A voltes amb el crèdit «revolving»

Sentència de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears

núm. 117/2019, de 22 de març (ponent: Sr. Gibert Ferragut).

El demandant havia subscrit amb l’entitat financera demandada un crèdit «revolving» amb un interès remuneratori fixat en un 22 %. Es discuteix si aquest interès és abusiu o usurari o no. La correcta comprensió d’aquesta Sentència requereix l’anàlisi de dues qüestions: el concepte de crèdit «revolving» i la possibilitat de control judicial de les clàusules que estableixen l’interès remuneratori d’un préstec.

El crèdit «revolving» o «revolvente» en castellà (rotatiu o que torna al punt de sortida) és aquell que concedeix l’entitat financera a un usuari, normalment sense exhibició de nòmina, ni prestació d’aval ni cap altra garantia, en què s’estableix una quantitat màxima de la qual el prestatari pot disposar. Si no la torna en la data fixada, anomenada «data de tall», normalment mensual, es generen interessos y es minva correlativament la quantitat de la qual el consumidor pot disposar. Si la torna puntualment, no es meriten interessos i el prestatari pot tornar a disposar de la quantitat màxima (d’aquí el nom «revolvent», que torna a la situació de partida). L’exemple típic és el de les targetes de crèdit. Aquest tipus de contracte presenta per al prestatari l’avantatge que no paga interessos per la quantitat de la qual no disposa, però té el risc d’afavorir que s’entri en un bucle d’endeutament.

En aquest tipus de contracte no hi ha interessos de demora, tots són remuneratoris, per aquesta raó, no es pot fer un control de les corresponents clàusules d’interessos per la via de la legislació de protecció de consum o de la jurisprudència desenvolupada a partir de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de juny de 2012 (Mohamed Aziz) ja que l’interès remuneratori forma part del preu de contracte del qual n’és un element essencial subjecte al principi d’autonomia de la voluntat de les parts. En canvi, sí es pot aplicar als interessos remuneratoris o retributius la més que centenària Llei de 23 de juliol de 1908 sobre nul·litat dels contractes de préstecs usuraris.

Això és, precisament, el que fa la Sentència que comentem que fa aplicació al cas concret de la STS de 25 de novembre de 2015, de la qual es recorden les idees principals següents:

(i) Per a la consideració d’un préstec com a usurari basta que hi concorrin els dos requisits establers en el primer incís de l’art. 1 de la Llei d’usura: «que se estipule un interés notablemente superior al normal del dinero y manifiestamente desproporcionado con las circunstancias del caso». No cal que es donin els altres requisits que es recullen en el mateix precepte: «o en condiciones tales que resulte aquél leonino, habiendo motivos para estimar que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales».

(ii) Per determinar si l’interès és superior al normal dels doblers no s’ha d’acudir al legal sinó al normal i habitual, per l’establiment del qual es poden utilitzar les estadístiques publicades pel Banc d’Espanya, prenent com a base la informació que mensualment li faciliten les entitats de crèdit sobre tipus d’interès que apliquen a diverses modalitats d’operacions actives i passives que inclouen crèdits i préstecs personals fins a un any i fins a tres anys, hipotecaris a més de tres anys, comptes corrents, comptes d’estalvi, cessions temporals, etc. Quan la taxa anual equivalent (TAE) fixada en l’operació supera el doble de l’interès mitjà de les operacions de crèdit de l’època a la qual es va concedir, es considera que és usurari.

La Sala rebutja la pretensió de l’entitat financera apel·lant que es prengués en compte com a terme de comparació els tipus d’estipulats específicament pels «crèdits revolving» en certes entitats de la seva elecció i considera que ha d’estar a la doctrina del Tribunal Suprem. Ara bé, l’Audiència entén que també seria adequat acudir a la informació disponible en el capítol 19.4 del Butlletí Estadístic del Banc d’Espanya, columna 7, que recull específicament l’interès normal dels doblers específicament per a operacions de crèdit al consum, però aquesta informació no es remunta més enllà de 2013, per la qual cosa resulta inapropiat tenir-la en compte per establir comparació amb el crèdit objecte del procediment, concedit en 2007. En tot cas, la Sala es reserva la possibilitat de tenir en compte aquest índex més específic «en otros pleitos cuando la fecha del contrato lo permita».

Doncs bé, si d’acord amb les estadístiques publicades pel Banc d’Espanya, l’interès normal dels doblers era en 2007 del 8’86 %, l’interès pactat al 22,95 % mereix clarament la consideració d’usurari.

(iii) Pel que fa al segon dels requisits, això és la desproporció respecte a les circumstàncies del cas, l’apel·lant venia insistint en les poques garanties de cobrament que els crèdits «revolving» presenten per al creditor, però l’Audiència fa aplicació de l’esmentada STS de 25 de novembre de 2015 quan estableix que «La concesión irresponsable de préstamos al consumo a tipos de interés muy superiores a los normales, que facilita el sobreendeudamiento de los consumidores y que trae como consecuencia que quienes cumplen regularmente sus obligaciones tengan que cargar con las consecuencias del elevado nivel de impagos, no puede ser objeto de protección en el ordenamiento jurídico».

És important assenyalar que en dues sentències posteriors, la núm. 343/2019, de 17 de setembre, i la núm. 433/2019, de 5 de novembre, la mateixa Sala, encara que distint redactor perquè es tracta de resolucions unipersonals, sí admet la tesi que, per determinar si l’interès és el normal dels doblers o no, s’ha de tenir en compte, no l’índex general, ni el de crèdits al consum, ni cap altre confeccionat pel Banc d’Espanya, sinó el proposat per l’actora, confeccionat per ella mateixa amb base a l’interès pactat en crèdits «revolving» per cinc entitats financeres de la seva elecció. D’aquesta manera es produeix el resultat que la primera de les esmentades resolucions considera vàlid un crèdit de 2011 de 26’82 TAE i la segona un altre de 2013 de 24’51 TAE.

Es troba a faltar una referència, en aquestes dues darreres sentències, al que havia dit el tribunal sobre el mateix tema en la Sentència que aquí comentem, per explicar, mitjançant motivació reforçada, l’apartament respecte de la doctrina seguida anteriorment, encara que en boca d’un jutge únic distint.