Jurisprudència Civil Número 11

Audiència Provincial

1. SENTÈNCIA  DE LA SECCIÓ TERCERA, NÚM 82 DE 2012 DE 16 DE FEBRER. Ponent: Moragues Vidal. INDEMNITZACIÓ PER INCOMPLIMENT D’UN CONTRACTE BANCARI D’INVERSIÓ EN PARTICIPONS PREFERENTS PER MANCA D’INFORMACIÓ DURANT LA VIGÈNCIA DEL CONTRACTE

  El 15 d’abril de 2007 l’actora va fer una inversió de 50.000 € mitjançant l’entitat bancària demandada. Al·lega que es pensava adquirir bons que, en realitat, varen ser participacions preferents de Lehman Brothers, la fallida de la qual es va produir el 15 de setembre de 2008. Es tracta de productes d’alt risc que, encara que tenen una rendibilitat no garantida, són perpetus en el sentit de que tan sols es poden vendre si es troba un comprador en el mercat secundari –venda “face to face”-. La pretensió principalment exercitada és la de nul·litat del contracte per vicis en el consentiment provocats per una manca d’informació ja que segons la demanda, l’actora és una inversionista minoritària a la qual es va col·locar un producte complex que no correspon al seu perfil conservador, producte de les característiques del qual no  va ser informada. Subsidiàriament la demandant exercita una acció indemnitzatòria per incompliment contractual que hauria consistit en què el banc no hauria informat degudament a la seva client de l’evolució econòmica de Lehmans Brothers que l’hauria permès desfer-se de les accions venent-les en el mercat secundari quan això encara era possible. La sentència de primera instància que estima la pretensió subsidiària, és apel·lada per l’entitat bancària demandada. L’Audiència desestima el recurs.

La sentència d’apel·lació parteix de la base que l’important no és si el contracte entre l’inversionista i el banc era de gestió de cartera –que inclou l’assessorament- o de mera comercialització d’un producte, sinó que l’actora era inversionista no professional, la qual cosa suposava que l’obligació d’informar del banc era especialment intensa. Quan es va produir la fallida de Lehman Brothers ja estava vigent al nostre país La Llei 47/2007, de 19 de Desembre, per la qual es modifica la Llei del Mercat de Valors, que traspassa al nostre ordenament jurídic la Directiva  2004/39 CE sobre Mercats d’instruments financers (coneguda per les seves sigles en angles com a MIFID –Markets in Finantial Instruments Directive) i que imposa a les entitats financeres importants obligacions d’informació que la sentència considera que el banc demandat no va complir. En efecte, el tribunal entén que no era exigible al banc que preveiés la fallida de Lehman Brothers però cita la sentència de la Secció Cinquena d’aquesta Audiència de Balears en la qual es considera que “el deure d’informació implicava donar a conèixer als clients minoristes les informacions preocupants que es publicaven sobre el particular i, en ocasions, amb caràcter contradictori, ja que les agències de qualificació mantenien el “rating” elevat de seguretat de la inversió, a fi que els clients, amb totes les dades disponibles en el moment, poguessin decidir si procedeixen a la venta de les participacions preferents, malgrat la baixa del valor nominal en les transaccions dutes a terme en el mercat secundari, o si les mantenien, amb els rics que ambdues postures poden implicar”. La sentència fa referència a l’argument del banc de què un consell de venda hagués pogut produir el pànic i entén que, encara que això és versemblant, el legislador no ho contempla com a excepció a l’obligació d’informar. Cita la jurisprudència del Tribunal Suprem segons la qual el banc s’ha d’assegurar que els seus clients disposen de tota la informació necessària “i de mantenir-los sempre adequadament informats”.

La sentència deixa clar que l’estàndard d’informació al qual s’ha d’ajustar l’entitat bancària no depèn solament del tipus de relació que estableixi amb el seu client –assessorament o intermediació- sino, especialment, del perfil del inversor –minorista, professional o  contrapart elegible-. El deure d’informació és màxim quan el client és un inversor minorista i el producte és complex. La sentència presenta la particularitat de què no es refereix a la informació precontractual sinó  la informació que l’entitat ha de facilitar als seus clients durant la vigència del contracte.

2. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM.  258, DE 24 DE MAIG DE 2012. Ponent: Moragues Vidal. EL CONCEPTE AMPLI DE PRECARI PERMET EL DESNONAMENT DE PERSONES QUE OCUPEN L’INMOBLE EN VIRTUT D’UN TÍTOL QUE HA ESDEVINGUT INEFICAÇ.

El Patronat Municipal de Reallotjament i Reinserció Social va interposar demanda de desnonament per precari contra una família que gaudia de permís per ocupar una casa a Son Banya el termini del qual havia expirat. La sentència de primera instància estima la demanda. El recurs d’apel•lació es fonamenta, entre d’altres motius, en la inadequació del procediment ja que, segons s’al·lega, l’Audiència ho havia establert en sentències anteriors.

En relació a la inadequació de procediment, el tribunal recull un acord de la Junta de Magistrats de l’ordre jurisdiccional civil de l’Audiència Provincial de 17 de gener de 2012, segons el qual: “Els magistrats de l’ordre jurisdiccional civil de l’Audiència Provincial de Balears, després de deliberar sobre la qüestió acorden unificar criteris sobre l’àmbit material dels judicis de desnonament per precaris i entenen, per majoria, que quan l’article 259.2 de la LEC es refereix al judici verbal incoat en virtut de demandes “que pretenguin la recuperació de la plena possessió d’una finca o urbana cedida en precari” no al•ludeix, solament, a aquells supòsits en els quals s’ha cedit l’immoble a títol gratuït, sense pagament de renda –concepte de desnonament del Digest-,  sinó també a aquells altres en els quals el demandat es troba en possessió de la finca sense títol o amb títol inicialment vàlid però esdevingut ineficaç –concepte de precari elaborat per la jurisprudència abans de la promulgació de la LEC de 2000-“.

L’Audiència torna, amb l’acord al qual fa referència aquesta sentència, al concepte de precari que havia seguit abans de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil de 2000 i, amb aquest posicionament doctrinal, ha fet possible el desnonament de moltes cases de Son Banya que es trobaven en situació irregular.

3. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ QUARTA NÚM. 257/2012  DE 30 DE MAIG. Ponent: Aguiló Monjó.  CUANTIA MÍNIMA DE LA PENSIÓ D’ALIMENTS EN TEMPS DE CRISI.

El pare sol·licità en primera instància una reducció de la pensió d’aliments de 400 € acordada en sentència prèvia de divorci, tot al·legant que la seva situació econòmica havia empitjorat. Per això demana que es fixi la quantia d’aquesta prestació en 150 € que, segons al·lega, és la mínima que venen establint els tribunals en aquesta Comunitat Autònoma. El Jutjat de Primera Instància quantifica la pensió en 300 €. L’alimentant apel·la i l’Audiència estima parcialment el seu recurs i quantifica en 200 € la pensió.

Es reconeix que la quantitat oferta pel pare, 150€ és la establerta pel “usus fori” com a “aliments mínims”.

Al fonament jurídic segon llegim que “No es, per tant, argument decisiu per a eximir de l’obligació assistencial o minorar la seva quantia a uns dels progenitors respecte dels fills, afirmar que no es té ocupació laboral estable o permanent, que és irregular o atípica o que prové de l’economia submergida ja que això no determina el seu nivell d’ingressos econòmics ni molt manco li eximeix de la prestació assistencial que la Constitució [article 30] li imposa … No s’ha d’oblidar que ens trobem en el marc del dret de família i que aquesta disciplina (sense entrar en la problemàtica de si és especial i autònoma) es regeix, al manco parcialment, per principis diferents dels del dret civil comú, de manera que el jutge decisor no està vinculat al principi de rogació com ho estaria si es tractés de dilucidar drets estrictament privats ja que els que estan en qüestió superen aquest àmbit. És palmari i clar que la quantia dels aliments depèn dels mitjans del que els ha de prestar (article 146 del Codi Civil)  però no ho és menys que fins i tot la simple manca de treball no extingeix l’obligació, ni tan sols temporalment, ja que això suposa un risc de deixar sense protecció interessos públics de rang superior als estrictament particulars. En resum, excepte que en les actuacions consti de manera fidedigna i provada sense cap mena de dubte que l’alimentat manca total i absolutament de recursos, la solució civil no pot ser cap altra que imposar l’obligació constitucional, encara que sigui en els mínims quantitatius que el cas concret requereixi i la realitat social imposi. No ha de ser obstacle, per aquesta decisió, el fet que determinades conductes d’impagament estiguin criminalitzades ja que el dret penal es mou dins paràmetres diferents regits per principis subjectius de culpabilitat, de concreció al fet i amb causes d’exoneració de la responsabilitat diverses a les que ara s’estan contemplant. El que no es susceptible de ser emparat en dret és que, amb el pretext d’una falta de mitjans no demostrada, s’intenti eludir o minorar una obligació que, sense cap risc d’errada, s’imposa sota dictats distints dels incriminatoris ja que ens trobem instal·lats dins una disciplina jurídica supra legal que no pot ser eludida”.

  La sentència estableix una presumpció que tothom pot pagar la pensió de 150 € que anomena “d’aliments mínims”, de manera que solament queda exonerat de complir-la aquell que prova la seva total impossibilitat econòmica d’atendre l’obligació alimentària cap als fills, sense que basti estar a l’atur. El fet que l’impagament sigui un delicte no ha d’impedir que els tribunals civils fixin la pensió alimentària, encara que puguin donar-se dificultats pel compliment de la sentència, dificultats que no han de ser valorades pel jutge civil sinó, en el seu cas, pel tribunal penal que conegui del delicte o la falta per l’impagament de la pensió.

4. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA, NÚM 356 DE 10 DE JULIOL DE 2012. Ponent: Oliver Koppen. L’ENREGISTRAMENT DEFECTUÓS DEL JUDICI NO SEMPRE SUPOSA LA NULITAT D’ACTUACIONS.

L’enregistrament del judici va ser defectuós fins al punt de que resultava inaudible. L’apel·lant ho va al·legar com a únic motiu del seu recurs.     Com que el motiu es va desestimar i no s’havia adduït cap altre, l’Audiència confirma la sentència de primera instancia sense entrar en el fons de l’assumpte.

La sentència reconeix que l’enregistrament defectuós suposa una vulneració dels articles 147 i 187 de la Llei d’Enjudiciament Civil. Però es fa ressò de la doctrina fixada pel tribunal en altres sentències, com la d’1 de febrer de 2012, en les quals es fa aplicació dels articles 225.3 de la Llei Processal Civil i 238.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial que demanen que, per poder declarar la nul·litat d’actuacions, es produeixi efectiva indefensió, a més d’infracció de la norma processal. En el cas contemplat el recurrent s’havia limitat a demanar la nul·litat sense indicar quina indefensió li causava la manca d’enregistrament, per la qual cosa el tribunal va entendre que no procedia decretar la nul·litat, i com que no s’havia articulat cap motiu d’apel·lació de fons, desestima el recurs.

L’interès de la sentència radica en què contempla un supòsit on es pot salvar la validesa del procés malgrat que una avaria tecnològica impedeixi l’adequada documentació de l’acte més important de la primera instància, com és el judici. A primera vista podria parèixer que la manca del enregistrament impedeix al tribunal “ad quem” du a terme la seva tasca revisora, tal com exigeix l’efecte devolutiu propi del recurs ordinari (article 456.1 de la Llei d’Enjudiciament Civil). Però això només serà així si hi ha indefensió i, aquesta sols es pot produir per defectes en l’enregistrament del judici si el recurs es basa en l’errònia apreciació de la prova practicada en aquest excepte la documental o la pericial no ratificada, és a dir, la prova personal. Si es vol que triomfi el recurs d’apel·lació per nul·litat d’actuacions processals no basta la denuncia del vici processal sinó que a més a més s’ha d’explicar en què hauria consistit la indefensió.

5. RESOLUTÒRIA  DE LA SECCIÓ TERCERA DE 24 DE JULIOL DE 2012. Ponent: Gómez Martínez. LA SOL·LCITUD D’UNA CÒPIA DE LA GRABACIÓ DEL JUICI NO INTERROMP EL TERMINI PER A INTERPOSAR RECURS D’APEL·LACIÓ.

La part que pretenia impugnar la sentència va demanar una còpia de la gravació del judici i entre tant va deixar transcórrer el termini per interposar el recurs. Quan va presentar el corresponent escrit, el Jutjat va dictar  una resolutòria en la qual acordava la inadmissió de recurs, resolutòria contra la qual es va interposar recurs de queixa. L’Audiència estima la queixa.

El tribunal recull la doctrina –que ja havia establert a la seva sentència número 307 de 14 de juny -d’acord amb la qual la petició d’una còpia de l’enregistrament de la vista no és un motiu contemplat a la Llei d’Enjudiciament Civil per la suspensió, interrupció o ampliació del recurs d’apel·lació.

Quan la petició de la còpia provoca una resolució del jutge de primera instància suspenent el termini per a interposar el recurs, si aquesta  resolució no es impugnada, la suspensió, efectivament, es pot produir. En cas contrari, que és el contemplat a la resolutòria comentada, si res s’ha acordat en primera instancia, no es produeix la suspensió del termini per a apel·lar.

 

Etiquetado con: ,