Jurisprudencia Civil
>
>
Jurisprudencia Civil

No hi ha mutatio libelli malgrat l’augment substancial

de la petició de la demanda

Sentència de la Secció Cinquena de l’Audiència Provincial de Balears núm. 435/2019, de 18 de juny (ponent: Sr. Ramón Homar).

La Llei d’enjudiciament civil de 2000 (LEC) és especialment estricta en la prohibició de la mutatio libelli (art. 412). L’efecte combinat de l’art. 400, que concentra la càrrega d’al·legar en el moment de la demanda, i de l’art. 218, que recull els principis d’exhaustivitat i congruència de la sentència, fa que sigui difícil ampliar la petició inicial de la demanda o aconseguir que es prenguin en consideració fets nous a l’hora de resoldre el litigi.

Per això és notícia una sentència com aquesta en la qual s’admet com a al·legació complementaria, formulada en l’audiència prèvia, un increment de més d’un 300 % en la quantitat sol·licitada com a indemnització en la demanda (que passa de 15.520 € a 55.997 €).

El plet té per objecte una pretensió d’indemnització per danys causats en un immoble a conseqüència d’una excavació feta al solar veí. El perjudicat sol·licita en la seva demanda una indemnització de 15.520 €, però en el decurs del procés es produeixen dos fets rellevants: d’una banda, el pas del temps ha agreujat els danys, i, d’altra banda, la realització al solar contigu d’un mur de formigó no tan sols no ha reduït els mals sinó que els ha agreujat.

És per això que a l’audiència prèvia (després, tot s’ha de dir, d’un canvi a la direcció lletrada), la part actora, per via de les al·legacions complementàries, va sol·licitar l’ampliació de la demanda per tal que es tinguessin en compte aquests fets nous i s’augmentés l’import de la pretensió dinerària a 55.997 €.

La sentència de primera instància no va admetre aquesta ampliació de la pretensió per considerar que es tractava d’una mutatio libelli vedada en l’art. 412 LEC.

La sentència dictada en apel·lació considera que no hi ha alteració dels termes en els quals es va plantejar el litigi per dues raons:

  1. No hi ha variació de la causa petendi ja que es mantén el fet que dona fonament a la demanda, com és que la realització d’obres al solar contigu ha produït danys a l’immoble de l’actor.
  2. No hi ha hagut indefensió.

Pel que fa al primer dels arguments, l’art. 426 LEC ha de ser interpretat en el sentit que són admissibles les al·legacions de modificació de pretensions sempre que reuneixin alguna de les característiques següents: 1) Consistir en una supressió o reducció de les pretensions interposades, o bé, 2) suposar l’extensió o ampliació, qualitativa i quantitativa, de les pretensions, sempre que no alterin la petició inicial, sinó que acompanyin a la mateixa per via d’aclariment, connexió o deducció.

En el cas contemplat en la Sentència hi va haver una extensió, però no per via d’aclariment ni de deducció sinó, més aviat, per connexió. Si bé això és clar pel que fa a l’augment dels danys que va ser conseqüència del pas del temps, no ho és tant pel que fa al danys que tenien el seu origen en una nova obra duita a terme pels demandats, com va ser la construcció d’un mur de contenció que no tan sols no va evitar els danys sinó que els va incrementar.

En segon lloc, pel que fa a la indefensió, és cert que el límit a la facultat de fer al·legacions complementàries es troba en el principi que veda la mutatio libelli, prohibició continguda en l’art. 412 LEC el qual, per la seva banda, es basa en un principi estructurador del procés civil, com és el de prohibició de tota indefensió.

És per això que la Sala assenyala: «También cabe plantearse si se ha producido indefensión a las partes demandadas, y la respuesta debe ser negativa, puesto que ante la introducción de dichos hechos, las demandadas han podido efectuar las alegaciones que han considerado oportunas y ejercitado el derecho de contradicción respecto de las pruebas presentadas sobre el particular, tanto en el acto de la audiencia previa como en esta segunda instancia». Aquest darrer incís «en esta segunda instancia» tal vegada no resulti encertat ja que l’objecte del procés, definit per les al·legacions d’actora i demandada, ha d’haver quedat ben delimitat en primera instància i no es pot ampliar en l’alçada —tan sols es por reduir per efecte del principi que veda la reformatio in peius—. La segona instància no és l’àmbit adequat per contestar al·legacions fetes en l’anterior grau jurisdiccional.

 

Start typing and press Enter to search

Shopping Cart