Ponent: Sr. Gómez Martínez. ELS INTERESSOS DELS HONORARIS DE MISSER ES PODEN RECLAMAR EN EL CORRESPONENT PROCÉS ESPECIAL.

Resum dels fets: la Interlocutòria de primera instància liquida, en execució de resolució dictada en un procés de jura de compte, els interessos de demora reportats pel pagament tardà dels honoraris reclamats en aquest procediment. El demandat ho impugna tot al·legant que els interessos dels honoraris no es poden reclamar en aquest procés especial i privilegiat.

Fonamentació jurídica: No hi ha inconvenient per reclamar en el procediment de jura de compte els interessos de demora pel retard en el pagament dels honoraris de lletrat, i això per les raons següents:

  1. És cert que la jura de compte té per objecte els honoraris de lletrat (o, si escau, els drets de procurador), però l’obligació d’abonar interessos ex art. 1108 Cc és purament accessòria i, per tant, és lògic que segueixi la mateixa sort processal que l’obligació principal.
  2. Seria contrari a l’economia processal excloure la reclamació d’interessos de l’àmbit de la jura de comptes i obligar l’actor a instaurar un judici declaratiu ordinari exclusivament per al seu cobrament.
  3. En el cas concretament contemplat per la resolució, l’acte de 19 de febrer de 2016 acorda que en el si de la jura de comptes es cobren interessos, encara que difereix la seva liquidació a un moment processal ulterior, i aquesta resolució havia adquirit fermesa i guanyat efecte de cosa jutjada formal ja que el demandat no la va impugnar oportunament.

Comentari: en definitiva, el principi d’economia processal i el caràcter accessori de l’obligació de pagar els interessos de demora permeten que aquests es puguin demanar en el procés especial de reclamació d’honoraris de lletrat.

5. INTERLOCUTÓRIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 79/2018, D’1 DE JUNY. Ponent: Sr. Baena Sierra. ÉS POSSIBLE LA SUSPENSIÓ DEL LLANÇAMENT PER VULNERABILITAT DE L’EXECUTAT TAMBÉ QUAN L’EXECUCIÓ NO ÉS HIPOTECÀRIA.

Resum dels fets: es planteja la qüestió de si hi cap o no la suspensió del llançament del debitor del seu habitatge habitual quan l’execució no és hipotecària.

Fonamentació jurídica: l’art. 1 de la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social, preveu la suspensió del llançament acordat en l’execució hipotecària quan el demandat es troba en la situació d’exclusió social que aquest precepte defineix.

El tribunal entén que aquesta mateixa possibilitat es dóna també quan l’execució no és hipotecària i argumenta que no es pot perdre la perspectiva teleològica de la norma perquè l’aplicació estricta de criteris purament procedimentals pot dur a un resultat contrari al fi expressament perseguit per la llei, això és, evitar el desnonament d’una persona en situació de vulnerabilitat social.

Comentari: es tracta d’un supòsit d’identitat de raó que justifica l’aplicació analògica de la norma, més que d’un cas d’interpretació teleològica, que és el que textualment diu la Interlocutòria. Però es reflexa clarament la insuficiència de la llei per donar tractament adequat als efectes devastadors de la crisi econòmica i els esforços que han hagut de fer els jutges per donar protecció als demandats quan el que està en joc és el dret a un habitatge digne.

Etiquetado con: ,