Jurisprudencia Civil Balear número 15

rjib15JURISPRUDÈNCIA

(gener 2016-desembre 2016)

Miquel Masot Miquel

Advocat

(Dret civil balear)

II. Dret civil balear

A. Sala Primera del Tribunal Suprem

1. SENTÈNCIA NÚM. 161/2016, DE 16 DE MARÇ. Ponent: Sr. Orduña Moreno. INTERPRETACIÓ DE L’ARTICLE 9.8 «IN FINE» DEL CODI CIVIL EN L’ÀMBIT DEL DRET INTEREGIONAL. LA LLEI QUE REGEIX ELS EFECTES DEL MATRIMONI DETERMINA TAMBÉ LA LLEGÍTIMA DEL CÒNJUGE VIUDO. MATRIMONI ENTRE ESPÒS DE VEÏNATGE CIVIL EIVISSENC I ESPOSA DE VEÏNATGE CIVIL COMÚ QUE ES REGEIX PEL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS DEL CODI CIVIL. DINS LA SUCCESSIÓ DE L’ESPÒS, QUE ES REGEIX PEL DRET PITÏÚS, L’ESPOSA TENDRÀ DRET A LA LLEGÍTIMA VIDUAL DEL CODI CIVIL.

Resum dels fets: la Sra. A, de veïnatge civil comú, i el Sr. B, de veïnatge civil pitiús, varen contreure matrimoni a un poble de Jaén el 22 de gener de 2010. Prèviament, el 30 de desembre de 2009, varen atorgar escriptura pública de capitulacions matrimonials i s’acolliren al règim de separació de béns del Codi civil; en aquesta escriptura el Sr. B consta domiciliat a Eivissa i la Sra. A al poble de Jaén on varen contreure matrimoni.

El Sr. B va morir a Granada el 30 de maig de 2012, sota testament atorgat el 7 de març anterior, en el qual manifesta ser veí d’Eivissa, voler testar d’acord amb les normes forals d’aquesta illa i designa hereus als seus tres fills que va tenir en un anterior matrimoni. Encara que nomena la seva esposa, no fa cap disposició al seu favor. És un fet contrastat en el litigi que el Sr. B conservà el veïnatge civil d’Eivissa fins al moment de la seva mort.

La seva viuda Sra. A interposa demanda contra els fills de l’anterior matrimoni en reclamació dels drets legitimaris que li pertanyen d’acord amb el Codi civil (segons el dret d’Eivissa no en tendria cap) i sol·licita una indemnització de 19.068,64 € per aplicació de l’art. 1438 Cc.

La demanda va ser desestimada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 d’Eivissa i per la Secció 5a de l’Audiència de Palma, la qual, en la Sentència 179/2014, d’11 de juny, considera que «debe prevalecer el principio de unidad de la sucesión, sin que proceda la pretensión de la actora de que en la sucesión del Sr. B se aplique al mismo tiempo la regulación sucesoria ibicenca, por aplicación de la ley personal del causante, y la común únicamente a los derechos legitimarios del cónyuge viudo, pues la ley que rige los efectos del matrimonio debe aplicarse solo a las atribuciones legales de carácter familiar que surgen a favor del viudo al fallecer su cónyuge, pero no a las atribuciones legales que correspondan al cónyuge supérstite por ministerio de la ley […].» També es desestima la pretensió indemnitzatòria fundada en l’art. 1438 Cc per falta de prova dels fets segons els quals es reclamava.

Interposat contra aquesta Sentència recurs per raó d’interès cassacional, per oposar-se la Sentència a la doctrina de la Sala Primera del Tribunal Suprem, materialitzada en la Sentència 624/2013, de 28 d’abril, i denunciant la infracció dels art. 9, 834 i concordants del Cc, es estimat, declarant-se el dret de la viuda a rebre la llegítima que li correspon d’acord amb el Codi civil.

Fonamentació jurídica: la Sentència que és objecte de comentari es limita a transcriure l’anterior Sentència 624/2013, de 28 d’abril, de la mateixa Sala, mitjançant la qual el Tribunal ha fixat la seva doctrina, que és la següent:

«Contrariamente a la fundamentación técnica seguida por la Audiencia, y conforme a lo desarrollado por la doctrina científica al respecto, se debe puntualizar que la regla del artículo 9.8, in fine, del Código Civil, que determina que “los derechos que por ministerio de la ley se atribuyan al cónyuge supérstite se regirán por la misma ley que regule los efectos del matrimonio, a salvo siempre las legítimas de los descendientes”, opera como una excepción a la regla general de la “lex successionis” previamente contemplada en el número primero del propio artículo nueve y reiterada en el párrafo primero de su número o apartado octavo (la Ley nacional del causante como criterio de determinación de la ordenación sucesoria).

En este sentido, la norma aplicable resulta plenamente determinada con la remisión que cabe efectuar en relación a los artículos 9.2 y 9.3 del Código Civil, reguladores de los efectos del matrimonio como criterio de determinación. Esta excepción o regla especial no puede considerarse como una quiebra a los principios de unidad y universalidad sucesoria que nuestro Código, como se ha señalado, no recoge como una regla de determinación absoluta, ya que responde, mas bien, a un criterio técnico o de adaptación para facilitar el ajuste entre la ley aplicable a la sucesión del cónyuge supérstite [debe decir cónyuge premuerto] y la ley aplicable a la disolución del correspondiente régimen económico matrimonial: […].

Desde esta perspectiva se comprende que no quepa una interpretación de lo que deba entenderse por “efectos del matrimonio” que, en definitiva, modifique o restrinja el ámbito de aplicación de la regla especial reconocida y querida como tal, no sólo porque la propia norma no albergue distinción alguna a estos efectos entre las relaciones personales del vínculo matrimonial, ya generales o morales como los deberes de fidelidad o convivencia, o bien ligadas a un estatuto primario tales como el año de luto, aventajas, ajuar doméstico, etc., y las relaciones patrimoniales, propiamente dichas, sino por la consideración de los “efectos del matrimonio” como término o calificación jurídica que conceptualmente comporta un conjunto de derechos y deberes de contenido y proyección económica de innegable transcendencia, también en el ámbito sucesorio de los cónyuges.»

D’acord amb aquesta doctrina, es declara el dret de la viuda a rebre la llegítima que li correspon segons el Codi civil la qual consistirà, assenyala el Tribunal, en l’usdefruit del «tercio destinado a mejora», i per aconseguir-la se la faculta per intervenir en les operacions de partió de l’herència.

Comentari: com es sabut, ha fet córrer molts de rius de tinta el paràgraf darrer de l’art. 9.8 Cc, després de la modificació d’aquest operada per la Llei 11/1990, de 15 d’octubre. Les opinions que s’han expressat s’han orientat lògicament en dues corrents doctrinals: la tesi àmplia, que considera que els drets al quals fa referència el precepte («Los derechos que por ministerio de la ley se atribuyan al cónyuge supérstite») s’estenen a tota classe de drets, tant de caràcter familiar com successori, i la tesi estricta, segons la qual aquests drets són només els de caràcter familiar (parament de la casa, any de plor, etc.).

Seria lògic que l’exposició de motius de la Llei que va introduir el tan discutit precepte ens donés una explicació de la important innovació, però solament hi trobem la consideració segons la qual la Llei 11/1990, de 15 d’octubre, té per objecte eliminar les discriminacions que, per raó de sexe, perduren en la legislació civil i perfeccionar el desenvolupament normatiu del principi constitucional d’igualtat. És evident que la qüestió plantejada per l’art. 9.8 in fine Cc no té res a veure amb la igualtat dels cònjuges, ja que la prevalença de la llei que regeix els efectes del matrimoni sobre la llei successòria, per a la determinació de la llegítima del cònjuge viudo, no suposa, en general, benefici o perjudici per espòs o esposa, sinó que dependran de les circumstàncies del cas.

Els defensors de la tesi àmplia assenyalen que l’art. 9.8 in fine té per objecte tractar amb el mateix criteri dos aspectes que es presenten indissolublement units, fent tot el possible per coordinar-los: el règim economicomatrimonial i els drets successoris del cònjuge viudo, ja que ambdós no deixen d’estar en relació, com es pot comprovar —diuen— en el dret comparat, en el que veiem que quan hi ha drets matrimonials de gran contingut es compensen amb la llibertat de testar —que permet deixar al cònjuge viudo una llegítima de poca entitat (o cap llegítima, segons passa en el dret d’Eivissa)— mentre que els drets successoris consistents es compensen en menors atribucions al cònjuge per via familiar. Si bé aquesta afirmació pot tenir algun fonament històric és avui en dia discutible, ja que és evident que els drets de caràcter familiar tenen sempre un contingut molt limitat.

Per una altra part, l’art. 9.8 in fine és una excepció a la regla general fixada al principi del precepte i en l’art. 9.1 segons la qual la successió per causa de mort es regirà per la llei nacional —o la corresponent al veïnatge civil— del causant. És evident que, pel fet de ser una excepció, li resulta molt més adient una interpretació restrictiva abans que una tan àmplia, que suposa —segons ha posat de manifest la doctrina— una generalització, per a totes les comunitats autònomes amb dret civil propi, de la viudetat civil aragonesa, reconeguda en l’art. 16.2 Cc com a particularitat específica d’Aragó, però sense precedents a les altres regions forals.

Si a aquest argument hi afegim el principi —aquest sí reconegut en el dret comparat— d’universalitat i unitat de la successió, tot això ens du a la conveniència que sigui una sola llei la reguladora de la mateixa, a fi d’evitar incongruències i contradiccions, com la que apareix en la Sentència que es comenta, en la qual es concedeix a la viuda demandant l’usdefruit del «tercio destinado a mejora», quan en el dret pitiús no n’hi ha i no n’hi ha hagut mai «mejora» de cap classe. En la Sentència de l’Audiència Provincial deixada sense efecte per la que es comenta —Sentència 179/2014, d’11 de juny, amb magnífica ponència del magistrat senyor Ramón Homar— s’assenyalen sentències del TS proclamadores del principi d’unitat i universalitat de la successió, a fi d’evitar el «fraccionamiento legal de la misma» (STS de 15 de novembre de 1996, de 21 de maig de 1999 i de 23 de setembre de 2002), així com resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat que interpreten l’art. 9.8 in fine considerant que es refereix als drets de caràcter merament familiar, però no successoris. I també es destacable que el Reglament successori europeu s’orienta en el sentit de proclamar la conveniència d’una mateixa llei per regir la successió, ja que en l’art. 23, sota el títol «Ámbito de la ley aplicable» ens diu que «La ley determinada en los arts. 12 o 22 regirá la totalidad de la sucesión». És evident, per tant, que resulta avui superada la referència que la STS 624/2013, de 28 d’abril —precedent de la que se comenta—, fa a les convencions de La Haya de 14 de març de 1978 i d’1 d’agost de 1989.

Com sigui que ja hi ha dues sentencies sobre la matèria es pot dir que ja tenim doctrina legal sobre la interpretació de l’art. 9.8 in fine Cc. Només és de lamentar que aquesta doctrina sigui, segons el meu parer, desencertada.

B. Secció Quinta de l’Audiència Provincial

1. SENTÈNCIA NÚM. 46/2016, DE 22 DE FEBRER. Ponent: Sr. Ramón Homar. SOL·LICITUD DEL CÒNJUGE VIUDO DE COMMUTACIÓ DE L’USDEFRUIT VIDUAL QUE PER LLEGÍTIMA LI CORRESPON. LA REMISSIÓ DEL DARRER PARÀGRAF DE L’ARTICLE 48 CDCIB A L’ARTICLE 840 CC S’HA D’ENTENDRE FETA A LA REDACCIÓ QUE TENIA EL PRECEPTE QUAN ES VA APROVAR LA COMPILACIÓ DE 1990, PER EXIGÈNCIA DE LA DISPOSICIÓ FINAL SEGONA DE LA COMPILACIÓ. LA CONSEQÜÈNCIA ÉS QUE EL CÒNJUGE VIUDO SOLAMENT PODRÀ SOL·LICITAR LA COMMUTACIÓ EN EL CAS DE CONCURRÈNCIA AMB FILLS NOMÉS DEL CAUSANT, CONCEBUTS DURANT EL MATRIMONI O LA CONVIVÈNCIA DE LA PARELLA ESTABLE. CONSIDERACIONS DE «LEGE FERENDA».

Resum dels fets: la senyora A va ser parella estable, degudament inscrita, del senyor B, de veïnatge civil mallorquí, el qual va morir sota darrer testament, en el qual designava hereus els tres fills haguts en anterior matrimoni del causant i no nomenava la senyora A. Aquesta i els hereus varen ser parts en anterior litigi, en el qual es va procedir a la divisió de l’herència, reconeixent a la Sra. A l’usdefruit de la meitat de l’herència en concepte de llegítima.

Finalitzat aquest litigi, la senyora A interposa nova demanda contra els hereus sol·licitant la commutació de l’usdefruit vidual i el pagament per part dels demandats de la quantitat de 60.061,52 €, al no ser possible l’assignació d’un lot de béns hereditaris per aquest import. Efectua aquesta reclamació d’acord amb el paràgraf darrer de l’art. 48 CDCIB, que remet a l’art. 840 Cc.

La Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Manacor desestima la demanda per considerar que, en aplicació de la disposició final segona de la Compilació de 1990, l’art. 840, en la redacció que tenia quan es va aprovar aquesta, no contempla el supòsit de concurrència del cònjuge viudo en fills d’anterior matrimoni del causant, sinó que exigeix que aquests hagin estat concebuts durant el matrimoni (en aquest cas, durant la convivència de la parella).

Interposat recurs d’apel·lació contra la Sentència va ser desestimat.

Fonamentació jurídica: el primer motiu d’apel·lació examinat en la Sentència considerava que la remissió que fa el paràgraf darrer de l’art. 48 CDCIB a l’art. 840 Cc és a la facultat de commutar, per la qual cosa sempre la podria sol·licitar el cònjuge viudo. L’argument és rebutjat per la Sentència que es comenta, assenyalant que «el legislador consideró en el año 1990, en la regulación de la isla de Mallorca expresada en su artículo 48, que el único supuesto en que la viuda legitimaria del causante tenía derecho a la conmutación era cuando concurría con hijos sólo de su cónyuge concebidos durante el matrimonio, o, en este caso, durante la convivencia en pareja de hecho, conocidos en el ámbito jurídico como “adulterinos”. Posteriormente, no ha alterado dicha regulación.»

La part recurrent va argumentar, així mateix, en el seu recurs que la interpretació de la norma —en aquest cas la de l’art. 840 Cc al qual remet el paràgraf darrer de l’art. 48 CDCIB, en la redacció que tenia quan es va aprovar la Compilació de 1990— s’ha de fer d’acord amb la Constitució, raó per la qual no té sentit que la facultat de commutar del cònjuge viudo hagi de dependre del fet que els fills dels causant siguin o no siguin “adulterinos”. Sobre el particular, la Sentència s’expressa de la manera següent: «En la hipótesis de que esta Sala considerase que el conjunto de dichas normas es inconstitucional, no podría aplicarla o darle una interpretación como la pretendida por la representación de la recurrente, sino que, de conformidad con el artículo 5.3 de la LOPJ y el artículo 35.2 de la LOTC, debería plantear cuestión de inconstitucionalidad ante el Tribunal Constitucional, pero en modo alguno, alterar totalmente el sentido de la norma, en conexión con dicha disposición final segunda. Es preciso recordar que, en tal supuesto, debería razonarse en qué medida la decisión del proceso depende de la validez de la norma en cuestión, esto es, que en el caso concreto, la aplicación de dichas normas —artículo 48 y disposición final segunda de la Compilación—, lleva a una vulneración constitucional de los derechos de igualdad del artículo 14 de la CE, en relación con el artículo 39, según el cual los hijos son iguales ante la ley con independencia de su filiación, y de las madres, cualquiera que sea su estado civil… Con ello se quiere indicar que la cuestión de inconstitucionalidad no debe realizarse en abstracto, sino sólo cuando, atendidas las circunstancias específicas del caso concreto, se llegase a un resultado discriminatorio entre distintos hijos del causante. En el caso que nos ocupa, el causante únicamente tuvo una sola “clase” de hijos, esto es, tres hijos matrimoniales, nacidos de un matrimonio anterior al inicio de la convivencia del causante con la demandante, y no apreciamos qué clase de discriminación puede producirse entre “clases” de hijos, pues todos ellos son de una misma “clase”, en un supuesto en el cual todos los hijos son matrimoniales y no concurren con extramatrimoniales, o dentro de estos, “adulterinos”.»

A més, assenyala la Sentència que «El derecho de conmutación del cónyuge o pareja viudo/a no es ningún derecho fundamental de la persona, y el legislador, por los motivos que considere oportuno, puede ampliarlo o restringirlo. El legislador autonómico balear, al igual que el de derecho común desde la entrada en vigor de la Ley 13/1981 hasta la modificación legislativa del año 2005, consideraron que este derecho únicamente era admisible cuando el viudo/a concurría con hijos “adulterinos” de su causante.»

Finalment, la Sentencia contesta l’al·legació segons la qual el dret de commutació, en general, és positiu, ja que tracta d’evitar els problemes que se solen donar entre el cònjuge viudo, o convivent de la parella sobrevivent, i els fills només del premort, així com supera la divisió entre usdefruit i nua propietat, sempre antieconòmica. Diu, en aquest sentit, que «se trata de un criterio razonable, y que se tuvo en cuenta por el legislador estatal al modificar dicha norma en la reforma del año 2.005, pero ante la aludida disposición final [de la Compilació de 1990], no es posible una interpretación teniendo en cuenta el artículo 3.1 del Código Civil, y más cuando ello no implica que la norma que restrinja tal derecho de conmutación deba ser inconstitucional, sino que se trata de un criterio de “lege ferenda” para una ulterior modificación legislativa en el ámbito del Derecho Civil de la isla de Mallorca, pero esta Sala debe aplicar la norma vigente.»

La desestimació del recurs no suposa la condemna al pagament de les costes, ja que el Tribunal considera, encertadament, que el paràgraf darrer de l’art. 48 CDCIB i l’art. 840 Cc poden provocar serioses dubtes sobre la seva constitucionalitat i adaptació a la realitat social.

Comentari: la remissió que fa a l’art. 840 Cc el paràgraf darrer de l’art. 48 CDCIB no és més que un error. Així ho ha dit la doctrina (FERRER PONS, J., en l’obra Comentarios al Código Civil y Compilaciones Forales. Madrid: Edersa, 2000, pàg. 824). I possiblement és un error i una injustícia. La redacció de l’art. 840 Cc, quan es va aprovar la Compilació de 1990, concedia al cònjuge viudo la facultat d’acudir a la commutació solament en el cas previst en l’art. 837, que contemplava el supòsit de concurrència del cònjuge viudo amb fills només del causant concebuts durant el matrimoni. A diferencia dels hereus, als quals l’art. 839 Cc concedia aleshores, i les segueix concedint, la facultat de sol·licitar la commutació sense cap especial requisit. L’art. 840 Cc va ser modificat per la Llei 15/2005, de 8 de juliol i, en la actualitat i en el sistema del Codi civil, el cònjuge viudo podrà demanar la commutació en cas de concorre amb fills només del causant, sense exigir ara que aquests hagin estat concebuts durant el matrimoni. Però és evident que únicament en aquest cas podrà sol·licitar la commutació.

Si tenim en compte que la commutació és una institució positiva —ja que pot salvar situacions conflictives i, a més, evita el manteniment d’una divisió del domini entre usdefruit i nua propietat que resulta antieconòmica i, en moltes ocasions, perjudicial per a les dues parts— és un absurd que el cònjuge viudo, en el sistema del Codi civil, tan sols pugui sol·licitar la commutació en el supòsit contemplat per l’art. 840 Cc; i encara ho és més l’exigència incorporada al nostre Dret per la remissió del darrer paràgraf de l’art. 48 CDCIB a aquest precepte —en la redacció anterior a la Llei 15/2005, de 8 de juliol—, que restringeix la facultat del cònjuge viudo tan sols al cas de concurrència amb fills només del causant concebuts durant el matrimoni. S’ha de pensar que, en ocasions, acudir a la commutació pot ser una vertadera necessitat per al cònjuge viudo, com seria en el cas que se li assignés, en pagament de la llegítima vidual, l’usdefruit d’uns béns que no produïssin cap fruit.

Pot il·lustrar aquest tema l’informe que sobre «El sistema legitimario en las Illes Balears» es va publicar en el XI Boletín de la Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Illes Balears” (pàg. 318 i s.), el qual considera que la facultat de sol·licitar la commutació s’hauria d’estendre, de manera general, tant als hereus com al cònjuge viudo, ja que la commutació no suposa sinó obrir la porta a la negociació, amb la particularitat que serà una negociació seriosa, ja que, a falta d’acord de les parts, decidirà el Tribunal. Per aquesta raó considero que de lege ferenda el tema de la commutació s’hauria de resumir en un únic precepte expressiu que tant els hereus —de comú acord en el cas de ser més d’un— com el cònjuge viudo podran exigir que l’usdefruit vidual sigui substituït per l’assignació d’una renta vitalícia, els productes d’una determinada explotació, un capital en efectiu o un lot de béns hereditaris, procedint de comú acord tots els hereus i el cònjuge viudo i, de no aconseguir-se, mitjançant decisió del Tribunal competent.

La llàstima és que aquest precepte no existeix en el nostre sistema jurídic, la qual cosa obliga el Tribunal a desestimar una demanda que pareix estar fundada en raons de justícia material, però que xoca amb unes normes jurídiques que donen un tractament desigual i pejoratiu al cònjuge viudo.

2. SENTÈNCIA NÚM. 96/2016, DE 12 D’ABRIL. Ponent: Sr. Ramón Homar. TESTAMENT HOLÒGRAF EN QUÈ EL TESTADOR DISTRIBUEIX ELS SEUS BÉNS EN LLEGATS DE COSA ESPECÍFICA I PRÒPIA DEL TESTADOR. ELS DESTINATARIS D’AQUESTS BÉNS TENEN EL CARÀCTER D’HEREUS UNIVERSALS DE LA RESTA DE L’HERÈNCIA. ACCEPTACIÓ A BENEFICI D’INVENTARI: NECESSITAT D’INCLOURE EN L’INVENTARI ELS BÉNS ESPECIALMENT LLEGATS. ELS LLEGATS PODEN SER OBJECTE DE REDUCCIÓ A FI DE PAGAR ELS DEUTES DE L’HERÈNCIA.

Resum dels fets: el senyor X va morir el 5 de març de 2012, sense deixar hereus forçosos, i distribuint el seus nombrosos i importants béns en llegats de cosa específica i pròpia del testador, en virtut de testament hològraf que ha estat objecte d’adveració i que no consta hagi estat impugnat. A més dels béns llegats indicats en el testament, n’hi ha altres a l’herència, en especial saldos de comptes bancaris, accions y participacions socials. Com és sabut, segons l’art. 15 CDCIB, si tots els hereus són instituïts en cosa certa, es consideren legataris d’aquesta i, quant a la resta de l’herència, tendran el caràcter d’hereus universals, per parts iguals si fossin més d’un.

El 14 de gener de 2013, tres dels legataris —dos dels quals tenien a més la condició de marmessors de l’herència— presentaren al Jutjat escrit que titularen de «formulación de inventario de bienes», ja que havien acceptat el llegat i l’herència a benefici d’inventari, raó per la qual era necessari la realització d’aquest. La diligència d’inventari va tenir lloc davant el secretari judicial el 18 d’octubre de 2013, dins d’un procediment de jurisdicció voluntària, prèvia citació de tots els interessats en l’herència, discrepant els compareixents sobre si s’havien o no d’excloure de l’inventari els béns específicament llegats i acceptats com a tals pels legataris. Després de l’oportú assenyalament de vista, el Jutjat de Primera Instància núm. 13, de Palma, dictà Sentència considerant que l’inventari havia de comprendre la totalitat del caudal relicte i, per tant, també els béns respecte dels quals hi havia hagut controvèrsia.

Contra aquesta Sentència s’interposa recurs d’apel·lació basant-se en una suposada nul·litat de les actuacions judicials a contar de la interlocutòria mitjançant la qual no es va admetre la petició, d’una de les parts personades, de remissió de les actuacions al judici declaratiu ordinari. Quant al fons de la qüestió, el recurs propugnava que els béns específicament llegats s’havien d’excloure de l’inventari.

La Sentència de la Secció Quinta de l’Audiència Provincial desestima ambdues peticions.

Fonamentació jurídica: sobre la idoneïtat del procediment seguit, diu la Sentència que es comenta que «el Juzgado […] se ajustó a lo que dispone el art. 1817 de la LEC, en sede de jurisdicción voluntaria y vigente en dicha fecha, el cual dispone: “si a la solicitud promovida se hiciera oposición […] se hará contencioso el expediente […] y se sujetará a los trámites establecidos para el juicio que corresponda según su cuantía”». I, en aquest context, «habiéndose incluido en la vigente LEC de 2000 un procedimiento especial de división de herencia, con normas procesales sobre formación de inventario contenidas en el artículo 794.4 de la LEC, y trámite de juicio verbal, se considera el procedimiento adecuado, sin que sea necesaria la interposición de una demanda en procedimiento ordinario. Es de reseñar que dicho procedimiento especial se considera mayoritariamente como un procedimiento contencioso, al que deben acudir las partes en los supuestos en que sea aplicable, si bien con la particularidad de que sus resoluciones carecen de efectos de cosa juzgada material y las partes pueden reproducir las cuestiones suscitadas en un procedimiento ordinario ulterior, de conformidad con el art. 787.5 de la LEC».

Pel que fa a la qüestió de fons, la Sentència parteix de la base que el legatari, com a adquirent a títol singular, no succeeix en las relacions jurídiques del causant —a diferència de l’hereu— i, per tant, no respondrà personalment del seus deutes; però sí podrà resultar afectat, pels deutes de l’herència i per l’existència d’hereus forçosos, ja que, com diu el conegut principi jurídic «antes es pagar que heredar», i així resulta del joc combinat dels art. 891, 1027 i 1029 Cc i 788.3 LEC, aplicables en absència d’especialitat foral. És veritat que, en el nostre dret, l’art. 15 CDCIB dóna a l’hereu instituït en l’usdefruit de l’herència —que és equiparat a l’hereu instituït en cosa certa— la facultat de prendre possessió dels béns objecte del seu dret, sempre que no hi hagi legitimaris, com és el supòsit contemplat; i, a més, així ho han fet els instituïts, inscrivint el seus béns en el Registre de la Propietat sense intervenció dels demés interessats en l’herència.

No obstant això, no es pot considerar que els béns llegats queden exclosos de responsabilitat pels deutes hereditaris, essent, per tant, obligada la seva constància a l’inventari. Diu, en aquest sentit, la Sentència que «la Compilación no contiene normas sobre la aceptación de herencia a beneficio de inventario, con lo cual, en aplicación del artículo 1 de la misma, rige el Código Civil, y en el mismo no se establece excepción alguna. Si bien es cierto que el Código Civil no contiene una norma con el contenido del artículo 15 de la Compilación antes citado, la Sala considera que dichos bienes legados pueden resultar afectados por deudas de la herencia, y en algún supuesto hipotético pudieren serlo en supuestos en que procediere la Cuarta Falcidia, con lo cual es procedente y justificado su inclusión en el inventario de la herencia, sin que ello altere o sea incompatible con la aplicación de dicho artículo 15. Es obvio, tal como acertadamente indica la sentencia de instancia, que una distribución de la herencia en legados en cosa cierta y determinada, no puede constituir un medio para impedir la aplicación del principio general de responsabilidad patrimonial universal y con ello perjudicar a los acreedores del causante, impidiéndoles, o al menos, dificultándoles, el ejercicio de su legítimo derecho, el cual será distinto que en el supuesto del Código Civil, pues los legatarios han tomado por sí la posesión de los bienes y los han inscrito en el Registro de la Propiedad, con las consecuencias que ello implica en el hipotético supuesto de que el acreedor se dirija contra los legatarios. No compartimos la conclusión de que dichos acreedores necesariamente deben impugnar el testamento. La inclusión de tales bienes en el inventario no es incompatible con el contenido del artículo 15 de la Compilación antes citado y es coherente con la finalidad del procedimiento de aceptación a beneficio de inventario el cual tiene, entre otros objetivos, el que los acreedores puedan conocer los bienes que constituyen el activo de la herencia.»

Per tant, és obligada la constància dels béns llegats a l’inventari, a pesar que ja estiguin inscrits en el Registre de la Propietat a nom dels legataris i amb independència de si serà necessari reduir-los per insuficiència dels béns de l’herència no subjectes a llegat.

Comentari: la Sentència que es comenta resol amb total correcció jurídica i sòlida argumentació les dues qüestions que varen ser plantejades: l’adequació del procediment seguit i la necessitat que a l’inventari figurin també el béns específicament llegats. Però un supòsit tan estrany com és el contemplat per la Sentència planteja moltes altres qüestions; a elles farem una petita referència.

En primer lloc, crida molt l’atenció que el testador —persona molt coneguda i de gran reputació, no jurista— acudís al testament hològraf per fer unes disposicions mortis causa de tanta importància econòmica i tan insòlites com les contemplades en el cas, rebutjant l’assessorament notarial.

En la Sentència no es transcriu el testament, però en els fets provats, es diu que, en aquest, «distribuye sus bienes en legados de cosa específica y propia del testador». Amb la qual cosa sembla que en el testament no hi hauria institució d’hereu, amb les funestes conseqüències que això podria determinar de cara a la seva validesa segons el paràgraf primer de l’art. 14 CDCIB. Però la reforma de la Compilació de 1990 va venir en la seva ajuda, ja que, donant raó als autors que havíem demanat la presa en consideració, no tan sols del nomen iuris (hereu) sinó també de l’assignatio, es va disposar en el mateix art. 14 que encara que no s’utilitzi la paraula hereu, qualsevol disposició del testador que atribueixi clarament a l’afavorit aquesta qualitat valdrà com feta a títol universal.

L’art. 15 CDCIB contempla la situació dels hereus instituïts en cosa certa, que seran considerats com a simples legataris si concorren amb hereus instituïts sense aquesta assignació, i, de no ser així, es consideraran legataris de la cosa certa i hereus per parts iguals de la resta de l’herència. Però és de destacar que l’article es refereix sempre a «hereus», no a «legataris», per la qual cosa la primera qüestió que es presenta és la de si l’article seria aplicable al supòsit contemplat, en el que —pel que diu la Sentència— no hi ha hereus sinó legataris de cosa específica. La resposta ha de ser afirmativa, ja que si, com hem vist, el paràgraf segon de l’art. 14 permet donar validesa al testament, els destinataris dels béns passen a tenir el caràcter d’hereus, per prendre en consideració l’assignatio sobre el nomen iuris. Per tant, per indicació de l’art. 15, tots els indicats en el testament com a destinataris de béns del causant tendran el caràcter de legataris d’aquests béns i hereus universals de la resta de l’herència per parts iguals.

Segons resulta de la Sentència, formaven part de l’herència béns dels que no s’havia disposat específicament, concretament, saldos de comptes bancaris, accions i participacions socials. Per aplicació del precepte indicat, aquests béns s’han de repartir per parts iguals entre tots el legataris, convertits ara en hereus. Però quina és la solució quant els deutes? Segons pareix, a l’herència n’hi havia, ja que les acceptacions de la mateixa s’han fet a benefici d’inventari. La qüestió és si el passiu de l’herència s’ha de repartir també per parts iguals entre tots els destinataris dels béns o si el repartiment s’ha de fer tenint en compte el valor econòmic del bé específicament llegat a cada un d’ells, a més d’allò que s’hagi rebut com a conseqüència de la distribució de la resta de l’herència per parts iguals. Creiem que aquesta segona solució és la més lògica, ja que ve emparada per raons de justícia i, tècnicament, pel fet que no hi ha especialitat foral en matèria de pagament de deutes hereditàries, per la qual cosa podria ser d’aplicació supletòria l’art. 1085 Cc, que parla de la participació en l’herència com a criteri determinant de la responsabilitat interna de cada una dels hereus; responsabilitat interna, ja que, davant dels creditors, són tots ells solidàriament responsables. A més, com diu la Sentència, dels art. 891, 1027 i 1029 Cc es dedueix l’afecció dels llegats al pagament dels deutes hereditaris.

De la Sentència es desprèn que els destinataris dels béns —cada un per si sol— varen atorgar escriptura d’acceptació del llegat i de l’herència a benefici d’inventari inscrivint així el seu dret en el Registre de la Propietat. Sabut és que en matèria de llegats la regla general és la de l’art. 885 Cc, segons la qual «El legatario no puede ocupar por su propia autoridad la cosa legada, sino que debe pedir su entrega y posesión al heredero o al albacea, cuando éste se halle autorizado para darla». Aquesta regla general té, com és sabut també, l’excepció del paràgraf tercer de l’art. 15 CDCIB, però la mateixa ve referida exclusivament a l’hereu instituït només en l’usdefruit; excepció que la doctrina ha justificat en la protecció del cònjuge viudo —que és qui normalment serà instituït en l’usdefruit, total o parcial, de l’herència—, donant-se a més la particularitat que el mateix ja estava, normalment, en possessió dels béns de l’herència juntament amb el cònjuge premort. En el cas contemplat, els destinataris dels béns llegats no entren dins el supòsit de l’excepció, ja que són destinataris dels béns en plena propietat i no del seu usdefruit; però l’aplicació de l’excepció es pot justificar en aquest cas, atès el seu caràcter de legataris i hereus al mateix temps, com ha quedat indicat.

 

Etiquetado con: ,