L’arrendador, un cop resolt el contracte d’arrendament, va interposar demanda en la qual reclamava la devolució de la fiança. La part arrendatària es va oposar al·legant que hi havia hagut danys i, a més a més, va formular reconvenció per les rendes no pagades fins al final del període pactat. La sentència de primera instancia considera no provada l’existència de danys, per la qual cosa estima la demanda i desestima la reconvenció. Apel·la l’arrendador en reclamació de les rendes, però el recurs no triomfa ja que el Tribunal entén que el silenci de l’arrendador que va seguir a la entrega de claus per part de l’arrendatari és un acte de part que demostra la voluntat de desistir del contracte.

L’art. 11 de la Llei d’arrendaments urbans de 1994 regula la facultat de l’arrendatari de desistir del contracte sempre que es tracti d’arrendament d’habitatge de duració pactada superior als cinc anys i hagués ja transcorregut aquest període, sempre que es doni el corresponent preavís a l’arrendador amb una antelació mínima de dos mesos, sense necessitat, per part de l’arrendatari, d’explicar i menys de justificar la seva decisió de desistir. Aquest desistiment tan sols generarà indemnització a favor de l’arrendador si així s’hagués pactat en el contracte. Fora d’aquests casos, l’arrendatari que desisteix unilateralment i anticipadament del contracte vendrà obligat a indemnitzar l’arrendador pels danys i perjudicis derivats de l’incompliment del termini pactat, indemnització que la jurisprudència limita generalment a les rendes deixades de percebre des de l’abandonament de l’habitatge fins que es llogui de bell nou, o la modera si l’abandonament anticipat respon a una causa justificada en aplicació de l’art. 1.103 del Codi Civil.

Segons el que s’ha exposat, assisteix raó a l’arrendador recurrent quan sol·licita una indemnització per la rescissió anticipada del contracte sense causa justificada i sense preavís per part de l’arrendatària.

Ara bé, en aquest cas, el que es planteja és si som davant un desistiment del contracte o davant una extinció anticipada de mutu acord. Aquesta última tesis es basaria en la recepció de les claus sense protesta per part de l’arrendador fins que se li va reclamar la devolució de la fiança. En efecte, l’entrega de claus seguida del silenci de l’arrendador és interpretada com a manifestació tàcita del consentiment de l’arrendador, del seu desistiment del contracte, tant en la sentència de la instància com en la de l’alçada.

La jurisprudència, en general, nega efectes jurídics al silenci. Però, no en el cas de l’actuació de l’inquilí d’entregar les claus. El Tribunal Suprem ha considerat que aquest acte d’entrega de les claus genera una situació en la qual es requereix una resposta per part de l’arrendador. En aquests supòsits, diu la sentència de l’Alt Tribunal de 9 de juny de 2004 «si el que debe y puede hablar, calla, ha de reputarse que concede, en aras de la buena fe».

La sentencia de l’Audiència Provincial fa aplicació d’aquesta doctrina.

En l’escrit inicial d’un incident concursal es va promoure expedient de jurisdicció voluntària sol·licitant la convocatòria de junta general extraordinària d’una societat. L’expedient va finalitzar en primera instància amb una resolutòria que denegava la petició. La part promovent de l’incident va apel·lar, però l’apel·lada, en l’escrit d’oposició al recurs, va suscitar la qüestió de la seva inadmissibilitat per haver-se presentat fora de termini, donat que, tractant-se d’un expedient de jurisdicció voluntària, s’han de computar, també, els dies inhàbils.

És cert que l’art. 1812 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 establia que «per a les actuacions de jurisdicció voluntària són hàbils tots els dies i hores, sense excepció». Però, aquest precepte no resulta d’aplicació per a la tramitació del recurs ja que, segons estableixen les  disposicions transitòries primera i segona de la Llei d’enjudiciament civil de 2000, el règim dels recursos no es regeix per la legislació processal anterior sinó per les disposicions d’aquesta darrera llei, la qual, als efectes de la substanciació de l’apel·lació, ordena descomptar els dies inhàbils (art. 457 i s. i  art. 151 i 153, tots ells de la Llei d’enjudiciament civil, així com els art. 182 i s. de la Llei orgànica del poder judicial).

Amb aquesta resolutòria el Tribunal ratifica el que ja va dir en la seva resolució de 19 de setembre de 2009 i fixa així criteri en una matèria en la qual la legislació i el retard en la promulgació d’una nova llei de jurisdicció voluntària podien donar lloc a interpretacions contràries.

El demandat va obrir un forat en paret pròpia, que supera les dimensions establertes en l’art. 581 Cc (30 x 30 cm.). L’actor propietari confinant exercita acció negatòria de servitud mitjançant la qual sol·licita es tanqui el forat.

La demandada va oposar l’excepció de prescripció. El Jutjat de primera instància va rebutjar la prescripció i, en conseqüència, va estimar la demanda.

La sentència de l’Audiència estima l’excepció de prescripció extintiva i, conseqüentment, desestima la demanda.

La sentència deixa ben clar que ens trobem davant una servitud negativa donat que el forat va ser obert en paret pròpia. Això vol dir que el dies a quo per al còmput del termini de la prescripció adquisitiva és el moment en què el propietari del predi dominant hagi impedit, per un acte formal, al del servent, l’execució d’un fet que seria lícit sense la servitud (art. 538 Cc). Com que aquest fet obstatiu no ha tingut lloc, el demandat no ha adquirit la servitud de llum i vistes.

No obstant això, al no haver exercitat el propietari del predi suposadament servent, en el termini de 30 anys, cap acció dirigida a que es tanqués el forat per contravenir les disposicions de l’art. 581 Cc, entén la sentència de l’Audiència, que aquesta acció ha prescrit.

La sentència fa aplicació de la doctrina recollida en una sentència del Tribunal Suprem de 16 de setembre de 1997 que deixa el propietari del predi sobre el qual s’ha obert el forat en una situació antagònica: d’una banda, no pot demanar que es tanqui perquè a romàs passiu durant més de 30 anys, però, d’altra banda sí pot construir en la seva finca tapant el forat obert pel seu veïnat.

Una empresa del sector turístic insta la nul·litat d’un contracte de permuta financera, o swap, de tipus d’interès celebrat amb una entitat bancària. La sentència de primera instància estima la demanda. L’Audiència desestima el recurs d’apel·lació interposat pel banc contra sentència del jutjat.

La sentència del Tribunal conté una descripció detallada del contracte de swap de tipus d’interès  (Interest rate swap). Considera com a tal «un contracte subscrit entre dues parts, usualment un banc i una empresa, encara que també poden ser dues empreses, que acorden intercanviar sobre un capital nominal de referència (Principal National Amount) els imports resultants d’aplicar un coeficient diferent per cada un d’ells sobre l’esmentat capital, a un termini determinat. Aquests coeficients es denominen tipus d’interès, com és usual en el mercat financer, encara que no ho són, ja que no existeix cap préstec de capital acordat, el qual es queda únicament com a quantum de referència. La finalitat del contracte és possibilitar que les empreses millorin el seu finançament evitant, en la mesura del possible, les pèrdues que puguin patir degut a les modernes i freqüents fluctuacions dels tipus d’interès, de manera que essent una empresa prestatària, per exemple, a tipus fix, i tot esperant una propera caiguda generalitzada dels tipus d’interès, pugui contractar amb una entitat financera un límit o quantum d’import idèntic, a interès variable, per un termini convenient, tot pactant que aquesta última li pagarà els diferencials en cas de caure, efectivament els tipus, o bé, al contrari, obtenir un tipus fix quan es té subscrit un tipus variable presumiblement desfavorable».

La Sala declara la nul·litat del contracte per entendre que no s’havia informat degudament al client. Es basa en la infracció, per part de l’entitat bancària, del deure de transparència establert en la Llei del mercat de valors, singularment en els seus art. 78, 78 bis, 79 i 79 bis, aplicació que es considera adient donada la naturalesa d’«instrument financer derivat» que tenen els swaps; i això malgrat la polèmica, a la qual al·ludeix la mateixa sentència, sobre si aquesta normativa és tan sols administrativa o també civil.

Resulten significatives aquestes paraules del fonament jurídic quart de la sentència: «Simplement, no pot ser que el client es limiti a donar el seu consentiment, a cegues, confiat en la bona fe del banc, a unes condicions les futures conseqüències de les quals no pot valorar amb proporcionada racionalitat per falta d’informació que el banc sí posseeix».

La sentència és exemple de tot un seguit de resolucions de l’Audiència de Balears que declaren la nul·litat dels swaps, sempre per informació insuficient determinant d’error, considerat aquest com una falsa representació de la realitat sobre la naturalesa del contracte i sobre la prognosi de l’evolució dels tipus d’interès intercanviats objecte de la permuta financera.

Tant la Sentència de la Secció Tercera, de 5 d’abril de 2011, com la de la Secció Cinquena, de 20 de juliol del mateix any, segueixen aquesta línia. No és una coincidència que, en el cas contemplat en la primera de les sentències esmentades, el director de la sucursal en la qual es va subscriure el swap declarés que no sabia descriure el producte al detall, i que en la segona resolució es doni com a fet provat que aquest producte financer derivat es va vendre com a assegurança per evitar la fluctuació dels tipus d’interès quan, en realitat, el seu efecte no es reduir sinó, al contrari, augmentar l’aleas ja que aquesta modalitat de swap és, en definitiva, una aposta sobre l’evolució futura dels tipus d’interès.

L’entitat creditícia actora va interposar demanda d’execució hipotecària en reclamació d’un deute de 518.430,00 € en concepte de principal i interessos vençuts, i de 79.000,00 € provisionalment fixats per a costes i interessos de demora.

Com que no hi va haver postor, l’executant es va adjudicar la finca per 431.950,00 €, la meitat del preu assenyalat en l’escriptura de préstec amb garantia hipotecària per al supòsit que aquesta s’hagués d’executar. Com a conseqüència, els executats encara devien a l’executant la suma de 86.000 €.

La part executada va interposar recurs contra el decret de la secretària del jutjat aprovant l’adjudicació i contra la resolutòria de la jutgessa de primera instància confirmatòria del decret.

El recurs pretén que es consideri l’adjudicació com una dació en pagament i cita com a fonament la resolutòria 11/2010 de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Navarra, que, al seu torn, es basa en la doctrina dels actes propis —l’entitat creditícia havia fixat un preu de la finca molt superior—, l’evitament de l’abús de dret i de l’enriquiment injust —el banc rep un immoble que supera amb escreix la quantitat deguda— i la realitat social com a criteri d’interpretació de les normes —de l’art. 3.1 Cc—, que obligaria a tenir en compte la crisi econòmica que ha esclatat entre la signatura de l’escriptura i l’execució de l’hipoteca.

La Sala rebutja l’aplicació de la figura de la dació en pagament. Menciona que ja en la seva Sentència de 4 de setembre de 1997, la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears va acordar una solució semblant a la de la resolutòria 111/2010 de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Navarra, però aquesta resolutòria va ser cassada pel Tribunal Suprem en la Sentència de 8 de juliol de 2003. El Tribunal Suprem, en la seva Sentència de 22 de setembre de 2008, on es rebutja la possibilitat d’apreciar en aquests casos la figura del enriquiment injust, indica que si les parts ho haguessin volgut, haguessin pogut pactar la limitació de la responsabilitat del debitor al valor de la finca hipotecada, tal com ho permet l’art. 140 de la Llei hipotecària i, si això no es fa, la responsabilitat és universal ja que així ho disposen l’art. 105 de la Llei hipotecària i l’art. 1.911 Cc.

A més, la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears argumenta que la dació en pagament era una opció a l’abast del legislador quan recentment, el Reial decret llei 8/2011, d’1 de juliol, va modificar, entre d’altres, l’art. 671 de la Llei d’enjudiciament civil que regula l’adjudicació de la finca hipotecada en cas d’absència de postors. Doncs bé, el Parlament no va optar per la dació en pagament, limitant-se a pujar del 50 al 60% el percentatge del preu d’adjudicació.

La Sala entén que aquesta modificació demostra que ens trobem davant un problema que ha de resoldre el legislador, que ho ha fet d’una manera diferent a la que propugna l’apel·lant, i que el tribunal no es pot separar de les prescripcions del legislador ja que això significaria obviar el sistema de fonts del dret i de primacia de la llei propis del nostre ordenament jurídic.

Està clar que la Sala rebutja la tesi de la dació en pagament i que així s’alinea amb la resolutòria de la Secció 3a de la mateixa Audiència Provincial de Navarra de 28 de gener de 2011, contrària a la de la Secció 2a en la qual es basava el recurs d’apel·lació.